25 de desembre del 2019

NADAL SOSTENIBLE

A redós de la conferència del clima celebrada a Madrid, aquests passats dies, sense que hi hagi hagut cap compromís realment seriós per aturar o minimitzar els desastres que s’anuncien (apocalíptics sens dubte), pensava: a veure si en algun punt d’alguna ponència o en els debats apareix el tema de la sostenibilitat de les festes de Nadal i de Cap d’Any. He llegit d’ací d’allà però no hi he vist res sobre la qüestió. El cert és que en el nostre imaginari tradicional per aquestes festes fem excepció de tot, en nom sigui dit de la pau, de l’alegria, alguns fins i tot de la joia, de l’amistat, del perdó, de la misericòrdia, de la nostàlgia i de la reconciliació. Oblidem la dieta, aparquem, si el tenim, el nostre ideari anticapitalista, els patiments per estalviar algun euro, i aturem la guerra, si es que ens barallem a mort. No hi fa res si pequem una mica, només una mica, d’hipòcrites. Després tot ens serà perdonat: al confessionari, al gimnàs, al camp de batalla o a les rebaixes. Conscienciats com estem pel canvi climàtic, això sí, ens regalarem i consumirem artesanies, productes de proximitat, biodegradables, compostables, ecològics, i totes les restes, que se’n fan moltíssimes, les dipositarem als contenidors corresponents. I la majoria tindrem la consciència tranquil·la perquè ens haurem comportat més o menys tal com correspon als temps que ens toca de viure. Això sí, la voràgine compradora i deglutidora, per poc que puguem no ens l’haurem estalviat, segurament perquè el món el governen els missatges subliminals que per a ser feliços aquests dies hem de fer saltar la casa per la finestra.

A mi no sé què em passa que cada any per Nadal em venen a la memòria els versos de Salvat-Papasseit que diuen:

Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema, 
amb el gas tot encès, han enllestit el gall. 
Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena;
i ells recullen les plomes 
i ja enyoren demà. 
Demà posats a taula oblidarem els pobres 
-i tan pobres com som-, 
Jesús ja serà nat. 
Ens mirarà un moment a l’hora de les postres 
i després de mirar-nos arrencarà a plorar

Deu ser això, perquè si el missatge nadalenc d’esperança, de fraternitat, de solidaritat, de justícia, ens impregnés cada dia de l’any, ja en tindríem prou amb la celebració del free day i el nostre aniversari. Que passin unes bones festes!

18 de desembre del 2019

UN(S) SAVI(S) DE TÀRREGA

Manta vegades la intel·ligència no és exclusiva de la capital territorial. A Tàrrega hi ha un dels lletraferits més savis de Ponent. Un tècnic municipal de cultura, per dir-ho d’alguna manera, que podria haver estat un dels alumnes preferits del Dr. Joaquim Molas, de qui sap més meravelles que els propis col·legues universitaris. El Xavier Garcia, que un dia em va fer conèixer amb pèls i senyals, a mi que era titulat administratiu de catedràtic de la matèria, qui era realment Emili Eroles, el llibreter targarí de Barcelona, amic de Salvat-Papasseit, dels primers a escampar pamflets per Barcelona contra les corrides de toros, i a practicar un anarcomisticisme que entusiasmà el propi Salvat i els antisistema dels anys seixantes. Xavier Garcia, personatge singular, d’un caràcter especial, és per resumir el millor coneixedor de l’obra i miracles de Manuel de Pedrolo. Però fora bo que hom sabés que és un bibliòfil de primera, un perspicaç i il·luminat creador i organitzador d’exposicions i, si els ha de ser d’utilitat, un assessor per als detalls més recòndits de la història literària de les cultures ibèriques. A Tàrrega, fins a mitjan gener vinent, s’hi exposa a l’Arxiu comarcal una trajectòria vital i poètica d’Anton Sala-Cornadó, títulada Un clam a la llibertat; un personatge amic i admirat per qui signa aquest article, que va voler deixar els seus papers al poble on va néixer. I, alhora, a la sala Marsà, Escriptors de pedra i ferro, compendi d’autors targarins dels segles XII al XXI, una il·lustrada història literària targarina, que, ve a ser una part de la història de la cultura catalana.

Ambdues exposicions són obra de Xavier Garcia. La de l’Arxiu amb la col·laboració del seu director, Carles Quevedo, i la de la sala Marsà, amb la de la regidoria de cultura. L’extraordinari de la qüestió, més enllà del contingut del que s’hi mostra, per a la majoria una descoberta gairebé miraculosa, és que el Xavier no sols idea, selecciona, i organitza el que s’exposarà, sinó que en pareix mobles, materials per sostenir i estintolar els materials, les formes de mostrar-los, n’afegeix sorpreses màgiques, en regula la il·luminació, en dissenya els complements informatius, i, si cal perquè sempre cal, fa de fuster, d’electricista, de camàlic, de restaurador i, només faltaria, de narrador i editor. No en conec d’altre!

14 de desembre del 2019

Nadala 2019

En un cistell pel riu s’escola la Innocència.

Avui suren al mar milers de nens i nenes
que no odien ningú ni el mateix rei Herodes.

S’encalla en el joncar on s’amaguen els febles.
I en sentir bruit de daga voldria retornar
al ventre de sa Mare, al principi del món.


Josep Borrell, desembre de 2019

11 de desembre del 2019

EL TEMPS DE LA POLÍTICA

El temps de la política no és el de les esperances i les il·lusions de la gent. Com no sol ser mai el temps dels problemes reals de la gent. La prova, una vegada més, la tenim en l’eterno differimento per a la formació d’un govern espanyol. I les preguntes sorgeixen a borbolls. La primera i més peremptòria: ¿és millor un govern d’esquerres que un de dretes per als objectius independentistes? I a partir d’aquí les variacions retòriques podrien ser: ¿quins són els objectius independentistes dels partits independentistes que tenen representació al Senat i a les Corts? ¿Ja són conscients aquests partits dels límits reals que tenallen els seus objectius en el marc del parlamentarisme espanyol? Si en són conscients i saben el pa que s’hi dona, de veritat aquests representants dels partits independentistes tenen alguna cosa a fer a Madrid? Perquè, en el fons de tot plegat, ¿tenim alguna dada fefaent que ens pugui fer creure que els partits independentistes estan decidits a anar mes enllà dels límits que imposen les regles de l’Estat? El temps de la política parlamentària, de les tant si és curt com si és ordinari, tindrà les pautes rutinàries que la institució, Senat i Congrés respectivament, té preestablertes: exercir el poder legislatiu, el poder tributari, el pressupostari i el de control del govern. I tot ben amanit de debats, de retrets, de postureigs, de teatralitzacions i d’embrancaments administratius. De manera que la pròpia dinàmica de la maquinària parlamentària, del continent, es menja bona part dels continguts. Tant és així que la pràctica parlamentària deriva, moltes vegades, en una mena d’autisme que pren sentit només s’hi es reflecteix a si mateix.

Si s’arriba a constituir un govern, ja ens agradaria saber les raons objectives per les quals els partits independentistes hi hauran donat el seu suport, encara que sigui abstenint-s’hi. Ja ens plauria que públicament es revisessin les decisions que s’hauran de prendre. Com ens satisfaria de veure com els nostres representants fan gala de la seua honestedat, davant els incompliments de les promeses i els pactes, o dels compromisos formals, mentre retornen les actes de diputats o senadors i se’n tornen cap a casa amb la cara ben alta. Fora ben exemplaritzant sentir algun cop, com digué des de la tribuna l’admirat Labordeta, aneu-vos-en a fer punyetes!

4 de desembre del 2019

RÈQUIEM PER AL PRONOM EN

Fins i tot alguns dels periodistes de Cat Ràdio se’l mengen. El pronom “en”, una singularitat del català i del francès, una de les riqueses més extraordinàries de les llengües romàniques està essent residual en el català oriental, evidentment per influència del castellà, i està provocant construccions oracionals que en bona lògica no tenen cap sentit. Aquests locutors públics a la frase, per exemple: Tots menjareu torrons?, responen: Jo, no menjaré. Un catalanoparlant occidental, amb els pèls de punta, entén òbviament que aquest jo no menjarà res (tot i que encara s’està cruspint el segon plat). El fet de menjar-se el pronom “en” ha provocat una situació pragmàtica absurda. Ja és prou difícil entendre’ns parlant amb correcció, que només ens falta que anem perdent les peces bàsiques que doten de significat les nostres oracions, perquè acabem fent realitat un autèntic diàleg de sords. D’uns sordmuts que no coneixen, a sobre, el llenguatge de signes. I, és clar, ja fa alguns anys que a l’orient català es fa estrany sentir que algú diu expressions que conjuguin verbs aglutinants com fer-se’n, anar-se’n, sortir-se’n, sentir-se’n. Oir es fa creus, s’ha marxat, reblat pel s’ha caigut produeix un cert desassossec, sobretot quan aquests parlants, catalanoparlants habituals, no es lleven de la boca contínuament streaming, podcast, like o tablet. Sobretot, perquè se’t confirma, contràriament als qui vituperen la immersió lingüística, que l’aprenentatge del català a l’escola i a l’institut no pot competir amb els usos lingüístics familiars i del carrer.

De l’economia del llenguatge que representa el pronom, s’està passant a la misèria de la llengua. La desaparició del pronom “en” no és una qüestió de nivells de llengua segons els contextos de parla o la situació comunicativa. Ni és un tema que es relacioni amb l’evolució interna de la llengua ni que tingui a veure amb la naturalitat i l’espontaneïtat comunicatives. És simplement el resultat de la ignorància o la descurança. Per tant, ens resignem a plorar la teua mort, perquè encara en som milions que et portem a la motxilla dels nostres recursos expressius. I ara ho direm bé: perquè som molts més dels que ells volen i diuen. Tampoc cal ser més papista que el Papa.

27 de novembre del 2019

GUANYA LA IGNORÀNCIA

A molta gent ens resulta difícil entendre que VOX sigui la tercera força política del Congrés i que l’hagin votat 3.640.063 persones, en l’inici del segle XXI, el de les noves tecnologies del coneixement i la comunicació. Els politòlegs ens justifiquen mil raons d’aquesta espectacular crescuda de l’extrema dreta, que en cosa de mesos, ha sumat 951.971 votants, quan fa tres anys en les mateixes eleccions generals va obtenir tot just 46.000 vots. A part de la pulsió patriòtica que VOX ha confrontat com ningú a l’independentisme, els entesos han analitzat que molts d’aquests vots provenen de geografies molt depauperades, on la crisi va fer molt mal. Que són gent molt decebuda amb les promeses incomplertes del PP i del PSOE i absolutament desconfiats dels qui fins fa unes setmanes eren el partit de l’IBEX 35. I voten VOX que en el seu programa parla de vaguetats tals com pressupostos zero (zero deute, zero dèficit). Mesures irrealitzables si no és a base de polítiques econòmiques ultraliberals o draconianes. És demencial que la massa treballadora, la classe mitjana, sigui l’aliment de l’extrema dreta a França, Hongria, Àustria, Polònia i a Espanya. Precisament els qui proposen desmantellar l’estat del benestar, desregular el mercat de treball, carregar-se els sindicats, les lleis de memòria històrica, d’igualtat de gènere, d’inclusió social o de sostenibilitat. Voten contra el seus propis interessos possiblement sense ni saber-ho? Com deia el genial economista J. A. Schumpeter, si no pots enganyar tothom per sempre, pots enganyar prou gent molt de temps per fer un dany irreversible.

La realitat incontestable també és aquesta: segons destaca l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) en el seu informe Panorama de l’Educació 2019, el 60% dels espanyols té estudis superiors als obligatoris. Però el nombre d’adults amb estudis superiors, només arriba al 37%. L’informe també diu que a Espanya, entre 2010 i 2016, la despesa en educació amb fons públics es va reduir en 7,5 punts, mentre creixia en 7,0 en la despesa privada. Que durant el període 2008-2018, el percentatge de població adulta espanyola amb estudis inferiors a la segona etapa de l’ESO s’havia reduït en 9 punts percentuals, del 48,9% al 39,9%, però que, tanmateix, encara doblava el de la mitjana de la UE23 que era un 18,7%. Amén.

