Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barra Lliure. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Barra Lliure. Mostrar tots els missatges

13 de març del 2024

SOLIDARIS?

Quan patim una luxació a les cervicals o se’ns ha inflamat la ciàtica ens costa poc d’admetre que no som res en aquest món. Res més que un lapse de temps en la història del temps i encara menys en el no-tems. Una taca microscòpica entre els milions d’éssers humans del nostre món. Que a penes som un malalt més entre els centenars de malalts del nostre entorn pròxim o una insignificança davant l’horror que sofreixen milions de congèneres. Tanmateix, tant si patim com si gaudim, només som un jo que no és ningú més ni cap altre. Patim i sentim i gaudim nosaltres cadascun de nosaltres individualment d’acord amb la nostra manera de ser, segons la nostra constitució biològica i/o segons la nostra formació intel·lectual, la nostra religiositat, la nostra herència cultural. Ser-en-el-món, ser-un-mateix, la consciència de ser aquí i ara. En parla Heidegger a través del seu dasein. La diversitat, la desigualtat, l’antítesi, la desproporció, aquest salt qualitatiu en l’evolució de l’espècia cap a la individuació, en la formació de la consciència del jo intransferible, radica l’origen de la cultura, de la civilització i del concepte de família. El patiment i el dolor és personal i intransferible. El gaudi, també. ¿Poden ser transferits, encomanats a un altre?, evidentment. ¿Poden els altres alleugerir-nos el patiment o regalar-nos alegria?. Òbviament. Sí, poden ser compartits. I és en aquestes transferències que radica, precisament, el concepte de comunitat.

Però, paradoxalment, aquesta mateixa constitució en comunitat, de vincular interessos i objectius (inicialment per a cobrir les necessitats més peremptòries), comporta una jerarquització: l’establiment d’uns alfes i uns betes, d’uns tòtems i uns tabús, d’uns poderosos que ordenen i uns súbdits que obeeixen. Així que neix la necessitat de compartir, tant se val el sistema polític que regeixi la comunitat constituïda en nació, s’estableixen automàticament regles, normes, prelacions, privilegis, classes, deures i obligacions. I d’aquí la competició, la rivalitat, l’enfrontament, l’esclavatge; però, alhora, la generació de l’ideal d’una ciutadania lliure i igual davant la llei, amb els mateixos drets i deures. Si viure en societat ens limita. en certa manera, poder esdevenir-un-mateix, molt més encara l'homogeneïtzació de la globalització cultural, que en clona com a xais.

6 de març del 2024

AIGUA

Patim una sequera brutal, amb estats d’emergència i d’excepcionalitat com si el Sàhara ja ens hagués colonitzat. Però encara hi ha individus que tenen els pebrots d’omplir la piscina de casa seua trampejant tota mena de restriccions. Gràcies a la desgràcia que pateixen sis milions de residents a Catalunya, s’ha publicitat que a Badalona fa anys que una canonada perd milers de litres d’aigua cada any, sense que s’hi hagi posat remei fins ara. Que hi ha municipis on els seus habitants gasten centenars de litres d’aigua molt per sobre de les seues possibilitats. Que n’hi ha d’altres en què fa mesos i mesos que s’abasteixen d’aigua de cisterna. I així, dia rere dia, casos i casos d’insolidaris, de negligents, de pocavergonyes, l’única moral dels quals consisteix a practicar allò tan miserable de mentre jo vaig calent me’n ric de la gent. I encara hi ha partits polítics que s’oposen a sancionar aquests barruts! I politiquegen, com si tinguessin una bola de vidre, amb l’argument de la manca de previsió i d’inversions del govern o que el mal finançament dels municipis no els permet escometre obres hídriques. Que si naps que si cols.

El cas és que en el nostre món, al capdavall tot gira a l’entorn dels diners. Fins que no ens rasquen la butxaca ens fem l’orni. No ens recordem de santa Bàrbara fins que no trona. I, enmig del diluvi, resulta que no tenim les infraestructures per contenir l’aiguat. Que si s’ha construït a la llera de rieres i davall de talussos, que si s’ha fet passar la via del tren massa prop de la mar, que si els embornals estan taponats. En fi que ens comportem, cadascun de nosaltres i tota l’administració, com la canalla consentida. Nogensmenys, la realitat és que no tenim diners per a tot el que ens cal. Una sola dessaladora costa tant com construir i equipar tres bons hospitals i ja no diem el nombre d’escoles. Sí, esclar, hi ha d’haver prioritats, però passa que les prioritats ho són totes les coses, en tots els sectors econòmics, en la majoria d’ajuntaments i de les nostres cases. ¿Quant val equipar tot el país amb fibra òptica, amb energia sostenible, enxarxar-lo comunicativament per tren, equipar-lo amb els CAP i hospitals i les presons que falten, pal·liar sequeres i maltempsades de tota mena? Què en diuen els qui critiquen la gestió de la sequera del dèficit fiscal estratosfèric de la Generalitat?.

28 de febrer del 2024

PARA BELLUM?

M’ha semblat llegir, fa uns dies, que alguns alts comandaments europeus han dit que ens preparem per a una possible extensió de la guerra d’Ucraïna. I, tanmateix, no hem sentit cap polític de pes que els contradigui. Ni hem llegit cap esverament ni cap rèplica que recordi, com feia Thomas Mann, que “la guerra és la sortida més covarda als problemes de la pau”. De manera que si els que han de gestionar la pau no en saben, al carrer i uns altres. I els mètodes per fer-los fora, tothom els pot trobar a la Viquipèdia. Suposo que la majoria de la gent, amb una ingenuïtat esborronadora confia que els generals ja tenen en alerta els professionals de la guerra, i la indústria de l’armament en plena producció. Que, si es dona el cas, ens trauran les castanyes del foc. El més preocupant és que per motius patriòtics, religiosos o ideològics de l’estil que cal combatre el comunisme i la maçoneria, les masses ens deixessin portar a repetir la barbàrie de la guerra, on, com deia algú, “joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre ells per la decisió dels manaires que es coneixen i s’odien, però no es maten”. Ens treu de polleguera pensar que hi pugui haver gent tan inconscient o forassenyada que cregui que amb l’armament d’avui dia es pugui salvar alguna pàtria, alguna idea, alguna moral, alguna religió, algun patrimoni. Al fil de les paraules d’A. Einstein, jo tampoc sé amb quines armes es lluitarà en aquesta tercera guerra mundial de què ens alerten els experts, però el que és segur és que a la quarta guerra mundial es lluitarà, si queda algú viu i sencer, amb pals i pedres.

