NO SE’LS MEREIX NINGÚ

Ara, amb els anys, si m’emprenya alguna cosa és el discurs dels qui sense cap responsabilitat de govern ni compromís de cap més mena que el de ser la veu de l’amo que l’ha col·locat en una llista electoral i ha tingut la sort d’esdevenir un funcionari durant un mandat electoral, té la pocavergonya de criticar sistemàticament qualsevol iniciativa de l’executiu i no aportar mai dels mais cap alternativa ni proposar cap solució raonable i factible. Ara, si em molesta alguna cosa, i abans també, és la gent deshonesta, els hipòcrites, els caragirats, els llepaculs i els arribistes. Molt més que no pas els egòlatres, els vividors, els insensats i irresponsables. Detesto vivament, doncs, els qui trenquen un pacte de cavallers, els servilistes, els qui tiren la pedra i amaguen la mà, els mistificadors o confusionaris i, òbviament, els qui callen perquè han de parar la mà. I sí, amb el anys, he après que els orats, els friquis, els carrinclons, els barbers, els dependents de comerç de tota la vida, els llibreters i els mecànics solen encertar-la sempre. I m’avorreixen els qui parlen per parlar i, més encara, em fastiguegen, els qui sempre ens han de dir en què consisteix el bé i el mal o ens han d’ensenyar a cuinar les sopes de farigola.

I no suporto aquells que, perquè un aspecte d’una determinada política sectorial no funciona i els ateny personalment, desqualifiquen la totalitat. Quan algú es queixa alegrement, vull dir genèricament, que la sanitat no funciona, la cultura està en crisi o la política agrària va a la deriva, és com si, perquè hom ha entrapussat en un esglaó, digués que tota l’escala és una merda. Amb el pas del temps, s’aprèn que al capdavall, perquè no queda bé parlar-ne des del principi, no és educat ni políticament correcte, tot comença i acaba en un pressupost i en la malaltia de l’ambició personal. És clar que hi ha excepcions. I molt honorables. I molt èpiques i molt heroiques. Com en tot a la vida. La llàstima és que duren poc i serveixen d’exemple malauradament només (o encara) en l’època de la vida en què es té el cap ple de pardals. La llàstima és la ignorància, de vegades la bona fe, i la desgràcia ser un il·lús. Deixin que els confessi que no crec en la perfecció, almenys ací a la terra, i que tinc molt poca fe en l’excel·lència. En tot cas, vostè, hi posa els exemples que més li plaguin.

AFERS EXTERIORS

Ens sorprèn que la qüestió catalana sigui tractada amb tanta dedicació i entusiasme pel titular d’Exteriors del govern espanyol. Tant és així que es molt fàcil deduir que l’estat espanyol ho està gestionant com si per majoria ja haguéssim votat i decidit la secessió. Fins i tot el fet que la setmana passada el ministre Margallo s’oferís a explicar el cost de la independència catalana al Parlament és com si l’ambaixador espanyol li vingués a dir a l’ambaixador català que vol parlar de les condicions de l’acord de repartiment de béns i de rendes que han de constar en el tractat de separació. No ho sé, però els moviments i memoràndums del ministre encarregat de parar-nos els peus amb condemnes siderals i ruïnes còsmiques, les ja anomenades “margallades”, fan l’efecte com si Madrid tingués més pressa que nosaltres a tancar la qüestió. I sobretot poder dir, per a la història, que ja ens van avisar del pa que s’hi coïa i no ens queixéssim pas que no ens farien cap caritat. De vegades penso que els funcionaris que han de redactar aquests papers de la por del ministre en deuen estar fins als dallonses. A no ser que els escriguin els de la FAES o d’alguna empresa creada per a l’ocasió. O, vés a saber, per alguns catedràtics aspirants a membres del tribunal constitucional.

