DESPRÈS DEL DIA DE LA HISPANIDAD

Quan el benestar està força ben repartit socialment, les diferències polítiques, ideològiques, culturals, tendeixen a conviure pacíficament. És palmari que la violència s’exacerba quan no hi ha feina, quan no es pot menjar, quan creix exponencialment el nombre de pobres de solemnitat, quan són milers i milers els joves que no tenen estudis ni feina, és a dir cap perspectiva de futur, i quan paradoxalment augmenta el percentatge de rics enmig del panorama desolador. I aquesta violència s’exaspera especialment, quan els catalans recuperem la nostra autoestima. Els rebrots de l’extrema dreta, de les ideologies totalitàries, racistes, xenòfobes i messiàniques, s’alimenten perfectament de la pauperació, de l’erràtica i l’autisme dels dirigents polítics, de la inoperància de la justícia, de la tendenciositat mediàtica, de la puerilitat intel·lectual, de la covardia individual, de la desmemòria i de l’augment de la reivindicació independentista. Fa dies que la caverna mediàtica alimenta la violència contra el secessionisme català, que els dirigents del PP creen un brou de cultiu, consenten o no condemnen les bravates neofeixistes, neonazis, les amenaces de cacera de bruixes de “catalinos”.

Ho sap tothom que en aquest país mai no hi ha hagut cap mena de reconciliació entre els bàndols de la guerra civil. Que els perdedors encara és hora que puguin recuperar la pols dels ossos dels seus morts. Que hagin sentit una paraula de perdó o hagin rebut alguna mena de compensació moral. La desmemòria interessada, les amnisties que se solen aplicar els botxins, la manipulació i la tergiversació cínica de la història, la pràctica sistemàtica del negacionisme, el càstig permanent en forma d’espoli, de trituració de la llengua altra que la de la Victòria, l’anul·lació de qualsevol altra identitat que no sigui la dels vencedors, són, entre altres, la columna vertebral monolítica del pensament únic, grande y libre. Tota la resta és pur consentiment. Una pura i simple fluixesa de regnes, perquè anem pasturant mentre belem com a corderets submisos. Mentre érem fenicis, malgrat les estocades, sempre ens quedava algun pa a la faixa. Mentre fèiem la transició, esgotats de tanta dictadura, no teníem esme per a res més que per respirar. Però que passats gairebé quaranta anys, en el fons tot segueixi igual, és realment patològic!

TOT JUST COMENÇA ARA

Evidenciada amb pèls i senyals la persistència sobiranista d’una molt considerable part de la ciutadania i de la majoria parlamentària, finalment, els intel·lectuals de la part contrària s’han posat a treballar en massa i seriosament a rebatre tot l’argumentari intel·lectual i emocional possible que acompanya la casuística independentista. Ara, els qui rebaten les tesis secessionistes, catedràtics del dret, de la filosofia, de la sociologia, de l’economia, ja no polemitzen sobre la legalitat, la legitimitat o la possibilitat de la consulta, sinó que construeixen raons poderoses contra la secessió com a categoria política, moral i filosòfica. És a dir, aquestes plataformes no perden el temps a rebatre el valor d’una majoria democràtica pel sí a la independència, sinó que es dediquen a categoritzar el possible resultat favorable a la secessió com un problema, millor dit una disfunció, una patologia, mental, educacional, genètica o ambiental. Dit d’una altra manera, els qui per una raó o altra votessin sí a la construcció d’un estat propi indicaria que pateixen algun mal, alguna tara, alguna malaltia. És l’argument general de la inquisició: els secessionista no solament viu en pecat, en l’error, sinó que és el pecat i l’error.

