dimecres, 15 de maig de 2019

EL BARÇA COM A AL·LEGORIA

El Barça té el millor jugador del món. En deu anys ha guanyat vuit lligues. Arriba a les semifinals de la Champions, però no hi remata la feina. Sembla que té tot l’avantatge, que ho té tot a tocar, però en el moment definitiu, falla. I aleshores tothom especula. L’entrenador no ha sabut moure els jugadors en el moment oportú? No ha previst l’estratègia adequada? O és culpa dels jugadors que s’han vist superats pel contrari i no han pogut mostrar el millor que tenien? Quan ja s’han repartit culpes entre uns i altres, però, la gent, decebudíssima, en vol més, de culpabilitat. I aleshores apunta cap a la presidència del club. I comences de sentir que el president del club que és més que un club (o ho era fins a la primera part del partit en què només es perdia per un a zero) està acabat. Ja no pot exercir de líder d’una massa social que necessita sempre, com el pa que es menja, ànims, entusiasme, capacitat de resistència i esperit de superació. I sobretot victòries. Però, tot i així, la gent no en té prou encara. I per redimir-se del fracàs, caldrà fer net de dalt a baix. I es reclamaran eleccions. I els qui un dia foren vençuts per un fracàs similar, tornaran a exigir el comandament, perquè ells sí que ho arreglaran tot. I tothom, immers en la voràgine de caps rodolant pel pendent de la ignomínia, oblidarà que el joc és també precisament atzar, i que hi ha un dia en què els grans imperis han estat sebollits per bàrbars que no sabien de lletra ni de lleis.

Sí, el Barça és com una representació al·legòrica de la història de la Catalunya moderna i contemporània i les seues ànsies d’autodeterminació. Vàrem estar a punt de guanyar la independència, però l’Anfield Stadium on hauríem hagut de jugar preveia unes conseqüències tan perillosament catastròfiques per a tothom que vam decidir sacrificar només alguns jugadors i alguns entrenadors. No podíem perdre tot un poble. Els qui pagarien per tots nosaltres, es mantindrien ferms a l’exili o a la presó, i serien l’exemple de la resiliència. Les penyes, com l’Òmnium o l’ANC i ara potser les Cambres de Comerç, un cop fet el dol, realimentarien l’esperança i l’esperit de victòria. Per recordar-nos que caure i tornar-se a aixecar és l’essència del poble català des de fa almenys tres-cents anys. Com ho és la del Barça des de fa cent-vint anys des de la seua fundació.

dimecres, 8 de maig de 2019

GUANYADORS I PERDEDORS

El PSOE ha guanyat les eleccions generals. Vox, també ha guanyat. ERC, també a Catalunya. I Bildu, el PNB i Coalició Canària. Però la resta han perdut. Sobretot, el PP. I molt més, a pesar de l’augment d’escons, Ciudadanos, perquè no ha acomplert cap dels seus objectius. Ni governaran, ni s’entendran amb el PP ni satisfaran les consignes deis empresaris de l’IBEX 35 que els han alimentat. I l’independentisme català, tot i l’increment de diputats i senadors, ni ha guanyat ni ha perdut. Ben mirat, hi ha perdut més que no hi ha empatat. El vot útil a ERC ha contribuït a alimentar la campanya de menysteniment de Puigdemont. A incrementar la imatge de fragmentació de la unitat independentista. I a allargar sine die el possibilisme d’un pacte amb l’Estat per a un referèndum d’autodeterminació. Si el PP, C’s, Vox pretenien acabar amb Catalunya per la via ràpida, el PSOE no té cap intenció de modificar l’status quo de l’autonomia. El seu augment de vots és causat tant perquè l’opció de les dretes era en realitat d’extrema dreta guerracivilista, i feia feredat, com per la seua fermesa a no pactar res amb els catalans que soni a referèndum o similar. En realitat, més enllà de la victòria simbòlica, l’independentisme al Congrés i al Senat serà molt soroll i poques nous. Com fins ara i des de temps immemorials.

Encara que, si no nous, potser sí que convindria reactivar l’estratègia del peix al cove, mentre esperem el miracle del pacte per a un referèndum. Els 22 diputats independentistes declarats al Congrés, sense deixar de ser fidelíssims a l’esperit de l’1 d’octubre, haurien de ser, si els necessita el PSOE, molt pragmàtics. I aconseguir com a mínim dos objectius: que el govern no impugni tot el que legisla el Parlament al Constitucional. I que l’Estat compleixi, completi i implementi les normes competencials de l’Estatut vigent, entre altres el pagament del deute que es deriva de l’addicional tercera en temes d’infraestructures. I redireccioni totes les interpretacions centralitzadores de les competències que el PP ha estat fent durant el seu mandat. Només que en cosa de mesos, el PSOE revisés tot el que consta en el document La deslleialtat de l‟Estat respecte de Catalunya (Balanç de situació), elaborat pel Departament de Presidència el 2013, ja tindria algun sentit tenir 22 diputats independentistes a Madrid.

dimecres, 1 de maig de 2019

D’OSSOS I ALTRES ANIMALS

Goiat és el nom d’un os nostrat. Goiat vol dir xicot i també minyó. Potser li van posar aquest apel·latiu perquè quan el van portar d’Eslovènia devia fer cara de bon minyó. El cas és que fa dos anys que viu entre el Pirineu d’Aran i el del Pallars Sobirà. Fa quatre dies que s’ha despertat. Té molta gana. Tanta que en quatre dies ja s’ha cruspit un pollí, una ovella i la seua cria. I la nostra premsa ho destaca en primera plana, amb foto de les víctimes descarnades, com dient-nos vegeu la crueltat d’aquesta bèstia que campa lliure pels boscos i prats pirinencs, el mal que està fent. De xicotet innocentó quan el van alliberar ha passat a ser una mala bèstia. El dramatisme amb què se’n parla, que el té, deixa entendre que aquest os, dels animals més poderosos de les muntanyes, ha deixat de comportar-se tal com imaginàvem ingènuament que es comportaria. Potser sí que esperàvem que fos la rèplica real de l’osset de peluix que abraça els somnis dels nostres infants o l’os Iogui dels dibuixos animats. I ara, estem enfadats com si ens hagués traït, o els responsables de la seua introducció ens haguessin estafat. Per tant, ara resulta que Goiat és l’os més mala bèstia i dolent del món. Fins i tot s’ha arribat a dir que és un rebel. I és clar, hom es pregunta: però quina és la naturalesa de l’os?