Tot llegint la formidable novel·la Els ambaixadors d’Albert Villaró se m’acudia pensar si ja tenim programada una escola consular per a quan haguem d’obrir representacions estrangeres pel món. D’agents culturals i comercials ja en tenim molts d’entrenats, però d’allò que se’n diu autèntics ambaixadors, com ho ha estat, per exemple, el senyor Bardolet de la Seu d’Urgell, anem bastant justos. El nostre cos consular hauria de ser un dels més exquisits del món. Ocupar les primeres ambaixades que és molt probable que fossin les d’Israel, els EUA i el Vaticà, no és qualsevol cosa. Hauríem d’exportar el millor ADN de què disposem. Sobretot, també, perquè, quan toqués d’enviar-hi plenipotenciaris a l’Espanya rabiosa, caldria haver desenvolupat una murrieria, sagacitat i un aplom, un sentit del deure i una valentia, similars als del Mossèn Farràs de la novel·la de Villaró. I, més principalment perquè caldria avortar, molt probablement, els plans de fabricar la bomba atòmica que el dia menys pensat hauria d’acabar, d’una vegada per totes, amb la ruqueria catalana.

ALTRES QÜESTIONS

Com que la societat civil organitzada a favor de la consulta i de la independència fa alguns dies que no protagonitza notícies, tampoc sentim la senyora Camacho ni el senyor Navarro. Una mica de treva va bé a tothom, sobretot després que totes les parts ja han exposat els seus arguments a favor en contra i s’han decantat cap a un costat o l’altre o han tirat pel mig intel·lectuals, juristes, economistes, empresaris, catedràtics de totes les disciplines hagudes i per haver, franctiradors professionals i estrelles de l’espectacle i de l’esport. Per cert, mai hauríem pensat que hi hagués tant catedràtic a Espanya i a Catalunya. Sembla com aquell exèrcit d’abans, en què hi havia més oficials i caps que tropa. Doncs, bé, en aquest intermedi, algú aprofita per organitzar-se per al dia després. Es diu que aquesta crisi política catalonoespanyola durà a una redefinició dels espais polítics, de les ofertes partidistes i modulacions ideològiques noves i el cert és que en comencem a tenir alguns exemples. ERC és la formació més activa en aquest sentit. Pesca entre els confosos socialistes, pescarà entre totes les marques blanques independents i a l’olla de CiU si grinyola més del compte el matrimoni entre CDC i UDC.

A veure, si segons que sembla a les enquestes, ERC s’ha de fer càrrec de conduir el timó del país després de la consulta, s’ha d’espavilar a sumar tant que pugui. Si ERC es mou estratègicament, segur que té decidit, igual que el president Mas, el moment en què haurà de fer-hi front des del govern. Sobretot perquè caldrà sumar decisions de pes, de molt de pes i molta, moltíssima, responsabilitat. No serà fàcil gestionar, en cada cas, ni l’eufòria ni la frustració. De la mateixa manera, en aquest entretemps, també observem amb claredat per on es poden perdre majories pel dret a decidir i per a l’Estat propi. Quan els catalans ens hem de pronunciar al mateix temps, simultàniament, per l’alliberament nacional i de classe, ens atomitzem infinitament. Quan hem de prioritzar una cosa o l’altra, ens multipliquem exponencialment. Quan cadascú lluita per posa davant de la marxa el seu penó, el seu guru, el seu catedràtic, el seu filòsof o el seu Marx o Keines particular estem perduts. Perduts i desorientats, com hem estat anys i panys, per no saber fer les coses una darrera de l’altra, una com a conseqüència de l’altra.

LATÈNCIES

Quan escric això, la península de Crimea està a punt de tornar a esdevenir una república més de la federació Rússia. Ucraïna haurà perdut un territori autònom, tan gran com Sicilia, i des d’on, concretament a Ialta, els mandataris, Churchill, Roosevelt i Stalin, guanyadors de la segona guerra mundial, es repartiren, el 1945, el món. Un dia o altre havia de passar. El que està latent, el que bull ocultament, el que no s’ha acabat de resoldre mai, hi ha un dia que explota. I aleshores o bé retornes a uns orígens que poden ser tan problemàtics com els que està vivint avui mateix, (recordem la Guerra de Crimea, de 1854 al 1856, entre russos i una coalició de britànics, francesos, turcs i piamontesos), o bé reconvertir-te en el que fou el vell regne de Gotnia. Crimea durant un mil·lenni llarg fou envaïda per totes les tribus euroasiàtiques hagudes i per haver. Al port de l’heroica Sebastòpol, la ciutat autònoma dins la península autònoma de Crimea de la república d’Ucraïna, que al seu dia va patir l’extermini de pràcticament tots els seus habitants per les tropes nazis, Rússia hi té una base naval militar. Ja està tot dit, oi? I no hem parlat dels tàrtars, més de 250.000, que viuen a Crimea, i més de 150.000 que són a l’exili. Ja els estima Putin?