Després que finalment Rajoy ha parlat clar, ni consulta ni reforma constitucional, ara ja s’hi val o s’hi valdrà tot. A part de mobilitzar tots els recursos per dinamitar la federació de CiU, els defensors de l’estatus quo poden passar directament a denunciar qualsevol independentista de sediciós, delicte penat entre vuit i quinze anys de presó; de nazi, de terrorista, i considerar-lo escòria, púrria o gentussa. Si és permès amb tota naturalitat de dir públicament que Barcelona podria ser bombardejada, no sense, és clar, abans haver suspès l’autonomia i empresonat els instigadors, capitostos i principals sequaços de la rebel·lió o desafiament sobiranista, com no ho ha de ser un estat d’excepció. Ara més que mai visca l’energumen, via lliure a l’exabrubte, monument al qui la diu més grossa i solleva més caterva de descerebrats contra l’independentista, crema més estelades i atemoreix, sobretot el dia de la “nación española” més catalans i catalanes (de mierda!). Tot just comença, alhora que més vies es propaguen i més reduïdes resten les forces polítiques que avalen l’estat propi.

SOBRE EL DIÀLEG

El PP arbora la bandera del diàleg davant la voluntat majoritària dels representants polítics del Parlament de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya. El problema del concepte de diàleg del PP és que no vol dialogar sobre el tema de què es tracta. La seva idea és: oblidin-se de la consulta i parlarem del que creguem que hem de parlar. Ni tan sols d’allò que motiva que una bona part dels ciutadans de Catalunya reclamin la independència. No solament condicionen el sentit del diàleg i en perverteixen el sentit, sinó que els fets quotidians, la llei Wert, el decret llei Bauzá, desmenteixen qualsevol voluntat de diàleg. Per tant, quan el PP parla de diàleg no vol dir res més que: vostè digui el que vulgui, però jo faré el que diu el meu programa i la meua majoria absoluta. Vostè opina i jo mano. En tot cas d’això se’n diu diàleg jeràrquic. Per als qui no hi estiguin avesats, el diàleg és una forma de comunicació de les més complexes i belles del llenguatge. Qualsevol ciutadà amb estudis elementals hauria d’haver llegit necessàriament algun diàleg de Plató. Disposició, capacitat d’argumentació, d’anàlisi, de persuasió, de voluntat d’acord.

Detallem-ho. Per dialogar, primer, cal una disposició d’ànim a estar obert a les opinions dels interlocutors. És un procés que vol temps. Pressuposa que es reconeixen opinions diferents, constructes mentals divergents, però implica necessàriament capacitat d’escolta, d’anàlisi, de respecte, d’empatia, i desig d’entendre’s. Perquè no és un simple intercanvi d’informació, el diàleg implica posar a prova prejudicis, incorporar en els argumentaris particulars els coneixements i les informacions de l’altre, que s’influeixen mútuament i que deriven consegüentment en la trobada de punts de confluència. En el diàleg es comparteix un objectiu i un esforç de responsabilitat i al final, la voluntat i el compromís d’acord. El diàleg és una prova de cooperació. S’argumenta, s’objecta i es modifica el procés argumentatiu, es domina en un pla i s’és dominat en un altre, es concedeix, es contesta, es negocia, s’admet, es transacciona. Tot això que el PP ho sap només en teoria, a veure si resultarà que no serveix de res, tampoc, per als grups polítics que han de pactar la pregunta del referèndum. A veure si l’entusiasme democràtic es veurà capolat pel desacord en el nombre d’interrogacions.

DE MÉS VERDES EN MADUREN

Et pixes de riure quan veus la cara de tòtils d’aquells mandataris que al seu dia proclamaven amb veu de ferro que mai cauria el mur de Berlín. Et caragoles de riure quan observes la cara desencaixada d’estúpids d’aquells que rebatien amb mil raons i amenaçant els qui anunciaven la desintegració de Iugoslàvia. O la cara de babaus dels dirigents russos que negaven mil i una vegades la independència d’Estònia, Letònia i Lituània. No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré, perquè, com diuen aquells, totes les lleis poden canviat, fins i tot, potser, la llei de la gravetat. De manera que ja visualitzo la cara d’imbecils que posaran tots aquests espavilats funcionaris espanyols i els acòlits de les oficines de Brussel·les que ens recorden que si Catalunya esdevé un Estat, quedarà exclosa automàticament de la Unió. I més, que no sortiríem per la porta, sinó que ens fotrien daltabaix del balcó. El discurs de l’amenaça, la retòrica de la por són indicadors que els moviments socials secessionistes fan forat, preocupen, atabalen l’estatus quo. Els qui s’asseuen ara a les poltrones del poder, només que obrin els primers fulls de qualsevol història, han de saber que les revolucions, els canvis radicals, els fan la gent, les masses, i que aquestes no s’aturen, quan són compactades per una idea, per una voluntat, per un ideal, ni per la força dels canons.

