QÜESTIÓ D’ESTAT

Els resultats electorals han estat tossudament clars, però perfectament provocadors i marejadors. Com sap tothom i possiblement quedarà incrustat a la memòria de moltes generacions, de les urnes n’ha emergit un dels problemes més típicament catalans, consistent ni més ni menys a com posar d’acord, per tal de constituir una majoria absoluta que pugui desplegar els full de ruta independentista, com a mínim dues visions de l’independentisme i de la manera de fer política. Els més pessimistes i clarividents de la tribu no patien pels resultats que podrien traure els partidaris de la independència, patien precisament per si Junts pel Sí aconseguiria la majoria absoluta i es podria estalviar haver de negociar amb la CUP. Patien justament pel rei al cos que té tot català. Dit altrament, perquè tots pensem que toquem el cel amb el dit. Doncs, ves per on que ens trobem en la tessitura d’haver de demostrar quin nivell de sentit d’Estat, potser per primera vegada a la història de Catalunya des de la Guerra dels Segadors, tenen els uns i els altres. Fins a quin punt els objectius, les metes, els propòsits, els ideals, estan per sobre de les sigles, de les proclames electorals, dels pre-judicis i fins i tot dels personalismes.

Si volem construir un Estat català, cal necessàriament que els qui l’han de forjar institucionalment tinguin un gran sentit d’Estat. Poc ens pensàvem, –llevat dels pessimistes més conspicus i dels visionaris del no–, que la primera decisió que hauria de prendre el secessionisme en la construcció de la República Catalana seria pactar la presidència del primer govern, diguem-ne constituent!

És clar que és difícil demanar sentit d’Estat als parlamentaris contemporanis, quan fa segles que no hem vist Estat català per enlloc i no hi ha la memòria de ningú que l’hagués practicat per poder alliçonar els electes en aquestes darreres eleccions. És clar que és difícil prendre decisions que, de ben segur, tindran un valor històric notabilíssim i segons sigui el sentit de les quals et jutjaran més o menys severament i crítica les generacions futures. Seria imperdonable que, per no saber superar en moments crucials aquestes defectes tan catalans, fins i tot la imperícia o la manca d’entrenament, tot plegat se n’anés al carall! M’agrada Nelson Mandela quan diu: Sempre sembla impossible, fins que es fa realitat. Que així sigui.

HAURIA ESTAT MÉS FÀCIL, BABAUS?

Es diu que si el govern de Zapatero hagués sabut reaccionar a la sentència del Constitucional sobre el nou Estatut, en el sentit de mostrar determinació per blindar llengua, cultura i fiscalitat a la maneres basca i navarresa, res del que ha passat fins al dia d’avui s’hauria esdevingut. Ara sabem més que mai, però, que el PSOE no controla el seu electorat, que no hi ha líder socialista que no es blegui davant les exigències andaluses i que per ser alternança de govern amb el PP, cal que sembli tan espanyolista com el PP i tan negacionista de la nacionalitat catalana com el més espanyolista del món. El PSC, entremig, no li toca més remei que deixar de ser fins i tot els comparses patètics del drama de no ser ni carn ni peix, i esdevenir la història d’una simple anècdota tràgica finisecular de la modernitat. Per què no parlem obertament de la impotència d’Espanya? Si al llarg de trenta-cinc anys de democràcia formal a Espanya no s’ha produït un augment del nivell cultural de la mitjana de la població, i les mentalitats llegides, viatjades i contrastades no han aconseguit arraconar en els llocs de responsabilitat de govern i de poder els quadres i poders fàctics franquistes, falangistes i fundadors de la pàtria espanyola, oi que vol dir que vivim en un miratge?