Ja és ben estrany que guerrejant-se no massa més lluny de 3000 quilòmetres de casa nostra, ningú, llevat dels portaveus de Hamàs, no parli dels morts, dels desapareguts ni dels morts en vida per a tota la vida que sobreviuran a l’horror. Del que sí tenim notícia, en canvi, és de l’armament. Dels drons, dels míssils de llarg abast, dels tancs, dels avions i, si s’encabrita la cosa, acabarem parlant de l’abast destructiu de les mini-bombes atòmiques, els mini-nucks, com si enraonéssim de les últimes novetats d’un catàleg del terror. En fi, com ha passat sempre, la insensatesa d’alguns ens pot portar a tots a l’abisme definitiu. A tall d’anècdota, des de gener de 2012 s’han desactivat 8.273 explosiu de la guerra civil que fa 85 anys que es va acabar.

21 de febrer del 2024

BUROCRATITZACIÓ

Per viure, simplement, per viure, necessites fer centenars de tràmits. Centenars de gestions repetides per a centenars de funcionaris de la selva d’administracions que ens governen. L’ermità precisament és aquell que ha decidit, entre altres, no ser esclau ni de la burocràcia administrativa ni de la jerarquia vaticana, sempre esclar, que de la cova on viu no n’hagi de pagar cap lloguer. Una cosa és l’eficiència dels mecanismes de govern de la societat i una altra és la desmesura, la bogeria dels sistemes de verificació, de control, de seguretat que els administradors exigeixen perquè tot funcioni eficaçment. S’ha arribat a crear una maquinària tan complexa, tan fragmentada i cada fragment tan zelós i gelós del seu quefer, que hom no pot fer un pas que no hagi d’omplir un fotimer de papers, hagi de demostrar qui és, on, com i de què viu i quin mal pateix, i tota aquesta informació no l’hagi de repetir mil vegades a cada finestreta on s’ha d’adreçar per fer o obtenir el que sigui. I aquest calvari, paradoxalment en el món de la supercomputació, amb una IA capaç de representar-te viu àdhuc quan ja t’han sebollit o convertit en cendra. On des de milers de quilòmetres els amos del ciberespai poden saber, al moment, quanta aigua despens quan et dutxes o si fas prou passos al dia per complir amb els estàndard saludables. I el cinisme de pensar, els funcionaris del Sistema, que tothom és capaç d’entendre’s amb una màquina o, simplement, que té una màquina on poder desentranyar la Selva.

I el més esperpèntic és que, després de tanta paperassa, tants requisits, tants avals, tants registres, tantes inspeccions, tantes matrícules, res no és més eficaç ni més ràpid ni més satisfactori ni més compensatori. Els desentranyables camins per obrir un negoci, per aconseguir una subvenció, per cobrar de l’administració, per nàixer, per morir són, sovint, tan desesperants que alguna cosa tenen a veure amb les malalties mentals i emocionals de la nostra societat. Diuen que la complexitat és un dels trets característics del nostre món i alhora que el nostre pensar-el-món és d’una liquiditat espantosa, d’una frivolitat i una hipocresia inigualables en la història de la humanitat. Ja sabem, com va dir algú que la realitat sempre és obstructiva. Però no serà que complicar-nos l’existència és una de les armes més rendible de control social?

14 de febrer del 2024

VUIT MILIONS DE CATALANS?

A Catalunya ja som més de vuit milions. D’aquests, quasi un milió tres-cents mil, segons la terminologia que utilitza l’Institut d’Estadística de Catalunya, són població estrangera. Dels vuit milions, n’hi ha un i mig que tenim 65 anys o més, més o menys tants com n'hi ha de menys de 20 anys. I la demografia ens porta a fer-nos la pregunta d’antropologia cultural: els vuit milions que viuen, treballen, pensionats, aturats i subsidiats són tots d’alguna manera catalans? O només aquelles i aquells que volen ser-ho?. Bé, doncs, en què consisteix la catalanitat?. Què és la identitat catalana?. En general, totes les identitats se signifiquen per tenir una llengua pròpia, una història particular, uns costums específics, unes festivitats singulars, un folklore, un dret civil o uns furs privatius, una articulació i divisió territorial distintives, una toponímia i unes mesures ancestrals, una simbologia, unes divises, uns emblemes o uns tòtems i tabús llegendaris i unes expressions no verbals que comuniquen unes formes de comportaments socials (tribals) ritualitzades tant en la forma de fer, com de raonar, de pensar, de veure i de transmetre el món. Que per un instint de pervivència etnogràfica s’actualitzen amb penes i treballs generació rere generació ja sigui a través de la festa, de la gastronomia, de la dansa, de la poesia, de la música, del llegendari, ja sigui naturalment de la llengua oral i literària.

Tenint en compte el susdit, quants dels vuit milions d’empadronats a Catalunya senten que pertanyen a la cultura catalana?. Qui en fa el paper de transmissor als nouvinguts, siguin nascuts aquí o migrats?. Doncs, parafrasejant M. de Pedrolo, com que no diu enlloc que siguis català, no hi ha cap document oficial que certifiqui que pertanys a una comunitat històricament conformada per característiques culturals comunes, els únics transmissors incontestables són l’escola, els mitjans audiovisuals públics i les entitats cíviques que les defensen, les protegeixen, les ensenyen, les transmeten. Amb una base legal procliu a ser reinterpretada en negatiu atès que sempre prevalen els drets culturals de la nació-estat, la transmissió de la catalanitat comença i acaba, a la pràctica, en el voluntarisme, ja que són actes de fe. I els actes de fe impliquen, dèiem, actes de resistència. Numantina, tants cops!

7 de febrer del 2024

PERPLEXITATS

A l’estat espanyol s’és major d’edat a partir dels 18 anys. Fins en aquesta edat, pel cas, no et pots treure el carnet de conduir, jugar en un casino, comprar alcohol, ni fer el soldat. Però, en canvi, amb 16 complerts et pots casar si estàs emancipat dels teus progenitors o, segons la coneguda com a Llei Trans, pots decidir, sense cap requisit, canviar el teu sexe davant el registre. I et dius, perplex, com pot ser que es produeixin aquestes incongruències? Com pot ser que havent-hi tantes evidències sobre la martingalada de l’Operació Catalunya, tantes evidències d’il·legalitat, tot just s’hagin obert unes diligències al TSJC sobre les infàmies vessades contra el fiscal Rodríguez Sol? Com s’entén que personatges com Donald Trump, encausat per no sé quants presumptes delictes, pugui esdevenir altre cop el candidat favorit a tornar a presidir els EUA? Ah, i donar-se el cas, que pugui amnistiar-se a si mateix? Esclar, hi ha gent, hi ha legisladors, hi ha comunicadors que troben normals aquestes situacions. I en això rau la nostra perplexitat. Quan falla la lògica i el sentit comú més elemental, quan peten les connexions entre raó i realitat, és molt recomanable tant la pràctica de l’eremitisme, de l’estoïcisme i l’orientalisme espiritual, com l’adhesió incondicional a la ironia, al sarcasme o a l’esperpent, i convertir la pròpia vida en un continuat sainet tragicòmic.

Sobretot perquè hi ha molts individus, molts polítics, molts alts càrrecs que estan convençuts que el linxament i tota sort de guerra bruta amb la connivència de tots els ressorts de l’estat estan justificadíssims per lluitar contra els que volen trencar Espanya. En això no hi ha democràcia que valgui. La nostra larvada perplexitat explota quan ens adonem que l’operació Catalunya es va dur a terme d’una manera tan barroera i desvergonyida, i que no hagi produït, fins a la data, cap daltabaix en l’estructura de l’estat. Un dia foren el GAL, un altre l’operació Catalunya i l’espionatge Pegasus, i ara algun funcionari de la judicatura, el cas és que els catalans, com aprecien els sociòlegs, més que cap altre ciutadà espanyol, vivim en un estat de perplexitat permanent, perquè molts vàrem creure i ens hem adonat que la fe en les utopies nomé serveix per anar fent camí i que, com diu C. Pavese, “l’art de viure és l’art de saber creure en les mentides”.

31 de gener del 2024

VIOLÈNCIES

Pels diaris ens assabentem que l’any 2023 ha estat, des que hi ha registres, dels pitjors en casos de violència masclista. En un 60% del casos, les dones no havien denunciat el maltractament. No ho han pogut evitar ni el Ministerio de Igualdad ni el Departament d’Igualtat i Feminismes. Tota la prevenció i la reparació que es pugui fer des dels poders públics és òbviament necessària, prescriptiva i sostenible en el temps, sempre, això sí, que la burocràcia no es mengi els objectius. El 2023, la Unitat de Suport a l'Alumnat en Situació de Violència ha registrat 841 casos des de l'inici de curs. Des de la l’inici d'aquest servei, el 2021, ja s'han atès més de 3.000 casos. Més consciència i sensibilització en els centres educatius, però els ha pogut evitar el Departament d’Educació? Segons la Plataforma de la Infància l’any passat el 27,8% dels nens, nenes i adolescents vivien en situació de pobresa monetària, fet que situa l’estat espanyol en els nivells més alts de pobresa infantil de tota la UE, amb 2,2 milions de persones menors de 18 anys amb ingressos inferiors al llindar de la pobresa establert: 10.888 euros par a una llar d’una persona i 21.185 par a famílies de dos adults i dos nens ¿Els ministeris d’Economia, de Treball i Drets Socials han aconseguit eliminar les causes que provoquen aquesta vergonya?. ¿Tenim estadístiques de les violències físiques, emocionals, mentals, sectàries que es generen en les nostres comunitats? Se n’ocupa algun ministeri o conselleria?

Esclar que sabem que la pobresa, la desigualtat, la discriminació i l’exclusió social, o l’exposició a situacions violentes en la infantesa i l’adolescència, els discursos d’odi que generen certs partits, dirigents polítics i mitjans audiovisuals o l’absència de la cultura del diàleg i la negociació, són la llavor de la violència. I tal com estem exposats constantment a la brutalitat del sotmetiment, de la força i la prohibició sistemàtiques que normalitzen i justifiquen els comports violents. La violència no és només una inclinació, una derrota de la raó o un instrument de control dels poders d’un Estat, sinó un element estructural del nostre sistema de vida, que condiciona el nostre desenvolupament, funcionament, creixement i reproducció. Els educadors per la pau, la no-violència, l’alteritat, tenen la feina assegurada fins a la fi del planeta.

24 de gener del 2024

LIDERATGES

Els lideratges socials ja no tenen el perfil dels activistes dels anys seixanta i setanta que enardien consciències a favor de la llibertat, la fraternitat, la imaginació al poder, la revolució ecologista i feminista, i arrossegaven masses amb el seu exemple. No es donen tampoc entre els jerarques religiosos i polítics, els intel·lectuals orgànics o independents, i tampoc entre els adinerats burgesos encara que siguin despresos i compromesos culturalment. Els autèntics “lideratges” actuals els constitueixen organitzacions opaques o difuses controlades per empreses de comunicació que igual que fiscalitzen el relat del que passa en el món, dicten les jerarquies de valor. Empreses com Atresmedia o Planeta, darrere les quals existeix una madeixa d’interessos, sobretot econòmics, que abasten la majoria de les grans cadenes de producció i de consum en tots els sectors. A nivell local, si contemporàniament ha existit un lideratge en el sentit clàssic de tenir preparació, carisma, autoritat, influència i dots de visió i de direcció, ha tingut lloc durant el període que el PSC governà la Paeria amb Antoni Siurana, el seu equip i els seus llargs i estratègics tentacles. Durant més de vint anys, en dos mandats, senyorejaren en la majoria de camps i sectors de la vida social i la seua gestió produí, a pesar de tot, uns fruits abundants i profitosos per a la ciutadania i el nom de la ciutat.

