dimecres, 27 de març de 2019

ELS IMPUNES i ELS MALEDUCATS

A propòsit del repertori d’infames declaracions d’alguns candidats de formacions polítiques de dreta i d’extrema dreta a ser representants de la dita sobirania nacional en les poperes eleccions generals, cal que ens referim tant a la mala educació com a la impunitat. A saber: una persona gaudeix d’impunitat quan no és castigada o no pot ser castigada, en el cas que cometi una falta o un delicte, tipificats en els codis legals ordinaris corresponents. La Comissió de Drets Humans de l’ONU del 8 de febrer de 2005 va fixar la definició de la impunitat en el sentit següent: La inexistència, de fet o de dret, de responsabilitat penal per part dels autors de violacions, així com de responsabilitat civil, administrativa o disciplinària, perquè escapen a tota recerca amb la intenció de la seua inculpació, detenció, processament i, en cas de ser reconeguts culpables, [escapen a] condemna de penes apropiades, fins i tot a la indemnització del dany causat a les seves víctimes. I violar, per si algú no en té clar l’ampli espectre semàntic, vol dir no complir, no obeir, profanar, forçar en contra de la voluntat de l’altri i exercir violència física, psicològica, emocional i moral. El més impropi d’una societat civilitzada i democràtica és que aquests energúmens que menteixen descaradament, que injurien, ultratgen, calumnien, menyspreen persones, cultures, institucions, puguin ser elevats a la categoria de diputats o diputades de parlaments democràtics. Quan això s’esdevé, vol dir que tenim una societat molt malalta.

Normalment, els impunes de tota espècie i corral solen ser d’una categoria moral absolutament menyspreable. I els coneixereu aviat perquè són maleducats, grollers, sorruts, desvergonyits, fatxendes, malcarats, superbs, desconsiderats, desagradables i malcriats. Són aquelles persones que no respecten les més mínimes normes de comportament personal o social. Que no tenen cap consideració per allò que no sigui el seu propi clos personal, les seues conviccions, la seua creguda superioritat mental, social, moral, religiosa o orientació sexual. La bona educació és com tot, certament. O te l’han inculcada, que és una mica que educada, des de petit o hauràs de fer-te trampa tota la vida a tu mateix. Ja ho deia Sòfocles: un Estat on queden impunes la insolència i l’enviliment, acaba per enfonsar-se en l’abisme.

dimecres, 20 de març de 2019

OBEIR O DESOBEIR

No obeeixes quan qui en té l’autoritat et mana que facis una cosa i tu no la fas o en fas una altra. Estàs escoltant música o escrivint un article i et manen que vagis a comprar ous per fer truitada per sopar abans que no tanquin, i no hi vas. Desobeir consisteix a continuar fent allò que l’autoritat t’ha prohibit que facis. Seguint les jornades del Judici al TS, m’està semblant deduir que el Govern de Catalunya va convocar un referèndum, el van prohibir el Tribunals, i a partir d’aleshores el Govern se’n va inhibir i va ser el poble qui el va dur a la pràctica, malgrat tots els entrebancs policials. Catalunya en aquestes coses sol ser solidària. Quan convé recull milions per a la Marató i quan convé paga totes les despeses d’un referèndum. Això sembla que costa d’entendre als guardians de l’Estat i a multitud de súbdits espanyols avesats a la subvenció, al subsidi i que el pare pedaç els tragui les castanyes del foc. Algun encausat, en un moment donat del seu interrogatori per part dels acusadors, va fer constar, respecte de la insinuació de desobediència que contenien les preguntes, que l’Estat i per derivació els successius presidents del govern, fa temps que incompleix infal·liblement bastants sentències del Tribunal Constitucional. I hom va poder deduir que mai no s’ha vist que fos acusat per cap autoritat competent de desobediència i de qualsevol altre delicte congruent.

Sàpiguen que hi ha funcionaris i alguns mitjans informatius seriosos que s’han entretingut a fer la relació dels incompliments de les sentències del TC (i altres tribunals) per part dels diversos governs de l’Estat, en els últims trenta-cinc anys, i que la informació amb tot de detall i precisió jurídica la poden trobar molt fàcilment a Google. És a dir, no és es tracta ni de cap invent dels perniciosos secessionistes ni de falsedats que fabriquen les clavegueres del Palau de la Generalitat dels diferents governs catalanistes. Si els incompliments afectessin qüestions tan peregrines com disputes entre Generalitat i Estat per la forma que ha de tenir una baguet perquè es pugui anomenar com a tal, diries bah! Però, és que totes afecten temes molt sensibles. Tals com beques universitàries, serveis socials, cultura, medi ambient, model de finançament, pla de Rodalies, finançament de la Llei de la Dependència, etc. Poca broma, però no passa res!