Costa tant d’entendre que la majoria absoluta hagi optat per la independència? I no és el cor només que ha votat Junts pel Sí, sinó la Raó Pura de voler ser com tots els Estats que es justifiquen que ho són per les mateixes raons. I tal com diu el manual, només a l’Estat, a la sobirania que es dóna a si mateix l’Estat, aquesta organització social, econòmica, política i coercitiva, se li reconeix en el món mundial i planetari el dret per delimitar arbitràriament coordenades espaciotemporals, per definir i arbritar llengües, conceptes i símbols, per encunyar termes i atorgar significats, per institucionalitzar la seua autoritat i estatitzar el que pertoqui. Qui sanciona i acaba donant naturalesa a totes les coses, fins i tot a les raons moral, lògica, científica, i a la Raó mateixa és l’Estat i les estructures de què es dota. Què volen que els digui, benvingut sigui l’Estat català! La realitat és que el PP ha perdut, i el PSC també, i C’s, i la vella Espanya dels Sánchez, Rajoy, Borrell, Chacón, Díaz, Santamaría, Cospedal, de la CEOE i la gran banca.

DAT I BENEÏT

O no! Perquè en això de les campanyes electorals ja estem acostumats al fet que en el darrer moment apareguin uns papers, unes cintes, unes imatges que comprometen criminalment sobretot el líder o els líders dels que defensen la independència. O no, perquè, segons alguns politòlegs i una certa intuïció, podria ser que com més gent es mobilitzi a les urnes, com més indiferents i dubtosos s’aconsegueixi que votin, més difícil és que Junt pel Sí aconsegueixi cap mena de majoria. Nogensmenys, la majoria dels habituals a les urnes, ja ho tenim clar i català. Malgrat tots els malgrats, fins i tot a pesar dels dubtes que es generen a l’entorn de les pensions i de la sortida de la UE en cas que es tiri pel dret independentista. O malgrat els que provoquen els futuribles pactes que alguns candidats prometen per encaixar millor Catalunya amb Espanya si les generals no les guanya el PP. I molta gent ja té clar què votarà (o ja ho ha votat per correu), fins i tot en el supòsit que, guanyant Junts pel Sí i posant en solfa el full de ruta, es declari el president de la Generalitat en rebel·lia, un directori de l’Estat es faci càrrec de la Generalitat i s’instal·li a Catalunya una mena de terror contrarevolucionari. Perquè hi ha molta, molta gent que té clara la seua intenció de vot de fa molts anys.

En realitat, en aquestes alçades de la campanya gairebé totes les formacions autoritzades a concórrer a les eleccions, potser excepte el partit animalista, tenen pressa a comptar vots. Si depengués d’ells, sobretot dels unionistes, avui mateix ja voldrien saber que la broma s’ha acabat. Que d’Espanya no se’n surt ni si te n’expulsen, i que todo seguirà igual. Però, també n’hi ha que diuen que el president Mas ha corregut massa a convocar-les. Que s’havia d’esperar a les generals del desembre. Que si perd el PP hi haurà una possibilitat de pactar no sabem què. S’arriben a fer un malabarismes per esgarrapar uns vots i no moure’ns d’enlloc! Com l’existència del setè cel o de les hurís amb vels transparents i regalimant mel i dàtils per als que hagin aconseguit la glòria eterna. Tot és dat i beneït, perquè si guanya el Junts pel Sí, i s’acompleixen les amenaces del govern de l’Estat, els catalans ho perdrem tot, Espanya i Europa, i nus nuets, com Adam i Eva, retornarem al Paradís de l’inici del Gènesi on no hi havia rastre encara del pecat original.

HISTÒRIA DE CATALUNYA

Una bona part de la historia moderna i contemporània de Catalunya té com a denominador comú la resistència contra l’Estat. O dit al revés, és la crònica d’una persistent i histèrica batalla de l’Estat contra tot allò que fes tuf de singularitat: llengua, institucions, dinàmica social, pensament econòmic, manifestacions artístiques, moviments obrers, la implantació de l’anarquisme, del socialisme utòpic, etc. Per al meu coneixement i el de vostès, m’he dedicat a cercar notícia de les declaracions d’independència que els catalanes han fet fins a l’actualitat. Doncs bé, la proclamació de la República Catalana s’ha fet al llarg d’uns 370 anys, almenys, en quatre ocasions. La primera, precisament en l’inici de la guerra dels Segadors, liderada per Pau Claris l'any 1641. En el segle XIX, el març de 1873, Baldomer Lostau i altres diputats proclamaren l’Estat Català en el context de l’efímera primera república espanyola. Macià ho intentà l'any 1931 i Companys el 1934 dins la República Federal Espanyola. A veure qui tindrà l’honor de la pròxima. Sempre, però, han estat proclamacions que han durat a penes dos minuts. Que han representat presó, exili i mil desgràcies per als promotors. Però el que ens ensenya la història, com se sol dir, és que cíclicament els catalans hi tornem a ser.

