5 d’agost del 2015

AMB UNA CATALUNYA INDEPENDENT

Si Catalunya esdevingués un estat independent, en què milloraria respecte de la situació actual? Aquesta qüestió la responen molta literatura, el manual de la transició nacional i el full de ruta. Però, com que queda pendent de definir-se encara després de trenta i tants anys la llei electoral catalana, no tinc gens clar que tot el que s’ha escrit no sigui fer voler coloms, si més no per als ciutadans de les vegueries de Lleida i Pirineu. Tampoc m’agraden gens les prospeccions de futur, sense que ningú hagi entrat a pensar com caldria organitzar administrativament el país independitzat. L’actual pla director urbanístic de Catalunya planteja un rerepaís que no m’agrada gens. Els desequilibris actuals de Catalunya, sobretot, poblacionals, no són fruit de la poca capacitat reproductiva dels pirinencs, dels baixebrencs o dels ilergets, sinó de les polítiques econòmiques, industrials, en infraestructures civils i culturals que s’han desenvolupat durant molts i molts anys en aquests territoris. Considerats en el fons i en la forma com uns vastos parcs naturals per a l’escapada saludable de metropolitans i per a les pràctiques escolars de les assignatures de ciències naturals.

Dit d’una altra manera, si la nova Catalunya ha de continuar essent com ara, només que amb mes poder econòmic i més capacitat de decisió sobre les normes que cal donar-nos i atorgar-nos, però tot continua subjugat al pes de la població, ja podem plegar. I quan sents la cançó d’un ciutadà un vot, t’esgarrifes. I quan ja no sents que calen, encara i molt, polítiques actives de reequilibri territorial, caus en el desesper. L’únic que em conformaria seria que el nostre rerepaís fos el parc temàtic de la inventiva, de la innovació, de la creativitat. Uns verals geogràfics estratègics per al desenvolupament experimental en tots els camps, no només en l’agroalimentari i ramader i de les ciències geològiques. M’agradaria, sí, que Ponent i Pirineu fossin els laboratoris dels xips del futur. Ben mirat, aquesta política no necessita grans infraestructures ni grans polígons industrials ni grans mitjans de transport. Això sí, si us plau, antenes per als satèl·lits. Perquè, és clar, no farem res sinó podem connectar-nos, com passa malauradament ara mateix (en els fabulosos inicis del segle XXI, quan un transmissor emet des de Mart) via telèfon o similars.

29 de juliol del 2015

DEMOCRÀCIA

Ja fa uns mesos que hem desat les urnes i que en els municipis els pactes raonables han propiciat governs presumiblement estables i governs de conveniència. Molts dies hem estat analitzant la fragmentació d’opcions d’esquerra, i molts disgustos ens hem emportat pensant en la remota possibilitat que l’opció sobiranista guanyi alguna vegada en el Parlament. Però, en comptades ocasions hem llegit algú que s’hagi entretingut a analitzar el nivell d’abstenció. Hem arribat a un nivell de desencant tal que sembla normal i rutinari que el 40% passi de les eleccions. És acceptat com a principi que en els municipis de més de 25.000 habitants la participació sigui inferior al 55%. S’ha instal·lat en el pensament sociològic que una participació major del 70%, en qualsevol de les conteses electorals, és un èxit absolut de participació. Les enquestes que s’han fet sobre les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, en municipis catalans d’entre 10.000 i 150.000 habitants, per intentar comprendre els motius de l’abstenció, indiquen que aproximadament quatre de cada deu persones no vota perquè desconfia dels polítics. Tres més al·leguen que no han votat per causes majors o imprevistes. Altres dues, perquè no s’identifiquen amb els partits. I només una de cada deu, perquè no li interessa la política. Però el 65,5 % es tornaria a abstenir.

