dimecres, 31 de gener de 2018

PELS MEUS DALLONSES

L’única raó del PP, del PSOE i de Cs per boicotejar la investidura de l’únic candidat a presidir el govern de la Generalitat s’ha resumit, ras i curt, en aquest argument tan elegantment democràtic: com que no ens han agradat els resultats de les eleccions, ara farem l’impossible per evitar que el diputat Carles Puigdemont, que han tingut la barra de presentar-lo com a candidat a presidir el govern de la Generalitat, pugui ser escollit President. On va parar! Ja no és una qüestió de lleis o d’interpretació pelegrina de les normes. No, es una mera qüestió de qui els té més grossos. Per pebrots! Que seria com dir una qüestió d’Estat, és a dir, quelcom que està per sobre de qualsevol norma, llei o reglament. Que traduït en roman paladino vindria a ser: potser sí que es pensa aquest pròfug de la justícia i colpista que es rifarà Espanya (rifar-se en el sentit de burlar-se, és clar). Potser sí que aquest botarate, com diu un tal Rafael Hernando, de les llengües més viperines i sarcàstiques del PP, es creu capaç de ridiculitzar el regne d’Espanya. On s’és vist que un sol home es rigui d’una de les nacions-estat, l’espanyola, més velles d’Europa. Per nassos, per ous, per pebrots, per c., nosaltres! No passarà! Si ets poses a la seua pell, pots entendre que, quan van dir per activa i per passiva que no hi hauria referèndum i malgrat la violència policial, n’hi va haver, Puigdemont s’hagi convertit en una qüestió visceral i gonadal. No pots, davant el món, tornar-la a espifiar ni mostrar cap altre signe de fracàs, de ridícul, de debilitat, d’incompetència o de misericòrdia.

He rellegit la constitució Espanyola, sobretot el títol primer, dels drets i dels deures fonamentals, i no he sabut veure per enlloc per què el senyor Puigdemont no pot ser elegit president de la Generalitat. És un diputat electe investigat per la justícia, acusat d’una colla de delictes, però, de moment, no se l’ha sentenciat culpable de res. Ni el Consell d’Estat ha vist cap base per impugnar la investidura ni cap professor de dret constitucional ni els lletrats del TC hi ha vist motius. La cançó que aprenem aquests dies és titula Frau de Llei. La veritat, és una cançó bastant esgarrifosa i inquietant. Sobretot, perquè qui t’empararà, si els poders de l’Estat utilitzen els mecanismes processals al seu abast amb una finalitat diferent de la deguda?

dimecres, 24 de gener de 2018

MENTIR

Mentir és dir el contrari del que se sap, es creu o es pensa. Falsificar, fingir, aparentar, impostar, són formes de mentida. Ens varen educar i hem estat educant a dir la veritat. Que la mentida era un dels comportaments humans dels més indignes i menyspreables. I, a pesar de la democratització dels mitjans per obtenir i contrastar dades, es menteix més que mai. A pesar de l’existència de milions d’ulls sobre els mateixos fets i d’orelles sobre les mateixes paraules, es menteix amb un desvergonyiment esfereïdor. La cosa és tan terrible que s’han arribat a crear empreses especialitzades per destriar què hi ha de veritat i què de mentida en les notícies i, sobretot en les afirmacions dels polítics. Avui sabem, per exemple, que Trump ha mentit més vegades en un any de mandat que Obama en vuit. El ministre Zoido, pel cas, l’altre dia en la seua compareixença al Senat per explicar l’actuació policial de l’1-O, segons els analistes de la veritat informativa, va mentir almenys 10 vegades. Si fóssim uns bàrbars, unes declaracions tan monstruosament falses i cíniques només tindrien una resposta: una forca en un patíbul públic. passa que hem estats educats, insisteixo, en el respecte per la vida humana i per a la compassió i hem assumit, cristianament, allò tan famós d’Abraham Lincoln: que pots enganyar tothom durant un temps; a alguns, sempre. Però no pots enganyar tothom, sempre.