I quan no, ens hem queixat formalment un munt de vegades a través dels anomenats memorials de greuges. El més famós la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña, de l’any 1885. El 1888 Àngel Guimerà redactà l’anomenat Missatge a la reina regent. El 1892, encara que no fos un document presentat formalment davant cap mandatari de l’Estat, es Bases de Manresa es consideren com un altre intent de fer arribar a Madrid la voluntat de les principals forces polítiques socials i econòmiques de Catalunya de disposar d’autonomia i de pensar l’Estat en un sistema federal. En realitat, fins a l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de l’any 1932 en el marc de la segona república espanyola, no es varen fer realitat reclamacions, reivindicacions que venien de molt lluny i persistents. Durà el que durà i s’hagué de batallar fins a l’Estatut de 1979 amb la recuperació democràtica d’Espanya, i aconseguir un esquifida actualització el 2006, que de tan raquítica i acompanyada d’un cerimonial administratiu esperpèntic, ens ha portat fins aquí.

A L’ATAC

Escac i mat al Mas! Aquesta és la consigna dels qui controlen els aparells de l’Estat i de tots els partits genèricament anomenats constitucionalistes: tant els que són únicament espanyolistes, com els que pregonen el federalisme i els qui no són ni carn ni peix. Ara la cosa va molt de veres. S’ha acabat la broma, diu Albiol. Per tant, s’ha d’eliminar Mas políticament, com sigui. I, com venia a dir el líder de C’s, amb la seu banda. Res de nou sota la capa del sol. De manera que, després de la carta del santcristo gros del González, molts ja apostem que en el pic de la campanya electoral el President serà imputat formalment pel 9-N i que simultàniament la Guàrdia Civil rebrà l’ordre judicial d’escorcollar al mateix temps els despatxos de l’edifici de la Generalitat, de la seu de la conselleria de la Vicepresidència i de la conselleria d’Ensenyament. El més esperpèntic, pervers i malaltís alhora és el discurs de l’amor que segueix a la planificació de l’assassinat polític de Mas. Ens vénen a dir, els uns i els altres, que si fan tot això, és a dir –insisteixo– d’eliminar el senyor Artur Mas, és per una qüestió d’amor als catalans, d’amor a Catalunya i d’amor a la mare que ens va parir. Ja ho diuen ja que hi ha amors que maten, que hi ha amors que ens faran patir.

El més enervant i fastigós de tot plegat és la poca educació democràtica de la majoria de l’elit política, cultural i econòmica d’Espanya. En el sistema democràtic espanyol es dóna la gran paradoxa, per exemple, que si bé és lícit defensar idees independentistes i que aquestes siguin l’objectiu polític de partits i agrupacions d’electors, en el cas hipotètic que aquests partits guanyessin netament i democràtica les eleccions, no podrien fer realitat el seu programa, perquè resulta ser que, per damunt de les idees i de les urnes i dels partits i de la realitat, existeix el Concepte Previ de la Constitució o el Concepte Previ d’Espanya. Les idees de poble, de gent, de ciutadania són tan estranyes en el sistema de pensament de l’Estat espanyol com l’existència dels forats negres interestelars. El darrer exemple (fins a la redacció d’aquests article) és la reforma de la Llei del Tribunal Constitucional que el PP aprovarà en solitari, pensada expressament per castigar d’una vegada per totes el dimoni d’Artur Mas encara que fes un acte de contrició. Ara, ja no hi ha perdó!

VERGONYA!

