30 d’octubre del 2013

LA NACIÓ MÉS ANTIGA D’EUROPA

Darrerament el Sr Rajoy i els seus acòlits, a fi de contrarestar l’eufòria (o la deriva) secessionista, proclamen arreu que Espanya és la nació més antiga d’Europa. I es pregunten retòricament, tot apel·lant al sentit més comú que pot existir, com s’ha de trencar una nació que ha nascut a l’alba dels temps europeus i ha conformat un ADN comú indivisible. Qui gosa fer un disbarat tan colossal, tan repugnant antinatura? Com poden uns centenars de milers de persones desprendre’s de la seua natura espanyola, com qui s’amputés les extremitats o es llevés, en ple paroxisme, el cor que li dóna vida i li n’han donat des de temps immemorials desenes i desenes d’avantpassats! El problema no és l’autoamputació, l’autoimmolació, la degenerada mania de rompre el que Déu ha creat i que han afaiçonat, amb tot l’amor i amb tota la intel·ligència, cromanyons, neandertals, ibers, celtes, fenicis, grecs, cartaginesos, romans, visigots, musulmans, el Cid, don Pelayo, els Reis Catòlics, Franco, González o Aznar. No, el problema més important és que els catalans hem estat adoctrinats (llegeixi’s, se’ns ha rentat el cervell), des que existeix la Generalitat, en l’error més pervers: ens han fet estudiar una història que es una mentida absoluta. Pretendre, per exemple, que la Corona Cataloarogonesa sigui alguna cosa diferent de la història de la monarquia espanyola, de la nació espanyola, és un invent tan estrafolari que només pot ser obra de la paranoia.

I així estan les coses. La falsedat més absurda que hi pugui haver sota la capa del sol, que Espanya és la nació més antiga d’Europa, s’ha convertit en el mantra més incontestable del món i alhora en la medicina més misericordiosa per salvar a tots els qui anem desencaminats. Per reparar la nostra ignorància induïda per les forces del mal de l’escola catalana, i per caminar, finalment, una vegada més, tots junts cap a l’autèntic destí universal. És tan vell, tan fastigosament pesat i repetitiu tot això, que te’n fas creus que, encara que sigui una estratègia política, una consigna propagandística, un president del govern d’un estat formalment democràtic pugui dir unes mentides tan mentideres. No pot ser que en dir i repetir aquestes rucades, ningú del munt d’autoritats que existeixen a Europa no li digui que, si us plau, estudiï una mica o calli. Quin país, mare de Déu del Blau!

23 d’octubre del 2013

LES PORS, LES MATEIXES

El que més juga a favor de la política deu ser el temps. El pas del temps i la necessitat de la premsa de disposar d’un nou titular cada dia que passa. Qui es recorda del que prometien els diferents partits, ara fa un any i mesos, en els respectius programes electorals o en els seus mítings? La por de la gent que vol votar sofre el futur de Catalunya consisteix, exactament, en el fet que el procés acabi en un cansament i un avorriment oceànics. El temps és l’espai de la memòria, del record, de les il·lusions, de les projeccions cap a horitzons inabastables en generacions. El lentíssim pas del temps que adorm, que atenua, que cansa, que omple de matisos les coses, les idees mestres, els desigs, els entusiasmes, ens duu inevitablement a la inacció. El temps de la política, és desgraciadament tan penosament lent com el de l’educació social en els valors positius, l’adquisició de la ciutadania o la gènesi de les muntanyes. Amb la possibilitat d’exercir l’anomenat dret a decidir no pot passar com amb l’odissea, dramàtica per antonomàsia, de l’Estatut. Un sine die sense referendar la nostra voluntat de futur ens pot matar i enterrar per secula seculorum.

