25 de febrer del 2015

INCONSTITUCIONALITATS

El TC està a punt de sentenciar en contra de la llei de consultes del Parlament de 2014, contra el decret del 9-N i contra la llei de 2010. Les filtracions periodístiques asseguren que, per evitar donar un altre cop de porta taxatiu i violent a la Generalitat, hi haurà matisos que apel·laran a la voluntat política. Es pot venir a dir, com ja s’ha fet algun altra vegada, que hi ha qüestions de la Constitució que poden ésser dirimides en el terreny polític, perquè hi ha marge per a la seua interpretació. Siguin normes sobre consultes no referendàries o les normes que siguin que els governs centrals han denunciat i denuncien al Constitucional (horaris comercials, immersió lingüística, fracking, mesures fiscals altres, etc.), mai no hi ha hagut cap esperança que el Parlament de Catalunya guanyés el plet D’acord que el TC no actua d’ofici ni té òrgans vigilants que espien els parlaments del l’Estat i se’n llegeixen totes les normes que aproven. Però és cert que en la seva plantilla hi ha juristes centralistes i juristes autonomistes. Com hi ha juristes afectes i desafectes a Catalunya. I que aquests decantaments emocionals, ideològics o culturals han condicionat, condicionen i condicionaran fins a la fi dels temps que el Parlament de Catalunya pugui ser mai una cambra de primera divisió.

Així que passen els anys, cada vegada tens més la sensació que parlar de competències estatutàries no vol dir altra cosa que parlar de conflictes de competències. Darrerament, a més, amb els governs del PP, de natura molt poc propensa a l’autonomisme, no hi ha norma estatal que no hagi de ser denunciada pel govern de Catalunya al TC. Ho saben molt bé: l’estat de les autonomies fou fruit de la voluntat catalana. Però, el que no hom no esperava és que el procés esdevingués cafè per a tothom i s’acabés aigualint l’Estatut primer, i el segon hagi esdevingut, del tot, paper mullat. L’origen profund de la frustració catalana, nacionalista o simplement autonomista, la dita desafecció catalana, rau en aquesta homologació provinciana de les aspiracions d’autogovern. A l’estat no li ha donat mai la gana de desenvolupar el títol vuitè de la Constitució, en el sentit que el poble català va votar la Constitució. I el més decebedor és que els partits d’esquerra que es perfilen com a nous salvadors de la pàtria en tenen tan poques ganes com els de sempre.

18 de febrer del 2015

L’ÚNIC QUE ENS SALVA

Si hom confia que la bona praxi política o una gestió justa, equitativa de l’economia, el faran feliç, està molt equivocat. Si no fos pel cinema, pel mòbil, per l’esport i per la literatura o la música, no hi hauria manera de sobreviure. Si no fos, àdhuc, pel carnestoltes, no ens seria possible riure’ns del mort i del qui el vetlla. En fi, si no fos que no haguéssim inventat la festa, no hauríem evolucionat mai com a humans. Hauríem restat uns animals simples, tristos, escuats i plumbis. Si no fos per la ironia, per l’humor, ens les emprendríem a cops de puny amb tothom per qualsevol fotesa. A hores d’ara, en el breu període de temps que està semblant una eternitat, de la crisi financera i econòmica i política i ètica i de tota mena que vivim i patim adànicament, caínicament, ja no quedaria ni l’apuntador. Sort en tenim, insisteixo, del ridícul carnestoltes i de la gaubança festiva. Sort en tenim que a Catalunya, que a la mediterrània, cada dia, ben mirat, és festa. Cada dia es pot celebrar alguna efemèride, alguna patrona, algun sant, alguna tradició, algun aniversari. I, sort en tenim, com a conseqüència, d’haver elaborat unes defenses filosòfiques tan sòlides com l’agnosticisme, l’epicureisme o l’hedonisme, el cinisme, i per què no, l’ascetisme.

