divendres, 17 de novembre de 2017

Comentari al poema "PARAULES DE LA NIT" de Màrius Torres

UNA LECTURA de Paraules de la nit

Josep Borrell


1. EL SUBJECTE


Heus aquí l’escenari: la nit, com un oracle, que exhorta l’home, la Humanitat, a limitar-se a seguir la “llei” de la seva natura. Una nit, però, que més que aconsellar, adverteix, mana. I, si ens situàvem en el pla d’un cara a cara, estaríem davant d’una nit admonitòria, que ens amonesta, que ens renya. En l’estructura d’un sonet amb els elegants versos alexandrins, el poeta, des d’una concepció animista, imagina la veu moral representada en el símbol, millor, en l’al·legoria, de la nit. En la veu poètica de Màrius Torres hi ha diverses nits: la nit cruel, com una Mort, que ens encisa i ens enganya del poema La nit dels vagabunds; la nit dels nocturns musicals en què la vida del poeta madura sense témer la fosca de Música llunyana en la nit; o la nit propiciatòria, en somnis o en vigília, del record dels éssers estimats, de la mà que acaricia i el braç que agombola. I altres nits. Nogensmenys, en molts dels poemes de Màrius Torres, la nit, la fosca, les tenebres, solen ser els espais simbòlics i reals habituals, on es desencadena el misteri de la vida i la seua transcendència.

La primera pregunta, doncs, que ens fem per escatir el sentit profund d’aquest poema és: qui o què és aquesta nit que ens parla? El símbol de què, de quin irreal? Què personifica? Amb quina autoritat ens alliçona? El que queda clar només llegir el primer quartet és que existeixen dos nivells de mesures: la mesura dels homes i la mesura del que és més enllà de l’abast dels homes, de l’espècie humana. Si aprofundim una mica més, deduïm que, si bé hi ha una mesura moral dels homes que condicionen (seguint la veu aforística del Arte de prudencia del jesuïta Baltasar Graciàn) la prudència a la casuística i a la probabilitat, en una paraula, a l’ocasió, no ho és menys que existeix, des del punt de partida de la creença del poeta, una regla moral superior, la que regeix l’Univers, la que ordena radicalment la Nit, la mare de totes les coses i de tots els principis –d’acord amb la tradició simbòlica-, que traspassa tota contingència i probabilitat, qualsevol ocasió o oportunitat.


Què és, qui és, doncs, l’expansió significativa de la nit que ens adverteix? Al vers 11 trobem la resposta: en el fons del meu cor on el l’etern és present. La nit és l’Eternitat, el que sempre ha existit, el regne dels anhels, dels somnis, dels records, del recolliment, l’àmbit il·limitat on es produeixen les unions místiques amb Déu, on deu habitar l’ànima, l’ànima de l’esperit, i per antonomàsia la veritat, el bé suprem, on campa l’àngel de la vida i de la mort. I on, a redós de l’hermenèutica simbòlica, paradoxalment, es generen totes les formes i els continguts del Mal. El sonet com un sil·logisme ens aclareix, en el darrer tercet, i concretament a través de la frase en el braç que ens sosté (v.13) quin és realment el rostre del subjecte de la nit. Ergo podem deduïr que el braç que sosté la nit i l’home no és altre metonímicament que l’amo de l’Univers, el Déu de totes les coses i totes les regles i principis. De manera que, el subjecte de la veu nocturna oracular el poeta ens el descobreix en la gradació següent: la nit, la veu imperativa que ens parla; una veu que, alhora, és la mitjancera de l’Etern, que aixopluga el cor de la nit on cada ànima nostra reposa; per concloure que la confiança que fem als consells de la nit no és sinó la confiança que proporciona el braç que “ens sosté” a la mateixa nit i a nosaltres i en la roda que avança (v.13) (metonímia i metàfora respectivament de l’Ordenador màxim, del Déu de totes les coses i de la vida dels éssers, el Sol que oculta la fosca).


2. ELS ARGUMENTS


La paraula de la nit és un consell, una lliço, moral. Un imperatiu moral, potser millor. Que no és escrit sinó en les la mecànica de l’Univers. Per tant, si no som capaços de fer el salt metafísic no podrem entendre ni les limitacions de la nostra condició humana, ni la pròpia vida, ni el sentit de la transcendència, ni la bondat o la magnanimitat, ni l’abisme que hi ha entre el que es temporal i el que és etern, entre la plenitud absoluta i la insigficança, entre el real i l’irreal, el concret o l’abstracte. Vegem ara com descabdella el poeta el sentit d’aquests temes?