20 de novembre del 2019

L’INDEPENDENTISME EN TÉ LA CULPA

Si no fos per l’independentisme català no hauria aflorat el franquisme de la societat espanyola. No s’hauria posat de manifest la poca convicció democràtica de les institucions de l’Estat i de l’unionisme patri, ni s’haurien tret la careta alguns dels més conspicus autoanomenats intel·lectuals de l’espanyolitat. Després dels resultats de les darreres votacions, segons sembla, l’independentisme continua tenint bloquejada la governabilitat. No solament capitalitza tots els programes de gairebé tots els partits polítics (excepte, potser, PACMA), sinó que obliga a mobilitzar un munt de recursos extraordinaris de l’endeutadíssim Estat (judicials, econòmics, policials, consulars, etc.), els quals pel que demostren els resultats del 10-N estan resultant absolutament ineficaços i contraproduents als interessos dels seus promotors, sobretot perquè avui dia és impossible lluitar contra les evidències que proporcionen les noves tecnologies. El secessionisme català, a més, ha provocat una de les pitjors males praxis de la política dels principals partits espanyols, consistent a alimentar el conflicte en lloc de solucionar-lo. De manera que ha fet realitat una vegada més allò que Valle-Inclán denunciava als esperpents i que Groucho Marx sentenciava, més o menys: que la política és l’art de buscar problemes, fer un diagnòstic fals i aplicar els remeis equivocats.

L’auge del secessionisme català evidentment, igual que ha despertat la fera de la ultradreta, està alimentant el basc i el gallec. De manera que la negació de la plurinacionalitat d’Espanya, com més se l’ha combatut, més llavors s’ha estat sembrant. I la ceguesa dels anomenats grans partits clàssics de govern continua essent tan profunda que, a hores d’ara, ja no solament ha col·lapsat governabilitats sinó el propi Sistema transaccional del pacte del 1978, dit altrament la Transició. Si els principals líders espanyols no són prou intel·ligents per entendre que l’actualització democràtica de l’Estat passa per parlar amb l’independentisme, la regressió d’Espanya a les èpoques mes fosques de la història està assegurada. I el mateix diem per a vella Europa de les artificioses nacions-estat. Per què ha de témer el gran capital una Catalunya estat, una Còrsega, una Escòcia, un Flandes, lliures? Qui ha dit que la República és per definició anticapitalista?

13 de novembre del 2019

ORGANISMES INTERNACIONALS

Llegia aquets dies sobre les conseqüències de la Guerra de Successió, per a casa nostra, el 1714, i el paperot que hi van jugar els àustries i els britànics, aliats nostres contra les tropes franceses, espanyoles, borbòniques en definitiva. Barcelona se les va haver d’heure més sola que la una. En realitat, els aliats en totes les conteses de la història en què els nostres avantpassats han hagut de participar o s’hi han vist involucrats, sempre han acabat fugint d’estudi, posant mil excuses i deixant-nos a l’estacada. Car dir que sempre hem tingut voluntaris com els de les brigades internacionals a la darrera guerra civil, per als quals valguin per a sempre el nostre més alt reconeixement i la més profunda admiració. Però els Estats europeus, esplèndids miralls democràtics segons els manuals, sempre ens han acabat estafant. Per això crec que la UE, no serà una excepció. No ajudarà mai a resoldre el problema català. Podrà posar el crit al cel si els tancs entren a la Diagonal, però no passarà de l’escarafall. L’OTAN potser farà alguna telefonada als esverats, però només quan s’hagin llençat alguns obusos sobre la Rambla. Les queixes de l’ONU i els informes dels seus relators de drets humans, tampoc han fet ni faran cap efecte a la crosta de l’Estat espanyol. Els tribunals internacionals, es pronunciaran a favor de la caua, potser algun dia abans del judici final. La premsa seriosa, si s’obrís miraculosament alguna escletxa en aquest bloqueig en què estem ancorats des de fa segles, sempre podrà dir que ells ja havien avisat que passaria tard o d’hora, tal com s’excusa el PSC. I els amics de Flandes, d’Escòcia, d’Euskadi, de Còrsega, bavaresos o gal·lesos, canaris i andalusos hi ajudaran emocionalment, empatitzaran -que es diu ara-, però poca cosa més, perquè ja tenen prou feina a resoldre les seues repúbliques.

El cas dels catalans fou la manera de referir-se a les cancelleries europees sobre el destí polític del Principat en la guerra de Successió de 1714. Ja feia anys que se’n parlava i se’n va continuar parlant pràcticament durant tot el segle XVIII. I en el XIX més del mateix i en el XX exactament igual. I en aquests moments, ja ho poden comprovar vostès mateixos: una histèria! El cas dels catalans s’ha convertit en la raó de ser d’Espanya, com sempre, i en la pedra a la sabata del Parlament europeu.

6 de novembre del 2019

QUAN S’ACABARÀ AIXÒ?

Ja és estrany que l’Estat no es pregunti quan s’acabarà això del Prucés. A hores d’ara ja fa tot l’efecte com si l’Estat fos el primer interessat que no s’acabés mai. Hi ha partits que la seua raó de ser és l’existència ja sigui del nacionalisme o, ara, de l’independentisme català. Mentre la policia reprimeixi, la justícia condemni, els ministeris i la maquinària burocràtica mantinguin l’aparença d’autonomia o l’amenaça del 155, la raó de l’Estat està assegurada. Potser se li acabaria el negoci, quan la maquinària extractiva es quedés sense la ganga de Catalunya. Que l’economia de l’exportació fes aigües, que els serveis tanquessin caixa, que s’ensorrés el turisme, que les institucions tanquessin portes i que els Nos de l’Estat fossin les mateixes respostes catalanes. És ben cert: hi ha tota una generació de catalans que de l’Estat només n’han sentit un NO a totes les propostes de futur i de progrés que s’han fet des de totes les instàncies de Catalunya els darrers deu anys. Tot ha estat No. O l’incompliment sistemàtic de les promeses electorals, dels pressupostos generals, de l’articulat de l’Estatut ribotejat i fins i tot, l’eliminació en el llenguatge d’expressions, com federalisme, reforma de la Constitució o negociació, que pretenien compensar la desafecció i la pèrdua de votants. Però també és obvi que en l’ADN català hi és imprès que el procés cap a la República serà, com deia Ovidi Montllor, un dia que durarà anys i panys. Ser català implica assumir la condició de resistent. Que vol dir no renunciar als principis. No de renunciar als objectius, sinó als principis, que és una altra cosa.

I quan hi ha gent que no hi està disposada, generació rere generació, malgrat totes les adversitats i derrotes històriques i presents, allò que es pretén erradicar, arruïnar, exterminar, no mor mai. Sempre renaix. Com no s’acaba mai la lluita entre bé i el mal. De la mateixa manera que es reprodueix, malgrat la repugnància que produeix entre la gent sana, la vesània i l’aberració del nazisme i de qualsevol altre totalitarisme. És que té algun altre boc expiatori, Espanya? Mentre hi hagi processisme no hi ha cap altre problema a Espanya. I molt probablement serà la pitança del Prucés el que propiciarà l’aliança PP-PSOE per governar l’Estat, tal com, altrament, desitja ardorosament la gran patronal des de la transició.

30 d’octubre del 2019

DEMOCRÀCIA CONSOLIDADA, OI?

La democràcia consolidada que diuen que és Espanya no deu tenir res a veure amb les imatges de policies que reprimeixen manifestants com si fossin hooligans mercenaris, ni amb els responsables polítics del PP de Madrid que demanen que es prohibeixin les manifestacions de solidaritat amb Catalunya. Ni molt menys amb la sentència del TC que condemna activistes civils per contenir i dispersar unes manifestacions, ni amb la televisió estatal que omet les manifestacions de Donosti, Madrid, Brussel·les o Berlin, a favor dels presos i contra la Sentència, i s’esplaia amb l’esperpent de Franco. O amb el fet que alguns militars vulguin intervenir a Catalunya. O amb el subdirector d’un diari i d’altres periodistes de la mateixa corda demanant a crits que entrin els tancs, o que el president en funcions Pedro Sánchez no contesti a les telefonades del president Torra per parlar de tu a tu davant una de les manifestacions més virulentes de la crisi començada amb la sentència del Constitucional contra l’Estatut. Una democràcia de qualitat que no acaba mai de solucionar que els espanyols residents a l’estranger puguin votar a temps en totes les convocatòries electorals. O d’una tan alta qualitat que òrgans judicials ordenen tancar webs interpretant sui generis les directrius europees respecte d’aquestes accions. I tan modèlica que s’animen les forces i cossos de seguretat al crit de “a por ellos”. Tan exemplar, que per avant de la Constitució, Nostre Senyor i la mateixa ciutadania, existeix la “unidad de la Patria”.

El millor país del món, Espanya, que l’únic antídot que té, històricament, contra l’independentisme ha estat i és la repressió i l’escarment. L’única solució, amb Constitucions o sense, sempre ha estat les bombes des de Montjuïc o el xarop de bastó que tampoc no discrimina ningú: siguin vells, dones, criatures, periodistes, antisistema o un del PP que passava per allí. Un país tan magnífic on qui s’aprofitarà de tot plegat serà l’extrema dreta que igual es planta com a tercera força al Congrés esdevé decisiva per formar un govern a la madrilenya o a l’andalusa, que tindrà tota la legitimitat, democràtica per acabar radicalment amb el “problema catalán”. Tan democràtica, l’Espanya de sempre, que ni condemna ni mai no són denunciats d’ofici, els qui canten Cara al sol, fan la salutació nazi i exhibeixen l’aligot.

23 d’octubre del 2019

SACRIFICIS

Si el mirall és Gandhi, calen respostes pacífiques, evidentment, però eficaces. Comín parlava de desgastar l’economia espanyola, i Mas el rebatia dient que comportaria la paralització de l’economia catalana i per tant la pèrdua de llocs de treball. Que els sacrificis han de ser raonables. Com sigui, però, que l’única resposta a la Sentència siguin les manifestacions, les aturades i vagues puntuals, les penjades de símbols, pancartes, i cacerolades, i tot allò que civilitzadament temperi la ràbia i mostri la nostra indignació, només servirà per alliberar emocions, per refermar voluntats, convenciments i necessitats. Ens ajudarà a fer el dol, ens reforçarà solidàriament, i, continuarà projectant al món la voluntat invencible de ser una república. Per dignitat, segur. Però, tot plegat, insistim necessari i constant, no tindrà cap més eficàcia positiva de cara a l’objectiu final, mentre no siguem majoria i la majoria que arribem a ser no sigui capaç de pertorbar l’Estat en allò que li és indispensable dels catalans. L’Estat encara no ha esgotat ni una mínima part del seu arsenal contra els sediciosos actuals i els futuribles. Els recursos al TC i al Tribunal Europeu dels Drets Humans poden tardar anys a resoldre’s, tants com els que ha de complir Junqueras.

L’Estat té clar que guanya en tots els terrenys: ni diàleg per a negociar res que no sigui interpretat dins els límits de la Constitució. Ni es despentinarà davant qualsevol tipus de manifestació o desobediència civil, perquè té la força dissuassòria de la “violència” legal de la policia i l’exèrcit. I pot fer oïdes sordes al que diguin instàncies jurídiques internacionals, perquè Espanya no serà menys, per exemple, que Israel. Doncs sí, perquè la voluntat independentista tingui alguns efectes palpables, empírics, caldran altres tipus de sacrificis a més dels sentimentals i emocionals. I com venia a dir Comín als Estats, en el fons, només els preocupa l’economia. També a les persones, però si la causa s’ho val, se suporta millor els sacrificis. No serà un servidor qui doni idees de com es pot fer reaccionar l’Estat si li desmanegues l’economia, però segur que passa per posar en pràctica comportaments massius autàrquics, de suficiència energètica i financera, en els transports, el comerç o el consum.

Els recursos als tribunals....

El desgast de l’economia, l’única via.

