dimecres, 1 de novembre de 2017

DE LA RÀBIA

Ja ha estat proclamada. I el 155, també. Però els més desesperats dels unionistes treuen foc pels queixals. La ràbia els supura per tot el cos. No sols desitgen fervorosament empresonar el president Puigdemont i que li caiguin 25 o 30 anys de presó o, si pot ser la perpètua, sinó que amb l’aplicació del 155 aspiren a esborrar qualsevol rastre de Generalitat, d’Estatut, de llei catalana aprovada al Parlament. I tenen unes ganes tan afamades que s’ensorri l’economia catalana, que no solament han estat animant les empreses perquè traslladessin la seu social, sinó que remoguessin fàbriques, magatzems, utillatges, treballadors i el que faci falta. Estarien disposats, si poguessin, a arrencar les vinyes, tallar els subministraments energètics, llaurar les carreteres i aixecar les vies del tren o desviar el mar i enfangar els rius, perquè quedéssim aïllats, enganats, i emmalaltíssim fins a suplicar clemència, i ens retractéssim de tot. De tot el que hem dit i fet contra la Unitat d’Espanya, nosaltres, els nostres pares i mares, avis, rebesavis, i així fins als pobladors de la Cova dels Moros del Cogul. Sí, hi ha tanta ràbia en les paraules d’alguns dirigents del PP, de C’s i del PSOE, que, ¿és possible que s’ha obert la veda de la caça de l’independentista, perquè se l’enterri el 21 de desembre amb calç viva?

Però, també hem dir que no volem veure el president Puigdemont ni el seu govern tancat a la presó, condemnat a vint-i-cinc o trenta anys. No volem veure com s’haurà arrasat tot, absolutament tot, el que s’ha construït durant quaranta anys a Catalunya. Ni haver d’explicar als qui vindran que per confiar amb Europa ens vàrem precipitar en el buit i vam haver d’inaugurar una altra transició cap a la llibertat que pot ser que duri una altra eternitat. Sí, a Espanya sempre ha estat molt difícil ser català. Un català normal, sense altra aspiració que viure tranquil amb la seua llengua, els seus símbols, els seus artistes, els seus savis, els seus ases, els seus carallots i els seus anònims. Sí, és molt difícil pensar que el govern legítim de Catalunya pot ser que sigui a l’exili. És molt dolorós haver-se de fer càrrec que la desobediència i l’objecció de consciència es castigarà amb violència, sí violència de la dura, de la que et trenca la cara, les costelles, la que t’emmanilla sense contemplacions ni filigranes jurídiques.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada