20 de febrer del 2013

DESESPER

La gent se suïcida perquè no pot pagar la hipoteca, el lloguer, el viure diari. L’altre dia va ser admesa a tràmit la ILP perquè es resolgui legalment la dació en pagament i desapareguin altres injustícies i aberracions relacionades amb el dret a la vivenda. No són suïcidis testimonials, no, és un seguit de gent que es llevat la vida perquè està desesperada. I això ocorre en el millor món possible, amb una Constitució de les més sagrades de la galàxia i amb uns governants que tenen una ànima cristiana de les més excelses. Jo, si tingués responsabilitats parlamentàries, ara mateix, tindria por. Por de ser linxat, apedregat, tirotejat, esquarterat, per la munió de gent desesperada que pensa que abans que llevar-se la vida, se n’ha de carregar uns quants. Que creu fermament que la venjança és el seu únic remei moral. I, si fos un parlamentari creient, terror, d’acabar, a més a més, els meus dies en un infern absolut. El que és inconcebible o impensable és que en un sistema formalment democràtic, amb tot de mecanismes de control i alarmes, d’indicadors de tota índole, no s’hagi arribar a preveure què podia passar quan aquest model tan perfeccionat, entrés en estat de xoc. Ja sé que els apocalíptics i els cínics tenen la resposta: els danys col·laterals!

La gent se suïcida, doncs, no en la més pura i simple intimitat, sinó pornogràficament. Als morros de la maquinària d’un sistema que és controlat formalment per l’Estat i les seues institucions. L’Estat democràtic que per definició hauria de ser la norma, la regla moral! Se suïcida sense cap mena de ritual ni metàfora, justament perquè a qui legisla, a qui aplica la llei, a qui vigila que es compleixi, la seua mort els peti a la cara, els esquitxi la roba i els faci culpables de per vida i de per mort. Però, el més sorprenent encara és que cap ni un dels qui formen l’hemicicle mostri la més mínima compunció, el més mínim senyal de contrició. De tant sorprenent, no et pots creure que la situació hagi arribat a tals nivells d’aberració. Gairebé tan impúdic com l’acte de proclamar la guerra. Un polític, una vegada, responent a les preguntes d’un periodista deia que no es pot tenir ni la pell dura ni vessar llàgrimes de cocodril. I em pregunto: no podria ser que alguna vegada veiéssim algun legislador que mostra una pell sensible i alhora com li cauen algunes llàgrimes públiques?

13 de febrer del 2013

TOT S’HA DE DEMOSTRAR

Tothom ha traspassat els seus límits I, diguem-ho clar, la premsa, la que s’ha considerat més seriosa i independent, també. És clar, tirar la primera pedra, si es tingués en compte tot l’argumentari ètic canònic, sempre havia estat un exercici impossible, però ara és el més normal del món. Perquè tant hi fa que un dia et lapidin a tu com que tu, si no has mort en la pedregada, t’hi tornis qualsevol altre dia. Llei del Talió: ull per ull, dent per dent! Jo robo, jo prevarico, jo faig abús de poder, jo m’enriqueixo il·lícitament, jo sóc un corrupte, un malversador, un comissionista del 3 %, jo un falsari, però tu i tots vosaltres, més que jo. I així tot queda aclarit i enllestit. En tot cas, si hi ha manera que la justícia pugui esbrinar algun dia alguna cosa, ja decidirà si tot era veritat o tot mentida o un muntatge colossal. La realitat és que tota acusació s’ha de demostrar fefaentment, empíricament, amb els arguments implacables de la llei. No en queda cap dubte, com tampoc que hi ha sentències que es poden recórrer, que tenen un llarguíssim recorregut i que un bon advocat, un bon gabinet d’advocats, et poden salvar mitja vida. L’altra, si resulta que t’exoneren o et declaren innocent , ja te l’han arruïnat els judicis paral·lels, els dits que t’han assenyalat com un més de la caterva de mafiosos, que t’han estigmatitzat.

