dimecres, 27 de juny de 2018

PRIVILEGIATS

Gaudir de privilegis vol dir, com tothom sap, rebre tracte d'excepció. Un privilegiat és aquell que té consideracions i avantatges especialment beneficiosos que no tenen la resta de mortals. Tenir un privilegi implica gaudir d’una llei particular i discrecional. Tots els privilegis, segons la meua moral, són antidemocràtics per naturalesa. La mateixa llei d’enjudiciament, quan assenyala que tots tenim l’obligació d’acudir a la crida judicial i enumera una sèrie d’excepcionats, començant pel rei i la reina i acabant pels familiars dels agents diplomàtics acreditats a Espanya, et confirma el que també sap tothom: només es pot formular una regla general si té excepcions. La realitat, doncs, és que no tots som iguals davant la llei ni es fa la mateixa justícia davant els mateixos delictes. És tan simple com que n’hi ha uns que són uns privilegiats i uns altres, la gran majoria, que som uns simples súbdits sobre els quals descansa i descansarà tot el pes de la llei. Dit altrament: n’hi ha que són pràcticament intocables, i n’hi ha, la gran majoria, que som violables, sospitosos, proclius, predisposats i temptables. Quan el personal d’institucions penitenciàries de CCOO i alguns partits denuncien el tracte de favor a Urdangarín vol dir que la cosa és tan descarada que fa sentir vergonya aliena fins i tot als carcellers.

Una altra de les realitats més fastigoses amb la qual ens toca de viure és la que es resumeix en aquell famós eslògan “hacienda somos todos”. Malgrat la professionalitat dels qui s’ocupen de les coses de la fiscalitat, passa generalment igual que com amb la justícia. N’hi ha uns que sempre hi guanyen i uns altres que o van fent o sempre hi perden. Doncs, a propòsit, sembla ser que l’absolució de la infanta, que, segons el tribunal no es va lucrar dels delictes fiscals comesos pel seu marit, cunyat del rei, de moment un reu exemplar, en un mòdul exprés de la presó de dones de Brieva, podria crear doctrina jurídica. O sigui, viure en parella, tenir una empresa en comú, signar i donar conformitats, és igual a no tenir ni idea del que fa el teu home ni del que signes ni d’on surten els diners amb què portes la gran vida, pot crear doctrina? Saben què dijous passat moria apallissat un sensesostre a la plaça de Catalunya de Barcelona? Doncs, aquest pobre home no tenia cap privilegi.Ni el de ser persona humana.

dimecres, 20 de juny de 2018

QUÈ LI PASSA?

Què li passa al Sr. Borrell Fontelles? D’on li ve la rancúnia contra els separatistes? Què li ha passat a ell o a la seua família per dir que a Catalunya s’està al llindar d’un enfrontament civil? Per què s’ha convertit en l’assot dels separatistes? Quina estructura de pensament el fa veure la realitat catalana com si estiguéssim al caire d’una guerra civil? Quins són els anticossos que ha generat contra la infecció catalanesca? Per què la seua agressivitat verbal contra els líders del separatisme? No cal ser un especialista per adonar-se que a aquest senyor li’n passa alguna. Trauma infantil? Crisis amoroses? Un fracàs polític no paït? Un narcisisme exagerat? Una espanyolització forçada per compensar el neguit de l’autoodi de ser català, talment li passa a un tal Rivera o al pallasso major del regne de tabàrnia? El Sr. Illa del PSC justificava el Sr. Borrell respecte de l’imminent apocalipsi català dient que sempre és bo alertar dels perills. No seran tal volta els perills de l’extrema dreta avivada amb l’encenedor de les paraules de Borrell, que, mai dels mais veus que condemni ni ell ni tots els acòlits unionistes les agressions violentes dels energúmens feixistes. Com constata el professor Joan Queralt, és sorprenent que de les manifestacions feixistes no arribi mai cap atestat als jutjats.

El que és convenient Sr. Illa és dir sempre la veritat. De perills n’hi ha tants a la vista, sobretot si s’alimenten des del deliri, des de la mentida i a partir d’interessos maquiavèl·lics inconfessables! Molta gent es pregunta què pretenen el Sr. Borrell, els de Vox, els de SCC i els de Cs? Eliminar secessionistes? Fumigar-los? Exterminar-los com si fossin plagues de tèrmits, mort el gos morta la ràbia? Es menjaran amb patates més de dos milions de separatistes, els llençaran als lleons, els noliejaran en avions i els escamparan per la mar a mercè dels taurons? Tiraran de manual, oi?: infondre por, imposar l’autocensura, punxar telèfons, construir proves falses, amenaçar familiars? Ens barallarem pels carrers, ens cremarem les hisendes, ens tirotejarem? O continuarà havent-hi algú que doni a entendre que això sigui executat pels professionals de la violència. Sí, aquells fanfarrons pronazis que poden amenaçar, sembla que impunement, el MH President Puigdemont damunt d’un tanc de l’exèrcit. És una broma molt espanyola, oi?