Però això ja és història. Com ho són els grups de “pressió” (fundacions, associacions, entitats, sindicals, o mitjans de comunicació). Fa temps que els lideratges no són patriarcals, ni autocràtics ni personalistes ni mandarinats ni pontificals. En les societats postmodernes torna a regnar el politeisme. En la lleidatana, seguint la tendència general, més que mai tants caps tants barrets. La diversitat d’interessos culturals, de particularitats ideològiques o de credos estètics s’esclerosen en “capellanies” que impossibiliten l’existència d’un conglomerat social que comparteixi sentiments, projectes, estratègies i símbols. Ara les identitats col·lectives recolzen com a molt en algunes manifestacions populars, en certs monuments, fisonomies urbanes i materials arqueològics. El que en diem sentiment de pertinença s’ha anat diluint, aquí i arreu, en sobrevingudes i passatgeres melangies. “Sé una ciutat molt lluny”, que deia Màrius Torres.

17 de gener del 2024

L’AMNISTIA

Si algun dia la llei d’amnistia supera tots els entrebancs que se li interposin, la dreta ja ho tindrà tot a punt per guanyar les properes eleccions i fer tabula rasa de tot el que el govern socialcomunistasepatatista hagi pogut fer i imaginar. La ciutadania espanyola s’haurà espanyolitzat de tal manera que estarà disposada, a mans besades, (i a cegues), a entronitzar els Feijóo i acòlits a l’altar redemptor de les ofenses pàtries tot enviant a la paperera de la història qualsevol concessió feta als enemics de la pàtria i, de passada, a tot que ha estat desviat del recte camí dels principis morals de l’Espanya eterna. I per fer evident davant el món la seua victòria i acontentar la seua nova majoria, activarà la venjança més anhelada i alimentada en el mateix moment en què el PP, la bèstia ferida, guanyador de les eleccions de 2023, no va poder aconseguir que el seu candidat fos elegit president del govern. La prioritat número u del govern redemptor, consistirà a mobilitzar tots els ressorts jurídics, policials i els serveis secrets dels governs europeus afins, per detenir Puigdemont i fer-li pagar els pecats (de lesa humanitat?) comesos, no des de 2017, sinó des de la seua naixença. No ens estranyarà gens que, quan es produeixi, es decreti un abrivat repic de campanes a esglésies, basíliques i catedrals de tots els llogarets, pobles, ciutats i comunitats autònomes i s’hi celebri solemnement un tedèum d’acció de gràcies amb l’assistència obligatòria de totes les autoritats.

I si, malgrat tot, s’aconsegueix amnistiar algú, aquests, amb el nou govern de dretes, ja caldrà que s’encomanin al déu misericordiós, a algun sant o santa, curandero o trementinaire. La Pàtria no pot ser violentada i traïda sense càstig ni negociada en un país estranger, encara que sigui neutral com Suïssa, mediant un senyor que ha intermediat amb guerrillers. Els salvapàtries es tornaran a fer amb tots els poders de l’Estat. Gairebé ja ho han aconseguit, sigui a través de la pressió dels alts funcionaris, de les associacions conservadores de la judicatura, de les empreses de comunicació amigues, de l’ocupació dels carrers, dels suports internacionals de governs de la mateixa corda i de la ceguesa d’una quasi majoria de la ciutadania. I, creguin-me, faran tot el que sigui al seu abast per durar molts anys. La ranciesa no marxa ni amb petroli.

10 de gener del 2024

ENSENYAR I EDUCAR

¿Per què clamem només contra l’administració, el professorat i la segregació social, si, segons els qui han assimilat, entre altres, els mestratges de Piaget i Vigotski, tot i tothom ens ensenya i ens educa, des de la instrucció i l’educació de l’escola i les famílies, però també l’educació no formal que proporcionen l’entorn social, els mitjans audiovisuals i les xarxes socials?. Si tots plegats creen marcs mentals, forneixen sabers teòrics, pràctics i de comportament, jerarquitzen valors, creen models; en fi, subvenen a necessitats físiques, cognitives, emocionals, socials i espirituals, ¿no els hauríem d’interpel·lar a tots en la seua mesura pels mals resultats de les proves PISA?. ¿Ja sap l’escola què ha d’ensenyar, ja ho sap el professorat, ja ho saben els pares, ja ho sap la societat organitzada? ¿Ja sap l’administració què és fonamental i què no? ¿Sap el claustre de l’escola o l’institut quin és el currículum formal i informal que cal compartir? ¿Compartim la idea que calen pares, mestres i professors amb autoritat, que posin límits, els raonin i els exemplifiquin? Si estem d’acord amb els diferents processos i ritmes d’aprenentatge, de maduració personal, segons les tipologies d’alumnes, ¿per què el seu ensenyament no s’hi adequa i les lleis han esborrat del sistema la repetició, el reforç, les proves de setembre o han minimitzat aprenentatges de filosofia i llengües clàssiques?. ¿Els Consells Escolars aporten alguna cosa a l’eficàcia de l’ensenyament-aprenentatge dels alumnes? ¿Reforcen els vincles estratègics per la millora dels resultats escolars?

L’escola no pot ser, només, un contenidor de desafectes i desamats, de desgavellats emocionals, de nens i nenes, nois i noies que no han patit mai una frustració, que no han sentit mai un no al seus desigs, que no s’han hagut d’esforçar mai per res, que no han vist llegir mai ningú del seu entorn, que no reconeixen cap autoritat. L’escola no pot ser el contenidor (o el fiador primer i últim) dels ensenyaments que han de ser compartits, com l’educació sexual, per les famílies; l’educació vial i cívica, pels entorns socials i altres institucions; o com l’educció en ecologia, sostenibilitat, economia i finances. Si un dels principis de l’educació és predicar amb l’exemple, i bona colla dels exemples dels agents teòricament educadors són tan poc exemplars...

