9 d’agost del 2017

POSTVERITATS

Una de les postveritats més al·lucinants que ha conreat la maquinària mediàtica anticatalana és que els catalans a part de robar Espanya, quan ens visiten els fem pagar fins i tot les autopistes. Fa uns anys s’havia creat la fantasia que les autopistes catalanes les pagaven els espanyols quan circulaven per Catalunya. Quan la realitat és, encara avui, que un de cada cinc quilòmetres de peatge d’Espanya és a Catalunya. I no solament això, sinó que en aquest 2017, les autopistes de la xarxa estatal han rebaixat les seues tarifes per sobre del 0,4%. En canvi, les que són competència de la Generalitat s'han encarit un 0,7% i un 1,7%. La postveritat consisteix en això precisament: fer creure el que no és, malgrat que després la realitat demostri una altra cosa. Però el mal ja està fet. La veritat mentida ja s’ha introduït en el cervell de la gent acrítica, i la teua realitat ja té un prejudici ben arrelat. Ja pots elaborar balances fiscal que demostrin que entre el que paguem i el que se’ns retorna oscil·la entre vuit mil milions, si les calcula el PP, i quinze mil, si les confegim nosaltres, com si vols demostrar que els catalans quan agafem l’autopista paguem com tothom.

I ara ve el millor, els sona l’estafa del Castor ?, doncs continuïn llegint: una sentència del Tribunal Superior de Madrid ha obligat l’Estat a indemnitzar amb 1494 milions d’euros la companyia catalana d’autopistes Abertis, perquè, segons una clàusula del conveni, si la inversió en l’ampliació d’un vial a banda i banda entre Salou i La Jonquera no es compensava amb l’augment que s’havia estimat de clients en un període determinat, l’Estat es comprometia a compensar econòmicament la companyia. És bona aquesta, no? Fixin-se, doncs, que a part de tenir un exemple més de com funcionen els convenis de l’Estat amb les grans empreses per tal que aquestes puguin eludir els riscos, ja tenim de retop muntada la postveritat total. En l’imaginari col·lectiu no costa gens de fer creure que els catalans faran pagar a tots els espanyols el cost de la inversió d’Abertis. Fins i tot és possible que en algun moment, per associació d’idees, no se’ns culpi del cost de l’enredada de la planta Castor. Ara ja no hi ha veritats, sinó perspectives diferents. Ves que Gürtel no sigui una imaginació del PSOE i que el PSOE de Sánchez no sigui la gran fantasia del socialisme espanyol.

2 d’agost del 2017

CALOR D’ESTIU

Els qui creiem en el canvi climàtic i observem com s’avança en la lluita contra l’envelliment, ens està envaint una ansietat que comença de no deixar-nos viure. Com es pot compatibilitzar calorada seca com un ferro roent i vellesa extrema amb una capacitat pulmonar reduïda a la mínima expressió? Les contradiccions del nostre món són insuperables. I és probable que en un altre, amb la mateixa gent, també. Succeeix com amb el fumar. Fumar perjudica greument la salut, però de moment no hi hagut cap país, diguem-ne irònicament civilitzat, que ho hagi prohibit del tot, i per tant, que n’hagi segellat el seu cultiu, la seua fabricació o la seua importació. I passa, per exemple, com amb les indispensables xarxes socials, que, si no hi ets, passes a ser un marginat social. Però els qui hi són no tenen temps per a res més que per estar amorrats al telèfon nit i dia, mentre obliden allò més elemental de les físiques relacions humanes: la intensitat de les mirades, els moviments, espontanis o estudiats, dels llavis quan ens parlem, la saliva que compartim, els ritmes musculars de tot el cos, la distància corporal, la percepció de les olors que transmetem, el to i el timbre de la veu o la sinuositat de les arrugues o la coloració que pren la nostra pell al punt d’una frase o d’un mot afalagador o impertinent.

Però, com que tard o d’hora ens adonem que les coses bàsiques han deixat de funcionar i ens violentem més del compte per quatre malentesos, em fa l’efecte que hi haurà un retorn, encara que sigui per efecte pendular, a la carta manuscrita, de la mateixa manera que ha tornat el vinil, les modistes, la farina d’espelta o de kamut. Combatre la calor és i serà tan car com combatre el fred. Ara, de pobresa energètica n’hi ha tanta a l’hivern com a l’estiu. No vull ni imaginar com es combatrà la calor que farà o el fred que s’acostarà els propers hiverns. L’avantatge de l’estiu és l’aigua. Que et pots remullar a les fonts, als rius, al mar, a les piscines, a la dutxa o a la pica de casa. Però l’aigua és un bé que escasseja. Evidentment al tercer món, però també, a l’estiu, a molts pobles de casa nostra. I és clar, si l’aigua és més o menys la mateixa i cada vegada som més al món i posem que durem de mitjana tots plegats fins als cent anys, com es menja aquesta equació? Que no falti l’aigua!, perquè si això passa, ni joves ni vells.

26 de juliol del 2017

AUTOAFIRMAR-NOS

Quan no tens un Estat que et preservi la identitat, necessites afirmar-te en qualsevol detall del que conforma l’espai vital. És com acte reflex social que hem de posar el nom de Catalunya en tot el que mengem, en tot el que veiem, en tot el que habitem o en tot el que pensem. Cal tenir una llengua, una història heroica, construir mites, llegendes i herois. Cal disposar d’una literatura i d’un codi d’usos i costums. Un repertori de símbols i emblemes, un folklore. Cal consignar dies de festa nacional, construir arquetips i models. I cal, entre altres, una especificitat paisatgística, una determinada fauna i flora endèmiques i una manera de cuinar i de menjar. Exactament igual, però, que els Estats que han dissolt la diversitat en una indissoluble i sagrada unicitat, com els Estats que han respectat, si més no formalment a través de federacions, les antigues nacions. Tots han construït, des de temps immemorials, la seua identitat a base d’erigir unes institucions que existiran més enllà del temps i de la història dels individus i dels grups. I tots han sacralitzat normes, emblemes i símbols, herois i heroïnes, que han fet possible la historicitat del la indissoluble unitat. Normalment morts per Déu i la Pàtria o els reis fundacionals, o pels valors inalienables de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat de la República. I l’escola, sobretot, ha estat la gran inculturadora de tot plegat.

Dit això, no saben les ganes que tinc de normalitzar d’una vegada el nom de les coses, dels llocs i de les referències temporals. D’abandonar l’absurditat d’haver d’anomenar Catalunya en el nom de carrers, places o avingudes. Quin sentit podria tenir el nom de Catalunya per a un català si Catalunya fos un Estat com qualsevol altre? Caldria aquesta redundància. Caldria dir-li-ho, a través d’una placa en els carrers, a un estranger o foraster que posés els peus a Catalunya que és a un poble a ciutat de Catalunya, com si no sabés a quin país està viatjant? Quantes places dels pobles i ciutats d’Holanda duen el nom d’Holanda o de Bèlgica a Bèlgica o de Suècia a Suècia o de Gran Bretanya a la Gran Bretanya? Caldria que els noms d’associacions, de clubs de futbol, de bars i restaurants o de partits polítics duguessin el nom de Catalunya, essent que només fossin necessàriament catalans? Caldria que ho adjectivéssim tot de català/catalana?

19 de juliol del 2017

El F. SOLÉ I OLIVÉ DE J. VARELA

Josep Varela acaba de publicar una biografia de F. Solé i Olivé (Gavà, 1880 - Barcelona, 1947), una de les figueres cabdals per entendre la modernització de la cultura a Lleida entre el 1920-1936. I, gràcies al treball de Varela, tenim l’oportunitat de construir, amb coneixement de causa i amb tota justícia, els fonaments del monument colossal que li hauríem d’erigir. Fou pedagog, director de la Normal masculina de Lleida; introductor juntament amb Enric Arderiu de l’ensenyament del català al magisteri i col·laborador d’A. Ma. Alcover i de P. Fabra en la seua labor lexicogràfica i normativitzadora. Geògraf, que participà amb P. Vila en l’estudi de la divisió territorial de Catalunya. Militant catalanista a les files de la Lliga Regionalista. I molt especialment, activista cultural o, com es diu ara, emprenedor cultual de la major part de ples iniciatives més importants de la Lleida que s’incorporava, així, en la modernitat, de les quals destaquen: la fundació, amb P. Guimet i A. Bergós de la revista Vida Lleidatana (1926-1931), de les millors revistes ponentines de tots els temps; i de l’editorial Biblioteca Lleidatana (1929-1935). Un projecte destinat a divulgar la producció dels autors ponentins de les primeres dècades del segle XX, encetat amb la publicació de la poesia completa en català de M. Morera i Galícia, a cura del mateix Solé i Olivé.