S’ha perdut la confiança, i això és un mal que costa molt de guarir. Hi ha qui hi veu, per contra, l’inici de la regeneració democràtica. Per pura necessitat peremptòria. I diuen que es notarà en primera instància en la disgregació, centrifugació dels principals partits, els que tenen més casos d’imputats per corrupció en les seues files, militàncies i càrrecs electes. La classe política és incapaç, per definició, d’autoregenerar-se. Els sistemes de control no tenen potestats sancionadores i les comissions de control parlamentari no tenen res a veure amb les nord-americanes. I com que els codis ètics i deontològics i les lleis de transparència i de finançament de partits i les lleis electorals o bé estan a mig fer o encara no s’han replantejat o, simplement, són paper mullat, tot està per fer. I aquesta és l’autèntica esperança: que el futur és prometedor. Que hi ha molt futur per desembolicar i organitzar. I això només ho poden fer els joves, les noves lleves. Tabula rasa, senyores i senyors!

6 de febrer del 2013

GENEALOGIA D’UNA ALTRA MORAL

Amb tant de lladre, de poca-vergonya i de perdonavides, amb tanta femta en la política, sempre presumpta i amb la sensació que aquesta gentussa mai no seran acabats de condemnar, que no els veuràs mai a la presó, que ningú no ens parli més, si us plau, de dignitat, de justícia, de solidaritat i de voluntat de servei. Ja ho ha dit algú que en sap més que no pas jo: si cau el PP, arrossegarà PSOE i tots els altres, els més grans i els més petits. Potser fins i tot els que diuen que tenen les mans netes com ERC, IC-verds, IU, C’s, la Rosa Díez i la mateixa CUP. Perquè el problema no és de quantitat de lladronici i de corrupció, el drama és la creença generalitzada que fotre la mà al calaix, fer alguna trampa, parar la mà, rebre comissions, saltar-se la norma, és la cosa més normal del món. Com és el més normal del món i fins avui el més legal del món, desnonar, tenir sis o set milions d’aturats, entre els quals algun milió de ni-nis, o no albirar cap mena de futur per als qui s’han de jubilar. És clar que tot això ja ha estat dir, analitzat i demostrat a bastament al llarg de la història de la Humanitat, tant si aquesta està constituïda democràticament com d’alguna altra manera. Tant si hem estat educats en la bondat com si ho estat en la maldat, com si no hem estat educats de cap manera.

Nietzsche, a la Genealogia de la Moral, explica perfectament com naix això de la moral i com, fet i debatut, tot plegat s’acaba simplificant en: la moral del senyor i la moral de l’esclau. Només que ara mateix ja no hi pinta res la religió o la consciència o la humanitat com a concepte superior en l’escala de les espècies. Ara mateix ja no importa la democràcia com a sistema de llibertats regulades pel dret, per valors suprems, per codis socials ancestrals o litúrgies d’iniciació i de fidelització a principis inviolables. Que va! Ara mateix tot l’engranatge de la moral i de l’ètica és pura formalitat, pura verbositat, pura buidor, pur conjunt zero. Davant el panorama, què ens queda, doncs? La revolta en defensa pròpia? El campi qui pugui? L’anarquisme? Entrar en una secta? O provocar, a la manera de Gandhi, una mena d’engendrament de l’home nou, d’una nova societat, del nou Estat, pel qual tanta gent sospira? Va, baieta, raspall de pues, granera, salfumant i amoníac, calç viva, i a netejar sense parar fins a fer net del tot!

30 de gener del 2013

S’HA ACABAT LA COMÈDIA?

Per fi sabem de quin peu calcen les direccions dels de tots els partits que són representats al Parlament. Bé, amb l’excepció de la CUP que vol i dol i té un horitzó, una missió i una visió que encara no ha tingut temps d’ajustar a la racionalitat parlamentària. Ara tenim una idea més afinada que mai de qui és qui entre cadascun dels parlamentaris, més enllà de la direcció i de l’estratègia oficial dels partits polítics. I hem vist i veurem repetidament, fins que s’arribi al final del camí emprès, quin concepte tenen dels catalans, de Catalunya, del Parlament i de la democràcia, els partits diguem-ne per resumir, tal com es feia al País Basc, del “bloc constitucionalista”. El més dolorós d’aquest streptease, no només per a molts afiliats i simpatitzants del PSC, sinó precisament per a la ciutadania amb un mínim de memòria dels objectius fundacionals d’aquest partit, és que hagi decidit de renunciar al que havia estat i s’hagi convertit, públicament i en sessió històrica, en la filial més ortodoxa del PSOE. Per fi, la seua direcció ha proclamat urbi et orbe que Catalunya no és ni nació ni subjecte polític ni sobirà ni res que s’hi assembli. Inaudit!