3 de gener del 2024

ELS PROPÒSITS

Propòsit, en un sentit figurat, vol dir projecte de futur. Literalment: disposar, col·locar cap endavant. I més enrere etimològicament: construir, bastir, proveir. Significats aquests, però, que ja fa temps que no associem als nostres propòsits, ja que aquestes nostres intensions, que ens fem ritualment en començar un nou any, solen quedar en meres intencions. Algú, que es coneixia bastant a si mateix i per reflex també els seus congèneres, va dir que el propòsit de la vida sol ser una vida plena de propòsits. Sobretot, els propòsits que tenen a veure amb la millora de la salut física, mental i emocional. El propòsit perquè es compleixi de debò cal que vagi acompanyat d’una recepta mèdica. I tot i així, sobretot per als addictes al tabac i a altres drogues que alteren els sentits i malmeten el cos, el canvi d’hàbits i les renúncies, bàsicament les radicals, solen generar, almenys al començament, una sensació de pèrdua de plaer, de felicitat o de llibertat. Sobretot els qui pensen com el personatge d’Òscar Wilde quan diu al Retrat de Dorian Gray que el cigarret és l’exemple perfecte del plaer perfecte: és exquisit i et deixa insatisfet. Ve-t’ho aquí, que amb la sola voluntat no tothom se’n surt. I si ja és difícil ser consegüent amb un propòsit, imaginin-se els qui volen fer meravelles. Dostoievski ens recorda un proverbi rus que diu que el qui persegueix diverses llebres alhora no en caça cap.

I amb els propòsits els italians associen els auguris: tanti aguri di buon anno. Desigs que confiem als àugurs que interpreten el nostre futur i, si escau, fins i tot els afers d’Estat, que ja m’agradaria que fossin els millors, per exemple, per als màrtirs de Gaza. I paral·lelament apareixen els astròlegs que ens en prediuen sempre una de freda i una de calenta. I a més et pronostiquen, siguis del signe zodiacal que siguis, més o menys el mateix. I en sintonia, els gurus de l’autoajuda, que normalment subscriuen, això sí assenyadament, que abans de fer-te propòsits t’has de conèixer a tu mateix. Una activitat aquesta, per cert, que sol durar tota una vida i, per tant, posa en quarantena qualsevol propòsit que et facis. A no ser que es tracti d’un petit objectiu que no necessiti endinsar-te en els inferns de les teues limitacions. Perquè, a pesar de tot, hi ha coses que són impossibles. Tant de bo que no ho siguin els somnis!

27 de desembre del 2023

45 ANYS DE CONSTITUCIÓ

Les asseveracions constitucionals de l’estil tothom és igual davant la llei, tothom té dret a un habitatge digne, o, com prescriu la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d'igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya, que no es marginarà ningú per raó d’origen territorial o nacional, de sexe o gènere, d’orientació o identitat sexual; d’edat, de raça, origen ètnic o color de pell; de llengua o identitat cultural, d’ideologia, opinió política o d’altra índole; per raó de les conviccions ètiques de caràcter personal i les conviccions religioses; per la condició social o econòmica, la situació administrativa, la professió o pel fet de ser privat de llibertat; per raó de discapacitació física, sensorial, intel·lectual i mental o altres tipus de diversitat funcional i per alteracions de la salut, estat serològic o característiques genètiques, aspecte físic o indumentària; i que tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures de ciutadania, són enunciats generalistes, intencionals, que normalment acaben sent concretats per normatives que matisen, especifiquen, condicionen i excepcionen. Com per exemple, la inviolabilitat que l’article 56.3 de la CE, confereix al Rei i que comporta la seua impunitat penal, civil i administrativa.

Ultra la singularitat de qui, segons la interpretació de la llei, està per sobre de la llei, normalment quan es proclamen drets sempre s’hi acompanyen deures. I un dels deures implícits en el sistema capitalista que regeix les nostres vides i les nostres lleis, el dicten precisament les Lleis del Mercat, que impregnen tota mena d’altres lleis, òbviament sense que es noti massa: les normes morals, les lleis de l’habitatge, la llei mordassa. Ves per on, tota ciutat té el seu gueto. Tothom ha de tenir clar a quina classe social pertany. L’aporofòbia i la xenofòbia fins i tot aconsegueixen frenar iniciatives urbanístiques i d’habitatge, a totes les nostres ciutats. La catalanofòbia que campa pertot i s’utilitza políticament perquè té molt de rèdit electoral, curiosament mai no és considerada un delicte d’odi. Igual que l’exhibició pública i notòria de simbologia nazifeixista. Doncs sí, una cosa són les belles paraules constitucionals i una altra les lleis, els reglaments i les interpretacions jurídiques que hi posen límits, sancions i n’excepcionen els inviolables.

20 de desembre del 2023

BON NADAL

El Grinch decorant l'arbre, Dr. Sauss, 1960s
El Grinch decorant l'arbre, Dr. Sauss, 1960s

Necessitem, els humans, els dies de festa. Ara ja no, com en el Gènesi, per admirar l’obra del Creador, sinó per deixar de treballar, per descansar o per cansar-nos dionisíacament. Les festes de Nadal, però, són especials, perquè van lligades al mite fundacional de la nostra cultura judeocristiana, a la nostra memòria cultural, a la formació d’una tradició i a la creació d’un conjunt d’imatges simbòliques que encara que s’hagin anat secularitzant mantenen el poder de socialitzar-nos. I activem, en aquest parèntesi temporal, els valors ètics de la pau, la reconciliació i els sentiments més nobles. Com si ens permetéssim creure públicament en la Utopia. Necessitem les festes de Nadal per comportar-nos com a infants i meravellar-nos de les lluminàries i els attrezzos dels avets més espectaculars i tota la seua indumentària. Que tot brilli per uns dies, fins i tot més enllà dels festius perquè no ens decandim de patac. Que la gent canti nadales o el repertori musical més mel·liflu del món. Que els menuts i els grans siguin regalats i s’acompleixin els propòsits. Ens cal pensar que per Nadal podem ser bones persones, solidàries i generoses. Però aquestes festes són també una sobreexcitació. Uns dies estressants, angoixants, i, a cops, conflictius. Sobretot quan, malgrat que socialment està més o menys normativitzat que hem de complir unes expectatives canòniques, les circumstàncies personals no t’ho permeten. 