Goiat porta un GPS per seguir-lne les passes i renyar-lo si es porta malament. Els animals domesticats que pasturen pels prats, segons els protocols, estan protegits amb mesures dissuasives que vetllen per la seua salut. Per allunyar la mala bèstia dels rodals de poltres, xais, ovelles o arnes, són previstes mesures d’espantament del plantígrad, que en aquest sembla que no li fan ni fred ni calor. Però, alhora, hi ha establerts procediments de compensació econòmica per animal mort a dents d’os o de qualsevol altre depredador. Hi ha, evidentment, les asseguradores privades i, al final, l’expulsió del paradís. Amb el panorama tan gore que les imatges periodístiques ens mostren, és molt probable que tothom tingui un cert respecte a rondar per la muntanya pirinenca. De moment, però, encara no hem parlat de la maldat dels llops, que algun n’hi ha, ni dels voltors, capaços, si no tenen carronya, de fer tan mal com l’os, ni dels gossos assilvestrats que, segons tenim entès, causen més danys que no pas tota l’ossada que ens habita.

dimecres, 24 d’abril de 2019

TV3 i CATRÀDIO

Els qui es volen carregar la televisió de Catalunya no miren TV3. Molts d’ells no l’han vista mai. Ni parlen ni entenen el català. Però és igual: cal tancar la TV3 per sectària, incitació a l’odi, atemptar contra la llibertat de la meitat dels catalans (es veu que els han comptat un a un) i perquè, com diu una tal Cayetana, TV3 ha participat en un cop d’estat, que deu ser el que varen perpetrar els independentistes. Quan la meitat dels espanyols (i alguns dels mateixos treballadors de l’ens) es queixaven en temps de Rajoy que la TVE era partidista, sectària i descaradament propagandística de les bondats del PP, et responien que canviessis de canal, encara que la paguéssim tots. Ja hem dit altres vegades que qui governa s’apropia de les institucions. És la democràcia. Els del PP es queixen quan de la televisió publica espanyola quan ha governat el PSOE. I no diguem del que feia el PP amb Canal 9 al País Valencià, dit oficialment Comunidad Valeniana. Però és que aquesta senyora ha arribat a dir que Catalunya no és una societat democràtica! Ves per on resulta que TV3 després d’Antena 3 és la televisió més vista a Catalunya. Gairebé un milió i mig d’espectadors de manera sostinguda els darrers dos anys. Segons la Cayetana, però, és una televisió residual que només emet puerilidad i grosseria. La ignorància positiva, és a dir, la ignorància perversa, fa dir barbaritats! O sigui el gairebé milió i mg de catalans que miren TV3 es rabegen morbosament en el fangar de la brutícia i, quan no, se suspenen d’uns rínxols daurats amb un feix de globus rosa a les mans.

I aquesta senyora que diu aquestes coses es veu que ha estudiat, que té títols nobiliaris, que vol representar els catalans al Congrés i, a sobre, que pretén que la votem. El duc de la Rochefoucauld deia, a propòsit de la ignorància: n’hi ha de tres classes: no saber el que s’ha de saber; saber malament el que se sap; i saber el que no s’hauria de saber. El problema d’aquesta gent és que si no es fa el que creuen ells que és el correcte, ja no hi ha democràcia. I no ens despistem, el que creuen ells és exactament la veritat, l’única veritat. Per tant, la democràcia són ells: Casado, la tal Cayetana, un tal altre Rivera, una tal altra Inés. I òbviament TV3 i CatRàdio el que han de fer és parlar i emetre neutralment tal com correspon a la seua neutralitat. Entesos?

dimecres, 17 d’abril de 2019

L’ADN DE LA DRETA

Ja el dia després que s’aprovés la Constitució, la dreta (que aleshores englobava tothom que havia guanyat la guerra civil, fins que va aparèixer Aznar, Rosa Díaz, Rivera, Casado, Abascal i similars), sempre l’ha volguda modificar per eliminar precisament el capítol tercer del títol VIII, referit a les Comunitats Autònomes. Aquella gent i els partits que n’han eclosionat ja sabien que Catalunya reclamaria un dia la independència i que després o abans vindria Euskadi. Ho sabien perquè els seus, precisament, havien combatut a sang i fetge contra aquesta fal·lera des del temps del Cid Campeador. El problema català, segons aquest personal, només se soluciona no pas amb un dràstic 155, sinó amb una modificació Constitucional que reconverteixi l’Estat en un estat de les provincias y regiones, i les expressions particulars, com ara llengua i cultura pròpies, en peculiaridades dilectales y folclóricas. Catalunya és el centre del debat, sempre exacerbat, en període electoral, postelectoral, permanentment i indefugible. És més que un malson. És histèria. Sobretot perquè almenys els qui han estudiat alguns lliçons de la història moderna i contemporània de Catalunya i la seua relació amb l’Estat saben que només bombardejant-la cada lustre se’n sortiran. Però especialment, com diuen els més espavilats, perquè sense Catalunya no es podrà pagar el PER ni la despesa d’algunes autonomies, que són pur artifici administratiu, i, com deia un periodista clarivident, valga’m déu!, desapareixeria Espanya.