Sense agnòstics, epicuris, cínics o ascetes, la guerra i la dictadura haurien sembrat la inanitat o la vacuïtat social. El món seria una quaresma eterna. Un sistema que genera milers de corruptes i degenerats cada segon que passa és inaguantable. Un sistema en què el 10% de la població mundial acumula tanta riquesa com el 90% restant és insuportable. Un sistema que cada dia que passa fa més abismal la diferència entre rics i pobres és fastigós i repugnant. Una civilització tan avançada tecnològicament i científicament, que no hagi estat capaç de fer progressar el més mínim l’exercici dels drets humans universals és una civilització horrorosa, terrible. Com deia Cutilles, viure, mata. Però mata molt més estar obligat a viure malament, a viure enganyat sabent-ho, a viure sense poder viure. A viure sense cap mena d’horitzó, sense cap mena d’utopia, d’il·lusió, encara que sigui tan senzilla com deixar d’escoltar o de llegir cada dia que s’ha enxampat una nova bossa de corruptes o que Rajoy ha interposat un altre contenciós constitucional contra una llei del parlament de Catalunya.

11 de febrer del 2015

DEMOCRÀCIA SEGRESTADA

Com vostès saben perfectament a Grècia Syriza va guanyar les eleccions, perquè va prometre metafòricament que mataria el monstre dels tres caps i ressuscitaria els morts caiguts en el combat de la gana i de l’arruïnament més absolut. Perquè va assegurar que s’acabaria amb la humiliació a què era i és sotmesa pels creditors. Grècia amb un desastre de fiscalitat, empobrida fins a la medul·la, ha explotat així que ha tingut ocasió d’anar a les urnes. I ho ha fet, sobretot, amb la trilita d’un determinat retorn a plantejaments marxistes i amb la goma dos del nazisme d’Alba Daurada, convertida en tercera força parlamentària. El ministre d’economia grec, Gianis Varufakis, en la seua odissea per mirar de trobar solidaris a les propostes d’un nou plantejament econòmic i fiscal i per negociar que s’aturi la màquina trituradora que representen els costos del rescat de la societat grega, es va haver de sentir, del ministre de finances alemany Schäuble, que el que no podia fer Syriza era prometre el que no podria complir: “les promeses electorals a costa de tercers no són realistes”. El dia abans calculadament el Banc Central Europeu havia anunciat que deixava d’acceptar bons grecs com a garantia de les seues operacions de refinançament.

Syriza va guanyar democràticament les eleccions. Però la senyora Merkel i el premiar Cameron i Rajoy, també. Els uns han guanyat amb un full de ruta i els altres amb un altre. Però, pel que sabem i comprovem només n’hi ha un de canònic i vàlid. O sigui, la democràcia dels Estats de la UE –i de la resta dels estats del món, llevat d’aquells als quals no se’ls pot extraure res de res- depèn de la dictadura del capital. Això que semblava una exageració marxista-leninista, un tòpic tronat , ara més que mai és l’única realitat imperant, urbi et orbe. Fora d’això només existeixen meres il·lusions i Ja m’imagino el futur ministre d’economia de Podem trucant a la porta dels despatxos de la Merkel, de Jean-Claude Juncker, de l’hiperrealista Schäuble, dels cancerbers del FMI, del BCE i dels inversors-especuladors dels quals no sabem el nom. Del segrest de la democràcia al segrest d’Europa per l’esvàstica daurada només hi va un pèl. I aquesta línia vermella és de les que fan por, de les que produeixen terror. La butxaca forada produeix estralls, l’austeritat indiscriminada asfixia i mata irremissiblement.

4 de febrer del 2015

GUERRA FREDA?

La guerra que es lliura a l’est d’Ucraïna és a tan sols 3.942 quilòmetres de Lleida. Fa mig any que dura i ja han estat assassinats per uns o pels altres cinc mil, sis mil, vuit mil, deu mil civils?. Qui els compta? A qui importa? Diuen que s’han desplaçat cap a Rússia unes dues-centes mil persones. Ningú ens ha dir encara quants euros-rubles-Hrívnies-dòlars està costant? Se’ns fa veure que es negocia, però la matança no s’atura. Les sancions dels EUA i de la UE a Rússia per la seua política contra Ucraïna estan escalfant de tal manera la situació que, segons tots els analistes, ens està portant a una nova versió de la guerra freda. Els rebels prorussos acabaran cruspint-se les regions que consideren russòfiles, tant si hi ha sancions com no, i davant dels morros de tots els qui vetllen per la seguretat i integritat territorial planetària. Perquè en el fons no ja és una qüestió de filiació, de simpaties o d’ètnies, sinó d’una oposició frontal a la política de Kíev i naturalment dels EUA i la UE. Tothom sap d’on aquests rebels treuen la força, les armes, les municions, els comandaments, els estrategs i els polítics que els donen cobertura. Com tothom sap quin són els interessos del sibil·lí neoimperialisme alemany i del capital que controla el FMI. Els representants “electes” de les anomenades República Popular de Donetsk i la República Popular de Lugansk també volen ser interlocutors a l’hora de negociar qualsevol cosa com per exemple l’escissió d’Ucraïna.

