UN LLEIDATÀ

Ho parlàvem, l’altre dia, amb un influencer ponentí, i generalitzàvem: per a Espanya, ser català és sempre un problema. Un servidor, després, pensant-hi una mica més detingudament, arribava a la conclusió que almenys el 50% dels catalans que volem exercir com a tals, en la majoria dels cercles que configueren la marca de l’espanyolitat ben entesa, som uns pretensiosos provocadors. Ara, en les circumstàncies actuals, si es dóna el cas que ets un català independentista, o bé ets un boig delirant i indocumentat o bé ets un agent perillós d’alguna mena de contuberni trotskista-maoista-maçònic i més, que irremissiblement has de ser controlat tothora i reprimit a la més mínima insinuació de qualsevol índole. Vull dir, no només si estàs a favor del referèndum del dia 1 d’octubre. A Espanya, si surts de l’estàndard torero, sevillanes, moriles, sarsuela, la cabra de la legión, real madrid, la roja, és molt complicat, difícil, de vegades heroic, i amargant pretendre ser una altra cosa. Doncs bé, i a Lleida, què? Doncs, ser català a Lleida, encara no és una excepció, però poc li falta. Te’n surts, dient que ets lleidatà, i avall, perquè com que Lleida encara és Espanya, tal com et recorden els qui fan possible el govern de la Paeria, no et cal entrar en detalls. Però, si ets un lleidatà-català- independentista, aleshores ets una mena d’extraterrestre. Un cos estrany i una ànima extraviada.

I si et fas veure massa portes perill, perquè comences no volent bilingüisme al reglament d’usos lingüístics de la casa del poble, reclames la catalanitat de la Franja, proposes una festa major alternativa, reivindiques els Països Catalans, i acabes pretenent que la Paeria cedeixi espais per posar les urnes d’un referèndum secessionista, il·legal i no sé quantes maldats més. A veure, Lleida és una ciutat difícil per a l’exercici de la catalanitat, però, ben mirat, no ho hauria de ser tant si ens fixem en els resultats de les darreres eleccions municipals de 2015, en què la suma de vots entre PSC, C’s i PP va ser molt aproximada a la dels votants de CiU, ERC i la Crida-CUP. I recordo que de les 92.798 persones censades només en varen votar 50.586. Per tant, els qui diuen que tenen el dret de no posar les urnes el tenen tan justet com els qui reclamen de posar-ne. Costa tant d’imitar el fair-plai d’Emili Medan o de l’alcalde de Terrassa?

MONS PARAL·LELS

Sents a parlar, per exemple, els expresidents del govern d’Espanya sobre el referèndum i els catalans que els defensem i tens la impressió que xerren uns extraterrestres o uns indocumentats. Aquests o el portaveu del govern o els contertulians i els periodistes que opinen habitualment en la majoria de plataformes informatives espanyoles. Un catalanista, un simple catalanista, ja no és només una mena d’espanyol diguem-ne tarat, una desgràcia, sinó que en el fons és un defecte del sistema d’inculturació de la maquinària socialitzadora de l’Estat. Sentir a parlar González, Aznar i Zapatero sobre el referèndum t’adones, un milió de vegades més, que dialogar amb els qui representen o han representat o els qui representaran aquests senyors és impossible. És com fotre’t de cap a la paret. No ho sé, i insisteixo, codifiquen la realitat del que passa a Catalunya tan diferentment i allunyada de la manera de veure-ho per una bona part de la gent d’aquí, que fa la impressió que uns o altres som, certament, d’un altre planeta. Parlar de tics autoritaris, de cop d’Estat, de paràmetres propis d’una dictadura, de feixisme, de madurisme en referència al govern de Veneçuela, és una bogeria o una perversitat molt ben calculada. El problema de la relació entre Catalunya i Espanya és un problema de llenguatge. Quan s’ha de parlar o s’ha de dialogar, pel motiu que sigui, els mots mai no tenen el mateix sentit. Mai no s’interpreten de la mateixa manera.