16 d’octubre del 2019

LA REPÚBLICA FACTIBLE, DE MOMENT

Mentre els catalans estem ocupats en el viure quotidià, que l’administració de les nostres vides funcioni al màxim de bé, i, una bona part, a més a més, a passar un dol inacabable, i a manifestar permanentment la ràbia per mantenir viu el desideràtum independentista, se’ns escapen qüestions tan republicanes com exigir-nos, per pura dignitat i coherència, una llei electoral pròpia i, consegüentment, el replantejament de la llei municipal i de règim local que respongui als principis de racionalitat cartesiana que fonamenten l’eficiència, l’eficàcia i l’economia. Una norma de governança dels afers més propers els codis de conducta de la qual abastin tant els valors de la responsabilitat, l’objectivitat, la rendició de comptes i la traçabilitat del diner públic, com la transparència informativa i, entre altres, la participació ciutadana. Una llei de governs locals que s’avingui a la realitat relacional que estan imprimint les actuals i futures tecnologies de la informació i la comunicació en l’esdevenir de les nostres necessitats més peremptòries i de les gestions que ens cal fer diàriament per a qualsevol cosa. Patim severament per esdevenir República, però una part de la seua arquitectura, que sí que podem construir amb les competències de l’Estatut que encara no han estat arrabassades, no l’hem volguda ni sabuda fer realitat.

És evident que l’organització administrativa de la cosa pública a Catalunya és d’una atomització decimonònica. La politització actual de les diputacions, els consells comarcals i les vegueries no està fonamentada ni en l’eficàcia descentralitzadora administrativa ni enforteix pròpiament el sentit de pertinença. No ho hem investigat, però, tenim dubtes seriosos que en cap altre país homologable hi hagi necessitat de tant gestor privat com en aquest país. I sort d’aquests professionals, perquè, si no, el més mínim tràmit pot representar una autèntica cursa d’obstacles. I, a vegades, una cursa de la mort si, congruents i consegüents, amb la modernitat, intentem fer les gestions per via telemàtica. Si hem de construir la república catalana real ens hauríem d’anar acostumant a guardar el sentiment en l’àmbit més íntim de la municipalitat i que la gestió de la res pública no l’atomitzessin altres nivells d’administració que interferissin la bidireccionalitat municipi-Generalitat.

2 d’octubre del 2019

L’INDEPENDENTISTA

D’acord amb les darreres imputacions criminals fetes a membres dels CDR detinguts els darrers mesos i dies, i, molt especialment, segons les interpretacions que se’n deriven de les anàlisis que en fan els diaris ultramontans (segons l’accepció número 5 de la R.A.E.), tot independentista de nacionalitat espanyola, però especialment resident a Catalunya, és potencialment un terrorista. Encara que no hagi practicat ni afavorit mai el terrorisme. O millor encara, segons el diccionari, que no hagi utilitzat mai el terror de la violència indiscriminada com a eina de pressió. Ergo, tot militant i simpatitzant de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), d’ERC i la major part dels votants del PdeCAT, són virtualment un terrorista. Així mateix, tot aquell que és soci d’Òmnium, de l’Assemblea Nacional de Catalunya, i de qualsevol altra associació que té com a objectiu la república catalana, independent, o associada a l’Estat Espanyol. Encara que aquests darrers, una mica menys possiblement. Seguint, doncs, amb el raonament tan desconcert si més no en el context d’un Estat constitucional, els CDR, en són el braç armat, de moment latent, però previsiblement a punt per a provocar un bany de sang en qualsevol moment. I el president de la Generalitat no solament el seu exacerbador, sinó, segons alguns analistes sagaços i clarividents de partits autoproclamats constitucionalistes, cap dels comandos que previsiblement podrien actuar abans o tot just després de la Sentència del TS.

Quan sentim segons quines histèriques declaracions d’alguns responsables polítics, tenim la poderosa sensació que el que estan volent en el fons és que hi hagi violència d’una vegada. Com si cridessin la violència. Com si esperessin fa mesos, potser des de 2015, que la societat catalana hagués esclatat en una mena de guerra civil, per tal de, no només, evidentment, posar en marxa el 155, peccata minuta, sinó l’estat de setge més rigorós per erradicar tota corporeïtat, ànima, forma, signe, idea i sentiment independentistes. Segons els enfurismats constitucionalistes, l’independentisme català és pitjor que l’ETA. Possiblement molt més sanguinari potencialment que els islamistes de DAESH i més corrosiu que el luteranisme, l’apostasia i l’Anticrist. Que Déu ens agafi confessats davant aquest panorama apocalíptic. Com si no sabessin que les idees són immortals.

25 de setembre del 2019

PACTES O RES

Fallida la legislatura espanyola, noves eleccions i paciència. Tanta que potser, si no ho arregla la intel·ligència, n’haurem de fabricar per a unes terceres, i qui sap si per a unes quartes, si la Constitució no ho impedeix, o un tsunami populista acaba entronitzant el dictador de torn que posa fi a la immaduresa dels actuals líders polítics. Quan parlem de la complexitat social del nostre món, en el fons ens referim a la idea de matis, de tonalitat. Ja fa anys que les coses no són només blanques o negres. Que les idees són de dretes o d’esquerres. O que la gent és autòctona o forana. La complexitat no apunta només a la diversitat, sinó que implica la interconnectivitat de les idees, de les coses, dels elements, la seua transversalitat, les sues interaccions i, com no, les seues contradiccions. El filòsof Edgar Morin és qui va enunciar preclarament els principis del paradigma en què estem immersos i que molt ens temem que no han entès cap dels líders dels principals partits espanyols, sobretot el PSOE, els intel·lectuals militants del qual de ben segur que l’han estudiat i potser l’han explicat a les aules universitàries. El que fa feredat no és que l’Estat es gasti una altra milionada per a unes noves eleccions, sinó que la dita esquerra, el progressisme, no hagi entès res del món en què vivim. El problema no és dels ciutadans. No és que voten malament, com ha insinuat algun miserable. La desgràcia és que el nivell dels líders i de les executives dels partits és molt simple. Com diria Morin: no han superat el paradigma de la simplicitat.

Doncs, ja som al cap del carrer: Per gestionar la complexitat d’idees, de morals, de voluntats i de sensibilitats de la nostra societat, és a dir per fer governable allò que es a la rel de la democràcia, cal saber sumar quànticament. La suma ja no es fa només amb homogenis. L’habilitat, la intel·ligència, la capacitat que han de demostrar els polítics d’avui s’ha de concretar a saber fer la quadratura del cercle. Si no, que ho facin els tecnòcrates, almenys durant un temps, i els capitostos que n’aprenguin. I que la literatura política que continua alimentant des de la premsa la visió del món de forma dual, que calli d’una vegada fins que no es recicli. Cosa improbable mentre siguin la veu del seu amo. Un amo al qual, per cert, l’únic que li interessa és el compte de resultat.

18 de setembre del 2019

LA POR DEL PSOE

No hi ha govern de coalició, PSOE-PODEM (per simplificar), entre altres, pel tema català. El PSOE no es vol veure abocat a haver de imaginar una solució al problema catalán, ni haver de parlar d’autodeterminació, de presos polítics, d’exiliats ni de res que s’hi assembli. El PSOE no vol perdre els votants espanyolistes de centreesquerra ni pot voler sentir que pactant amb Iglesias i companyia s’ha empeltat de comunisme. Aquestes són les raons principals que repudien qualsevol fórmula de pacte de govern. No són els egos dels líders, són les pors que es desmanegui i contamini la substància actual del socialisme espanyol. Un partit reformista, que representa una bona part de la classe mitjana, que ha demostrat que quan té poder és un bon ascensor social, i que, ara per ara, no te cap intenció de fer experiments amb la Constitució ni amb cap Estatut d’autonomia. Un partit en què els modernos progres burgesets s’hi troben com a casa i que sap patrimonialitzar com ningú la moral social, allò que està bé i el que està malament. Per ser coherent amb l’evolució ideològica, programàtica, que ha fet el partit des de la transició, potser només li cal desprendre’s de l’apel·latiu obrero. Amb Partido Socialista Español ja n’hi hauria ben be prou. Per tot això té tanta por de pactar una coalició amb les de Unidas Podemos. El PSOE ja no està per revolucionar res, sinó per acomodar la governança als canvis naturals que la majoria de la societat va fent al ritme dels imaginaris mentals que la ciència i la tècnica ens van dissenyant.

El PSOE sap que el conflicte català no solament fou l’embrió de C’s, sinó que ha donat ales a VOX. I per tant, estratègicament, no va dubtar ni un segon a votar l’aplicació del 155 ni va aixecar ni un dit contra la repressió policial de l’1-O. Insistim, el PSOE no pot dubtar davant una part important del seu electorat constitucionalista, unionista, catalanofòbic i monàrquic. No pot alimentar l’extrema dreta amb projeccions ideològiques favorables al federalisme, al republicanisme o als mètodes refrendataris de les democràcies participatives i directes. I no ho pot fer perquè les elits econòmiques del país ho prohibeixen. La diferència, tanmateix, és que amb bona part de la gent del PSOE es pot parlar de tot. En això de parlar, el PSOE és molt més generós que el PP i no cal dir que el partit de Rivera.

11 de setembre del 2019

UNITAT ESTRATÈGICA

Veient venir les pedregades del TS, davant l’explicitesa dels conflictes d’interessos entre partits i entitats sobiranistes i constatant l’absència total de senyals o indicis per part de l’Estat de cap mena de disposició al diàleg, sona de fa temps una música que reclama unitat estratègica. Ho deu fer que en fer-te gran perds capacitats intel·lectives o que per experiència ja no et fies del sentit que el llenguatge de la política dona a les paraules, un servidor no acaba d’entendre què caram vol dir aquest sintagma, unitat estratègica, encara que soni tan bé. Unitat és fàcil d’entendre: és un tot no divisible en parts o format per parts concordants o la concordança de les parts a un objectiu comú. Però què vol dir estratègica? Segons els millors diccionaris de la llengua, estratègia és l’art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d'aconseguir una finalitat. Bé, analitzats minuciosament els discursos divergents dels dirigents d’ERC (no diuen el mateix Aragonès que Marta Rovira) i dels diferents portaveus de Junts per Catalunya i el PDeCat (que tampoc acaben de quadrar), un servidor ha de reconèixer que no té ni idea a què es pot referir l’aclamada unitat estratègica. Si és notori que Junqueras i Puigdemont plantegen camins diferents per arribar al mateix objectiu o la mateixa finalitat, encara que només sigui l’autodeterminació, ¿serà que unitat estratègica és una simple expressió placebo per no desesperar el poble que s’estira els cabells davant el desconcert que provoquen els principals partits independentistes?

Suposant, però, que la mobilització de la Diada, la que el poble avui un cop més generarà, forcés els propers dies una unitat d’acció, em pregunto quina serà l’estratègia comuna? Si la unilateralitat no convé i no és possible; si el diàleg no està en cap agenda espanyola, si la confrontació pacífica no suma, si la desobediència civil no és tècnicament aconsellable per a la sustentació de les institucions catalanes, quina estratègia queda que pugui produir algun efecte favorable als partidaris de l’autodeterminació? Una gran picada de peus amb cassolada inclosa dia sí dia no? Una mobilització permanent? Aturades de país, vagues generals? Tancament de caixes? Si l’estratègia és, com invoquen alguns, convocar eleccions, sincerament aquesta estratègia s’anomena, ras i curt, competició electoral.

