dijous, 31 de maig de 2018

CATALUNYA SEMPRE (A LES ENTRANYES)

Catalunya és multicultural, multiètnica, plurilingüe, multiforme i multicolor. A Catalunya hi ha de tot: catalans, espanyols, forasters, turistes, immigrats, apàtrides i passavolants. Normalment hi conviu gent que se sent tan catalana com espanyola, gent que només se sent catalana, la que només se sent espanyola i gent a qui tant se li’n fot. Catalunya ha estat i és el bressol de personalitats que han excel·lit, a nivell del món, en tots els camps del saber científic i tecnològic, de les lletres, de les arts, de la política, de l’economia, de l’esport. Personalitats que han creat la substància de la història de la nació catalana. Però, també, curiosament, és la terra (región de España, comunidad autónoma o patria chica), d’on han sorgit els anticatalanistes, antinacionalistes i, el que és més lamentable, els anticatalans, més viscerals d’Espanya i, segurament, del món. Aquests espanyols nascuts i criats a Catalunya han estat i són la màxima expressió del nacionalisme espanyolista espanyol. Un nacionalisme de raça que no té res a veure amb la Constitució ni amb la democràcia i sí, en canvi, amb la catalanofòbia reactiva a qualsevol expansió del catalanisme o manifestació exultant de catalanitat. Qualsevol menció a nació catalana és interpretada com una amenaça a la integritat d’Espanya, però per sobre de tot una puntada a l’estómac on es cova el famosíssim orgullo de ser espanyol.

Que s’ha d’espanyolitzar Catalunya és una de les consignes més velles de l’espanyolisme modern i contemporani. En nom de la defensa de la Constitució (i l’Estatut !) es demana, des del nacionalisme espanyolista, mà dura contra els qui han gosat posar en perill la unitat d’Espanya. I és clar, mà dura no vol dir ni 155 ni presons provisionals per a uns quants colpistes. Mà dura serà la que posarà en pràctica qui guanyi la cursa electoral. El qui demostri ser més radical contra els sobiranistes i el seu desvergonyiment. No deixa de ser curiós, dèiem, que qui lideri aquesta croada a mata-degolla contra l’ADN colpista del catalanisme cultural i polític sigui un catalanoespanyol de nom Albert. Com no deixa de ser-ho que sigui un altre espanyolitzat de segones, també anomenat Albert, qui hagi esdevingut el pallasso més patètic d’Espanya, inventor d’una de les fantasmades més estúpides dels temps moderns contra Catalunya.

dimecres, 23 de maig de 2018

LA SOLUCIÓ

Per acabar amb el tema dels catalans díscols, colpistes, satànics, nazis i similars, algú ha tingut la genial idea que Espanya surti de la UE i així pugui actuar amb tota impunitat i contundència contra aquesta xurma, encara que, durant uns dies, uns mesos, se la carreguin justos per pecadors i s’hagi d’actuar arreu de Catalunya i molt especialment a la Catalunya de l’interior, la més i contumaçment separatista. Se li ha acudit que, sense el dogal de l’obediència a la Comissió Europea i als països que hi tallen el bacallà, que han demostrat ser col·laboracionistes amb els separatistes, es tracta d’actuar no pas utilitzant cirurgia fina, sinó enèrgicament, dràsticament i fulminantment. I ho ha exemplificat més o menys així: ocupació estratègica de tot Catalunya per l’exèrcit i l’armada i una selecta representació dels cossos d’elit entrenats en la guerra de guerrilles i en la guerra tecnològica i psicològica. Bombardeig controlat dels punts més emblemàtics i simbòlics de la ciutat de Barcelona, com el camp de futbol del Barça, la Sagrada Família i la Biblioteca de Catalunya, fer unes passades per la muntanya santa de Montserrat i els monestirs de Poblet i Santes Creus.