Mentir és un engany intencionat i el mentider és una persona desconfiada i deslleial. De petits, dir mentides era un pecat molt gran. Com a molt es podien admetre, quan érem adolescents, les mentides pietoses per evitar un mal major. El franquisme en devia dir de l’alçada d’un campanar. Però no teníem manera de contrastar la realitat. No teníem Internet ni existien les xarxes socials, ni calia patir-hi gaire per dir veritat perquè la gent érem més ignorants que ara. Per tradició, sabem que entre els professionals de la mentida qui s’emporta tots la palma és el polític i per antonomàsia qualsevol qui remeni poder. Ara, que la insolència dels mentiders actuals hagi arribat a tals extrems només es pot entendre per una certa desesperació de la gent de no poder assumir la realitat. Hi deu haver alguna necessitat d’autoenganyar-nos, perquè, si no, amb quina temprança resistirem una explicació de qualsevol altre tema de qualsevol altre Zoido, per exemple.

dimecres, 17 de gener de 2018

ARGUMENTARIS

La dreta més cavernícola d’aquest país, quan es refereix al contrari polític, sempre ho fa ridiculitzant-lo, subestimant-lo i menystenir-lo. I quan s’enfada passa a insultar-lo directament. Per guanyar adeptes, sol engegar l’amplificador dels seus prejudicis amb les proclames més falses que un duro de fusta. Que si l’escola catalana adoctrina. Que la TV3 és un pamflet partidista. Que la societat catalana està fracturada. Que a Catalunya un 50% és independentista i un 50% unionista. Que la majoria d’independentistes són uns abduïts, uns fanàtics exaltats, uns bojos delirants, uns maçons enverinats, uns supremacistes nazis (o feixistes) i, resumint, uns delinqüents. Que des de l’1 d’octubre el turisme ha caigut en picat. Que si Puigdemont és un colpista. Que els costos secessionistes han representat més de mil milions. O en fi, que les previsions de creixement de l’Estat espanyol s’han vist minvades per la mania independentista. Ara, això sí, l’aplicació del 155 ha retornat la pau a Catalunya, com si hi hagués hagut un estat de guerra. Hi ha restituït la legalitat, com si aquí campés la pura anarquia, i, sobretot, ha ensenyat que amb l’Estat no s’hi juga. Una lliçó, per cert, que només han d’estudiar dues autonomies, perquè a la majoria de la resta, si alguna cosa els sobra és l’autonomia. El 155 i la convocatòria consegüent d’eleccions feia suposar als més totxos que l’independentisme s’hauria esvaït com el fum. Que quan has escapçat el moviment has mort la ràbia.

Un dels discos ratllats amb què se’ns mortifica sovint és el d’España es un gran país, España es una gran nación. Bé, no cal que entrem en els indicadors de pobresa infantil, de precarietat laboral o de distribució de la riquesa. Quan es parla de gran país m’imagino una col·lectivitat generosa, magnànima fins i tot, educada, que sap empatitzar amb les alegries i el dolor de l’altre, que cerca el terme mig, que reconèixer els guanys dels altres, que té respecte per les idees de l’altre, que és honesta, prudent i responsable. És impossible imaginar una gran nació amb independentistes a la presó. Presó preventiva. I que en segons quins entorns es burlin impunement d’aquestes persones, se’ls injuriï, o se’ls consideri uns criminals aberrants. Una gran país és aquell on s’ha desterrat la venjança, on sempre s’ha intentat la reconciliació i el pacte.

dimecres, 10 de gener de 2018

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Sense entrar en el detall de la pèssima gestió de la qüestió catalana, permetin-me que em refereixi al peculiar sentit democràtic espanyol a través d’alguns indicadors Mentre a Espanya no hem passat de la xerrameca, sobretot quan celebrem el dia mundial de la dona treballadora, a Islàndia l’1 de gener va entrar en vigor una llei que obliga empreses i administracions a pagar el mateix sou a homes i a dones per la mateixa feina. Per exemple, en qüestió d’independència judicial, la ciutadania, segons l’informe de la Comissió Europea, The 2016 EU Justice Scoreboard, publicat el mes d'abril passat, situa Espanya en la posició número 22 (del total de 28 països), just per darrere de Portugal. Un altre informe de la mateixa Comissió assenyala que l’estat espanyol és el primer dels 28 països de la Unió en abandonament prematur d’estudis entre els joves de 18 a 24 anys. Més: segons Eurostat (l’Agència d’Estadística Comunitària), cinc de les 10 regions europees amb més atur són espanyoles. Continuen essent espanyoles des de fa una colla d’anys. O més encara: l’estat espanyol és el número u en multes per incompliments comunitaris. En els darrers cinc anys, la festa ens ha costat uns 54 milions d’euros.