En el primer quartet se’ns dicta prudència. I aquesta vol dir mesura. Mesura i prudència no exactament en un sentit causal, com a prevenció davant un context determinat o en un sentit final com conseqüència d’un determinat acte, sinó en el sentit ètic, radical, ontològic. En tant que homes i dones, limitats pel sentit tràgic de la vida, ve a dir: no sigueu insensats. Perquè, comparats amb la immensitat de l’Univers, qualsevol pretensió de ser més del que som segons les nostres capacitats, es torna orgull, prepotència, desdeny, altivesa, vanitat o arrogància. Prudència vol dir, doncs també, humilitat. Qui som nosaltres per mesurar-nos a nosaltres mateixos i molt menys per abastar l’Univers il·limitat? Nosaltres, (al dictat de les dues precioses metàfores del vers 3) que som una mera fusta surant entre les estrelles, i ni una simple barca i ni que fóssim una esplèndida nau interplanetària; o una tènue ombra del [seu] esmerç, és a dir, de la seua capacitat i abast d’acció. En aquest primer quartet el poeta ens invita a reflexionar sobre les nostres limitacions i ho fa amb exemples contundents, incontrastables, oposant la nostra finitud i contingència amb el que és il·limitat i incommensurable.

Però, perquè aquest imperatiu de la nit produeixi algun efecte en l’ànim lector, cal que en aquest es desperti alguna consciència metafísica o que tingui alguna mena de fe en un Altre més enllà del nosaltres i del nostre clos. Fixem-nos, ara en el contingut dels versos del segon quartet, que el principis eticomorals del poeta, per dir-ho d’alguna manera, no es refereixen a cap credo ni catecisme concret ni a cap dels déus monoteistes, sinó a un Faedor, que ha creat la meravella de la nit estelada, que ha ordenat el misteri de l’Univers (que per cert no fem sinó de començar a conèixer) amb tanta perfecció que no hi ha res d’humà que s’hi pugui comparar: ni un ideal, ni una llàgrima ni un vers (v.8). O sigui, ni una utopia, ni una pena o alegria ni una bella creació. D’alguna manera, tanmateix, el missatge contingut en el primer i segon quartet no s’allunya massa de l’anècdota atribuïda a Sant Agustí que explica el que li va dir a un nen que jugava a la platja amb una galleda amb què pouava aigua del mar amb la intenció de buidar-lo a la sorra: nen, el que pretens fer és impossible! I el vailet li va contestar: més impossible és intentar de fer el que tu estàs fent: tractar de comprendre el misteri de Déu. En el segon quartet, el poeta apel·la a l’observació, alça els ulls en la tenebra (v.5) i tot seguit al sotrac emocional. Comprova-ho tu mateix!, ens ve a dir. I el poeta ho amaneix, per crear un cert pathos, tot ampliant la prosopeia que personifica la nit, amb una mena de dramatització escènica: fixa’t com els estels clivellen la meua carn obscura (v.6). Com si, en definitiva, digués: experimenta-ho, criatura! I diu criatura, al qui ha anomenat home a l’encapçalament del poema. Criatura de Déu, diem en el llenguatge col·loquial a l’ingenu i a l’insensat.

Parafrasejant, doncs, llegíem,: passa per l’experiència d’alçar el ulls al cel que brilla en la nit estelada i emociona’t, mentre t’adones de la teua petitesa! Tot i així, en el primer tercet, la veu del poeta, com tement que ens aclapari la immensitat, l’il·limitat, l’inabastable, ens procura la reconciliació amb la nostra natura finita, amb la llei de la [nostra] natura (v.4). Que aquesta immensitat, aquesta grandesa no et torbi (v.9)! No t’inquieti, no et faci perdre el senderi ni l’harmonia amb què hem de conviure entre aquests termes extrems. En el fons, el perfum de les flors o el pes de les nostres ànimes no deixen de ser una part del contingut del cor de la nit, del cos de l’etern. Per tant, no es tracta de contraris que s’exclouen, sinó d’una relació de pertinença com en la matemàtica dels conjunts. I més encara, en aquesta immensitat celeste, simbolitzada, per exemple, per la via làctia, no solament en som una part significativa a pesar de la nostra petitesa, sinó que, si hi confiem, té la virtut de desterrar les nostres pors i els nostres aclaparaments. I, el que és més important, com en una mena de comunió mística, ens sosté, ens protegeix, en el viure de cada dia, com un àngel de la guarda; és la roda que ens ajuda a fer camí, i el més decisiu, ens anuncia el Sol, en majúscula, l’astre rei que ho vivifica tot.

