dimecres, 26 de juny de 2019

LA CRISI DELS PARTITS POLÍTICS

La partitocràcia se n’ha anat en orris. La darrera legislatura de Rajoy n’anunciava una mort aparentment sobtada. El moviment 15-M, per exemple, n’era un senyal clamorós. L’alternança entre PSOE i PP s’havia esgotat, perquè les ideologies que les sustentaven s’havien esfumat o s’havien diluït en l’essència de la postmodernitat. A saber: conformació d’un pensament dèbil, contestació als lideratges unipersonals i personalistes; ressorgiment del comunitarisme i l’assemblearisme, apoderament de l’individualisme, transversalitats versus dualisme esquerra-dreta, i triomf del relativisme eticomoral en tots els àmbits i ocupacions. Aquella placidesa i en certa manera seguretat política que havia proporcionat el bipartidisme pactat entre Cànovas del Castillo, i Mateo Sagasta, durant vint anys, a tombant del segle XIX, i que es va repetir, en certa manera, entre socialistes i conservadors a partir del 1978 de la nostra era constitucional, s’ha anat convertint, farà una mica més d’un lustre, en una quimera. S’ha fracturat la dreta tradicional balancejada pels interessos sempre estratègics del capital, de manera que ha reduït el seu programa polític a la defensa de la unitat de la pàtria i a la lluita contra els separatismes i nacionalismes. I l’esquerra s’ha triturat a ella mateixa, com ha passat gairebé sempre des de la revolució industrial, desorientada a la recerca de matisos insubstancials que en singularitzin els grups i grupets que no sumen per governar. Però com que volen governar, han de sumar malament, molt malament.

En el particular del catalanisme independentista, potser encara és pitjor. La fragmentació, la dispersió, el batibull de sigles, les invencions constants d’estratègies, la desorientació que provoca en aquesta època d’incerteses, malgrat el 5G, són les manifestacions que es deriven de la tònica general, però, en el cas del catalanisme, ve tant de lluny que fa pensar en un atavisme. Que els catalans republicans per a la independència tenen el gen de no entendre’s mai. Així com la dreta, l’extrema i tota la resta, almenys té un objectiu meridià, consistent, com dèiem, en la defensa de la unitat de la pàtria i per i en això sempre ha fet, fa i farà front comú, encara que no s’entenguin en homofòbia, racisme, xenofòbia i i altres fòbies, el secessionisme no s’encola ni per la pàtria catalana.

dimecres, 19 de juny de 2019

ON SOU?

Davant el que està passant amb els presos, encausats i exiliats polítics catalans per haver exercit la desobediència civil, on sou, si més no a la vella Europa, els intel·lectuals compromesos amb la llibertat, la justícia, la humanitat, els febles i els pàries? On sou els professors d’ètica i de moral de les universitats europeus en les aules de les quals s’han forjat els principis de la nostra civilització? Sí, on sou capellans, monjos i monges que prediqueu la justícia, l’honestedat, l’amor de Crist? Sí, on sou filòsofs, sociòlegs, antropòlegs? On sou actors, pintors, escultors i músics? On són els polítics dels partits que més han batallat per la llibertat i la justícia en la història dels pobles d’Europa? Sí, és clar que els coneixem els deu, els vint, els cent que denuncien la injustícia i se solidaritzen amb la causa de l’autodeterminació: Sí, que es trenquen a cara perquè les qüestions ètiques i morals no se subroguin nomes en la tranquil·litat de la intimitat. Sí, ubi sunt, com deia Fray Luís de León: los pocos sabios que en el mundo han sido? Sí, on són els seus manifestos, les seues proclames, les seues protestes, els seus revoltaments? Quants n’hem comptat de tots aquests que conformen l’elit de les nostres societats tan magnífiques? Cinquanta, cent, que hagin aixecat la veu (N. Chomsky no falla mai i no és europeu) i s’hagin referit a tot plegat com una de les vergonyes més calamitoses per als fonaments de les democràcies europees del segle XXI? Sí, quants catedràtics de dret constitucional i penal, quants col·legis d’advocats, han estat valents per desautoritzar tècnicament les acusacions de rebel·lió i sedició en la denominada causa especial del TC?