Per tant, ja ho veurem. Ja veurem qui riurà l’últim. Ja veurem, si tenim paciència, quin rictus té el cadàver del nostre enemic. Ja veurem, per exemple, com serà la UE el dia de demà, si persisteix la crisi. No ens estranyaria massa que en aquest club, els qui ara són més subsidiats que mai, Espanya, Grècia, Portugal i alguns altres, no fossin deixats de la mà de Déu, invitats a anar-se’n a pastar fang o, directament, llençats pel forat de l’escala. Ja veurem qui és qui plora l’últim. Noruega no pertany a la UE, ni Suïssa, i la Gran Bretanya igual hi dura menys que el que resta per celebrar el tricentenari, el 2014. De manera que, si fos el cas que Catalunya arribés al port de la independència, i el club europeu no acabés de sortir-se’n, potser més valdria fer la nostra que no pas perdre bous i esquelles. Treballar amb l’euro mentre aquest fos una moneda forta per evitar l’espantada dels inversors, però la resta, ja tindríem temps per parlar-ne, rumiar-ho i pair-ho.

MOURE FITXA

La dreta i l’extremadreta mediàtiques, el capital que les controla, els polítics que els donen suport i els alimenten i la majoria dels seus lectors, histèrics davant la demostració de força de l’embat independentista, exigeixen mà dura contra el que consideren, es digui Via Catalana, Govern de la Generalitat, ERC o CUP, delictes de sedició i fins i tot de rebel·lió que és més greu que la sedició. Perquè tothom ho entengui la sedició es defineix com una acció violenta col·lectiva, duta a terme mitjançant el boicot, la propaganda o una altre mitjà, destinada a aixecar el poble contra el poder establert, l’ordre públic o la disciplina militar. I mà dura hem d’entendre que no vol dir res més que suspensió de l’autonomia, en aplicació del 155 de la Constitució; arrest dels principals sospitosos de ser-ne els incitadors, principalment el president Mas que se li podrien imputar els delictes d’usurpació d'atribucions, prevaricació i desobediència; i judicis exemplars (i sumaríssims, si pogués ser). Si convé, i els ultres consideren que convé moltíssim (si no és que es reorganitzi una triple A o els escamots de la mort a la caça del separatista), intimidació armada i toc de queda a tot el territori català.

L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ho explica molt bé. Els el recomano, perquè els bosc de l’entusiasme no ens privi de veure l’espècie de cadascun dels arbres. I sobretot perquè, arribats a un extrem, el fervor i la il·lusió, sàpiguen traduir-se en valor i fortalesa per resistir tots els extrems del codi penal. El moviment de fitxes dels responsables polítics institucionals que es deriven de l’èxit del clam de la Via Catalana per la independència (de moment, les úniques veus majoritàries que s’han expressat públicament) i del mutis de la carta de Rajoy, continua passant inevitablement per trobar el desllorigador de fer convergir legalitat amb legitimitat. La CATC parla de cinc vies legals. Una d’elles, la reforma de la Constitució: descartem-la. Dues més depenen de la voluntat política de Rajoy, i de moment marrameu!. Una quarta, la llei de consultes del Parlament,està al Constitucional. Res. I la cinquena, la de referèndums, que encara s’ha de tramitar i el més segur és que serà impugnada a l’alt tribunal. Atzucac o ja ho veurem? Com deia el president Mas, només ens resta la via del plebiscit?