La dreta sap que té la força i la immunitat. Que té carta blanca per fer el que consideri més bel·licós sempre que sigui en nom de la defensa de la unitat de la pàtria. Pot insultar el president de la Generalitat. Pot provocar i humiliar la gent allà on creuen que poden fer més mal, com a Vic, Sant Vicenç dels Horts, Amer o a Soto del Real. Els carrers, les presons i tots els aparats de l’Estat són seus. I els dissidents que vigilin i callin. Perquè el modus operandi sempre té a veure amb l’amenaça i amb la inculcació de la por. Una por democràtica, constitucional, però. I una paüra quasi religiosa. Aquella que ve a dir, compte, perquè a més del meu infern a què et sotmetré tota la vida si goses dubtar de la sagrada unitat, et caurà el pes de la llei del plor i el cruixir de dents el dia del judici final, eh senyor bisbe Munilla?

dimecres, 10 d’abril de 2019

LA CIUTADANIA

Segons sembla, els llaços grocs i les estelades penjats a les institucions governades per independentistes poden influir en el vot de la gent. Es veu que Ciudadanos i la JEC han considerat que la gent podia veure’s influenciada en la sua intenció de vot si es fixaven en un d’aquests símbols. Com si aquests símbols provoquessin algun tipus de trastorn mental i de la voluntat gràcies a una força indeterminada que els físics no han pogut esbrinar, però Ciudadans sí. Les institucions, diuen, són de tota la ciutadania, ha, ha. El TC, també, oi? I el TS i la JEC i els Parlaments i el Senat, evidentment, no? A veure si ens entenem: les institucions són de les majories que han sorgit de les eleccions. (Un incís: per què a Colón no hi ha onejant les banderes autonòmiques amb la mateixa estrafolària solemnitat que la bandera d’Espanya?). Hauria de ser probable que la major part dels ciutadans de l’Estat, després que gairebé més d’un cinquanta per cent ha cursat el batxillerat i un nombre gens menyspreable ha fet estudis universitaris, que un quaranta per cent llegeix per curiositat intel·lectual, que se suposa que contrasta les notícies de la premsa, que ha viatjat pel món, és gent raonable, amb criteri i escala de valors contrastada.

Però, es veu que hi ha partits, hi ha instàncies judicials i els seus sorruts portaveus mediàtics que consideren que no. Que creuen que a la major part de la gent se la pot manipular com si fossin uns pobres carallots. Que la voluntat de les persones està subjecta al poder d’influència dels grans gurus de la política i a l’imant dels símbols. Que no hi ha convicció que no es pugui fer trontollar. Tenen el convenciment que les consciències es poden comprar o falsificar. I tant que existeix el dubte raonable, que existeix la crítica de la raó pura! Però, el que revolta de debò és que el dubte sigui patrimoni de l’esquerra. Potser perquè el seu subconscient té clar que sempre li tocarà el rebre. Sigui com sigui, la dreta o tant se val els unionistes, siguin del pelatge que siguin, sempre va en una única direcció: els catalans catalanistes tenen la culpa de tot. I aquest és l’únic missatge electoral que interessa que es reforci entre la massa acrítica tan monstruosament extensa. Ho està essent de cara a les eleccions generals, ho serà a les municipals i a les europees. Redéu, quin calvari de país!

dimecres, 3 d’abril de 2019

DOCTOR MUSIC

L’ACA, la CHE, els ecologistes, la legislació en matèria d’aigües de Catalunya i la seua restrictiva interpretació, i tota la mala sort del món, és molt més que probable fan impossible la resurrecció del festival de rock als prats d’Escalarre als Pallars Sobirà, en terra d’Àneu. A veure, a part de pasturar, d’admirar patrimoni, d’assaborir cultura, de menjar com a reis, de fer esport, de gestionar béns comunals, d’elaborar formatge i vi d’alçada, de criar bruna i xisqueta, de respirar natura, de l’artesania, la caçar i la pescar, de talar quatre pins, de collir bolets i herbes medicinals, i de fer hort, quantes ocasions econòmiques té el Sobirà per alimentar la vida present i futura? Com si hi lliguessin els gossos amb llonganisses! Com si no estigués molt ben estudiat que tal com estan les coses, la comarca té un futur ben magre. Ja em diran què caram s’hi pot fer al Pallars Sobirà, a part de ser reserva de la biosfera i de practicar de jubilat i de funcionari, d’hostaler i de les quatre coses encantadores i ben fetes que s’hi fan? ¿Quantes normes en limiten polítiques actives en matèria de comerç, d‘indústria, de treball, d’infraestructures viàries o de telecomunicacions que propiciïn horitzons de vida i que reverteixin la tendència actual a l’envelliment, al despoblament, a la caducitat dels monocultius vinculats amb la neu o a qualsevol altra activitat econòmica estacional? O dit altrament, quantes normes i polítiques preveuen que el Pallars Sobirà presenti, dintre d’uns marges raonables temporals (no ens podem repetir tota la vida que farem això i allò), uns indicadors de vida comparables amb la mitjana catalana?

Ja ens plauria que es fos tan estrictes, com l’ACA amb la inundabilitat dels prats d’Escalarre, amb les polítiques públiques en l’ordre de totes les coses, i haguéssim de repartir responsabilitats respecte al present i el futur immediat del Sobirà. Molta gent es pregunta quina inundabilitat s’ha produït als prats d’Escalarre en el mes de juny des que es tenen registres? La gent no entén com es poden fer previsions de la desaparició de casquet polar i no se’n poden fer de pluges torrencials que puguin inundar el Sobirà. Un bon pla d’evacuació no podria ser un requisit d’aprovació del festival? Si són inundables els plans d’Escalarre, ho deuen ser Esterri, la Guingueta, Escaló i una part de Llavorsí, oi?

dimecres, 27 de març de 2019

ELS IMPUNES i ELS MALEDUCATS

A propòsit del repertori d’infames declaracions d’alguns candidats de formacions polítiques de dreta i d’extrema dreta a ser representants de la dita sobirania nacional en les poperes eleccions generals, cal que ens referim tant a la mala educació com a la impunitat. A saber: una persona gaudeix d’impunitat quan no és castigada o no pot ser castigada, en el cas que cometi una falta o un delicte, tipificats en els codis legals ordinaris corresponents. La Comissió de Drets Humans de l’ONU del 8 de febrer de 2005 va fixar la definició de la impunitat en el sentit següent: La inexistència, de fet o de dret, de responsabilitat penal per part dels autors de violacions, així com de responsabilitat civil, administrativa o disciplinària, perquè escapen a tota recerca amb la intenció de la seua inculpació, detenció, processament i, en cas de ser reconeguts culpables, [escapen a] condemna de penes apropiades, fins i tot a la indemnització del dany causat a les seves víctimes. I violar, per si algú no en té clar l’ampli espectre semàntic, vol dir no complir, no obeir, profanar, forçar en contra de la voluntat de l’altri i exercir violència física, psicològica, emocional i moral. El més impropi d’una societat civilitzada i democràtica és que aquests energúmens que menteixen descaradament, que injurien, ultratgen, calumnien, menyspreen persones, cultures, institucions, puguin ser elevats a la categoria de diputats o diputades de parlaments democràtics. Quan això s’esdevé, vol dir que tenim una societat molt malalta.