És clar que cal elogiar la tenacitat d’aquest nostre poble per reivindicar-se, per lluitar contra l’anorreament, contra la fatalitat i la frivolitat dels universalistes amb pàtries de centenars de milions de parlants i històries tan exemplars com les de la història sagrada. La fe en nosaltres mateixos ha mogut muntanyes. Si més uns mil·límetres. Hem construït mites, tòtems, hem monumentalitzat els mestres, però també hem fabricat tabús horrorosos. Ens hem afartat de temps, perquè hi ha massa morts en combat. I ves que ho han intentat els avantpassats amb la declaració de dues repúbliques catalanes i abans amb un munt de folis carregats de raons regeneracionistes, dites Memorial de Greuges. Però ens ha matat sempre la gestió nefasta del temps, la dilació en les decisions, la capacitat malaltissa d’analitzar fins al nucli o el moll del primer perquè de tot el que és, es mostra, es fa i es transforma. Tan ràpid que passa el temps de la vivència de les emocions i que lent que és el dolor de la frustració! Que fàcil que és l’horaciana vida, despreocupat de tot, fins i tot de ser d’ací o d’allà, en una illa qualsevol mentre et peixi la fina ironia i un aire de suficiència!

16 d’octubre del 2013

DESPRÈS DEL DIA DE LA HISPANIDAD

Quan el benestar està força ben repartit socialment, les diferències polítiques, ideològiques, culturals, tendeixen a conviure pacíficament. És palmari que la violència s’exacerba quan no hi ha feina, quan no es pot menjar, quan creix exponencialment el nombre de pobres de solemnitat, quan són milers i milers els joves que no tenen estudis ni feina, és a dir cap perspectiva de futur, i quan paradoxalment augmenta el percentatge de rics enmig del panorama desolador. I aquesta violència s’exaspera especialment, quan els catalans recuperem la nostra autoestima. Els rebrots de l’extrema dreta, de les ideologies totalitàries, racistes, xenòfobes i messiàniques, s’alimenten perfectament de la pauperació, de l’erràtica i l’autisme dels dirigents polítics, de la inoperància de la justícia, de la tendenciositat mediàtica, de la puerilitat intel·lectual, de la covardia individual, de la desmemòria i de l’augment de la reivindicació independentista. Fa dies que la caverna mediàtica alimenta la violència contra el secessionisme català, que els dirigents del PP creen un brou de cultiu, consenten o no condemnen les bravates neofeixistes, neonazis, les amenaces de cacera de bruixes de “catalinos”.

Ho sap tothom que en aquest país mai no hi ha hagut cap mena de reconciliació entre els bàndols de la guerra civil. Que els perdedors encara és hora que puguin recuperar la pols dels ossos dels seus morts. Que hagin sentit una paraula de perdó o hagin rebut alguna mena de compensació moral. La desmemòria interessada, les amnisties que se solen aplicar els botxins, la manipulació i la tergiversació cínica de la història, la pràctica sistemàtica del negacionisme, el càstig permanent en forma d’espoli, de trituració de la llengua altra que la de la Victòria, l’anul·lació de qualsevol altra identitat que no sigui la dels vencedors, són, entre altres, la columna vertebral monolítica del pensament únic, grande y libre. Tota la resta és pur consentiment. Una pura i simple fluixesa de regnes, perquè anem pasturant mentre belem com a corderets submisos. Mentre érem fenicis, malgrat les estocades, sempre ens quedava algun pa a la faixa. Mentre fèiem la transició, esgotats de tanta dictadura, no teníem esme per a res més que per respirar. Però que passats gairebé quaranta anys, en el fons tot segueixi igual, és realment patològic!

9 d’octubre del 2013

TOT JUST COMENÇA ARA

Evidenciada amb pèls i senyals la persistència sobiranista d’una molt considerable part de la ciutadania i de la majoria parlamentària, finalment, els intel·lectuals de la part contrària s’han posat a treballar en massa i seriosament a rebatre tot l’argumentari intel·lectual i emocional possible que acompanya la casuística independentista. Ara, els qui rebaten les tesis secessionistes, catedràtics del dret, de la filosofia, de la sociologia, de l’economia, ja no polemitzen sobre la legalitat, la legitimitat o la possibilitat de la consulta, sinó que construeixen raons poderoses contra la secessió com a categoria política, moral i filosòfica. És a dir, aquestes plataformes no perden el temps a rebatre el valor d’una majoria democràtica pel sí a la independència, sinó que es dediquen a categoritzar el possible resultat favorable a la secessió com un problema, millor dit una disfunció, una patologia, mental, educacional, genètica o ambiental. Dit d’una altra manera, els qui per una raó o altra votessin sí a la construcció d’un estat propi indicaria que pateixen algun mal, alguna tara, alguna malaltia. És l’argument general de la inquisició: els secessionista no solament viu en pecat, en l’error, sinó que és el pecat i l’error.