L’Europa dels grans Estats, França, Alemanya, la Gran Bretanya, Itàlia, Espanya, tremola. L’OTAN es pixa a les calces. I els qui ho han d’arreglar tot, els nord-americans, no estan per treure’ns les castanyes del foc una vegada més, sobretot en un indret on saben que posis com t’hi posis no ho arreglaràs mai, no en trauràs l’aigua clara i cap benefici. Al capdavall els turcs són els seus aliats i del mar Negre no en surt ningú si tapes els estrets de Bòsfor i Dardanels. Els catalans no som ni tàrtars ni Crimea ni res que s’hi assembli, però formem part del tauler dels problemes latents de la vella Europa, feta i refeta a base de patacades, multitud de guerres amb milions de morts, i amb una incapacitat absoluta per prevenir trencadisses sempre anunciades. Ni França ni la Gran Bretanya ni Espanya ni Itàlia han aconseguit mai galvanitzar, fusionar, en un sol home, en una sola dona, la multitud d’identitats nacionals diverses que integra cada un d’aquests i altres Estats. Sense catalans ni escocesos ni flamencs ni corsos ni bascos ni bretons ni turcs, etc., no hi haurà mai unió europea.

GENEALOGIA DE L’ABSURD

És cert que la realitat supera la ficció. Però també és veritat que la major part dels monstres i dels absurds que crea la ficció, es troben en l’exercici de la política. En la mesura que és una activitat pública on es posa en evidència el grau de coneixements, d’habilitats, de capacitats i de personalitat, de geni, de talent o d’enginy, si no es té un cert domini de la prudència, de la mesura, si no s’és prou sensat i equilibrat de caràcter, el polític, com els personatges de l’escena teatral, tant pot esdevenir l’individu més ridícul i nefast del món com un mirall de virtuts. El més absurd. El més contradictori, el més mentider, el més energumènic, el més esperpèntic. El més delirant dictador o el més pelacanyes del món. L’espectacle polític del grotesc, de l’absurd, de l’oradura delirant, de l’inaudit, des que es debat el procés consultiu i secessionista català, ha pres una dimensió estratosfèrica. Veure com s’alineaven a les Corts, dijous passat, els vots del PP, del PSOE, del PSC amb els de la sulfurosa Rosa Díez, fa venir nàusees. Sobretot, si hom encara té una mínima consciència del que està bé i del que no ho està. O si és conscient, encara, del que és coherent i del que és contradictori i absurd.

Ara, per espectacle vergonyós, esfereïdor, el de l’exhibició pornogràfica de la més absoluta ignorància. Quan algun polític, contestant el nacionalisme català, declara que la nació espanyola és de les més antigues d’Europa (el qui afirma que ho és del món, se l’hauria d’internar directament, sense pal·litius), el ministeri d’educació, d’ofici, prèvia audiència és clar, li hauria d’anul·lar tots els títols escolars que hagués pogut obtenir al llarg de la seua vida. Inhabilitar-lo fins que no hagués tornat a escola i hagués aprovat l’examen d’història corresponent. De ben segur, posat que alguns d’aquests bocamolls els va la cosa predemocràtica, l’hauríem hagut de castigar de cara a la paret amb unes orelles de ruc, de braços en creu i llibres d’història a les mans. Saber més o menys història de Catalunya pot dispensar-se callant i, en tot cas, escoltant i aprenent. Però fer ostentació de la ignorància més supina davant milions de persones que han suat la cansalada per aconseguir un títol de batxillerat responent correctament a les preguntes de l’examen sobre la corona catalanoaragonesa, és de pocavergonyes.