Putin pel seu compte amenaça que, si se l’acorrala una mica més amb l’admissió a la UE d’Ucraïna, amb les sancions econòmiques, amb l’intent d’expansió de l’OTAN o si aquesta entrés en joc, s’ho jugarà tot a sang, suor i llàgrimes. Imaginem-nos ara que Ucraïna inicia el procés estratègic d’adhesió a la UE, ¿estarien disposats els ucraïnesos a acceptar la teràpia de xoc de les exigències econòmiques de la UE i de les grans empreses occidentals per acomplir amb els estàndards que calen per ser-ne membre? Estarien disposats els paupèrrims ucraïnesos a passar més gana i més misèria perquè ho manés la Troika? Quin paper hi juga en tot plegat l’extrema dreta ucraïnesa, sempre titelles del pulcre occident? Com diu l’analista resulta que “després de vint anys ficant-li el dit a l' ull, l'ós rus ha donat una urpada, mentre ara paradoxalment l'acusen d' "imperialista".

28 de gener del 2015

LA CAIXA B

Josep Borrell Esdevindrà el senyor Luís Bárcenas un dels herois de la democràcia espanyola? Gràcies a ell el PP es regenerarà més enllà dels límits de la mateixa regeneració? Es convertirà en el mirall impol·lut, naturalment exemplar, del que ha de ser l’ideal de l’honestedat política? És flamenc aquest home!. Té els sants trons de dir que no es penedeix de res i que ho tornaria a fer, quan li estan a punt de caure, a ell i a la seua dona, una carretada d’anys de presó. Això és un campió, una icona! Sí, sí, un autèntic màrtir per la causa! Què si no, un home que vivia a cos de rei i que ha acceptat, millor dit, s’ha resignat, a passar amb vuitanta euros a la setmana durant dinou mesos a la presó, sense deprimir-se ni revoltar-se contra els que haurien de ser, segons la lògica laica, els seus enemics. Portar una comptabilitat paral·lela per finançar el partit i cobrar pels serveis prestats, uns cinquanta milions d’euros, és la cosa més normal del món, s’escandalitzi qui s’escandalitzi. Ha fet, diu, el que li va dir Rajoy: mantenir-se ferm, no defallir. I, fins i tot, el que més molesta, empipa, enutja, angoixa i cou al PP: creure, sense fissures ni rancor ni cap mena de dubte que el PP és el partit que ha de governar Espanya. El sil·logisme, si el fan, ja el conclouran vostès...

 El millor d’aquesta història encara ha de passar i evidentment s’ha d’escriure. Una hipòtesi podria ser que, gràcies a la sinceritat i al sarcasme del senyor Bárcenas, el PP acabés obtenint una majoria absoluta en les properes eleccions generals. Aquesta mena de temeraris agraden molt a les masses, perquè són de la mena de gent que aglutinen les grans contradiccions humanes: ser fidel a una ideologia, utilitzar tots els mitjans per servir-la i servir- te’n tant que puguis. Encara que un dia o altre et traeixin, et caiguin 40 anys de presó, et deixin a la misèria. És el risc de jugar amb foc. És el preu de la fidelitat, de la lleialtat a prova de bomba. Una altra conjectura fóra que, quan hagués cantat àdhuc la parrala, el PP es quedés sense cúpula, totalment capolada, sense molla ni crostó, i la massa social es disgregués entre C’s, el partit de la Rosa Díez, Vox i Falange Española. Fins i tot així, hauria fet un gran servei a Espanya. Hauria contribuït a aclarir el panorama ideològic de la dreta i a mostrar de quina pasta està feta la casta de la nostra democràcia.