Després que finalment Rajoy ha parlat clar, ni consulta ni reforma constitucional, ara ja s’hi val o s’hi valdrà tot. A part de mobilitzar tots els recursos per dinamitar la federació de CiU, els defensors de l’estatus quo poden passar directament a denunciar qualsevol independentista de sediciós, delicte penat entre vuit i quinze anys de presó; de nazi, de terrorista, i considerar-lo escòria, púrria o gentussa. Si és permès amb tota naturalitat de dir públicament que Barcelona podria ser bombardejada, no sense, és clar, abans haver suspès l’autonomia i empresonat els instigadors, capitostos i principals sequaços de la rebel·lió o desafiament sobiranista, com no ho ha de ser un estat d’excepció. Ara més que mai visca l’energumen, via lliure a l’exabrubte, monument al qui la diu més grossa i solleva més caterva de descerebrats contra l’independentista, crema més estelades i atemoreix, sobretot el dia de la “nación española” més catalans i catalanes (de mierda!). Tot just comença, alhora que més vies es propaguen i més reduïdes resten les forces polítiques que avalen l’estat propi.

2 d’octubre del 2013

SOBRE EL DIÀLEG

El PP arbora la bandera del diàleg davant la voluntat majoritària dels representants polítics del Parlament de celebrar una consulta sobre el futur de Catalunya. El problema del concepte de diàleg del PP és que no vol dialogar sobre el tema de què es tracta. La seva idea és: oblidin-se de la consulta i parlarem del que creguem que hem de parlar. Ni tan sols d’allò que motiva que una bona part dels ciutadans de Catalunya reclamin la independència. No solament condicionen el sentit del diàleg i en perverteixen el sentit, sinó que els fets quotidians, la llei Wert, el decret llei Bauzá, desmenteixen qualsevol voluntat de diàleg. Per tant, quan el PP parla de diàleg no vol dir res més que: vostè digui el que vulgui, però jo faré el que diu el meu programa i la meua majoria absoluta. Vostè opina i jo mano. En tot cas d’això se’n diu diàleg jeràrquic. Per als qui no hi estiguin avesats, el diàleg és una forma de comunicació de les més complexes i belles del llenguatge. Qualsevol ciutadà amb estudis elementals hauria d’haver llegit necessàriament algun diàleg de Plató. Disposició, capacitat d’argumentació, d’anàlisi, de persuasió, de voluntat d’acord.

Detallem-ho. Per dialogar, primer, cal una disposició d’ànim a estar obert a les opinions dels interlocutors. És un procés que vol temps. Pressuposa que es reconeixen opinions diferents, constructes mentals divergents, però implica necessàriament capacitat d’escolta, d’anàlisi, de respecte, d’empatia, i desig d’entendre’s. Perquè no és un simple intercanvi d’informació, el diàleg implica posar a prova prejudicis, incorporar en els argumentaris particulars els coneixements i les informacions de l’altre, que s’influeixen mútuament i que deriven consegüentment en la trobada de punts de confluència. En el diàleg es comparteix un objectiu i un esforç de responsabilitat i al final, la voluntat i el compromís d’acord. El diàleg és una prova de cooperació. S’argumenta, s’objecta i es modifica el procés argumentatiu, es domina en un pla i s’és dominat en un altre, es concedeix, es contesta, es negocia, s’admet, es transacciona. Tot això que el PP ho sap només en teoria, a veure si resultarà que no serveix de res, tampoc, per als grups polítics que han de pactar la pregunta del referèndum. A veure si l’entusiasme democràtic es veurà capolat pel desacord en el nombre d’interrogacions.

