dimecres, 28 de març de 2018

PECAR DE PENSAMENT

Si no renuncies a les teues idees independentistes no pots sortit de la presó provisional perquè pots reincidir delictivament. Si no renegues de les teues idees independentistes no pots ser escollit president de la Generalitat. Si no renuncies a les idees que no agraden al govern de Madrid i al TS no pots exercir càrrec públic, perquè es pressuposa que no compliràs la llei. A Espanya és més ben vist, que vol dir tolerat, pensar franquisme, nazisme, feixisme que no pas independentisme. Està més que justificat i és absolutament raonable odiar els catalans i les catalanes, i fins i tot malfiar-se dels catalanufos que militen al PP, Cs o al PSC-PSOE. Tenir aversió a la corona o la policia nacional i proclamar-ho, és motiu suficient perquè et caigui un correctiu exemplar. A Espanya ser soci de la fundació F.Franco és signe distintiu de patriotisme. Ser, en canvi, soci d’Òmnium o de l’ANC vol dir arrossegar la presumpció de delinqüent perillós. La Constitució empara les idees, totes, excepte les que discuteixen o s’oposen a la unitat de la pàtria. Es permet un partit com ERC, però, tot governant, no disposaria de cap marge per fer realitat l’ideari republicà. Més encara, d’acord amb la situació d’assetjament a l’independentisme, ser d’ERC implica ser permanentment sospitós de transgredir la llei. Com els de la CUP, naturalment, i els del PdCat.

La lògica d’Espanya, de les institucions de l’Estat i els altaveus de l’amo, entre altres, l’ABC, El Mundo, la Razón i els digitals afins, és la següent: tot pensament independentista és perniciós. Senzillament, perquè és abocat a professar la desintegració d’Espanya. I professar vol dir exercir d’independentista. Que, dit en altres paraules, és estar en disposició de delinquir. El més xocant de tot plegat és que no compartim amb l’Estat el sentit comú ni la lògica, ni els principis ètics universals, ni els valors de la Il·lustració i de la història positiva El secessionisme ha despertat la bèstia nacionalista espanyola. Han caigut les caretes i, llevat dels Comuns, tothom sap, finalment, quin peu calça. És cert, des de l’inici del postfranquisme, en el fons del fons, el tema de Catalunya no ha estat mai una qüestió de dretes o d’esquerres, sinó un debat entre democràcia i dictadura. Avui mateix, el a por ellos de fa uns mesos, s’ha convertit ja en un todos a la cárcel!

dimecres, 21 de març de 2018

FER POSSIBLE L’IMPOSSIBLE

Si el candidat a presidir la Generalitat no té, ni a hores d’ara ni a hores de demà, possibilitats de ser elegit, ja sabem el pa que s’hi dona, que en paraules cèlebres vol dir: tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i, algun dia amb l’ajut dels déus, deesses, màrtirs i d’una majoria molt més àmplia, tornarem a vèncer. Jo no sé com es fa per preparar la República (que un dia conquerirem o conqueriran els nostres fills, netes o besnetes), si no és de llei a llei, com es va intentar unilateralment. I si no és a partir d’un pensament màgic, pactant-la amb la monarquia espanyola. Però sí que sé el que necessita l’ideari sobiranista: unitat d’acció política, sumar-hi una amplíssima majoria de la ciutadania i revitalitzar al màxim tots els agents, moviments, entitats, institucions i escoles d’emprenedoria implicats en l’objectiu, amb els antídots més eficaços contra tota mena de desànim, depressió, desassossec, frustració, Tenia raó aquell: els catalans i les catalanes del segle XXI ja no tenim natura de revolució. No suportem la violència, no entenem cap sang vessada per cap causa, no estem disposats a sacrificar la nostra pell, la nostra hisenda, els nostres fills. De la mateixa manera, evidentment, que no renunciarem als nostres desigs, ideals, utopies i horitzons de llibertat.

Tenim un alt sentit de la justícia, però no una decidida voluntat revolucionària. Som resistents, però no numatins. Som persistents i solidaris, però negociant en una taula entre iguals. Sempre hi ha excepcions admirables, però el gruix de la societat catalana no paralitzarà el país fins que alliberin els presos polítics, no farà vaga de fam fins a les darreres conseqüències, no es manifestarà massivament cada setmana per les avingudes de les ciutats, no omplirà caixes de solidaritat eternament, no sacrificarà amb presó i multes impossibles ni una mínima part de les properes generacions. En part, com dèiem, per la pròpia naturalesa. I en part per una qüestió d’impotència, perquè sabem de fa segles que per al conqueridor mesetari l’espasa és més forta que la lira, que el cop de puny a la cara i a l’estómac són més efectius que el round dialèctic. Es farà govern, no es renunciarà a cap ideal, no es trairà la ciutadania, però caldrà tornar a començar. I el títol del relat possiblement serà aquest: del retorn l’autonomisme a la República.

