SOBRE LA SANTA PARITAT

Aquests dies de setmana santa em preguntava si la paritat ha arribat a les confraries o germandats. O simplement quins càrrecs hi ocupen. Si a la Legió és un fet normal parlar de cavallers i dames legionàries, com és que no ho és en parlar, per exemple, de costaleras? Es veu que, si més no perquè llei hi obliga, s’han fet grans passos contra la discriminació femenina en aquestes entitats i funcions, però sembla que alterar les tradicions centenàries no acaba de convèncer la majoria. Així ho expressava la portaveu de l’Associació de Dones Confrares de Barcelona que, alhora recordava que la premissa de la confraria no pot altra que la que es deriva del seu propi nom: “si ens estimem per igual, ens hem d'estimar entre nosaltres mateixos de la mateixa manera". De la mateixa manera resta pendent d’anivellar oportunitats femenines a les files dels armats. Falten armades que ens regalin caramels en les desfilades del segle XXI, n’hi hagués o no en les legions romanes. Falten corredores en els sanfermines. I sí, falten capellanes, si més no perquè la manca de vocacions masculines obligarà a poc tardar a fer com els anglicans. Es diu que les professions no tenen gènere, però tothom sap que el món es divideix entre professions feminitzades (infermeria, magisteri, secretaria, cures sociosanitàries, caixeres dels supermercats) i professions masculinitzades (llauner, electricista, camioner, fuster, bomber o mestre d’aixa).

Tothom sap que és una qüestió d’educació, però també que canviar els rols, les condicions i els contextos socioculturals no depèn només de les normes igualitaristes, sinó de la determinació revolucionària dels col·lectius desafavorits. El dret a vot de les dones no es va aconseguir perquè un bon dia un dirigent polític il·luminat va reinterpretar el llibre del Gènesi, sinó perquè les dones es van organitzar i van deixar la pell i els ossos en una lluita sempre desigual, fins a aconseguir no sols poder exercir el dret a vot, sinó que la batalla pels sufragi esdevingués l’inici del moviment feminista i les reivindicacions en els àmbits de la família, de les relacions laborals, de la sexualitat, de la governança política, de l’accés a tots els àmbits de la vida pública i de les manifestacions populars. Recordin que a Andorra fins a 1970 no es va concedir a les dones el dret a vot i a l’elegibilitat!.

TRANSPARÈNCIA REIAL

Com que la reina Isabel semblava eterna, hom ja es feia la idea que els seus descendents durarien, almenys, mitja eternitat, perquè els mals que patirien no serien mai tan preocupants com un càncer. En realitat, dels dolors, malures i incapacitats de la reina mare, no en vàrem saber res. No se n’havia de saber res, sobretot perquè els monarques, els reis i les reines, són l’encarnació de la deïtat a la terra i més a la Gran Bretanya que representen tant el poder terrenal com celestial. El fet que s’hagi esbombat de quin mal poden perir el rei Carles III i la futura reina consort (ep, llarga vida al rei i a la Kate!), ha servit per humanitzar la casa reial i consegüentment per incrementar-ne l’adhesió emocional dels seus súbdits britànics i, àdhuc de la resta de la humanitat, creients o no en les monarquies. Aquest és l’efecte de ser uns personatges públics i únics, amb el certificat de penals impol·lut. Però sobretot pel fet que sap greu que una persona, després de setanta anys preparant-se per a ser rei, ara a punt de complir-ne setanta-cinc i com aquell que diu havent exercit el càrrec a penes quatre dies, ara la salut li faci males passades i es presentin dubtes seriosos sobre la seua continuïtat. Així mateix, quin greu no ha de representar per a la Kate (i els seus més íntims) que es trobi en una situació similar, sent tan jove i cridada a ascendir en l’escalafó de la noblesa.

Aquí les coses de palau són d’una altra faisó. Són més de novel·la de suspens, de novel·la negra. Mentre els aristòcrates britànics van intentar fer veure que i la premsa va dir que per allí no hi passava, aquí, en canvi, els rotatius (fins i tot els més seriosos i creïbles) resulta que ho saben tot, mentre la reialesa no piula. No diu ni ase ni bèstia. Gairebé tothom sap què passa en les intimitats règies, però oficialment no passa res del que presumptament s’esdevé realment (o millor reialment). Al capdavall, britànics i ibèrics tenim tradicions culturals molt diferents. No solament ens saludem, mengem i bevem, conduïm, mesurem i comptem de manera diferent, sinó que aquí, des de l’ascens dels Borbons al tron, el nou monarca no ha de fer la cerimònia de presentar-se a les diferents nacions/nacionalitats de l’Estat com sí que fa la monarquia britànica, com un reconeixement simbòlic als escocesos, irlandesos, gal·lesos i britànics.

NI PRESSUPOSTOS NI URGÈNCIES

El projecte del macro complex d’oci i joc, el nonat Hard Rock, ha estat l’excusa per tombar els pressupostos que s’havien afanyat a pactar ERC i PSC-PSOE, Primera deducció: la implementació de milers de milions que anaven destinats a pal·liar les necessitats peremptòries en sanitat, educació, serveis socials, sequera, etc., ara hauran d’esperar almenys fins a 2025 o ves a saber fins a quan, si, com temem, no hi ha guanyadors clars que puguin governar Catalunya. I el que era tan inajornable, urgent i imperiós passarà a ser ajornable sine die. Segons evidència: els càlculs electoralistes sempre s’anteposen a les necessitats socials. Tercera conclusió: la desafecció ciutadana per la política és estimulada per la segona evidència, alhora que dona ales a tota mena de populismes i extremismes. Quarta: amb la convocatòria d’eleccions tindrem ocasió de veure si apareixen nous lideratges i, per tant, si se’n jubila algun (per exemple, reapareixerà el Sr. Gabriel Rufian?). Cinquena: tindrem l’oportunitat de veure com l’independentisme s’esmicola una vegada més en noves propostes electorals més del mateix. En síntesi, la conclusió final és que la incapacitat per aprovar els pressupostos d’enguany farà aflorar l’evidència que qualsevol escolar mínimament aplicat fa temps que observa: que l’horitzó de la independència cada dia és més llunyà; és a dir, cada dia és més inundable l’illa de la Utopia. I que sense uns bons feixos d’euros i bones dosis de sensatesa no es pot administrar equitat ni procurar felicitat.