Normalment, els impunes de tota espècie i corral solen ser d’una categoria moral absolutament menyspreable. I els coneixereu aviat perquè són maleducats, grollers, sorruts, desvergonyits, fatxendes, malcarats, superbs, desconsiderats, desagradables i malcriats. Són aquelles persones que no respecten les més mínimes normes de comportament personal o social. Que no tenen cap consideració per allò que no sigui el seu propi clos personal, les seues conviccions, la seua creguda superioritat mental, social, moral, religiosa o orientació sexual. La bona educació és com tot, certament. O te l’han inculcada, que és una mica que educada, des de petit o hauràs de fer-te trampa tota la vida a tu mateix. Ja ho deia Sòfocles: un Estat on queden impunes la insolència i l’enviliment, acaba per enfonsar-se en l’abisme.

dimecres, 20 de març de 2019

OBEIR O DESOBEIR

No obeeixes quan qui en té l’autoritat et mana que facis una cosa i tu no la fas o en fas una altra. Estàs escoltant música o escrivint un article i et manen que vagis a comprar ous per fer truitada per sopar abans que no tanquin, i no hi vas. Desobeir consisteix a continuar fent allò que l’autoritat t’ha prohibit que facis. Seguint les jornades del Judici al TS, m’està semblant deduir que el Govern de Catalunya va convocar un referèndum, el van prohibir el Tribunals, i a partir d’aleshores el Govern se’n va inhibir i va ser el poble qui el va dur a la pràctica, malgrat tots els entrebancs policials. Catalunya en aquestes coses sol ser solidària. Quan convé recull milions per a la Marató i quan convé paga totes les despeses d’un referèndum. Això sembla que costa d’entendre als guardians de l’Estat i a multitud de súbdits espanyols avesats a la subvenció, al subsidi i que el pare pedaç els tragui les castanyes del foc. Algun encausat, en un moment donat del seu interrogatori per part dels acusadors, va fer constar, respecte de la insinuació de desobediència que contenien les preguntes, que l’Estat i per derivació els successius presidents del govern, fa temps que incompleix infal·liblement bastants sentències del Tribunal Constitucional. I hom va poder deduir que mai no s’ha vist que fos acusat per cap autoritat competent de desobediència i de qualsevol altre delicte congruent.

Sàpiguen que hi ha funcionaris i alguns mitjans informatius seriosos que s’han entretingut a fer la relació dels incompliments de les sentències del TC (i altres tribunals) per part dels diversos governs de l’Estat, en els últims trenta-cinc anys, i que la informació amb tot de detall i precisió jurídica la poden trobar molt fàcilment a Google. És a dir, no és es tracta ni de cap invent dels perniciosos secessionistes ni de falsedats que fabriquen les clavegueres del Palau de la Generalitat dels diferents governs catalanistes. Si els incompliments afectessin qüestions tan peregrines com disputes entre Generalitat i Estat per la forma que ha de tenir una baguet perquè es pugui anomenar com a tal, diries bah! Però, és que totes afecten temes molt sensibles. Tals com beques universitàries, serveis socials, cultura, medi ambient, model de finançament, pla de Rodalies, finançament de la Llei de la Dependència, etc. Poca broma, però no passa res!

dimecres, 13 de març de 2019

EL PODER I LA POR

De la relació entre el poder i la por se’n deriva la que hi ha entre força i veritat. El fet és que seguint el Judici del procés, en l’interrogatori al coronel Pérez de los Cobos, que va coordinar el dispositiu dels policies nacionals i guàrdies civils que havien d’evitar que es votés l’u d’octubre, escoltant estupefacte com, amb la petulància pròpia d’un comandament que se sent cofoi de fer bé la seua feina, parlava de l’exquisidesa de l’actuació dels seus subordinats, se’m plantejava automàticament el problema de la relació entre violència i poder. Mentre oïa com la Secretària Judicial, enviada el 20 de setembre a registrar la Conselleria d’Economia, s’exclamava de la por que havia sentit davant la tumultuària manifestació que es produïa a l’exterior de l’edifici, m’assaltava la idea d’una altra conflictiva relació, en aquest cas, entre por i covardia. Tots els tractats que s’han escrit sobre la relació entre violència i poder conclouen que l’única violència justificable és la del poder (normalment disfressat de poder polític). L’exclusivitat de la violència la té el poder, sigui o no sigui democràtic. Qui té el poder té la força física, simbòlica, penal, econòmica, cultural i religiosa. L’actuació policial de l’u d’octubre, malgrat tots els matisos que pogués contenir la instrucció de la magistratura que l’ordenava, per més violenta que s’hagués produït, des del punt de vista del poder, sempre seria justificable. Sempre tindrà més arguments i efectes de veritat que la que de la ciutadania ataconada, gasejada o disparada.

Perquè qualsevol protesta, expressió de desobediència civil o de manifestació en contra del propietari de la violència, és a dir, dels representants del poder, per més civilitzada que sigui, sempre serà considerada una apropiació indeguda de la violència i per tant delictiva. Més delictiva, com més expressiva, més impetuosa o més hostil sigui. Deia, molt encertadament, Joan Fuster, que “quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia”. Hi ha feines que són arriscades, i tant! La dels bombers, la dels policies, la dels inspectors de treball, la dels soldats, la dels que han de fer escorcolls, Tots estem exposats a sentir por en la nostra feina. Però, som més porucs o més audaços com més protegits estem: amb la nostres conviccions, la nostra expertesa o els nostres “àngels de la guarda”.