La pesta de la corrupció, el baixíssim nivell moral d’alguns polítics, la crisi econòmica, els cinc milions d’aturats, l’escletxa cada cop més profunda entre rics i pobres, la gangrena de la classe mitjana, l’incompliment dels programes electorals, el segrest per part del FMI de les regles econòmiques, el fiasco de l’autonomia política i econòmica de l’estat de les autonomies, la desconfiança democràtica que incorporen algunes lleis aprovades recentment, com l’anomenada “llei mordassa” o la llei “Wert”, la pràctica vergonyant del nepotisme; o la incapacitat manifesta d’alguns governants per empatitzar amb els sectors socials més desfavorits i la impossibilitat per càlculs partidistes de reformar o elaborar lleis electorals més obertes, més participatives, més transparents i més flexibles, han convertit en un fracàs rotund les proclames de regeneració política. Fins i tot, els líders de Barcelona en Comú han après en dos dies que una cosa és la teoria i l’altra l’oportunitat de posar en nòmina els parents.

22 de juliol del 2015

NI AUTONOMIA

La paraula que més hem interioritzat molts catalans els darrers anys quan hem trucat a les portes de l’Estat ha estat NO. No a la reforma de l’Estatut, no a un Pacte Fiscal, no a una consulta. I ha estat un No sense matisos, sense peròs, sense pal·liatius. Però és que el No a tot s’ha reforçat, a més a més, com s’ha denunciat mil cops, amb un procés de recentralització sistemàtica de l’autonomia (de l’Estat de les autonomies). Perquè no puguin dir que parlem de sensacions, els convido a llegir els documents que anualment publica l’Institut d’Estudis Autonòmics, almenys des del 2012 fins a l’actualitat, sobre la tendència, la dèria, la mania o la voluntat expressa del govern del PP de desnaturalitzar les competències autonòmiques i especialment les del nostre Estatut d’Autonomia. I els invito molt amablement que s’amarin del sucós contingut de l’informe recent, titulat La crònica d’una ofensiva premeditada. Les conseqüències sobre les persones de Catalunya, publicat per la Generalitat. Si algú encara es pregunta d’on ve la desafecció contra l’Estat o es pregunta encara per què hi ha tanta gent que desitja la independència de Catalunya, doncs que llegeixi, analitzi i contrasti aquests documents. Ja els dic jo que fan venir moltes ganes de dir “adéu Espanya!”

I no cal que siguis nacionalista ni especialment catalanista ni catalanoparlant ni del barça o de la ceba. D’entrada, només cal tenir present que la modulació autonòmica, sigui quin sigui l’abast de la lletra estatutària, la decideix el govern de l’Estat segons li plagui. Doncs bé, perquè ha plagut al PP (i al PSOE), per exemple, se’ns recorda que des del 2011, no s’ha reunit cap dels òrgans bilaterals Estat-Generalitat, previstos en l’Estatut, ni s’ha aprovat cap traspàs de competències. Però el més lacerant ve quan llegeixes, i copio, que: Fa més de 15 anys que l’Estat incompleix les sentències del Tribunal constitucional favorables a la gestió territorial del 0,7% de l’IRPF destinada a finalitats socials. O que l’Estat s’ha passat pel folre la seua participació del 50% en el finançament de la Llei de la Dependència, cosa que ha obligat la Generalitat haver d’aportar una mitjana de més del 82% del seu pressupost. En tots els àmbits i sectors fa feredat comprovar amb dades de tota mena com l’Estat s’ha rabejat a convertir la Generalitat en una simple oficina administrativa.

15 de juliol del 2015

NO ÉS AIXÒ, COMPANYS

Per governar, sobretot per manar, quan no s’han tingut majories absolutes, tot els partits han pactat fins i tot amb el dimoni. Principalment en els ajuntaments. Crec recordar que hi hagut, en algun municipi de les nostres comarques, matrimonis de conveniència fins i tot entre ERC i PP. Per tant, això de l’acord entre C’s i PSC (i PP) de l’Ajuntament de Lleida, ja no estranyaria ningú, si no fos que el paer en cap és el president del PSC de Catalunya, un partit que s’ha reivindicat des de sempre com un dels principals impulsors de les lleis de normalització lingüística del català i una persona, el paer en cap, que s’ha manifestat sempre com un dels representants del catalanisme més obert o progressista del PSC. Encara que a la pràctica les condicions del pacte del PSC amb C’s, poden convertir-se en paper mullat, el que ha deixat descol·locats, perplexos i alarmats, el que ha decebut, el que ha estranyat, el que ha indignat una bona majoria de lleidatans i de catalans, és precisament que el paer en cap s’hagi avingut a signar les condicions de C’s que més toquen el voraviu de la nostra societat: la llengua i els símbols. Que s’hagi avingut a fer el joc al partit que pràcticament només té una missió: carregar-se l’arquitectura de la llengua catalana i dels signes d’identitat dels catalans.