Ara, com hem insinuat, el més excitant (ultra veure com es descabdella l’enrevessament que representa el president Puigdemont per a la Judicatura, tot i aprovada la llei d’Amnistia) no és tant qui elaborarà els pressupostos del 2025 com si es podran aprovar o no. La primera prova de foc, serà comprovar el nivell d’abstenció en les eleccions del maig. La majoria de la gent no entén gairebé res dels jocs rocambolescos de la política, però menys encara que, per tacticisme, se li digui que haurà de tenir paciència a resoldre tot allò que se li havia promès i que fa tanta falta. Perquè la ciutadania sap que un cop s’ha votat no pot preveure mai, llevat de politòlegs i tertulians, com i en què acabarà la cosa. Seria massa fàcil conèixer d’antuvi qui pot complir el que promet i qui no. No caldrien ni urnes.

EL PLAER MÉS GRAN

El plaer, el gust, l’orgasme o el clímax més sublims que una part considerable de de la dreta i la ultradreta espanyola aspira a experimentar algun dia no massa llunyà, no té a veure directament amb el sexe, sinó amb el fet de poder rabejar-se, morbosament, amb la detenció del M.H. President Puigdemont. De veure’l com, emmanillat, l’entaforen dins d’una furgoneta blindada i finalment l’empenyen dins d’una cel·la fosca i humida de dos per dos. Puigdemont no solament és, per a aquesta gent que sempre anteposarà la unitat d’Espanya a qualsevol estat de dret constitucional, l’enemic número u, el més malèvol, el que més ha fet per destruir Espanya. Més que els comunistes, que els maçons i que els anarquistes. Aquell “a por ellos” que victorejaven alguns espanyols quan van enviar la policia a atonyinar independentistes, nacionalistes, catalanistes o demòcrates simplement, des d’un punt de vista freudià, aquest “ir a por ellos” es traduiria com una descàrrega dels impulsos més primaris covats en l’inconscient. Un inconscient que, així que troba algun motiu, el que sigui que produeixi un gran malestar (de fet, tot el que fa o deixa de fer el govern estatal), sempre explota en catalanofòbia. Catalunya és el boc expiatori, és la culpa, és el pecat i, per tant, el seu tranquimazil, el seu prozac miraculós.

La dreta i els ultres, vingui o no a tomb, estan convençuts que els mals d’Espanya tenen la seua arrel, per exemple, en la immersió lingüística, que el Barça sigui més que un club, que Hipra, l´única vacuna espanyola contra la Covid-19, l’hagi produïda una farmacèutica radicada a Amer o simplement que la gent porti un cognom acabat en -ll. Els espanyols que senten aquesta fòbia, per compensar-se davant les frustracions, pateixen una mena de trastorn que definiríem com el de l’ambivalència emocional amor-odi. De fet, hauríem de parlar d’amor-interès. És allò tan pervers i violent de t’estimo perquè t’odio i t’odio perquè et necessito. Dit altrament: els vint-i-dos mil milions de dèficit fiscal que pateix Catalunya, que no és sinó, la diferència entre el que aporta Catalunya a les arques de l’Estat i el que aquest retorna a Catalunya. La pregunta és: ¿la llei d’amnistia farà guanyar a aquests que pateixen tant per la Catalunya separatista les properes eleccions o haurà impel·lit que guanyin igual amb eleccions o sense?

SOLIDARIS?

Quan patim una luxació a les cervicals o se’ns ha inflamat la ciàtica ens costa poc d’admetre que no som res en aquest món. Res més que un lapse de temps en la història del temps i encara menys en el no-tems. Una taca microscòpica entre els milions d’éssers humans del nostre món. Que a penes som un malalt més entre els centenars de malalts del nostre entorn pròxim o una insignificança davant l’horror que sofreixen milions de congèneres. Tanmateix, tant si patim com si gaudim, només som un jo que no és ningú més ni cap altre. Patim i sentim i gaudim nosaltres cadascun de nosaltres individualment d’acord amb la nostra manera de ser, segons la nostra constitució biològica i/o segons la nostra formació intel·lectual, la nostra religiositat, la nostra herència cultural. Ser-en-el-món, ser-un-mateix, la consciència de ser aquí i ara. En parla Heidegger a través del seu dasein. La diversitat, la desigualtat, l’antítesi, la desproporció, aquest salt qualitatiu en l’evolució de l’espècia cap a la individuació, en la formació de la consciència del jo intransferible, radica l’origen de la cultura, de la civilització i del concepte de família. El patiment i el dolor és personal i intransferible. El gaudi, també. ¿Poden ser transferits, encomanats a un altre?, evidentment. ¿Poden els altres alleugerir-nos el patiment o regalar-nos alegria?. Òbviament. Sí, poden ser compartits. I és en aquestes transferències que radica, precisament, el concepte de comunitat.

Però, paradoxalment, aquesta mateixa constitució en comunitat, de vincular interessos i objectius (inicialment per a cobrir les necessitats més peremptòries), comporta una jerarquització: l’establiment d’uns alfes i uns betes, d’uns tòtems i uns tabús, d’uns poderosos que ordenen i uns súbdits que obeeixen. Així que neix la necessitat de compartir, tant se val el sistema polític que regeixi la comunitat constituïda en nació, s’estableixen automàticament regles, normes, prelacions, privilegis, classes, deures i obligacions. I d’aquí la competició, la rivalitat, l’enfrontament, l’esclavatge; però, alhora, la generació de l’ideal d’una ciutadania lliure i igual davant la llei, amb els mateixos drets i deures. Si viure en societat ens limita. en certa manera, poder esdevenir-un-mateix, molt més encara l'homogeneïtzació de la globalització cultural, que en clona com a xais.

AIGUA

Patim una sequera brutal, amb estats d’emergència i d’excepcionalitat com si el Sàhara ja ens hagués colonitzat. Però encara hi ha individus que tenen els pebrots d’omplir la piscina de casa seua trampejant tota mena de restriccions. Gràcies a la desgràcia que pateixen sis milions de residents a Catalunya, s’ha publicitat que a Badalona fa anys que una canonada perd milers de litres d’aigua cada any, sense que s’hi hagi posat remei fins ara. Que hi ha municipis on els seus habitants gasten centenars de litres d’aigua molt per sobre de les seues possibilitats. Que n’hi ha d’altres en què fa mesos i mesos que s’abasteixen d’aigua de cisterna. I així, dia rere dia, casos i casos d’insolidaris, de negligents, de pocavergonyes, l’única moral dels quals consisteix a practicar allò tan miserable de mentre jo vaig calent me’n ric de la gent. I encara hi ha partits polítics que s’oposen a sancionar aquests barruts! I politiquegen, com si tinguessin una bola de vidre, amb l’argument de la manca de previsió i d’inversions del govern o que el mal finançament dels municipis no els permet escometre obres hídriques. Que si naps que si cols.

El cas és que en el nostre món, al capdavall tot gira a l’entorn dels diners. Fins que no ens rasquen la butxaca ens fem l’orni. No ens recordem de santa Bàrbara fins que no trona. I, enmig del diluvi, resulta que no tenim les infraestructures per contenir l’aiguat. Que si s’ha construït a la llera de rieres i davall de talussos, que si s’ha fet passar la via del tren massa prop de la mar, que si els embornals estan taponats. En fi que ens comportem, cadascun de nosaltres i tota l’administració, com la canalla consentida. Nogensmenys, la realitat és que no tenim diners per a tot el que ens cal. Una sola dessaladora costa tant com construir i equipar tres bons hospitals i ja no diem el nombre d’escoles. Sí, esclar, hi ha d’haver prioritats, però passa que les prioritats ho són totes les coses, en tots els sectors econòmics, en la majoria d’ajuntaments i de les nostres cases. ¿Quant val equipar tot el país amb fibra òptica, amb energia sostenible, enxarxar-lo comunicativament per tren, equipar-lo amb els CAP i hospitals i les presons que falten, pal·liar sequeres i maltempsades de tota mena? Què en diuen els qui critiquen la gestió de la sequera del dèficit fiscal estratosfèric de la Generalitat?.

PARA BELLUM?

M’ha semblat llegir, fa uns dies, que alguns alts comandaments europeus han dit que ens preparem per a una possible extensió de la guerra d’Ucraïna. I, tanmateix, no hem sentit cap polític de pes que els contradigui. Ni hem llegit cap esverament ni cap rèplica que recordi, com feia Thomas Mann, que “la guerra és la sortida més covarda als problemes de la pau”. De manera que si els que han de gestionar la pau no en saben, al carrer i uns altres. I els mètodes per fer-los fora, tothom els pot trobar a la Viquipèdia. Suposo que la majoria de la gent, amb una ingenuïtat esborronadora confia que els generals ja tenen en alerta els professionals de la guerra, i la indústria de l’armament en plena producció. Que, si es dona el cas, ens trauran les castanyes del foc. El més preocupant és que per motius patriòtics, religiosos o ideològics de l’estil que cal combatre el comunisme i la maçoneria, les masses ens deixessin portar a repetir la barbàrie de la guerra, on, com deia algú, “joves que no es coneixen i no s’odien es maten entre ells per la decisió dels manaires que es coneixen i s’odien, però no es maten”. Ens treu de polleguera pensar que hi pugui haver gent tan inconscient o forassenyada que cregui que amb l’armament d’avui dia es pugui salvar alguna pàtria, alguna idea, alguna moral, alguna religió, algun patrimoni. Al fil de les paraules d’A. Einstein, jo tampoc sé amb quines armes es lluitarà en aquesta tercera guerra mundial de què ens alerten els experts, però el que és segur és que a la quarta guerra mundial es lluitarà, si queda algú viu i sencer, amb pals i pedres.

Ja és ben estrany que guerrejant-se no massa més lluny de 3000 quilòmetres de casa nostra, ningú, llevat dels portaveus de Hamàs, no parli dels morts, dels desapareguts ni dels morts en vida per a tota la vida que sobreviuran a l’horror. Del que sí tenim notícia, en canvi, és de l’armament. Dels drons, dels míssils de llarg abast, dels tancs, dels avions i, si s’encabrita la cosa, acabarem parlant de l’abast destructiu de les mini-bombes atòmiques, els mini-nucks, com si enraonéssim de les últimes novetats d’un catàleg del terror. En fi, com ha passat sempre, la insensatesa d’alguns ens pot portar a tots a l’abisme definitiu. A tall d’anècdota, des de gener de 2012 s’han desactivat 8.273 explosiu de la guerra civil que fa 85 anys que es va acabar.