HAURIA ESTAT SENZILL

Ho va dir algú amb una rara lúcidesa: si, en el seu moment, perspicaçment, el govern de Madrid s’hagués avingut al pacte fiscal i a blindar llengua i cultura, la majoria de catalans, ara ja estarien contents. El que ha passat, en canvi, és tot el contrari. No solament perdem un llençol a cada legislatura espanyola sinó que es reactiven amb més virulència tots els mecanismes contra la llengua i les quatre competències estatutàries. És com si l’animadversió fos tan estructural com el mateix formigó de l’Estat. Diuen els especialistes que una de les conseqüències més importants de la Guerra dels Segadors és la malfiança que s’establí entre la Generalitat i el Consell de Cent i la cort de Madrid. Els catalans varen ser enganyats miserablement, i així ho han estat en tots els tractats i constitucions des d’aleshores. Resulta que cada vegada que s’ha trencat el pacte, Catalunya més o menys ha sabut reaccionar, encara que n’hagi sortit tant o més escaldada que abans. Nogensmenys, cal recordar que, encara que en la desesperació, Catalunya ha proclamat unilateralment la independència almenys en cinc ocasions. La primera precisament el 1641 en la guerra dels Segadors pel president Pau Claris, i la darrera el 1934 per Lluís Companys. Com també és veritat que la primera durà una setmana i l’Estat Català del president Companys, unes hores, encara que llargues.

Doncs, ha passat sempre el mateix. Arriba un moment en què la majoria de la ciutadania catalana n’està farta de ser cornuda i a sobre pagar el beure, que traduït vol dir que a més de ser la víctima, et toca pagar les culpes. Doncs, com que las sagacitat i la perspicàcia no ha estat mai el costat fort dels governants estatals, ara hi tornem a ser. I podria ocórrer que hi hagués un sisè intent. És curiós, però en el fons del fons el patriotisme català, com la majoria de nacionalismes, està fet més d’interessos materials que no pas de sentiments o d’imaginaris i intangibles. Hagués costat poc, després que totes les instàncies democràtiques l’avalaven, que l’Estatut de 2010 hagués sortit airós del Constitucional. Si jo fos un dels ponents d’aquell Organisme que va votar en contra, avui no sabria on amagar-me i demanaria que el meu nom fos esborrat de per vida de qualsevol registre. Mira que haver de passar a la història com un causant necessari de la secessió catalana!

ELEMENTALITATS

Ho tornem a repetir: si sabessin que guanyaria el no, ens deixarien votar demà mateix. Com que tenen la certesa que triomfaria per golejada el no a la secessió catalana en un referèndum al “poble espanyol”, és probable que el convoquin. Si el govern d’Espanya tingués una mica més de cintura democràtica, a hores d’ara en una taula de diàleg, ja hauria proposat l’alternativa al referèndum unilateral de la majoria del Parlament: preguntémosle, pues, al pueblo español. I especulant especulant, vés a saber si, després de les eleccions europees del mes de maig, no se’ns fa aquest oferiment. Això suposant que el Constitucional ha tombat la proclama catalana de sobirania i que les Corts han esmicolat qualsevol ús de l’article 150.2 de la Carta Magna per cedir la potestat referendària a la Generalitat. Si no fos perquè se’ns estaria dant gat per llebre, ja m’agradaria veure quins aliats tenim a l’Estat espanyol i les anàlisis que se’ns deduirien de la possible derrota, encara que fos pels pèls. Més elemental no pot ser que amb els resultats a la mà l’endemà de la consulta del nou de novembre el govern català i el Parlament no es trobin en un escenari complicadíssim de gestionar.