No t’ho permet la situació personal o perquè hom pensa que Nadal és una mera mercantilització i profanació del sentit primigeni, tal com representa la paròdia del personatge del Grinch (creat pel Dr. T. Seuss en el llibre infantil titulat Quan el Grinch va robar el Nadal!, editat el 1957). I per reblar aquest clau m’han vingut que ni fetes expressament les paraules de l’assagista italià Giuseppe Di Giacomo, que en un article sobre el tema (Reflexions filosòfiques sobre la festa. entre temporalitat i eternitat) ens conclou així: Allò que compta ara no és ja el fenomen que es commemora sinó la diversió per a la qual aquell era només un pretext. Compta menys la memòria del passat que l’hedonització del present. Arreu la festa està regida per la lògica dels plaers de l’espectacle i el consum: la festa tradicional entorn de la memòria ha estat substituïda per una festa consumista i banal, centrada en el present.

13 de desembre del 2023

LA LLEI

La pugna pel relat de qui és més independentista, qui està més a l’esquerra del PSOE o la rebequeria de la dreta a no deixar-ne passar ni una als “traïdors” de la pàtria i les batusses consegüents que incendien les tertúlies televisives i les xarxes, ens distreuen de l’acció dels governants que repercuteix o hauria de fer-ho en el dia a dia de les nostres vides. Això que acabo de dir solen ser els retrets que fan tots els partits autoanomenats constitucionalistes, a ERC, Junts i la CUP, amb la intenció de minimitzar l’acció del govern d’Aragonès, De reduir-lo a una pèrdua de temps en disquisicions hermenèutiques sobre el referèndum, el ho tornarem a fer i la taula de negociació. Entre poc i massa. Ara, a mi i a molta de la gent que conec i no conec ens agradaria que algun dia no massa llunyà els qui poden legislar i posar-hi els mitjans, anessin d’una vegada per feina i aprovessin –a les portes de Nadal no deixaria de ser una notícia molt adequada a l’esperit que se li suposa– una llei que prohibís a Catalunya i allà on escaigués, la Pobresa. La que l’ONU defineix com la condició caracteritzada por una privació severa de les necessitats humanes bàsiques. Que ningú hagués de patir mai més, mentre la Terra fos l’únic planeta habitable, per l’accés als aliments, a l’aigua potable, a la sanitat, a la salut, la vivenda, l’educació, la cultura i a la informació contrastada.

Ni que fos una llei que recollís, pel cas, els valors inicials que impulsà el moviment de Pau i Treva impulsat al segle xi com a resposta de l'Església i de la pagesia a les violències perpetrades pels nobles feudals. Ni que fos l´única llei que s’acabés interpretant i complint literalment. Això sí, amb un reglament que desenvolupés un apartat de sancions tan exemplars que ningú gosés, per més plutòcrata o intocable que fos, saltar-se-la o trampejar-la. Una llei tan excepcional que esdevingués la materialització de la Utopia. Ja sabem que T. Moro fou interpel·lat pel seu contemporani Maquiavel. Ja sabem el que es diu en el Gènesi. Però precisament perquè hem llegit algunes de les idees d’Enzo Traverso, no ens volem acontentar amb el fet que, en el nostre presentisme, en la defunció de la dialèctica històrica en què el present era el moment d’intersecció entre el passat, l’experiència, i el futur com a horitzó d’expectativa, han mort els somnis.

29 de novembre del 2023

NATALITAT SOTA MÍNIMS

Hom calcula que actualment a Espanya, d’un total de 47, 4 milions d’habitants, hi ha uns 8,2 milions de joves menors de divuit anys i més de 9 milions (un 20% de la població total) que tenen més de 65 anys. D’aquests 8,2, un milió sis-cents mil, més o menys, viuen a Catalunya. Els mateixos, per cert, que mascotes censades conviuen a les nostres llars. Com arreu de la UE, la baixa natalitat, ha esdevingut una de les preocupacions més clamorosa dels governants de la nostres societats per les repercussions que té en tots els àmbits de la nostra manera de conviure, de produir, de consumir i de reproduir-nos. En les dues darreres dècades a l’estat espanyol la població infantojuvenil (0-16 anys) s’ha reduït pràcticament a la meitat, malgrat les famílies que consideren els fills com una força de treball. Paradoxalment, això, com fan notar els demògrafs, en un període en què s’ha progressat molt significativament en el control de la mortalitat infantil i en la protecció jurídica i social dels nens i les nenes. Tanmateix, la taxa de risc de pobresa de la població menor de setze anys a Catalunya gairebé s’acosta al 20%.

Bé, gairebé tothom coneix aquestes dades o les pot consultar quan vulgui. El problema, deixant de banda el corrent creixent de les parelles que no volen tenir fills tot i poder tenir-los, òbviament és d’índole econòmica i laboral, i, en menor mesura, ideològic; els qui creuen que l’antinatalisme és una forma de lluita contra el sistema. I encara, segons l’antropòloga M. Inhorn, en tant que hi ha les dones que “volen tenir fills però que no els tenen, no per preservar la seua carrera professional, sinó per la manca de candidats per a la paternitat”. D’aquesta situació en diu “la bretxa de l’aparellament”. Encara que els robots, la IA, facin, en un futur pròxim, la feina que ara fan les persones, el que serà insostenible serà preservar el paradigma humanístic en què es fonamenten els valors de convivència estàndards actuals. El panorama que ens espera podria ser el d’una piràmide poblacional invertida: a la base, un petit nombre de criatures, i ascendint una reduïda cohort d’adolescents i joves en edat laboral, seguida de munió de robots i culminada amb un fotimer de gent jubilada, milions de centenaris i centenàries. Ah, i no hem parlat dels efectes de la baixa natalitat sobre el despoblament!