BUROCRATITZACIÓ

Per viure, simplement, per viure, necessites fer centenars de tràmits. Centenars de gestions repetides per a centenars de funcionaris de la selva d’administracions que ens governen. L’ermità precisament és aquell que ha decidit, entre altres, no ser esclau ni de la burocràcia administrativa ni de la jerarquia vaticana, sempre esclar, que de la cova on viu no n’hagi de pagar cap lloguer. Una cosa és l’eficiència dels mecanismes de govern de la societat i una altra és la desmesura, la bogeria dels sistemes de verificació, de control, de seguretat que els administradors exigeixen perquè tot funcioni eficaçment. S’ha arribat a crear una maquinària tan complexa, tan fragmentada i cada fragment tan zelós i gelós del seu quefer, que hom no pot fer un pas que no hagi d’omplir un fotimer de papers, hagi de demostrar qui és, on, com i de què viu i quin mal pateix, i tota aquesta informació no l’hagi de repetir mil vegades a cada finestreta on s’ha d’adreçar per fer o obtenir el que sigui. I aquest calvari, paradoxalment en el món de la supercomputació, amb una IA capaç de representar-te viu àdhuc quan ja t’han sebollit o convertit en cendra. On des de milers de quilòmetres els amos del ciberespai poden saber, al moment, quanta aigua despens quan et dutxes o si fas prou passos al dia per complir amb els estàndard saludables. I el cinisme de pensar, els funcionaris del Sistema, que tothom és capaç d’entendre’s amb una màquina o, simplement, que té una màquina on poder desentranyar la Selva.

I el més esperpèntic és que, després de tanta paperassa, tants requisits, tants avals, tants registres, tantes inspeccions, tantes matrícules, res no és més eficaç ni més ràpid ni més satisfactori ni més compensatori. Els desentranyables camins per obrir un negoci, per aconseguir una subvenció, per cobrar de l’administració, per nàixer, per morir són, sovint, tan desesperants que alguna cosa tenen a veure amb les malalties mentals i emocionals de la nostra societat. Diuen que la complexitat és un dels trets característics del nostre món i alhora que el nostre pensar-el-món és d’una liquiditat espantosa, d’una frivolitat i una hipocresia inigualables en la història de la humanitat. Ja sabem, com va dir algú que la realitat sempre és obstructiva. Però no serà que complicar-nos l’existència és una de les armes més rendible de control social?

VUIT MILIONS DE CATALANS?

A Catalunya ja som més de vuit milions. D’aquests, quasi un milió tres-cents mil, segons la terminologia que utilitza l’Institut d’Estadística de Catalunya, són població estrangera. Dels vuit milions, n’hi ha un i mig que tenim 65 anys o més, més o menys tants com n'hi ha de menys de 20 anys. I la demografia ens porta a fer-nos la pregunta d’antropologia cultural: els vuit milions que viuen, treballen, pensionats, aturats i subsidiats són tots d’alguna manera catalans? O només aquelles i aquells que volen ser-ho?. Bé, doncs, en què consisteix la catalanitat?. Què és la identitat catalana?. En general, totes les identitats se signifiquen per tenir una llengua pròpia, una història particular, uns costums específics, unes festivitats singulars, un folklore, un dret civil o uns furs privatius, una articulació i divisió territorial distintives, una toponímia i unes mesures ancestrals, una simbologia, unes divises, uns emblemes o uns tòtems i tabús llegendaris i unes expressions no verbals que comuniquen unes formes de comportaments socials (tribals) ritualitzades tant en la forma de fer, com de raonar, de pensar, de veure i de transmetre el món. Que per un instint de pervivència etnogràfica s’actualitzen amb penes i treballs generació rere generació ja sigui a través de la festa, de la gastronomia, de la dansa, de la poesia, de la música, del llegendari, ja sigui naturalment de la llengua oral i literària.

Tenint en compte el susdit, quants dels vuit milions d’empadronats a Catalunya senten que pertanyen a la cultura catalana?. Qui en fa el paper de transmissor als nouvinguts, siguin nascuts aquí o migrats?. Doncs, parafrasejant M. de Pedrolo, com que no diu enlloc que siguis català, no hi ha cap document oficial que certifiqui que pertanys a una comunitat històricament conformada per característiques culturals comunes, els únics transmissors incontestables són l’escola, els mitjans audiovisuals públics i les entitats cíviques que les defensen, les protegeixen, les ensenyen, les transmeten. Amb una base legal procliu a ser reinterpretada en negatiu atès que sempre prevalen els drets culturals de la nació-estat, la transmissió de la catalanitat comença i acaba, a la pràctica, en el voluntarisme, ja que són actes de fe. I els actes de fe impliquen, dèiem, actes de resistència. Numantina, tants cops!

PERPLEXITATS

A l’estat espanyol s’és major d’edat a partir dels 18 anys. Fins en aquesta edat, pel cas, no et pots treure el carnet de conduir, jugar en un casino, comprar alcohol, ni fer el soldat. Però, en canvi, amb 16 complerts et pots casar si estàs emancipat dels teus progenitors o, segons la coneguda com a Llei Trans, pots decidir, sense cap requisit, canviar el teu sexe davant el registre. I et dius, perplex, com pot ser que es produeixin aquestes incongruències? Com pot ser que havent-hi tantes evidències sobre la martingalada de l’Operació Catalunya, tantes evidències d’il·legalitat, tot just s’hagin obert unes diligències al TSJC sobre les infàmies vessades contra el fiscal Rodríguez Sol? Com s’entén que personatges com Donald Trump, encausat per no sé quants presumptes delictes, pugui esdevenir altre cop el candidat favorit a tornar a presidir els EUA? Ah, i donar-se el cas, que pugui amnistiar-se a si mateix? Esclar, hi ha gent, hi ha legisladors, hi ha comunicadors que troben normals aquestes situacions. I en això rau la nostra perplexitat. Quan falla la lògica i el sentit comú més elemental, quan peten les connexions entre raó i realitat, és molt recomanable tant la pràctica de l’eremitisme, de l’estoïcisme i l’orientalisme espiritual, com l’adhesió incondicional a la ironia, al sarcasme o a l’esperpent, i convertir la pròpia vida en un continuat sainet tragicòmic.