Sabem del motor, del constructor, de l’ordenador, del Faedor, de la Mesura moral primigènia pura, de l’Etern que ens conté magnànimament, però que no acabem d’escatir, perquè el vel de la Nit no transparenta, com diu en el vers 14: el Sol que veuries si jo fos transparent. I aquesta és, segons el poeta, la nostra limitació humana, la nostra limitada condició humana: podem raonar, podem sentir, podem admirar, podem intuir, però no podem veure el Sol, perquè, entre altres efectes, el Sol encega. Sol i Nit, permeteu-me’n la majúscula també, en resum, són les cares de la mateixa moneda.


3. DE L’INEFABLE A UNA PROPOSTA ESPIRITUALISTA


El sonet és, comptat i debatut, una proposta moral, però també l’explicació d’una creença, la demostració d’una espiritualitat i, fins i tot, d’un tipus de religiositat, entesa com un conjunt de creences i pràctiques, que conformen una concepció del món i codifiquen rituals i lleis morals. La religiositat de Màrius Torres és sempre una pregunta: com és aquest Déu que s’intueix en els somnis, en la bellesa de la música, de l’ordenament de l’Univers? El Déu dels seus poemes és silenciós, inabastable, llunyà com un habitant en la soledat de les estrelles o en la vacuïtat de l’infinit. Com sigui, en aquest sonet la veu del poeta és, encara el 1937, propositiva. Així que avanci la guerra i la seua malaltia esdevindrà més agnòstica. Ara, s’hi perfila la fe en una espiritualitat cosmològica, , en una espècie de panteisme, en què l’U, que és l’Etern i l’Infinit i el Principi, guien l’existència de tot, a través de la veu de la nit, i ens comminen a la comunió. La nit és l’al·legoria del món de les ànimes, i el receptacle moral que relaciona la petitesa de la llei humana i natural, el real, amb la grandesa de l’infinit i la llei còsmica universal, el metafísic.

De tot això en parla l’espiritualisme filosòfic i l’animisme. I els subjectes d’aquest poema i la seua lliçó moral són els referents espirituals de Màrius Torres. De manera que el principi filosòfic sobre el qual es fonamenta el sentit pregon del sonet seria aquest: el que té de millor i més essencial l’home és precisament el seu esperit, la seua ànima que conté tota virtut. I l’ànima, imaginem amb el poeta, són els milions d’àtoms que suren en l’espai interestel·lar, en la nit pregona de l’univers. Quan parla la nit, en el fons i en la realitat, parla l’ànima. I l’ànima és eterna i té metafòricament les propietats vivificadores del Sol. I per efecte de la metempsicosi, peregrina a través dels diferents éssers vivificant-los. Adonem-nos, al final o al començ, que per explicar el punt de partida del sentit del poema de Torres, ens hem de referir necessàriament al tòpic de l’inefable. L’art, la literatura, i més concretament la paraula poètica, han estat, molt especialment des del romanticisme i els moviments que en comparteixen la seua filosofia, com el simbolisme, els ponts ficcionals que han connectat amb l’invisible, amb allò que depassa la raó empírica, el real o el factible. El material dels somni, de les al·lucinacions, de les visions, de les naturaleses sensibles només troben el seu mitjà d’expressió a través de l’art, especialment, la música i la poesia. El poeta com a mèdium i la poesia com a revelació de la realitat oculta. I en aquest sentit és oportú de recordar Baudelaire, un dels autors més estimats de Màrius Torres, i la definició que fa del poeta al sonet Correspondències en el sentit d’un traductor o desxifrador del llenguatge de l’univers. Un sonet de Baudelaire que podria ser ben bé el preàmbul del poema de Torres que acabem de comentar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada