dimecres, 19 de desembre de 2018

SOM COM SOM

Els més saberuts saben que la repressió de l’independentisme, fins i tot, a sang i fetge, no aconseguirà mai d’eliminar-lo ni extirpar-lo de la societat catalana. Ho saben perquè en tenen proves històriques incontestables. I han d’assumir que no els tocarà altre remei que suportar no solament una possible mala consciència per haver obrat amb violència contra uns espanyols renegats, però “espanyols al capdavall”, sinó també per haver de sofrir un sentiment d’impotència per no haver sabut acabar amb el “problema”. Ni el 155 ni milers de policies, ni milers d’empresonaments i d’amenaçats, ni tot el terror que es pogués desfermar a instàncies dels poders de l’Estat fruit d’un atac de nervis o de deliri paranoide. Mentre el món sigui món, sempre hi haurà independentistes catalans. Igual que sempre hi haurà filonazis i filofeixistes. I això per què? Doncs perquè els agents educadors i socialitzadors ho inculquen des de la infantesa. I el més determinant, com sap tothom, rau en el tipus de vincle d’afecte que es crea amb els progenitors, ja que aquest forneix les claus per entendre el nostre comportament i com ens relacionem. L’escola hi fa tant o més. Igual que la televisió, el cinema, els videojocs, els tebeos, els amics i els enemics.

Però tots aquests agents educadors i els que ens puguem imaginar, sempre se les han d’heure amb els imponderables, amb l’imprevisible o les mutacions espontànies. Immaterials que deslloriguen seguretats ètiques, trasbalsen lògiques de pensament, alteren consciències i desestructuren personalitats. I inexplicables que fan que allò que per a uns és el bé, per a uns altres allò mateix és el mal. Això sol desconcertar, excepte que hom cregui que el que mana en l’adultesa són precisament les circumstàncies que acompanyen el jo. Perquè, a mi, el que m’amoïna és poder trobar respostes al fet que algú pugui esdevenir, en un moment donat, un assassí en sèrie. Que algú altre pugui pensar que és possible exterminar l’independentisme de Catalunya. O que hi hagi gent que, com la cosa més natural del món, gosi demanar la santificació de Franco Diuen els neurofisiòlegs que tenim una ment que pensa i una que sent. Van aparellades en els nostres judicis, les nostres reaccions i actuacions? Es descompensen sovint? Puc estimar les persones humanes catalanes però no les persones humanes espanyoles?

dimecres, 12 de desembre de 2018

LA RESPONSABILITAT

La dreta i l’extrema dreta s’han fet amb la representació popular al parlament andalús. El PSOE, molt probablement, deixarà de governar Andalusia després de quaranta anys d’hegemonia. La pregunta que més ens ha interessat que es formulés és: per què només va votar un escarransit 58,65% del cens electoral? Si és veritat que la major part d’aquesta abstenció és gent d’esquerres i, entre aquests, els que es desencanten de la política perquè es cansen de constatar que els problemes de fons mai no s’acaben afrontant, i els que són crítics contra els pactes de govern entre el PSOE andalús amb Ciudadanos, per què permeten indirectament que s’instal·li a les institucions el discurs més retrògrad? La dreta i l’extrema dreta ha guanyat perquè l’esquerra ja fa anys que no exerceix com a tal. Ja fa temps que ni la socialdemocràcia ni el socialisme postmodern captiven ni treballadors ni classe mitjana. Tal com està passant arreu d’Europa, importants masses de vots que han fet el trànsit cap a l’extrema dreta, ho són de gent amb un baix poder adquisitiu, que busquen solucions radicals als problemes vitals bàsics, solucions que pensen que els ofererirà Vox. Hem de pensar, doncs, que hi ha un nombre considerable de vot a Vox i a Cs que és un vot de protesta contra el PSOE. Un PSOE que a part de no fer polítiques d’esquerra, pregonen que pacta amb els independentistes.

Fa dies que els fantasmes del feixisme, del nazisme, del franquisme, disfressats amb altres robes i coloraines, ronda per Europa. L’Europa tan culta, civilitzada i il·lusa que, a l’empara dels seu sistema de llibertats permeté i està permetent, amb una ingènua i estúpida cortesia, que els qui acabarien ipso facto amb la democràcia vagin ocupant espais institucionals, fa veure que no té por i ens ve a dir que aquesta eufòria reivindicativa d’allò pitjor de la nostra història de sang i fetge, és molt minoritari. Que l’extremisme dretà és fruit de la conjuntura que han propiciat les darreres crisis econòmiques i migratòries. Com deia aquell professor de secundària, ha de fer feredat veure exalumnes teus amb creus gammades, fent la salutació feixista i vociferant esportivament la consigna nazi: Ein Volk, ein Reich, ein Führer (Un poble, un imperi, un líder), i convertint en un passatemps excitant planejar eliminar la diferència, la diversitat i la pluralitat.

dimecres, 5 de desembre de 2018

DUBTES SERIOSOS

¿Per què aquesta insistència del Rei, dels ministres del govern i dels representants de la dreta i de la ultradreta, sigui el tema que sigui de què es parli, a col·locar-hi la falca que Espanya és una democràcia consolidada, d’una qualitat quasi superior a les democràcies de més tradició del món? En tots els discursets que els toca de fer en els fòrums internacionals, interregionals o autonòmics, per què sempre han de remarcar a l’auditori la unidad de España. No serà que quan tens aquesta necessitat tan obsessiva, estàs demostrant que et passa allò que diu la dita, dime de qué presumes y te diré de qué careces? Com assenyalen tots els manuals de psicologia, tot condueix al fet que no es tracta tant de convèncer els altres com de persuadir-se un mateix que el que es diu, i es repeteix, es voldria que fos veritat, precisament perquè no ho acaba de ser del tot. És allò de repetir-te mil vegades una idea, una voluntat, una consideració, perquè acabi essent una autorealitat. Que, feta l’extrapolació, s’assemblaria a allò tan llastimosament famós que va sentenciar Göbbels, un dels cínics més imitat i més sinistre que ha parit Europa: una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat.

Els poders de l’Estat necessiten cada dia i cada hora, autoafirmar-se, autoreferenciar-se, autoestimar-se i autoproclamar-se. Com si temessin que en qualsevol moment se’ls hagués de laïcitzar el que sempre ha estat sacralitzat. I patint alhora que no s’acabi descobrint que la democràcia formal, la de les lleis, no és tan perfecta com s’autoafirmen els que, en el fons, saben que no és tota la veritat. Tot té la seua explicació, és clar. Espanya va fer una transició democràtica sui generis. Els qui havien guanyat la guerra van trobar la manera (recordem-ho: després que el dictador morís de vell al llit) de construir una aparença de modernitat democràtica sense que el que estava lligat i ben lligat no ho pogués desfer ningú. L’exemple més fefaent és l’article 155. O el títol X de la reforma constitucional. Passats els anys, però, és llei de vida, ja hi ha més persones que no van viure aquell moment que els que en van ser protagonistes. I és clar a aquestes persones els és molt difícil d’entendre que una representació teatral, un acudit, un renec, una cançó, una opinió puguin ser sentenciats com a delicte d’odi o de terrorisme.

dimecres, 28 de novembre de 2018

EL PROBLEMA ÉS ESPANYA

Encara que ve de més lluny, si ens limitem als temps contemporanis el problema de fons de l’Estat espanyol sempre té a veure amb la manca interiorització del concepte de llibertat. El fre a l’evolució mental del país i en tots els altres camps, sempre l’ha provocat el control que les classes pudents, els privilegiats, han exercit sobre les classes mitjanes, que han estat segrestades i convertides en captives a base de clientelisme, d’un proteccionisme “mafiós” i un cabdillatge emocional i moral. L’Espanya del segle XXI, que per llei de l’evolució hauria d’estar a les portes d’entrada del club dels països democràtics de qualitat, continua essent una autèntica desgràcia. Ja no hi ha més organismes internacionals que puguin condemnar-la! Espanya, la seua població i els seus governants no ha deixat de ser mai majoritàriament conservadora. D’un conservadorisme quasi infantil, màgic, però alhora teocràtic, reaccionari, sempre contrarevolucionari i disposat a usar el terror, quan ha vist amenaçada la seua prepotència. A Espanya és ben normal posar per davant els drets hereditaris que el sufragi universal. Creure que abans són els drets de la tribu, del clan o de l’estirp que els de ciutadania. És quasi un deure religiós pensar que primer és Espanya que els espanyols.

La tradicional i majoritària perspectiva espanyola conservadora, caciquista, se sustenta en la creença que l’Estat no és la conseqüència d’un pacte democràtic o d’un contracte entre iguals, sinó en un principi de jerarquia i de subordinació. I naturalment en un conjunt d’idees prèvies mítiques i totèmiques, les quals precedeixen qualsevol racionalitat i sistema lògic formal. Fins al dia d’avui el dilema que Espanya no ha superat ni té perspectiva de fer-ho, se situa, com en el segle passat i en l’anterior, entre llibertat versus discrecionalitat i arbitrarietat autoritària. L’autèntic dol d’Espanya i la seua ràbia no s’ha expressat mai, per exemple, per la rebel·lió colonial de Cuba i Filipines, per les vagues dels miners asturians dels seixantes en ple franquisme o pel segrest del Congrés per part de Tejero, ni per la violació tan sovintejada de les llibertats cíviques. El que fa penar, enrabia i violentar Espanya és que milions de catalans se’n vulguin anar. Que després de centenars d’anys d’adoctrinament no se sentin espanyols. Això sí que fa mal.

dimecres, 21 de novembre de 2018

QUINA ESTRATÈGIA?

Ja sabem que reivindicar la unitat estratègica de l’independentisme és com clamar en el desert. Però, ho sap tothom i és profecia: és l’única via per aconseguir alguna aproximació a la república catalana. No hi ha unitat sinó implica confluència en l’acció política. No hi ha confluència política sense objectius, metodologies de treball, calendaris i discursos, compartits. Essent com és el tema tan bàsic, tan elemental, la majoria de la gent que lluita, desitja, somia, aspira a una Catalunya independent –fins i tot molts militants dels partits respectius–, es pregunta per què no és possible? Està ple d’evidències que els lideratges dels respectius partits independentistes tenen assumit que no cal dedicar gaires esforços a treballar per cap confluència, perquè l’únic futur que s’albira possible és que algun dia es pugui arribar a pactar amb l’Estat un referèndum d’autodeterminació. Per tant, les úniques unanimitats que, en aquests moments, es manifesten són: d’una banda, la unanimitat d’índole ètica a l’hora exigir que els polítics empresonats i exiliats siguin declarats innocents i puguin tornar a casa. I, d’una altra, que podríem qualificar de caràcter religiós, referida a la fe en el futur (indeterminat), sobre la base de la pràctica de les virtuts de la paciència, la constància, la perseverança, la fidelitat i la tenacitat.

L’apel·lació a la mobilització constant, de fet, és la constatació que la reivindicació forma part de la natura o l’ADN del català-independentista, com si els eslògans via fora!, desperta ferro!, tornarem a sofrir, tornarem a lluitar, tornarem a vèncer, fossin el primer vagit dels nounats independentistes. Però, aquesta crida a la reivindicació constant, a la militància activa, no deixa de ser, alhora, una constatació dels límits del procés d’emancipació nacional per la via pacífica i pactista. Per això és tan interessant la proposta del president Torra de promoure un front democràtic entre bascos, gallecs i catalans a les eleccions europees, perquè és una crida a demostrar que, entre el present limitador i el futur incert, és possible fer passos efectius cap a la Meta. Que existeixen escales per pujar els murs. Quan es diu que la Fundació Franco vol obrir una delegació a Barcelona o a Tarragona, hem de deduir que la força independentista és més sòlida del que puguin dubtar alguns pessimistes.

dimecres, 14 de novembre de 2018

DELS SIMBOLS

Pel que podem veure dia sí dia també, ja ens hem fet a la idea que els símbols d’Espanya, la bandera, l’himne, l’escut, la festa nacional, pertanyen, primer de tot, a Ciudadanos, i després, amb els permís dels taronges, al PP. Fins i tot els de Vox estan desconcertats per la gosada apropiació dels de Rivera. Hi ha amors molt egoistes. Amors que fan embogir. Amors que maten. El fet és que fa anys i panys que la “rojigualda”, a pesar de la santa constitució del 1978, no és sentida per molts espanyols com la bandera que els identifica. Senzillament, perquè no se senten representats per la monarquia. La dreta i l’extrema dreta espanyoles, com passa en tants altres països, són els qui solen fer la sobreexposició abanderada rojigualda més exagerada i excitada. Per què passa això? Per què aquest exhibicionisme identitari espanyolista? Per què aquesta necessitat d’autoafirmació essent com és Espanya un Estat, amb tots els seua aparats, estructures, organismes i reconegut en el concert mundial d’estats? ¿Calia plantificar una bandera espanyola, possiblement la més gran del planeta terra, de 294 m2 (21 per 14 m.) i 35 quilos de pes d’orgull espanyol, a la plaça Colón de Madrid? És que algú pot tenir dubtes de l’espanyolitat de Madrid? Que Madrid és la capital d’Espanya? Quan ets Estat, quina necessitat tens d’anomenar places, carrers i similars amb el nom de l’Estat del qual formen part? Si mai Catalunya esdevé un Estat, quina necessitat tindríem d’anomenar plaça o avinguda Catalunya a alguna via dels nostres pobles o ciutats?

Totes les manifestacions i les expressions simbòliques del nacionalisme d’Estat, no és que siguin ben vistes, sinó que formen part de tant de la naturalesa del ser espanyol com de la necessària i planificada inculturació de la ciutadania en l’espanyolitat, a través de totes les institucions i instàncies educatives. El nacionalisme espanyol és, per tant, immanent a l’Estat espanyol alhora que transcendeix dellà de qualsevol frontera. I l’estat espanyol, com qualsevol altre Estat que es faci respectar és essencialment una bandera, un himne, una llengua un exèrcit i un butlletí oficial. La qüestió de fons és que, quan s’ha d’exagerar, de magnificar, de desorbitar una bandera, vol dir que la bandera en qüestió i el que representa tenen un problema. I no és altre que hi ha gent que no la sent com a pròpia.

dimecres, 7 de novembre de 2018

DE NOU, LA CRIDA

L’objectiu de la Crida, sobre el paper i segons les paraules dels fundadors, és un espai de trobada de la diversitat independentista i dels qui estan a favor del dret a decidir o de l’autodeterminació. De fet, un intent més, en la història recent del catalanisme (el 2015 fou Junts pel Sí, i el 2017, amb menys actius transversals, Junts per Catalunya com a marques electorals), per aglutinar projectes i programes similars, per cercar concurrències entre els diversos interessos partidistes, per consensuar estratègies i tactismes varis i, també, és clar per descavalcar temporalment els egos coronats de lluminàries. Tot girant a l’entorn d’una prioritat absoluta: cap a la República catalana, mitjançant un referèndum (sobreentenc, pactat amb l’Estat espanyol). Bé, doncs, el PdeCat s’ho està rumiant. Amb raó, perquè confluir-hi és una cosa i una altra aglutinar-s’hi que voldria dir acabar amb el partit. La CUP que no en vol sentir a parlar, perquè els qui han llençat la idea són gent de dretes i no deixa de ser una deriva de la Convergència de tradició pujoliana. A ERC ja li sembla bé, però creu que, en el fons, és una qüestió interna del PdeCAT, i, per tant, que no comptin amb ells i la seua parròquia. I després hi ha, com sempre els qui interpreten que no és sinó un salvavides per al president Puigdemont, o, com diu Jaume Collboni, “un intent de respiració assistida del procés unilateral”, que, segons ell, està més mort que viu. Per als altres partits, no cal ni esmentar que la Crida és una expressió més del “colpisme” del “fugado” Puigdemont.

Com sigui, la batalla per la república catalana, a part de temps, de trobar el moment més oportú, d’intel·ligència, d’atzar i de majoria social, el que realment necessita, més que l’aire que respirem, és la confluència de partits polítics sobiranistes. Primer república i després partidisme. Això que és tan elemental, tan bàsic, tan de primer aprenentatge, als catalans ens costa moltíssim d’entendre. Diria que el fracàs dels diversos intents al llarg de la història contemporània per reeixir-hi, sempre s’ha produït perquè els matisos n’han frustrat l’intent. Què hi farem, als catalans ens separa sempre el matís, el detall, la punyeteta. Sí, ens perd l’estètica. Per això, entre els ideòlegs catalans, tenen tan poca fama, tan poc predicament, filòsofs com Parmènides o Heidegger.

dimecres, 31 d’octubre de 2018

FRANQUISME ESTRUCTURAL

Ja fa més de quaranta anys que a Espanya s’han anat succeint generacions que han estat educades en democràcia i en valors humanístics a la majoria de les escoles, si més no les públiques, en el si de moltíssimes famílies, i a través de les xarxes d’entitats cíviques socials. Valors que passen per la creació d’una consciència ètica de saber distingir el que està bé i el que està malament, del bo i el dolent. Valors i virtuts que alimenten les idees de pau, de participació, de llibertat, de negociació i mediació, de fraternitat, d’empatia. I dels comportaments honestos, responsables, solidaris, justos. I, és clar, misericordiosos, pietosos, benvolents i clements. En fi, valors, capacitats, facultats, inclinacions, criteris, que han constituït, al llarg de l’evolució dels ésser vius, la naturalesa humana positiva, creativa, reflexiva, que pacta contractes socials de convivència, d’intercanvis, d’usos, etc. Però, com tot en aquests món, existeix l’altra cara de la moneda. Només cal llegir les primeres pàgines de qualsevol història del nostre món i només cal obrir els ulls a la realitat que ens envolta, per adonar-nos que així que existeix el bé, existeix el mal. Males persones, abominables, perverses, depravades, sàdiques, monstruoses, inhumanes, desnaturalitzades, brutals, demoníaques.

La pregunta que ens hem de fer, després de milers d’anys d’evolució de l’espècie i de quaranta anys de democràcia espanyola, com és possible que hi hagi tants franquistes encara? Tanta gent que enyora la Dictadura? I tanta que se senti fascinada pel nazisme? ¿Com s’entén que hi hagi tan jovent que, entre altres, per ser algú a la vida es revesteixi de la simbologia nazi-feixista i estigui disposat a trencar-se la cara (a morir ja no ho veig tan clar) amb qualsevol que no li caigui bé? O que encara campin pels despatxos de la fiscalia, de la judicatura, de la policia, de l’exèrcit, tants addictes a l’antic règim? Els sociòlegs tenen un munt d’explicacions sobre el tema, i els psicòlegs i psiquiatres, encara més. Però, els primers governs democràtics de Felipe González, a partir de 1982, (tal com assenyalava encertadament J. Cal, a la Peixera de dimecres passat) hi han tingut una responsabilitat fonamental, precisament, perquè no van saber, no van voler, ser expeditius en la depuració dels residus franquistes de l’administració.

dimecres, 24 d’octubre de 2018

VENJANÇA

A l’Estat espanyol, tradicionalment, ja sigui en dictadura com en democràcia, el que ha pogut dir Amnistia Internacional, s’ho ha passat pel folre. L’Estat espanyol és orgullós i venjatiu. Sobretot per compensar la manca d’intel·ligència, i un complex profundíssim d’inferioritat respecte dels països, nacions i estats del seu entorn. Ui, quina nostàlgia del 1492, de Felip II i de Felipe V! Els delictes de què s’acusa els líders catalans són inventats. La presó provisional és una aberració. Ara, ho comencen a dir fins i tot juristes que han tingut responsabilitats en les cúpules del poder judicial espanyol. La paraula clau la va dir Soraya Santamaría: descabezar. Aquesta era la consigna que havia de dur a terme l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem. Atribuir-los els delictes més terribles, empresonar-los sense contemplacions, negació de cap revisió perquè sempre hi haurà possibilitat de reiteració delictiva, etc. I així estem, plens de vergonya a vessar. Ja està, els líders del procés separatista són uns criminals. Atemptar de pensament, de paraula i de gesticulacions contra la unitat de la pàtria espanyola es paga amb una terrible venjança. Cuixart, Sánchez, i tots els altres presos polítics, i els que poden ser-ho dintre de pocs dies, no són sinó els destinataris de la venjança, la carn de canó de la vendetta de l’Estat.

Vet aquí la democràcia espanyola: l’ONU, Amnistia Internacional, jutjats belgues i alemanys, fiscalia suïssa, tots a fer la mà. Resulta que quan governa la dreta, la Fiscalia General executa diligentment i amb prestesa les “ordres” de l’executiu. Quan governa l’esquerra, es veu que la Fiscalia General ha d’actuar amb independència de les fílies i fòbies del govern. Ho entenen, oi?, com funcionen les coses de la independència dels poders de l’Estat democràtic. Quan el legislatiu, el Parlament reprova el Rei, la dreta i l’esquerra que garanteixen la unitat de la pàtria i la Constitució, interposen recurs al Constitucional. Quan el president o un dels seus alts càrrecs s’expliquen a l’estranger, la diplomàcia espanyola fa tot el possible per avortar-ne el discurs. Quan una directora general de justícia del govern de Catalunya ha de participar en fòrum organitzat pel Consell del poder judicial és comminada a treure’s el llç groc i, si no, és expulsada. Aquesta és la democràcia de la nación más vieja de Europa!

dimecres, 17 d’octubre de 2018

EL FEIXISME DELS NOSTRES DIES

La deriva ultradretana del PP de Casado, a part de ser per convicció ideològica comuna en els jovencells que controlen el partit, té un sentit especialment estratègic: cal recuperar els vots que se suposa varen anar a parar a la cistella de C’s. I, ara mateix, per evitar que alguns milers més fugin cap a Vox, el partit feixista que sembla ser que es en les properes generals ocuparà escons al Congrés. Casado s’està esforçant per demostrar que el seu PP és tant o més radical que C’s i Vox. I tot aquest flirteig amb el feixisme descarat, sense complexos ni eufemismes, que fan els uns i els altres, es veu que l’ha reactivitat l’independentisme català. La unidad de la patria s’ha convertit en l’excusa perfecta per aglutinar tots aquells que es trobaven orfes d’algú que reivindiqués orgullosament la xenofòbia, el racisme, la feminifòbia, l’aporofòbia, la bibliofòbia i l’aversió a la diversitat cultural i al pensament crític. I sobretot la por i l’aversió a la llibertat. L’independentisme ha esperonat, certament, la desclosa del bagul de les velles essències que des de temps immemorials han constituït l’ADN de l’espanyolitat. Però la revifalla del feixisme espanyol s’ha enfortit en el context i en la mesura de la vitalitat que està demostrant arreu del món, i molt agressivament a la vellíssima estúpida Europa, als EUA o a Sud-Amèrica.

Amb això que la democràcia és igual a llibertat, participació directa, contracte social, fent ús precisament de la llibertat democràtica, (en tenim alguns exemples ben recent), s’han erigit les dictadures més sòrdides, obscenes, repugnants, i els dictadors més demencials. T. Mann era qui deia que quan es té tolerància amb el mal s’està perpetrant un crim. No ens ha cabut mai al cap com algú pot ser tan cec per abraçar ideologies extremes que sempre acaben amb tragèdies horroroses, tal com han demostrat evidències empíriques de tota mena. Es pot ser tan penosament ignorant o tan odiosament immoral, eradicat l’analfabetisme? Certament, perquè el mal prosperi, només cal que la bona gent no faci res per impedir-ho. Per això deu ser que els megalòmans que pretenen acabar amb els independentistes, la immigració, l’homosexualitat, l’ateisme, el feminisme, amb el socialisme, amb la diversitat lingüística, campen tan impunement pels vials de les nostres democràcies de pa sucat amb oli.

dimecres, 10 d’octubre de 2018

PER LA FORÇA?

Casado i Rivera tenen la certesa, ingenus!, que poden acabar amb el secessionisme català. Primer de tot, suposo, restablint el 155, però amb més entusiasme i contundència. Que posi fi a la Corporació Catalana de Radiotelevisió, prohibeixi la immersió escolar i militaritzi els Mossos d’Esquadra. Tanmateix hem de suposar que hauran previst contestar la més que possible resposta, evidentment “violenta”, dels radicals, amb la proclamació de l’estat d’excepció, la qual cosa suposaria ipso facto la il·legalització dels partits que han “donat un cop d’Estat a la democràcia”. La qual cosa, òbviament, suposaria l’arrest i l’empresonament i el judici exprés de tots i cadascun dels més que fitxats capitostos, col·laboradors necessaris i socis de l’AMI, l’Òmnium, l’ANC, i similars. Sense negligir que, com a mínim, caldria habilitar, almenys, una ràtio de un policia polític per a cada 10 secessionistes, crear un exèrcit de confidents, i disposar de feixos d’euros per pagar-los, a ells i als infiltrats. I ho farien amb una satisfacció orgiàstica, malgrat saber que no hi ha mètode ni sistema que pugui acabar amb l’esperança, la determinació, les idees, els sentiments, les identitats, els símbols, els mites o les creences de la gent.

Casado i Rivera, si no els falla el raciocini, saben també que per més repressió, control i càstig que s’exerceixi sobre l’independentista no se’n sortiran mai d’eliminar l’independentisme. Repetim-ho, doncs: mai emmanillaran les idees, les paraules, els cors, les ànimes, els sentiments, les determinacions i les fes. Saben que per més que convertissin Catalunya en un ermot farcit de feristeles i morts vivents, no se’n sortiran mai. Ni que emmordassin l’escola, ni que ens impedeixin la connexió a internet i ens tallin l’accés a qualsevol xarxa social o ens facin fer cursos obligatoris de reeducació, via rentat de cervell, perquè apostatem de la fe separatista i ens reconvertim en un exemple de bons i eficaços espanyols, com ho havien estat els nostres pares que varen perdre la guerra i van entendre perfectament què volia dir el xarop de bastó. Si sabessin, però, que entre els dos i mig de catalans que volen la independència n’hi ha una bona colla que ha decidit no escoltar-los més, tal volta deixarien de traure foc pels queixals! Ah, ja ho saben que una bona part de l’independentisme no és nacionalista?

dimecres, 3 d’octubre de 2018

LA FE

Sé que hi ha molts capellans, monges, frares, bisbes, arquebisbes, cardenals, que resen per la unitat d’Espanya. Però també en conec, alguns, que ho fan per la independència de Catalunya. Potser no exactament en forma de República, però sí que resen perquè l’Esperit Sant no abandoni la determinació, la clarividència, la intel·ligència i la fe dels qui han de conduir el nostre poble cap a l’objectiu alliberador. Hi ha algun cardenal espanyol que està convençut que és l’Esperit Sant precisament que ha tutelat, des de sempre, la unitat d’Espanya. Que la Pàtria espanyola no és exactament una cosa dels homes i les dones, sinó que pertany a l’esfera del diví. Des d’una perspectiva religiosa, teologal, però, podria ser que fos així tant per a Espanya com per Catalunya i els Països Catalans. Només em queda el dubte de si aquest Esperit Sant que ha presidit el conglomerat espanyol des de temps immemorials, també és el responsable de la corrupció, de la mentida, de la injustícia, de la violència, que practiquen els qui més avalen l’essència divina de la Pàtria. El problema que se’m planteja, que ens neguiteja als cristians, és saber quina de les dues fes és més autèntica, més evangèlica i, si fos el cas, més defensable fins a les últimes conseqüències, com han fet gala alguns cossos d’elit de l’exèrcit.

Suposo que el cardenal Cañizares sap que hi ha catòlics practicants independentistes. No sé si ho sap la conferència episcopal, la Cúria romana o el Col·legi Cardenalici. Però la realitat és que n’hi ha i molts i molt bones persones. I com els unionistes, que tenen Covadonga i l’Almudena, els catòlics independentistes tenen Montserrat, Núria, i si molt convé Poblet i Santes Creus. Deu ser a l’evangeli de Sant Mateu que Jesús diu als fariseus: doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. I jo em pregunto: com es menja la contradicció que pot representar ser independentista catòlic practicant i creure, com ho fa l’espanyolista, que l’Esperit Sant ens guiarà i acompanyarà en el camí salvífic de la República Catalana? Una certa resposta a aquesta paradoxa ja la va donar el bisbe Torres i Bages quan va sentenciar que Catalunya serà cristiana o no serà. I algú em diu a l’orella, sí, sí, tot el que tu vulguis, però al final sempre és una qüestió de quantitat. Hi ha més unionistes i espanyolistes catòlics que independentistes.

dimecres, 26 de setembre de 2018

QUOUSQUE TANDEM

Espanya encara no és un estat fallit, malgrat Rivera, Casado i els ultres de Falange i similars. Per sort, la major part de les noves generacions, malgrat la reproductora que continua generant i adoctrinant riveres i casados, malgrat el 5% de membres de la judicatura que consideren colpistes Puigdemont, Jonqueres i la resta d’ empresonats i exiliats catalans i els titllen de fills de p*, la majoria del jovent que s’haurà de fer càrrec de governar-nos no són cecs ni sords, i han tingut l’oportunitat d’estudiar, d’adquirir sentit crític i de rodar món i comparar democràcies i subtileses polítiques i pràctiques democràtiques. Sí, són capaços de distingir el cop d’Estat de Franco i la proclama simbòlica d’independència de Catalunya de fa un any. I entenen que en democràcia, la política i els poders de l’Estat no poden actuar per venjança. Comprenen que el pacte social passa per respectar les idees antagòniques, però per sobre de tot complir amb el deure primordial de preservació de la llibertat de pensament i d’expressió individuals i col·lectives. Per això mateix que sabem que la gran majoria de les noves generacions ja no són hereves del franquisme ni del feixisme, no acabem d’entendre com és que suportin l’estafa generalitzada i permanent de la Univesidad Juan Carlos I o la injustícia i indecència de tenir entre reixes persones per les seues idees o, encara, artistes que fan paròdia o critiquen obertament la llosa franquista que sustenta, amb centenars de metres cúbics, l’Espanya dels qui menteixen descaradament. Fins a quan han d’aguantar aquestes noves generacions?

Una bona part de la ciutadania de Catalunya, fa més d’un segle que té plantejats amb Espanya quantitat de memorials de greuges. Són moltes les generacions de catalans que amb el seu descontentament amb Espanya han propiciat que aquesta pell de brau fes algun passet endavant, normalment amb molt de dolor i de sofriment. Ara l’important és tenir el convenciment que moltes de les generacions que ens sobreviuran, encara que hi perdin bous i esquelles, aconseguiran que la democràcia espanyola sigui homologable amb les de més qualitat. Quan el grup musical Obeses canten Ens en sortirem, soc optimista i entenc que els que ens han de succeir saben que quan vam votar l’1 d’octubre de l’any passat, vam guanyar el més important: la fe en futur de la República.

dimecres, 19 de setembre de 2018

PRESSUPOSTOS i 155

Venim d’una crisi econòmica terrible per a les administracions (i de retop per als administrats i la ciutadania en general). El 155 ha estat una llosa afegida que ha paralitzat forçosament les polítiques públiques (És vergonyós com se n’alegraren alguns líders catalans de la seua aplicació, i amb quina perversa alegria van fer petar les dents tot i saber que perjudicava tots els catalans i les catalanes entre altres els seus propis votants!). Molt abans del 155, el govern d’Espanya ja havia activitat el control de les finances, factura a factura, que no era sinó una intervenció amb tota regla de la Generalitat talment unes manilles a tots els preceptes estatutaris. Els pressupostos prorrogats amb què estem sobrevivint són tècnicament un fre a qualsevol nova necessitat per afrontar els reptes que en qualsevol societat viva i dinàmica es plantegen diàriament. El límit de dèficit i la impossibilitat de crèdit són els dogals que forcen l’ofec quasi definitiu. I tot i així la Generalitat no ha tancat les portes ni els seus treballadors ni els alts càrrecs han defallit en cap moment d’aquest període llarg i pesat de vuit anys, ni han dimitit de res ni han mostrat cap signe de defallença. Hi ha ajudat les diputacions i la majoria de municipis, i també les butxaques i el temps de mols mecenes i voluntaris.

Un dia d’aquests es publicarà un informe sobre les conseqüències nefastes que ha tingut l’aplicació del 155. Conseqüències en tots els àmbits de la gestió pública i de la capacitat legislativa parlamentària. I és clar que ha afectat (perquè encara se’n reparen les destrosses) les àrees més sensibles de la societat. Realment, s’ha de ser molt cínic per acusar l’independentisme de perjudicar els catalans i les catalanes com dient ja que us heu portat malament, ara per culpa vostra tothom castigat. Ja feia mesos que la Generalitat estava econòmicament intervinguda abans del 155. Ja feia mesos que gairebé totes les incitatives parlamentàries estaven recorregudes al TC. Bé, doncs, com que Casado i Rivera han de demostrar qui puneix i humilia millor l’independentisme i tots els dimonis separatistes, urgeixen Sánchez a tornar a experimentar l’orgasme de la venjança amb l’aplicació renovada d’una versió més contundent del 155. Sobretot la que intervingui d’una punyetera vegada la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals.

dimecres, 12 de setembre de 2018

QUANTS CATALANS?

Quantes catalanes i catalans estan a favor o no de la independència de Catalunya, és una qüestió que, de manera oficial, rigorosíssima, homologable internacionalment, sense intoxicacions ni amenaces, encara no hem pogut dilucidar. Les dades que manegem, els percentatges que s’exhibeixen per dir que almenys la meitat de la ciutadania de Catalunya no és sobiranista no tenen cap valor objectiu, perquè no surten de cap recompte oficial, malgrat els intents civils (amb garrotades i sang incloses) d’aproximar-nos-hi. Plantejar aquesta qüestió, tan elemental, tan simple, tan fàcil d’instrumentalitzar, ha posat al descobert la grandíssima incapacitat de la majoria de la classe política espanyola, de la seua intel·lectualitat i de les organitzacions socials, culturals, econòmiques i religioses, per donar-hi una resposta positiva. Quasi quaranta anys de democràcia no han de servit de res per superar els prejudicis, els essencialismes mentals, els murs cognitius, els mites fundacionals o les pors atàviques a una potencial nova disgregació de la pàtria espanyola, dels límits geogràfics de l’Estat o a la revolta d’una determinada part dels seus súbdits. A l’Estat, el governi qui el governi, li fa por saber empíricament qui vol la independència de Catalunya. No hi haurà mai, en l’horitzó dels propers cent anys, cap Constitució espanyola que reculli el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya.

N’hi ha que compten els independentistes a raó de la gent que es manifesta l’11 de setembre. Sumen i resten i trauen la conclusió que el secessionisme va de baixa, que està cansat i frustrat i que la resistència li surt cara. Els altaveus unionistes fins i tot han arribat a dir que s’han com obligat les comunitats xinesa, paquistanesa i llatinoamericana perquè fessin nombre. L’unionisme militant especula sempre que el temps, acompanyat d’alguna sentència exemplar, d’algun cop de porra i d’algun exili forçat, juga a favor seu. Que en algun moment les diferències tribals entre els partits i moviments nacionalistes-independentistes esdevindran esquerdes irremeiables i el sufflé s’haurà desfet del tot, si més no fins a la propera flamarada generacional. Doncs, tot això és pura fantasia perversa com ho és la llei d’Hondt electoral. Si hi ha dues o tres o cinquanta Catalunyes, només es pot saber amb un referèndum d’autodeterminació.

dimecres, 5 de setembre de 2018

VIOLÈNCIA

És previsible que la violència de l’unionisme de la dreta i l’extrema dreta augmenti a mesura que ens endinsem en el moll de l’os de les icòniques Diada Nacional i 1 d’Octubre. Però aquesta violència, uniformada i armada, com que esperem que no sigui contestada pel secessionisme, malgrat que serà proclamat a tot arreu per VOX, C’S i PP que la culpa de tot és i serà dels independentistes, serà l’excusa perfecta no pas per aplicar un nou 155 més contundent i agressiu, sinó, com proposa el guru del periodisme orgànic del cavernicolisme mediàtic, el català senyor Marhuenda, aplicar una solució final: il·legalitzar els partits independentistes o suspendre l’autonomia. És a dir, liquidar els drets polítics d’una part de la ciutadania perquè tenen unes idees diferents de les seves. Algú, Albiol?, ja havia dit feia mesos que la “broma” de l’independentisme s’havia acabat. I com que ara no és legal bombardejar Barcelona ni ho són els judicis sumaríssims, i els empresonaments preventius dels capitostos no atemoreixen els “radicals” que es volen carregar la unitat pàtria, cal acabar amb la qüestió per la via ràpida (de moment, no cruenta).

En realitat, no són els llaços grocs els que produeixen la urticària insuportable dels unionistes units transversalment per furiosos ciutadans i ciutadanes, (ep, gent d’ordre i “mando”, cívicament exemplars!) de dretes, d’extrema dreta, falangistes, franquistes de tota la vida i pels mercenaris ocasionals; no, no són els llaços grocs el que els produeix una ràbia indescriptible, sinó el fet tan simple com que hi ha pensaments, idees, sentiments, voluntats i ideals més enllà dels seus. No és que no suportin no pas exactament els independentistes, sinó el mateix concepte. Si fossin sincers, tota aquesta colla d’espanyolíssims l’única reforma de la Constitució que defensarien seria l’eliminació de les autonomies. La millor manera de cridar a la concòrdia i a la convivència, a la llibertat i a la democràcia és retirar llaços grocs de la via pública, perquè resulta que el senyor Rivera, els seus afins o els de l’extrem absolut, tenen l’exclusiva del concepte d’odi, de violència, de democràcia, de tot. I quan es ve a dir, si fa no fa, que si l’Estat no protegeix els ciutadans dels deliris independentistes, cal l’autodefensa, ja no s’està invocant la fractura sinó un “a por ellos” sense pal·liatius.

dimecres, 29 d’agost de 2018

RECORDAR

Només som vius si podem recordar. Ho saben perfectament els qui són al costat dels malalts de memòria. També som vius si som recordats en algun temps, en algun lloc, en algun somni o en alguna fabulació. Moltes vegades, però, no podem oblidar el que voldríem oblidar. Quan ens hem fet fonedissos o invisibles, quan hem desaparegut dels escenaris habituals, sempre hi ha un indici que ens retorna. Generalment, són les casualitats. Possiblement la vida degui moltíssim a la contingència, a allò que pot ser que sigui alguna vegada en la nostra vida. Ens retrobem casualment perquè ens recordem d’ algú que ens remet, poc o molt, a algú altre, i aquest altre a tants d’altres amb els quals havíem ordit una trama invisible de convivències. Potser havíem coincidit tot votant en un referèndum, al supermercat, estudiant en una autoescola, a la perruqueria, a l’autobús, o compartint una fotografia de no sabem on. Quan ens anem fent grans, tenim més memòria del que està malament que del que està bé. Sobretot, dels mals del cos i de l’ànima. Recordem amb molta més vivesa les morts familiars, les dels grans amics i amigues. I, en canvi, el dolor i el patiment del món, de conèixer-lo de sobres i de presenciar-lo quotidianament, ens llisca, com una gota d’aigua, per la pell morta. I, com a molt, aquest patiment ens rodola polsos avall com una gota d’oli, si es tracta de la nostra malura i del dolor que ens ha de sobrevenir en qualsevol moment. O si es tracta de la mort que s’anuncia en cada lentitud dels nostres moviments i en la tardança a reconèixer el pas del temps com imparable.

I també sentim que som vius, si som capaços de recordar els nostres amors. O si hem estat prou entrenats per alliberar-nos de nosaltres mateixos i fondre’ns en els altres que ens estimen. De confondre’ns amb les pedres, amb les flors, els arbres, els rius, les aus i les bèsties. Només podem recordar si alguna cosa, alguna persona, algun esdeveniment, ens ha impactat suficientment com per haver-nos modelat com a persones. Som vius, si som prou ferms de caràcter com per mantenir les nostres conviccions. Però, també, si som de la mena de gent que, sense utopies ni projectes de futur, creiem simplement que igual que existeixen la bondat i l’honradesa, no podem evitar el mal, l’estupidesa, la mentida. Algú va afirmar que la memòria era malauradament un gran cementiri.

dimecres, 22 d’agost de 2018

PAISATGES

Paisatge és un mot que prové del francès paysage: “étendue de pays que l'oeil peut embrasser dans son ensemble”. Paisatge, dons, és tot el país que podem abastar amb la mirada. Tot allò físic que ens envolta i ens conté. I no només a l’abast dels ulls, sinó de tots els sentits. Però, fa temps, ha pres volada el concepte de paisatge immaterial. Una idea que ens remet al paisatge que hem interioritzat des que en tenim consciència. Ens referim al paisatge de l’ànima. Aquell que s’endevina en les nostres expressions afectuoses, en els valors que atorguem al que ens identifica, al que sentim nostre i ens situa en el món. Que determina alguns dels nostres comportaments. El paisatge, doncs, com a suma d’imatges mentals i percepcions dels sentits, les formes, els colors, els volums o les olors del qual són una extensió del nostre propi cos i una metàfora de la nostra ànima. Aquesta elaboració intel·lectual i sensorial del paisatge és la que ens explica com a éssers en el món i baules en la cadena dels temps que l’han modelat i conformat. Com no deixa de ser, en el fons, una projecció ideal del món imaginat o el món desconegut. Perquè, si fos el cas que ens hi transportés una força incontrolada o una aventura a cegues, no ens trobéssim perduts en l’horror del buit, de la terra sense muntanyes ni valls, sense pluja ni ocells, sense temps. Ni persones ni màgia.

Quan descobrim nous paisatges, probablement el que fem és identificar racons de nosaltres mateixos que mai no havíem explorat. Perquè, per més espectacle natural que existeixi i per més estrambòtics que siguin els éssers que habiten els nous mons, només seran nous de trinca si despullem la nostra ànima de tot el que la vesteix i l’alimenta habitualment i descarreguem el rodet de les fotografies dels àlbums dels nostres sentits. Només amb el despullament i el despreniment totals podem fer la simbiosi amb els altres paisatges. Per més que el món interior i el món físic siguin si fa no fa iguals a tot arreu, tindrem la il·lusió de fer noves panoràmiques, de construir noves imatges i sensacions en els nostres hemisferis cerebrals i els nostres plexes. Dibuixarem mapes de nous viatges interiors i direm que hem viscut altres vides, per més que com diu Marina Garcés, mai no viurem del tot en un món nou, perquè el futur, com ens ha ensenyat la modernitat, és el que no arriba mai.

dimecres, 15 d’agost de 2018

DE L’AMOR

A l’estiu ve més de gust parlar-ne. Fins i tot, hi ha qui diu practicar-lo amb molta més freqüència que quan fa fred. Però, en realitat, quan parlem d’amor ho fem com un sinònim de tots aquells sentiments que es relacionen amb l’afecte, el desig, l’estimació, la simpatia o la inclinació especial cap a una persona (o cosa o animal). És un amor amb complement: amor de mare i de pare, amor de Déu, amor entre germans, amor d’estiu o amor de temporada. El que fem, en aquests casos, és estimar o, en el seu defecte, enjogassar-nos. És l’afecte que perdura L’amor amor no pertany a l’esfera de la raó o de la lògica, sinó més aviat a tot el contrari. L’amor consisteix en un trastorn integral del nostre ésser, que es pateix tot de sobte o progressivament en el moment en què hom queda com imantat, impregnat, impressionat per l’efecte de la llum encegadora de la bellesa que contempla, i l’està transfigurant en una mena d’immaterial que sura per l’aire com un eixelebrat, i és balancejat ingràvid fora del temps i de l’espai. És quan diem que estem enamorats que podem parlar d’amor. Així, doncs, mentre a l’afecte correspon l’estimació, a l’amor només li correspon l’enamorament. Dit d’una altra manera, només quan t’enamores sents amor. Tota la resta de sentiments afectuosos pertany a l’àmbit de l’estimació.

Ara, si algunes frivolitats té l’amor són precisament tant la seua peremptorietat com la urgència a ser satisfet. Però al mateix temps, paradoxalment, el seu gran defecte és la seua la seua fragilitat, la seua efimeritat i la seua caducitat. Ja ho deia Òscar Wilde: l’única diferència entre un caprici i una passió eterna és que el caprici es més perdurable. De vegades, de tan efímera tan dolorosa, que aquell plaent i rar trastorn, per la incapacitat humana de resistir la potència o l’excés de l’imantament o de persistir en l’oradura o per la malura del desintegrament, es torna en desamor, odi o pura indiferència. Doncs sí, el problema de l’amor atracció, encantament, imantament, trastorn integral, és la persistència. Però n’hi ha un altre: la seva expressió verbal. No troba mai les paraules adequades per dir la intensitat estratosfèrica. Sempre és balbucejant. L’enamorat no troba mai els mots per expressar l’inefable. La desgràcia del miracle és quan només és una aparició, un forat negre, una simple il·lusió, un somni irrecuperable.

dimecres, 8 d’agost de 2018

BIONICS

Si estàs atent a l’evolució de la intel·ligència artificial o als progressos fenomenals de la robòtica, tens la temptació de pensar que s’està en el camí de la substitució ineluctable del que fins ara mateix encara considerem humà per inexpressius autòmats humanoides manipulables electromecàniment. Som en un estadi de la nostra modernitat en què fins i tot s’afirma empíricament que l’amor es troba localitzat en un raconet del nostre cervell, i és una simple resposta elèctrica nerviosa activada per un determinat neurotransmissor que al seu torn ha rebut una altra descàrrega d’una cadena d’enrampades. En un escenari en què hi ha persones que prefereixen substituir una mà del seu cos per una altra de biònica, em ve a tomb Alain Badiou, (un dels pensadors actual que més els recomano) quan afirma, amb una gran dosi d’ironia i de dramatisme alhora, que la premissa amb què s’identifica l’opinió generalitzada del nostre món és que no hi ha res més que cossos i llenguatge. Cossos reemplaçables per micromàquines i debats estèrils sobre la naturalesa dels significats del llenguatge. La lògica del nostre món respon al que Badiou en diu l’ètica de la víctima. El sentit del que és just i del que està bé, en el nostre món, només depèn de si som bons consumidors i si votem quan se’ns hi invita. Només així podem aconseguir la nostra seguretat i la nostra dignitat. Només així podem minimitzar el fet de ser víctimes del sistema, i apaivagar l’angoixa del càstig de l’exclusió social o la repressió.

El més preocupant és que el procés de robotització de la nostra humanitat farà que desaparegui la consciència sobre la nostra identitat. Si com bé diu Slavoj Zizek, (un altre pensador que també recomano vivament i que segurament segueixen amb devoció) el relat subjectiu de les nostres vides, o sigui allò que pensem que són les nostres vides, sol ser una mentida. I l’única veritat existeix en el allò que fem. Som el que fem i no pas el que diem que som i fem, imaginin què podem ser quan el motoret del cervell impulsa el nostre braç biònic a acaronar la galta biònica del nostre semblant. Si la veritat de les nostres accions només existeix en la mesura d’una mirada externa que observa i avalua els nostres actes, quin serà el valor moral del que fem si l’observador i interlocutor és un robot programat per esterilitzar-nos emocionalment?

dimecres, 1 d’agost de 2018

DE L’APATIA A L’ACCIÓ

Quan arriba la calorota, a molta gent ens agafa una desgana colossal. N’hi ha que en diuen desídia, abandonament, indolència, displicència, desmenjament, desinterès, indiferència. Amb prou feina ens arrosseguem fins a la nevera per beure sense parar. N’hi ha, però, que de la desgana passen a l’apatia. I de l’apatia a la depressió. Malament, quan sentim que no sentim interès per res, no experimentem plaer per i en res, quan no ens motiva res, quan només ens fa rutllar la rutina fisiològica i encara. Malament, quan han desaparegut les emocions, òbviament les passions, els interessos, les curiositats, les motivacions, i és clar, les enveges, les gelosies o les admiracions. Estaríem, és clar, davant un trastorn que cal que rebi tractament en profunditat. Però, fixin-se com canvien els significats de les paraules segons canvien els valors, les morals i els costums. Fixin-se com les paraules adapten el seu significat a les noves representacions de la realitat que els humans fem en la mesura que provoquem i experimentem canvis en la manera de treballar, d’alimentar-nos i de relacionar-nos.

Doncs, sí, en l’antiguitat hel·lènica, quan es parlava d’apatia hom es referia a l’absència de pathos. Es a dir, a la falta de tot allò que sent el cos i l’ànima: sensacions, emocions o sentiments, plaer o dolor, (per oposició a allò que hom fa). Manca de pathos, com a conseqüència de la capacitat del seu control. De tal manera que la consecució de la impassibilitat era una forma de saviesa. I el savi de l’assemblea la comparava amb l’ataràxia dels estoics i dels escèptics, que consistia a aconseguir, mitjançant l’entrenament del despreniment material, l’equilibri anímic ideal que posa fre a les pertorbacions i als torbaments de les passions, els desigs i les temptacions que ens sotgen permanentment i poden alterar el recte criteri, l’equilibri mental i l’harmonia dels moviments. L’ataràxia era el camí ideal cap a la felicitat. Similarment com fa milers d’anys ho han predicat les cultures orientals, la psicologia budista o la medicina tradicional xinesa. Què volem dir, aleshores, quan parlem de simpatia? Tan senzillament com sentir pathos amb els altres, en companyia de l’altre. I empatia? Doncs, penetrar en el pathos de l’altre, ser solidaris amb el seu patiment. I finalment l’antipatia, quan sentim aversió per qualsevol pathos.

dimecres, 25 de juliol de 2018

LA CRIDA NACIONAL

Després de pensar-hi dos segons, així que va arribar la invitació a sumar-nos al moviment de la Crida Nacional per la República, ens vàrem dir: és el que sempre hem reclamat els qui creiem que per a les grans empreses de país cal traspassar els límits dels partits. Fa uns quants anys que hi ha molta gent que ho veu això. I amb aquest objectiu va nàixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que es defineix popular. unitària, plural i democràtica. Així mateix es va constituir l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), i en aquesta línia s’ha anat reorientant l’Òmnium Cultural. Les fórmules Junts pel Sí i Junts per Catalunya, n’han estat les propostes electorals. Bé, doncs, la Crida Nacional és aquest nou intent d’aglutinar el màxim de camins i afluents que condueixen cap a la independència. Sempre que repassem els darrers resultats electorals, s’arriba a la mateixa conclusió: el secessionisme no depassa el 48% dels catalans. I sempre es repeteix el missatge que cal ampliar la base, que cal penetrar en els col·lectius on mai ningú fa cap oferta ni promet mai res. Passa que, tot i sabent que cal anar a la una, sempre sorgeixen els mateixos problemes de tipus domèstic, de caràcter anecdòtic i sobretot de protagonisme. Sí, els esculls són sempre els mateixos: no ser capaços de transcendir els límits dels personalismes, de les sigles, dels prejudicis ideològics o de les prelacions que prescriuen els estatuts de les militàncies a l’hora de fer llistes electorals o d’ocupar càrrecs.

Ho sabem tot sobre com conservar la fe en la causa catalana i quines fidelitats s’han de practicar i demostrar en relació amb els ideals nacionals. Coneixem quines són les dificultats del trajecte a fer, i som optimistes davant les capacitats per superar-les, però som, com a poble i com a organitzacions, uns mals estrategs. Fa anys i panys que no hem demostrat capacitat de coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius comuns. Catalunya gairebé sempre ha perdut la batalla de la consecució de la seua plenitud nacional per no anar mai a la una. Sempre ens hem perdut pels detalls, per pugnes intestines, pel lloc que els líders han d’ocupar en l’escalafó. Tant és així que no hi ha més remei que insistir indefectiblement que només fent pinya, sumant i sumant, es podrà acomplir la visió.

dimecres, 18 de juliol de 2018

EL RELAT FALLIT DE LLARENA

Contrastats els relats del magistrat Pablo Llarena amb els dels advocats defensors i la realitat de les imatges no manipulades i de testimonis anònims i per membres del mateix govern del PP, i Llarena ha conclòs que els que estan empresonats preventivament han comès grandíssims i gravíssims presumptes delictes. Fins i tot tenint en consideració criteris d’una colla de catedràtics de penal, de constitucional i experts en enjudiciament criminal, que la interpretació de la norma en què el magistrat sustenta les seues resolucions és retorçuda, arbitrària, incongruent, inadequada, el magistrat Llarena no solament no ha modificat ni una coma el constructe acusatori contra els qui s’han considerat ideòlegs, responsables principals i necessaris i faedors de la rebel·lió catalana perpetrada subliminarment entre l’1 i el 3 d’octubre, més uns dies bans i uns després. El magistrat creu que en sap molt, que treballa impecablement, que pot i ha de donar lliçons als advocats defensors i ser exemple per a la judicatura sencera, i que, en conclusió, té la raó. Té la raó suficient per tancar la instrucció no sense abans donant espernegades, com espolsant-se una certa tensió reconcentrada: 2,1 milions de fiança per als 14 processats per malversació, i suspensió de l’acta de diputats dels processats per rebel·lió. I aquesta gran confiança en un mateix és la que trasllada al tribunal que ha de jutjar els interfectes. Una raó i un ego que només s’han vist qüestionats, de moment en part, per tribunals estrangers, que, segons l’orquestrina mediàtica que acompanya la literatura del magistrat, són uns tribunalets de segona.

L’última coça del magistrat, però, ha obert una caixa d’explosius que esperem que no faci saltar la legislatura en mil bocins. Inhabilitar diputats vol dir trencar la majoria parlamentària. Però el tribunal regional alemany ha decidit extradir el president Puigdemont per malversació. No hi ha vist ni la rebel·lió ni la sedició que el magistrat Llarena i la fiscalia espanyola del cas i alguns acusadors, el nom dels quals no vull recordar, tenen tan clares. Si Puigdemont no pot ser-ne jutjat, tampoc els altres. Si Puigdemont està en llibertat, també els altres. Una fiscalia acusadora, per cert, que tothom, almenys uns quaranta milions d’espanyols, espera que actuï tan entusiàsticament contra el seductor Emèrit.

dimecres, 11 de juliol de 2018

CINISME

L’euroordre reclama el raper Valtònyc per terrorisme. Valtònyc és acusat de terrorista. Diu Valtònyc que és d’esquerres, comunista i independentista. Valtònyc ha criticat amb duresa la monarquia espanyola. Ningú ha demostrat encara que Valtònyc hagi llençat algun còctel molòtov contra algú o alguna institució. No se’n coneixen accions violentes de cap tipus, llevat de la ràbia i la mala sang que supuren les seues rimes. Montoro va respondre a un diputat de l’oposició que si no li agradava la TVE que canviés de canal. Com ve a definir el diccionari, el cínic modern és aquell “que impúdicament fa gala de no creure en la rectitud i la sinceritat" i, hom hi afegeixen, que reconeix que fa el mal, però ho justifica, sense vergonya, com l’única possibilitat d’actuació real. Hi ha una manera vergonyosa de fer política que s’expressa amb total consentiment, hi ha una extrema dreta que actua impunement, hi ha una colla de diputats i diputades als parlaments espanyols (i arreu, és clar), que no practiquen altra cosa que un cinisme de manual. La tergiversació de la realitat és pròpia dels totalitarismes. Es creen els fets i es dissenya la realitat en funció dels interessos partidistes amb la intenció d’enganyar miserablement. O, pitjor, amb la intenció de dir allò que vol sentir l’auditori. Postveritat, se n’ha dit.

El fumut d’aquesta manera de fer és que molta gent troba normal que se l’enganyi. No és un tema dels temps moderns, sinó que és antiga la creença que els polítics no diuen mai la veritat. Què és la veritat, qui té la veritat? Com han observat els pensadors professionals, una de les manifestacions més escandaloses de la postmodernitat és precisament l’anomia social. El cinisme social consent que en l’edat infantil i preadolescent l’escola, fins i tot la família, ensenyi els codis morals sobre el que està bé i malament. Es troba bé que hi hagi illes de moralitat on els principis de bondat i rectitud i els drets universals conformin les animetes. Però a partir de l’edat legal de poder treballar, als setze anys, cal que hom comprengui ràpidament que la Veritat només existeix associada al poder. I sobretot al poder del diner. Llegiu, amables desencantats, què en diu d’això l’admirat Anselm Turmeda al seu poema, que hauria de ser de capçalera, Elogi dels diners. Escolteu-lo, si us fa mandra llegir, en la veu d’Ovidi Montllor.

dimecres, 4 de juliol de 2018

DE REPÚBLICA

Pablo Iglesias venia a dir l’altre dia, després de visitar els presos polítics, que l’única manera que Catalunya convisqui amb Espanya és amb la República. A mi m’agrada la idea. Tot i així, em pregunto: una república a seques com la francesa? Una república federal, com l’alemanya?. Una república confederal, si n’hi hagués? I si fos una confederació d’estats republicans? Si s’anés per aquesta via d’aliances entre estats (Catalunya i Espanya), per què no podria ser una monarquia federal o, millor, una monarquia confederal, a l’estil d’una Commonwealth o Mancomunitat de Nacions per anar per casa? S’hauran adonat que parlo per parlar i que, fins i tot, estic dient alguna ruqueria. Doncs bé, això és el que em sembla que passa quan, encara que amb bona voluntat, sempre es desvia la qüestió del dret a l’autodeterminació dels pobles. Deixeu-nos votar, caram, i ens estalviarem, durant una eternitat o uns quants segles o en el pitjor dels casos uns lustres, haver de marejar la perdiu de si som pocs o molts. Ja vaig escriure temps enrere que la pregunta del referèndum donant entenent que la independència havia de ser en forma de república no m’acabava d’agradar. Sobretot perquè eliminava la possibilitat de votar independència en forma d’altres modalitats, com per exemple monarquia. I pensava precisament en els meus amics carlins independentistes.

Em fa l’efecte que hi ha una idea molt estesa entre la bona gent que associa República, una forma de govern, amb ideologia política d’esquerres. Deu ser per allò del Front Popular i la subsegüent rebel·lió franquista. Ser republicà no vol dir ser d’esquerres ni de centre ni de dretes. Excepte als EUA on sí que vol dir ser conservador i, fins i tot, d’extrema dreta. En el món, ja se n’hauran adonat, hi ha repúbliques que són unes autèntiques dictadures i repúbliques teocràtiques, com hi ha democràcies merament formals amb molta façana constitucional, molts jocs de mans i molta difuminació dels atributs de llibertat i igualtat que s’havien associat des de la Il·lustració al concepte de ciutadania. El que hi ha indiscutiblement en l’actualitat del nostre segle XXI és una generalitzada recessió democràtica en la majoria de països de la UE, els governs dels quals n’ estan arruïnant els valors fundacionals i els principis que sustenten la dignitat humana. En fi, que el nom no fa la cosa.

dimecres, 27 de juny de 2018

PRIVILEGIATS

Gaudir de privilegis vol dir, com tothom sap, rebre tracte d'excepció. Un privilegiat és aquell que té consideracions i avantatges especialment beneficiosos que no tenen la resta de mortals. Tenir un privilegi implica gaudir d’una llei particular i discrecional. Tots els privilegis, segons la meua moral, són antidemocràtics per naturalesa. La mateixa llei d’enjudiciament, quan assenyala que tots tenim l’obligació d’acudir a la crida judicial i enumera una sèrie d’excepcionats, començant pel rei i la reina i acabant pels familiars dels agents diplomàtics acreditats a Espanya, et confirma el que també sap tothom: només es pot formular una regla general si té excepcions. La realitat, doncs, és que no tots som iguals davant la llei ni es fa la mateixa justícia davant els mateixos delictes. És tan simple com que n’hi ha uns que són uns privilegiats i uns altres, la gran majoria, que som uns simples súbdits sobre els quals descansa i descansarà tot el pes de la llei. Dit altrament: n’hi ha que són pràcticament intocables, i n’hi ha, la gran majoria, que som violables, sospitosos, proclius, predisposats i temptables. Quan el personal d’institucions penitenciàries de CCOO i alguns partits denuncien el tracte de favor a Urdangarín vol dir que la cosa és tan descarada que fa sentir vergonya aliena fins i tot als carcellers.

Una altra de les realitats més fastigoses amb la qual ens toca de viure és la que es resumeix en aquell famós eslògan “hacienda somos todos”. Malgrat la professionalitat dels qui s’ocupen de les coses de la fiscalitat, passa generalment igual que com amb la justícia. N’hi ha uns que sempre hi guanyen i uns altres que o van fent o sempre hi perden. Doncs, a propòsit, sembla ser que l’absolució de la infanta, que, segons el tribunal no es va lucrar dels delictes fiscals comesos pel seu marit, cunyat del rei, de moment un reu exemplar, en un mòdul exprés de la presó de dones de Brieva, podria crear doctrina jurídica. O sigui, viure en parella, tenir una empresa en comú, signar i donar conformitats, és igual a no tenir ni idea del que fa el teu home ni del que signes ni d’on surten els diners amb què portes la gran vida, pot crear doctrina? Saben què dijous passat moria apallissat un sensesostre a la plaça de Catalunya de Barcelona? Doncs, aquest pobre home no tenia cap privilegi.Ni el de ser persona humana.

dimecres, 20 de juny de 2018

QUÈ LI PASSA?

Què li passa al Sr. Borrell Fontelles? D’on li ve la rancúnia contra els separatistes? Què li ha passat a ell o a la seua família per dir que a Catalunya s’està al llindar d’un enfrontament civil? Per què s’ha convertit en l’assot dels separatistes? Quina estructura de pensament el fa veure la realitat catalana com si estiguéssim al caire d’una guerra civil? Quins són els anticossos que ha generat contra la infecció catalanesca? Per què la seua agressivitat verbal contra els líders del separatisme? No cal ser un especialista per adonar-se que a aquest senyor li’n passa alguna. Trauma infantil? Crisis amoroses? Un fracàs polític no paït? Un narcisisme exagerat? Una espanyolització forçada per compensar el neguit de l’autoodi de ser català, talment li passa a un tal Rivera o al pallasso major del regne de tabàrnia? El Sr. Illa del PSC justificava el Sr. Borrell respecte de l’imminent apocalipsi català dient que sempre és bo alertar dels perills. No seran tal volta els perills de l’extrema dreta avivada amb l’encenedor de les paraules de Borrell, que, mai dels mais veus que condemni ni ell ni tots els acòlits unionistes les agressions violentes dels energúmens feixistes. Com constata el professor Joan Queralt, és sorprenent que de les manifestacions feixistes no arribi mai cap atestat als jutjats.

El que és convenient Sr. Illa és dir sempre la veritat. De perills n’hi ha tants a la vista, sobretot si s’alimenten des del deliri, des de la mentida i a partir d’interessos maquiavèl·lics inconfessables! Molta gent es pregunta què pretenen el Sr. Borrell, els de Vox, els de SCC i els de Cs? Eliminar secessionistes? Fumigar-los? Exterminar-los com si fossin plagues de tèrmits, mort el gos morta la ràbia? Es menjaran amb patates més de dos milions de separatistes, els llençaran als lleons, els noliejaran en avions i els escamparan per la mar a mercè dels taurons? Tiraran de manual, oi?: infondre por, imposar l’autocensura, punxar telèfons, construir proves falses, amenaçar familiars? Ens barallarem pels carrers, ens cremarem les hisendes, ens tirotejarem? O continuarà havent-hi algú que doni a entendre que això sigui executat pels professionals de la violència. Sí, aquells fanfarrons pronazis que poden amenaçar, sembla que impunement, el MH President Puigdemont damunt d’un tanc de l’exèrcit. És una broma molt espanyola, oi?

dimecres, 13 de juny de 2018

A LA CUA

Constaten els que controlen aquestes dades (entre 2017 i el que portem de 2018) que Espanya és el país que menys influència té a Europa. Però, per contra, deu ser el país que més preocupa. Pels problemes territorials, per la qualitat de la justícia, per ser el país més endeutat del món, en relació amb el seu PIB, per ser el país més desigual de la UE, amb la taxa d’atur més alta de l’OCDE, i de l’atur juvenil. O per ser el país que més empitjora en l’índex de percepció de corrupció de la UE i de l’OCDE. Ja ho sabien que des de 2012 Espanya lidera el rànquing de països de la UE que més multes ha pagat per incomplir la normativa comunitària? Espanya, el 2016, era el tercer país de la Unión Europea amb menys llicenciats universitaris que treballaven en feines qualificades. Segons dades del 2014, els adults espanyols de 16 a 65 anys tenien els pitjor nivell educatiu de la OCDE: érem els darrers d’un total de 23 països, en matemàtiques i els penúltims en comprensió lectora. Espanya deu ser, des de 2010 fins a l’actualitat, (no tinc dades comparatives, però amb el que portem dit no ens equivocarem pas massa) amb més desmesura, dilapidació i malbaratament de recursos públics de la UE. El país, comparat amb els que tenen un PIB similar en el món, amb més aeroports per habitant i en alguns d’ells esperant que algun dia s’hi vegi algun avió amb destinació a alguna banda.

Un dels països del món amb les macroestructures més insostenibles del planeta terra. Vegi’s la Ciutat de la Cultura de Santiago, la pista d’Esquí Sec de Valladolid, la Ciutat de la Llum d’Alacant, la Casa del Urogallo a Astúries, etc. En fi, amb trens que no van enlloc, AVE’s amb quatre passatgers diaris, autopistes per on no passa ningú, rescats bancaris amb retorns ridículs, amb projectes fallits estrepitosament com el Castor que hem de pagar tots, menys l’empresa promotora que ha cobrat religiosament. Tot molt sainetesc i esperpèntic i, alhora, com tot en aquest país de tradició barroca, dolorós i miserable. Doncs sí, a la cua d’Europa, a la cua de la civilització. I la marca Espanya, graciosíssima i fastigosa, amb ministres cantant el novio de la muerte, amb gent acomiadant la guàrdia civil al crit d’a por ellos, amb un ensenyament obligatori on la cultura clàssica, el llatí i el grec i la filosofia s’han llençat directament a l’abocador de l’obsolescència.

dimecres, 6 de juny de 2018

NO PENA, SINÓ POR

No sé si en algun altre país del món algun manaire ha arribat a dir les animalades que s’han dit a Espanya en els temps contemporanis. Una de les últimes fa: “el independentismo me preocupa mucho más que lo que haya robado el PP”. Un pensa que, després del que va vociferar Millán-Astray davant Unamuno, “viva la muerte, muera la intel·ligència”, o un tal Queipo de Llano explicant que l’objectiu de la sublevació contra la República era “convertir Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un inmenso solar”, ja no es podia dir unes barbaritat més desaforades. Doncs, sí, no passa dia que a Espanya algun governant, fent ús de la seva supina ignorància, mala bava o facultats mentals deteriorades, esputi insults de la magnitud que el president Torra “és un nazi”. Amb la mateixa ràbia que la d’un tal Galinsoga que descarregava la seua bilis amb aquell famós “todos los catalanes son una mierda”. És tan bèstia el que s’ha sentit a dir i a escriure contra Catalunya, que ni la vergonya aliena pot impedir que sentim un fàstic vomitiu davant tant energumen. Un tal Mayor ho sintetitzava així: ¿Por qué voy a condenar el franquismo si representaba a la mayoría de la sociedad?".

A aquesta gent els traeix la ràbia, la impotència i la baixesa moral. Però en d’altres, la seua petulància i prepotència. Recorden aquella frase de l’incombustible gallec que sentenciava: “Y si se ponen tontos, se les pega un cañonazo y punto!"? O aquell president valencià que se sincerava dient que estava en política para forrar-se. O el que afirmava aquella alcaldessa madrilenya del relaxing cup: “Los mendigos son una dificultad añadida para la limpieza de las calles”. De dretes, d’esquerres, de centre de tots els temps han competit per veure qui la deia més grossa. Recorden aquell expresident socialista que sentenciava amb la suficiència d’un catedràtic allò que “el terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”? Ah, i encara hi ha les que et fan plorar d’emoció, com quan et diuen que estimen Catalunya a pesar dels catalans. Voltaire escrivia cap a 1750 que, mentre Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, els seus veïns no hi ha manera. Necessiten per sempre no només un boc expiatori de tots els mals d’Espanya, sinó una justificació del seu malestar.

dijous, 31 de maig de 2018

CATALUNYA SEMPRE (A LES ENTRANYES)

Catalunya és multicultural, multiètnica, plurilingüe, multiforme i multicolor. A Catalunya hi ha de tot: catalans, espanyols, forasters, turistes, immigrats, apàtrides i passavolants. Normalment hi conviu gent que se sent tan catalana com espanyola, gent que només se sent catalana, la que només se sent espanyola i gent a qui tant se li’n fot. Catalunya ha estat i és el bressol de personalitats que han excel·lit, a nivell del món, en tots els camps del saber científic i tecnològic, de les lletres, de les arts, de la política, de l’economia, de l’esport. Personalitats que han creat la substància de la història de la nació catalana. Però, també, curiosament, és la terra (región de España, comunidad autónoma o patria chica), d’on han sorgit els anticatalanistes, antinacionalistes i, el que és més lamentable, els anticatalans, més viscerals d’Espanya i, segurament, del món. Aquests espanyols nascuts i criats a Catalunya han estat i són la màxima expressió del nacionalisme espanyolista espanyol. Un nacionalisme de raça que no té res a veure amb la Constitució ni amb la democràcia i sí, en canvi, amb la catalanofòbia reactiva a qualsevol expansió del catalanisme o manifestació exultant de catalanitat. Qualsevol menció a nació catalana és interpretada com una amenaça a la integritat d’Espanya, però per sobre de tot una puntada a l’estómac on es cova el famosíssim orgullo de ser espanyol.

Que s’ha d’espanyolitzar Catalunya és una de les consignes més velles de l’espanyolisme modern i contemporani. En nom de la defensa de la Constitució (i l’Estatut !) es demana, des del nacionalisme espanyolista, mà dura contra els qui han gosat posar en perill la unitat d’Espanya. I és clar, mà dura no vol dir ni 155 ni presons provisionals per a uns quants colpistes. Mà dura serà la que posarà en pràctica qui guanyi la cursa electoral. El qui demostri ser més radical contra els sobiranistes i el seu desvergonyiment. No deixa de ser curiós, dèiem, que qui lideri aquesta croada a mata-degolla contra l’ADN colpista del catalanisme cultural i polític sigui un catalanoespanyol de nom Albert. Com no deixa de ser-ho que sigui un altre espanyolitzat de segones, també anomenat Albert, qui hagi esdevingut el pallasso més patètic d’Espanya, inventor d’una de les fantasmades més estúpides dels temps moderns contra Catalunya.

dimecres, 23 de maig de 2018

LA SOLUCIÓ

Per acabar amb el tema dels catalans díscols, colpistes, satànics, nazis i similars, algú ha tingut la genial idea que Espanya surti de la UE i així pugui actuar amb tota impunitat i contundència contra aquesta xurma, encara que, durant uns dies, uns mesos, se la carreguin justos per pecadors i s’hagi d’actuar arreu de Catalunya i molt especialment a la Catalunya de l’interior, la més i contumaçment separatista. Se li ha acudit que, sense el dogal de l’obediència a la Comissió Europea i als països que hi tallen el bacallà, que han demostrat ser col·laboracionistes amb els separatistes, es tracta d’actuar no pas utilitzant cirurgia fina, sinó enèrgicament, dràsticament i fulminantment. I ho ha exemplificat més o menys així: ocupació estratègica de tot Catalunya per l’exèrcit i l’armada i una selecta representació dels cossos d’elit entrenats en la guerra de guerrilles i en la guerra tecnològica i psicològica. Bombardeig controlat dels punts més emblemàtics i simbòlics de la ciutat de Barcelona, com el camp de futbol del Barça, la Sagrada Família i la Biblioteca de Catalunya, fer unes passades per la muntanya santa de Montserrat i els monestirs de Poblet i Santes Creus.

Per completar la inoculació del terror, caldrà arrestar tants antiespanyols com faci falta (si són dos milions, doncs, dos milions) i intervenir els comptes dels principals instigadors i patrocinadors de la separació d’Espanya. Naturalment, tots els mitjans de comunicació afectes al colpisme secessionista, òbviament TV3 i Cat ràdio, a fi de falsejar sistemàticament la realitat, alimentar la por i el terror sobre la ciutadania, per dissimular, si cal, la violació sistemàtica, si més no temporalment, dels drets individuals i universals i per maquillar l’estat de setge encobert. Diem encobert, perquè formalment l’ocupació s’hauria fet amb l’aval del Senat, del TC, de tot el ventall de partits unionistes, òbviament amb la logística dels altaveus mediàtics corresponents, i el suport intel·lectual d’uns quants catedràtics, juristes i observadors internacionals. Creu aquest estratega que, després de fer net i d’arrasar tots els focus de possibles rebrots malignes, operació que podria durar a penes uns mesos, asseguraria una pau espanyola almenys per a un període de 50 anys, tal com preveia el general Espartero, a mitjan segle XIX per mantenir-los a ratlla.

dimecres, 16 de maig de 2018

ELS QUI MANEN

Tal com es pregunten els politòlegs M. Albertus i V. Menaldo en el seu estudi Authoritarianism and the Elite Origins of Democracy, un servidor també s’interroga per què la democràcia espanyola està derivant cada cop més cap a l’autoritarisme. Resposta resumida: les elits de la dictadura van deixar molt ben lligada la Transició amb el disseny tant del sistema electoral i el rol dels exèrcits com del sistema de control del poder judicial i el Tribunal Constitucional. I hi afegiria, amb la facilitació legislativa perquè el poder econòmic no deixi mai de manar i que els qui governin s’atenguin a les conseqüències si mai tenen la temptació de modificar el seu estatus. El poder econòmic que, a més a més de d’ambicionar sempre una riquesa més gran, fa servir tots els mitjans del sistema polític que tutela, especialment els mitjans de comunicació de masses per fabricar el relat del que és veritat i del que és mentida, del que és bo i el que és dolent. El poder econòmic (en aquest club no són més de cinquanta manaires) que, amb el més pur estil del que denunciava el marxisme, alimenta generós els opis de les masses, o, fins i tot, de tant en tant, deixa que una certa dissidència remugui pels carrers. Un poder econòmic que, igual que va permetre que González creés l’aparença de la Transició, quan el titella de torn se li escapava del control, va organitzar una espantada general un mes de febrer perquè les aigües tornessin a mare.