dimecres, 6 de març de 2019

L’AMOR QUE ESPANYOLITZA

Crec que la visió de Pablo Casado és que la majoria dels catalans l’arribem a estimar més que a Arrimadas i Rivera. Per això s’esforça tant ja en precampanya (i no vulguem saber després en campanya com es dedicarà a magrejar-nos!) a llençar-nos uns petons tan deliciosos com un 155 per a tota una eternitat, la revisió de la llei de l’avortament per fer-la recular fins a les coves tenebroses dels supòsits de 1985, que el català –i suposem que l’occità-aranès també– no sigui una pedra a la sabata per exercir de funcionari a Catalunya, pobres funcionari espanyol a Catalunya que se l’obliga a conèixer dues llengüetes de pacotilla!. I sobretot, amb la mateixa celeritat amb què imposarà un 155 que anul·li l’autonomia mentre ell mani, impulsarà una revisió del codi Penal a fi d’evitar qualsevol desafiament secessionista, introduint els delictes de sedició impròpia (?) i de convocatòria de referèndum. Quan vegi Casado que els sofriments dels catalans com a conseqüència dels nostres pecats, hagi produït l’efecte de convertir-nos en bons ciutadans, aleshores sabrem com de gran serà l’amor per a aquesta Catalunya recuperada per a l’Espanya sempre generosa amb els seus súbdits. Quan per imperatiu haurem desistit de portar-nos malament, Casado serà el pare més amorós que haguem conegut mai.

Doncs, en nom de l’eficàcia d’aquest programa d’amor incomparable, promourà una llei electoral que impossibiliti que els partits nacionalistes i separatistes (evidentment catalans i bascos) puguin decidir un govern, com va passar amb la vergonyosa darrera moció de censura contra Rajoy. Com que controlarà les finances de la Generalitat, convertida en una mera oficina gestora, ningú ha de patir mai més perquè es desviï ni un cèntim per a vel·leïtats secessionistes ni cops d’Estat, siguin o no simbòlics. I com que caldrà reformar l’administració, cosa que fa anys i panys que el seu partit no ha pogut fer per imponderables i, entre aquests, els molestos sindicats, per gestionar la Generalitat amb un centenar de funcionaris n’hi haurà ben bé prou. Més que res, per obrir i tancar les portes de les conselleries, perquè mai no es pugui dir que incorre en alguna inconstitucionalitat. Centralitzant la gestió a Madrid, s’estalviarà molts euros que es podran dedicar a fer realitat el dret dels pares a escollir entre escola privada i pública.

dimecres, 27 de febrer de 2019

LLEI I DEMOCRÀCIA

En un Estat democràtic, primer és la democràcia i després la llei. En un Estat autoritari, primer és la llei de l’autoritari i sempre la seua llei. Com diuen els que en saben: “no és l'estat de dret el que fonamenta la democràcia. És la democràcia que funda l'estat de dret”. Les lleis que emanen d’un parlament democràtic, però, no sempre són favorables a la majoria social. Les lleis electorals condicionen i molt la representativitat popular. Les coalicions postelectorals no cal ni dir-ho. I la mateixa representació popular, és a dir, els diputats, que es configura en majories parlamentàries molts cops traeixen descaradament els votants que els han donat la majoria en deixar de complir allò a què es varen comprometre en campanya. Recordo haver escoltat fa poc el flamant responsable de la conselleria d’economia d’Andalusia dient que era impossible de complir amb la promesa electoral de crear 600.000 llocs de treball. Que allò era una manera de parlar. Certament, no existeix una perfecta conseqüència correlativa entre sistema representatiu i sistema polític majoritari. No tots els votants d’una opció política pensen exactament igual que el partit al qual han votat o als seus candidats. Hi ha molts votants que opten per una opció tan reduccionista com fomentar la catalanofòbia. Igual que hi ha molts votants que voten una opció per anar en contra d’una altra. Sense saber què propugna o proposen tals opcions electorals.

Com que sol passar que el Cap d’Estat, de tant en tant, dona lliçons polítiques i morals a la seua ciutadania, ens preguntem: ¿És democràtic que el Cap d’Estat no l’hagi escollit ningú a través d’un sistema plebiscitari i que la seua autoritat recolzi en una norma formalment democràtica? És democràtic que la persona del Cap d’Estat, el rei, sigui inviolable i que no sigui subjecta a responsabilitat? La llei que sustenta aquests termes de privilegi és realment democràtica, a pesar que fos referendada pel 88,54% del 67,11% dels que varen anar a votar? És democràtic, limitar, coartar i perseguir intencionadament els drets (reconeguts i protegits en l’art. 20.1. de la Constitució) a expressar i difondre lliurement els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escriptura o qualsevol altre mitjà de reproducció, i a la producció i a la creació literària, artística, científica i tècnica?

dimecres, 20 de febrer de 2019

EL JUDICI

Aquest judici del TS als líders sobiranistes no s’havia d’haver produït mai. Les denúncies, els atestats, les instruccions han estat una orquestració entre fantasiosa i hiperrealista amb la finalitat primordial de castigar l’intent continuat de la majoria de catalans per aconseguir, a través d’un referèndum d’autodeterminació, la independència. La independència no es va consumar. No es va publicar cap resolució al DOGC, no es va formalitzar res més, que ja és molt, que una declaració d’intencions. No es van fer més passos perquè l’amenaça de violència radical era del tot factible. I cap governant o líder d’entitats cíviques, tenia la intenció d’assumir un vessament de sang. L’Estat va traslladar el diàleg i la negociació als tribunals. I el resultat ha estat jutjar unes decisions polítiques com a delictes penals, dels més “execrables”. Però, una cosa és que no s’havia d’haver arribar aquí, i una altra titllar el judici de farsa. No, no. Els acusats quan són interrogats no fan cap mena de teatre. Els acusats es defensen de les acusacions imaginàries carregades de mala llet, però també defensen els drets del poble de Catalunya a autodeterminar-se. I ho fan amb vehemència, convençuts i públicament. I amb la idea que tothom sàpiga quin és el pa que s’hi dona en un Estat molt poc acostumat a arbitrar democràticament la dissidència, la pluralitat nacional, la diferència i la relativització dels principis protohistòrics i mítics amb què es fonamenten els principis de la unitat de la pàtria.