4 de setembre del 2019

LA VIA ERC

Com que en política no s’acaba de parlar mai clar sobre què s’és, què es vol, com s’actua, què es farà, un servidor gosa interpretar, a partir del que diu Junqueres, Aragonès i Sardà, què proposa ERC respecte de la independència: 1. Sí, en el desig íntim, a la constitució d’un Estat català en forma de República. Of course!. 2. Però, pel pa que s’hi dona, ni DUI (Declaració Unilateral d’Independència), ni cap mena de decisió unilateral catalana. Segons els líders republicans cal superar aquesta fase. 3. I com se supera la fase unilateral? Doncs, a traves de la negociació i el pacte amb l’Estat; ço és, que ens fem càrrec que la qüestió es pot retardar més o menys fins a la fi dels temps. Negociació i pacte amb l’Estat que, per cert, és en l’ADN d’ERC i de l’antiga Convergència, dita ara com es digui. 4. Ergo, continuar alimentant l’ànima amb un desig incorruptible d’independència sine die, treballar el present continu amb el que tenim, l’Estatut ribotejat, i sostenint el mantra musical de la negociació. Això sí, amb la suficient intel·ligència tàctica, expressada tant en les formes de fer com en les maneres de dir, perquè qualli majoritàriament en l’imaginari col·lectiu que ERC és la genuïna expressió de la catalanitat popular, el referent de la nostra identitat social, cultural i mítica. Quatre manaments que es resumeixen en un: realpolitik. Una política basada més en el racionalisme pràctic que en principis de l’absolutisme ètic i ideològic. ERC no vol arriscar a tenir més presos polítics ni exiliats

El més destacable d’aquest posicionament és que serveix tant per ampliar la base dels seus votants, segons els darrers resultats electorals, com per arrossegar els crítics pragmàtics del PDeCAT i els que per la deriva independentista d’aquest partit se’n van anar als hortets particulars de Lliures, Convergents, Lliga Democràtica; o els que, atomitzats els fins darrers de la creença independentista i els mètodes per arribar-hi, se’ls presenta el dubte metòdic de si cal seguir Puigdemont, Mas o Bonvehí, o, encara, Pascal o Campuzano. ERC, des dels temps de Companys i Macià, no havia gaudit d’un lideratge tan incontestable com amb Junqueras. I aquest fet no solament té un valor cohesionador en el partit incontestable, sinó que es veu reforçat per la incapacitat del centre dreta catalanista de trobar el seu pal de paller.

28 d’agost del 2019

CONEIX-TE A TU MATEIX

Hem sentit milers de vegades la màxima oracular que ens aconsella que penetrem en el nostre interior per saber qui som, quins són els nostres límits, què tenim per poder funcionar com a persones i què podem dar i rebre. Els últims anys del segle passat, en endinsar-nos en la mantega de la postmodernitat i de la fi de la historia de F. Fukuyama i del pensament feble de G. Vattimo, i modernitat líquida i la fi de l’era del compromís mutu de Z. Bauman, resulta que ens estat trobant tan despullats de nosaltres mateixos, tan ruïnosos en els nostres fonaments, que hem clamat al cel perquè baixessin els àngels de la guarda en forma de tutors, prescriptors, guies, assessors, acompanyants, que hem anomenat coachings, perquè ens revitalitzessin, ens ensenyessin a recarregar les nostres ànimes i els nostres cervells. En fi, que ens instruïssin, entrenessin i redirigissin cap a la consciència moral que en els temps de la modernitat havíem malgastat amb foteses, frivolitats, gaudis efímers i plaers escumosos. I qui més qui menys ha cercat el seu entrenador de consciències personals, ja sigui a base de mestres o mestresses de la meditació, de la levitació, de l’autoconsciència. S’han inundat els mercats de llibres d’autoajuda i s’ha reactivitat la psicologia humanista, que ens interpreta no pas només com a causa i efecte, sinó com a complexitats variables del conglomerat d’idees, de valors, de sentits, de condicionants ambientals, genètics i educatius.

Si volen que els digui la veritat em reconforta que en aquests temps tan làbils, algú em digui que no ens toca més remei que viure en la incertesa. Que no podem controlar totes les forces que aleatòriament, un dia inesperat, ens disgregaran en altres vides i ens destarotaran principis que crèiem inamovibles. Que els altres no seran el patró de la nostra consciència. Que no sabrem exactament què desitjar per a ser feliços. Que l’únic refugi de la dignitat ja no es trobarà en l’espècie humana sinó en la botànica, la geologia, la zoologia o l’astronomia. O en la simple rutina de la quotidianitat més anodina. Que haurem d’aprendre activament, en moments imprecisos de la nostra quotidianitat, a no fer res. A avorrir-nos. Si els serveix de res, un servidor fa un temps que s’està refugiant en les idees de Josep Ma. Esquirol. I sí, m’estic reconciliant amb la fragilitat de mi mateix.

21 d’agost del 2019

DE LA GLOBALITZACIÓ

El món és una diversitat enorme. Ho ha estat sempre. Però, per una inclinació animal, els humans més forts sempre s’han volgut imposar sobre els més febles. I per satisfer aquesta pulsió de domini, normalment s’ha utilitzat la violència. En poques ocasions el pacte i la col·laboració. Segons sembla l’expressió més natural del desig humà de posseir l’altre és la creació d’un imperi. És a dir, posseir constantment tot allò que és en l’horitzó del teu control: territoris, gent, economia, cultures, ètnies, religions, etc. L’imperi romà i els imperis capitalistes només es diferencien, en el fons, en els límits territorials i polítics. Mentre que de l’imperi romà en el seu màxim esplendor sempre en podríem traçar unes fronteres, l’imperi capitalista té l’abast de l’esfera terràqüia. Per tant, insisteixo: el més fort sempre s’ha imposat sobre el més feble normalment de forma bel·licosa i prepotent: eliminant físicament l’altre; esclavitzant-lo, assimilant-lo culturalment o idiotitzant-lo amb narcòtics molt sofisticats d’aparença democràtica tals com l’accés limitat a internet. I així des de l’origen de la humanitat fins que s’acabi el món. Sempre pensant, els emperadors, que sempre seran emperadors i que el seu imperi serà més poderós com més aconsegueixi dissoldre i uniformar la diferència ideològica, la particularitat cultural, la pluralitat ètnica, i la diversitat sentimental col·lectiva.

En l’actualitat els imperis els conformen els productors de globalització. Un concepte que no vol dir altra cosa que el reduccionisme a un únic patró mental i de conducta universal. Els EUA al capdavant. La idiosincràsia, el distintiu, el particular, l’identitari, forma part de la simple esfera del folklore, del tipisme anecdòtic, del temps de l’oci i de la fantasia de la intimitat. Els estudiants del Grau d’Estudis Globals suposo que es troben en la tessitura d’haver de discernir-ne els avantatges i els inconvenients. A pesar de tot el Gran Ull que, si vol, ens pot fer entrar un míssil al menjador de casa i ens vigila constantment a través dels aparells amb què ens enxarxem planetàriament, no se n’ha sortit d’esbandir la incògnita de la complexitat. Al contrari, a més neutralització de la diferència més reivindicació de les identitats particulars. A més uniformització, més independències. A més robotització, més esquizofrènies.

14 d’agost del 2019

EL SILENCI

Un dels aprenentatges que fem més aviat tard en vida, és el valor del silenci. E. Hemingway deia que es necessiten dos anys per aprendre a parlar i seixanta per aprendre a callar. L’absència de renou i de brogit de màquines, del tràfec de les persones, de tota mena d’andròmines que ens omplen les butxaques, o l’escandalera de les paramúsiques que s’instal·len de matinada dessota del teu balcó. Som societats molt sorolloses. I quan hi ha tant soroll pertot, difícilment es pot pensar, raonar, crear, reflexionar, endinsar-se en un mateix i empatitzar amb l’altre. A molta gent li fa por el silenci. Perquè, és cert, hi ha silencis imposats. I silencis infames que són grans mentides. I els silencis de la sordesa, de la solitud, de l’abandonament, del fracàs, del menysteniment, de la censura, de l’amenaça o el silenci administratiu que ens és desfavorable. I el silenci obligatori de les ordenances municipals en unes hores de la nit i de la matinada. Convenim socialment, així mateix, que en els recintes sagrats, en els hospitals, i mentre el tennistes es disputen els punts, s’ha de fer silenci. Que cal saber callar i escoltar quan no tens el torn de paraula. Que els silencis d’una partitura de música són imperiosos per a l’harmonia. I com diu Sebastià Serrano, el nostre estimat bellvisenc, que, al final de la vida, els silencis, juntament amb les carícies i les mirades, tenen el so de la companyia.

Però hi ha caràcters i civilitzacions, que no poden controlar el silenci. Els estudiosos dels mapes acústics afirmen que, en general, els mediterranis som més sorollosos que els nòrdics. Els suïssos més silenciosos que els congolesos. Que la gent que està constantment exposada al soroll pateix més problemes psicològics, cardíacs i és més irritable. Però també que la gent que només conviu amb el silenci és més propensa al suïcidi o als trastorns de personalitat. I ens pot semblar ridícul que gent que estiueja en pobles de muntanya i es queixi del so de les campanes o dels esquellots de bocs i vaques i, en canvi, estigui familiaritzada amb el terrabastall del trens o els avions que li passen per davant de la finestra o per sobre del seu cap. La paradoxa està servida: mentre busquem afanyosament hotels silenciosos, per combatre ansietat, estrès i altres malures sociolaborals, cada dia tenim més pobles on el silenci és sinònim de mort.

7 d’agost del 2019

LES ABELLES

Llegia sobre física quàntica i intentava comprendre l’exemple d’Schrödinger sobre el gat que és viu i mort alhora, quan m’ha distret la notícia que en poc temps a Catalunya ha desaparegut un 30% de les abelles. Ho he associat a les abelles de la mel. Si no hagués estat perquè en comentaven les conseqüències, hauria seguit amb l’indeterminisme del electrons, que tant es comporten com a partícules que com a ones. Però, així que anaven explicant els efectes de la desaparició de les abelles i entenia que sense la seua pol·linització la terra acabaria sent un lloc inhabitable, m’ha sobrevingut una consciència de la realitat angoixant. Un desassossec que m’ha convertit, com si de sobte hagués vist la Llum, en un fervent protector de les abelles i de retop en un humil col·laborador, si més no intel·lectual, de la salvació del nostre planeta. I si he de ser sincer, no ho he fet motivat tant per egoisme, com per les meues netes i de passada per tots els qui ens han de sobreviure. Per allò de les casualitats quàntiques derivades de la interconnexió i la interacció d’àtoms i energies, continuava oint de fons a la ràdio el que explicava un tal fra Valentí Serra de Manresa sobre les propietats benefactores d’aquests himenòpters, i m’adonava que, per fi, estava entenent alguna propietat de la física quàntica.

Fra Valentí ha publicat El llibre de la mel. Apicultura popular i plantes mel·líferes. És tanta la meravella del que explica que si hom no es converteix en un militant defensor de les abelles és que és un tros de soca. La realitat, però, és que la resposta catalana a l’alarma del desastre apícola és sensacional. Només cal que ens referim a la contribució que hi fan els apicultors escampats arreu de la nostra geografia, als emprenedors de l’apicultura urbana o a les fires de la mel: d’Abella de la Conca i del Santuari del Miracle de Riner, una fira multisectorial on fins i tot s’ofereix el reciclatge d’eixams. La de la mel i l’oli del Perelló al Baix Ebre, la de Crespià al Pla de l’Estany, la d’Arnes de la Terra Alta, la del Brull a Osona. O la que promouen les denominacions d’origen com la de Vall de Ribes, i les associacions com la dels Amics de les Abelles o d’Apicultors de Catalunya. Però com la quàntica, ves per on, no podem evitar que l’abellerol, quan migra a casa nostra, no es cruspeixi el 80% de les obreres d’una arna.

31 de juliol del 2019

PROPIETARIS DE LA MORAL

Més que mai en el nostre temps, el que està bé o malament, el judici de valor dels nostres actes individuals o socials, allò que és moral o immoral, no ho determinen uns principis i unes regles universals nascudes del sentit comú o de la tradició. La regla moral, segons la qual s’organitzava, es desenvolupa i es representava mentalment la societat d’individus, col·lectius i institucions, ja no l’estableixen els dictats de la religió, de les ideologies o, fins i tot, les prescripcions de les autoritats representatives dels estaments socials. El judici moral d’abast comunitari, que és el que preval en tot pacte social de convivència i el que fonamenta les lleis i les normes que se’n deriven, l’imposa el poder. Ras i curt, ara i sempre. Per tant, encara que respecti amb fervor Kant i el seu imperatiu categòric, (principi fonamental de la moral que vulgarment vindria a dir que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú), en el nostre món, més que mai, les lleis de la moral les dicta qui ostenta el poder econòmic, del qual deriven tots els altres poders. Tant és així, que la moral depèn de l’imperatiu hipotètic, de la conveniència del qui posseeix, controla i regula o fa regular i sotmetre la força de treball, els mitjans de producció, de comunicació i d’intercanvi, i determina tota mena de rendes i beneficis. O sigui, és moral allò que és favorable al poderós. Per a la qual cosa, qualsevol mitjà justifica la finalitat del guany. Com ens ensenyava Maquiavel, el poder no té pietat ni és misericordiós. No té religió. No té cap més moral que el benefici propi. La seua ètica és la mera amoralitat.