Per completar la inoculació del terror, caldrà arrestar tants antiespanyols com faci falta (si són dos milions, doncs, dos milions) i intervenir els comptes dels principals instigadors i patrocinadors de la separació d’Espanya. Naturalment, tots els mitjans de comunicació afectes al colpisme secessionista, òbviament TV3 i Cat ràdio, a fi de falsejar sistemàticament la realitat, alimentar la por i el terror sobre la ciutadania, per dissimular, si cal, la violació sistemàtica, si més no temporalment, dels drets individuals i universals i per maquillar l’estat de setge encobert. Diem encobert, perquè formalment l’ocupació s’hauria fet amb l’aval del Senat, del TC, de tot el ventall de partits unionistes, òbviament amb la logística dels altaveus mediàtics corresponents, i el suport intel·lectual d’uns quants catedràtics, juristes i observadors internacionals. Creu aquest estratega que, després de fer net i d’arrasar tots els focus de possibles rebrots malignes, operació que podria durar a penes uns mesos, asseguraria una pau espanyola almenys per a un període de 50 anys, tal com preveia el general Espartero, a mitjan segle XIX per mantenir-los a ratlla.

dimecres, 16 de maig de 2018

ELS QUI MANEN

Tal com es pregunten els politòlegs M. Albertus i V. Menaldo en el seu estudi Authoritarianism and the Elite Origins of Democracy, un servidor també s’interroga per què la democràcia espanyola està derivant cada cop més cap a l’autoritarisme. Resposta resumida: les elits de la dictadura van deixar molt ben lligada la Transició amb el disseny tant del sistema electoral i el rol dels exèrcits com del sistema de control del poder judicial i el Tribunal Constitucional. I hi afegiria, amb la facilitació legislativa perquè el poder econòmic no deixi mai de manar i que els qui governin s’atenguin a les conseqüències si mai tenen la temptació de modificar el seu estatus. El poder econòmic que, a més a més de d’ambicionar sempre una riquesa més gran, fa servir tots els mitjans del sistema polític que tutela, especialment els mitjans de comunicació de masses per fabricar el relat del que és veritat i del que és mentida, del que és bo i el que és dolent. El poder econòmic (en aquest club no són més de cinquanta manaires) que, amb el més pur estil del que denunciava el marxisme, alimenta generós els opis de les masses, o, fins i tot, de tant en tant, deixa que una certa dissidència remugui pels carrers. Un poder econòmic que, igual que va permetre que González creés l’aparença de la Transició, quan el titella de torn se li escapava del control, va organitzar una espantada general un mes de febrer perquè les aigües tornessin a mare.

Un poder absolut de quatre sàtrapes (amb connexions amb els socis del club d’arreu del món) que, de fa un temps s’ha cansat de Rajoy, perquè els seus han allargat més el braç que la màniga, i han fabricat el deus ex machina de Rivera que ha de desembussar teatralment el clavegueram i descabdellar la madeixa catalana. Teatralment, perquè un cop l’hauran hissat fins al podi del poder aparent del govern de l’Estat, el faran ballar al so de sempre. El medicaran perquè no s’alteri i li donaran la corda necessària perquè tragui la brossa del camí que el secessionisme ha escampat ja fa massa temps. L’únic dubte que se’ls planteja, però, és saber amb quant peixet es poden conformar els dos milions i escaig de catalans que, de moment no han desistit de la seua dèria, malgrat el bastó que se’ls està administrant. Si el peixet no funciona, els socis europeus diran alguna cosa si acaben amb les autonomies?

dimecres, 9 de maig de 2018

CORPORATIVISME

Hi ha funcionaris que són autoritat pública. Que tenen reconegut el principi de veracitat. Que el que diuen va a missa. I, en tot cas, ja vindran els altres repicant, que vol dir que, quan escaigui, ja contradiran. Són cossos de funcionaris d’alt nivell, que conformen l’elit dels servidors públics, diguem-ne, molt particulars. Amb estatuts orgànics especials i atribucions excepcionals. Han hagut de superar unes oposicions difícils. Les més difícils, segurament, de les oposicions que es fan i es desfan. I és clar, s’han guanyat un aura de gent intocable, tant que sense ells l’Estat no podria funcionar de cap manera. Tant que, si fos el cas que l’Estat tingués un buit de poder polític, gràcies a ells funcionaria igual i, potser millor. En fi, que són imprescindibles. Recorden la sèrie britànica Sí, ministre?, doncs això, però sense conya. Malgrat la deïtat que encercla tan venerables testes funcionariats i les proteccions que tenen les seues cledes o els seus despatxos, alguna rara vegada, ha aparegut una pobra ovella negra. Tot i ser molt estrany, l’altíssima responsabilitat de les obligacions pot ser que hagi erosionat la intel·ligència, la consciència o la voluntat d’un col·lega. Encara que també podria ser que el col·lega-ovella-negra hagués ocultat prou sibil·linament algun dèficit psicològic i que amb el temps aquesta mancança l’hagi limitat a l’hora d’acomplir amb solvència la seua sagrada missió.