Sí, ja sabem que són preguntes retòriques. Però si realment fóssim la societat ideal que diuen que som, si fóssim una societat tan sana, tan culta, civilitzada, honesta, plenament democràtica, no ens hauríem revoltat massivament contra les barbaritats que s’han dit en un dels judicis més transcendental de la història contemporània d’Europa? Sí, certament, la figura de l’intel·lectual que posava en dubte constant els sistema de coses en què ens movem i vivim, aquell que superava amb autoritat dialèctica les opinions de la majoria de periodistes i tuitaires en l’anàlisi crítica de la realitat del seu entorn, ha mort. Quants en queden, Fray Luís? Deu, vint, cent?

dimecres, 12 de juny de 2019

MINISTERI FISCAL

Malgrat que ho hagi pogut veure i sentir mig món, la Fiscalia ha conclòs que a Catalunya, entre el 20-S i l’1-O de 2017 es va perpetrar un cop d’Estat, hi va haver violència tumultuària desencadena i fou ordit per organització criminal. I més malvestats col·laterals i derivades que desbordarien qualsevol Codi Penal. Per al comú dels mortals, és fa difícil de creure que la Fiscalia, després de tants testimonis, de tants documents, de tanta contradicció amb les defenses, no hagi variat ni una coma del que entenem que ja tenia assumit abans que comencés tot plegat. I això, per què? ¿Perquè com a funcionaris els és igual treballar que fer feina i mentre estàs en el judici no et manen altra cosa? ¿Per demostrar que la garantia de la unidad de la Patria qui la defensa millor que els polítics és la Fiscalia? ¿Per una qüestió de prestigi i de mèrit en la mesura que han evidenciat que saben i interpreten les lleis millor que ningú i per això són fiscals del TS? Les conclusions de la Fiscalia, de fet, venen a conjecturar que el judici només haurà estat la mera formalització del seu Pre-judici: que el govern de la Generalitat, amb l’anuència de la presidència del Parlament i la col·laboració necessària d’Òmnium Cultural i l’ANC, havia organitzat un cop d’Estat. I, per tant, encara que en el tràmit del judici només es pogués demostrar que havia estat intel·lectualitzat, sentimentalitzat, verbalitzat, desitjat, informalitzat o irresolt, els processats haurien comès (H. Kelsen dixit) igualment els delictes de rebel·lió, sedició, malversació, desobediència i potser algun altre, que ja es veuria. La convicció de la fiscalia sempre ha estat la mateixa: Culpables! Ergo, escarment exemplar per als segles dels segles.

Ja és ben vergonyós que el govern que és qui designa el fiscal general de l’Estat sobre el qual recau la direcció del Ministeri Fiscal, parli de separació de poders. Com si el govern de torn no tingués cap criteri polític respecte de l’acció de la Fiscalia. Com si aquesta no rebés instruccions i ordres del govern. Com si el govern no interpretés al seu albir la imparcialitat i la independència del Ministeri Fiscal. Tot govern, ordena i mana. I això ho sap tothom. La pregunta és molt evident: ¿el govern Sánchez és tan neutral que calla com un mort davant el relat espantosament acusatori de la Fiscalia del Suprem?

dimecres, 5 de juny de 2019

REPÚBLICA

Davant la imminència que es constitueixi un govern republicà a la paeria de Lleida (i que els republicanisme hagi ampliat el nombre d’alcaldables i regidors als municipis de tot Catalunya), em plau de festejar-ho demanant al qui serà el nostre nou paer en cap que faci honor als primers republicans lleidatans que, des de mitjan segle XIX, però obertament a partir de la revolució de setembre de1868, feren possible que el progrés, l’humanisme, la cultura, l’autonomia municipal, el federalisme, la llibertat religiosa, els drets de ciutadania, la justícia social, arrelessin en la societat ilergeta, i fossin els valors que havien d’inaugurar la modernitat a Ponent. Els germans Ramon i Pere Castejón (advocat i farmacèutic respectivament), l’advocat Pere Mies, el metge Pere Pérez, i, sobretot, Miquel Ferrer i Garcés (1816-1896) no solament han de tenir espais privilegiats a la ciutat, sinó que la seua vida i obra ha de ser divulgada a totes les escoles i instituts del territori. Demano, doncs, formalment des d’aquest humil racó que Segre fa més de trenta anys que em presta per opinar, i amb el respecte degut, que Miquel Ferrer i Garcés posi nom a una dels carrers més cèntrics i importants de Lleida. L’eminent historiador de la nostra Universitat, senyor Manuel Lladonosa, n’ha escrit una biografia colossal.

Els encarregats de dur a terme la tasca de restitució de la memòria històrica de Lleida, que fa poc han fet passos positius en la seua dignificació, només cal que fullegin el llibre perquè hi trobaran totes les raons del món. Si hi ha deu personatges de la història de la ciutat que són imprescindibles per entendre-la i estimar-la, un d’aquests és sense cap mena de dubte Miquel Ferrer. Personatge, com resumeix Lladonosa, “preeminent del republicanisme i de la vida social lleidatana del segle XIX”. Advocat, professor d’història i geografia i director de l’Institut Provincial. Diputat a Corts entre els anys 1854-56 i 1869-71. Governador civil de Lleida el 1868 i de Barcelona, el 1873. Director general d’instrucció pública el 1873. Promotor i president de la primera entitat cultural lleidatana moderna que fou la Sociedad Literaria y de Bellas Artes i el seu certamen literari, precedent dels Jocs Florals lleidatans. Degà del Col·legi d’Advocats. Defensor del projecte federal de Pi i Margall. En fi, un enorme excel·lentíssim!