A Europa seguim essent dels pitjors de la classe en temes tan sensibles com la corrupció, en innovació tecnològica, en mesures per afrontar el problema enorme de les pensions de jubilació, en la liberalització del mercat del gas i l’electricitat, en el preu de la llum, en la implantació d’energies renovables, en la gestió de l’aigua, en els graus de desigualtat econòmica i d’exclusió social, en percentatge de població amb malalties cròniques o en la despesa de medicaments Dels pitjors en obesitat i sedentarisme, en regulació del lobbys, en mecenatge cultural, en fuga de cervells, en la gestió dels residus, en el coneixement d’idiomes. Dels pitjors comunitaris on trobar una feina amb contracte indefinit, on menys poder adquisitiu tenen els salaris, on més ha crescut el risc de pobresa, on més hores es treballa, menys es produeix i amb menor seguretat laboral. No sé si es deu al fet de ser mediterranis i catòlics o perquè Spain is diferent i no se’n sap més. ¿És que hi ha algú que confia que algun dia Espanya serà capaç de fer les coses mitjanament bé per figurar almenys entre els mediocres i abandonar les darreres posicions?

dimecres, 3 de gener de 2018

EL 155

Primer, el càstig del 155 es va pensar perquè durés. Sembla ser, però, que la mala consciència del PSOE i sobretot el càlcul del rèdit electoral que Ciudadanos en podria treure, es va limitar, de paraula evidentment, a la convocatòria d’eleccions. Ara sabem que no es revocarà fins al dia que es constitueixi el nou govern i aquest s’obligui (urbi et orbe) a complir escrupolosament l’ordenament jurídic, garantit per la Constitució i l’Estatut. Què vol dir això? Doncs, que entre una cosa i l’altra, el 155 haurà perdurat el que es preveia inicialment, és a dir: suficientment perquè la ciutadania catalanesca s’adoni que des de Madrid es pot governar perfectament Catalunya, la Generalitat i el que convingui. Com a molt algunes conselleries hauran vist alentit el ritme administratiu, d’altres hauran quedat paralitzades, perquè, segons l’Estat, no calia que fessin res, perquè s’atribuïen competències que no podien exercir, segons ha demostrat el Constitucional. I unes poques, controlades econòmicament ja d’abans del 155, com, de fet, tota l’administració de la Generalitat, s’han comportat assenyadament, tal com la seua tutela obligava, aplicant el seu pressupost per a les coses indispensables: convocatòria d’oposicions, licitacions de material ferroviari o d’equipaments hospitalaris.

La durada estratègica de l’aplicació del 155 té, evidentment, per a la plebs que s’ha de procurar el guany de les garrofes o l’aliment diari, els seus efectes, perversos naturalment per als qui creuen encara amb el pacte de la Transició, o d’una practicitat fenomenal per als qui això de les autonomies, i sobretot la catalana, no només és un maldecap sinó un error fundacional. Si Madrid amb el 155 anés resolent el dia a dia, amb eficàcia, eficiència i una mica d’amor, quin sentit podria tenir la Generalitat? Si Madrid deixés d’atiar fiscalment la ciutadania que protesta contra els empresonaments dels considerats organitzadors del full de ruta secessionista, i demostrés que els diners que extrau dels catalans i les catalanes els retorna a la Comunidad utónoma amb escreix, quin sentit tindria anul·lar el 155? No és tal volta el 155 la vara màgica per acabar amb qualsevol aventura independentista, sobretot si demostres que pots governar Catalunya amb solvència sense intermediaris? Si el 155 pot durar tant com els desigs secessionistes, per què revocar-lo?