El que més irrita i enrabia la gent no és que el PSC sigui constitucionalista, federalista, antisecessionista, o que mentre ha governat a Lleida no hagi volgut que en els llocs públics onegessin banderes independentistes o que hagi evitat d’adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. No enutja la gent la coherència i la sinceritat, sinó que per governar facis com aquell que deia: “aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres”. Dit altrament, que et venguis per un plat de llenties. Aquests dies, molta gent ha recordat el pacte d’Oronich amb Alianza Popular i el grup Freixes per governar la ciutat. I el malson dels dos anys terribles i esperpèntics alhora, que es van viure a la ciutat. I com solen acabar els experiments amb gasosa. Déu nos en guard, com insinuava la senyora Ribes –i que el senyor Rivera sondeja–, que l’acord pel cartipàs municipal sigui l’antesala del que aspira que s’esdevingui ben aviat al Parlament! I Déu mos en guard, que, si això ocorregués, Lleida hagués pogut servir de laboratori de proves.

8 de juliol del 2015

A PROPÒSIT DE GRÈCIA

La crisi grega ens ensenya coses tan importants com que ideologia i economia són un matrimoni inseparable, per més que ens hagin acostumat a tractar-les com a mons diferents. Quan els creditors europeus exigeixen els grecs que paguin el deute i saben que no el poden pagar, no els demanen només que ingressin uns milers d’euros en una data límit en un compte determinat, sinó que exigeixen que facin reformes. No unes qualsevol, sinó les que ideològicament creuen els creditors que has de fer. Grècia no té políticament cap altra opció que actuar al dictat de la Troica. És a dir no té cap marge polític ni ideològic per ser sobirana en l’articulació de polítiques econòmiques que generin els euros per fer efectius els pagaments dels deutes. Ens entenem, oi? Quan els creditors acusen el govern de Tsipras i el seu partit (i, és clar, de retop Podemos) d’irresponsables per prometre allò que no podien, s’està dient que, quan ets membre del club de l’euro, la teua democràcia té uns límits. Sobretot, insisteixo, si tens deutes amb el FMI i els bancs d’alguns estats europeus. Curiosament, abans de Tsipras, Grècia que complia sense dir ni piu el dictat de la Troica, aparentment no tenia cap problema, però la població s’estava arruïnant miserablement i els seus grans capitals marxaven tan tranquil·lament a Suïssa o als Paradisos sense bandera.

La crisi hel·lènica ens ha recordat, per si ho havíem oblidat o no ho sabíem, que la UE és per damunt de tot una unió monetària, una mala suma de països rics i pobres, de gent que en sap i d’altres que no en saben ni un borrall, de savis i d’ases de solemnitat. I que la moneda és la regla d’or que priva per sobre de tot. Més encara, que la UE ni és una unió financera ni molt menys una unió política. Per tant, si un país empobrit, ara Grècia, té la il·lusió de votar qualsevol opció política que entengui que la moneda pot ser usada d’una altra manera diferent com la que regulen els qui tenen la paella pel mànec, que sàpiga que es mourà en l’esfera de la pura il·lusió i el somni. Com sap tothom, Grècia no pot ni podrà complir ni els seus compromisos crediticis que són enormes ni podrà endreçar el país, si no té crèdit. Ni aquest govern ni el qui pugi si hi ha noves eleccions democràtiques. O hi ha canvi de paradigma o es fa càrrec del país la burocràcia de la UE. O se’ls deixa morir lànguidament.