21 de gener del 2015

ELS LÍMITS

A propòsit del bàrbar atac contra el setmanari Charlie Hebdo, ens retornen, com un menjar mal paït, preguntes tan elementals i tan complexes alhora, i encara més difícils de contestar sobre els límits dels drets, que no en sé treure l’entrellat. Em dic quins són els límits dels drets humans continguts a la Declaració Universal de 1948 i ampliada posteriorment? D’aquests que recull la Declaració quins són inequívocament fonamentals? Per al govern dels EUA els presoners de Guantánamo quin dret se’ls ha aplicat? Quins són els límits que es regulen en els diferents països de l’òrbita occidental democràtics respecte dels drets personals o fonamentals, civils, polítics i drets econòmics, socials i culturals? Són tots iguals els límits que es regulen? Tots tenen els mateixos marges, les mateixes consideracions ètiques, les mateixes apreciacions morals? I els deures? Qui els estableix els deures? I quan hi ha col·lisió entre drets i deures, qui dirimeix a favor o en contra de l’una o de l’altre? Existeixen uns drets realment universals, que comparteixen totes les cultures del món?

Són compatibles les societats i les ciutadanies obertes, democràtiques, laiques, en què la religió ha passat a ser un tema de la llibertat individual, amb les societats regides pels principis religiosos, en què l’individu no pot ser considerat sinó un feligrès, pertanyent a una determinada parròquia? Són compatibles les societats que han mamat culturalment escepticisme, agnosticisme i cinisme, que s’han educat en la ironia i l’humor, amb societats que només han menjat univocitat, integrisme, fanatisme, intolerància? Conviuen realment les societats multiculturals, o són com un rusc on cadascú viu a sa casa, a son barri, i es mira de reüll? No és la reina de les lleis la del Talió, arreu i en nom de totes les religions? Els croats de la fe catòlica com els consideraríem avui? Cor de Lleó, el gran capità de la Croada contra Saladí, forma part del santoral, oi? I la Santa Inquisició? No ho sé, probablement, l’únic dret inviolable, que els engloba tots, deu ser el dret a la vida, el de la vida completa i en conseqüència el de la mort digna. Quantes esquerdes no trobaríem, ara mateix, en les nostres societats en l’aplicació dels articles 18 i 19 dels Drets Humans que parlen de la llibertat de pensament, de consciència i de religió... i d’opinió i d’expressió?

14 de gener del 2015

INDICIS DE DELICTE

Tot i que la noticia ha tingut un tractament periodístic discret, com si fos un fet divers qualsevol, previsible, esperat, vull recordar que el TSJC veu indicis de delicte de desobediència en la persona del president Mas, de la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau per les actuacions del 9-N. Si hi veu indicis pot ser que conclogui que hi ha motius suficients com per imputar-los, jutjar-los i, si escau, condemnar-los per aquest suposat delicte i, en conseqüència, tal volta, per tots els altres que se’n derivin, El primer que xoca és precisament la poca transcendència que s’ha donat a la notícia. Els silenci que l’ha acompanyada. La indiferència amb què ha estat acollida pels cercles polítics, per la brunete mediàtica i la nacional catalana o pels mateixos querellants. No ho sé, com si tot plegat formés part d’un guió d’una obra teatral de la qual ja se sàpiga el final. El final, diguem-ho així, exculpador. Sorprèn, alhora, l’aparent tranquil·litat amb què els possibles imputats s’han manifestat respecte del contingut dels papers del TSJC. I també per ser qui és el MH Mas, la professionalitat dels funcionaris del TSJC a l’hora d’afrontar la seua tasca analitzadora, interpretadora.

Ja veurem com s’encarrila judicialment aquest afer. El curiós és que ens trobem davant un cas d’un possible delicte sobre el qual la ciència jurídica, és a dir, la majoria dels catedràtics de penal, ja fa dies que n’han avançat conclusions. La majoria de les quals vénen a dir que, perquè el 9-N pugui ser considerat delicte penal, no reuneix tècnicament ni les condicions ni les consideracions mínimes exigibles. És a dir, en la majoria de les facultats de dret en el supòsit que un estudiant qualsevol hagués de respondre en un examen a un cas similar, l’argument jurídic seria absolutori, primer per defecte de forma, perquè el TC no va emetre cap acte de cap mena davant el 9-N, perquè no es produí cap acte formal administratiu i perquè la consulta no produïa cap efecte empíricament demostrable. Etc. Tanmateix, no deixarà de ser molt apassionant veure com els jutges, tal volta alumnes d’aquests catedràtics, es trenquen el cap, fins a l’extenuació lògica interpretativa, per dilucidar la naturalesa de la qüestió penal mentre prescindeixen del mòbil principal que no és altre que la mateixa política i el dret inalienable de la llibertat d’expressió.