dimecres, 13 de març de 2019

EL PODER I LA POR

De la relació entre el poder i la por se’n deriva la que hi ha entre força i veritat. El fet és que seguint el Judici del procés, en l’interrogatori al coronel Pérez de los Cobos, que va coordinar el dispositiu dels policies nacionals i guàrdies civils que havien d’evitar que es votés l’u d’octubre, escoltant estupefacte com, amb la petulància pròpia d’un comandament que se sent cofoi de fer bé la seua feina, parlava de l’exquisidesa de l’actuació dels seus subordinats, se’m plantejava automàticament el problema de la relació entre violència i poder. Mentre oïa com la Secretària Judicial, enviada el 20 de setembre a registrar la Conselleria d’Economia, s’exclamava de la por que havia sentit davant la tumultuària manifestació que es produïa a l’exterior de l’edifici, m’assaltava la idea d’una altra conflictiva relació, en aquest cas, entre por i covardia. Tots els tractats que s’han escrit sobre la relació entre violència i poder conclouen que l’única violència justificable és la del poder (normalment disfressat de poder polític). L’exclusivitat de la violència la té el poder, sigui o no sigui democràtic. Qui té el poder té la força física, simbòlica, penal, econòmica, cultural i religiosa. L’actuació policial de l’u d’octubre, malgrat tots els matisos que pogués contenir la instrucció de la magistratura que l’ordenava, per més violenta que s’hagués produït, des del punt de vista del poder, sempre seria justificable. Sempre tindrà més arguments i efectes de veritat que la que de la ciutadania ataconada, gasejada o disparada.

Perquè qualsevol protesta, expressió de desobediència civil o de manifestació en contra del propietari de la violència, és a dir, dels representants del poder, per més civilitzada que sigui, sempre serà considerada una apropiació indeguda de la violència i per tant delictiva. Més delictiva, com més expressiva, més impetuosa o més hostil sigui. Deia, molt encertadament, Joan Fuster, que “quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia”. Hi ha feines que són arriscades, i tant! La dels bombers, la dels policies, la dels inspectors de treball, la dels soldats, la dels que han de fer escorcolls, Tots estem exposats a sentir por en la nostra feina. Però, som més porucs o més audaços com més protegits estem: amb la nostres conviccions, la nostra expertesa o els nostres “àngels de la guarda”.

dimecres, 6 de març de 2019

L’AMOR QUE ESPANYOLITZA

Crec que la visió de Pablo Casado és que la majoria dels catalans l’arribem a estimar més que a Arrimadas i Rivera. Per això s’esforça tant ja en precampanya (i no vulguem saber després en campanya com es dedicarà a magrejar-nos!) a llençar-nos uns petons tan deliciosos com un 155 per a tota una eternitat, la revisió de la llei de l’avortament per fer-la recular fins a les coves tenebroses dels supòsits de 1985, que el català –i suposem que l’occità-aranès també– no sigui una pedra a la sabata per exercir de funcionari a Catalunya, pobres funcionari espanyol a Catalunya que se l’obliga a conèixer dues llengüetes de pacotilla!. I sobretot, amb la mateixa celeritat amb què imposarà un 155 que anul·li l’autonomia mentre ell mani, impulsarà una revisió del codi Penal a fi d’evitar qualsevol desafiament secessionista, introduint els delictes de sedició impròpia (?) i de convocatòria de referèndum. Quan vegi Casado que els sofriments dels catalans com a conseqüència dels nostres pecats, hagi produït l’efecte de convertir-nos en bons ciutadans, aleshores sabrem com de gran serà l’amor per a aquesta Catalunya recuperada per a l’Espanya sempre generosa amb els seus súbdits. Quan per imperatiu haurem desistit de portar-nos malament, Casado serà el pare més amorós que haguem conegut mai.

Doncs, en nom de l’eficàcia d’aquest programa d’amor incomparable, promourà una llei electoral que impossibiliti que els partits nacionalistes i separatistes (evidentment catalans i bascos) puguin decidir un govern, com va passar amb la vergonyosa darrera moció de censura contra Rajoy. Com que controlarà les finances de la Generalitat, convertida en una mera oficina gestora, ningú ha de patir mai més perquè es desviï ni un cèntim per a vel·leïtats secessionistes ni cops d’Estat, siguin o no simbòlics. I com que caldrà reformar l’administració, cosa que fa anys i panys que el seu partit no ha pogut fer per imponderables i, entre aquests, els molestos sindicats, per gestionar la Generalitat amb un centenar de funcionaris n’hi haurà ben bé prou. Més que res, per obrir i tancar les portes de les conselleries, perquè mai no es pugui dir que incorre en alguna inconstitucionalitat. Centralitzant la gestió a Madrid, s’estalviarà molts euros que es podran dedicar a fer realitat el dret dels pares a escollir entre escola privada i pública.