Doncs sí, s’ha acabat la retòrica estatutària, constitucional, federalista o confederalista i, per fi, es parla clar, simple, planer i entenedor per a tothom. Per fi sabem, també, que per a uns la democràcia rau en el poble i per a d’altres en la Constitució, votada per cert per molts pocs dels qui poden votar ara mateix. Per a uns, Catalunya és una nació cultural i social que té tot el dret a decidir el seu futur políticoadministratiu, mentre que per a d’altres, l’altre dia eren 41 diputats de 135!, és, fet i fet, una província més d’Espanya, a la qual, ara més que mai, s’ha de castigar de valent per haver ofès Espanya. Però sí, al mateix temps s’han obert del tot els melons de les desavinences internes entre coalicions, de les diferències d’interessos entre els partits sobiranistes, i de les oportunitats d’ampliar els llindar de vots del PP i C’s. I això, només amb una declaració com aquell que diu d’intencions. Què passarà quan s’arribi al dia “d”, esgotades totes les possibilitats de diàleg, jurídiques i ètiques, si els 85 diputats continuen dient sí i els 41, no? O ja no seran aquests els números? És cert que a Madrid estan convençuts que encara som un orgue de gats?

23 de gener del 2013

ELS CATALANS, TAMBÉ

Allà dies poc ens va faltar que no ens moríssim tots en l’odissea del nou estatut. I ara, amb la declaració de sobirania, hi ha anat de poc. No ho sé, qualsevol pas important que ha de fer el nostre país no solament costa Déu i ajuda, sinó que sembla com si tothom fes el possible per convertir-ho en una empresa impossible. De vegades, en canvi, fem segons què amb una lleugeresa esfereïdora, com per exemple, sumar els diputats de CiU, els d’ERC, els d’IV i els de la CUP, al Parlament com si tots fossin vots independentistes. No és solament que Catalunya sigui una nació amb pluralitat de pensaments, d’idees, d’ideologies i de filosofies de vida, de cultures i, si es vol, d’ètnies, que això ja ho sap un nen només néixer, sinó que tot porta a l’evidència, (anys i anys d’empirisme no deixen marge d’error), que els catalans tots portem un rei al cos i som tan incapaços, en conseqüència, de comportar-nos com a poble com de poder signar un acord que duri més d’un segon d’haver-lo signat. Som tan primmirats, tan recelosos, tan adversaris per no res que o bé sospirem perquè no ens governi ningú, o bé perquè, en tot cas, qui ho faci que ens tragui totes les castanyes del foc, si potser fins i tot la pols que s’acumula davant de la porta de casa nostra.

És clar que l’ individualisme reconcentrat que ens defineix ens fa ser també genis i els primers en moltes arts, ciències i fantasies. Que la competència és un bon argument, segons alguns paradigmes, per reeixir o per aconseguir l’excel·lència. Tot el que vostès vulguin. Però, el sentit de país és una qüestió que fa segles que hem deixat de tenir i que, ara per ara, dubto que recuperem algun dia. Si no, com s’explica que hi hagi col·lectius de ciutadans, partits polítics a l’oposició, sindicalistes, mitjans de comunicació, que encara ara no sàpiguen que Catalunya està no asfixiada econòmicament, sinó que és simplement un miratge d’autonomia per mor dels botxins que a les urnes sempre aconsegueixen la majoria a les corts espanyoles. ¿Com és que un coneixement tan elemental, com que l’estat del benestar especialment el català, està tocat de mort, no el demostren un munt de gent tan important com els qui criden contra les retallades? Fa feredat aquesta mena d’ignorància esportiva! Aquesta espècie d’instal·lació en la frivolitat de dir: oi que m’arreglaràs el meu, conseller/a?

