LA CAIXA B

Josep Borrell Esdevindrà el senyor Luís Bárcenas un dels herois de la democràcia espanyola? Gràcies a ell el PP es regenerarà més enllà dels límits de la mateixa regeneració? Es convertirà en el mirall impol·lut, naturalment exemplar, del que ha de ser l’ideal de l’honestedat política? És flamenc aquest home!. Té els sants trons de dir que no es penedeix de res i que ho tornaria a fer, quan li estan a punt de caure, a ell i a la seua dona, una carretada d’anys de presó. Això és un campió, una icona! Sí, sí, un autèntic màrtir per la causa! Què si no, un home que vivia a cos de rei i que ha acceptat, millor dit, s’ha resignat, a passar amb vuitanta euros a la setmana durant dinou mesos a la presó, sense deprimir-se ni revoltar-se contra els que haurien de ser, segons la lògica laica, els seus enemics. Portar una comptabilitat paral·lela per finançar el partit i cobrar pels serveis prestats, uns cinquanta milions d’euros, és la cosa més normal del món, s’escandalitzi qui s’escandalitzi. Ha fet, diu, el que li va dir Rajoy: mantenir-se ferm, no defallir. I, fins i tot, el que més molesta, empipa, enutja, angoixa i cou al PP: creure, sense fissures ni rancor ni cap mena de dubte que el PP és el partit que ha de governar Espanya. El sil·logisme, si el fan, ja el conclouran vostès...

 El millor d’aquesta història encara ha de passar i evidentment s’ha d’escriure. Una hipòtesi podria ser que, gràcies a la sinceritat i al sarcasme del senyor Bárcenas, el PP acabés obtenint una majoria absoluta en les properes eleccions generals. Aquesta mena de temeraris agraden molt a les masses, perquè són de la mena de gent que aglutinen les grans contradiccions humanes: ser fidel a una ideologia, utilitzar tots els mitjans per servir-la i servir- te’n tant que puguis. Encara que un dia o altre et traeixin, et caiguin 40 anys de presó, et deixin a la misèria. És el risc de jugar amb foc. És el preu de la fidelitat, de la lleialtat a prova de bomba. Una altra conjectura fóra que, quan hagués cantat àdhuc la parrala, el PP es quedés sense cúpula, totalment capolada, sense molla ni crostó, i la massa social es disgregués entre C’s, el partit de la Rosa Díez, Vox i Falange Española. Fins i tot així, hauria fet un gran servei a Espanya. Hauria contribuït a aclarir el panorama ideològic de la dreta i a mostrar de quina pasta està feta la casta de la nostra democràcia.

ELS LÍMITS

A propòsit del bàrbar atac contra el setmanari Charlie Hebdo, ens retornen, com un menjar mal paït, preguntes tan elementals i tan complexes alhora, i encara més difícils de contestar sobre els límits dels drets, que no en sé treure l’entrellat. Em dic quins són els límits dels drets humans continguts a la Declaració Universal de 1948 i ampliada posteriorment? D’aquests que recull la Declaració quins són inequívocament fonamentals? Per al govern dels EUA els presoners de Guantánamo quin dret se’ls ha aplicat? Quins són els límits que es regulen en els diferents països de l’òrbita occidental democràtics respecte dels drets personals o fonamentals, civils, polítics i drets econòmics, socials i culturals? Són tots iguals els límits que es regulen? Tots tenen els mateixos marges, les mateixes consideracions ètiques, les mateixes apreciacions morals? I els deures? Qui els estableix els deures? I quan hi ha col·lisió entre drets i deures, qui dirimeix a favor o en contra de l’una o de l’altre? Existeixen uns drets realment universals, que comparteixen totes les cultures del món?