La història de les civilitzacions ens ensenya que als homes i a les dones ens mouen les passions, els desigs i les ambicions. I aquesta mateixa història es resumeix en allò tan elemental que ve a dir: qui paga, mana. El martiri, l’esclavitud, fins i tot l’heroisme, solen pertànyer als súbdits, als qui, corderets innocents destinats al sacrifici, tenen fe en la llibertat de consciència, el lliure albir, l’imperatiu categòric i la democràcia real. El més punyent és que el poderós, els seus lacais i portaveus inoculen amoralitat i immoralitat a tot per aconseguir els seus interessos: des de les institucions fins al llenguatge. Mentre la democràcia sigui una pura aparença, una mera formalitat, els va la mar de bé.

24 de juliol del 2019

LES BASSES D’ALPICAT

Les basses de començos del segle XX, construïdes per tal de garantir aigua a la ciutat de Lleida, es van convertir, a finals dels cinquanta en cinc piscines per iniciativa de l’alcalde Francisco Pons. El recinte es convertí en un parc on fins als norantes s’hi va banyar tota Lleida i mitja província. S’hi construí una pista d’atletisme, un càmping i una escola de jardineria. Era el parc fora ciutat més internacional de Lleida. El 2003, però, quan gairebé tothom de Lleida tenia una piscina municipal a prop de casa o quasi tots els municipis del voltant ja havien construït la seua, el parc va deixar de funcionar com a basses i càmping. Entre el 2006 i 2008, la Paeria va començar a replantejar-ne els usos. Es redactà un pla, es va invitar la ciutadania a dir-hi la seua, es feren propostes molt il·lusionants, però, encara estem rumiant-hi, grups polítics, Barrufets, i administracions diverses. Hi passem molts caps de setmana per davant i sempre s’hi veu un munt de gent que hi troba l’esgambi necessari per a la supervivència mental i espiritual, que hi fa pícnic, barbacoes i xerinola. De moment, és el parc de la mona més campestre i abandonat que tenim a Lleida. Però, mai no ha deixat de ser, per a moltíssima gent, el somni del Central Park de l’oest del Segrià, una mena de jardí d’estil anglès públic fora ciutat amb més potència natural comunitària dels encontorns.

L’important és que és un espai que pertany a la ciutadania de Lleida, com el bosc de Palauet, els marges del riu i la Mitjana. I la gent, ara, ja no té cap més projecte ni missió ni visió que poder-ne gaudir com a un gran parc. Que hi pugui passejar o jeure-hi a la gespa per contemplar els núvols, el cel ras o la lluna primerenca i fer-hi la migdiada. Que hi pugui compondre balades i escoltar Mozart, pintar, ballar, saludar els arbres i els ocells, coure les menges de celebració per la vida i la mort i pair-les amb la parsimònia d’un oreig amorós. O enamorar-s’hi i complaure’s amb intenses besades. I, acalorats, xipollejar en uns estanyols estratègics amb els corresponents ànecs de coll de verd. I al capaltard poder-hi practicar la gimnàstica, el ioga o la meditació que vingui més de gust. I a sota d’una pèrgola, si molt convé, celebrar-hi els ritus religiosos més ecumènics. Ah, que no hi falti un quiosc, les fons d’aigua de Pinyana i unes sirenes.

17 de juliol del 2019

GOVERNAR

Segons la majoria dels partits, normalment els de l’oposició, l’acció del govern es mesura d’acord amb el nombre de lleis que l’executiu aconsegueix aprovar en qualsevol parlament. El tòpic és: com més lleis més bon govern. Encara que les lleis siguin un autèntic despropòsit per a l’oposició i fins i tot per als mateixos votants d’algun dels partits coalitzats o no i en algun cas àdhuc per als qui donen suport al govern. Com que els programes dels partits només se’ls llegeixen alguns tertulians i els líders que han d’acudir als debats, l’acció de govern més evident, en tot cas, es posa de manifest en la llei de pressupostos. Si és una llei feta d’acord amb els objectius del partit que governa, i aconsegueix d’aprovar-la és possible que la ciutadania tinguem una idea de per on anirà la cosa. Les lleis sectorials, les reformes de les lleis anteriors, les proposicions de llei, les iniciatives parlamentàries, o deriven de la llei mare de pressupostos o solen ser mers suports normatius i administratius a la gestió del dia a dia, a les necessitats quotidianes naturals o sobrevingudes. Una gestió, per cert, que solen resoldre els funcionaris. De manera que governar allò que se’n diu governar es fa a través dels pressupostos. I quan no n’hi ha, la governança esdevé pura gestió. En realitat, la major part de l’acció dels governs, i és el que exigeix la majoria de la gent, es tradueix en el fet que els serveis i les prestacions ordinàries funcionin i rutllin bé.

Comuns, PSC i la dreta unionista, quan no saben què criticar al govern de la Generalitat, sempre li retrauen el mateix: que només està per la independència i no s’ocupa de les necessitats de la gent. A part de ser una falsedat garrafal, per què no es miren la biga a l’ull propi i s’autoinculpen d’haver impedit que s’aprovessin els pressupostos del qui té la responsabilitat de governar? Des de 2016 que la Generalitat no té pressupostos nous. Malgrat que portin la signatura del Conseller d’Economia d’ERC els partits anomenats progressistes del Parlament no els han volgut aprovar. ¿Serà que els criticaires estan instal·lats en la perversió de bloquejar l’acció del govern només perquè no poden governar ells? L’autonomia catalana permet fer tants pressupostos diferents com tants partits són representats a la cambra? Si des del 2016 només pots gestionar, perquè no et deixen governar, a què ve tanta demagògia?

10 de juliol del 2019

LA FARSA DE LA UE

Els electes Comín, Puigdemont i Junqueres no poden asseure’s al seu escó al Parlament europeu, perquè ho ha impedit un president titella a les ordres de l’Espanya sempre constitucionalista abans que demòcrata, i de la rècula de socis de la dreta i l’extremadreta que reneguen precisament de la Uniò Europea. Una indecència com aquesta, una perversió tan descarada de la democràcia, hauria de sollevar les entranyes dels pocs honestos que queden i fotre el camp literalment d’aquest Parlament d’hipòcrites. És tan colossal l’animalada que s’està produint amb Comín, Puigdemont i Junqueras que en aquest Parlament fantasma resulta ser normal que s’hi s’asseguin, cobrin i tinguin tots els privilegis diputats i diputades que defensen ni mes ni menys que l’abolició de la Unió Europea. Diputats i diputades que, a part de manifestar-se euroescèptics, es mofen dels principis humanístics que varen inspirar justament aquesta Unió. Una institució que, ara per ara, nomes ha demostrar ser una conxorxa d’interessos econòmics i financers i un fracàs enorme en la gestió dels problemes més urgents com la migració, la pobresa, la justícia social, la igualtat d’oportunitats o els conflictes armats del món pròxim. Ja veurem què dirà el Tribunal de Justícia de Luxemburg, però la sensació que tenim és més aviat pessimista.

Ni França ni Alemanya ni Itàlia deixaran que s’obri cap més meló com el de Catalunya o Escòcia que doni ales als seus possibles secessionisme particulars. Si la consigna a Espanya és primer la Unió de la Pàtria i després tota la resta, la mateixa regeix a França i a Itàlia (i a qualsevol altre Estat de la Unió). La UE no deixa de ser un artefacte mental, com diu aquell, sense poble ni nació ni constitució ni regles democràtiques per elegir el cap de l’executiu. Un constructe ideal que té aversió a la realitat. I quan aquesta empastifa la moqueta de les sues institucions, la resposta només consisteix en l’elaboració d’una retòrica evasiva o una argúcia administrativa. I així passa sempre en temes de comerç internacional, de defensa, de migracions, de drets polítics. Quants estats de la UE, que són els que elegeixen els juristes que formen el tribunal de Luxemburg, s’han manifestat a favor de Comín, Puigdemont i Junqueras? Què hi ha dit la Defensora del Poble Europeu, elegida pel Parlament europeu controlat pels conservadors?

3 de juliol del 2019

ELS FOCS QUE VINDRAN

Aquest que encara es remulla, que va començar en uns fems d’un granja del terme de la Torre de l’Espanyol, pot ser que sigui a Catalunya el primer gran foc de l’era del canvi climàtic. Però més especialment el senyal definitiu dels problemes de conseqüències fatals que es venen anunciant fa unes dècades en alguns dels territoris de casa nostra. Quan passen aquestes desgràcies es descabdellen tots els problemes que de manera directa o indirecta afecten la vida quotidiana des de temps immemorials d’alguns ciutadans de segona del nostre país. El foc, en arrasar milers d’hectàrees, d’arruïnar milers d’economies domèstiques, de liquidar perspectives de futur, ens ve a dir precisament que no n’és la causa sinó la conseqüència. Existeixen multitud de factors climatològics que afavoreixen foguerades immenses. Però tothom reconeix de seguida, els governants també, que el poc manteniment dels boscos, l’abandonament de conreus per la falta de relleu en les explotacions pageses i el despoblament crític consegüent d’algunes zones de la Catalunya del sud, de l’oest i del nord, són causes més que necessàries perquè el foc evidenciï que en aquells indrets ja hi havia un munt de cementiris de cendres.

Però amb les causes sociològiques, econòmiques i culturals que expliquen la desertització de les terres, dels pobles, les hisendes, i arruïnen futurs, sí que s’hi pot posar remei. Algun remei. Però no quan trona que ens recordem de santa Bàrbara. El Parlament va aprovar una llei (retallada, per cert, pel Constitucional) que posava fil a l’agulla a la lluita contra el canvi climàtic. I una altra que ha de permetre crear un “banc de terres” agrícoles i ramaderes i, en definitiva, la revaloració social de la professió de pagès. Però, tenim instruments per evitar el despoblament, per facilitar l’accés a la terra? Per fer-ne una gestió sostenible i rendible? Sí, tenim per endavant una feinada! Ens diuen els teòrics que la gent haurem d’aprendre a treballar de maneres diferents la terra i tot plegat. A viure diferent, els de ciutat i els de ruralia, A pensar i desitjar diferent. I per pair això, ens caldrà una eternitat. Perquè la cultura o ens la fem nostra per una necessitat imperiosa o no passa de ser un mer vernís que s’estova fàcilment amb aigua. El foc no és la desgràcia, sinó l’anunci que la desgràcia ja fa temps que es aquí.

26 de juny del 2019

LA CRISI DELS PARTITS POLÍTICS

La partitocràcia se n’ha anat en orris. La darrera legislatura de Rajoy n’anunciava una mort aparentment sobtada. El moviment 15-M, per exemple, n’era un senyal clamorós. L’alternança entre PSOE i PP s’havia esgotat, perquè les ideologies que les sustentaven s’havien esfumat o s’havien diluït en l’essència de la postmodernitat. A saber: conformació d’un pensament dèbil, contestació als lideratges unipersonals i personalistes; ressorgiment del comunitarisme i l’assemblearisme, apoderament de l’individualisme, transversalitats versus dualisme esquerra-dreta, i triomf del relativisme eticomoral en tots els àmbits i ocupacions. Aquella placidesa i en certa manera seguretat política que havia proporcionat el bipartidisme pactat entre Cànovas del Castillo, i Mateo Sagasta, durant vint anys, a tombant del segle XIX, i que es va repetir, en certa manera, entre socialistes i conservadors a partir del 1978 de la nostra era constitucional, s’ha anat convertint, farà una mica més d’un lustre, en una quimera. S’ha fracturat la dreta tradicional balancejada pels interessos sempre estratègics del capital, de manera que ha reduït el seu programa polític a la defensa de la unitat de la pàtria i a la lluita contra els separatismes i nacionalismes. I l’esquerra s’ha triturat a ella mateixa, com ha passat gairebé sempre des de la revolució industrial, desorientada a la recerca de matisos insubstancials que en singularitzin els grups i grupets que no sumen per governar. Però com que volen governar, han de sumar malament, molt malament.

