2 de juliol del 2014

LA LLARGUÍSSIMA OMBRA DE L’ESTIRP

El llinatge, l’estirp, venir d’on véns, influeix, gairebé decisivament, en tot el que un faci, deixi de fer o somniï de fer. Fins i tot, encara que siguis el cràpula de la família. Diguin el que diguin les lleis d’igualtat de gènere, tant si es refereixen a la igualtat davant la llei com a la igualtat d’oportunitats, no és igual dir-se Borbó que Garcia. Tanmateix, el principi de no discriminació és un dels pilars de la sagrada Constitució i un dels objectius del Tractat de Lisboa de la UE. I es refereix explícitament a garantir la igualtat de tracte legal, polític i social entre els individus, sigui quina sigui la seua nacionalitat, el seu sexe, la seua raça o origen ètnic, la seua religió o les seues conviccions, la discapacitat, l’edat o l’orientació sexual. Sigui quin sigui el to que el jutge Castro hagi utilitzat per acusar Cristina de Borbó i sigui quin sigui el criteri del fiscal Horrach per convertir-se en el seu advocat defensor, més enllà de la tírria que aquest hagi pogut anar congriant contra l’instructor, en el fons només hi ha una qüestió: la senyora Cristina de Borbó és qui és i la impartició de la justícia, que la fan els homes i les dones molt preparats i amb les atribucions corresponents, no pot, pobreta, exercir-se amb imparcialitat. No ha començat cap judici encara, que la justícia és incapaç de posar-se la bena i d’equilibrar els platets de la balança.

Sí, l’estirp, el llinatge, ser fill o filla de qui ets, importa i molt. Condiciona, predetermina, prefigura, prejutja, limita o emmotlla. A l’hora de jutjar d’acord amb els preceptes legals, però també a l’hora de seleccionar algú per ocupar un lloc de treball, un lloc de responsabilitat institucional, adquirir un determinat estatus social o adquirir la categoria d’artista. Com si un estigués cridat a ser el que ha estat escrit i dictat per la superioritat. Ni la democràcia, ni el cristianisme, ni el socialisme utòpic, ni el comunisme, ni l’anarquisme han pogut somoure el que és un determinisme genètic, social, psicològic i mental. Com han dit il·lustres clarividents és possible que només ens iguali la bogeria. Fins i tot la mort discrimina. El no-res, discrimina. És clar, parlar aleshores d’independència, d’equanimitat en relació amb els judicis i les accions humanes és tan retòric com dir que cada dia surt el sol per a tothom.

25 de juny del 2014

A PROPÒSIT DE LA CORONACIÓ

Quina feinada no se li gira al nou rei només fent bé la feina que li encomana la Constitució, en un moment en què quasi tot el que es cou al carrer entre la gent desborda la carta magna. I quina no li ha caigut a sobre si ha de fer cas al que li demana el president Mas, el president Urkullu, els partits d’esquerre, una silenciosa majoria del país que hi veu una oportunitat perquè canviïn moltes de les coses que no van de cap manera, i si vol ésser fidel al seu propi discurs de coronació. Sort que aquesta mena de declamacions tenen sempre un significat molt obert, poc precís, i per tant interpretable fins allà on es vulgui. Perquè, d’una altra manera, si esperem que Felip VI, demà passat, convoqui Rajoy i Mas a posar-se d’acord sobre les qüestions pendents entre Catalunya i Espanya, ja ho podem fer asseguts i sense rellotge. De moment hi ha fets molt més bàsics que el dia de la seua proclamació varen passar al seu voltant: es va prohibir manifestar-se a Madrid en contra de la monarquia i mostrar símbols republicans. És a dir, algú es va atrevir a violar escandalosament dos principis fonamentals, el de manifestació i el de llibertat d’expressió, recollits a la Constitució, que resulta ser la de tothom, cadascú amb la seua diversitat i particularitat. D’això, ni una ratlla als diaris!

Tot molt familiar. Alguna crítica per la vestimenta del rei. Algunes observacions molt educades sobre les absències familiars de primer ordre i sobre el petó compassiu de la reina mare al rei emèrit; comentaris sobre el posat reflectit en la mandíbula de sa majestat si indicava fermesa,resolució i alhora amabilitat, molt elogis de l’elegància dels vestits dels que anaven de civil, però res de res sobre la primor de la reina. I no és que parlem frívolament, perquè una excessiva magristor, ja se sap a què condueix. Quan ets rei o reina a una certa edat en què encara llueixes físicament s’ha d’anar molt en compte amb les aparences anatòmiques, perquè ets imitable. Sempre hi ha gent, dintre les seues possibilitats, disposada a fer el que el fa el rei o la reina. Bé, el que serà interessant de comprovar, els qui tinguin l’esperança de vida per veure-ho, és si serà un nou rei per a uns temps nous o si els nous temps decidiran noves formes de cap d’Estat. I un dubte que no ens ha aclarit ningú: el discurs del rei el va supervisar Rajoy?