22 de novembre del 2023

LES URPES DEL FEIXISME

Als qui aquests dies es manifesten davant la seu del PSOE a Madrid ¿els empara alguna llei que els permeti exhibir amenaçadorament símbols franquistes, feixistes i nazis, vociferar com energúmens cançons, lemes i consignes del mateix signe, i defecar grollerament contra el rei, la constitució, la democràcia i tot el que s’hi assembli? ¿I als qui atien aquesta caterva d’exaltats també els protegeix alguna norma derivada de la Constitució? Si s’incompleix flagrantment l’anomenada llei mordassa, per exemple, que, per cert, es va aprovar precisament quan governava la dreta espanyolíssima de Rajoy, tenen notícia de si ja està actuant amb tot el pes de la llei la fiscalia i la judicatura entera?. ¿Sabrem algun dia qui ha estat sancionat, denunciat, jutjat i condemnat per passar-se-la llei pel dallonses, siguis de la ideologia i classe social que siguis. Ho diem per allò de l’Estat de dret, de la igualtat davant la llei i tota la retòrica associada. Suposem, doncs, que pagaran pels seus presumptes delictes (presumptes, però absolutament recognoscibles a través dels mitjans audiovisuals), i, a més, abonaran les factures dels desperfectes ocasionats al mobiliari urbà de la capital espanyola governada pel partit algun dirigent del qual ha estat un dels principals inductors del despropòsit més esperpèntic que la dreta ha representat des de la transició. Per cert, s’ha pronunciat el CGPJ sobre els posicionaments polítics d’alguns jutges i fiscals sobre l’amnistia?

M’agrada tant Ramón M. de Valle-Inclán, malgrat ser tan poc feminista i tauròfil! Quanta raó tenia quan afirmava que “España es una deformación grotesca de la civilización europea”. I quina pena que, malgrat l’escolarització obligatòria, a pesar de la divulgació històrica de totes les barbaritats perpetrades pel nazisme i el feixisme vegis gent jove, suposadament instruïda i amb possibles, fent la salutació feixista, vociferant horroroses proclames, insultant la intel·ligència de la manera més pornogràfica i cavernícola. Com m’agrada Antonio Machado quan deixà dit: “Es propio de hombres de cabezas medianas embestir contra todo aquello que no les cabe en la cabeza”. I prosseguia: “En España, de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”. Ai, el feixisme de cada dia que ni la Transició ni la Democràcia han eliminat mai de la miserable pell de brau!

15 de novembre del 2023

SI NO FOS...

D’on no n’hi ha no en pot rajar. Si no hi ha munició no hi ha guerra. Si no hi ha lectors no hi ha llibres. Si no hi ha espectadors no hi ha espectacle. Si no hi ha càstig no hi ha reparació?. Si no hi ha almenys un bar, una escola, una església, hi pot haver poble?. Si no hi ha ciutadania no hi ha ciutat ni democràcia. Si no hi ha confiança no hi ha pacte. Si no en tens no en pots donar. On no hi ha caliu no hi pot haver flama. Si el món no fos com és, si la gent fos d’una altra manera, si els qui poden tant se’ls en fot. Si no hi ha, si no fos, si de cas, si això, si allò, i mentre desitgem, clamem, resem, ens lamentem, ens comprometem, ens hi deixem la pell, ens revoltem, no hi ha manera de sotmetre el Mal. ¿És que en la història de la humanitat no hi hagut manera de saber, no el que està bé i el que està malament, sinó distingir el que és just, equitatiu i el que és injust i abusiu? Per què no ens varen explicar mai a l’institut que ni T.S. Eliot ni Wittgenstein es van prendre massa seriosament l’obra de Shakespeare? Si no fos pels qui s’han rebel·lat contra el corrents de pensament, models de vida o els costums dominants en els seus temps, no hauríem sabut mai de quina substància està feta la utopia. Si no fos per Ulisses no hauríem tingut un model més extraordinari de gosadia per llençar-nos a l’aventura de viure contra les adversitats. O si no hagués estat per l’home Crist de Natzaret, per G. Bruno, Servet, Galileo, Spinozza, Mandela o Àngela Davis. Diu George Stainer: la humanitat sense somnis embogeix.

Si no fos perquè se’ns escapa el temps, si no fos tot tan complicat, si no fos que hem nascut on hem nascut i la vida ens ha maltractat, si no fos per culpa del que sigui, ens lluiria un altre pèl. I diuen que E. Kant ens respondria: la felicitat no és un ideal de la raó, sinó de la imaginació. Si no fos per l’invent de la ironia, per l’humor, per les belles arts, per la comèdia, perquè coneixem el que escrivien Aristòfanes, Valle-Inclán o Pere Quart, no podríem suportar la realitat brutal del nostre món. Si no fos perquè la taca d’oli de la idiotesa, la indiferència i la deshumanització és cada vegada més gran en el nostre planeta, paradoxalment, encara es podria suportar menys el nostre món. Ens faria patir massa el Mal. Els esperits supersensibles es descompensarien en massa. Es col·lapsaria el sistema.

8 de novembre del 2023

LES DUES (O MÉS) ESPANYES

Les reaccions, cada cop més histèriques i guerreres a la possible llei d’amnistia i, sobretot, al fet que el president Puigdemont torni a casa sense ser jutjat i empresonat, alimentades pels partits de dreta i d’extremadreta, pels seus mitjans de comunicació, per la part afina de la judicatura, per alguns expresidents del govern i algun sindicat policial, estan creant un clima colpista que ens hauríem de prendre molt seriosament. Hem de suposar que la CIA, el CNI i la intel·ligència de la UE –algú hi deu haver que està al corrent dels qui puguin preparar alguna bullanga o fins i tot algun amotinament. Fins avui, en què escric aquest article, no he notat que la banca ni els empresaris ni els sindicat hagin expressat cap motiu de preocupació. No fos cas que ens alarméssim i ho enviéssim tot al carall. Però com que qui més qui menys ha estudiat una mica d’història i estem fent el possible per tenir memòria del nostre passat guerracivilista, les crides de la dreta a revoltar-se aznarianament i abalcasment contra el sanchisme no fan pinta que siguin un simple postureig. El desvergonyiment amb què el PP, dit un partit d’Estat!, està enfurismant tota la caverna no és només una falta de responsabilitat perquè les diferències ideològiques se circumscriguin dins els límits del diàleg i la raó, sinó que estan dinamitant la credibilitat de la separació de poders, un dels pilars bàsics de la democràcia.