Ho repetim una vegada més: el més senzill és autoritzar o fer la consulta. El més difícil, no del 2014, sinó de la història de Catalunya i d’Espanya (molt més que decidir si ens posàvem al costat dels borbons o dels austriacistes en la guerra de Successió), és com interpretar els seus resultats, sobretot els sí/no i les abstencions, i tot seguit què fer tant si la majoria s’ha decantat pel sí/sí, com pel no/no. Tot fa témer, quan s’insinuen aquestes qüestions, que el bloc sobiranista es desfaria com un bolado. Tot fa pensar que s’obriria un laberint amb mil i una possibilitats, la majoria irrealitzables o ineficaces. Ja fos, en cas de victòria, la convocatòria d’unes eleccions catalanes anticipades, ja fos una declaració unilateral d’independència, ja fos, com insinuava el conseller Homs l’altre dia, una consulta a la resta de l’Estat, o ja fos esperar un beneplàcit del govern central. I ja no arribem a capir els maldecaps que generaria una majoria de respostes sí/no, o el mal perdre que hi hauria en la banda dels independentistes davant un resultat desfavorable. Vet aquí que el que sembla més complex, per acomplir-se, hauria de ser el més elemental.

FÀSTIC I FASTIG

Si sabessin que guanyaria el no a la independència ens deixarien votar. Ho ha dit algú altre, és cert, però la sentència ja és escrita pertot. I no mobilitzarien massius atacs per terra, mar i aire, com temem que estan preparant, si tinguessin la certesa que amb els informes de la FAES, de Margallo, els estudis de l’exministre Borrell i dels experts que ha fitxat Montoro, els saberuts independents Ángel de la Fuente, Ramon Barberán i Ezequiel Uriel, ens cagaríem a les calces. Si poguessin certificar que ens espantaríem com uns pollets en escoltar les cosmopolites paraules del català (ara sí), Jaume Malet, president de la Cambra de Comerç d’Estats Units a Espanya, que no entén que tant se’ns en foti el que diu com el que no ha dit fins que s’ha vist les orelles del llop independentista. Ja fa dies, altrament, que sento a dir que qui governa l’Estat, des de totes les instàncies i estaments de poder, l’està convertint en una cosa fastigosa, odiosa i exasperant. Hi ha molta gent que té seriosos problemes per comportar-se com un espanyol normalet que, sense ser nacionalista ni independentista, simplement creu en la democràcia, en la pluralitat i la diversitat de sentiments i d’opinions.

És que la qüestió ratlla la bogeria: alliberats d’eufemismes, amb tota la barra, se’ns ha vingut a dir que qui a Catalunya no està en la línia del PP és un proeterra, un terrorista! Ara ja no et fumbrien a la garjola només per no ser un bon espanyol, sinó per ser un mal català. És a dir, per haver manipulat la història comuna, per haver escampat arreu que la Rendición de Breda de Velázquez és un muntatge com l’èpica de Don Pelayo, i haver inoculat a l’escola el separatisme i la maçoneria, o per haver renegat de la Fiesta Nacional. Per haver esborrat la memòria física de Franco i de Fraga, per deixar de penjar la bandera rojigualda als balcons dels ajuntaments, per no practicar el bilingüisme, per intentar colonitzar culturalment la Comunitat Valenciana i les Balears, per haver ridiculitzar Rajoy i Cospedal a TV3, per ser més rics que els altres, per ser uns gasius, garrepes i insolidaris de mil dimonis; per fer servir, alguna vegada, el paper de la Razón per eixugar els pipís del gos que no hem pogut treure al carrer per un cadarn, o simplement per ser tan tossuts, cabuts, idiotes i rucs. O per llegir Victus o La invención del pasado.

DEPÈN DE LA POLÍTICA

És clar que tot depèn de la negociació, de la voluntat i de la intel·ligència política que sap interpretar la complexitat dels escenaris socials. És clar que tot comença i acaba essent política o ètica en les comunitats humanes. És clar que en política el més important és la capacitat estratègica i el tactisme en cadascun dels moviments que cal fer. Que la política és escenografia, teatralitat, retòrica, eufemisme, mitges veritats, fantasies estadístiques, funambulisme, transvestisme i fregolisme. Ja no hauríem d’escandalitzar-nos perquè avui un partit defensi una opció i demà tot el contrari. Que mesuri i qualifiqui les coses, les accions i les persones segons les circumstàncies, l’estatus que ocupen en l’escalafó del partit o de la societat o segons el nivell de simpaties que generin. Forma part de l’ADN de la política, per exemple, que el PSC no obri boca quan la senyora Chacón trenca la disciplina de vot i, en canvi, s’acarnissi amb Geli, Elena i Ventura, quan aquests intenten enarborar la bandera de l’ètica i una certa lúcida percepció a favor del mateix partit. És la política que fa i desfà les lleis i les interpreta. Que fa impossible el que és possible i a l’inrevés. És la política que marca els límits de l’autonomia, que els eixampla o que la fulmina.