Un poder absolut de quatre sàtrapes (amb connexions amb els socis del club d’arreu del món) que, de fa un temps s’ha cansat de Rajoy, perquè els seus han allargat més el braç que la màniga, i han fabricat el deus ex machina de Rivera que ha de desembussar teatralment el clavegueram i descabdellar la madeixa catalana. Teatralment, perquè un cop l’hauran hissat fins al podi del poder aparent del govern de l’Estat, el faran ballar al so de sempre. El medicaran perquè no s’alteri i li donaran la corda necessària perquè tragui la brossa del camí que el secessionisme ha escampat ja fa massa temps. L’únic dubte que se’ls planteja, però, és saber amb quant peixet es poden conformar els dos milions i escaig de catalans que, de moment no han desistit de la seua dèria, malgrat el bastó que se’ls està administrant. Si el peixet no funciona, els socis europeus diran alguna cosa si acaben amb les autonomies?

dimecres, 9 de maig de 2018

CORPORATIVISME

Hi ha funcionaris que són autoritat pública. Que tenen reconegut el principi de veracitat. Que el que diuen va a missa. I, en tot cas, ja vindran els altres repicant, que vol dir que, quan escaigui, ja contradiran. Són cossos de funcionaris d’alt nivell, que conformen l’elit dels servidors públics, diguem-ne, molt particulars. Amb estatuts orgànics especials i atribucions excepcionals. Han hagut de superar unes oposicions difícils. Les més difícils, segurament, de les oposicions que es fan i es desfan. I és clar, s’han guanyat un aura de gent intocable, tant que sense ells l’Estat no podria funcionar de cap manera. Tant que, si fos el cas que l’Estat tingués un buit de poder polític, gràcies a ells funcionaria igual i, potser millor. En fi, que són imprescindibles. Recorden la sèrie britànica Sí, ministre?, doncs això, però sense conya. Malgrat la deïtat que encercla tan venerables testes funcionariats i les proteccions que tenen les seues cledes o els seus despatxos, alguna rara vegada, ha aparegut una pobra ovella negra. Tot i ser molt estrany, l’altíssima responsabilitat de les obligacions pot ser que hagi erosionat la intel·ligència, la consciència o la voluntat d’un col·lega. Encara que també podria ser que el col·lega-ovella-negra hagués ocultat prou sibil·linament algun dèficit psicològic i que amb el temps aquesta mancança l’hagi limitat a l’hora d’acomplir amb solvència la seua sagrada missió.

Mentre aquesta ovella negra no surti a pasturar sense control no passarà mai res. Tancada a la cleda i tenyida amb el color de la resta del ramat, molt serà que s’hi fixi algú. Però, tot i així, si mai es donés el cas que s’esgarriés i, posant-se en perill ella mateixa, posés en dubte l’honorabilitat de la resta i els situés al llindar d’algun abisme, no dubti ningú que s’activaria el ressort automàtic d’un codi d’honor que obligaria tota la cleda a la defensa dels interessos corporatius. Arribats en aquest punt del tot excepcional, ja no es tractaria de defensar l’ovella negra sinó que aquesta no contaminés l’òrgan. És inimaginable que algú pogués arribar a sospitar que la cleda està contaminada o empestada. La corporació d’interessos es protegiria amb les dents i, si calgués, fent una aliança amb el llop més ferotge de la contrada. Seria absurd, no?, que l’Estat castigués un dels òrgans a través del qual es governa.

dimecres, 2 de maig de 2018

EL TRIOMF DE LA INDECÈNCIA

Un tal senyor Valls, un fracassat de la política a França, sembla ser que podria ser candidat a l’alcaldia de Barcelona per Cs. Aquest Valls és el típic exemple de persona d’origen català que s’ha autoodiat des que té ús de raó pel fet de tenir l’origen que té, i ara que ja no té ofici ni benefici ha pensat amb l’ajut del Sr. Rivera, SCC, i algun altre amic, que podia compensar el seu malestar normalitzant el seu espanyolisme, és a dir el seu anticatalanisme. O el quer és el mateix, la seua renúncia absoluta a la més mínima traça d’identitat catalana que li hagués pogut quedar en el fons de no sé quina part del seu cos, de la seua ment o de la seua ànima. Se n’aprèn tant de les absurditats que ha desvelat el procés en adalils de la inviolabilitat de la unitat de la pàtria! I tan poc de la manera de dir i de comportar-se dels xerraires oficials del PP. I de l’analfabetisme de dirigents del PSOE, de Cs, i de tants que gallegen que són els evitadors de la desintegració d’Espanya. Si l’escola ensenya a seleccionar la brossa segons el tipus de residus i dipositar-la al contenidor corresponent, però els fills veuen que a casa seua els pares no fan res del que els han ensenyat, què passa? Si l’escola i la majoria de famílies ensenyem que no s’ha de mentir, que s’ha de dialogar, que no es pot menysprear el contrari, que s’ha de ser educat en les formes, en les paraules i els fets, quin exemple reben els fills de l’entorn del clavegueram de la política, d’un determinat periodisme, i dels incendiaris professionals?

Alguns subjectes dels poders de l’Estat, han aconseguit normalitzar la prostitució del sentit literal de paraules tan sagrades com democràcia, veritat, honestedat, odi, terrorisme, colpisme o veritat. Comprovem un cop més que la veritat només la té el qui té la força. No la força de la llei, sinó la llei de la força. Igualment, passa amb el que és democràtic. Qui interpreta el que és democràtic són els poders de l’Estat, que és l’únic que té la legitimitat per interpretar-ne el recte sentit. Ara resulta que el que és estatutari ja no ho decideixen el Parlament de Catalunya, la majoria de la cambra i els seus treballadors qualificats, sinó la Sra. Soraya o el Sr. Méndez. El que és constitucional, abans que el seu tribunal es pronunciï, ja ho ha decidit l’executiu de Rajoy. I algunes sentències, també.

dimecres, 25 d’abril de 2018

MEMÒRIA HISTÒRICA

És una desgràcia ser ciutadà d’un Estat que en el tema de la memòria històrica és una nul·litat. És penós que hagis de sentir-te avergonyit davant el món perquè el govern del teu Estat es vanti de no dedicar ni un cèntim a desenvolupar la llei de Memòria Històrica. És menyspreable que el govern del PP hagi suprimit l’Oficina de víctimes de la guerra civil i la dictadura. Insultant, que el congrés amb el vots del PP, Cs i PSOE hagi rebutjat la reforma de la llei d’amnistia. Una llei que preveia, una vegada més, investigar els crims del franquisme, que per cert sí que intenten fer-ho Argentina i Mèxic, malgrat les traves que hi posa el govern del PP. Una reforma de la llei que el Comitè dels Drets Humans de l’ONU ve denunciant des de fa anys, i que l’Estat desoeix pertinaçment. Sí, és una desgràcia no poder viure a casa teua d’acord amb els teus principis, els teus ideals, els teus avantpassats, la majoria dels presents i les projeccions de futurs més lliures. Ara, aspirar a la independència, és el pitjor delicte del món. Ets una mala persona, naturalment un malíssim espanyol, i és molt probable que pateixis algun trastorn neuronal.

En conec uns quants que s’han fet independentistes pel fàstic d’haver de viure en un Estat en què impossible poder saber on són enterrats el teus parents morts a la guerra civil, dels quals només tens la sospita que foren abocats en fosses comunes, talment animals empestats. En sé d’uns quants que han abraçat el credo secessionista per evitar de ser còmplices directes o indirectes de l’existència del Valle de los Caídos, la fossa comuna més colossal del món, on no hi ha hagut manera de saber qui són 12.500 cadàvers dels més de 33.000 mil que hi són sebollits. Amuntegats en taüts que es podreixen sense poder fer el que la gent normal i corrent fa amb els seus morts. Un Estat a qui importa un rave que hi hagi encara, després de vuitanta anys del final de la guerra, més de 100.000 persones desaparegudes o més de 30.000 casos de nadons robats. I que se senti tan còmode amb entitats que exalcen, glorifiquen i la figura del dictador que va causar, amb tots els seus sequaços, tota aquesta carnisseria i ignomínia. Aquesta setmana, per ordre judicial, no pas per la voluntat dels de sempre, haurien de començar les exhumacions al Valle de la vergonya. Ho impediran els pacifistes de la Fundación?

dimecres, 18 d’abril de 2018

ESTAT D’EXCEPCIÓ

La novel·la negra sobre l’independentisme català es va tornant cada dia que passa més truculent, més violent, més criminal. Si no tenien encara imatges de violència, perquè embrutar cotxes policials i pujar-hi a sobre era molt retorçut considerar-ho terrorisme, ara ja les han aconseguit: uns encaputxats sospitosos de ser el braç armat dels CDR han cremat contenidors, han llençat artefactes explosius, i han mostrat una actitud assassina contra l’autoritat. L’Estat ja té clar que la violència s’ha instal·lat en el secessionisme i, per tant, ja té la justificació objectiva, probatòria per passar a l’acció directa. L’Estat està en perfectes condicions de deixar-se de collonades de proporcionalitats repressives policials i d’inofensius 155, per pitjar el botó nuclear de l’article 116 de la sagrada Constitució que regula, entre altres, l’estat d’ excepció. Aneu en compte, independentistes, perquè això s’ha d’acabar de soca-rel, com li he sentit dir a Jordi Cañas. Quan tens un fotimer de potencials i presumibles terroristes manifestant-se dia sí dia també, l’Estat no pot badar, si no vol que tot se’n vagi en orris. De soca-rel, sí senyor, tal com van fer alguns antecessors il·lustres de nefasta memòria. Amb no massa bons resultats, per cert, perquè, si no, com és que en ple segle XXI hi ha més de dos milions de separatistes? Els teòrics dels exterminis ja fa anys que han demostrat que no és possible eliminar el bé ni el mal. Sempre rebroten. I ho fa perquè les ideologies, les creences no són precisament unes herbetes campestres.

Si ni els CDR ni Òmnium ni l’ANC ni l’AMI ni la Crida no s’acovardeixen, i qui sigui que porti un llaç groc ofèn perquè ni Escòcia, ni Alemanya, ni Suïssa ni Brussel·les decideixin no extradir Puigdemont, ¿és possible que l’Estat acabi canalitzant la seua ràbia a través de l’aplicació de l’estat d’excepció amb l’excusa que cal atallar, de soca-rel, revoltes i alteracions greus de l’ordre públic i la pau social? Provem-ho. A veure si amb detencions indiscriminades, si suspenent la inviolabilitat del domicili, si prohibint tota mena de publicacions, emissions de ràdio i televisió, si tancant teatres i cinemes; si dissolent qualsevol reunió i manifestació, si prohibint la circulació de persones i vehicles en determinades hores i llocs, i algunes galindaines més, ho resolem això, oi ciutadà Jordi?

dimecres, 11 d’abril de 2018

NAPS I COLS

Si m’hagués atrevit mai a comparar la Fundación Francisco Franco amb Òmnium Cultural, mon pare i ma mare m’haguessin bufetejat amb una certa violència, amb la mateixa intensitat que si m’hagués posseït, temporalment, un dimoni de l’infern. Si m’hagués sentit dir una cosa així el meu veí, home de tros i tractor i poc amic de collonades secessionistes, m’hauria clavat una puntada al cul i m’hauria tractat de carallot, de ruc més que ruc, a veure si llegeixes una mica més. Resulta que en aquesta Espanya tan moderna, tan democràtica, tan exemplar, tan de tot, és normalíssim que hi hagi milions i milions de persones que trobin exemplar el llegat de Franco i li retin un culte de sant. Com tant o més normal que n’hi hagi si fa no fa que trobin que és tan abominable la Fundación com Òmnium Cultural, una entitat civil que defensa pacíficament i democràtica la llengua i la cultura i els ideals de llibertat del poble de Catalunya, i que precisament per això mateix els poders de l’Estat tenen empresonat el seu president. Demencial! Precisament, per situacions com aquestes hi ha milions de persones a Catalunya i a altres indrets de l’Estat que desitgen marxar d’Espanya.