La lluminositat i la calma pirinenca animen a veure-hi clar. Sobretot en qüestions que es plantegen ja sigui com a irresolubles lògicament ja sigui com a tabús susceptibles de morir de repent si els mires a la cara. Exemples: la viabilitat de la independència de Catalunya, la utòpica reforma constitucional, la necessitat de la monarquia, l’estranyesa de l’amor desaforat del PP per la Constitució i la legalitat de les banderes onejables institucionalment; o l’existència –en un món global i líquid- de les nacions o, fins i tot, dels Països Catalans. I et queda més clar que l’aigua que Espanya és a la cua d’Europa en tot allò que és important: en índexs de benestar, en despesa per cultura, en pobresa infantil, en nombre de gent que tenen feina, en casos de violència de gènere, en corrupció política, en incompliment de les directives europees, en fracàs escolar, en traves burocràtiques per obrir negoci, en maltractament animal, en vivenda social, en llars amb accés a Internet, en despesa pública dedicada a investigació i innovació, en el compromís amb les persones refugiades o en el nombre de psicòlegs a la sanitat pública. I ho estarà, quan s’aprovin els pressupostos per al 2016, en recursos per lluitar contra el frau fiscal.

I si Espanya és a la cua de tot, la Unió Europea, en tot allò que no són interessos merament econòmics, és una autèntica vergonya. Ni polítiques socials conjuntes, ni d’immigració, ni d’asil, ni de fiscalitat, ni de lluita contra el crim organitzat i contra la xenofòbia i el racisme, ni cap política comuna en matèria de justícia social, ni molt menys en política exterior. I si no fos pels nord-americans, ni de defensa. Europa fou un exemple d’impotència vergonyant davant la guerra dels Balcans entre serbis, croats i bosnians; fou un titella patètic davant la guerra d’Iraq. I ara Europa és un cínic continent que s’espolsa els refugiats sirians i de tot arreu on hi ha conflictes bèl·lics, com si fossin mosques. O posa el cap sota l’ala quan moren asfixiats en camions de pollastres a la vora de les autopistes. La crisi dels refugiats, com s’anomena ara la gangrena de les dictadures i els fanatismes, és la crisi de la incapacitat de prevenir, de calcular i de prendre decisions intel·ligents comunes. Si no s’atura el conflicte de Síria o la guerra santa de l’Estat Islàmic, no hi haurà tanques que aturin ningú.

L’OCCIDENT DE CATALUNYA

Mirant les sigles que representen l’absolutíssima majoria dels alcaldes dels ajuntaments de la demarcació de Lleida està clar que qui conduirà Catalunya cap a la independència serà l’Occident. Ens hi ajudarà la Catalunya Central, el Pirineu i les comarques gironines, però l’estendard l’haurem de portar nosaltres. Sempre, en els pitjors anys de la història, hem estat els primers a rebre i també els primers que hem aguantat l’embat i ens hem posat dempeus. Malgrat la tenalla de multitud d’exèrcits que ens han subjugat tothora. En aquests moments tan decisius, però, només ens falta la massa crítica suficient per alçar-nos amb la victòria. Com la majoria de catalans, els darrers deu anys, no hem posat fills al món per la crisi i per la incertesa dels futurs. Però no ho és menys que la gent de Ponent que està per la feina val per tres dels de la marina. Qui està acostumat a rebre secularment, que ho porta a l’ADN, acaba tornant-se de ferro, adust, bregós, asprot, però alhora irònic, trempat, bromista i, sobretot, franc i honest. No estem per brocs, a Ponent. No som gent de massa moral ni de massa normes. Però entenem les consignes clares: Via fora! Els desperts i sobretot els adormits!