Mentre aquesta ovella negra no surti a pasturar sense control no passarà mai res. Tancada a la cleda i tenyida amb el color de la resta del ramat, molt serà que s’hi fixi algú. Però, tot i així, si mai es donés el cas que s’esgarriés i, posant-se en perill ella mateixa, posés en dubte l’honorabilitat de la resta i els situés al llindar d’algun abisme, no dubti ningú que s’activaria el ressort automàtic d’un codi d’honor que obligaria tota la cleda a la defensa dels interessos corporatius. Arribats en aquest punt del tot excepcional, ja no es tractaria de defensar l’ovella negra sinó que aquesta no contaminés l’òrgan. És inimaginable que algú pogués arribar a sospitar que la cleda està contaminada o empestada. La corporació d’interessos es protegiria amb les dents i, si calgués, fent una aliança amb el llop més ferotge de la contrada. Seria absurd, no?, que l’Estat castigués un dels òrgans a través del qual es governa.

dimecres, 2 de maig de 2018

EL TRIOMF DE LA INDECÈNCIA

Un tal senyor Valls, un fracassat de la política a França, sembla ser que podria ser candidat a l’alcaldia de Barcelona per Cs. Aquest Valls és el típic exemple de persona d’origen català que s’ha autoodiat des que té ús de raó pel fet de tenir l’origen que té, i ara que ja no té ofici ni benefici ha pensat amb l’ajut del Sr. Rivera, SCC, i algun altre amic, que podia compensar el seu malestar normalitzant el seu espanyolisme, és a dir el seu anticatalanisme. O el quer és el mateix, la seua renúncia absoluta a la més mínima traça d’identitat catalana que li hagués pogut quedar en el fons de no sé quina part del seu cos, de la seua ment o de la seua ànima. Se n’aprèn tant de les absurditats que ha desvelat el procés en adalils de la inviolabilitat de la unitat de la pàtria! I tan poc de la manera de dir i de comportar-se dels xerraires oficials del PP. I de l’analfabetisme de dirigents del PSOE, de Cs, i de tants que gallegen que són els evitadors de la desintegració d’Espanya. Si l’escola ensenya a seleccionar la brossa segons el tipus de residus i dipositar-la al contenidor corresponent, però els fills veuen que a casa seua els pares no fan res del que els han ensenyat, què passa? Si l’escola i la majoria de famílies ensenyem que no s’ha de mentir, que s’ha de dialogar, que no es pot menysprear el contrari, que s’ha de ser educat en les formes, en les paraules i els fets, quin exemple reben els fills de l’entorn del clavegueram de la política, d’un determinat periodisme, i dels incendiaris professionals?

Alguns subjectes dels poders de l’Estat, han aconseguit normalitzar la prostitució del sentit literal de paraules tan sagrades com democràcia, veritat, honestedat, odi, terrorisme, colpisme o veritat. Comprovem un cop més que la veritat només la té el qui té la força. No la força de la llei, sinó la llei de la força. Igualment, passa amb el que és democràtic. Qui interpreta el que és democràtic són els poders de l’Estat, que és l’únic que té la legitimitat per interpretar-ne el recte sentit. Ara resulta que el que és estatutari ja no ho decideixen el Parlament de Catalunya, la majoria de la cambra i els seus treballadors qualificats, sinó la Sra. Soraya o el Sr. Méndez. El que és constitucional, abans que el seu tribunal es pronunciï, ja ho ha decidit l’executiu de Rajoy. I algunes sentències, també.