1 de juliol del 2015

UN MÀSTER

Ens fa l’efecte que el líder de Podemos, Pablo Iglesias, no tingui ni idea de la historia de Catalunya ni de la política catalana ni de de la nostra complexa, dinàmica i desacomplexada realitat social, cultural i cosmològica. Quan s’expressa sarcàsticament sobre el patriotisme del president Mas, no fa altra cosa que repetir com un lloro la tristíssima cançó del carpetovetonisme més ranci i penós. El formigó mental d’aquesta mena de progres respecte de la identitat d’una gran majoria de ciutadans de Catalunya no és menys dur que el que ha sostingut la closca, tota la vida, de la dreta cavernícola. Semblava que el discurs que proclamava que la culpa de tot la tenia la burgesia catalana ja estava més que caducat. Pareixia que la teoria política ja s’havia posat d’acord a considerar que la nació no necessàriament és un concepte pervers i maligne. I que la primera lliçó de ciències polítiques diu que tota nació aspira a un Estat. Estàvem convençuts que l’únic que no havia quedat obsolet del marxisme eren els conceptes de materialisme històric i el mètode dialèctic d’anàlisi de la realitat socioeconòmica. No ens agrada que ens donin lliçons de patriotisme social quan saben, perfectament, qui tanca l’aixeta de pas.

Que li ho pregunti al valencià Ximo Puig, amb qui el seu partit ha pactat la presidència de la Generalitat, quines són les pàtries que l’han fet patir més. Sí, que li pregunti quina és la pàtria comuna de la llengua valenciana, del corredor mediterrani, d’Ausiàs March i de la festa del foc. I que li ho pregunti a la propera presidenta del govern balear, Francina Armengol, a qui ha donat suport, sobre les mateixes pàtries. De vegades tens la sensació que hi ha moments i personatges de la història que es repeteixen, que reapareixen com a fantasmes. No ho sé, estic veient, mig difuminat l’espectre erràtic d’Alejandro Lerroux com es passeja de nou pel Paral·lel de Barcelona, l’artífex del Partido Republicano Radical, però que en esclatar la guerra civil fugí, amb la cua entre les cames, a Portugal. Si han de governar o ajudar a governar a Catalunya, a partir del 27 de setembre, no estaria malament que s’anessin preparant per a un màster de desintoxicació sobre els prejudicis catalanescos. És probable que La Caixa ofereixi línies d’ajuts, reintegrables òbviament, a interès 0. Si no, ja tindríem la sonsònia de la casta per segles.

24 de juny del 2015

MATAR EL PRESIDENT

No ha sobtat ningú el divorci entre CDC i UDC. No cal que lamentem res. El dia que Catalunya sigui independent és probable que els idearis dels uns i dels altres es trobin necessàriament. Com és probable que C’s i PP desapareguin. Tanmateix el que volia dir és que ara mateix el discurs preponderant, tant des de la dreta i l’extrema dreta com des de l’esquerra i l’esquerra radical, és que la política catalana s’ha de fer sense CiU. Que la independència s’ha de construir sense Mas. Tal qual he sentit: se l’ha de triturar No n’hi ha hagut prou d’insultar-lo de la manera més barroera i mesquina, que, ara, se l’ha de fer desaparèixer com sigui. Jo no sé d’on ve aquesta mania que corseca tant el tàndem Herrera-Camats i Sánchez Camacho, que comparteixen la mateixa Forcades, Arcadi Oliveres i la senyora Colau o Pablo Iglesias. Possiblement mai en la història de Catalunya s’havia estat tan cínic i demagògic a l’hora de combatre un president de la Generalitat. Ja veurem el que duren els personalismes de Colau, Forcades, Rivera, Iglesias. Ja hem vist què passa amb ICV i amb UCD quan es practica el joc de la puta i la Ramoneta. El sofisma que afirma que l’eix independentista distrau l’eix social és d’un infantilisme deplorable. O, ben mirat, d’una mala llet brutal.