Són compatibles les societats i les ciutadanies obertes, democràtiques, laiques, en què la religió ha passat a ser un tema de la llibertat individual, amb les societats regides pels principis religiosos, en què l’individu no pot ser considerat sinó un feligrès, pertanyent a una determinada parròquia? Són compatibles les societats que han mamat culturalment escepticisme, agnosticisme i cinisme, que s’han educat en la ironia i l’humor, amb societats que només han menjat univocitat, integrisme, fanatisme, intolerància? Conviuen realment les societats multiculturals, o són com un rusc on cadascú viu a sa casa, a son barri, i es mira de reüll? No és la reina de les lleis la del Talió, arreu i en nom de totes les religions? Els croats de la fe catòlica com els consideraríem avui? Cor de Lleó, el gran capità de la Croada contra Saladí, forma part del santoral, oi? I la Santa Inquisició? No ho sé, probablement, l’únic dret inviolable, que els engloba tots, deu ser el dret a la vida, el de la vida completa i en conseqüència el de la mort digna. Quantes esquerdes no trobaríem, ara mateix, en les nostres societats en l’aplicació dels articles 18 i 19 dels Drets Humans que parlen de la llibertat de pensament, de consciència i de religió... i d’opinió i d’expressió?

INDICIS DE DELICTE

Tot i que la noticia ha tingut un tractament periodístic discret, com si fos un fet divers qualsevol, previsible, esperat, vull recordar que el TSJC veu indicis de delicte de desobediència en la persona del president Mas, de la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau per les actuacions del 9-N. Si hi veu indicis pot ser que conclogui que hi ha motius suficients com per imputar-los, jutjar-los i, si escau, condemnar-los per aquest suposat delicte i, en conseqüència, tal volta, per tots els altres que se’n derivin, El primer que xoca és precisament la poca transcendència que s’ha donat a la notícia. Els silenci que l’ha acompanyada. La indiferència amb què ha estat acollida pels cercles polítics, per la brunete mediàtica i la nacional catalana o pels mateixos querellants. No ho sé, com si tot plegat formés part d’un guió d’una obra teatral de la qual ja se sàpiga el final. El final, diguem-ho així, exculpador. Sorprèn, alhora, l’aparent tranquil·litat amb què els possibles imputats s’han manifestat respecte del contingut dels papers del TSJC. I també per ser qui és el MH Mas, la professionalitat dels funcionaris del TSJC a l’hora d’afrontar la seua tasca analitzadora, interpretadora.

Ja veurem com s’encarrila judicialment aquest afer. El curiós és que ens trobem davant un cas d’un possible delicte sobre el qual la ciència jurídica, és a dir, la majoria dels catedràtics de penal, ja fa dies que n’han avançat conclusions. La majoria de les quals vénen a dir que, perquè el 9-N pugui ser considerat delicte penal, no reuneix tècnicament ni les condicions ni les consideracions mínimes exigibles. És a dir, en la majoria de les facultats de dret en el supòsit que un estudiant qualsevol hagués de respondre en un examen a un cas similar, l’argument jurídic seria absolutori, primer per defecte de forma, perquè el TC no va emetre cap acte de cap mena davant el 9-N, perquè no es produí cap acte formal administratiu i perquè la consulta no produïa cap efecte empíricament demostrable. Etc. Tanmateix, no deixarà de ser molt apassionant veure com els jutges, tal volta alumnes d’aquests catedràtics, es trenquen el cap, fins a l’extenuació lògica interpretativa, per dilucidar la naturalesa de la qüestió penal mentre prescindeixen del mòbil principal que no és altre que la mateixa política i el dret inalienable de la llibertat d’expressió.