Diàleg de sords, paraules en el buit, perplexitats, interpretacions diferents de la lletra de l’Estatut i de la Constitució, la cua entre les cames, i tooorna a començar. I el govern de Catalunya, hagi estat a través de Pujol, de Maragall, de Mas o de Puigdemont, tooorna a escriure cartes, tooorna a demanar audiència, tooorna a fer instàncies, a demanar permís, i tooorna a reescriure allò que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre. I així fins a la sacietat. Ara, oh miracle!, davant la proposta d’articulat de la llei de referèndum, sembla que hi ha algú que ha començat d’entendre alguna cosa. I, fins i tot, en llegir en el seu preàmbul que la norma se sustenta en tractats internacionals, que l’Estat espanyol va subscriure fa anys, més d’un ha captat la ironia que desprèn aquesta referència al dret fonamental. I és clar, si no n’hi havia prou amb el desafiament només faltava la ironia.

LA PREGUNTA

Ja està feta: Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República? D’acord, jo ja ho tinc clar, però he de manifestar-los que m’inquieta una mica el sintagma “en forma de república”. Deu ser per deformació professional, atès que m’he dedicat uns anys a la decodificació textual, que no em puc estar de preguntar-me el següent: què amaga aquest complement? Què implica? En principi, és evident que descarta tots aquells que, malgrat voler la independència de Catalunya, havien pensat com a forma de govern en una monarquia. Però, fins i tot volent una república independent, a quin tipus de república es refereix la pregunta? Una república autocràtica? O a una forma de república presidencialista? Podria ser semipresidencialista? Simplement parlamentària? Per què no debatre’ns entre una república laïcista o confessional? Suposo que el mot república s’ha entatxonat a la pregunta perquè així ho haurà exigit ERC i per ajudar els Comuns a autodeterminar-se. Ara, a mi em fa l’efecte que hem posat, de moment només literalment, el carro davant els bous. Per a la gent meticulosa, que n’hi ha molts, la pregunta hauria estat una mica (només una mica, perquè també podríem matisar què vol dir independent), més clara i al meu entendre més inclusiva, més tranversal que es diu avui dia, si s’hagués formulat simplement així: Vol que Catalunya sigui un estat independent? La qüestió republicana segur que s’hauria plantejat en el període constituent. Però ja està feta i cadascú allà amb la seua consciència.

No és un tema banal formular bé les preguntes. Diuen els savis que el progrés en el coneixement depèn, precisament, de la formulació de bones preguntes més que no pas de les respostes. El que no és tan canònicament clar és el percentatge mínim de votants que cal perquè el referèndum tingui conseqüències vinculants. Almenys el 50%? Una mica més? La comissió de Venècia en té l’autoritat? Qui guanya? La meitat més u o els qui s’emporten el 60% dels vots? En aquestes qüestions no tinc clar que ens haguem posat d’acord fins ara. És probable que m’anticipi al que pugui dir l’articulat de la norma que el reguli, però també temo que els catalans en això no tendim a ser més papistes que el Papa. Com amb les garanties internacionals, o simplement l’elaboració del cens, els llocs on votar, la constitució de les meses... En fi, que ja veurem.

EL PROBLEMA

És possible que la majoria de malentesos en el regne d’Espanya provinguin de la creença tradicional carpetovetònica que és més important ser espanyol que demòcrata. Els més castissos, sense un bri d’ironia, fins i tot arribaran a justificar-ho dient que ser espanyol és una manera de ser demòcrata. És a dir, el genuí demòcrata espanyol és aquell que obeeix, respecta i és lleial als qui manen, tant si són elegits, de tard en tard, a través de les urnes com per efecte de la gràcia divina. I, sobretot, són fidels a les essències primigènies fundacionals dels nostre ésser espiritual i físic. L’operació Catalunya des de l’òptica del govern, guardià i salvador de les essències pàtries, és un dels actes més heroics que l’Estat espanyol ha ordit des de la Cruzada Nacional i després de la meravella socialista del GAL. Per salvar Espanya de l’amenaça independentista s’hi val tot. Qualsevol dels pròcers fundadors de la pàtria hauria aconsellat això i més. Per salvar la democràcia espanyola, els exaltats franquistes reciclats, uixers i macers del Palau de les Essències Protohistòriques, proclamen exaltadament: visca la guerra bruta, la guerra santa, les clavegueres de l’Estat, els delators, els mercenaris, els agents de policia encoberts, els agents infiltrats i tot el repertori de tàctiques d’espionatge i de sabotatge que siguin imprescindibles i immisericordes davant el cop d’Estat secessionista català!