No demanis a la política la lògica i la coherència. Però, si un dia, excepcionalment, algú de la política resulta que decideix ésser conseqüent amb si mateix, coherent amb el seus principis, atenir-se als seus dictats més íntims i assumir amb totes les conseqüències la voluntat popular majoritària, pren-lo com a líder, fes-li confiança, camina al seu costat. Aleshores tot el recorregut que podem fer junts tindrà inevitablement el sentit d’una croada, la dimensió d’una missió, la grandesa d’una resistència numantina. No, no anirem a una guerra, on, podríem morir una vegada i prou, sinó que, com deia W. Churchill, estaríem fent política on es pot morir moltes vegades i ressuscitar tantes vegades com tantes t’han volgut extirpar tota rel i substància. La cúpula del PP, finalment, ha mogut fitxa i ha desembarcat a Catalunya per contrarestar les paranoies catalanistes. Vet aquí, malauradament, que una vegada més la política s’ha convertit, en mots de G, Marx, en l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats.

I ARA QUÈ?

Les bones novel·les d’intriga són aquelles en què no saps què passarà després de cada situació creada. No intueixes ni com es desenvoluparan els fets ni què serà de cadascun dels protagonistes. Només tens indicis, sospites, algunes febles hipòtesis, que un Deus ex machina et pot desbaratar en qualsevol moment. Pot ser, doncs, que aparegui in extremis una força estranya, un fet imprevist, un subjecte generat des del no-res, un factor que no s’hagi contemplat en la lògica dels fets i dels protagonistes, que posi fi al relat o n’iniciï tot un altre. La resolució aprovada per la majoria absoluta de la Cambra en què se sol·licita a les Corts la transferència de competències a la Generalitat per poder fer el referèndum, a l’empara de l’article 150.2 de la sagrada Constitució, semblaria que posa fi a la intriga novel·lesca a què obliga una gran novel·la sobre el dret a decidir dels catalans. D’una banda, perquè ja s’ha desvetllat la sospita de la trencadissa del PSC. I, d’una altra, perquè, sabent el que votaran el PP i el PSOE, a Madrid, el final de la narració sembla més que previsible. És senzill de predir que el dau caurà de la part que ja sabíem.

Però, si això, ara, fos tan fàcil, tan lineal, tan previsible, tan automàtic, no estaríem parlant d’una novel·la d’intriga. Hem de pensar que encara queden les bales de la Llei de Consultes. Encara resta la suposada negativa rotunda del Constitucional a qualsevol altra proposta, ara per ara inimaginable, que es pogués empescar la intelligentzia del Consell Assessor. Existeix la determinació de votar, encara que sigui en unes eleccions anticipades. O, per què no, sempre hi ha la possibilitat de la màquina imprevisible del Déu sobrevingut. Perquè en aquest relat els parlamentaris i els seus grups polítics no són els únics protagonistes. Hi ha una ciutadania organitzada que espera pacient a ocupar el Palau d’Hivern, si molt convé, i a improvisar unes urnes el 9 de novembre. I existeix, igualment, la possibilitat del capítol sublim en què l’Estat anul·la l’autonomia i, com diu Rosa Díaz, amb el codi penal a la mà, els tribunals acaben, després d’un procés judicial digne d’una pel·lícula del millor director, empresonant tothom qui ha participat de l’acte de secessió. Arribats aquí, aleshores sí que el relat arribaria al cim màxim de la intriga i de la seua tensió. Fóra inenarrable!