Que alguns membres conservadors (i caducats de fa cinc anys sense que hagin dimitit) del C.G.P.J. proposin que l’organisme es posicioni en contra de l’amnistia, és a dir, que actuïn com a polítics, i que alguns polítics conservadors i ultradretans actuïn com a jutges i amb eufemismes sarcàstics proposin el linxament no ja de Puigdemont sinó de tots els encausats pel Procés, és una aberració democràtica. S’ha de ser cínic, eh?, per afirmar que l’amnistia es carrega l’estat de dret! Quan aquests mateixos no van dir ni mu davant les amnisties fiscals dels governs populars. Sincerament, no creiem que aquest país superi mai la realitat de les dues (o més) Espanyes i molt menys quan l’esquerra es presenta sempre atomitzada, enquimerada per si és més burgesa o més revolucionària. Com se’m fan presents els versos d’Aantonio Machado: Españolito que vienes/al mundo te guarde Dios,/una de las dos Españas/ha de helarte el corazón.

1 de novembre del 2023

FRONTERES

Ja és estrany que el patriotes espanyols i, de passada, els catalans, no ens hagin informat com s’ha resolt, si és que s’ha resolt, el contenciós fronterer entre Espanya i Andorra arran de la polèmica que va generar la instal·lació de panells solars al planell de la Tosa entre l’EMD d’Os de Civís i la parròquia de la Massana. A finals de l’any passat, tot just descoberta l’anomalia pels nostres eficaços agents rurals, es va formar una comissió tècnica interestatal, com és costum de fer en aquests casos tan delicats, i es va dir que en tenien almenys per uns dos anys. Dos anys eh!, per delimitar una frontera que almenys entre el comtat d’Urgell i Andorra existeix des de 1278, tal com ens confirmen els historiadors. Resulta que trigaran tant de temps perquè, posats a estudiar, es repassaran els 63 km fronterers que es veu (o ja ho veurem) que hi ha entre els dos estats. Atès que aquest tema ha mogut tant enrenou (una frontera no és poca cosa, encara que la discussió entre estats només vingui d’uns quants metres quadrats) ja de passada podríem resoldre l’accés des d’Espanya-Catalunya a Os de Civís per una carretera estàndard, sense haver d’entrar a Andorra i arribar-hi per Sant Julià de Lòria. Sense haver de jugar-te-la com han fet ancestralment els contrabandistes per la pista que surt de Farrera, puja fins a les bordes i el coll de Conflent, sota el pic de Salòria, i baixa cap a Os de Civís.

Posats a parlar de fronteres i de reclamacions, així com és ben sabuda la dèria espanyola per reclamar Gibraltar (recordin, cedit a Anglaterra pel Tractat d’Utrecht), ¿com és que l’Espanya democràtica no s’ha plantejat de fer el mateix amb el comtat del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Conflent, el Vallespir i el Capcir, que Felip IV, rei de Castella, d’Aragó i de Portugal, va lliurar a la França de Lluís XIV, pel tractat dels Pirineus el 1659, a canvi que el Capet, tercer de la Casa de Borbó, no interferís a Flandes? En fi, tot just farà un parell d’anys i mesos, les autoritats franceses van plantificar unes pedrotes a la carretera, concretament al coll de Banyuls, que connecta Espolla (Alt Empordà) amb Banyuls de la Marenda (Rosselló ) per, es va dir, “contenir la immigració irregular i l’amenaça terrorista”. El 22 de gener d’enguany, en ocasió de la fira de l’Oli i l’Olivera d’Espolla, els veïns les van apartar amb una excavadora.

25 d’octubre del 2023

MENTRESTANT

Quina llàstima, oi?, els catalans, haver de tocar sempre de peus a terra! D’haver de menjar sempre fins a les postres la pura realitat. D’haver de pidolar sempre per omplir mínimament de peix el cove del dia a dia! Quina pena, no?, haver de mantenir l’esperança en un futur millor que no arriba mai, generació darrere generació, si no és a través de la genialitat artística, és a dir a través de la fantasia. Que l’única estratègia política dels partits nacionalistes catalans sigui sortejar el mentrestant fins que el realisme màgic o la intel·ligència artificial generi els miracles. L’atomisme independentista, el torracollonisme dels de la ceba i el misticisme dels utopistes han propiciat una vegada més que Catalunya en el lapse de quatre anys i mesos hagi passat d’estar a les portes de convertir-se en un estat (ja ho sabem: fallit, al segon de néixer) a esdevenir socialista. Els catalans no som un emmetxat de seny i rauxa. No. O som seny o som rauxa. Uns cops som clarividents i uns altres som cecs. Quan les coses se’ns torcen fem poesia. Quan sembla que ens redrecen, fem una prosa d’un realisme apocalíptic. Però habitualment som actors i actrius d’una pura tragicomèdia: sublims i grotescos alhora. I quan ens posen entre l’espasa i la paret, com ens passa darrerament, la meitat de la població amb dret a vot es fa l’orni: do not know, no answer.

L’equilibri de què parlava Jaume Vicens Vives a Notícia de Catalunya o el caràcter tan perfilat amb què ens definia Ferrater Mora, si hom observa el mateix naixement del catalanisme polític a finals del segle XIX i l’atomització que n’ha seguit fins al dia d'avui, són més un constructe teòric que una realitat. Políticament (en realitat, antropològicament) els catalans sempre hem anat d’Herodes a Pilat. Tanmateix Josep Ferrater reblava el clau quan deia al seu famós Les formes de la vida catalana: Catalans, “molt seny i poc sentit comú”. Mai no arribem a culminar ni els períodes de seny ni els de rauxa. Fet i fet és molt probable que siguem uns mitges tintes, els mediocres del ni massa poc ni massa massa. El nostre equilibri actual, aquest tradicional entre poc i massa, de fet, com en la majoria de gent d’ordre però de grans conviccions independentistes, és anar fent la viu-viu, perquè, com deia Òscar Wilde, l’únic avantatge d’haver jugat amb foc és que hom aprèn a no cremar-se.