L’objectiu del judici, de fet, no és altre que demostrar quins són els límits reals de l’independentisme. La sentència, sigui més dura o més benèvola, farà d’avís per als navegants invictes, que no n’han tingut prou amb el 155. Sabran que qualsevol intenció, determinació o voluntat d’anar més enllà de les paraules o els gestos simbòlics, en lloc de 15 o de 25 anys, pot ser que sigui tota una vida a la presó. En realitat, doncs, la sentència del judici vindrà a ser aquesta: no us en sortireu. I si Espanya és governada pel tripartit unionista, que no dubti cap independentista que la feina repressora ja no la faran els tribunals, sinó les resolucions administratives que emanaran directament del Consell de Ministres. Vox ho té claríssim: a què s’espera per detenir l’actual govern de la Generalitat, els diputats de la CUP, Junts pel Sí i ERC?

dilluns, 18 de febrer de 2019

'AIGUA, ÀNIMA' nou llibre de poemes A LA VENDA




Autor: Borrell Figuera, Josep
ISBN: 978-84-9975-823-7
128 pàgines
Tapa rústica amb solapes
150 x 240 mm
Col·lecció: La Suda Nº 189
Data de publicació: Febrer 2017*


L'aigua és la nervadura del llibre, la deu que irriga tots els poemes. El poeta ha optat per transmutar-se en aigua, que com l'ànima, no té forma i es perfila pel continent. Podríem demanar-li al poeta si a la mitja vida som –o ens agrada creure que som– roca? Fos quina fos la resposta, ara el poeta es reconeix aigua. Però quines formes pren aquest element? L'aigua i l'ànima són riu amb capçalera, curs i desembocadura. Són gel i pluja. Són segla amb llit verdós. Són font, deu, toll. Fins i tot mar oberta. Aiguamolls amb canyissars. El poeta ens presenta la vida com una amalgama de medis, continents i limitadors, mitjans i instruments: el safareig i la molsa, el paraigua i les botes d'aigua, el xipolleig del bany ferest a la bassa. La humitat i l'amarament. La frescor. I molt especialment, com una declaració de principis, com un himne.

Veure'n una prèvia (pdf)

Disponible a pagerseditors.cat

dimecres, 13 de febrer de 2019

LES IDEES

Sempre s’ha dit que a l’espanyolisme tradicionalment l’ha preocupat més l’independentisme català que el terrorisme d’ETA. Quan no hi ha l’argument de les armes de foc, sinó el de les idees, el dels sentiments, el de la tossuderia secular en el manteniment de la mateixa idea de llibertat, hom sap que no hi ha cap exèrcit del món que pugui derrotar-los. Van assassinar Companys, i l’independentisme català continua ben viu. Han cregut que escapçaven els lideratges, amb la presó i l’exili, i probablement d’aquí uns mesos amb una sentència exemplar, i el moviment secessionista català s’ha afermat com mai i més que ho farà. Es va acabar amb ETA, però l’independentisme basc continua germinant en cada nova generació. La història dels herois i les heroïnes morts per llurs idees és molt extensa, però sempre hi ha energúmens ignorants que ho intentaran tot per extirpar-ne l’origen i la llavor i la seua descendència. I s’hi acarnissaran amb la certesa estúpida que hauran fet net per sempre. Pensaven que obligant Sòcrates a suïcidar-se acabarien amb la llibertat de pensar. Que portant Giordano Bruno a la foguera al Campo dei Fiori de Roma, s’acabaria amb l’ecologisme i el panteisme teològics. Contra el càncer de l’independentisme català, no hi ha medecina, senyor baró del PSOE! Sobretot perquè els tumors del seu mal no es poden observar a través dels microscopis ni en les anàlisis de sang i de teixit. Costa tant d’entendre que es tracta d’intangibles, senyors exterminadors!

La història n’és plena d’intents d’acabar amb els que molesten l’emperador, el sàtrapa, el dictador o el milhomes. Alguns executors ho van intentar, no fa pas tants anys, amb calç viva, amb forns crematoris, amb totes les barbaritats imaginables. Però, tot i així, heu-te’ls aquí, els jueus o els kosovars. L’humorista gràfic Forges deia que la violència se sol exercir quan es té por a les idees dels altres i poca fe en les pròpies. En el Judici al “procés”, curiosament un dels judicis més excepcionals contra les idees de la història de la “democràcia” espanyola, (segons els mateixos cínics acusadors de les més exemplars del món), no es podran contrastar idees. Perquè malauradament les idees dels processats ja han estat instruïdes com a delicte. I no només com un terrible delicte penal, sinó com un delicte moral contra el principi sagrat de la unitat de la pàtria.

dimecres, 6 de febrer de 2019

PRESÓ O EXILI

A les envistes del judici, del prefaci del clímax del drama, no se’ns ocorre altra cosa que plantejar-nos un dilema entre l’exili de Puigdemont o la presó preventiva de Jonqueres. L’exili o la presó per motius polítics, poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Com que sortien a col·lació, cal recordar que Ciceró, que ja havia patit exili en temps d’August, després que fou atrapat quan fugia de Marc Antoni, fou esquarterat i empalat, i, mutilat, exposat públicament. A Sòcrates, acusat pels benpensants atenencs de corruptor del jovent pel fet d’ajudar-los a pensar críticament, també van intentar exiliar-lo, sabent com sabien amics i familiars que el condemnarien a mort. I Sèneca, coneixedor que Neró el faria a trossets, es va suïcidar tal com s’esperava d’un vell patrici. Que t’hagis d’exiliar o que t’hagin d’empresonar per les idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral. La presó o l’exili són situacions forçades, obligades. Quan el Sistema se sent agredit en l’amor propi respon amb ràbia, agressivament, venjativament. I davant la força bruta que instrumentalitza el Sistema o bé et fas el valent i t’hi enfrontes a cara descoberta per acabar convertint-te en un mort útil, és a dir, un màrtir, o bé tàcticament fuges o et deixes emmanillar.