FESTA NACIONAL

Avui serà un gran dia. Dels que fan història, com el de l’any passat i l’any de la sentència contra l’Estatut. Perquè sense la dimensió dels fets ocorreguts en aquestes fites, no podrem entendre el futur que ens espera. Perquè sense les mobilització ciutadana que hauran generat aquests esdeveniments no haurà estat possible crear una majoria social favorable no només a l’exercici del dret a decidir, sinó a la independència. Perquè sabem que hi ha molts catalans, però molts, que neguen que Catalunya sigui una nació i que ho hagi estat mai. Que tenen el convenciment que l’única nació que existeix a Espanya és la nación española. Que l’Estat és la nació, i, consegüentment, un Estat, una nació. Perquè també n’hi ha molts, moltíssim dels qui poden votar en unes eleccions o en un referèndum, que no tenen ni idea del que és una nació. És a dir, desconeixen que el conjunt format per una història pròpia, un patrimoni, una literatura, uns símbols, un ordenament jurídic, la manera de posseir i treballar la terra, la configuració del paisatge, d’expressar el folklore i de gestionar les emocions, pugui constituir un ens anomenat nació cultural, social i política amb voluntat d’estatuir-se. Tant se val, perquè n’hi ha molts que tot plegat els importa un rave. Molts, però molts que se’ls en fot la nació i molt més la seua nació catalana.

Quin objectiu més difícil, doncs, aconseguir una majoria social democràtica favorable al si a un Estat propi per a Catalunya. Perquè no és només que n’hi hagi molts de catalans que no ho veuen clar, no volen que ho sigui o que són professionals de l’abstencionisme, sinó que encara no sabem exactament quins partits es declararan obertament pel sí en un referèndum. Podria ser que els moviments socials favorables a la independència superessin les consignes dels partits polítics, els seus dubtes, les seves ambigüitats programàtiques o les seues pors. Podria ser que la majoria que se cerca acabés forçant la situació al Parlament i no quedés més remei que tirar pel dret. Qui ho sap? La resposta, està en la força de qui promou amb un èxit per sobre de totes les previsions i expectatives accions com la Via Catalana. La il·lusió, la fe, l’esperança, la voluntat, es generen en la tossuderia de tornar a organitzar-ne una altra i una altra i les que convingui fins que el tomba, tomba es faci realitat.

ATACS DE SINCERITAT

Se li escapava a Merkel que Grècia mai no hauria d’haver entrat a l’euro. I multitud opinem que Espanya mai no hauria hagut de gaudir de fons europeus per fer línies d’AVE i autopistes no només innecessàries sinó autèntiques ruïnes. Els atacs de sinceritat, especialment dels polítics, són un comprovant, un certificat, una acta de fe, immillorable, del pensament real, el pensament profund de qui dirigeix, governa o gestiona. O l’estructura profunda de la sintaxi, diria algun nostàlgic del generativisme, de l’acció d’aquestes mateixes persones. Rafael Hernando, diputat del PP, per exemple, considerava que el PSOE havia d’expulsar els afiliats que exhibissin banderes republicanes perquè a part de ser tan inconstitucionals com la bandera franquista, la República va portar un milió de morts a Espanya. I tan ample, olè! O la senyora Sánchez Camacho quan, apel·lant que el president Mas es tragués la careta i assistís a la manifestació per la independència, proclamava que ella formaria part del cordó que encerclarà la Sagrada Família, el dia 11 de setembre, com a rèplica a la Via Catalana que també passa per allí, promoguda per la plataforma espanyolista 12-O Movimiento Cívico; que considera que la cadena catalanista és un acte poc menys que de sedició.

Així ens agrada, que la política no sigui només una vàcua verbositat o un tractat d’eufemística. Les coses clares! I els qui sobresurten darrerament a dir-se-les amb més alegria i assertivitat són els socialistes d’un bàndol i d’un altre. El foc creuat que ha mantingut la senyora Tura amb els dirigents del PSC no té preu. N’ha d’estar molt d’emprenyat el senyor Balmón per dir-li a la Tura que n’està fart d’ella. Gairebé podríem dir que el PSC, sense proposar-s’ho, ha trobat per fi el camí de la regeneració del llenguatge de la política. La llàstima és que aquestes mostres només són una descàrrega d’adrenalina, de quan un ja no es pot contenir més i no surt d’entre les dents, res més que allò que penses en el fons de l’ànima. Alguna cosa deu passar del que deia el gran poeta Mario Benedetti quan afirmava que “quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, han canviat totes les preguntes”. Potser sí que aquestes actituds, encara que forçades, ens ajudin a avançar cap a un nou sistema electoral en què la sinceritat dels candidats sigui el preu de la seua elecció.