La principal virtut de Josep Varela rau en la capacitat d’empatitzar amb el personatge estudiat i investigat. I empatia, perquè abans Varela ha triat algú que s’ho mereixia i sap que en podrà categoritzar uns valors que, en el fons, comparteix ell mateix i, en el seu imaginari pedagògic, confia que influiran en els lectors. Per tant, les biografies de Varela acaben essent biografies exemplars. En conseqüència, el relleu del personatge no es desprèn tant del seu currículum com de la capacitat de crear, d’idear, de constituir, d’influir, de protagonitzar, de liderar empreses, realitzacions i activitats, d’una transcendència impagable per entendre un determinat període històric i comprendre’n l’abast posterior. Si aïlléssim allò rellevant socialment i cultural dels anys en què Felip Solé desenvolupà la seua activitat, ens adonaríem, amb l’ajut de Varela, que precisament aquest senyor, en fou un dels autors i actors més destacats. Una de les ànimes principals.

12 de juliol del 2017

MONS PARAL·LELS

Sents a parlar, per exemple, els expresidents del govern d’Espanya sobre el referèndum i els catalans que els defensem i tens la impressió que xerren uns extraterrestres o uns indocumentats. Aquests o el portaveu del govern o els contertulians i els periodistes que opinen habitualment en la majoria de plataformes informatives espanyoles. Un catalanista, un simple catalanista, ja no és només una mena d’espanyol diguem-ne tarat, una desgràcia, sinó que en el fons és un defecte del sistema d’inculturació de la maquinària socialitzadora de l’Estat. Sentir a parlar González, Aznar i Zapatero sobre el referèndum t’adones, un milió de vegades més, que dialogar amb els qui representen o han representat o els qui representaran aquests senyors és impossible. És com fotre’t de cap a la paret. No ho sé, i insisteixo, codifiquen la realitat del que passa a Catalunya tan diferentment i allunyada de la manera de veure-ho per una bona part de la gent d’aquí, que fa la impressió que uns o altres som, certament, d’un altre planeta. Parlar de tics autoritaris, de cop d’Estat, de paràmetres propis d’una dictadura, de feixisme, de madurisme en referència al govern de Veneçuela, és una bogeria o una perversitat molt ben calculada. El problema de la relació entre Catalunya i Espanya és un problema de llenguatge. Quan s’ha de parlar o s’ha de dialogar, pel motiu que sigui, els mots mai no tenen el mateix sentit. Mai no s’interpreten de la mateixa manera.

Diàleg de sords, paraules en el buit, perplexitats, interpretacions diferents de la lletra de l’Estatut i de la Constitució, la cua entre les cames, i tooorna a començar. I el govern de Catalunya, hagi estat a través de Pujol, de Maragall, de Mas o de Puigdemont, tooorna a escriure cartes, tooorna a demanar audiència, tooorna a fer instàncies, a demanar permís, i tooorna a reescriure allò que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre. I així fins a la sacietat. Ara, oh miracle!, davant la proposta d’articulat de la llei de referèndum, sembla que hi ha algú que ha començat d’entendre alguna cosa. I, fins i tot, en llegir en el seu preàmbul que la norma se sustenta en tractats internacionals, que l’Estat espanyol va subscriure fa anys, més d’un ha captat la ironia que desprèn aquesta referència al dret fonamental. I és clar, si no n’hi havia prou amb el desafiament només faltava la ironia.

5 de juliol del 2017

FORA DE LA LLEI

Que se sàpiga: els qui fan i faran en relació amb el referèndum estan i estaran fora de la llei. Els qui tenen la intenció de fer-hi alguna cosa, en qualsevol moment i en qualsevol lloc, no sé ben bé si ja hi estan o hi estaran segur. Les intencions també compten, es veu. Si compten les intencions, també comptaran, doncs, les opinions a favor, i, per tant, també acabaran o ja han començat a estar fora de l’ordenament jurídic. Si allarguem el sil·logisme, haurem de concloure que els milions de partidaris del referèndum, sí, dic milions de catalans i catalanes de tota ètnia i condició, també aniran, (possiblement ja hi van i hi han anat sempre) contra la llei. Per tant, estar a favor, activament o passiva, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya està fora de la llei. Pecat de pensament, pecat de paraula, pecat d’omissió, pecat d’intenció, pecat de disposició intel·lectual i cordial, pecat total. Aquesta magnitud pecadora possiblement no s’havia vist mai en la història de la humanitat. Tot i així, si hom repassa amb deteniment la de Catalunya, almenys des de fa uns tres-cents anys, aquesta malícia és cíclica. Ergo item, Catalunya és tendenciosament pecadora. El seu cos social tradicional, amb la suma de tothom qui s’hi ha sumat al llarg dels temps, onada darrere onada de migrants, té l’esca del pecat.