Tàctiques o moviments d’una estratègia global la utilitat de les quals només es podrà avaluar amb el temps. Amb la perspectiva que proporciona l’avaluació del seu impacte en termes d’eficàcia o d’efectivitat per al moviment independentista. Però, al marge d’això, el que ens pertorba més són precisament les conseqüències psicològiques, emocionals, anímiques, que aquestes situacions produeixen en els individus que les pateixen i evidentment en el seu entorn familiar. La injustícia no rau en el fet de si causa algun dany irreparable en la incapacitació instrumental o en la inhabilitació per exercir lideratges polítics, socials, culturals o econòmics, sinó en la capacitat perversa d’anorreament mental, psicològic, espiritual, de la persona que la pateix. Si alguna cosa ens ha reconfortat fins ara de Puigdemont i de Jonqueres i de tots els altres empresonats o exiliats ha estat sentir que se sentien forts, serens i determinats.

dimecres, 30 de gener de 2019

SI...QUÈ?

En la darrera convenció del PP, fa un parell de setmanes, s’ha dit amb tota claredat que si Casado, -se suposa utilitzant la fórmula andalusa, és a dir amb Ciudadanos i Vox- governa Espanya, posarà ordre a Catalunya. Li clavarà un 155 que posarà els pèls de punta a tots els separatistes. De manera que serà tan durador i contundent que els colpistes es penediran tota la vida del seu desafiament a la unitat de la pàtria. Hem de deduir, per descomptat, que s’ocuparà la televisió, s’acabarà amb l’adoctrinament escolar i la immersió lingüística, els Mossos seran posats sota control de comandaments de la policia nacional i/o guàrdia civil, l’Estat recuperarà les competències sobre les presons. I és deduïble que, a part de destituir el govern, i de clausurar el Parlament, es procedirà a il·legalitzar l’Òmnium Cultural, l’ANC, l’AMI, els CDR i a perseguir els seus líders (i si escau, els seus afiliats). Òbviament, via decret es re-legalitzaran les corrides de braus i s’emprendrà una neteja radical de llaços grocs, estelades i qualsevol altra simbologia secessionista sigui on sigui de l’ampla i allargada geografia catalana, etc. I durarà fins que es faci efectiu l’objectiu d’acabar amb el separatisme. Fins que se l’hagi escarmentat de tal manera que no pugui piular almenys en mil anys. És això, oi, senyor Aznar?

Podria ser, doncs, que qualsevol focus de resistència, se les podria heure amb la legión. Passaria res si, davant les protestes de la població, es mobilitzés l’exèrcit i es decretés l’estat de setge? El Constitucional serviria d’alguna cosa? Les protestes de la UE farien cap efecte? On els construirien els camps de concentració, senyor Casado, Rivera i Abascal? Deia un dels presos polítics: si existís la pena de mort, ja seríem al corredor de la mort. És clar que no exagerem. Per més que els palmeros mediàtics vulguin maquillar-los ideològicament, l’unionisme de la dreta i l’extrema dreta està tan fart de Catalunya que la voldria veure com “un erial económico”. Quin espectacle, no?, observar –fins i tot amb un punt de plaent morbositat beneïda pels jerarques morals- la meitat dels catalans remenant contenidors, demanant caritat als espanyols, que tornarien a passejar-se pels carrers dels pobles i les ciutats catalanes reconquerides per a la hispanitat, tant o més ufans que don Pelayo victoriós en la batalla de Cuadonga.

dimecres, 23 de gener de 2019

EN CATALÀ

A Catalunya el català és llengua oficial. El castellà ho és a tot Espanya i, per tant, a Catalunya (i possiblement també si mai som república). L’article 6 de l’Estatut és molt explícit, tant que diu, en el 6.2, que “els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües”. Doncs, resulta que això, si parles en català en segons quins illots monolingües de Catalunya s’incompleix flagrantment. I, segons alguns testimonis, no només manifestament, sinó fanfarronament i amenaçadorament. No sé quants anys de democràcia i ¿encara no s’ha estat capaç de conquerir la normalitat del plurilingüisme de l’Estat espanyol? D’una diversitat lingüística reconeguda formalment i protegida segons la Constitució i que en alguns feus de la funció pública, dels servidors públics, s’oposin resistències a l’expressió i a la comunicació en català? Aquesta és la qualitat democràtica d’Espanya? Aquí l’única raó de pes inviolable, que prima per sobre de tota altra raó, és la religió de la unitat de la pàtria. Insistim, tots els altres drets inalienables, tota la resta de l’imperi de la llei, totes les garanties i les llibertats individuals i socials, tot el que conforma l’estructura i el funcionament de la societat i de l’Estat, està supeditat al principi suprem de la UNIDAD.

Però hem de ser clars. Tots els qui es queixen del català a Catalunya, en el fons, el que els passa és que no poden consentir que existeixi una altra llengua que no sigui l’espanyol. No és una incompetència de comprensió del català, és un problema d’admetre la diferència. Parlar català, en segons quins contextos i àmbits, per a aquests que sempre es queixen és sinònim d’antiespanyol, separatista i reu de delicte d’odi. Perquè diguem-ho tot també: per imperatiu de l’inconscient el catalanoparlant d’una certa edat se’n guardarà prou d’usar el català en una comissaria de la policia nacional, en un judici, en una caserna de la guàrdia civil o de l’exèrcit. O ¿quants dels que usen habitualment el català no dubten si fer-lo servir en un contracte qualsevol davant notari o registrador, en una visita mèdica en què el metge parla espanyol o en una reclamació d’un servei de telefonia?

dimecres, 16 de gener de 2019

L’IMPERI DE LA LLEI

Les altisonàncies de l’estil “per l’imperi de la llei” o “la mundialment reconeguda qualitat democràtica de l’estat espanyol”, són això mateix: ampul·lositats retòriques molt escaients en contextos on es tracta de justificar-se davant les crítiques, simular autocomplaença o mostrar una autoritat qüestionada. Podria semblar, fins i tot, que és una forma tòpica de parlar per parlar. Però, de fet, són frases que contenen un veritat com un temple. Impliquen una perversa concepció de l’autoritat de la llei. La llei, certament, és l’expressió de l’imperi del més fort, del més poderós, del que té majoria parlamentària. La llei per ella mateixa no és ni democràtica ni dictatorial, però sí que la llei i el seu imperi pot ser justa o injusta, humana i inhumana. És evident que la llei sense el context en què es dictada ni sense conèixer el subjecte que la formula no és res més que fraseologia. D’exemples el món n’és ple. El 1935, a l’encara república democràtica alemanya, ja essent canceller Hitler, es van promulgar les anomenades lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos. Unes lleis absolutament detestables que varen conduir a la “solució final” de milions d’éssers humans. El ple del Congrés espanyol va aprovar el 2015 la Ley de Seguridad Ciutadana, anomenada pels detractors com Llei Mordassa, una norma, que com s’ha demostrat, molt poc respectuosa amb els drets i les llibertats fonamentals de la santa Constitució, que està condemnant a presó cantants, actors, per delictes d’expressió.