18 de juny del 2014

EL QUE HAVIA DE PASSAR

El que havia de passar a cal PSC ja ha passat. Navarro ha plegat, molt bé, però ara ve el més difícil o, si ho volen, el més fàcil. Amb Navarro al capdavant, entre altres coses, s’ha anat demostrant que el PSC no ha fet cap servei al PSOE, com esperava Rubalcaba, perquè no només no li ha proporcionat cap vot decisiu per remuntar el partit apostant per la via federalista, sinó que el pacte PSC-PSOE en contra de qualsevol posicionament a favor del dret a decidir o, pitjor, de pactar el traspàs de la competència per fer-ho, ha conduït el PSC a ser la quarta força política al Parlament en la intenció de vot. I al seu esmicolament. Recompondre és dificilíssim, ara que campen tants reietons i tants barrets. El PSOE és un llast que només porta al fons de l’abisme. Els qui es postulen per liderar-lo no saben ni per on començar a apuntalar-lo. Podem i altres, si es presenten a les properes eleccions, se’l poden menjar pel centre i per l’esquerra. Només es pot reorientar. O sia, que el PSC assumeixi sense complexos el dret a decidir com un dels principis democràtics del poble per al qual vol equitat, progrés, benestar, cohesió social, igualtat d’oportunitats, etc., etc., tot el que percebíem, si més no, que el definia, a Catalunya, en l’època fundacional de la transició.

Ara la preocupació que pesa entre els dissidents i els que han conduït la nau del PSC fins aquí, és que la crisi no es tanqui en fals. Estaria bé que, mirant endavant, el nou lideratge del PSC pensés seriosament en el dia després del nou de novembre, i en un hipotètic escenari d’eleccions plebiscitàries, i, encara més hipotèticament, en l’escenari d’una declaració unilateral d’independència. Perquè, quants anys haurien de passar per encarrilar una teòrica reforma constitucional que blindés Catalunya, per exemple, fiscalment i lingüística? ¿Quan el socialisme estarà en condicions d’obtenir una majoria per fer poder realitat la seua tercera via? Si l’alternativa al senyor Navarro no és algú que es proposi d’agafar el brau per les banyes en el tema nacional, que es plantegi una autèntica independència en relació amb el PSOE i una reforma creïble del model social i polític dominant, que ara mateix lideren ERC, IC-Verds, i fins i tot la CUP o Podem, ¿pot ser el PSC, algun dia, un partit que il·lusioni més enllà del seu municipalisme de rel baixllobregatina?

11 de juny del 2014

DESCONFIANCES

La majoria de les forces polítiques representades al Parlament estan a favor de l’exercici del dret a decidir, fins i tot una part molt important d’aquestes votarà sí a la independència de Catalunya. No està tan clar, en canvi, que aquestes mateixes forces estiguin d’acord a formar part de la Unió Europea ni que s’hagin plantejat amb claredat, llevat òbviament d’ERC, si la forma del nou estat català hauria de ser una república o una monarquia. Dic això perquè és xocant que, davant l’abdicació del rei Juan Carlos, a alguns partits del pacte a favor de la consulta se’ls hagi girat feina a prendre posicions davant la successió del primogènit. Quan sembla que tot està pensat i repensat, ves per on et surt un ciri trencat amb què no comptaves. Almenys, fins al dia d’avui, hem pogut saber, no massa nítidament però, quins d’aquests partits i altres d’àmbit espanyol, estan a favor de renovar la monarquia (constitucional!) i quins s’estimarien molt més una república. Un referèndum ho aclariria, és clar, però no pot ser i no convé perquè, ai mare de Déu de Montalbà, podria ser que tornéssim a viure un divuit de juliol!

