LA LOGÍSTICA ELECTORAL

Mentre ja tindrem temps d’analitzar els resultats europeus i les possibilitats d’extrapolar-los a la realitat estatal i catalana, de moment cal celebrar que la logística per a la consulta del dia 9 de novembre ja està pràcticament a punt. La vicepresidenta Joana Ortega ens ha dit que s’està ultimant la ubicació dels locals, la fixació dels horaris, el model de paperetes i ens ha mostrat com seran les urnes: de cartró, d’un disseny modern, manejables, plegables, funcionals, molt barates –dos euros cadascuna enfront dels trenta-cinc que costen les de plàstic-, i elaborades a Lleida -tot un honor- pel CIRE (Centre d’Iniciatives per a la Reinserció). Sabem, també, que dels 947 municipis catalans als quals s’ha sol·licitat la col·laboració en la preparació d’un dels esdeveniments més importants de la història de la democràcia peninsular, fins al dia 22 de maig hi han contestat afirmativament 411 i que l’havien rebutjada explícitament ajuntaments socialistes com Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Sant Adrià del Besòs, Sabadell, Terrassa o Sant Boi. Per als qui temem d’anar votar, perquè no volen incórrer en il·legalitats, han de saber que, molt probablement tot just després de la Diada, el Parlament aprovarà la llei de consultes no referendàries, a l’empara de l’article 122 de l’Estatut vigent. Per tant, tranquils.

De manera que mentre, ja dic, anem elaborant si el president Mas ha quedat interpel·lat d’alguna manera pels recents resultats electorals, sense oblidar que els vots europeus a ERC, a CiU i a ICV, sumen a favor de la celebració de la consulta, podem dir que tot està gairebé a punt per tornar a votar d’aquí a cinc mesos i mig. Hem de suposar, altrament, que els qui han d’evitar-ho tampoc dormen a la palla. I que, posats a pensar en un escenari de màxima eficàcia, el govern de l’Estat ja té preparada la demanda al Constitucional. Tanta preparació en un país en què semblava que tot era pura improvisació és un exemple de maduresa i de seriositat! Que tot estigui preparat per posar a prova la capacitat democràtica del sistema és sincerament impressionant. Ara, però, caldrà sondejar, testejar de tant en tant, si ho estem els ciutadans. La hipòtesi dels que no volen, precisament, és que ens desinflem, que ens cansem, i que, al final, com fills pròdigs, ens deixarem perdonar els pecats pel pare Estat misericordiós.

DE QUÈ SERVEIXEN ELS POETES?

Parlàvem de la utilitat de la poesia, dels intangibles espirituals i ens submergíem en una mar de dubtes. Ens feia molta pena allò de Celaya que la poesia és “un arma cargada de futuro”, en repassar de què estaven servint els poetes en una època de crisi com la que estem malvivint. Si ja ho havien dit, els poetes, feia anys i panys i amb paraules belles, ningú dels qui ordenen el món i el fan anar d’ací d’allà, no ha tingut el més mínim interès de fer-los cas. No solament als poetes, Ni als poetes ni als filòsofs ni als sociòlegs, els gurus del nostre temps. Vivim com uns titelles a mercè del que ordena la Troika (CE, BCE i FMI), que ni sabem ben bé qui és ni l’hem votada i contra la qual no podem ni adreçar un escrit de protesta. I la Troika ens fa l’efecte que no entén res de res de poesia, de filosofia ni de ciutadania ni de democràcia. D’acord: la poesia per a l’autocompassió, per a l’espernegada, per a ennuegar-nos en una bassa de plors, la poesia com a Prozac, per a fer el dol, per als bateigs i les comunions, com a companya de les solituds, per a ben morir. Però, per què ens hauríem de lamentar o s’hauran de lamentar els qui ens succeiran, si dels nostres mals i de les possibles solucions ja n’han parlat extensament Pere Quart, Espriu, Alberti, Wilde, Elliot, Baudelaire, Andrés Estellés?

Ho fèiem a propòsit de la campanya de les eleccions europees i del poc que es debat sobre com es constitueix un espai comú de convivència, una gran confederació de persones, pobles i nacions, i la suma de valors, de tradicions, d’història comuna i de projectes de futur que haurien d’abanderar la pau perpètua, l’equitat estructural, la democràcia participativa i el blindatge dels drets i els deures de ciutadania. Com sempre, la qüestió és com donar forma a la Idea. Com traspassar els límits dels Estats actuals i de la genètica imperialista de bona part d’ells. ¿De què ens han servit les lliçons terrorífiques del passat recent d’Europa, els grans poemes, quan veus que es presenten en aquestes eleccions partits o formacions neonazis o obertament antieuropees. T.S. Elliott deia: “no hi pot haver cultura “europea si els països es troben aïllats els uns dels altres. Però no n’hi pot haver tampoc, si els països són reduïts a la seua identitat. Necessitem varietat en la unitat, no en l’organització sinó en la naturalesa”.

ELECCIONS EUROPEES?