Per cert, aquest tipus de serveis, duts a terme per una gent tan coratjosa i altruista com menys interferències tinguin de la fiscalia o dels jutges, millor. Més eficàcia amb el mínim de mitjans i recursos! L’únic problema és que aquests gàngsters patriòtics, que se senten còmodes amb la premsa clàssica, no havien previst que un diariet digital com Público ho podia fotre tot potes enlaire. Tot i així, com que la massa ja ha estat alliçonada, el patriòtic sap que només el xarop de bastó aturarà aquests corruptes i facciosos independentistes. Si no fos perquè el camp de concentració és massa ostentós, n’hi ha que opinen, obertament, que tot aquest joc d’espies, de falsos informes i notícies, de comissaris intrigants i de fabricació de corruptes, és perdre el temps. Com que més aviat que tard s’haurà de tancar el Parlament i començar a engarjolar diputats, alcaldes i l’ANC i l’Òmnium en bloc, que es tiri pel dret d’una vegada, coño!

PEL DRET?

La col·lisió, si no hi ha un Deus ex machina que ho remeï, és a tocar. El govern de Catalunya i la majoria del Parlament tenen el mandat de les urnes i Rajoy té el mandat del Constitucional i de la majoria parlamentària del Congrés i del Senat. Totes les positures apel·len a la democràcia, però els “demòcrates” de Madrid diuen que el que realment s’està ordint a Barcelona és un “cop d’Estat”. Ara ja no és solament la brunete mediàtica que atia el foc, sinó la premsa dita progressista i il·lustrada. El camí que està emprenent la qüestió del referèndum per la majoria dels catalans que volem votar, té tota l’aparença de l’expedició mítica dels argonautes a la cerca del velló d’or i les proves terribles a què foren sotmesos abans d’aconseguir el trofeu. Ja no són ni el portaveu del PP al congrés ni el ministre d’Economia que ridiculitzen la situació a què ens hem abocat oradament els catalans, sinó que, poca conya ja, han estat cridats a intervenir-hi el d’Interior i la ministra de defensa en persona. I aquesta senyora ha dit rotundament, més que no pas el propi Rajoy, que no hi haurà referèndum perquè no hi haurà urnes ni, suposo, paperetes ni persones que les custodiïn, ni col·legis lectorals ni ningú que en faci el recompte.

Un servidor entén, doncs, que si persistim en full de ruta i desoïm consells i amenaces, des de l’Estat s’hi intervindrà per la força. Preparem-nos, doncs, per a una batalla desigual. Refresquem-nos, si us plau, els èpics episodis de la batalla de les Termòpiles! I deixem de fer-nos els bonistes, els il·lusos i els esperadors que una imatge internacional rebentant les urnes i detenint voluntaris i votants el dia D, perjudicarà la imatge d’Espanya. La imatge d’Espanya ja és tan pobra a la Unió Europea i la Comissió Europea que vetlla perquè es compleixin les directives i reglament, que no ve d’una foto més. S’ha dit una i mil vegades que, quan dintre d’uns dies el govern de la Generalitat estigui definitivament lligat de mans i peus –potser literalment–, tota la responsabilitat recaurà de nou en el poble, en la societat civil que s’ha mobilitzat tots aquests anys. En teoria és així, si la ciutadania no continua la revolta democràtica, abans d’acabar l’any, no s’haurà produït res més que una “derrota”.

SUPORTS ENVERINATS

El govern català ha acceptat, d’acord amb la moció aprovada al Parlament, presentada per Sí que es Pot , de cercar el suport de la Comissió de Venècia a la convocatòria del referèndum d’independència. Aquesta Comissió és un organisme que depèn del Consell d’Europa que assessora els estats membres sobre procediments democràtics. Hom es preguntarà, i què caram és el Consell d’Europa? Doncs, és un organisme internacional que engloba 47 països d’Europa i en té uns quants altres d’observadors. No em preguntin, però, què vol dir ser observador i què fan aquests que només miren. La seu d’aquest Consell és a Estrasburg. Per ser-ne membre només cal que l’Estat que ho demana acrediti que es regeix perun sistema democràtic parlamentari, és a dir que garanteix els drets humans, la separació de poders i la llibertat de la ciutadania. Què té a veure aquest Consell amb la Unió Europea? Poca cosa. Són dues organitzacions diferents que acorden alguns temes d’interès comú. I sobretot no confonguin aquesta institució amb el Consell de la Unió Europea, que sí que és una institució de la UE, òrgan de representació dels estats membres, i el seu principal òrgan legislatiu i de presa de decisions.

