dimecres, 25 de setembre de 2019

PACTES O RES

Fallida la legislatura espanyola, noves eleccions i paciència. Tanta que potser, si no ho arregla la intel·ligència, n’haurem de fabricar per a unes terceres, i qui sap si per a unes quartes, si la Constitució no ho impedeix, o un tsunami populista acaba entronitzant el dictador de torn que posa fi a la immaduresa dels actuals líders polítics. Quan parlem de la complexitat social del nostre món, en el fons ens referim a la idea de matis, de tonalitat. Ja fa anys que les coses no són només blanques o negres. Que les idees són de dretes o d’esquerres. O que la gent és autòctona o forana. La complexitat no apunta només a la diversitat, sinó que implica la interconnectivitat de les idees, de les coses, dels elements, la seua transversalitat, les sues interaccions i, com no, les seues contradiccions. El filòsof Edgar Morin és qui va enunciar preclarament els principis del paradigma en què estem immersos i que molt ens temem que no han entès cap dels líders dels principals partits espanyols, sobretot el PSOE, els intel·lectuals militants del qual de ben segur que l’han estudiat i potser l’han explicat a les aules universitàries. El que fa feredat no és que l’Estat es gasti una altra milionada per a unes noves eleccions, sinó que la dita esquerra, el progressisme, no hagi entès res del món en què vivim. El problema no és dels ciutadans. No és que voten malament, com ha insinuat algun miserable. La desgràcia és que el nivell dels líders i de les executives dels partits és molt simple. Com diria Morin: no han superat el paradigma de la simplicitat.

Doncs, ja som al cap del carrer: Per gestionar la complexitat d’idees, de morals, de voluntats i de sensibilitats de la nostra societat, és a dir per fer governable allò que es a la rel de la democràcia, cal saber sumar quànticament. La suma ja no es fa només amb homogenis. L’habilitat, la intel·ligència, la capacitat que han de demostrar els polítics d’avui s’ha de concretar a saber fer la quadratura del cercle. Si no, que ho facin els tecnòcrates, almenys durant un temps, i els capitostos que n’aprenguin. I que la literatura política que continua alimentant des de la premsa la visió del món de forma dual, que calli d’una vegada fins que no es recicli. Cosa improbable mentre siguin la veu del seu amo. Un amo al qual, per cert, l’únic que li interessa és el compte de resultat.

dimecres, 18 de setembre de 2019

LA POR DEL PSOE

No hi ha govern de coalició, PSOE-PODEM (per simplificar), entre altres, pel tema català. El PSOE no es vol veure abocat a haver de imaginar una solució al problema catalán, ni haver de parlar d’autodeterminació, de presos polítics, d’exiliats ni de res que s’hi assembli. El PSOE no vol perdre els votants espanyolistes de centreesquerra ni pot voler sentir que pactant amb Iglesias i companyia s’ha empeltat de comunisme. Aquestes són les raons principals que repudien qualsevol fórmula de pacte de govern. No són els egos dels líders, són les pors que es desmanegui i contamini la substància actual del socialisme espanyol. Un partit reformista, que representa una bona part de la classe mitjana, que ha demostrat que quan té poder és un bon ascensor social, i que, ara per ara, no te cap intenció de fer experiments amb la Constitució ni amb cap Estatut d’autonomia. Un partit en què els modernos progres burgesets s’hi troben com a casa i que sap patrimonialitzar com ningú la moral social, allò que està bé i el que està malament. Per ser coherent amb l’evolució ideològica, programàtica, que ha fet el partit des de la transició, potser només li cal desprendre’s de l’apel·latiu obrero. Amb Partido Socialista Español ja n’hi hauria ben be prou. Per tot això té tanta por de pactar una coalició amb les de Unidas Podemos. El PSOE ja no està per revolucionar res, sinó per acomodar la governança als canvis naturals que la majoria de la societat va fent al ritme dels imaginaris mentals que la ciència i la tècnica ens van dissenyant.

El PSOE sap que el conflicte català no solament fou l’embrió de C’s, sinó que ha donat ales a VOX. I per tant, estratègicament, no va dubtar ni un segon a votar l’aplicació del 155 ni va aixecar ni un dit contra la repressió policial de l’1-O. Insistim, el PSOE no pot dubtar davant una part important del seu electorat constitucionalista, unionista, catalanofòbic i monàrquic. No pot alimentar l’extrema dreta amb projeccions ideològiques favorables al federalisme, al republicanisme o als mètodes refrendataris de les democràcies participatives i directes. I no ho pot fer perquè les elits econòmiques del país ho prohibeixen. La diferència, tanmateix, és que amb bona part de la gent del PSOE es pot parlar de tot. En això de parlar, el PSOE és molt més generós que el PP i no cal dir que el partit de Rivera.