I PARLANT DEL TEMPS

La mesura del temps en la mecànica clàssica distingeix el passat, el futur i el que no és ni passat ni futur. En la mecànica relativista, la durada d’un procés depèn del sistema de referència que utilitzi l’observador i el seu estat de moviment, que, més o menys, en literatura i retòrica anomenem perspectiva. En mecànica quàntica les barreres temporals encara es difuminen més. Però el més interessant per al meu propòsit es la percepció del temps, és a dir, la concepció subjectiva del pas del temps. Els sentiments o les emocions, pel cas, condicionen enormement la durada d’un període i d’un procés. La formació rebuda i la cultura en què hom s’ha criat i modelat també. Quan estàs content i et diverteixes,el temps passa de pressa. Si estàs avorrit, passa lentament. Com més jove, més lentament s’esdevé l’experiència del temps. I com més gran més ràpidament s’esdevé tot, perquè no cal tant esforç cognitiu davant d’allò que ja és conegut i, per tant repetit. En fi, un món interessantíssim que explica com es conformen els sentits de les coses. Quan som grans, ens fa l’efecte que la història es repeteix manta vegades. Quan som joves tot és nou i, millor, cerquem que tot sigui una novetat per al coneixement i els sentits.

Quants segles fa que parlem, doncs, d’autodeterminació del poble de Catalunya? Quant fa que s’està coent el procés independentista? Quants anys vam estar discutint, debatent, negociant el nou Estatut? Què és un sense fi? Quanta gent no percep que fa molt de temps, massa temps, que duren les negociacions per arribar a un consens per la forma en què cal convocar, a Catalunya, unes eleccions que tinguin un sentit plebiscitari? Com més desitgem que passi alguna cosa i tarda el que ha de tardar, per la complexitat que té la mateix procés, ens fa l’efecte que no s’acaba mai. I és normal, en el fons. Quants anys tenim de lucidesa, els humans, quants anys durem, una mitjana de vuitanta? Quants intents d’independència pot viure una persona que arribi als vuitanta anys, però que amb ús de raó i amb capacitat d’actuar en pot esmerçar tirant llarg uns cinquanta? Quants anys han passat perquè l’ independentisme en el segle XX i el que portem del XXI s’hagi vist les orelles com fins ara? Vuitanta anys? Quan t’agafa un mal dolent en ple carrer i t’ha de socórrer una ambulància i tarda sis minuts, és una eternitat, oi?

SERÀ SOUFFLÉ?

Com que en l’enquesta del CEO de la setmana passada els unionistes guanyaven els independentistes, ja hi torna haver qui parla de soufflé secessionista. Baixa el soufflé, diuen. Entre l’11-S fins al 9-N, la independència esdevingué un gran problema d’Estat. Una nosa seriosa contra la qual calia activar tot l’arsenal de l’Estat per contrarestar-la activament fos com fos: soscavar la mateixa societat civil catalana, fomentar aliances d’empresaris, periodistes i d’intel·lectuals a favor de la unió, cercar catedràtics, sobretot d’economia, que desmuntessin les tesis sobiranistes, fabricar informes inculpatoris de corrupció contra els principals responsables de la ruptura, pressionar l’advocacia de l’Estat i la fiscalia per trobar motius de delicte, etc. Però, ara, un dels miralls de la realitat és que Societat Civil Catalana s’ho està treballant molt més que C’s i UPyD. Ben mirat, ja era hora que els silenciosos parlessin. Que demostressin que els antiindependentistes són tants o més que els que ho són. Doncs haurem de concloure, segons el CEO, que, en cosa d’algunes setmanes, els catalans espanyols són més actius que els favorables a un estat propi? Que tenen tant com predicament com els altres, i que aquests han tocat sostre a dos milions i escaig?

Serà que els contraris a la independència, fins i tot Podem, es posen d’acord aviat, perquè tenen un objectiu elemental i clar, mentre que als favorables sempre els perden els matisos, els detalls, la complexitat? Serà que és més fàcil ser espanyol i fins i tot ser espanyol i català que ser només català? Serà que és molt esgotador ser rupturista, que conservador? Serà que és més fàcil acontentar-se, callar i creure, que desafiar i plantejar alternatives? La participança, com diu aquell, cansa? Estan cansats Òmnium i l’ANC de mobilitzar masses, d’infondre grans il·lusions? O, si més no, per a tan poca cosa i a més tan incerta, complicada i difícil de gestionar? L’únic de cert que sabem és que, malgrat que el procés restés asfixiat, que quedés tocat de mort perquè no tingués cap majoria postelectoral o que fos decapitat per l’acció judicial o l’acció resolutiva del parlament espanyol contra l’autonomia, cíclicament tornarà a repetir-se la mateixa demanda d’independència. És el destí de la història de Catalunya, precisament perquè el destí d’Espanya és la unidad de destino en lo universal.