Com si aquests demagogs de fireta i botxins amateurs no sabessin de sobres que ni la Generalitat ni el Parlament no tenen cap competència per combatre la pobresa energètica, els desnonaments, la precarietat laboral, per fer efectiva la llei de la dependència, per regular els horaris comercials, per controlar i gestionar la major part de l’aigua que es beu a Catalunya, la xarxa ferroviària o els ports i aeroports. Per assegurar la immersió lingüística. Ni per arbitrar, de fet, cap mena d’impost contra l’avarícia dels més poderosos, contra la insuficiència financera i per compensar –diguem-ho eufemísticament– la sagnia de la solidaritat amb Espanya. Com si no sabessin quin és realment no el contrincant, sinó l’enemic. ¿On són aquests patriotes de l’equitat, de la justícia social, de l’honradesa, antiretallades, quan la consellera Rigau s’escarrassa en la defensa del model d’escola catalana o el conseller Pelegrí per una PAC més justa o quan el conseller Mascarell ho fa contra l’IVA cultural o per completar el mapa de lectura pública buscant diners sota les pedres?

17 de juny del 2015

CATÀFORES I PROSOPOPEIES

Als alumnes de selectivitat els van preguntar què era una catàfora. Els mitjans de comunicació es van esverar d’allò més en saber-ho. El més fumut, però, és que la gran majoria dels periodistes no ho van saber explicar. Si em permeten, és tan senzill com això. Catàfora vol dir anticipació. Un procediment catafòric sol ser l’endevinalla. Posem un exemple: en la frase “aquesta ha estat sempre la meua divisa: ensenyar el que saps al qui no sap”, tenim que el pronom aquesta anticipa el que segueix i s’explica pel que segueix: la meua divisa. Mentre que l’anàfora és al revés. És una marca de repetició d’allò que s’ha dit anteriorment, ja sigui utilitzant els mateixos mots, ja sigui els mateixos conceptes o ampliant-los a través de la metàfora: “El teu somriure, el rictus feliç dels teus llavis, em fa content”. I posats a fer pedagogia, la prosopopeia (o personificació) és una figura retòrica que consisteix a atribuir qualitats humanes a éssers inanimats, animals o plantes: “Com riu el vent!” “Les estrelles ens miraven com si ens espiessin”. I dic la prosopopeia, perquè és un recurs retòric que els nens i les nenes de les escoles ordinàries, les de tot arreu, les aprenen a identificar de molt petits, perquè els seus contes n’estan farcits. Tot el seu món és una prosopopeia.

Es diu, una cosa és que l’alumnat de batxillerat sàpiga construir frases fent un bon ús de les anàfores i les catàfores i una altra que sàpiga que el recurs lingüístic es digui així o aixà. Doncs, perdonin, un alumne de batxillerat ha de saber que els recursos més habituals de la llengua que fa servir tenen un nom. I, sí, cal que s’aprengui el nom de catàfora i oxímoron o metonímia. No n’hi ha prou que sàpiga mesclar correctament unes substàncies químiques per produir-ne una altra de derivada i més complexa. Ha de saber el nom de les substàncies, com se simbolitzen, quina és la seua composició atòmica, la seua fórmula i la taula periòdica, si convé. Un alumne batxiller ha de saber, què és un riu i com funciona el seu ecosistema, però també hauria de saber el nom dels principals rius del món i per on flueixen. Sí, fins i tot sabent perfectament que els té tots a l’abast amb un clic de no res del mòbil. Ho sento, senyors i senyores postmoderns, hi ha coses que si no s’aprenen o es llegeixen algun dia a l’escola, després no hi haurà mai temps per fer-ho.

10 de juny del 2015

REPRESENTATIVITAT

Quan la llista més votada reivindica la governança municipal perquè és incapaç d’establir aliances i pactes per obtenir la majoria absoluta i es veu desbordada pels acords d’altres forces que poden sumar-la i governar l’ajuntament, convé recordar que els electors no elegim alcalde, sinó regidors i són aquests els qui el trien. I, encara, que poden triar no necessàriament el primer de la llista dels partits o agrupacions d’electors elegits. Això es tan important com per entendre que, malgrat que la figura de l’alcalde té un fort component presidencialista, no deixa de ser un primum inter pares. I ho és també, com perquè en els ajuntaments on la pluralitat representativa, per exeple en el cas de la Paeria de Lleida, ha esdevingut la norma, el ple municipal s’abstingui de delegar cap competència a l’arbitri unipersonal del qui acabi presidint la corporació. Com que a la Paeria no sembla que sigui possible formar una majoria absoluta per governar la ciutat, tampoc sembla molt legítim, encara que la legalitat ho empari, que la llista més votada amb 12.366 electors, s’erigeixi en el representat no ja dels 94.285 amb dret a vot, sinó dels 43.699 que varen votar en blanc, que ho feren nul·lament o que no varen anar a les urnes.