Sobretot perquè hi ha molts individus, molts polítics, molts alts càrrecs que estan convençuts que el linxament i tota sort de guerra bruta amb la connivència de tots els ressorts de l’estat estan justificadíssims per lluitar contra els que volen trencar Espanya. En això no hi ha democràcia que valgui. La nostra larvada perplexitat explota quan ens adonem que l’operació Catalunya es va dur a terme d’una manera tan barroera i desvergonyida, i que no hagi produït, fins a la data, cap daltabaix en l’estructura de l’estat. Un dia foren el GAL, un altre l’operació Catalunya i l’espionatge Pegasus, i ara algun funcionari de la judicatura, el cas és que els catalans, com aprecien els sociòlegs, més que cap altre ciutadà espanyol, vivim en un estat de perplexitat permanent, perquè molts vàrem creure i ens hem adonat que la fe en les utopies nomé serveix per anar fent camí i que, com diu C. Pavese, “l’art de viure és l’art de saber creure en les mentides”.

VIOLÈNCIES

Pels diaris ens assabentem que l’any 2023 ha estat, des que hi ha registres, dels pitjors en casos de violència masclista. En un 60% del casos, les dones no havien denunciat el maltractament. No ho han pogut evitar ni el Ministerio de Igualdad ni el Departament d’Igualtat i Feminismes. Tota la prevenció i la reparació que es pugui fer des dels poders públics és òbviament necessària, prescriptiva i sostenible en el temps, sempre, això sí, que la burocràcia no es mengi els objectius. El 2023, la Unitat de Suport a l'Alumnat en Situació de Violència ha registrat 841 casos des de l'inici de curs. Des de la l’inici d'aquest servei, el 2021, ja s'han atès més de 3.000 casos. Més consciència i sensibilització en els centres educatius, però els ha pogut evitar el Departament d’Educació? Segons la Plataforma de la Infància l’any passat el 27,8% dels nens, nenes i adolescents vivien en situació de pobresa monetària, fet que situa l’estat espanyol en els nivells més alts de pobresa infantil de tota la UE, amb 2,2 milions de persones menors de 18 anys amb ingressos inferiors al llindar de la pobresa establert: 10.888 euros par a una llar d’una persona i 21.185 par a famílies de dos adults i dos nens ¿Els ministeris d’Economia, de Treball i Drets Socials han aconseguit eliminar les causes que provoquen aquesta vergonya?. ¿Tenim estadístiques de les violències físiques, emocionals, mentals, sectàries que es generen en les nostres comunitats? Se n’ocupa algun ministeri o conselleria?

Esclar que sabem que la pobresa, la desigualtat, la discriminació i l’exclusió social, o l’exposició a situacions violentes en la infantesa i l’adolescència, els discursos d’odi que generen certs partits, dirigents polítics i mitjans audiovisuals o l’absència de la cultura del diàleg i la negociació, són la llavor de la violència. I tal com estem exposats constantment a la brutalitat del sotmetiment, de la força i la prohibició sistemàtiques que normalitzen i justifiquen els comports violents. La violència no és només una inclinació, una derrota de la raó o un instrument de control dels poders d’un Estat, sinó un element estructural del nostre sistema de vida, que condiciona el nostre desenvolupament, funcionament, creixement i reproducció. Els educadors per la pau, la no-violència, l’alteritat, tenen la feina assegurada fins a la fi del planeta.

LIDERATGES

Els lideratges socials ja no tenen el perfil dels activistes dels anys seixanta i setanta que enardien consciències a favor de la llibertat, la fraternitat, la imaginació al poder, la revolució ecologista i feminista, i arrossegaven masses amb el seu exemple. No es donen tampoc entre els jerarques religiosos i polítics, els intel·lectuals orgànics o independents, i tampoc entre els adinerats burgesos encara que siguin despresos i compromesos culturalment. Els autèntics “lideratges” actuals els constitueixen organitzacions opaques o difuses controlades per empreses de comunicació que igual que fiscalitzen el relat del que passa en el món, dicten les jerarquies de valor. Empreses com Atresmedia o Planeta, darrere les quals existeix una madeixa d’interessos, sobretot econòmics, que abasten la majoria de les grans cadenes de producció i de consum en tots els sectors. A nivell local, si contemporàniament ha existit un lideratge en el sentit clàssic de tenir preparació, carisma, autoritat, influència i dots de visió i de direcció, ha tingut lloc durant el període que el PSC governà la Paeria amb Antoni Siurana, el seu equip i els seus llargs i estratègics tentacles. Durant més de vint anys, en dos mandats, senyorejaren en la majoria de camps i sectors de la vida social i la seua gestió produí, a pesar de tot, uns fruits abundants i profitosos per a la ciutadania i el nom de la ciutat.

Però això ja és història. Com ho són els grups de “pressió” (fundacions, associacions, entitats, sindicals, o mitjans de comunicació). Fa temps que els lideratges no són patriarcals, ni autocràtics ni personalistes ni mandarinats ni pontificals. En les societats postmodernes torna a regnar el politeisme. En la lleidatana, seguint la tendència general, més que mai tants caps tants barrets. La diversitat d’interessos culturals, de particularitats ideològiques o de credos estètics s’esclerosen en “capellanies” que impossibiliten l’existència d’un conglomerat social que comparteixi sentiments, projectes, estratègies i símbols. Ara les identitats col·lectives recolzen com a molt en algunes manifestacions populars, en certs monuments, fisonomies urbanes i materials arqueològics. El que en diem sentiment de pertinença s’ha anat diluint, aquí i arreu, en sobrevingudes i passatgeres melangies. “Sé una ciutat molt lluny”, que deia Màrius Torres.

