CORRUPCIONS

El més perillós dels casos de corrupció en la política (desviació o perversió) és creure que tothom és i actua de la mateixa manera. Que qui més qui menys les mans se n’unta i que la corruptela és un dels pocs avantatges que té el mateix exercici professional de la política, precisament per guanyar-hi més que no pas perdre-hi. I principalment estar convençut que, si no robes massa, no et passes molt (és a dir, no desvies milions d’euros o no contractes a dit un centenar de serveis entre els teus amics i coreligionaris), no entres en col·lisió amb els codis morals i ètics ordinaris. És allò que s’aprenia antigament: una cosa greu, pecat mortal, és la mentida; però, una altra cosa, és la mitja mentida, l’ocultació justificada de la veritat, la mentida pietosa i fineses lingüístiques i intencionals per l’estil. El més punyent, doncs, és que segons quins graus de corrupció, de corruptela, de frau electoral, de prevaricació o similars, hagin deixat de ser considerats en l’exercici de la governança una immoralitat, una deshonestedat, una pura injustícia i una punyalada al cor i a la intel·ligència de la ciutadania.

Espanya deu ser el país amb més polítics imputats per corrupció del món. En els rànquings de països més poc nets i clars, ocupa un dels llocs més singulars del planeta. Hi ha partits que en tenen tants que ja no troben recanvis per ocupar els llocs de responsabilitat. Això sí, sempre veuen la biga a l’ull de l’altre i mai al seu. I en l’era del coneixement i de la comunicació, en què es pot observar cada moviment que hom fa en el lloc més recòndit, encara tenen els sants pebrots de negar l’evidència. És clar, la justícia ha de demostrar que s’ha actuat penalment. Caldrà saber si algú ha vulnerat la legalitat, diu el fiscal general de l’Estat, en el cas dels ulls grossos que va fer el Banc d’Espanya davant els indicis de delicte que informaven els inspectors de la institució. I passen aquestes coses als morros de tots els ens supervisors del nostre sistema de control. I no hi ha dia que no es destapi un altre cas. Un no parar, com si no en tinguéssim prou amb la milionada creixent d’aturats, dels llindars esgarrifosos de pobresa, de misèria i de mala bava. Sí, sí, l’home és una imperfecció de la creació. La raó moral és la base de la nostra educació. Però, el lupus est homo homini de Plaute funciona la mar de bé.

PATRIOTISMES

La pàtria són els calés? Qui paga, mana? La fugida fiscal de Gérard Depardieu, un dels francesos més universal del segle XX, l’ha portat a tenir la ciutadania russa! Com que cal collar els qui més tenen, aquests que poden ser ciutadans del món, es fan d’allà on els rics paguen igual o menys que els pobres. Moralment, aquest cèlebre actor ho ha fet fatal. Segons les lleis de l’economia i la fiscalitat capitalista global ha obrat encertadament, canònicament. Això ens porta a parlar, altre cop, de com un Estat pot contenir la despesa, el dèficit i fa quadrar a zero els pressupostos. El no genèric i simple i demagog a les retallades, què vol dir a l’hora d’acomplir volens nolens amb els imperatius del dèficit? Insubmissió fiscal? Sotmetre’s impotentment al càstig de l’Estat amb la retenció de transferències corrents? O si fa no fa, gesticular contra els incompliments de les obligacions estatutàries? Més bons patriòtics, quan no es poden pagar als patriotes els seus rèdits? Aprimant les estructures administratives de l’Estat, que vol dir privatitzar serveis i vendre patrimoni de l’Estat, acomiadar funcionaris i tancar l’aixeta de qualsevol subvenció?

O vol dir, simplement i mortal, crear nous impostos i apujar els existents i pagar per tot? Pagar molt per rebre molt, ha estat la fórmula escandinava que no aquí no hem pogut copiar, perquè ni hem tingut pràcticament mai un país fort en cultura, educació i recerca, i consegüentment mai estat un país potent amb una economia basada en la creativitat i el coneixement. Ara mateix, les autoritats fiscals estan força contentes perquè s’està aconseguint frenar la despesa. La Generalitat ha retallat en els primers nou mesos del 2012 un 60% del que tenia previst o millor estava obliga a fer. Però, el drama és que no ha ingressat el que preveia ni per part del compromès per l’Estat ni per part del sistema recaptatori general. No s’ha recaptat el que es preveia ni s’ha creat ocupació i per tant tampoc s’han ingressat cotitzacions ni derivats del consum. Arribats en aquest punt, deduïm que l’únic patriotisme fiscal existent, en la conjuntura actual i en realitat en totes les imaginables, és el que li toca d’exercir a la classe mitjana. Quina llàstima que a Espanya i a Catalunya hi hagi tants pocs rics, i quina catàstrofe que s’estigui matant la mare dels ous d’or de la classe mitjana.

Nadala 2012

És previsible que els mags que duen mirra

i olis tartessos i els estels lluminosos,

enguany no siguin reis, sinó aturats

que hagin après a cavalcar camells,

després d’un curs accelerat i breu.

Com serà curt l’amable rendez-vous

al Nen Jesús i al pare i a la mare,

perquè no tenen les samarres la pell

de cabra de Caixmir, ni l’or llueix

com el del Colorado ni el cor és ple,

siguem sincers, de tant entusiasme

com fa deu anys o, almenys, uns dos mil dotze.


Josep Borrell, desembre de 2012