Segurament no té res a veure amb el canvi de Rei, però mirin si han servit les eleccions el parlament europeu, que hem pogut saber també quins dels nous partits que han obtingut representació a Europa estan a favor de la independència catalana i quins no. Per exemple, Podem està d’acord que els catalans puguem votar el 9 de novembre, però res de secessió. Ve-t’ho aquí: així funciona l’esquerra alternativa. No sé si se n’adonen, però les dues o tres alternatives a l’estatuts quo que se’ns han presentat darrerament, el nou rei, Podem o l’autogestió model Can Vies del barri de Sants de Barcelona no trobo que creïn massa confiança entre amplis sectors de la ciutadania. De manera que, de moment, continuarem essent pessimistes sobre la recuperació econòmica, sobre l’existència d’alguna voluntat política espanyola per encaixar la “varietat” i la “pluralitat” i sobretot, sobretot, absolutament pessimistes sobre la veritat de l’amor que ens professen els líders dels partits majoritaris de l’anomenat bloc constitucionalista. Aquells que defensen la tesi que la convocatòria de la consulta ha influït en l’abdicació reial, de moment, només la intuïm en el sentit que està servint per crear més desconfiança encara.

4 de juny del 2014

A PROPÒSIT DE CAN VIES

La senyora De Luna dijous passat va oferir els serveis de la Guàrdia Civil per posar ordre al barri de Sants de Barcelona, suposo que per donar un cop de mà als Mossos, i de passada, per posar-los en evidència. No només per demostrar qui realment en sap més en la gestió de la guerrilla urbana, sinó, potser sense elaborar-ho, per destacar que només l’Estat, els Estats, tenen la propietat de la repressió. Els únics que poden, en democràcia o en dictadura, exercir la violència, tan si escau que cal imposar l’ordre i fer complir les lleis com per qualsevol altre motiu que es consideri pertorbador d’ interessos superiors. Ho ha dit gent molt qualificada: com que els catalans de l’època moderna tenim un sentit molt feble d’Estat, en qualsevol conflicte entre llei i legitimitat, entre autoritat i lliure albir, entre sistema i antisistema, el primer que fem és arremetre contra les institucions i la policia. Paradoxalment després resulta que, quan som convocats a les urnes, o bé guanya l’abstenció o bé els partits de sempre. No és menys cert, però, que la corrupció del Sistema, la sensació d’impunitat dels qui l’exerceixen o la perversió i la violació del drets fonamentals de ciutadania, han conduït ja no només a la desafecció de la política, sinó a l’organització de gent que presenta batalla i somou, de tant en tant, l’ordre establert i el violenta.

És probable que, vistos els resultats de les eleccions europees i enmig de l’estat generalitzat de corrupció, de cinisme dels poderosos i de la crisi econòmica que ho trasbalsa tot, les cambres legislatives de cara al futur s’omplin d’alternatius. Per bé que tres, quatre, cinc o sis diputats de la CUP i/o de Podemos encara seran molt pocs per a tant descontentament i tanta ràbia continguda. Em temo que el que no s’esdevindrà, ara per ara, malgrat que s’incendiïn barris sencers de tant en tant o es llencin còctels molòtov contra la policia durant una setmana, és que la massa de formigó armat del Sistema es desintegri per acció o reacció per deixar passar el comunitarisme, el col·lectivisme, l’assemblearisme, l’igualitarisme, el mutualisme, l’ecosocialisme o l’ecoanarquisme. Només que fos un toc d’alerta seriós que cal canviar la manera de fer política, els instruments per exercir la democràcia i la llibertat i eliminar les castes extractives, ja fóra molt.

28 de maig del 2014

LA LOGÍSTICA ELECTORAL

Mentre ja tindrem temps d’analitzar els resultats europeus i les possibilitats d’extrapolar-los a la realitat estatal i catalana, de moment cal celebrar que la logística per a la consulta del dia 9 de novembre ja està pràcticament a punt. La vicepresidenta Joana Ortega ens ha dit que s’està ultimant la ubicació dels locals, la fixació dels horaris, el model de paperetes i ens ha mostrat com seran les urnes: de cartró, d’un disseny modern, manejables, plegables, funcionals, molt barates –dos euros cadascuna enfront dels trenta-cinc que costen les de plàstic-, i elaborades a Lleida -tot un honor- pel CIRE (Centre d’Iniciatives per a la Reinserció). Sabem, també, que dels 947 municipis catalans als quals s’ha sol·licitat la col·laboració en la preparació d’un dels esdeveniments més importants de la història de la democràcia peninsular, fins al dia 22 de maig hi han contestat afirmativament 411 i que l’havien rebutjada explícitament ajuntaments socialistes com Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Sant Adrià del Besòs, Sabadell, Terrassa o Sant Boi. Per als qui temem d’anar votar, perquè no volen incórrer en il·legalitats, han de saber que, molt probablement tot just després de la Diada, el Parlament aprovarà la llei de consultes no referendàries, a l’empara de l’article 122 de l’Estatut vigent. Per tant, tranquils.