L’AMNISTIA

Si algun dia la llei d’amnistia supera tots els entrebancs que se li interposin, la dreta ja ho tindrà tot a punt per guanyar les properes eleccions i fer tabula rasa de tot el que el govern socialcomunistasepatatista hagi pogut fer i imaginar. La ciutadania espanyola s’haurà espanyolitzat de tal manera que estarà disposada, a mans besades, (i a cegues), a entronitzar els Feijóo i acòlits a l’altar redemptor de les ofenses pàtries tot enviant a la paperera de la història qualsevol concessió feta als enemics de la pàtria i, de passada, a tot que ha estat desviat del recte camí dels principis morals de l’Espanya eterna. I per fer evident davant el món la seua victòria i acontentar la seua nova majoria, activarà la venjança més anhelada i alimentada en el mateix moment en què el PP, la bèstia ferida, guanyador de les eleccions de 2023, no va poder aconseguir que el seu candidat fos elegit president del govern. La prioritat número u del govern redemptor, consistirà a mobilitzar tots els ressorts jurídics, policials i els serveis secrets dels governs europeus afins, per detenir Puigdemont i fer-li pagar els pecats (de lesa humanitat?) comesos, no des de 2017, sinó des de la seua naixença. No ens estranyarà gens que, quan es produeixi, es decreti un abrivat repic de campanes a esglésies, basíliques i catedrals de tots els llogarets, pobles, ciutats i comunitats autònomes i s’hi celebri solemnement un tedèum d’acció de gràcies amb l’assistència obligatòria de totes les autoritats.

I si, malgrat tot, s’aconsegueix amnistiar algú, aquests, amb el nou govern de dretes, ja caldrà que s’encomanin al déu misericordiós, a algun sant o santa, curandero o trementinaire. La Pàtria no pot ser violentada i traïda sense càstig ni negociada en un país estranger, encara que sigui neutral com Suïssa, mediant un senyor que ha intermediat amb guerrillers. Els salvapàtries es tornaran a fer amb tots els poders de l’Estat. Gairebé ja ho han aconseguit, sigui a través de la pressió dels alts funcionaris, de les associacions conservadores de la judicatura, de les empreses de comunicació amigues, de l’ocupació dels carrers, dels suports internacionals de governs de la mateixa corda i de la ceguesa d’una quasi majoria de la ciutadania. I, creguin-me, faran tot el que sigui al seu abast per durar molts anys. La ranciesa no marxa ni amb petroli.

ENSENYAR I EDUCAR

¿Per què clamem només contra l’administració, el professorat i la segregació social, si, segons els qui han assimilat, entre altres, els mestratges de Piaget i Vigotski, tot i tothom ens ensenya i ens educa, des de la instrucció i l’educació de l’escola i les famílies, però també l’educació no formal que proporcionen l’entorn social, els mitjans audiovisuals i les xarxes socials?. Si tots plegats creen marcs mentals, forneixen sabers teòrics, pràctics i de comportament, jerarquitzen valors, creen models; en fi, subvenen a necessitats físiques, cognitives, emocionals, socials i espirituals, ¿no els hauríem d’interpel·lar a tots en la seua mesura pels mals resultats de les proves PISA?. ¿Ja sap l’escola què ha d’ensenyar, ja ho sap el professorat, ja ho saben els pares, ja ho sap la societat organitzada? ¿Ja sap l’administració què és fonamental i què no? ¿Sap el claustre de l’escola o l’institut quin és el currículum formal i informal que cal compartir? ¿Compartim la idea que calen pares, mestres i professors amb autoritat, que posin límits, els raonin i els exemplifiquin? Si estem d’acord amb els diferents processos i ritmes d’aprenentatge, de maduració personal, segons les tipologies d’alumnes, ¿per què el seu ensenyament no s’hi adequa i les lleis han esborrat del sistema la repetició, el reforç, les proves de setembre o han minimitzat aprenentatges de filosofia i llengües clàssiques?. ¿Els Consells Escolars aporten alguna cosa a l’eficàcia de l’ensenyament-aprenentatge dels alumnes? ¿Reforcen els vincles estratègics per la millora dels resultats escolars?

L’escola no pot ser, només, un contenidor de desafectes i desamats, de desgavellats emocionals, de nens i nenes, nois i noies que no han patit mai una frustració, que no han sentit mai un no al seus desigs, que no s’han hagut d’esforçar mai per res, que no han vist llegir mai ningú del seu entorn, que no reconeixen cap autoritat. L’escola no pot ser el contenidor (o el fiador primer i últim) dels ensenyaments que han de ser compartits, com l’educació sexual, per les famílies; l’educació vial i cívica, pels entorns socials i altres institucions; o com l’educció en ecologia, sostenibilitat, economia i finances. Si un dels principis de l’educació és predicar amb l’exemple, i bona colla dels exemples dels agents teòricament educadors són tan poc exemplars...

ELS PROPÒSITS

Propòsit, en un sentit figurat, vol dir projecte de futur. Literalment: disposar, col·locar cap endavant. I més enrere etimològicament: construir, bastir, proveir. Significats aquests, però, que ja fa temps que no associem als nostres propòsits, ja que aquestes nostres intensions, que ens fem ritualment en començar un nou any, solen quedar en meres intencions. Algú, que es coneixia bastant a si mateix i per reflex també els seus congèneres, va dir que el propòsit de la vida sol ser una vida plena de propòsits. Sobretot, els propòsits que tenen a veure amb la millora de la salut física, mental i emocional. El propòsit perquè es compleixi de debò cal que vagi acompanyat d’una recepta mèdica. I tot i així, sobretot per als addictes al tabac i a altres drogues que alteren els sentits i malmeten el cos, el canvi d’hàbits i les renúncies, bàsicament les radicals, solen generar, almenys al començament, una sensació de pèrdua de plaer, de felicitat o de llibertat. Sobretot els qui pensen com el personatge d’Òscar Wilde quan diu al Retrat de Dorian Gray que el cigarret és l’exemple perfecte del plaer perfecte: és exquisit i et deixa insatisfet. Ve-t’ho aquí, que amb la sola voluntat no tothom se’n surt. I si ja és difícil ser consegüent amb un propòsit, imaginin-se els qui volen fer meravelles. Dostoievski ens recorda un proverbi rus que diu que el qui persegueix diverses llebres alhora no en caça cap.