Nadala 2014

Ha renascut l’Infant,

com els cicles del temps.

De la tardor el codony,

carxofes i magranes.

Com els tanys de les soques

i dels botons les flors.

O l’aigua a les fonts seques,

i als llavis el somriure.

La veta de carbó

a la vella torbera,

o els pàmpols al nou cep,

i els polls als nius dels ràfecs.

O els ulls d’infants encesos

davant la lluna al ple.

O l’instint del salmó

remuntant la riera.

I l’arc de sant Martí

en acabar de ploure.

O el vaivé de les ones

i el volteig de l’esfera.

O el desig de besar

després del gust primer.

I el toc de les campanes,

o els resos de les hores.

Ha renascut l’Infant

i el món es reviscola.

L’Esperança és la línia

del recte etern retorn.


Josep Borrell, desembre de 2014

BON NADAL

Saben què? Aquest Nadal desapareixeran les guerres, les ignomínies, i el valencià serà reconegut pels blaveros com la mateixa llengua denominada català al Principat. Han estat contats fets molt extraordinaris per Nadal, com el de la verge Maria i Sant Josep, i la suposada contundència assassina del malvat rei Herodes el Gran. Per Nadal de 1642 va néixer Isaac Newton. El Nadal de1933 va morir a Barcelona el president Francesc Macià. El del 1948 a Prada de Conflent moria Pompeu Fabra, l’enginyer filòleg, pare de la normativització de la llengua. L’any 2014, sobre el llom d’un meteorit reposa una sonda que espera que li toqui el sol per poder enviar–nos fotos a la terra. Tal dia com el dia de demà, el Gran dia per dedicar-lo a la bondat, com si fos el dia internacional dedicat a la humanitat de les persones, ara que ja hem esdevingut més bèsties que mai, i se’ns moren molt a prop, a cabassos, gentades innocents i desposseïts de tota dignitat, mentre demà asseguts a taula, el Nen possiblement arrencarà a plorar, com deia en vers Salvat-Papasseit, tal dia, doncs, el 25 de desembre del 800 Carlemany fou coronat primer emperador del renascut Imperi romà occidental. I curiosament 1154 anys després, el meu 1ny 1954, naixia Annie Lennox, la vocalista d’Eurythmics, una de les nostres millors muses dels vuitantes.

Ja és ben curiós el món. Resulta que el que passa per Nadal sol tenir un plus d’excepcionalitat. I precisament el que li dóna aquesta categoria, el naixement del Messies, antropòlegs i historiadors dubten que sigui veritat. Afirmen que fou una data manipulada per contrarestar paganismes i conflictes d’interessos per l’estil. En realitat no fou sinó en el Concili de Nicea (325 dC), on es fixà el 25 de desembre com la data del naixement de Jesús. Es veu que en aquesta dia, a l’antiga Roma, se celebrava la festivitat de Mitra, un déu solar provinent del Pròxim Orient, nascut també en una gruta o en una cova. Com que la festa tenia molt predicament i els cristians eren espavilats, es van dir: cristianitzem-la! Es tractava i es tracta, però, d’una data amb un simbolisme especial. La festa coincideix -potser més el dia 21 que el dia 25, tant se val- amb el solstici d’hivern a l’hemisferi nord. I com saben i esperen vostès, amb el solstici el dia es comença a allargar, de manera que representa que la Llum comença de vèncer les Tenebres. OK?