16 de gener del 2013

CORRUPCIONS

El més perillós dels casos de corrupció en la política (desviació o perversió) és creure que tothom és i actua de la mateixa manera. Que qui més qui menys les mans se n’unta i que la corruptela és un dels pocs avantatges que té el mateix exercici professional de la política, precisament per guanyar-hi més que no pas perdre-hi. I principalment estar convençut que, si no robes massa, no et passes molt (és a dir, no desvies milions d’euros o no contractes a dit un centenar de serveis entre els teus amics i coreligionaris), no entres en col·lisió amb els codis morals i ètics ordinaris. És allò que s’aprenia antigament: una cosa greu, pecat mortal, és la mentida; però, una altra cosa, és la mitja mentida, l’ocultació justificada de la veritat, la mentida pietosa i fineses lingüístiques i intencionals per l’estil. El més punyent, doncs, és que segons quins graus de corrupció, de corruptela, de frau electoral, de prevaricació o similars, hagin deixat de ser considerats en l’exercici de la governança una immoralitat, una deshonestedat, una pura injustícia i una punyalada al cor i a la intel·ligència de la ciutadania.

Espanya deu ser el país amb més polítics imputats per corrupció del món. En els rànquings de països més poc nets i clars, ocupa un dels llocs més singulars del planeta. Hi ha partits que en tenen tants que ja no troben recanvis per ocupar els llocs de responsabilitat. Això sí, sempre veuen la biga a l’ull de l’altre i mai al seu. I en l’era del coneixement i de la comunicació, en què es pot observar cada moviment que hom fa en el lloc més recòndit, encara tenen els sants pebrots de negar l’evidència. És clar, la justícia ha de demostrar que s’ha actuat penalment. Caldrà saber si algú ha vulnerat la legalitat, diu el fiscal general de l’Estat, en el cas dels ulls grossos que va fer el Banc d’Espanya davant els indicis de delicte que informaven els inspectors de la institució. I passen aquestes coses als morros de tots els ens supervisors del nostre sistema de control. I no hi ha dia que no es destapi un altre cas. Un no parar, com si no en tinguéssim prou amb la milionada creixent d’aturats, dels llindars esgarrifosos de pobresa, de misèria i de mala bava. Sí, sí, l’home és una imperfecció de la creació. La raó moral és la base de la nostra educació. Però, el lupus est homo homini de Plaute funciona la mar de bé.

9 de gener del 2013

PATRIOTISMES

La pàtria són els calés? Qui paga, mana? La fugida fiscal de Gérard Depardieu, un dels francesos més universal del segle XX, l’ha portat a tenir la ciutadania russa! Com que cal collar els qui més tenen, aquests que poden ser ciutadans del món, es fan d’allà on els rics paguen igual o menys que els pobres. Moralment, aquest cèlebre actor ho ha fet fatal. Segons les lleis de l’economia i la fiscalitat capitalista global ha obrat encertadament, canònicament. Això ens porta a parlar, altre cop, de com un Estat pot contenir la despesa, el dèficit i fa quadrar a zero els pressupostos. El no genèric i simple i demagog a les retallades, què vol dir a l’hora d’acomplir volens nolens amb els imperatius del dèficit? Insubmissió fiscal? Sotmetre’s impotentment al càstig de l’Estat amb la retenció de transferències corrents? O si fa no fa, gesticular contra els incompliments de les obligacions estatutàries? Més bons patriòtics, quan no es poden pagar als patriotes els seus rèdits? Aprimant les estructures administratives de l’Estat, que vol dir privatitzar serveis i vendre patrimoni de l’Estat, acomiadar funcionaris i tancar l’aixeta de qualsevol subvenció?

O vol dir, simplement i mortal, crear nous impostos i apujar els existents i pagar per tot? Pagar molt per rebre molt, ha estat la fórmula escandinava que no aquí no hem pogut copiar, perquè ni hem tingut pràcticament mai un país fort en cultura, educació i recerca, i consegüentment mai estat un país potent amb una economia basada en la creativitat i el coneixement. Ara mateix, les autoritats fiscals estan força contentes perquè s’està aconseguint frenar la despesa. La Generalitat ha retallat en els primers nou mesos del 2012 un 60% del que tenia previst o millor estava obliga a fer. Però, el drama és que no ha ingressat el que preveia ni per part del compromès per l’Estat ni per part del sistema recaptatori general. No s’ha recaptat el que es preveia ni s’ha creat ocupació i per tant tampoc s’han ingressat cotitzacions ni derivats del consum. Arribats en aquest punt, deduïm que l’únic patriotisme fiscal existent, en la conjuntura actual i en realitat en totes les imaginables, és el que li toca d’exercir a la classe mitjana. Quina llàstima que a Espanya i a Catalunya hi hagi tants pocs rics, i quina catàstrofe que s’estigui matant la mare dels ous d’or de la classe mitjana.