dimecres, 11 de setembre de 2019

UNITAT ESTRATÈGICA

Veient venir les pedregades del TS, davant l’explicitesa dels conflictes d’interessos entre partits i entitats sobiranistes i constatant l’absència total de senyals o indicis per part de l’Estat de cap mena de disposició al diàleg, sona de fa temps una música que reclama unitat estratègica. Ho deu fer que en fer-te gran perds capacitats intel·lectives o que per experiència ja no et fies del sentit que el llenguatge de la política dona a les paraules, un servidor no acaba d’entendre què caram vol dir aquest sintagma, unitat estratègica, encara que soni tan bé. Unitat és fàcil d’entendre: és un tot no divisible en parts o format per parts concordants o la concordança de les parts a un objectiu comú. Però què vol dir estratègica? Segons els millors diccionaris de la llengua, estratègia és l’art de coordinar les accions i de maniobrar per tal d'aconseguir una finalitat. Bé, analitzats minuciosament els discursos divergents dels dirigents d’ERC (no diuen el mateix Aragonès que Marta Rovira) i dels diferents portaveus de Junts per Catalunya i el PDeCat (que tampoc acaben de quadrar), un servidor ha de reconèixer que no té ni idea a què es pot referir l’aclamada unitat estratègica. Si és notori que Junqueras i Puigdemont plantegen camins diferents per arribar al mateix objectiu o la mateixa finalitat, encara que només sigui l’autodeterminació, ¿serà que unitat estratègica és una simple expressió placebo per no desesperar el poble que s’estira els cabells davant el desconcert que provoquen els principals partits independentistes?

Suposant, però, que la mobilització de la Diada, la que el poble avui un cop més generarà, forcés els propers dies una unitat d’acció, em pregunto quina serà l’estratègia comuna? Si la unilateralitat no convé i no és possible; si el diàleg no està en cap agenda espanyola, si la confrontació pacífica no suma, si la desobediència civil no és tècnicament aconsellable per a la sustentació de les institucions catalanes, quina estratègia queda que pugui produir algun efecte favorable als partidaris de l’autodeterminació? Una gran picada de peus amb cassolada inclosa dia sí dia no? Una mobilització permanent? Aturades de país, vagues generals? Tancament de caixes? Si l’estratègia és, com invoquen alguns, convocar eleccions, sincerament aquesta estratègia s’anomena, ras i curt, competició electoral.

dimecres, 4 de setembre de 2019

LA VIA ERC

Com que en política no s’acaba de parlar mai clar sobre què s’és, què es vol, com s’actua, què es farà, un servidor gosa interpretar, a partir del que diu Junqueres, Aragonès i Sardà, què proposa ERC respecte de la independència: 1. Sí, en el desig íntim, a la constitució d’un Estat català en forma de República. Of course!. 2. Però, pel pa que s’hi dona, ni DUI (Declaració Unilateral d’Independència), ni cap mena de decisió unilateral catalana. Segons els líders republicans cal superar aquesta fase. 3. I com se supera la fase unilateral? Doncs, a traves de la negociació i el pacte amb l’Estat; ço és, que ens fem càrrec que la qüestió es pot retardar més o menys fins a la fi dels temps. Negociació i pacte amb l’Estat que, per cert, és en l’ADN d’ERC i de l’antiga Convergència, dita ara com es digui. 4. Ergo, continuar alimentant l’ànima amb un desig incorruptible d’independència sine die, treballar el present continu amb el que tenim, l’Estatut ribotejat, i sostenint el mantra musical de la negociació. Això sí, amb la suficient intel·ligència tàctica, expressada tant en les formes de fer com en les maneres de dir, perquè qualli majoritàriament en l’imaginari col·lectiu que ERC és la genuïna expressió de la catalanitat popular, el referent de la nostra identitat social, cultural i mítica. Quatre manaments que es resumeixen en un: realpolitik. Una política basada més en el racionalisme pràctic que en principis de l’absolutisme ètic i ideològic. ERC no vol arriscar a tenir més presos polítics ni exiliats

El més destacable d’aquest posicionament és que serveix tant per ampliar la base dels seus votants, segons els darrers resultats electorals, com per arrossegar els crítics pragmàtics del PDeCAT i els que per la deriva independentista d’aquest partit se’n van anar als hortets particulars de Lliures, Convergents, Lliga Democràtica; o els que, atomitzats els fins darrers de la creença independentista i els mètodes per arribar-hi, se’ls presenta el dubte metòdic de si cal seguir Puigdemont, Mas o Bonvehí, o, encara, Pascal o Campuzano. ERC, des dels temps de Companys i Macià, no havia gaudit d’un lideratge tan incontestable com amb Junqueras. I aquest fet no solament té un valor cohesionador en el partit incontestable, sinó que es veu reforçat per la incapacitat del centre dreta catalanista de trobar el seu pal de paller.