De manera que mentre, ja dic, anem elaborant si el president Mas ha quedat interpel·lat d’alguna manera pels recents resultats electorals, sense oblidar que els vots europeus a ERC, a CiU i a ICV, sumen a favor de la celebració de la consulta, podem dir que tot està gairebé a punt per tornar a votar d’aquí a cinc mesos i mig. Hem de suposar, altrament, que els qui han d’evitar-ho tampoc dormen a la palla. I que, posats a pensar en un escenari de màxima eficàcia, el govern de l’Estat ja té preparada la demanda al Constitucional. Tanta preparació en un país en què semblava que tot era pura improvisació és un exemple de maduresa i de seriositat! Que tot estigui preparat per posar a prova la capacitat democràtica del sistema és sincerament impressionant. Ara, però, caldrà sondejar, testejar de tant en tant, si ho estem els ciutadans. La hipòtesi dels que no volen, precisament, és que ens desinflem, que ens cansem, i que, al final, com fills pròdigs, ens deixarem perdonar els pecats pel pare Estat misericordiós.

21 de maig del 2014

DE QUÈ SERVEIXEN ELS POETES?

Parlàvem de la utilitat de la poesia, dels intangibles espirituals i ens submergíem en una mar de dubtes. Ens feia molta pena allò de Celaya que la poesia és “un arma cargada de futuro”, en repassar de què estaven servint els poetes en una època de crisi com la que estem malvivint. Si ja ho havien dit, els poetes, feia anys i panys i amb paraules belles, ningú dels qui ordenen el món i el fan anar d’ací d’allà, no ha tingut el més mínim interès de fer-los cas. No solament als poetes, Ni als poetes ni als filòsofs ni als sociòlegs, els gurus del nostre temps. Vivim com uns titelles a mercè del que ordena la Troika (CE, BCE i FMI), que ni sabem ben bé qui és ni l’hem votada i contra la qual no podem ni adreçar un escrit de protesta. I la Troika ens fa l’efecte que no entén res de res de poesia, de filosofia ni de ciutadania ni de democràcia. D’acord: la poesia per a l’autocompassió, per a l’espernegada, per a ennuegar-nos en una bassa de plors, la poesia com a Prozac, per a fer el dol, per als bateigs i les comunions, com a companya de les solituds, per a ben morir. Però, per què ens hauríem de lamentar o s’hauran de lamentar els qui ens succeiran, si dels nostres mals i de les possibles solucions ja n’han parlat extensament Pere Quart, Espriu, Alberti, Wilde, Elliot, Baudelaire, Andrés Estellés?

Ho fèiem a propòsit de la campanya de les eleccions europees i del poc que es debat sobre com es constitueix un espai comú de convivència, una gran confederació de persones, pobles i nacions, i la suma de valors, de tradicions, d’història comuna i de projectes de futur que haurien d’abanderar la pau perpètua, l’equitat estructural, la democràcia participativa i el blindatge dels drets i els deures de ciutadania. Com sempre, la qüestió és com donar forma a la Idea. Com traspassar els límits dels Estats actuals i de la genètica imperialista de bona part d’ells. ¿De què ens han servit les lliçons terrorífiques del passat recent d’Europa, els grans poemes, quan veus que es presenten en aquestes eleccions partits o formacions neonazis o obertament antieuropees. T.S. Elliott deia: “no hi pot haver cultura “europea si els països es troben aïllats els uns dels altres. Però no n’hi pot haver tampoc, si els països són reduïts a la seua identitat. Necessitem varietat en la unitat, no en l’organització sinó en la naturalesa”.

14 de maig del 2014

ELECCIONS EUROPEES?

Que les institucions europees són molt importants i s’hi decideix quasi tot el que condiciona les nostres vides, és cert. Encara que en sabem molt poca cosa concreta i només quan els governants de l’Estat s’hi refereixen per treure’s el mort de sobre de les retallades, de les reformes laborals, de les pujades d’impostos o del dèficit zero. Europa, la Comissió i, molt en segon terme, el Parlament europeu són sistemàticament el boc expiatori de les nefastes polítiques econòmiques que han dut a la ruïna a la classe mitjana i a la pobresa absoluta a la classe més baixa de l’escalafó social. I, encara amb més perfídia, a l’estrangulament dels comptes de la Generalitat. Llegeixi’s repartiment inequitable del dèficit entre Estat i autonomies o allau de normativa recentralitzadora, que desfigura el pacte autonomista del 1978. Tot molt important, deia, però la qüestió d’aquesta crida electoral rau en el fons, per als partits PP i PSOE, a demostrar que ells són els qui guanyen i la resta, sobretot els sobiranistes (amb subtileses), ERC, CiU i IU-ICV, els qui perden. I més matisadament: que el PP té la RAÓ absoluta sobre l’absolutesa de tot, mentre UPyD i C’s són un granet insignificant. I que el PSOE, tot i guanyant els nacionalistes i els “comunistes”, pot enganyar-se igualment, si aprova justet una mena d’examen final de cicle.