25 de setembre del 2013

DE MÉS VERDES EN MADUREN

Et pixes de riure quan veus la cara de tòtils d’aquells mandataris que al seu dia proclamaven amb veu de ferro que mai cauria el mur de Berlín. Et caragoles de riure quan observes la cara desencaixada d’estúpids d’aquells que rebatien amb mil raons i amenaçant els qui anunciaven la desintegració de Iugoslàvia. O la cara de babaus dels dirigents russos que negaven mil i una vegades la independència d’Estònia, Letònia i Lituània. No diguis mai d’aquesta aigua no en beuré, perquè, com diuen aquells, totes les lleis poden canviat, fins i tot, potser, la llei de la gravetat. De manera que ja visualitzo la cara d’imbecils que posaran tots aquests espavilats funcionaris espanyols i els acòlits de les oficines de Brussel·les que ens recorden que si Catalunya esdevé un Estat, quedarà exclosa automàticament de la Unió. I més, que no sortiríem per la porta, sinó que ens fotrien daltabaix del balcó. El discurs de l’amenaça, la retòrica de la por són indicadors que els moviments socials secessionistes fan forat, preocupen, atabalen l’estatus quo. Els qui s’asseuen ara a les poltrones del poder, només que obrin els primers fulls de qualsevol història, han de saber que les revolucions, els canvis radicals, els fan la gent, les masses, i que aquestes no s’aturen, quan són compactades per una idea, per una voluntat, per un ideal, ni per la força dels canons.

Per tant, ja ho veurem. Ja veurem qui riurà l’últim. Ja veurem, si tenim paciència, quin rictus té el cadàver del nostre enemic. Ja veurem, per exemple, com serà la UE el dia de demà, si persisteix la crisi. No ens estranyaria massa que en aquest club, els qui ara són més subsidiats que mai, Espanya, Grècia, Portugal i alguns altres, no fossin deixats de la mà de Déu, invitats a anar-se’n a pastar fang o, directament, llençats pel forat de l’escala. Ja veurem qui és qui plora l’últim. Noruega no pertany a la UE, ni Suïssa, i la Gran Bretanya igual hi dura menys que el que resta per celebrar el tricentenari, el 2014. De manera que, si fos el cas que Catalunya arribés al port de la independència, i el club europeu no acabés de sortir-se’n, potser més valdria fer la nostra que no pas perdre bous i esquelles. Treballar amb l’euro mentre aquest fos una moneda forta per evitar l’espantada dels inversors, però la resta, ja tindríem temps per parlar-ne, rumiar-ho i pair-ho.

18 de setembre del 2013

MOURE FITXA

La dreta i l’extremadreta mediàtiques, el capital que les controla, els polítics que els donen suport i els alimenten i la majoria dels seus lectors, histèrics davant la demostració de força de l’embat independentista, exigeixen mà dura contra el que consideren, es digui Via Catalana, Govern de la Generalitat, ERC o CUP, delictes de sedició i fins i tot de rebel·lió que és més greu que la sedició. Perquè tothom ho entengui la sedició es defineix com una acció violenta col·lectiva, duta a terme mitjançant el boicot, la propaganda o una altre mitjà, destinada a aixecar el poble contra el poder establert, l’ordre públic o la disciplina militar. I mà dura hem d’entendre que no vol dir res més que suspensió de l’autonomia, en aplicació del 155 de la Constitució; arrest dels principals sospitosos de ser-ne els incitadors, principalment el president Mas que se li podrien imputar els delictes d’usurpació d'atribucions, prevaricació i desobediència; i judicis exemplars (i sumaríssims, si pogués ser). Si convé, i els ultres consideren que convé moltíssim (si no és que es reorganitzi una triple A o els escamots de la mort a la caça del separatista), intimidació armada i toc de queda a tot el territori català.