El periodista balaguerí Francesc Canosa té més raó que un sant: com a mínim hi ha dues Catalunyes que ara per ara són irreconciliables: el Baix Llobregat i la resta. Malgrat que ERC hagi penetrat en la terra roja i la benedictina Forcades en tingui una estratègia de reconversió per la via de la teologia de l’alliberament, la majoria de metropolitans encara esperen que la màgia del federalisme els tragui les castanyes del foc. Nogensmenys, el savi balaguerí també sap que hi ha pertot, a Ponent i a Orient, de sud a nord, la Catalunya dels qui només són espanyols, la dels que són tan espanyols com catalans, la dels que només volen ser catalans i europeus, i encara els qui es proclamen apàtrides, ciutadans del món mundial. Cadascun té òbviament els votants que té i de Joseps, Joans i ases n’hi ha per totes les cases. Però, la voluntat dels qui aguanten impassibles, encara que emprenyats, 40º a l’ombra a l’estiu i -10ª a l’hivern, no la doblega ningú. La Catalunya nova no està cansada de rebre o de l’esforç de sobreposar-se, sinó que, des de Companys, no la deixin comandar les hosts. Que només serveixi de tropa i s’hagi de mamar totes les guàrdies.

SABER ENGANYAR-NOS

Amb les paraules ben dites, en el moment escaient, pots produir tot el repertori de les emocions. La feina que representa aprendre de llegir i escriure, hauria de ser compensada amb una bona oratòria. Però no ocorre ben bé així. Com tampoc passa que saber d’escriure bé, amb precisió i ornadament si cal, impliqui saber parlar amb els mateixos atributs. Per parlar calen moltes més coses que un repertori ric de paraules, un domini segur de la morfologia i de la sintaxi, de la fraseologia i de la variació topològica i social. I, encara, del maneig dels recursos anomenats precisament retòrics. Són necessàries aptituds, diguem-ne, psicològiques, entrenament en l’expressió de les intel·ligències múltiples, i entre aquestes sobretot les emocionals, control de l’expressió corporal i de la melodia tonal, les quals. L’entrenament en el coneixement de la transcendència del significat del mots vol temps i constància. Més encara la familiaritat amb l’anàlisi del context en què cal parlar i del públic a qui hom s’ha d’adreçar. La modulació del to, de l’entonació, del ritme, el control dels silencis, la suspensió teatral de la frase, la interpel·lació retòrica, el domini de l’escena, com si fossis en un escenari teatral, la cinètica corporal, tot i més són els elements que conformen l’autèntica medul·la del bell i bon parlar.

Parlar bé per a dir veritats i mentides, per conhortar i menysprear, per dir l’amor i el desamor, per atemorir o il·lusionar. Per empatitzar. Parlar bé per a tota mena de funcions i objectius. I parlar bé sobretot per explicar la realitat de la cosa pública. Quan els partits de govern perden pistonada electoral, se’ls escapen vots per escletxes invisibles, normalment ho solen atribuir a la manca de comunicació. Al fet que no s’han explicat prou bé. Que no han sabut transmetre el missatge. Però, només reconeixen el defecte, quan perden. Com quan es lamenten a urna passada que l’abstenció hagi estat tan espectacular. Com quan són castigats complert amb el que havien promès. I tanmateix, si s’hi fixen, mai com en l’era de la comunicació, no s’havia mentit tant. I durant tant de temps. Aquesta paradoxa ens aboca necessariament a considerar seriosament fins a quin punt som analfabets de la retòrica, dels ressorts de l’oratòria, o fins a quin extrem tenim tanta necessitat de ser enganyats o captivats per les mitges veritats.

ART PASSIÓ, ART RAÓ

Ja fa dies que s’ha deixat de posar etiquetes a l’art. Sobretot a la pintura. Passada l’efervescència de l’arbre de l’abstracció amb les múltiples branques de noms al mateix temps tan abstractes i generalistes com informalisme, sintetisme, constructivisme, suprematisme, neoplasticisme, vorticisme, expressionisme abstracte, minimalisme, cinetisme i alguns altres de què no recordo el nom, els artistes de la postmodernitat són eclèctics. Més o menys passionals i racionals, més o menys tecnològics i artesanals, més individualistes que tribals. L’artista, que es fa un nom a partir dels vuitantes, es deixa portar, fa experiments, cerca un estil, se’n cansa i en busca un altre, furga en els baguls de la raó instrumental, de la raó tècnica, de la intuïció o de la passió, però ja no té una escola o un corrent on ha de pagar quota. Fins i tot, ha oblidat (o no ha sabut mai) que hi havia escoles, tendències, moviments o sectes. A mi, dit de passada, si l’obra que observo, catalogada com a obra d’art, no m’impressiona d’alguna manera, no m’interessa el més mínim. Si em passa amb molts artistes, començo de pensar, com molts, que l’art està en una decadència absoluta. I si de mil, només n’hi ha una que em mogui els ressorts epitèlics arribo a pensar que l’art ha mort.