En el particular del catalanisme independentista, potser encara és pitjor. La fragmentació, la dispersió, el batibull de sigles, les invencions constants d’estratègies, la desorientació que provoca en aquesta època d’incerteses, malgrat el 5G, són les manifestacions que es deriven de la tònica general, però, en el cas del catalanisme, ve tant de lluny que fa pensar en un atavisme. Que els catalans republicans per a la independència tenen el gen de no entendre’s mai. Així com la dreta, l’extrema i tota la resta, almenys té un objectiu meridià, consistent, com dèiem, en la defensa de la unitat de la pàtria i per i en això sempre ha fet, fa i farà front comú, encara que no s’entenguin en homofòbia, racisme, xenofòbia i i altres fòbies, el secessionisme no s’encola ni per la pàtria catalana.

19 de juny del 2019

ON SOU?

Davant el que està passant amb els presos, encausats i exiliats polítics catalans per haver exercit la desobediència civil, on sou, si més no a la vella Europa, els intel·lectuals compromesos amb la llibertat, la justícia, la humanitat, els febles i els pàries? On sou els professors d’ètica i de moral de les universitats europeus en les aules de les quals s’han forjat els principis de la nostra civilització? Sí, on sou capellans, monjos i monges que prediqueu la justícia, l’honestedat, l’amor de Crist? Sí, on sou filòsofs, sociòlegs, antropòlegs? On sou actors, pintors, escultors i músics? On són els polítics dels partits que més han batallat per la llibertat i la justícia en la història dels pobles d’Europa? Sí, és clar que els coneixem els deu, els vint, els cent que denuncien la injustícia i se solidaritzen amb la causa de l’autodeterminació: Sí, que es trenquen a cara perquè les qüestions ètiques i morals no se subroguin nomes en la tranquil·litat de la intimitat. Sí, ubi sunt, com deia Fray Luís de León: los pocos sabios que en el mundo han sido? Sí, on són els seus manifestos, les seues proclames, les seues protestes, els seus revoltaments? Quants n’hem comptat de tots aquests que conformen l’elit de les nostres societats tan magnífiques? Cinquanta, cent, que hagin aixecat la veu (N. Chomsky no falla mai i no és europeu) i s’hagin referit a tot plegat com una de les vergonyes més calamitoses per als fonaments de les democràcies europees del segle XXI? Sí, quants catedràtics de dret constitucional i penal, quants col·legis d’advocats, han estat valents per desautoritzar tècnicament les acusacions de rebel·lió i sedició en la denominada causa especial del TC?

Sí, ja sabem que són preguntes retòriques. Però si realment fóssim la societat ideal que diuen que som, si fóssim una societat tan sana, tan culta, civilitzada, honesta, plenament democràtica, no ens hauríem revoltat massivament contra les barbaritats que s’han dit en un dels judicis més transcendental de la història contemporània d’Europa? Sí, certament, la figura de l’intel·lectual que posava en dubte constant els sistema de coses en què ens movem i vivim, aquell que superava amb autoritat dialèctica les opinions de la majoria de periodistes i tuitaires en l’anàlisi crítica de la realitat del seu entorn, ha mort. Quants en queden, Fray Luís? Deu, vint, cent?

12 de juny del 2019

MINISTERI FISCAL

Malgrat que ho hagi pogut veure i sentir mig món, la Fiscalia ha conclòs que a Catalunya, entre el 20-S i l’1-O de 2017 es va perpetrar un cop d’Estat, hi va haver violència tumultuària desencadena i fou ordit per organització criminal. I més malvestats col·laterals i derivades que desbordarien qualsevol Codi Penal. Per al comú dels mortals, és fa difícil de creure que la Fiscalia, després de tants testimonis, de tants documents, de tanta contradicció amb les defenses, no hagi variat ni una coma del que entenem que ja tenia assumit abans que comencés tot plegat. I això, per què? ¿Perquè com a funcionaris els és igual treballar que fer feina i mentre estàs en el judici no et manen altra cosa? ¿Per demostrar que la garantia de la unidad de la Patria qui la defensa millor que els polítics és la Fiscalia? ¿Per una qüestió de prestigi i de mèrit en la mesura que han evidenciat que saben i interpreten les lleis millor que ningú i per això són fiscals del TS? Les conclusions de la Fiscalia, de fet, venen a conjecturar que el judici només haurà estat la mera formalització del seu Pre-judici: que el govern de la Generalitat, amb l’anuència de la presidència del Parlament i la col·laboració necessària d’Òmnium Cultural i l’ANC, havia organitzat un cop d’Estat. I, per tant, encara que en el tràmit del judici només es pogués demostrar que havia estat intel·lectualitzat, sentimentalitzat, verbalitzat, desitjat, informalitzat o irresolt, els processats haurien comès (H. Kelsen dixit) igualment els delictes de rebel·lió, sedició, malversació, desobediència i potser algun altre, que ja es veuria. La convicció de la fiscalia sempre ha estat la mateixa: Culpables! Ergo, escarment exemplar per als segles dels segles.

Ja és ben vergonyós que el govern que és qui designa el fiscal general de l’Estat sobre el qual recau la direcció del Ministeri Fiscal, parli de separació de poders. Com si el govern de torn no tingués cap criteri polític respecte de l’acció de la Fiscalia. Com si aquesta no rebés instruccions i ordres del govern. Com si el govern no interpretés al seu albir la imparcialitat i la independència del Ministeri Fiscal. Tot govern, ordena i mana. I això ho sap tothom. La pregunta és molt evident: ¿el govern Sánchez és tan neutral que calla com un mort davant el relat espantosament acusatori de la Fiscalia del Suprem?

5 de juny del 2019

REPÚBLICA

Davant la imminència que es constitueixi un govern republicà a la paeria de Lleida (i que els republicanisme hagi ampliat el nombre d’alcaldables i regidors als municipis de tot Catalunya), em plau de festejar-ho demanant al qui serà el nostre nou paer en cap que faci honor als primers republicans lleidatans que, des de mitjan segle XIX, però obertament a partir de la revolució de setembre de1868, feren possible que el progrés, l’humanisme, la cultura, l’autonomia municipal, el federalisme, la llibertat religiosa, els drets de ciutadania, la justícia social, arrelessin en la societat ilergeta, i fossin els valors que havien d’inaugurar la modernitat a Ponent. Els germans Ramon i Pere Castejón (advocat i farmacèutic respectivament), l’advocat Pere Mies, el metge Pere Pérez, i, sobretot, Miquel Ferrer i Garcés (1816-1896) no solament han de tenir espais privilegiats a la ciutat, sinó que la seua vida i obra ha de ser divulgada a totes les escoles i instituts del territori. Demano, doncs, formalment des d’aquest humil racó que Segre fa més de trenta anys que em presta per opinar, i amb el respecte degut, que Miquel Ferrer i Garcés posi nom a una dels carrers més cèntrics i importants de Lleida. L’eminent historiador de la nostra Universitat, senyor Manuel Lladonosa, n’ha escrit una biografia colossal.

Els encarregats de dur a terme la tasca de restitució de la memòria històrica de Lleida, que fa poc han fet passos positius en la seua dignificació, només cal que fullegin el llibre perquè hi trobaran totes les raons del món. Si hi ha deu personatges de la història de la ciutat que són imprescindibles per entendre-la i estimar-la, un d’aquests és sense cap mena de dubte Miquel Ferrer. Personatge, com resumeix Lladonosa, “preeminent del republicanisme i de la vida social lleidatana del segle XIX”. Advocat, professor d’història i geografia i director de l’Institut Provincial. Diputat a Corts entre els anys 1854-56 i 1869-71. Governador civil de Lleida el 1868 i de Barcelona, el 1873. Director general d’instrucció pública el 1873. Promotor i president de la primera entitat cultural lleidatana moderna que fou la Sociedad Literaria y de Bellas Artes i el seu certamen literari, precedent dels Jocs Florals lleidatans. Degà del Col·legi d’Advocats. Defensor del projecte federal de Pi i Margall. En fi, un enorme excel·lentíssim!

29 de maig del 2019

ESPANYA AMONESTA EUROPA

La darrera queixa de l’Estat espanyol per la qüestió catalana, ha estat, almenys fins al dia d’avui, contra el Bundestag per acceptar debatre una proposta del partit liberal perquè això nostre s’arregli dialogant. L’Estat espanyol no en tenia prou amb l’ansiós ministre Borrell i tota el cos diplomàtic a les seues ordres que ha hagut de crear una secretaria especial, en diuen de l’Espanya Global, per reconduir la fracassada oficina per a la defensa de la Marca Espanya i, sobretot, per combatre l’opinió que polítics i jutjats francesos, britànics, alemanys, suïssos, finlandesos, islandesos, i el diaris més importants del món occidental, tenen sobre el procés català i el paperot que fa Espanya i la CE. I hom es pregunta: si tot el que expliquen els independentistes fos tan fals i manipulat, tan infantilment mentider, com és que l’Estat gasta tanta artilleria per rebatre’ls? Com és que necessita míssils atòmics per matar mosques, i, a sobre ploren de ràbia perquè veuen que no solament no fan cap efecte, sinó que provoquen més incendis? Si no fos perquè l’acció estatal és tan miserable i mesquina, faria plorar de riure. Ridícul i penós. Ni jo ni els qui s’hi fixen han vist somriure o riure a mandíbula batent la senyora Lozano per algun èxit aconseguit. ¿Aquest és l’Estat que, segons diuen és dels més democràtics del món? La fatxenderia és la marca Espanya. I la ceguesa i la sordesa polítiques, en són la conseqüència.

Si l’Estat espanyol ha fet algun progrés, a pesar de tenir tants talents per metre quadrat com tenen els països més avançats del mon, però alhora tants carallots com els pitjors, no hagués accedit a ser membre de la Unió Europea l’1 de gener de 1986, encara viuríem en cavernes. El problema és que mentalment una milionada d’espanyols no n’han sortit ni en sortiran per un problema d’ADN o de ves a saber què, que ni la física ni la química ni les ciències socials i mèdiques no han arribat a identificar encara. O sigui, Espanya s’atreveix a dir als parlamentaris alemanys el que han de fer i el que han de creure. Als demòcrates alemanys i als senadors francesos! Sí, sí, també l’esperpent, és a dir, el grotesc i l’absurd, es va inventar a Espanya. Retinguin a la memòria el que feia dir l’il·lustríssim Valle-Inclán a Max a Luces de Bohemia: España es una deformación grotesca de la civilización europea.

22 de maig del 2019

LA CAPITAL DE PONENT

Les necessitats bàsiques de la gent, les millores urbanes, la cerca de solucions als problemes de col·lectius marginals, la vitalització del teixit associatiu, la creació d’oportunitats de bon veïnatge, de feina, d’oci, de tranquil·litat, la mobilitat, la sostenibilitat, la participació, la transparència, l’eficàcia administrativa, el repartiment equitatiu dels beneficis socials, la justícia impositiva; en fi, fins i tot, la voluntat de fer una ciutat més bella, culta, noble i neta, qualsevol opció política de les moltes que es presenten no crec que n’escatimin la seua observança i governança. Només faltaria que no fos així. Però, si més no en els discursos dels candidats, trobem a faltar qüestions de més llarg recorregut. Sobretot tenint en compte que Lleida, més o menys administrativament i demogràfica, és la capital d’un territori, una cruïlla important de camins, un pes considerable en la balança de la història de Catalunya, i li toca, almenys, ser el node intermodal de les terres baixes de Ponent. Qualsevol alcaldable, pel cas, haurà de fer front a la millora de les comunicacions interterritorials. Quina economia pot prescindir d’unes millors comunicacions? Suportarà la vergonya de la N-240 cap a Tarragona? Deixarà de lluitar perquè la R-12 sigui el tren-tramvia que ens transporti entre Lleida i Cervera? O perquè l’autovia a la Val d’Aran sigui una realitat abans del judici final?