I amb els propòsits els italians associen els auguris: tanti aguri di buon anno. Desigs que confiem als àugurs que interpreten el nostre futur i, si escau, fins i tot els afers d’Estat, que ja m’agradaria que fossin els millors, per exemple, per als màrtirs de Gaza. I paral·lelament apareixen els astròlegs que ens en prediuen sempre una de freda i una de calenta. I a més et pronostiquen, siguis del signe zodiacal que siguis, més o menys el mateix. I en sintonia, els gurus de l’autoajuda, que normalment subscriuen, això sí assenyadament, que abans de fer-te propòsits t’has de conèixer a tu mateix. Una activitat aquesta, per cert, que sol durar tota una vida i, per tant, posa en quarantena qualsevol propòsit que et facis. A no ser que es tracti d’un petit objectiu que no necessiti endinsar-te en els inferns de les teues limitacions. Perquè, a pesar de tot, hi ha coses que són impossibles. Tant de bo que no ho siguin els somnis!

45 ANYS DE CONSTITUCIÓ

Les asseveracions constitucionals de l’estil tothom és igual davant la llei, tothom té dret a un habitatge digne, o, com prescriu la Llei 19/2020, del 30 de desembre, d'igualtat de tracte i no-discriminació del Parlament de Catalunya, que no es marginarà ningú per raó d’origen territorial o nacional, de sexe o gènere, d’orientació o identitat sexual; d’edat, de raça, origen ètnic o color de pell; de llengua o identitat cultural, d’ideologia, opinió política o d’altra índole; per raó de les conviccions ètiques de caràcter personal i les conviccions religioses; per la condició social o econòmica, la situació administrativa, la professió o pel fet de ser privat de llibertat; per raó de discapacitació física, sensorial, intel·lectual i mental o altres tipus de diversitat funcional i per alteracions de la salut, estat serològic o característiques genètiques, aspecte físic o indumentària; i que tots tenim els mateixos drets i els mateixos deures de ciutadania, són enunciats generalistes, intencionals, que normalment acaben sent concretats per normatives que matisen, especifiquen, condicionen i excepcionen. Com per exemple, la inviolabilitat que l’article 56.3 de la CE, confereix al Rei i que comporta la seua impunitat penal, civil i administrativa.

Ultra la singularitat de qui, segons la interpretació de la llei, està per sobre de la llei, normalment quan es proclamen drets sempre s’hi acompanyen deures. I un dels deures implícits en el sistema capitalista que regeix les nostres vides i les nostres lleis, el dicten precisament les Lleis del Mercat, que impregnen tota mena d’altres lleis, òbviament sense que es noti massa: les normes morals, les lleis de l’habitatge, la llei mordassa. Ves per on, tota ciutat té el seu gueto. Tothom ha de tenir clar a quina classe social pertany. L’aporofòbia i la xenofòbia fins i tot aconsegueixen frenar iniciatives urbanístiques i d’habitatge, a totes les nostres ciutats. La catalanofòbia que campa pertot i s’utilitza políticament perquè té molt de rèdit electoral, curiosament mai no és considerada un delicte d’odi. Igual que l’exhibició pública i notòria de simbologia nazifeixista. Doncs sí, una cosa són les belles paraules constitucionals i una altra les lleis, els reglaments i les interpretacions jurídiques que hi posen límits, sancions i n’excepcionen els inviolables.

BON NADAL

El Grinch decorant l'arbre, Dr. Sauss, 1960s

Necessitem, els humans, els dies de festa. Ara ja no, com en el Gènesi, per admirar l’obra del Creador, sinó per deixar de treballar, per descansar o per cansar-nos dionisíacament. Les festes de Nadal, però, són especials, perquè van lligades al mite fundacional de la nostra cultura judeocristiana, a la nostra memòria cultural, a la formació d’una tradició i a la creació d’un conjunt d’imatges simbòliques que encara que s’hagin anat secularitzant mantenen el poder de socialitzar-nos. I activem, en aquest parèntesi temporal, els valors ètics de la pau, la reconciliació i els sentiments més nobles. Com si ens permetéssim creure públicament en la Utopia. Necessitem les festes de Nadal per comportar-nos com a infants i meravellar-nos de les lluminàries i els attrezzos dels avets més espectaculars i tota la seua indumentària. Que tot brilli per uns dies, fins i tot més enllà dels festius perquè no ens decandim de patac. Que la gent canti nadales o el repertori musical més mel·liflu del món. Que els menuts i els grans siguin regalats i s’acompleixin els propòsits. Ens cal pensar que per Nadal podem ser bones persones, solidàries i generoses. Però aquestes festes són també una sobreexcitació. Uns dies estressants, angoixants, i, a cops, conflictius. Sobretot quan, malgrat que socialment està més o menys normativitzat que hem de complir unes expectatives canòniques, les circumstàncies personals no t’ho permeten. 