L’informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional ho explica molt bé. Els el recomano, perquè els bosc de l’entusiasme no ens privi de veure l’espècie de cadascun dels arbres. I sobretot perquè, arribats a un extrem, el fervor i la il·lusió, sàpiguen traduir-se en valor i fortalesa per resistir tots els extrems del codi penal. El moviment de fitxes dels responsables polítics institucionals que es deriven de l’èxit del clam de la Via Catalana per la independència (de moment, les úniques veus majoritàries que s’han expressat públicament) i del mutis de la carta de Rajoy, continua passant inevitablement per trobar el desllorigador de fer convergir legalitat amb legitimitat. La CATC parla de cinc vies legals. Una d’elles, la reforma de la Constitució: descartem-la. Dues més depenen de la voluntat política de Rajoy, i de moment marrameu!. Una quarta, la llei de consultes del Parlament,està al Constitucional. Res. I la cinquena, la de referèndums, que encara s’ha de tramitar i el més segur és que serà impugnada a l’alt tribunal. Atzucac o ja ho veurem? Com deia el president Mas, només ens resta la via del plebiscit?

11 de setembre del 2013

FESTA NACIONAL

Avui serà un gran dia. Dels que fan història, com el de l’any passat i l’any de la sentència contra l’Estatut. Perquè sense la dimensió dels fets ocorreguts en aquestes fites, no podrem entendre el futur que ens espera. Perquè sense les mobilització ciutadana que hauran generat aquests esdeveniments no haurà estat possible crear una majoria social favorable no només a l’exercici del dret a decidir, sinó a la independència. Perquè sabem que hi ha molts catalans, però molts, que neguen que Catalunya sigui una nació i que ho hagi estat mai. Que tenen el convenciment que l’única nació que existeix a Espanya és la nación española. Que l’Estat és la nació, i, consegüentment, un Estat, una nació. Perquè també n’hi ha molts, moltíssim dels qui poden votar en unes eleccions o en un referèndum, que no tenen ni idea del que és una nació. És a dir, desconeixen que el conjunt format per una història pròpia, un patrimoni, una literatura, uns símbols, un ordenament jurídic, la manera de posseir i treballar la terra, la configuració del paisatge, d’expressar el folklore i de gestionar les emocions, pugui constituir un ens anomenat nació cultural, social i política amb voluntat d’estatuir-se. Tant se val, perquè n’hi ha molts que tot plegat els importa un rave. Molts, però molts que se’ls en fot la nació i molt més la seua nació catalana.

Quin objectiu més difícil, doncs, aconseguir una majoria social democràtica favorable al si a un Estat propi per a Catalunya. Perquè no és només que n’hi hagi molts de catalans que no ho veuen clar, no volen que ho sigui o que són professionals de l’abstencionisme, sinó que encara no sabem exactament quins partits es declararan obertament pel sí en un referèndum. Podria ser que els moviments socials favorables a la independència superessin les consignes dels partits polítics, els seus dubtes, les seves ambigüitats programàtiques o les seues pors. Podria ser que la majoria que se cerca acabés forçant la situació al Parlament i no quedés més remei que tirar pel dret. Qui ho sap? La resposta, està en la força de qui promou amb un èxit per sobre de totes les previsions i expectatives accions com la Via Catalana. La il·lusió, la fe, l’esperança, la voluntat, es generen en la tossuderia de tornar a organitzar-ne una altra i una altra i les que convingui fins que el tomba, tomba es faci realitat.

4 de setembre del 2013

ATACS DE SINCERITAT

Se li escapava a Merkel que Grècia mai no hauria d’haver entrat a l’euro. I multitud opinem que Espanya mai no hauria hagut de gaudir de fons europeus per fer línies d’AVE i autopistes no només innecessàries sinó autèntiques ruïnes. Els atacs de sinceritat, especialment dels polítics, són un comprovant, un certificat, una acta de fe, immillorable, del pensament real, el pensament profund de qui dirigeix, governa o gestiona. O l’estructura profunda de la sintaxi, diria algun nostàlgic del generativisme, de l’acció d’aquestes mateixes persones. Rafael Hernando, diputat del PP, per exemple, considerava que el PSOE havia d’expulsar els afiliats que exhibissin banderes republicanes perquè a part de ser tan inconstitucionals com la bandera franquista, la República va portar un milió de morts a Espanya. I tan ample, olè! O la senyora Sánchez Camacho quan, apel·lant que el president Mas es tragués la careta i assistís a la manifestació per la independència, proclamava que ella formaria part del cordó que encerclarà la Sagrada Família, el dia 11 de setembre, com a rèplica a la Via Catalana que també passa per allí, promoguda per la plataforma espanyolista 12-O Movimiento Cívico; que considera que la cadena catalanista és un acte poc menys que de sedició.