Un paer en cap de Lleida s’ha de preocupar i molt perquè la ciutat que governi tingui el millor de cada cosa i servei, en tingui competències o no. I per tant, encara que sigui una raó com un peu de taula, haurà de fer molts despatxos a Madrid i a Barcelona. Molts! Encara que els diputats i els senadors se n’hagin d’ocupar com els qui més. A Lleida li toca tenir el millor de tot o aproximar-s’hi. Un alcalde ha de vetllar també perquè els serveis sanitaris siguin de qualitat, perquè la Universitat i l’ensenyament en general, així com els recursos educatius de tota mena, tinguin permanentment el segell de qualitat. Un alcalde s’ha de preocupar per tenir els millors jutges i fiscals, les millors presons, els millors bisbes i capellans, les millors botigues i empreses, els millors dirigents sindicals, els millors esportistes, millors poetes i pintors i músics. Sí, en això i més també ha de dedicar moltes hores, idees i afectes.

15 de maig del 2019

EL BARÇA COM A AL·LEGORIA

El Barça té el millor jugador del món. En deu anys ha guanyat vuit lligues. Arriba a les semifinals de la Champions, però no hi remata la feina. Sembla que té tot l’avantatge, que ho té tot a tocar, però en el moment definitiu, falla. I aleshores tothom especula. L’entrenador no ha sabut moure els jugadors en el moment oportú? No ha previst l’estratègia adequada? O és culpa dels jugadors que s’han vist superats pel contrari i no han pogut mostrar el millor que tenien? Quan ja s’han repartit culpes entre uns i altres, però, la gent, decebudíssima, en vol més, de culpabilitat. I aleshores apunta cap a la presidència del club. I comences de sentir que el president del club que és més que un club (o ho era fins a la primera part del partit en què només es perdia per un a zero) està acabat. Ja no pot exercir de líder d’una massa social que necessita sempre, com el pa que es menja, ànims, entusiasme, capacitat de resistència i esperit de superació. I sobretot victòries. Però, tot i així, la gent no en té prou encara. I per redimir-se del fracàs, caldrà fer net de dalt a baix. I es reclamaran eleccions. I els qui un dia foren vençuts per un fracàs similar, tornaran a exigir el comandament, perquè ells sí que ho arreglaran tot. I tothom, immers en la voràgine de caps rodolant pel pendent de la ignomínia, oblidarà que el joc és també precisament atzar, i que hi ha un dia en què els grans imperis han estat sebollits per bàrbars que no sabien de lletra ni de lleis.

Sí, el Barça és com una representació al·legòrica de la història de la Catalunya moderna i contemporània i les seues ànsies d’autodeterminació. Vàrem estar a punt de guanyar la independència, però l’Anfield Stadium on hauríem hagut de jugar preveia unes conseqüències tan perillosament catastròfiques per a tothom que vam decidir sacrificar només alguns jugadors i alguns entrenadors. No podíem perdre tot un poble. Els qui pagarien per tots nosaltres, es mantindrien ferms a l’exili o a la presó, i serien l’exemple de la resiliència. Les penyes, com l’Òmnium o l’ANC i ara potser les Cambres de Comerç, un cop fet el dol, realimentarien l’esperança i l’esperit de victòria. Per recordar-nos que caure i tornar-se a aixecar és l’essència del poble català des de fa almenys tres-cents anys. Com ho és la del Barça des de fa cent-vint anys des de la seua fundació.

8 de maig del 2019

GUANYADORS I PERDEDORS

El PSOE ha guanyat les eleccions generals. Vox, també ha guanyat. ERC, també a Catalunya. I Bildu, el PNB i Coalició Canària. Però la resta han perdut. Sobretot, el PP. I molt més, a pesar de l’augment d’escons, Ciudadanos, perquè no ha acomplert cap dels seus objectius. Ni governaran, ni s’entendran amb el PP ni satisfaran les consignes deis empresaris de l’IBEX 35 que els han alimentat. I l’independentisme català, tot i l’increment de diputats i senadors, ni ha guanyat ni ha perdut. Ben mirat, hi ha perdut més que no hi ha empatat. El vot útil a ERC ha contribuït a alimentar la campanya de menysteniment de Puigdemont. A incrementar la imatge de fragmentació de la unitat independentista. I a allargar sine die el possibilisme d’un pacte amb l’Estat per a un referèndum d’autodeterminació. Si el PP, C’s, Vox pretenien acabar amb Catalunya per la via ràpida, el PSOE no té cap intenció de modificar l’status quo de l’autonomia. El seu augment de vots és causat tant perquè l’opció de les dretes era en realitat d’extrema dreta guerracivilista, i feia feredat, com per la seua fermesa a no pactar res amb els catalans que soni a referèndum o similar. En realitat, més enllà de la victòria simbòlica, l’independentisme al Congrés i al Senat serà molt soroll i poques nous. Com fins ara i des de temps immemorials.

Encara que, si no nous, potser sí que convindria reactivar l’estratègia del peix al cove, mentre esperem el miracle del pacte per a un referèndum. Els 22 diputats independentistes declarats al Congrés, sense deixar de ser fidelíssims a l’esperit de l’1 d’octubre, haurien de ser, si els necessita el PSOE, molt pragmàtics. I aconseguir com a mínim dos objectius: que el govern no impugni tot el que legisla el Parlament al Constitucional. I que l’Estat compleixi, completi i implementi les normes competencials de l’Estatut vigent, entre altres el pagament del deute que es deriva de l’addicional tercera en temes d’infraestructures. I redireccioni totes les interpretacions centralitzadores de les competències que el PP ha estat fent durant el seu mandat. Només que en cosa de mesos, el PSOE revisés tot el que consta en el document La deslleialtat de l‟Estat respecte de Catalunya (Balanç de situació), elaborat pel Departament de Presidència el 2013, ja tindria algun sentit tenir 22 diputats independentistes a Madrid.

1 de maig del 2019

D’OSSOS I ALTRES ANIMALS

Goiat és el nom d’un os nostrat. Goiat vol dir xicot i també minyó. Potser li van posar aquest apel·latiu perquè quan el van portar d’Eslovènia devia fer cara de bon minyó. El cas és que fa dos anys que viu entre el Pirineu d’Aran i el del Pallars Sobirà. Fa quatre dies que s’ha despertat. Té molta gana. Tanta que en quatre dies ja s’ha cruspit un pollí, una ovella i la seua cria. I la nostra premsa ho destaca en primera plana, amb foto de les víctimes descarnades, com dient-nos vegeu la crueltat d’aquesta bèstia que campa lliure pels boscos i prats pirinencs, el mal que està fent. De xicotet innocentó quan el van alliberar ha passat a ser una mala bèstia. El dramatisme amb què se’n parla, que el té, deixa entendre que aquest os, dels animals més poderosos de les muntanyes, ha deixat de comportar-se tal com imaginàvem ingènuament que es comportaria. Potser sí que esperàvem que fos la rèplica real de l’osset de peluix que abraça els somnis dels nostres infants o l’os Iogui dels dibuixos animats. I ara, estem enfadats com si ens hagués traït, o els responsables de la seua introducció ens haguessin estafat. Per tant, ara resulta que Goiat és l’os més mala bèstia i dolent del món. Fins i tot s’ha arribat a dir que és un rebel. I és clar, hom es pregunta: però quina és la naturalesa de l’os?

Goiat porta un GPS per seguir-lne les passes i renyar-lo si es porta malament. Els animals domesticats que pasturen pels prats, segons els protocols, estan protegits amb mesures dissuasives que vetllen per la seua salut. Per allunyar la mala bèstia dels rodals de poltres, xais, ovelles o arnes, són previstes mesures d’espantament del plantígrad, que en aquest sembla que no li fan ni fred ni calor. Però, alhora, hi ha establerts procediments de compensació econòmica per animal mort a dents d’os o de qualsevol altre depredador. Hi ha, evidentment, les asseguradores privades i, al final, l’expulsió del paradís. Amb el panorama tan gore que les imatges periodístiques ens mostren, és molt probable que tothom tingui un cert respecte a rondar per la muntanya pirinenca. De moment, però, encara no hem parlat de la maldat dels llops, que algun n’hi ha, ni dels voltors, capaços, si no tenen carronya, de fer tan mal com l’os, ni dels gossos assilvestrats que, segons tenim entès, causen més danys que no pas tota l’ossada que ens habita.

24 d’abril del 2019

TV3 i CATRÀDIO

Els qui es volen carregar la televisió de Catalunya no miren TV3. Molts d’ells no l’han vista mai. Ni parlen ni entenen el català. Però és igual: cal tancar la TV3 per sectària, incitació a l’odi, atemptar contra la llibertat de la meitat dels catalans (es veu que els han comptat un a un) i perquè, com diu una tal Cayetana, TV3 ha participat en un cop d’estat, que deu ser el que varen perpetrar els independentistes. Quan la meitat dels espanyols (i alguns dels mateixos treballadors de l’ens) es queixaven en temps de Rajoy que la TVE era partidista, sectària i descaradament propagandística de les bondats del PP, et responien que canviessis de canal, encara que la paguéssim tots. Ja hem dit altres vegades que qui governa s’apropia de les institucions. És la democràcia. Els del PP es queixen quan de la televisió publica espanyola quan ha governat el PSOE. I no diguem del que feia el PP amb Canal 9 al País Valencià, dit oficialment Comunidad Valeniana. Però és que aquesta senyora ha arribat a dir que Catalunya no és una societat democràtica! Ves per on resulta que TV3 després d’Antena 3 és la televisió més vista a Catalunya. Gairebé un milió i mig d’espectadors de manera sostinguda els darrers dos anys. Segons la Cayetana, però, és una televisió residual que només emet puerilidad i grosseria. La ignorància positiva, és a dir, la ignorància perversa, fa dir barbaritats! O sigui el gairebé milió i mg de catalans que miren TV3 es rabegen morbosament en el fangar de la brutícia i, quan no, se suspenen d’uns rínxols daurats amb un feix de globus rosa a les mans.

I aquesta senyora que diu aquestes coses es veu que ha estudiat, que té títols nobiliaris, que vol representar els catalans al Congrés i, a sobre, que pretén que la votem. El duc de la Rochefoucauld deia, a propòsit de la ignorància: n’hi ha de tres classes: no saber el que s’ha de saber; saber malament el que se sap; i saber el que no s’hauria de saber. El problema d’aquesta gent és que si no es fa el que creuen ells que és el correcte, ja no hi ha democràcia. I no ens despistem, el que creuen ells és exactament la veritat, l’única veritat. Per tant, la democràcia són ells: Casado, la tal Cayetana, un tal altre Rivera, una tal altra Inés. I òbviament TV3 i CatRàdio el que han de fer és parlar i emetre neutralment tal com correspon a la seua neutralitat. Entesos?

17 d’abril del 2019

L’ADN DE LA DRETA

Ja el dia després que s’aprovés la Constitució, la dreta (que aleshores englobava tothom que havia guanyat la guerra civil, fins que va aparèixer Aznar, Rosa Díaz, Rivera, Casado, Abascal i similars), sempre l’ha volguda modificar per eliminar precisament el capítol tercer del títol VIII, referit a les Comunitats Autònomes. Aquella gent i els partits que n’han eclosionat ja sabien que Catalunya reclamaria un dia la independència i que després o abans vindria Euskadi. Ho sabien perquè els seus, precisament, havien combatut a sang i fetge contra aquesta fal·lera des del temps del Cid Campeador. El problema català, segons aquest personal, només se soluciona no pas amb un dràstic 155, sinó amb una modificació Constitucional que reconverteixi l’Estat en un estat de les provincias y regiones, i les expressions particulars, com ara llengua i cultura pròpies, en peculiaridades dilectales y folclóricas. Catalunya és el centre del debat, sempre exacerbat, en període electoral, postelectoral, permanentment i indefugible. És més que un malson. És histèria. Sobretot perquè almenys els qui han estudiat alguns lliçons de la història moderna i contemporània de Catalunya i la seua relació amb l’Estat saben que només bombardejant-la cada lustre se’n sortiran. Però especialment, com diuen els més espavilats, perquè sense Catalunya no es podrà pagar el PER ni la despesa d’algunes autonomies, que són pur artifici administratiu, i, com deia un periodista clarivident, valga’m déu!, desapareixeria Espanya.