Quan no existien tantes fonts d’informació, ni xarxes socials ni diaris digitals, et preocupaves per les coses generals i només et sobresaltaven les atrocitats canibalesques. Ara, amb tantíssima artilleria informativa i de tots els calibres, no pots deixar d’adonar-te, al segon, de la quantitat de barbaritats i obscenitats que el ramat ingent de neandertals patris perboca a cada cantonada, com si hi pixés una gossada per marcar el territori de la incultura, de la ignorància supina, de la grolleria, de la incivilitat més penosa del món. Ara que saps que n’hi ha tanta i tan ferotge, d’imbecil·litat, t’esfereeixes. T’esgarrifes de viure rodejat de tanta hiena. De tanta fera que per portar un llaç groc o exhibir una estelada se’t cruspiria de viu en viu. Que per parlar de presos polítics et tallaria la llengua en rodó. Manifestar que no creus en la unitat de la pàtria espanyola és més perillós que apostatar. Si apostates de la fe catòlica però ets simplement una bona persona, és possible que, quan et moris, el Creador t’eviti la pena de l’infern. Però si ho fas de la unitat de la pàtria, és més que probable que acabis a l’infern de la masmorra més terrible de la terra.

dimecres, 4 d’abril de 2018

NI L’UN NI L’ALTRE

El sentit comú ve a dir que la Sra. Inés no serà mai presidenta de Catalunya. La raó pura, però, ho constata. I sobretot, el seny ho corrobora. El seny aquesta mena d’ADN catalanesc que només es té si t’has impregnat de catalanitat des de la mateixa concepció materna. De la mateixa manera, deduïm que el Sr. Albert no serà mai presidente del gobierno español. Un personatge que manifesta sense cap circumloqui ni desvergonyidament, el seu odi visceral al nacionalisme català i rabiosament contra l’independentisme només pot ser president de la seu pròpia fundació quan es jubili. No, no pot ser mai ningú president de Catalunya aquella o aquell que celebri que hi hagi polítics catalans empresonats i exiliats. Que es refereixi al president Puigdemont com a colpista. Mai, des del 1975, ningú no havia alterat tant la convivència a Catalunya com el PP i els acòlits, els més bel·ligerants, de Cs. Mai no hi havia hagut un silenci tan clamorós davant el conflicte català com el que manté el PSOE. I una actitud tan insolidària del PSC i els Comuns. Els qui encenen els focs, denuncien el “sectarisme” de TV3, els qui, si no fos pecat i penat per la llei, ens cremarien a la foguera més pública de cada poble i ciutat, els qui han dissimulat l’odi, la rancúnia a través de relats novel·lescos de la comissió dels delictes més repugnants de l’Estar espanyol, més que el terrorisme armat!, aquests no governaran mai Catalunya.

Els qui diuen qui ha de presidir Catalunya, què ha de fer el president del Parlament, són els mateixos que ens recorden què és democràtic i què no. Són els mateixos que voldrien intervenir o clausurar TV3 i Catalunya Ràdio, que els repugnen els llaços grocs, que afirmen que no s’ensenya el castellà a les escoles i que en aquestes s’adoctrina en el secessionisme. Que, des de la seua restauració, la Generalitat només ha estat al servei dels sobiranistes. Que se’n riuen quan empresonen part del Govern. Que comparen manifestacions ciutadanes pacífiques de signe independentista amb aixecaments violents tal com feu un tal Tejero pistola en mà a les Corts espanyoles. O que, quan anem a les urnes, votem malament, perquè més de dos milions de catalans no els voten a ells. I són aquells que aplaudeixen animalades d’un columnista del Mundo que gosava a escriure que “la guardia catalana de Poncio Pilatos mató a Jesucristo”.

dimecres, 28 de març de 2018

PECAR DE PENSAMENT

Si no renuncies a les teues idees independentistes no pots sortit de la presó provisional perquè pots reincidir delictivament. Si no renegues de les teues idees independentistes no pots ser escollit president de la Generalitat. Si no renuncies a les idees que no agraden al govern de Madrid i al TS no pots exercir càrrec públic, perquè es pressuposa que no compliràs la llei. A Espanya és més ben vist, que vol dir tolerat, pensar franquisme, nazisme, feixisme que no pas independentisme. Està més que justificat i és absolutament raonable odiar els catalans i les catalanes, i fins i tot malfiar-se dels catalanufos que militen al PP, Cs o al PSC-PSOE. Tenir aversió a la corona o la policia nacional i proclamar-ho, és motiu suficient perquè et caigui un correctiu exemplar. A Espanya ser soci de la fundació F.Franco és signe distintiu de patriotisme. Ser, en canvi, soci d’Òmnium o de l’ANC vol dir arrossegar la presumpció de delinqüent perillós. La Constitució empara les idees, totes, excepte les que discuteixen o s’oposen a la unitat de la pàtria. Es permet un partit com ERC, però, tot governant, no disposaria de cap marge per fer realitat l’ideari republicà. Més encara, d’acord amb la situació d’assetjament a l’independentisme, ser d’ERC implica ser permanentment sospitós de transgredir la llei. Com els de la CUP, naturalment, i els del PdCat.

La lògica d’Espanya, de les institucions de l’Estat i els altaveus de l’amo, entre altres, l’ABC, El Mundo, la Razón i els digitals afins, és la següent: tot pensament independentista és perniciós. Senzillament, perquè és abocat a professar la desintegració d’Espanya. I professar vol dir exercir d’independentista. Que, dit en altres paraules, és estar en disposició de delinquir. El més xocant de tot plegat és que no compartim amb l’Estat el sentit comú ni la lògica, ni els principis ètics universals, ni els valors de la Il·lustració i de la història positiva El secessionisme ha despertat la bèstia nacionalista espanyola. Han caigut les caretes i, llevat dels Comuns, tothom sap, finalment, quin peu calça. És cert, des de l’inici del postfranquisme, en el fons del fons, el tema de Catalunya no ha estat mai una qüestió de dretes o d’esquerres, sinó un debat entre democràcia i dictadura. Avui mateix, el a por ellos de fa uns mesos, s’ha convertit ja en un todos a la cárcel!

dimecres, 21 de març de 2018

FER POSSIBLE L’IMPOSSIBLE

Si el candidat a presidir la Generalitat no té, ni a hores d’ara ni a hores de demà, possibilitats de ser elegit, ja sabem el pa que s’hi dona, que en paraules cèlebres vol dir: tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i, algun dia amb l’ajut dels déus, deesses, màrtirs i d’una majoria molt més àmplia, tornarem a vèncer. Jo no sé com es fa per preparar la República (que un dia conquerirem o conqueriran els nostres fills, netes o besnetes), si no és de llei a llei, com es va intentar unilateralment. I si no és a partir d’un pensament màgic, pactant-la amb la monarquia espanyola. Però sí que sé el que necessita l’ideari sobiranista: unitat d’acció política, sumar-hi una amplíssima majoria de la ciutadania i revitalitzar al màxim tots els agents, moviments, entitats, institucions i escoles d’emprenedoria implicats en l’objectiu, amb els antídots més eficaços contra tota mena de desànim, depressió, desassossec, frustració, Tenia raó aquell: els catalans i les catalanes del segle XXI ja no tenim natura de revolució. No suportem la violència, no entenem cap sang vessada per cap causa, no estem disposats a sacrificar la nostra pell, la nostra hisenda, els nostres fills. De la mateixa manera, evidentment, que no renunciarem als nostres desigs, ideals, utopies i horitzons de llibertat.

Tenim un alt sentit de la justícia, però no una decidida voluntat revolucionària. Som resistents, però no numatins. Som persistents i solidaris, però negociant en una taula entre iguals. Sempre hi ha excepcions admirables, però el gruix de la societat catalana no paralitzarà el país fins que alliberin els presos polítics, no farà vaga de fam fins a les darreres conseqüències, no es manifestarà massivament cada setmana per les avingudes de les ciutats, no omplirà caixes de solidaritat eternament, no sacrificarà amb presó i multes impossibles ni una mínima part de les properes generacions. En part, com dèiem, per la pròpia naturalesa. I en part per una qüestió d’impotència, perquè sabem de fa segles que per al conqueridor mesetari l’espasa és més forta que la lira, que el cop de puny a la cara i a l’estómac són més efectius que el round dialèctic. Es farà govern, no es renunciarà a cap ideal, no es trairà la ciutadania, però caldrà tornar a començar. I el títol del relat possiblement serà aquest: del retorn l’autonomisme a la República.

dimecres, 14 de març de 2018

DE LES DONES

De celebrar anualment el dia de la dona, amb quatre innòcues declaracions, comentaris a la premsa i algun homenatge, enguany s’ha fet un saltet qualitatiu molt interessant. Una mobilització social com feia temps que no es veia. Una vaga de dones com mai no es podia imaginar. Si més no en una societat on, malgrat els preciosos (per escassos i excepcionals) exemples de dones empresàries, catedràtiques, magistrades, conductores d’autobusos, bomberes i presidentes d’Estat, els rols i els estereotips femenins són els que, amb lleugeres variacions des de l’origen de la humanitat, per tant atàvicament i tradicionalment, han conformat el sistema cultural de les nostres comunitats, el valors i defectes, imaginaris, expectatives i criteris de decisions. Que es podrien resumir en: tenir cura dels fills, cura de la casa, cura del seu cos, cura del marit, del guerrer o de l’handicapat, cura del rituals religiosos i cura dels sentiments extrems. Es va produir el dijous passat, un salt, sobretot, si ha representat l’inici d’una renovada revolució (sí, revolució) feminista que es plantegi, sense embuts, rompre amb prejudicis, bretxes, diferències i totes les formes de violència. Sí, un salt que només que tingués un certa continuïtat durant tres-cents seixanta dies seguits esdevindria una gran salt, l’inici de la tercera onada, perquè es faria patent, com deia un eslògan del dia de la vaga, que el món s’atura de veritat.

Les revolucions culturals no són flor d’un dia. Duren anys i panys, perquè han de perforar grans blocs de pòrfirs mentals fins que no triomfen o esdevenen aculturacions massives. És a dir, fins que no es produeix un canvi real, profund, de cultura, o fins que no s’assimila la nova cultura i aquesta es converteix en dominant. Doncs, precisament perquè ja ho sabem i tenim feina perquè ho sàpiguen les noves generacions, cal escurçar els temps d’aquesta mena de revolucions. És molt generós lluitar perquè els qui ens han de succeir puguin gaudir d’un món millor, però crec que no és egoista desitjar que els fruits de la lluita els puguin gaudir en vida les lluitadores i els lluitadors que l’han activada i l’han patida. Les fractures socials, polítiques, jurídiques, econòmiques, de qualsevol ordre, s’han d’obturar amb celeritat, amb els mitjans que sigui, sense defallença, amb la revolta permanent fins a la victòria.

dimecres, 7 de març de 2018

LES PENSIONS

El futur de les pensions, tal com es gestionen fins al dia d’avui mateix, no té futur. Ho saben els pensionistes, els qui en serem aviat, els economistes de tots els colors i escoles, i, per descomptats tots els partits polítics, fins i tot els de dretes. De mitjana cada treballador alimenta la pensió de dues persones. La bossa de reserva és buida. El pacte de Toledo és mort de fa dies. La previsió és tan negra que, si se’n parla un pèl, produeix esgarrifança. Els missatges subliminars ja fa dies i anys que van dient que hom es faci un pla privat. Un pla privat, evidentment, si cobres un sou que t’ho permet. Les pensions mitjanes, és a dir la gran majoria, no arriben ni per pagar els serveis bàsics. I davant tot plegat, un munt d’evidències, de moment, diu el govern, tranquils, que les pensions estan assegurades, com si déu nostre senyor tingués preparat un miracle, precisament perquè manen els d’ordre. Passa que s’està cremant el present i el futur immediat de la casa de la gran majoria de la gent d’aquest país i se’ns diu que no molestem els bombers, que és un foc d’encenalls. En aquest coi d’Estat no hi ha manera que es diguin les coses pel seu nom. Tens la sensació, una vegada més, que se’ns pren per idiotes. I possiblement tenen raó, quan a l’hora d’elegir governs les majories voten el que voten i les enquestes els continuen donant la raó. Quin país, mare meua!

Doncs bé, deixin-me dir-los o repetir-los per la meua boca, quatre obvietats: 

1. Amb més impostos tampoc es cobriran les pensions futures. Ni en aquest país ni en cap altre no treballarà mai tothom ni de forma fixa en edat de fer-ho de forma que es puguin equilibrar retencions del treball i pagaments de pensions.
2. Fins i tot treballant, d’aquí a un temps, l’absurd pot arribar a ser tan bèstia que la retenció gairebé es menjarà el sou. 
3. Sense impostos destinats a pagar pensions i sense rebaixar l’import de les pensions no entén ningú com es fa quadrar el cercle. 
4. O la Seguretat Social, és a dir l’Estat, s’endeuta cada cop més a base de préstecs, i això és la fi de l’Estat. 
5. O, tal com he llegit en alguna banda, els pensionistes es moren abans o no tocarà més remei que la gent treballi fins a les portes de la mort. 

¿Entenen per què els exbanquers de Caixa Catalunya, del Mediterrani, de Bankia i tants altres, varen assignar-se pensions milionàries?