Així ens agrada, que la política no sigui només una vàcua verbositat o un tractat d’eufemística. Les coses clares! I els qui sobresurten darrerament a dir-se-les amb més alegria i assertivitat són els socialistes d’un bàndol i d’un altre. El foc creuat que ha mantingut la senyora Tura amb els dirigents del PSC no té preu. N’ha d’estar molt d’emprenyat el senyor Balmón per dir-li a la Tura que n’està fart d’ella. Gairebé podríem dir que el PSC, sense proposar-s’ho, ha trobat per fi el camí de la regeneració del llenguatge de la política. La llàstima és que aquestes mostres només són una descàrrega d’adrenalina, de quan un ja no es pot contenir més i no surt d’entre les dents, res més que allò que penses en el fons de l’ànima. Alguna cosa deu passar del que deia el gran poeta Mario Benedetti quan afirmava que “quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, han canviat totes les preguntes”. Potser sí que aquestes actituds, encara que forçades, ens ajudin a avançar cap a un nou sistema electoral en què la sinceritat dels candidats sigui el preu de la seua elecció.

28 d’agost del 2013

UNA TARDOR VOLCÀNICA?

Amb la canícula, ja se sap, tot esdevé somort. La calor apaivaga ànims i la vida és a ralentí. Però la setmana vinent s’han acabat les vacances oficials. I tot, com un rellotge, torna a l’estat en què vàrem deixar-ho latent. I aquest etern retorn sabem que sol ser nerviós, irritat, perquè, sigui com sigui, ens assalta el remordiment de no haver resolt, abans de l’estiu, els problemes importants i el convenciment que, en aquests mesos d’estiu, no s’hauran resolt per si sols. Wert i Bárcenas i Millet i el cas Gürtel ja no són els fantasmes d’una nit d’estiu. Ara reapareixen monstruosos com Medusa, Centaure, Esfinx, com la Hidra de Lema dels cent caps o un estol d’Harpies a punt de raptar les nostres ànimes, amb una ferocitat sobrenatural. Sense euros, sense beques, sense feina, sense casa, sense estalvis, sense pena per als defraudadors, corruptes, lladres i tota la xoriçada i amb proliferació psicopàtica de Lapaos i disbarats per l’estil, la indignació fa bullir de nou les entranyes i la insubmissió ja comença de trucar a les portes de milions de ciutadans, disposats a resistir, a plantar cara a la batalla de totes les batalles. I amb la Generalitat a mercè de l’aixeta de l’Estat, intervinguda, i, tot i així, sense poder pagar els deutes i els interessos, la gresca pot ser proverbial!

Ens reconfortarà la celebració de la Diada Nacional? Ofegarem, un cop més, totes les penes i la mala bava en el bàlsam d’un esclat d’eufòria independentista, en la intensitat d’un dia o unes hores? Saben què diran els qui han de frenar la irritació i la ira? Doncs que els indicadors macroeconòmics indiquen que ja hem liquidat la crisi. Que, res, dintre d’uns mesos, el 2014 creixerem, començarà a donar fruits la reforma laboral i baixarà l’atur, entraran a presó uns quants pispes, ens visitarà el Papa i Madrid serà proclamada seu olímpica 2020. Gradualment i paral·lelament a la data de la consulta, com per art de màgia, fluirà el crèdit a les Pimes, es rebaixarà l’IRPF a les classes populars, es rebaixarà del 50% al 25% l’atur juvenil, s’elevarà el nivell de dèficit de l’autonomia de l’1,3 al 2% i qui no vagi a votar o voti no a la independència de Catalunya rebrà un sou per a tota la seua vida, com Nescafé, de 2000 euros. Si no ho fan així, és a dir maquiavèl·licament, només els queda el remei de la repressió pura i dura.