Si Catalunya deixés de ser espanyola, el senyor Casado, per exemple, no tindria arguments per fer cap mena de campanya. Principalment, perquè tots els altres, els de qualsevol àmbit de la política i de la vida, ja els hi ha pres Ciudadanos, Vox i tots els qui se situen quilòmetres enllà de la Constitució. La dretanització de la vida política espanyola, al ritme de l’europea no és tant el resultat de la ineficàcia i el fracàs consegüent de la socialdemocràcia i dels liberals, i evidentment dels mateixos sistemes comunista i capitalista, com d’un profundíssim cansament de la maquinària democràcia formal. De l’avorriment i el tedi a què ha arribat l’administrador d’aparences, el creador de virtualitats, el fabricant de caretes, simulacres i escenificacions teatrals diverses. Els manaires s’han atipat de fer veure que ho fan tot per al poble. Estan cansats de dissimilar que el poble els importa alguna cosa. I per tant, ha tornat a arribar l’hora de governar per a si mateixos amb cohorts immenses del súbdits a mercè dels seus capricis. Quan Vox, per posar un exemple ibèric, manifesta obertament, sense circumloquis ni cap mena de vergonya, que el feminisme, l’avortament, la diferència, el pluralisme o qualsevol relativisme són el flagell, la desgràcia o el càncer de la nostra societat que s’han d’extirpar sense contemplacions, està dient que la terra només pot ser dirigida pels qui són portadors de les essències pures de la suprema raça, la suprema religió, els suprems costums, la suprema llengua, la suprema masculinitat i la suprema riquesa.
En realitat, la dreta i l’extrema dreta dels nostres dies ja no fan propostes polítiques pensant en el benestar de la gent o considerant-la com a ciutadania, sinó que el seu missatge s’ha reduït a una amenaça constant contra tot el qui, sobretot socialistes, comunistes i nacionalistes bascos i catalans, ha perpretat la catàstrofe de la societat actual. La judicialització de la política no és res més que el reflex de baralles personals per dirimir qui és més espanyol, qui més amo de la constitució i qui més perdonavides. La política com a espai trobada de la diferència per al debat, el diàleg, per als acords i els possibles consensos, i per a la participació popular, està desapareixen del mapa. I, si els tribunals no els complaguessin, l’alternativa seria el pistolerisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada