ELECCIONS

Fins ahir hi havia més d’un trenta per cent d’indecisos. Els debats, de fet, aporten molt poca mobilització. Els anuncis són una repetició d’eslògans desesperant. La publicitat estàtica és sòbria, missatges gens retòrics, però molt genèrics: grans conceptes, que auguren poques possibilitats de concreció perquè o bé es té interioritzat que se serà oposició. O perquè, si es detalla massa, igual la gent es pot espantar. En fi, que tot fa l’efecte que es tracta de variants tàctiques de més del mateix, malgrat el rebombori de Podem i la consolidació de C’s. Com si, cap dels partits que es presenten en aquestes eleccions es veiés amb cor de canviar gran cosa o d’anar, realment, més enllà del que s’ha deixat establert. Com si els qui pretenen el govern de l’Estat ja intuïssin que serà difícil fer govern, que serà molt difícil per no dir impossible reformar gran cosa del moll de l’os dels drets fonamentals, o que el cas dels catalans continuarà essent una penosa nosa. Perquè tothom sap, en el fons, que desviar-se del catàleg d’obligacions de la Troika, porta a l’estrangulament. Dubtem, doncs, que, com s’ha especulat, estiguem davant del final del bipartidisme, del naixement d’una nova era o davant d’una nova transició.

I l’escepticisme té la seua arrel en el fet que els grans desafiaments que té plantejats Espanya no es podran afrontar sense majories i en alguns casos molt qualificades: la reforma de la Constitució, el referèndum català, la creació d’ocupació i de qualitat, la pervivència de les pensions, el pagament del deute, la gestió de la immigració, la batalla contra violència de gènere i tota mena de violències, el dret a l’habitatge, l’abandonament escolar, la lluita contra la pobresa i la desigualtat social i la corrupció, les infraestructures estratègiques, el canvi climàtic, el finançament autonòmic, la gestió de rodalies, la inversió en investigació i recerca i en cultura, la reforma de les estructures judicials, el canvi de fus horari, o la reflotació de la classe mitjana. Llegiu-vos els programes!, ens diuen els partits. I és aleshores quan entrem en el túnel de la desconfiança, en el laberint de les promeses incomplertes, en el frau electoral. És quan Kant, que tothom cita però que els candidats reconeixen que no han llegit, entra en joc: una cosa és fenomen i una altra noümen. Molt noümen, però el fenomen està per veure.

CRONISTES LOCALS

Admiro els antics i els moderns cronistes locals. Els oficiosos i, àdhuc, els oficialistes, aquells que eren com la veu del seu amo, perquè al capdavall, tot i el seu biaix ideològic, també acabaven deixant constància de les misèries i grandeses locals. Admiro, per tant, les ciutats, els pobles que s’han dotat d’aquests constatadors de les realitats i les seues circumstàncies i que han afaiçonat passats històrics i modelen els dies coetanis dels seus conciutadans. Sóc un admirador de Josep Lladonosa i Pujol, de Llorenç Sánchez Vilanova de La Pobla de Segur o de Miquel Polo de Mollerussa. I naturalment de tots aquells investigadors que s’agrupen en els centres d’estudis comarcans i locals i, per tant, estic molt content que acabi de nàixer el Centre d’Estudis de la Segarra, per impuls de Max Turull i altres entusiastes recercadors d’identitats i de patrimonis col·lectius. I els admiro especialment no només perquè han creat el relat de tot allò que han estat, són i poden ésser les nostres ciutats i tota mena d’agrupacions humanes a l’entorn d’un campanar, d’un cementiri i uns jornals de terra, sinó perquè ho han fet, els que jo he conegut, amb una saludable objectivitat. Però, alhora, amb aquella punta d’orgull de demostrar l’amor al terrer -paisatge, gent, institucions, fets, rituals, tradicions i anècdotes- que t’ha vist néixer i fer-te una persona de profit.

Sense les aportacions de Marià Olives, de Dídac-Joaquim Ballester, de Miquel Ferrer Garcés, el bisbe Josep Messeguer o les recerques de Pleyan de Porta, Roca Florejachs, Frederic Reñé, Enric Arderiu, del treballs del Centre Excursionista, del mateix Josep Lladonosa o dels blogaires d’Altres Històries de Lleida per citar-ne uns quants d’indispensables, a Lleida no tindríem coneixement de res. Possiblement estaríem a les beceroles d’organitzar un museu, un arxiu, una biblioteca i d’escriure alguna història. N’hi hauria d’altres? Possiblement, però l’important és que de ben prompte es tingué la consciència que per saber hom, com a societat, com a individus, s’havia de preocupar i ser capaç de saber. No perquè interessés expressament a les institucions polítiques. No perquè aquestes en tinguessin el mandat legal. Tanmateix benvingudes han estat i són quan aquestes, com el municipi d’Alguaire en el marc del patronat Josep Lladonsa, promouen premis d’Història local.

CASTIGATS

És legal, és constitucional, és usual en les relacions entre administracions, castigar, en aquest cas, el govern de Catalunya amb l’estrangulament econòmic, perquè al govern de Madrid no li ha agradat que una majoria de gent hagi votat independentisme? N’hi ha prou amb una decisió administrativa signada per Montoro? Pel que es veu, seguint la lògica del ministre, tanta culpa té el president Mas com la resta de ciutadans catalans per tolerar que el seu govern es porti tan malament. I evidentment cal castigar els catalans perquè, això porta vots. Però, em pregunto, per què, per defecte, tots els altres, els del PSC, els del PP, els de C’S, i fins i tot els que no varen exercir el dret a vot i els qui votaren en blanc i nul·lament? ¿Per què han de pagar justos per pecadors? Suposo que tenen clar que, darrere del gentilici catalans no hi ha només una quantitat d’alumnes, perdó, de persones que es porten malament, sinó que hi ha subjectes concrets i, entre aquests, tota mena de proveïdors de serveis, petites i mitjanes empreses, farmàcies o residències de la gent gran; hi ha, en fi, ciutadans espanyols que viuen a Catalunya, que paguen els seus impostos religiosament. Els diners del FLA (i els del FLI o del FLU) també han sortit de les butxaques catalanes.

No és absolutament infantil tot plegat? No està carregat d’una immensa mala llet? No és indignant que el govern de l’Estat actuï com si fos el mestre tites que s’enrabia quan no sap conduir una classe de nens petits entremaliats. No en tenen prou Montoro, Santamaria i Fernández de fer-nos pam-pam al cul i una estirada d’orelles cada vegada que trenquem el silenci de la classe per protestar? Però el que des d’un punt de vista de la teoria de la relacions institucionals pot semblar una ridiculesa, una rebequeria, una enrabiada, des de la mirada de la realitat és una autèntica mesquinesa, que denota una talla política molt pobra. Suposo que, a més, a Montoro i companyia els ha passat pel cap que ofegant-nos econòmicament, el poble de Catalunya s’aixecarà contra Mas, que es manifestarà contra la Generalitat i que, per evitar mal majors, encara haurà de ser la policia nacional qui apaivagui el ànims dels manifestants i de les protestes aïrades. I que tindran l’excusa perfecta per acabar –no sé si tindran prou temps abans de les eleccions del 20-D- d’aplicar encobertament l’article 155.

ELS PÀRIES DE LA TERRA

Els pobres, els desheretats, els marginats, els exclosos socialment, no solen escriure sobre la seua misèria. Tenen altra feina, evidentment. Què poden pensar, si no és en la pròpia subsistència i en la pròpia supervivència? Què poden esperar de la vida? Quina ideologia, quina religió, quina gent pot retornar-los la ciutadania, la dignitat personal, la capacitat de construir-se un projecte de vida? Segons l’IDESCAT (Institut d’Estadística de Catalunya), en el 2013, la població en risc de pobresa o d’exclusió social era, a Catalunya, del 24,3 %, a Espanya del 27,3 i a la UE, del 24,5. L’abandonament prematur dels estudis, a Catalunya, del 24,7€, a Espanya del 23,6 i a la UE del 12,0. No tenir feina ni tenir estudis, ni tenir, per tant, cap perspectiva de futur et pot abocar a qualsevol cosa. I, d’entre moltes possibilitats, a les pitjors. El prestigiós politòleg Sami Nair, tot analitzant, les causes de l’atracció del reclutament gihadista entre els joves francesos, belgues i europeus en general, posava sobre la taula els vuit milions de pobres francesos, els milions de nois i noies sense feina ni estudis i per tant sense cap horitzó de futur; els milers i milers de joves que entre nosaltres, els països civilitzats, no són res. No pinten res, no són altra cosa que un conjunt completament buit.

Però el que és més aberrant i fastigós és que la bretxa entre riquesa i pobresa s’eixampla exponencialment cada dia que passa. Mentre el discurs polític s’entesta a parlar de pau social, de cohesió social, d’igualtat d’oportunitats, que de ben segur totes les constitucions dels països de la UE regulen amb grans i altisonants normes, la realitat ens fum una gran bufetada a la cara. Una bufetada terrorífica. L’exclusió real, la gana real, la guetització real, la manca total d’horitzó de futur positiu, condueix o a la desesperació o a l’heroisme. Si no salven els valors de la república laica o de la monarquia parlamentària, per què no poden salvar els qui et prometen que acabaran, com sigui, amb els qui t’han convertit en un no-res? Hem arribat a elaborar raonaments per entendre el suïcidi, per justificar la mort digna, per calar-se foc a l’estil bonze com un acte desesperat de protesta, però encara no hem abastat quina és la nostra responsabilitat perquè algú arribi a l’extrem d’immolar-se per assassinar tants congèneres com pugui.

JA NO SOM UNS INFANTS

Pensava en el misèries que s’ha de ser per votar en contra o abstenir-se en l’acte d’atorgament del títol de fill adoptiu de Xàtiva a Raimon, quan acabava de llegir que monsenyor Pietro Vittorelli, abat de Montecasino, almenys pel que la fiscalia romana ha pogut esbrinar, entre 2008 i 2013, va portar una vida de rei a base de practicar l’apropiació indeguda, el blanqueig de diners, i segons vox populi, comportant-se com tot un milhomes sense escrúpols endrapant ostres, bevent xampany, pagant àpats de fins a 1.200 euros i dormint en hotels de luxe. I em deia com havien de viure els prínceps cardenals del Renaixement i del Barroc! Entremig m’assaltaven les ires contra els qui continuen menyspreant els dos milions de persones adultes que vàrem votar la independència, com si fóssim una menudalla, i o una colla d’infants malcriats a qui cal castigar sense pati, i si molt convé, tancar-nos al “quarto” de les rates. Però, em reconfortava sentir que el govern basc, per boca del seu lehendakari, Iñigo Urkullu, havia proposat mesos enrere, abans que tot s’enroqués d’allò més, treballar conjuntament per a un nou model d’Estat i que respectava el camí emprès pel nostre president. Tot i així, quan retorno a les meditacions en desert, m’entristeix que llevat de tres o quatre o cinc veus crítiques, la intel·lectualitat espanyola faci un seguidisme tan badoc del procés secessionista.

Com que tot és possible, per exemple, que Artur Mas sigui investit, amb una fórmula o una altra, president de la Generalitat el dia abans que comenci la campanya de les generals, i consegüentment es constitueixi un govern que activi el full de ruta condensat, si es vol, en la declaració del Parlament el dia de la seua obertura, també ho és que els poders de l’Estat, tots, resolguin d’inhabilitar-lo en aquella data memorable. Se sap que la fiscalia general de l’Estat està molt atenta al que s’investiga al TSJC sobre la consulta del 9-N i que estudia la possible ampliació de la querella a empleats públics que haurien col·laborat en la iniciativa. Se sap que el ministre de Justícia s’ocupa d’esbrinar tots els matisos del sentit de les paraules d’Artur Mas quan va venir a dir que era responsable de posar les urnes aquell dia, també memorable. Com que tot és possible, també ho és que dels discursets de la senyora Santamaria no en quedi ni gall ni gallina.