Que les institucions europees són molt importants i s’hi decideix quasi tot el que condiciona les nostres vides, és cert. Encara que en sabem molt poca cosa concreta i només quan els governants de l’Estat s’hi refereixen per treure’s el mort de sobre de les retallades, de les reformes laborals, de les pujades d’impostos o del dèficit zero. Europa, la Comissió i, molt en segon terme, el Parlament europeu són sistemàticament el boc expiatori de les nefastes polítiques econòmiques que han dut a la ruïna a la classe mitjana i a la pobresa absoluta a la classe més baixa de l’escalafó social. I, encara amb més perfídia, a l’estrangulament dels comptes de la Generalitat. Llegeixi’s repartiment inequitable del dèficit entre Estat i autonomies o allau de normativa recentralitzadora, que desfigura el pacte autonomista del 1978. Tot molt important, deia, però la qüestió d’aquesta crida electoral rau en el fons, per als partits PP i PSOE, a demostrar que ells són els qui guanyen i la resta, sobretot els sobiranistes (amb subtileses), ERC, CiU i IU-ICV, els qui perden. I més matisadament: que el PP té la RAÓ absoluta sobre l’absolutesa de tot, mentre UPyD i C’s són un granet insignificant. I que el PSOE, tot i guanyant els nacionalistes i els “comunistes”, pot enganyar-se igualment, si aprova justet una mena d’examen final de cicle.

Els entesos assenyalen que l’interès d’aquesta contesa va molt més enllà de les medalles que es penjaran al pit els guanyadors que ja pressuposem. Per la qual cosa, per cert, podríem estalviar-nos tanta campanya i tanta despesa. Per exemple, el frec a frec entre CIU i ERC. El professor Terricabres superarà el professor Tremosa? El PP català es veurà sotraguejat per C’s? El PSOE s’albirarà com la renovada alternativa al PP? De fet, si som una mica més empírics, per enfonsar-nos en qualsevol mar d’hipòtesis, caldria comptar amb el fet que la intenció de vot superi de molt el 50%. Perquè, si no, em fa l’efecte que tot el que es pretén d’escriure i analitzar sobre aquestes eleccions és pura retòrica i passatemps. El que de ben segur que PP i PSOE ens refregaran per la cara serà que el secessionisme ha passat a millor vida. Que s’han desactivat el president Mas i Junqueras, i el PNB i Sortu, i qualsevol aventura assajada pels flancs del bipartidisme, PP-PSOE. Que tot ha tornat al seu lloc natural, amèn!

L' ESTROF – Revista de poesia (1980-1985)

Revista quadrimestral de poesia catalana fundada a Lleida el 1979.

Dirigeix: Josep Borrell
Coordina: La Gralla i la Dalla
Edita: Facultat de Filologia de l'Universitat de Lleida
Maqueta: Maya
Maquetació i Muntatge: Vileta-12

Podeu fullejar el primer exemplar de la revista L'Estrof a continuació:


Descarrega en PDF

ALARMES

El cop de puny a la cara rebut pel senyor Navarro s’ha interpretat, en alguns cercles, com una conseqüència de la tensió social que està provocant el sector independentista de la política catalana. Encara no havia saltat la notícia a l’espai informatiu que el senyor Cañas tuitejava una frase que venia a dir que qui sembra vents recull tempestes. I tenia més raó que un sant. Perquè la violència no és mai gratuïta, fins i tot en els casos en què ho aparenta. I sol ser sempre una qüestió d’anada i tornada. Només per pura dignitat humana de la més elemental, quantes vegades qualsevol català o catalana no hauria partit la cara a tots els qui frívolament i insidiosament ens han titllat de nazis? Quantes vegades no hauria aquest català o catalana, ben normal, etzibat uns quants cop de puny a la boca del senyor Rodríguez Ibarra quan comparava l’altre dia el president Artur Mas amb Hitler i Mussolini? Quantes vegades qualsevol català o catalana de bona fe, que reclama poder votar el nou de novembre, i per això de s’ha de sentir a dir el nom del porc, cada dia de cada dia, per part de canals de tevé, d’uns quants diaris, i per una tribu de cavernícoles, no hauria cremat fins a la ruïna més absoluta aquells tabernacles de la ignomínia? Sí, senyores i senyors, qui sembra vents, pot recollir tempestes. Només que, de moment i en general, en aquest tema, uns colpegen i els altres parem la galta.

Els tribunals dirimiran, si és el cas. Ben certament, en un estat de dret no s’hi val la llei del Talió, ull per ull, dent per dent. Però tampoc s’hi val que passin els dies i els mesos i encara és hora que s’hagi de dirimir qui són els responsables d’acusar el president Mas, tot just abans de les darreres eleccions al Parlament, de tenir un compte secret a Suïssa i, per tant, d’estafar el fisc. O qui va ordenar de publicitar els DNI dels 33 jutges que varen signar un manifest a favor de la consulta. Qui és que fa el joc brut? La deriva del PSC no és una alarma social? Els sis milions d’aturats no és una autèntica catàstrofe social? La destrucció només en el que portem d’any de 800.000 llocs de treball no és un veritable pecat capital? No és un provocació més escampar el rumor que el cardenal Cañizares, per a qui la unitat d’Espanya és un mandat evangèlic, pugui esdevenir el substitut de monsenyor Sistach al capdavant de l’arquebisbat de Barcelona?