I sobre el tòpic de la qualitat democràtica espanyola hauríem d’afinar també una mica més. Perquè els qui mesuren aquestes coses tan delicades, situen Espanya, en el rànquing del 2018 dels dinou països considerats democràtics de qualitat, en el número 19. Déu n’hi do!. Però si entrem en el detall d’avaluar alguns dels indicadors que es fan servir per mesurar aquesta qualitat, com la credibilitat dels governants, la confiança en els partits polítics, el nivell de transparència de l’acció institucional o la capacitat de capacitat i de a l’exercici real dels drets i llibertats individuals i civils, ens trobaríem que l’Espanya de l’excel·lència s’està decantant, perillosament, cap a les files de les democràcies defectuoses i escorant-se en alguns graus cap els sistemes autoritaris.

dimecres, 9 de gener de 2019

S’ESTÀ ACABANT DISSIMULAR

Si Catalunya deixés de ser espanyola, el senyor Casado, per exemple, no tindria arguments per fer cap mena de campanya. Principalment, perquè tots els altres, els de qualsevol àmbit de la política i de la vida, ja els hi ha pres Ciudadanos, Vox i tots els qui se situen quilòmetres enllà de la Constitució. La dretanització de la vida política espanyola, al ritme de l’europea no és tant el resultat de la ineficàcia i el fracàs consegüent de la socialdemocràcia i dels liberals, i evidentment dels mateixos sistemes comunista i capitalista, com d’un profundíssim cansament de la maquinària democràcia formal. De l’avorriment i el tedi a què ha arribat l’administrador d’aparences, el creador de virtualitats, el fabricant de caretes, simulacres i escenificacions teatrals diverses. Els manaires s’han atipat de fer veure que ho fan tot per al poble. Estan cansats de dissimilar que el poble els importa alguna cosa. I per tant, ha tornat a arribar l’hora de governar per a si mateixos amb cohorts immenses del súbdits a mercè dels seus capricis. Quan Vox, per posar un exemple ibèric, manifesta obertament, sense circumloquis ni cap mena de vergonya, que el feminisme, l’avortament, la diferència, el pluralisme o qualsevol relativisme són el flagell, la desgràcia o el càncer de la nostra societat que s’han d’extirpar sense contemplacions, està dient que la terra només pot ser dirigida pels qui són portadors de les essències pures de la suprema raça, la suprema religió, els suprems costums, la suprema llengua, la suprema masculinitat i la suprema riquesa.

En realitat, la dreta i l’extrema dreta dels nostres dies ja no fan propostes polítiques pensant en el benestar de la gent o considerant-la com a ciutadania, sinó que el seu missatge s’ha reduït a una amenaça constant contra tot el qui, sobretot socialistes, comunistes i nacionalistes bascos i catalans, ha perpretat la catàstrofe de la societat actual. La judicialització de la política no és res més que el reflex de baralles personals per dirimir qui és més espanyol, qui més amo de la constitució i qui més perdonavides. La política com a espai trobada de la diferència per al debat, el diàleg, per als acords i els possibles consensos, i per a la participació popular, està desapareixen del mapa. I, si els tribunals no els complaguessin, l’alternativa seria el pistolerisme.

dimecres, 2 de gener de 2019

BON ANY NOU

Malgrat la tradició del ninou i els astròlegs, la gran majoria de mortals seguim estant políticament on érem fa tres dies. I en els altres aspectes de la vida, continuem essent el que érem fa tres dies, només que tenim una mica més de gruix de passat, una mica més d’edat i les perspectives de futur amb les mateixes fantasies, utopies, i similars limitacions que ja imaginàvem fa escassament 72 hores. El ninou (en llatí anni novi) seria una mera convenció en el còmput del temps, si no fos que hom espera que li arreglin el sou, que no li augmentin els impostos, que alguna de les coses positives que auguren els horòscops s’acabi fent realitat, que els propòsits que hom es fa es portin a terme, almenys les primeres setmanes de gener, i que el canvi climàtic vagi prou lent perquè no ens agafi amb els pixats al ventre. Però, és clar, bona part d’això sol dependre dels qui han de fer pressupostos i aprovar-los. De moment, però, avui dia 2 de gener, encara tot està per fer. El refranyer ja ens avisa que per Cap d’Any no tots són bons auguris: si escau en dimarts, porta mal de cap; si és en dijous, porta mals de cor; si en divendres, mal de ventre; si en diumenge, ven els bous i no sembris. Com que enguany cau en dimarts, ja ho saben, aspirines.

Un servidor, tot i l’escepticisme en aquestes coses dels auguris i les profecies, sí que ha demanat als déus que Espanya no la governin ni Casado ni Rivera ni, mai tant!, ningú de Vox. Només llegint el que ens farien als catalans ja em veig organitzant un exili massiu a Bèlgica, Eslovènia, Kosovo, Macedònia o Armènia. I dic als catalans, a tots, perquè quan diuen què faran si governen, no discriminen entre independentistes i unionistes. Prometen, fixin-se bé, asfixiar les finances de la Generalitat!. S’ha de ser animal per fer-ho pagar fins i tot als teus! Fa l’efecte com si els catalans féssim més dolents encara del que són en realitat tots aquests polítics. Com si els féssim sortir la bèstia rabiosa que tothom devem portar a les entranyes. Si us plau, doctors, no hi ha algun altre remei per aplacar aquesta ira, que no sigui, com diu Aznar, aplicant una intervenció “a fondo de la autonomía catalana, sin límite de tiempo y de todas las instituciones"? Pagaran justos per pecadors. O sigui que la meua veïna del PSC no podrà veure la TV3? Qui ocuparà la seu de la Generalitat, un virrei?