Sigui per una raó o per una altra, els catalans des de 1714 sempre han estat fora de la llei. O, si més no, hi ha hagut bona colla de catalans que ho han intentat. Només cal repassar els anuaris, els diaris oficials, les memòries judicials, les col·leccions de decrets, ordres, resolucions, instruccions, cèdules reials, i tota mena de paper oficial. Se’ls ha donat autonomia i a la primera de canvi declaren la independència. Han de ser subjugats durant anys i panys, i, malgrat el xarop de bastó, broten i rebroten pecadors dessota les pedres. Tornen a tenir autonomia, a penes fa trenta-nou anys, una autonomia com mai no havien tingut, i tornen a entrapussar en la mateixa mania. Com s’ha d’arreglar això? Si ni el bastó, si ni l’anul·lació de l’autonomia, si ni les presons, si ni el toc de queda, si ni les inhabilitacions, si ni l’espanyolització escolar o l’estrangulament econòmic se n’han sortit, què queda per fer perquè es compleixin les lleis a Catalunya? Com s’ha de doblegar aquests colla de desobedients? Amb l’amor?

28 de juny del 2017

UN LLEIDATÀ

Ho parlàvem, l’altre dia, amb un influencer ponentí, i generalitzàvem: per a Espanya, ser català és sempre un problema. Un servidor, després, pensant-hi una mica més detingudament, arribava a la conclusió que almenys el 50% dels catalans que volem exercir com a tals, en la majoria dels cercles que configueren la marca de l’espanyolitat ben entesa, som uns pretensiosos provocadors. Ara, en les circumstàncies actuals, si es dóna el cas que ets un català independentista, o bé ets un boig delirant i indocumentat o bé ets un agent perillós d’alguna mena de contuberni trotskista-maoista-maçònic i més, que irremissiblement has de ser controlat tothora i reprimit a la més mínima insinuació de qualsevol índole. Vull dir, no només si estàs a favor del referèndum del dia 1 d’octubre. A Espanya, si surts de l’estàndard torero, sevillanes, moriles, sarsuela, la cabra de la legión, real madrid, la roja, és molt complicat, difícil, de vegades heroic, i amargant pretendre ser una altra cosa. Doncs bé, i a Lleida, què? Doncs, ser català a Lleida, encara no és una excepció, però poc li falta. Te’n surts, dient que ets lleidatà, i avall, perquè com que Lleida encara és Espanya, tal com et recorden els qui fan possible el govern de la Paeria, no et cal entrar en detalls. Però, si ets un lleidatà-català- independentista, aleshores ets una mena d’extraterrestre. Un cos estrany i una ànima extraviada.

I si et fas veure massa portes perill, perquè comences no volent bilingüisme al reglament d’usos lingüístics de la casa del poble, reclames la catalanitat de la Franja, proposes una festa major alternativa, reivindiques els Països Catalans, i acabes pretenent que la Paeria cedeixi espais per posar les urnes d’un referèndum secessionista, il·legal i no sé quantes maldats més. A veure, Lleida és una ciutat difícil per a l’exercici de la catalanitat, però, ben mirat, no ho hauria de ser tant si ens fixem en els resultats de les darreres eleccions municipals de 2015, en què la suma de vots entre PSC, C’s i PP va ser molt aproximada a la dels votants de CiU, ERC i la Crida-CUP. I recordo que de les 92.798 persones censades només en varen votar 50.586. Per tant, els qui diuen que tenen el dret de no posar les urnes el tenen tan justet com els qui reclamen de posar-ne. Costa tant d’imitar el fair-plai d’Emili Medan o de l’alcalde de Terrassa?