LLEI ELECTORAL

Un dels articles de l’Estatut que encara està per desenvolupar és el de la llei electoral. S’hauran escrit tesis doctorals analitzant per què durant 35 anys el Parlament ha estat incapaç d’aprovar una llei electoral pròpia. Vull pensar que en alguna classe de Dret, Sociologia o Polítiques el tema haurà donat per a hores de lluïment de conspicus catedràtics i per a estupefacció del seu alumnat, sobretot per als qui hagin hagut de repetir l’assignatura o per als universitaris majors de 25 anys. Siguin quines siguin les conclusions dels estudis, intuïm que la incapacitat o la impotència del nostre Parlament per fer front a una de les competències més importants de la nostra norma mare, denota una de les màximes debilitats del nostre sistema parlamentari. Que una de les estructures d’Estat més rellevants en l’ordre normatiu encara estigui a l’aigüera és un símptoma molt palpable de la poca volada de la nostra classe política per conformar seriosament, en sentit d’Estat, els fonaments de la mateixa representativitat democràtica del poble de Catalunya. I, si ens fixem en l’interès que aquesta qüestió ha suscitat en els mitjans de comunicació durant tots aquests anys, conclourem que ha estat mínima i circumstancial.

Suposem, ben intencionats, que per vergonya o perquè ho ha estimulat la fixació de la consulta i el debat secessionista, el fet és que fa unes setmanes s’ha reanimat la ponència i sembla que recomença a haver-hi una via de negociació perquè els principals partits puguin distribuir-se més o menys equitativament el pastís dels vots, que és del que es tracta. De moment el mur continua essent la pèrdua de pes representatiu de Lleida, Girona i Tarragona enfront de l’àrea metropolitana. Un mur que cada vegada que s’ha intentat superar no ha fet més que créixer. El mandat estatutari assenyala com a principis la representació territorial i la proporcionalitat, i l’equació que els ha de combinar no hi ha manera de trobar-la a gust de tothom. El que no resoldrem ni ara ni en mil anys, si és que encara hem de legislar una llei electoral, serà la distribució harmònica de la població catalana. Per tant, seria bo que algun cop es defensés que els territoris menys poblats, precisament per compensar-los la dificultat de fer sentir la seua veu i les seues coses, els pertoqués més diputats que a les circumscripcions més populoses.

LLIBRES

Hi ha creus de sant Jordi merescudíssimes, com la que s’ha atorgat a Lluís Pagès, l’editor de Milenio i Pagès. Com hi ha diades, com la d’avui, que mereixerien ser el pa de cada dia. Sí, un pa espiritual, cultural, el que ens proporciona la lectura, els llibres, l’art, la bellesa, la intel·ligència, el sentit crític, una mínima civilitat, uns valors essencials. Si no fos pels llibres no hi hauria llibertat. Si no fos pels llibres no hauríem sabut mai res més que els que hauria volgut que sabéssim el sàtrapa o el dictador. Si no fos pels llibres que han traspassat tota mena de censures i de cremes i de prohibicions no hauríem sabut res de l’altra cara del progrés, de la cara oculta del poder, de la veu dels qui són dellà de nosaltres mateixos i de les còmodes maneres de veure el món. Si no fos pels escriptors, els editors, els llibreters, els impressors, els distribuïdors, i ara pel núvol insondable d’internet, no hauríem tingut l’oportunitat de ser, encara, persones. Si no fos pels testimonis personals de la història que contenen els llibres, per la memòria que condensen els llibres, no hauríem sabut fins a quin punt som capaços d’amar, d’odiar i exterminar. Si, d’acord, si no fos per la fotografia, el cinema, el periodisme, la pintura o els diccionaris.

I sant Jordi, el patró més compartit del món. L’heroi dels més grans ideals d’amor i de generositat i símbol contra tota tirania. L’únic que em sap greu de la llegenda és que matés un drac. Com pot entendre-ho un nen lleidatà, quan veu desfilar, per la festa major, el Marraco tan simpàtic i juganer? Enguany, ja tocaria, quan ja fa anys que els catalans i tothom del món convivim tan normalment amb tants xinesos, que aprofitéssim la seua saviesa i restituíssim el drac al lloc d’honor que es mereix en aquella cultura molt més mil·lenària que la nostra. Com pot ser el drac un símbol del mal, del dimoni, aquell que representa el domini dels quatre elements: l’aigua, el foc, la terra i l’aire, l’essència de la vida? Quin goig no fan els dracs i les víbries, les femelles dels dracs, i altres animals fantàstics en el nostre bestiari tradicional, en els correfocs, fogueres i diables! Ja m’heu entès. Ara, a comprar llibres, roses, a llegir-los i a estimar sense defallir, perquè tenim poc temps per fer que els tres milions de catalans que no llegeixen ni un llibre a l’any, ho facin ja!