dimecres, 14 de març de 2018

DE LES DONES

De celebrar anualment el dia de la dona, amb quatre innòcues declaracions, comentaris a la premsa i algun homenatge, enguany s’ha fet un saltet qualitatiu molt interessant. Una mobilització social com feia temps que no es veia. Una vaga de dones com mai no es podia imaginar. Si més no en una societat on, malgrat els preciosos (per escassos i excepcionals) exemples de dones empresàries, catedràtiques, magistrades, conductores d’autobusos, bomberes i presidentes d’Estat, els rols i els estereotips femenins són els que, amb lleugeres variacions des de l’origen de la humanitat, per tant atàvicament i tradicionalment, han conformat el sistema cultural de les nostres comunitats, el valors i defectes, imaginaris, expectatives i criteris de decisions. Que es podrien resumir en: tenir cura dels fills, cura de la casa, cura del seu cos, cura del marit, del guerrer o de l’handicapat, cura del rituals religiosos i cura dels sentiments extrems. Es va produir el dijous passat, un salt, sobretot, si ha representat l’inici d’una renovada revolució (sí, revolució) feminista que es plantegi, sense embuts, rompre amb prejudicis, bretxes, diferències i totes les formes de violència. Sí, un salt que només que tingués un certa continuïtat durant tres-cents seixanta dies seguits esdevindria una gran salt, l’inici de la tercera onada, perquè es faria patent, com deia un eslògan del dia de la vaga, que el món s’atura de veritat.

Les revolucions culturals no són flor d’un dia. Duren anys i panys, perquè han de perforar grans blocs de pòrfirs mentals fins que no triomfen o esdevenen aculturacions massives. És a dir, fins que no es produeix un canvi real, profund, de cultura, o fins que no s’assimila la nova cultura i aquesta es converteix en dominant. Doncs, precisament perquè ja ho sabem i tenim feina perquè ho sàpiguen les noves generacions, cal escurçar els temps d’aquesta mena de revolucions. És molt generós lluitar perquè els qui ens han de succeir puguin gaudir d’un món millor, però crec que no és egoista desitjar que els fruits de la lluita els puguin gaudir en vida les lluitadores i els lluitadors que l’han activada i l’han patida. Les fractures socials, polítiques, jurídiques, econòmiques, de qualsevol ordre, s’han d’obturar amb celeritat, amb els mitjans que sigui, sense defallença, amb la revolta permanent fins a la victòria.

dimecres, 7 de març de 2018

LES PENSIONS

El futur de les pensions, tal com es gestionen fins al dia d’avui mateix, no té futur. Ho saben els pensionistes, els qui en serem aviat, els economistes de tots els colors i escoles, i, per descomptats tots els partits polítics, fins i tot els de dretes. De mitjana cada treballador alimenta la pensió de dues persones. La bossa de reserva és buida. El pacte de Toledo és mort de fa dies. La previsió és tan negra que, si se’n parla un pèl, produeix esgarrifança. Els missatges subliminars ja fa dies i anys que van dient que hom es faci un pla privat. Un pla privat, evidentment, si cobres un sou que t’ho permet. Les pensions mitjanes, és a dir la gran majoria, no arriben ni per pagar els serveis bàsics. I davant tot plegat, un munt d’evidències, de moment, diu el govern, tranquils, que les pensions estan assegurades, com si déu nostre senyor tingués preparat un miracle, precisament perquè manen els d’ordre. Passa que s’està cremant el present i el futur immediat de la casa de la gran majoria de la gent d’aquest país i se’ns diu que no molestem els bombers, que és un foc d’encenalls. En aquest coi d’Estat no hi ha manera que es diguin les coses pel seu nom. Tens la sensació, una vegada més, que se’ns pren per idiotes. I possiblement tenen raó, quan a l’hora d’elegir governs les majories voten el que voten i les enquestes els continuen donant la raó. Quin país, mare meua!

Doncs bé, deixin-me dir-los o repetir-los per la meua boca, quatre obvietats: 

1. Amb més impostos tampoc es cobriran les pensions futures. Ni en aquest país ni en cap altre no treballarà mai tothom ni de forma fixa en edat de fer-ho de forma que es puguin equilibrar retencions del treball i pagaments de pensions.
2. Fins i tot treballant, d’aquí a un temps, l’absurd pot arribar a ser tan bèstia que la retenció gairebé es menjarà el sou. 
3. Sense impostos destinats a pagar pensions i sense rebaixar l’import de les pensions no entén ningú com es fa quadrar el cercle. 
4. O la Seguretat Social, és a dir l’Estat, s’endeuta cada cop més a base de préstecs, i això és la fi de l’Estat. 
5. O, tal com he llegit en alguna banda, els pensionistes es moren abans o no tocarà més remei que la gent treballi fins a les portes de la mort. 

¿Entenen per què els exbanquers de Caixa Catalunya, del Mediterrani, de Bankia i tants altres, varen assignar-se pensions milionàries?