La dreta sap que té la força i la immunitat. Que té carta blanca per fer el que consideri més bel·licós sempre que sigui en nom de la defensa de la unitat de la pàtria. Pot insultar el president de la Generalitat. Pot provocar i humiliar la gent allà on creuen que poden fer més mal, com a Vic, Sant Vicenç dels Horts, Amer o a Soto del Real. Els carrers, les presons i tots els aparats de l’Estat són seus. I els dissidents que vigilin i callin. Perquè el modus operandi sempre té a veure amb l’amenaça i amb la inculcació de la por. Una por democràtica, constitucional, però. I una paüra quasi religiosa. Aquella que ve a dir, compte, perquè a més del meu infern a què et sotmetré tota la vida si goses dubtar de la sagrada unitat, et caurà el pes de la llei del plor i el cruixir de dents el dia del judici final, eh senyor bisbe Munilla?

10 d’abril del 2019

LA CIUTADANIA

Segons sembla, els llaços grocs i les estelades penjats a les institucions governades per independentistes poden influir en el vot de la gent. Es veu que Ciudadanos i la JEC han considerat que la gent podia veure’s influenciada en la sua intenció de vot si es fixaven en un d’aquests símbols. Com si aquests símbols provoquessin algun tipus de trastorn mental i de la voluntat gràcies a una força indeterminada que els físics no han pogut esbrinar, però Ciudadans sí. Les institucions, diuen, són de tota la ciutadania, ha, ha. El TC, també, oi? I el TS i la JEC i els Parlaments i el Senat, evidentment, no? A veure si ens entenem: les institucions són de les majories que han sorgit de les eleccions. (Un incís: per què a Colón no hi ha onejant les banderes autonòmiques amb la mateixa estrafolària solemnitat que la bandera d’Espanya?). Hauria de ser probable que la major part dels ciutadans de l’Estat, després que gairebé més d’un cinquanta per cent ha cursat el batxillerat i un nombre gens menyspreable ha fet estudis universitaris, que un quaranta per cent llegeix per curiositat intel·lectual, que se suposa que contrasta les notícies de la premsa, que ha viatjat pel món, és gent raonable, amb criteri i escala de valors contrastada.

Però, es veu que hi ha partits, hi ha instàncies judicials i els seus sorruts portaveus mediàtics que consideren que no. Que creuen que a la major part de la gent se la pot manipular com si fossin uns pobres carallots. Que la voluntat de les persones està subjecta al poder d’influència dels grans gurus de la política i a l’imant dels símbols. Que no hi ha convicció que no es pugui fer trontollar. Tenen el convenciment que les consciències es poden comprar o falsificar. I tant que existeix el dubte raonable, que existeix la crítica de la raó pura! Però, el que revolta de debò és que el dubte sigui patrimoni de l’esquerra. Potser perquè el seu subconscient té clar que sempre li tocarà el rebre. Sigui com sigui, la dreta o tant se val els unionistes, siguin del pelatge que siguin, sempre va en una única direcció: els catalans catalanistes tenen la culpa de tot. I aquest és l’únic missatge electoral que interessa que es reforci entre la massa acrítica tan monstruosament extensa. Ho està essent de cara a les eleccions generals, ho serà a les municipals i a les europees. Redéu, quin calvari de país!

3 d’abril del 2019

DOCTOR MUSIC

L’ACA, la CHE, els ecologistes, la legislació en matèria d’aigües de Catalunya i la seua restrictiva interpretació, i tota la mala sort del món, és molt més que probable fan impossible la resurrecció del festival de rock als prats d’Escalarre als Pallars Sobirà, en terra d’Àneu. A veure, a part de pasturar, d’admirar patrimoni, d’assaborir cultura, de menjar com a reis, de fer esport, de gestionar béns comunals, d’elaborar formatge i vi d’alçada, de criar bruna i xisqueta, de respirar natura, de l’artesania, la caçar i la pescar, de talar quatre pins, de collir bolets i herbes medicinals, i de fer hort, quantes ocasions econòmiques té el Sobirà per alimentar la vida present i futura? Com si hi lliguessin els gossos amb llonganisses! Com si no estigués molt ben estudiat que tal com estan les coses, la comarca té un futur ben magre. Ja em diran què caram s’hi pot fer al Pallars Sobirà, a part de ser reserva de la biosfera i de practicar de jubilat i de funcionari, d’hostaler i de les quatre coses encantadores i ben fetes que s’hi fan? ¿Quantes normes en limiten polítiques actives en matèria de comerç, d‘indústria, de treball, d’infraestructures viàries o de telecomunicacions que propiciïn horitzons de vida i que reverteixin la tendència actual a l’envelliment, al despoblament, a la caducitat dels monocultius vinculats amb la neu o a qualsevol altra activitat econòmica estacional? O dit altrament, quantes normes i polítiques preveuen que el Pallars Sobirà presenti, dintre d’uns marges raonables temporals (no ens podem repetir tota la vida que farem això i allò), uns indicadors de vida comparables amb la mitjana catalana?

Ja ens plauria que es fos tan estrictes, com l’ACA amb la inundabilitat dels prats d’Escalarre, amb les polítiques públiques en l’ordre de totes les coses, i haguéssim de repartir responsabilitats respecte al present i el futur immediat del Sobirà. Molta gent es pregunta quina inundabilitat s’ha produït als prats d’Escalarre en el mes de juny des que es tenen registres? La gent no entén com es poden fer previsions de la desaparició de casquet polar i no se’n poden fer de pluges torrencials que puguin inundar el Sobirà. Un bon pla d’evacuació no podria ser un requisit d’aprovació del festival? Si són inundables els plans d’Escalarre, ho deuen ser Esterri, la Guingueta, Escaló i una part de Llavorsí, oi?

27 de març del 2019

ELS IMPUNES i ELS MALEDUCATS

A propòsit del repertori d’infames declaracions d’alguns candidats de formacions polítiques de dreta i d’extrema dreta a ser representants de la dita sobirania nacional en les poperes eleccions generals, cal que ens referim tant a la mala educació com a la impunitat. A saber: una persona gaudeix d’impunitat quan no és castigada o no pot ser castigada, en el cas que cometi una falta o un delicte, tipificats en els codis legals ordinaris corresponents. La Comissió de Drets Humans de l’ONU del 8 de febrer de 2005 va fixar la definició de la impunitat en el sentit següent: La inexistència, de fet o de dret, de responsabilitat penal per part dels autors de violacions, així com de responsabilitat civil, administrativa o disciplinària, perquè escapen a tota recerca amb la intenció de la seua inculpació, detenció, processament i, en cas de ser reconeguts culpables, [escapen a] condemna de penes apropiades, fins i tot a la indemnització del dany causat a les seves víctimes. I violar, per si algú no en té clar l’ampli espectre semàntic, vol dir no complir, no obeir, profanar, forçar en contra de la voluntat de l’altri i exercir violència física, psicològica, emocional i moral. El més impropi d’una societat civilitzada i democràtica és que aquests energúmens que menteixen descaradament, que injurien, ultratgen, calumnien, menyspreen persones, cultures, institucions, puguin ser elevats a la categoria de diputats o diputades de parlaments democràtics. Quan això s’esdevé, vol dir que tenim una societat molt malalta.

Normalment, els impunes de tota espècie i corral solen ser d’una categoria moral absolutament menyspreable. I els coneixereu aviat perquè són maleducats, grollers, sorruts, desvergonyits, fatxendes, malcarats, superbs, desconsiderats, desagradables i malcriats. Són aquelles persones que no respecten les més mínimes normes de comportament personal o social. Que no tenen cap consideració per allò que no sigui el seu propi clos personal, les seues conviccions, la seua creguda superioritat mental, social, moral, religiosa o orientació sexual. La bona educació és com tot, certament. O te l’han inculcada, que és una mica que educada, des de petit o hauràs de fer-te trampa tota la vida a tu mateix. Ja ho deia Sòfocles: un Estat on queden impunes la insolència i l’enviliment, acaba per enfonsar-se en l’abisme.

20 de març del 2019

OBEIR O DESOBEIR

No obeeixes quan qui en té l’autoritat et mana que facis una cosa i tu no la fas o en fas una altra. Estàs escoltant música o escrivint un article i et manen que vagis a comprar ous per fer truitada per sopar abans que no tanquin, i no hi vas. Desobeir consisteix a continuar fent allò que l’autoritat t’ha prohibit que facis. Seguint les jornades del Judici al TS, m’està semblant deduir que el Govern de Catalunya va convocar un referèndum, el van prohibir el Tribunals, i a partir d’aleshores el Govern se’n va inhibir i va ser el poble qui el va dur a la pràctica, malgrat tots els entrebancs policials. Catalunya en aquestes coses sol ser solidària. Quan convé recull milions per a la Marató i quan convé paga totes les despeses d’un referèndum. Això sembla que costa d’entendre als guardians de l’Estat i a multitud de súbdits espanyols avesats a la subvenció, al subsidi i que el pare pedaç els tragui les castanyes del foc. Algun encausat, en un moment donat del seu interrogatori per part dels acusadors, va fer constar, respecte de la insinuació de desobediència que contenien les preguntes, que l’Estat i per derivació els successius presidents del govern, fa temps que incompleix infal·liblement bastants sentències del Tribunal Constitucional. I hom va poder deduir que mai no s’ha vist que fos acusat per cap autoritat competent de desobediència i de qualsevol altre delicte congruent.

Sàpiguen que hi ha funcionaris i alguns mitjans informatius seriosos que s’han entretingut a fer la relació dels incompliments de les sentències del TC (i altres tribunals) per part dels diversos governs de l’Estat, en els últims trenta-cinc anys, i que la informació amb tot de detall i precisió jurídica la poden trobar molt fàcilment a Google. És a dir, no és es tracta ni de cap invent dels perniciosos secessionistes ni de falsedats que fabriquen les clavegueres del Palau de la Generalitat dels diferents governs catalanistes. Si els incompliments afectessin qüestions tan peregrines com disputes entre Generalitat i Estat per la forma que ha de tenir una baguet perquè es pugui anomenar com a tal, diries bah! Però, és que totes afecten temes molt sensibles. Tals com beques universitàries, serveis socials, cultura, medi ambient, model de finançament, pla de Rodalies, finançament de la Llei de la Dependència, etc. Poca broma, però no passa res!

13 de març del 2019

EL PODER I LA POR

De la relació entre el poder i la por se’n deriva la que hi ha entre força i veritat. El fet és que seguint el Judici del procés, en l’interrogatori al coronel Pérez de los Cobos, que va coordinar el dispositiu dels policies nacionals i guàrdies civils que havien d’evitar que es votés l’u d’octubre, escoltant estupefacte com, amb la petulància pròpia d’un comandament que se sent cofoi de fer bé la seua feina, parlava de l’exquisidesa de l’actuació dels seus subordinats, se’m plantejava automàticament el problema de la relació entre violència i poder. Mentre oïa com la Secretària Judicial, enviada el 20 de setembre a registrar la Conselleria d’Economia, s’exclamava de la por que havia sentit davant la tumultuària manifestació que es produïa a l’exterior de l’edifici, m’assaltava la idea d’una altra conflictiva relació, en aquest cas, entre por i covardia. Tots els tractats que s’han escrit sobre la relació entre violència i poder conclouen que l’única violència justificable és la del poder (normalment disfressat de poder polític). L’exclusivitat de la violència la té el poder, sigui o no sigui democràtic. Qui té el poder té la força física, simbòlica, penal, econòmica, cultural i religiosa. L’actuació policial de l’u d’octubre, malgrat tots els matisos que pogués contenir la instrucció de la magistratura que l’ordenava, per més violenta que s’hagués produït, des del punt de vista del poder, sempre seria justificable. Sempre tindrà més arguments i efectes de veritat que la que de la ciutadania ataconada, gasejada o disparada.

Perquè qualsevol protesta, expressió de desobediència civil o de manifestació en contra del propietari de la violència, és a dir, dels representants del poder, per més civilitzada que sigui, sempre serà considerada una apropiació indeguda de la violència i per tant delictiva. Més delictiva, com més expressiva, més impetuosa o més hostil sigui. Deia, molt encertadament, Joan Fuster, que “quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia”. Hi ha feines que són arriscades, i tant! La dels bombers, la dels policies, la dels inspectors de treball, la dels soldats, la dels que han de fer escorcolls, Tots estem exposats a sentir por en la nostra feina. Però, som més porucs o més audaços com més protegits estem: amb la nostres conviccions, la nostra expertesa o els nostres “àngels de la guarda”.