dimecres, 13 de juny de 2018

A LA CUA

Constaten els que controlen aquestes dades (entre 2017 i el que portem de 2018) que Espanya és el país que menys influència té a Europa. Però, per contra, deu ser el país que més preocupa. Pels problemes territorials, per la qualitat de la justícia, per ser el país més endeutat del món, en relació amb el seu PIB, per ser el país més desigual de la UE, amb la taxa d’atur més alta de l’OCDE, i de l’atur juvenil. O per ser el país que més empitjora en l’índex de percepció de corrupció de la UE i de l’OCDE. Ja ho sabien que des de 2012 Espanya lidera el rànquing de països de la UE que més multes ha pagat per incomplir la normativa comunitària? Espanya, el 2016, era el tercer país de la Unión Europea amb menys llicenciats universitaris que treballaven en feines qualificades. Segons dades del 2014, els adults espanyols de 16 a 65 anys tenien els pitjor nivell educatiu de la OCDE: érem els darrers d’un total de 23 països, en matemàtiques i els penúltims en comprensió lectora. Espanya deu ser, des de 2010 fins a l’actualitat, (no tinc dades comparatives, però amb el que portem dit no ens equivocarem pas massa) amb més desmesura, dilapidació i malbaratament de recursos públics de la UE. El país, comparat amb els que tenen un PIB similar en el món, amb més aeroports per habitant i en alguns d’ells esperant que algun dia s’hi vegi algun avió amb destinació a alguna banda.

Un dels països del món amb les macroestructures més insostenibles del planeta terra. Vegi’s la Ciutat de la Cultura de Santiago, la pista d’Esquí Sec de Valladolid, la Ciutat de la Llum d’Alacant, la Casa del Urogallo a Astúries, etc. En fi, amb trens que no van enlloc, AVE’s amb quatre passatgers diaris, autopistes per on no passa ningú, rescats bancaris amb retorns ridículs, amb projectes fallits estrepitosament com el Castor que hem de pagar tots, menys l’empresa promotora que ha cobrat religiosament. Tot molt sainetesc i esperpèntic i, alhora, com tot en aquest país de tradició barroca, dolorós i miserable. Doncs sí, a la cua d’Europa, a la cua de la civilització. I la marca Espanya, graciosíssima i fastigosa, amb ministres cantant el novio de la muerte, amb gent acomiadant la guàrdia civil al crit d’a por ellos, amb un ensenyament obligatori on la cultura clàssica, el llatí i el grec i la filosofia s’han llençat directament a l’abocador de l’obsolescència.

dimecres, 6 de juny de 2018

NO PENA, SINÓ POR

No sé si en algun altre país del món algun manaire ha arribat a dir les animalades que s’han dit a Espanya en els temps contemporanis. Una de les últimes fa: “el independentismo me preocupa mucho más que lo que haya robado el PP”. Un pensa que, després del que va vociferar Millán-Astray davant Unamuno, “viva la muerte, muera la intel·ligència”, o un tal Queipo de Llano explicant que l’objectiu de la sublevació contra la República era “convertir Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un inmenso solar”, ja no es podia dir unes barbaritat més desaforades. Doncs, sí, no passa dia que a Espanya algun governant, fent ús de la seva supina ignorància, mala bava o facultats mentals deteriorades, esputi insults de la magnitud que el president Torra “és un nazi”. Amb la mateixa ràbia que la d’un tal Galinsoga que descarregava la seua bilis amb aquell famós “todos los catalanes son una mierda”. És tan bèstia el que s’ha sentit a dir i a escriure contra Catalunya, que ni la vergonya aliena pot impedir que sentim un fàstic vomitiu davant tant energumen. Un tal Mayor ho sintetitzava així: ¿Por qué voy a condenar el franquismo si representaba a la mayoría de la sociedad?".

A aquesta gent els traeix la ràbia, la impotència i la baixesa moral. Però en d’altres, la seua petulància i prepotència. Recorden aquella frase de l’incombustible gallec que sentenciava: “Y si se ponen tontos, se les pega un cañonazo y punto!"? O aquell president valencià que se sincerava dient que estava en política para forrar-se. O el que afirmava aquella alcaldessa madrilenya del relaxing cup: “Los mendigos son una dificultad añadida para la limpieza de las calles”. De dretes, d’esquerres, de centre de tots els temps han competit per veure qui la deia més grossa. Recorden aquell expresident socialista que sentenciava amb la suficiència d’un catedràtic allò que “el terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”? Ah, i encara hi ha les que et fan plorar d’emoció, com quan et diuen que estimen Catalunya a pesar dels catalans. Voltaire escrivia cap a 1750 que, mentre Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, els seus veïns no hi ha manera. Necessiten per sempre no només un boc expiatori de tots els mals d’Espanya, sinó una justificació del seu malestar.