INCREÏBLE

Si ens ho haguessin dit que passaria algun dia hauríem pensat que ens prenien el pèl, o que qui ho hagués afirmat era un endeví de pacotilla. Doncs, sí senyor, fou tan gran l’estupefacció de veure junts el senyor Iceta al costat de la senyora Arrimadas i del senyor Albiol al vestíbul del Tribunal Constitucional presentant no sé quin recurs d’empar de no sé quina presumpta resolució del parlament que fins i tot feia esgarrifor. Si els pares del socialisme veiessin què passa a can PSC tindrien un atac de cor. És que ni guarden les formes. Ni teatralitzen en un escenari diferent i amb figurants de la seua corda. Ni se’ls acudeix de marcar una mínima distància per decòrum o dignitat dels seus votants. És increïble, sincerament. Ja és ben veritat que el món de les antigues idees fundacionals dels partits de sempre és a la deriva absoluta. I que jugar a la confusió és l’esport més de moda d’aquest final de segle que alguns s’entossudeixen a prolongar ad eternum. I a sobre tenen la barra d’apropiar-se el terme democràcia, de pervertir el concepte, per tal de defensar-se del segrest que n’estan fent en tota regla, tal com han practicat sempre els més vils mistificadors o falsejadors del Planeta.

La culpa, senyors de l’empara constitucional, no és de l’independentisme. El deplorable és que l’independentisme hagi agafat amb els pixats al ventre partits com el PSC, UDC o IxC. I encara ho és més que els hagi triturat ideològicament i política. Sí, lamentable que no hagin tingut la cintura, la perspicàcia, la intel·ligència, la visió suficient per reinventar-se, com han de fer tots els partits, governances i lideratges, si volen estat al costat dels moviments socials i entendre’n les forces que els mouen endavant, i els desigs, anhels, aspiracions i noves utopies que es generen davant les frustracions quotidianes i les patacades que es reben assíduament. És tan patètic veure ara el líder del PSC demanant empara al TC, l’organisme que ell mateix desautoritzava quan es va carregar el nou Estatut que havia nascut per iniciativa del tripartit. Ai del dia que perdem la memòria col·lectivament, perquè estarem a mercè de les vileses polítiques més repugnants. Sempre quedaran les hemeroteques i els historiadors. Però, compte, que no perdem la capacitat de dir al moment i a l’instant d’allò que passa el que ens avergonyeix i ens fa miserables.

LES HIPOCRESIES

Totes les guerres són una vergonya i una demostració aberrant de l’estultícia humana. Paul Valéry deia que la guerra és una massacre entre persones que no es coneixen per al profit de persones que sí que es coneixen però que no es massacren. I Giovanni Papini ho rematava d’aquesta manera: les armes són instruments per a matar i els governs permeten que la gent les fabriqui i les compri, sabent perfectament que un revòlver no es pot usar si no és per matar algú. Per què es disparen trets a Síria? Doncs tan elemental com perquè hi ha algú que els ven les bales i les armes que les disparen. Perquè els països que protesten enfurismats per l’allau de refugiats d’aquella Síria esquarterada que penetren en les seues fronteres són els qui alimenten cínicament aquests èxodes. La roda més perversa del món: creo les condicions perquè ressuscitin monstres, armo les parts que es debatran a mort, aixeco murs i filats perquè no m’envaeixin els que fugin del foc, mentre combato aquell a qui he armat i a qui continuo venent armes i munició, fins que del país no en quedi sinó cementeris i ruïna. Amb la finalitat que qui ha venut armament i ha acabat arrasant -en nom de la pau, és clar-, el país en conflicte, pugui fer negoci després amb la seua reconstrucció.

I per què no parlem de la mentida punyetera de l’embargament d’armes? Els únics països on, més o menys, es fan efectius aquests embargaments són aquells que no tenen res per a ser saquejats. Que no tenen ni petroli ni gas ni minerals ni opi. Són precisament aquells països miserables que només podrien pagar les armes i la munició amb l’esclavatge, com ocorria en el segle XIX. Vostès mateixos poden consultar els llistats de països castigats amb l’embargament que decreta tant la UE, com l’OSCE (Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa) i l’ONU. Vostès mateixos poden basquejar-se veient el cinisme dels països que conformen l’OSCE i quins països són els principals exportadors d’armes del món. És tan absolutament aberrant aquesta situació que per poc que hi reflexionis et fa posar malalt. La hipocresia dels nostres governants i estadistes és tan vomitiva que només et ve al record la imatge del bíblic àngel exterminador per fer net d’una vegada per totes. Malauradament, al final, deia J.P. Sartre, sempre passa el mateix: quan els rics es fan la guerra, són els pobres els que moren.