No t’ho permet la situació personal o perquè hom pensa que Nadal és una mera mercantilització i profanació del sentit primigeni, tal com representa la paròdia del personatge del Grinch (creat pel Dr. T. Seuss en el llibre infantil titulat Quan el Grinch va robar el Nadal!, editat el 1957). I per reblar aquest clau m’han vingut que ni fetes expressament les paraules de l’assagista italià Giuseppe Di Giacomo, que en un article sobre el tema (Reflexions filosòfiques sobre la festa. entre temporalitat i eternitat) ens conclou així: Allò que compta ara no és ja el fenomen que es commemora sinó la diversió per a la qual aquell era només un pretext. Compta menys la memòria del passat que l’hedonització del present. Arreu la festa està regida per la lògica dels plaers de l’espectacle i el consum: la festa tradicional entorn de la memòria ha estat substituïda per una festa consumista i banal, centrada en el present.

LA LLEI

La pugna pel relat de qui és més independentista, qui està més a l’esquerra del PSOE o la rebequeria de la dreta a no deixar-ne passar ni una als “traïdors” de la pàtria i les batusses consegüents que incendien les tertúlies televisives i les xarxes, ens distreuen de l’acció dels governants que repercuteix o hauria de fer-ho en el dia a dia de les nostres vides. Això que acabo de dir solen ser els retrets que fan tots els partits autoanomenats constitucionalistes, a ERC, Junts i la CUP, amb la intenció de minimitzar l’acció del govern d’Aragonès, De reduir-lo a una pèrdua de temps en disquisicions hermenèutiques sobre el referèndum, el ho tornarem a fer i la taula de negociació. Entre poc i massa. Ara, a mi i a molta de la gent que conec i no conec ens agradaria que algun dia no massa llunyà els qui poden legislar i posar-hi els mitjans, anessin d’una vegada per feina i aprovessin –a les portes de Nadal no deixaria de ser una notícia molt adequada a l’esperit que se li suposa– una llei que prohibís a Catalunya i allà on escaigués, la Pobresa. La que l’ONU defineix com la condició caracteritzada por una privació severa de les necessitats humanes bàsiques. Que ningú hagués de patir mai més, mentre la Terra fos l’únic planeta habitable, per l’accés als aliments, a l’aigua potable, a la sanitat, a la salut, la vivenda, l’educació, la cultura i a la informació contrastada.

Ni que fos una llei que recollís, pel cas, els valors inicials que impulsà el moviment de Pau i Treva impulsat al segle xi com a resposta de l'Església i de la pagesia a les violències perpetrades pels nobles feudals. Ni que fos l´única llei que s’acabés interpretant i complint literalment. Això sí, amb un reglament que desenvolupés un apartat de sancions tan exemplars que ningú gosés, per més plutòcrata o intocable que fos, saltar-se-la o trampejar-la. Una llei tan excepcional que esdevingués la materialització de la Utopia. Ja sabem que T. Moro fou interpel·lat pel seu contemporani Maquiavel. Ja sabem el que es diu en el Gènesi. Però precisament perquè hem llegit algunes de les idees d’Enzo Traverso, no ens volem acontentar amb el fet que, en el nostre presentisme, en la defunció de la dialèctica històrica en què el present era el moment d’intersecció entre el passat, l’experiència, i el futur com a horitzó d’expectativa, han mort els somnis.

Els meus 10 llibres indispensables

Tertúlia literària "Els 10 de..." a la Biblioteca Pública de Lleida, coordinada i conduïda per Anna Sàez, directora del Grup SEGRE. Amb interpretació a la llengua de signes catalana a càrrec de Deixa'ns signar.

NATALITAT SOTA MÍNIMS

Hom calcula que actualment a Espanya, d’un total de 47, 4 milions d’habitants, hi ha uns 8,2 milions de joves menors de divuit anys i més de 9 milions (un 20% de la població total) que tenen més de 65 anys. D’aquests 8,2, un milió sis-cents mil, més o menys, viuen a Catalunya. Els mateixos, per cert, que mascotes censades conviuen a les nostres llars. Com arreu de la UE, la baixa natalitat, ha esdevingut una de les preocupacions més clamorosa dels governants de la nostres societats per les repercussions que té en tots els àmbits de la nostra manera de conviure, de produir, de consumir i de reproduir-nos. En les dues darreres dècades a l’estat espanyol la població infantojuvenil (0-16 anys) s’ha reduït pràcticament a la meitat, malgrat les famílies que consideren els fills com una força de treball. Paradoxalment, això, com fan notar els demògrafs, en un període en què s’ha progressat molt significativament en el control de la mortalitat infantil i en la protecció jurídica i social dels nens i les nenes. Tanmateix, la taxa de risc de pobresa de la població menor de setze anys a Catalunya gairebé s’acosta al 20%.

Bé, gairebé tothom coneix aquestes dades o les pot consultar quan vulgui. El problema, deixant de banda el corrent creixent de les parelles que no volen tenir fills tot i poder tenir-los, òbviament és d’índole econòmica i laboral, i, en menor mesura, ideològic; els qui creuen que l’antinatalisme és una forma de lluita contra el sistema. I encara, segons l’antropòloga M. Inhorn, en tant que hi ha les dones que “volen tenir fills però que no els tenen, no per preservar la seua carrera professional, sinó per la manca de candidats per a la paternitat”. D’aquesta situació en diu “la bretxa de l’aparellament”. Encara que els robots, la IA, facin, en un futur pròxim, la feina que ara fan les persones, el que serà insostenible serà preservar el paradigma humanístic en què es fonamenten els valors de convivència estàndards actuals. El panorama que ens espera podria ser el d’una piràmide poblacional invertida: a la base, un petit nombre de criatures, i ascendint una reduïda cohort d’adolescents i joves en edat laboral, seguida de munió de robots i culminada amb un fotimer de gent jubilada, milions de centenaris i centenàries. Ah, i no hem parlat dels efectes de la baixa natalitat sobre el despoblament!