Els entesos assenyalen que l’interès d’aquesta contesa va molt més enllà de les medalles que es penjaran al pit els guanyadors que ja pressuposem. Per la qual cosa, per cert, podríem estalviar-nos tanta campanya i tanta despesa. Per exemple, el frec a frec entre CIU i ERC. El professor Terricabres superarà el professor Tremosa? El PP català es veurà sotraguejat per C’s? El PSOE s’albirarà com la renovada alternativa al PP? De fet, si som una mica més empírics, per enfonsar-nos en qualsevol mar d’hipòtesis, caldria comptar amb el fet que la intenció de vot superi de molt el 50%. Perquè, si no, em fa l’efecte que tot el que es pretén d’escriure i analitzar sobre aquestes eleccions és pura retòrica i passatemps. El que de ben segur que PP i PSOE ens refregaran per la cara serà que el secessionisme ha passat a millor vida. Que s’han desactivat el president Mas i Junqueras, i el PNB i Sortu, i qualsevol aventura assajada pels flancs del bipartidisme, PP-PSOE. Que tot ha tornat al seu lloc natural, amèn!

13 de maig del 2014

L' ESTROF – Revista de poesia (1980-1985)


Revista quadrimestral de poesia catalana fundada a Lleida el 1979.

Dirigeix: Josep Borrell
Coordina: La Gralla i la Dalla
Edita: Facultat de Filologia de l'Universitat de Lleida
Maqueta: Maya
Maquetació i Muntatge: Vileta-12

Podeu fullejar el primer exemplar de la revista L'Estrof a continuació:


Descarrega en PDF

7 de maig del 2014

ALARMES

El cop de puny a la cara rebut pel senyor Navarro s’ha interpretat, en alguns cercles, com una conseqüència de la tensió social que està provocant el sector independentista de la política catalana. Encara no havia saltat la notícia a l’espai informatiu que el senyor Cañas tuitejava una frase que venia a dir que qui sembra vents recull tempestes. I tenia més raó que un sant. Perquè la violència no és mai gratuïta, fins i tot en els casos en què ho aparenta. I sol ser sempre una qüestió d’anada i tornada. Només per pura dignitat humana de la més elemental, quantes vegades qualsevol català o catalana no hauria partit la cara a tots els qui frívolament i insidiosament ens han titllat de nazis? Quantes vegades no hauria aquest català o catalana, ben normal, etzibat uns quants cop de puny a la boca del senyor Rodríguez Ibarra quan comparava l’altre dia el president Artur Mas amb Hitler i Mussolini? Quantes vegades qualsevol català o catalana de bona fe, que reclama poder votar el nou de novembre, i per això de s’ha de sentir a dir el nom del porc, cada dia de cada dia, per part de canals de tevé, d’uns quants diaris, i per una tribu de cavernícoles, no hauria cremat fins a la ruïna més absoluta aquells tabernacles de la ignomínia? Sí, senyores i senyors, qui sembra vents, pot recollir tempestes. Només que, de moment i en general, en aquest tema, uns colpegen i els altres parem la galta.

Els tribunals dirimiran, si és el cas. Ben certament, en un estat de dret no s’hi val la llei del Talió, ull per ull, dent per dent. Però tampoc s’hi val que passin els dies i els mesos i encara és hora que s’hagi de dirimir qui són els responsables d’acusar el president Mas, tot just abans de les darreres eleccions al Parlament, de tenir un compte secret a Suïssa i, per tant, d’estafar el fisc. O qui va ordenar de publicitar els DNI dels 33 jutges que varen signar un manifest a favor de la consulta. Qui és que fa el joc brut? La deriva del PSC no és una alarma social? Els sis milions d’aturats no és una autèntica catàstrofe social? La destrucció només en el que portem d’any de 800.000 llocs de treball no és un veritable pecat capital? No és un provocació més escampar el rumor que el cardenal Cañizares, per a qui la unitat d’Espanya és un mandat evangèlic, pugui esdevenir el substitut de monsenyor Sistach al capdavant de l’arquebisbat de Barcelona?