La postmodernitat, certament, és desencant, relativisme absolut, simulació i impostura, virtualitat, hiperrealitat, campi qui pugui, socarrim de les utopies, aberració moral, desigualtats pornogràfiques, entropia i sorolls informatius, i pantalles que es despleguen infinitament on realitat i ficció es confonen, etc. Els nous partits com Podem, la CUP i altres moviments sorgits de la brutalitat dels assots del capitalisme, han arribat en aquesta cruïlla de la història precisament per denunciar la violència del sistema i per recuperar valors, ètica, societat, civilitat, justícia, equitat, humanisme, sostenibilitat, transparència, revalorització de la memòria, però els sents a parlar molt poc de cultura. De la cultura del coneixement, de les formes artístiques, dels sistemes filosòfics, de les infraestructures i serveis, i encara menys d’arts plàstiques o de literatura. I si en diuen quelcom l’anomenen talment fos una espècie de mirall trencat, un hipertext, un metarelat, una quàntica fragmentació de la multiplicitat, una plàstica del tatuatge o de la cirurgia estètica.

AMB UNA CATALUNYA INDEPENDENT

Si Catalunya esdevingués un estat independent, en què milloraria respecte de la situació actual? Aquesta qüestió la responen molta literatura, el manual de la transició nacional i el full de ruta. Però, com que queda pendent de definir-se encara després de trenta i tants anys la llei electoral catalana, no tinc gens clar que tot el que s’ha escrit no sigui fer voler coloms, si més no per als ciutadans de les vegueries de Lleida i Pirineu. Tampoc m’agraden gens les prospeccions de futur, sense que ningú hagi entrat a pensar com caldria organitzar administrativament el país independitzat. L’actual pla director urbanístic de Catalunya planteja un rerepaís que no m’agrada gens. Els desequilibris actuals de Catalunya, sobretot, poblacionals, no són fruit de la poca capacitat reproductiva dels pirinencs, dels baixebrencs o dels ilergets, sinó de les polítiques econòmiques, industrials, en infraestructures civils i culturals que s’han desenvolupat durant molts i molts anys en aquests territoris. Considerats en el fons i en la forma com uns vastos parcs naturals per a l’escapada saludable de metropolitans i per a les pràctiques escolars de les assignatures de ciències naturals.

Dit d’una altra manera, si la nova Catalunya ha de continuar essent com ara, només que amb mes poder econòmic i més capacitat de decisió sobre les normes que cal donar-nos i atorgar-nos, però tot continua subjugat al pes de la població, ja podem plegar. I quan sents la cançó d’un ciutadà un vot, t’esgarrifes. I quan ja no sents que calen, encara i molt, polítiques actives de reequilibri territorial, caus en el desesper. L’únic que em conformaria seria que el nostre rerepaís fos el parc temàtic de la inventiva, de la innovació, de la creativitat. Uns verals geogràfics estratègics per al desenvolupament experimental en tots els camps, no només en l’agroalimentari i ramader i de les ciències geològiques. M’agradaria, sí, que Ponent i Pirineu fossin els laboratoris dels xips del futur. Ben mirat, aquesta política no necessita grans infraestructures ni grans polígons industrials ni grans mitjans de transport. Això sí, si us plau, antenes per als satèl·lits. Perquè, és clar, no farem res sinó podem connectar-nos, com passa malauradament ara mateix (en els fabulosos inicis del segle XXI, quan un transmissor emet des de Mart) via telèfon o similars.