Ja sabem que les regles del joc de la democràcia representativa són, de moment, les que són, però fa una mica d’angúnia sentir tothora parlar de representativitat i legitimitat, quan les dades objectives són malauradament les que són. Fins i tot en el cas que a la Paeria de Lleida s’ hagués produït una majoria absoluta, amb un 45,49% d’abstencions, és molt pretensiós i irreal, ser proclamat paer en cap de la casa de la ciutadania, que vol dir de tothom. Si és preocupant que el qui ha tret més vots encara no arribi a 12.500, com és que no ens hem encaparrat encara a exposar una anàlisi del fet o no s’ha fixat a l’agenda dels partits una bateria d’accions estratègiques per reconvertir la situació. A ICV li van faltar 0,27 dècimes per obtenir representació, i a la CUP 87 vots per treure un altre regidor. Els qui en sabeu feu-nos, si us plau, una simulació de com quedaria la Paeria en el cas que votés el 95% dels lleidatans i el vot es repartís tal com s’ha fet en aquestes darreres eleccions. Seria gratificant, algun dia, saber quin és el llindar dels resultats que més s’acosten a l’autèntica representativitat.

3 de juny del 2015

QUI SÓN C’s?

Qui són aquesta gent que s’organitzen a Barcelona amb l’únic objectiu de batallar contra la immersió lingüística, i acaben essent els líders espanyols de l’unionisme, de l’anticorrupció, del liberalisme diguem-ne social i de l’austeritat institucional? Qui hi ha al darrere d’aquesta perfecció bioidentitària d’espanyol-català? No és curiós que l’anomenat imperialisme nacionalista català s’hagi trastocat en imperialisme nacionalista espanyol made in Catalonia? Quins poders fàctics els promouen? Qui s’ha inventat el Sr. Rivera? I el mateix ens podríem preguntar de la sereníssima Societat Civil Catalana. Qui crea aquests constructes tan immaculats, tan purs, tan espirituals? No els sona a un prefabricat modelat en algun laboratori d’Esade, d’Iese o de Princeton? No podria ser que tot fos un muntatge de l’entorn de les empreses de l’Ibex-35, que dóna per esgotat el cicle del PP i, es veu obligat a homologar a l’europea la dreta liberal? I que com a conseqüència ha de passar per elaborar un producte net, diàfan, sense passat contaminat? Qui ha pagat la campanya de C’s a tot Espanya? Qui són, d’on són, què volen per a Lleida els quatre regidors electes a la Paeria? Té fonament, doncs, la hipòtesi que el partit de Rivera és el recanvi del PP, triturat per la corrupció, envellit sociològicament, representant genuí del castellano viejo i desgastat ideològicament?

Com sigui C’s ens sona, massa pur, massa perfecte, massa centrat en el centre del centre. Massa bones persones. Massa excelsos, per a ser creïbles. Potser, ara als municipis, quan hagin de començar a pactar amb algú (segons les seues línies roges només podria ser amb partits indefectiblement constitucionalistes i que hagin rentat amb calç viva la seua militància i electes), tindrem l’ocasió de veure en què consisteix la seua pulcritud o la seua continència. Ja en tenim ganes, és clar, de veure-ho també amb els de Podemos, sobre els quals se’ns acudeix que podríem formular preguntes similars, i més incisives encara. Ja ens agradarà veure els regidors de C’s a la Paeria què demanen en la conformació del cartipàs municipal, en certa manera la primera fotografia del carnet d’identitat de cadascú. I a la Diputació i al Consell Comarcal, institucions que em fa l’efecte –amb més acritud els consells comarcals– que en el seu ideari primigeni detestaven per ser una despesa supèrflua.