Bé, comptat i debatut, i, no ens enganyem, per tal de sumar al projecte de referèndum els retòrics de Sí que es Pot, es busca amb la millor intenció (deixin-me seguir sent il·lús) d’internacionalitzar una mica més el tema referendari. Però, si aterrem al terra més terraqüi de la realitat, de fet no estem fent altra cosa que cercar que la dita Comissió de Venècia no digui res més que el que de moment i fins a una possible eternitat diran els governs del PP i del PSOE. A saber: no es pot celebrar un referèndum homologat, si no és pactat amb l’Estat. Un Estat espanyol el president del govern del qual diu que no pot ni vol pactar-lo. És a dir, es demana que es pronunciï una Comissió que només es pot pronunciar en el sentit que diuen que es pot pronunciar Rajoy i Santamaria. Un bumerang perfecte. Amb l’inri que si Rajoy no tenia prou munició denegatòria, ara li’n proporcionarà precisament la comissió de Venècia, a la qual els catalans de boníssima fe hem confiat un dictamen el contingut del qual remotament ens pot ser favorable. No ho sé, de vegades lamento tan profundament que no tinguem ni la més mínima finor curialesca dels cardenals vaticans!

TOT EN ORDRE

Les societats complexes són –dit molt breument- sistemes de sistemes que creen els seus subsistemes, que s’interrelacionen necessàriament, però que cadascun d’ells crea alhora forces que s’atreuen i es repel·leixen amb un magnetisme embogidor. Les nostres societats complexes són aquelles, per exemplificar-ho, en què han de conviure múltiples mirades culturals i religioses, diversitat de grups socials, de nivells econòmics, de poders i d’expectatives de futur. Mirades molt diferents sobre la realitat i en què cadascun de nosaltres tendim a construir-la segons els nostres interessos. Societats, en fi, on habiten milers de diversitats en tots els ordres de coses i se superposen necessitats que alteren constantment qualsevol ordre causal i lògic. Doncs bé, aquests nostres mons, necessiten alguna mena d’ordre que eviti el caos. Que faci possible, dit en positiu, la comunicació, que eviti la barbàrie, la depredació dels uns respecte dels altres, i preservi intimitats o espais, encara que minúsculs, de llibertat. En aquest panorama, la institucionalització de la mediació entre uns i altres, per preservar la convivència, ja no la protagonitzen els mitjans de comunicació, que, per cert, n’hi ha per a tots els gustos i ideologies. Tampoc les lleis que emanen dels parlaments. Ni les ONG que s’ocupen de la realitat de debò del dia a dia.

Els temes sobre els quals ha de pensar inevitablement la nostra complexitat social els acaben dictant els reglaments. Tot allò que acaba fixant el que s’ha de fer i el que és prohibit en la multiplicitat de subjectes i situacions. Una norma sense reglament és un cant al sol. S’ha comentat que molt possiblement Espanya sigui el país amb més reglaments del món. Diria, segons les sensacions que ara mateix tinc, que n’hi ha tants que és pràcticament impossible que un ciutadà normal no n’acabi incomplint a l llarg del dia almenys una dotzena. Igual que és molt probable que la mateixa complexitat del sistema hagi acabat convertint el reglamentisme en una cosa impossible de complir. Segons on, pel cas, ja no es podrà plegar caragols sense un carnet. O sigui, ja no es tracta simplement que el caragol quan arribi a la botiga tingui una etiqueta de la seua traçabilitat, sinó que hauràs de demostrar que estàs autoritzat a plegar-ne. Sense carnet probablement ja no es pot fer res de res en aquesta vida.