14 de juny del 2017

MONS PARAL·LELS

Sents a parlar, per exemple, els expresidents del govern d’Espanya sobre el referèndum i els catalans que els defensem i tens la impressió que xerren uns extraterrestres o uns indocumentats. Aquests o el portaveu del govern o els contertulians i els periodistes que opinen habitualment en la majoria de plataformes informatives espanyoles. Un catalanista, un simple catalanista, ja no és només una mena d’espanyol diguem-ne tarat, una desgràcia, sinó que en el fons és un defecte del sistema d’inculturació de la maquinària socialitzadora de l’Estat. Sentir a parlar González, Aznar i Zapatero sobre el referèndum t’adones, un milió de vegades més, que dialogar amb els qui representen o han representat o els qui representaran aquests senyors és impossible. És com fotre’t de cap a la paret. No ho sé, i insisteixo, codifiquen la realitat del que passa a Catalunya tan diferentment i allunyada de la manera de veure-ho per una bona part de la gent d’aquí, que fa la impressió que uns o altres som, certament, d’un altre planeta. Parlar de tics autoritaris, de cop d’Estat, de paràmetres propis d’una dictadura, de feixisme, de madurisme en referència al govern de Veneçuela, és una bogeria o una perversitat molt ben calculada. El problema de la relació entre Catalunya i Espanya és un problema de llenguatge. Quan s’ha de parlar o s’ha de dialogar, pel motiu que sigui, els mots mai no tenen el mateix sentit. Mai no s’interpreten de la mateixa manera.

Diàleg de sords, paraules en el buit, perplexitats, interpretacions diferents de la lletra de l’Estatut i de la Constitució, la cua entre les cames, i tooorna a començar. I el govern de Catalunya, hagi estat a través de Pujol, de Maragall, de Mas o de Puigdemont, tooorna a escriure cartes, tooorna a demanar audiència, tooorna a fer instàncies, a demanar permís, i tooorna a reescriure allò que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre. I així fins a la sacietat. Ara, oh miracle!, davant la proposta d’articulat de la llei de referèndum, sembla que hi ha algú que ha començat d’entendre alguna cosa. I, fins i tot, en llegir en el seu preàmbul que la norma se sustenta en tractats internacionals, que l’Estat espanyol va subscriure fa anys, més d’un ha captat la ironia que desprèn aquesta referència al dret fonamental. I és clar, si no n’hi havia prou amb el desafiament només faltava la ironia.

LA PREGUNTA

Ja està feta: Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República? D’acord, jo ja ho tinc clar, però he de manifestar-los que m’inquieta una mica el sintagma “en forma de república”. Deu ser per deformació professional, atès que m’he dedicat uns anys a la decodificació textual, que no em puc estar de preguntar-me el següent: què amaga aquest complement? Què implica? En principi, és evident que descarta tots aquells que, malgrat voler la independència de Catalunya, havien pensat com a forma de govern en una monarquia. Però, fins i tot volent una república independent, a quin tipus de república es refereix la pregunta? Una república autocràtica? O a una forma de república presidencialista? Podria ser semipresidencialista? Simplement parlamentària? Per què no debatre’ns entre una república laïcista o confessional? Suposo que el mot república s’ha entatxonat a la pregunta perquè així ho haurà exigit ERC i per ajudar els Comuns a autodeterminar-se. Ara, a mi em fa l’efecte que hem posat, de moment només literalment, el carro davant els bous. Per a la gent meticulosa, que n’hi ha molts, la pregunta hauria estat una mica (només una mica, perquè també podríem matisar què vol dir independent), més clara i al meu entendre més inclusiva, més tranversal que es diu avui dia, si s’hagués formulat simplement així: Vol que Catalunya sigui un estat independent? La qüestió republicana segur que s’hauria plantejat en el període constituent. Però ja està feta i cadascú allà amb la seua consciència.

No és un tema banal formular bé les preguntes. Diuen els savis que el progrés en el coneixement depèn, precisament, de la formulació de bones preguntes més que no pas de les respostes. El que no és tan canònicament clar és el percentatge mínim de votants que cal perquè el referèndum tingui conseqüències vinculants. Almenys el 50%? Una mica més? La comissió de Venècia en té l’autoritat? Qui guanya? La meitat més u o els qui s’emporten el 60% dels vots? En aquestes qüestions no tinc clar que ens haguem posat d’acord fins ara. És probable que m’anticipi al que pugui dir l’articulat de la norma que el reguli, però també temo que els catalans en això no tendim a ser més papistes que el Papa. Com amb les garanties internacionals, o simplement l’elaboració del cens, els llocs on votar, la constitució de les meses... En fi, que ja veurem.

7 de juny del 2017

EL PROBLEMA

És possible que la majoria de malentesos en el regne d’Espanya provinguin de la creença tradicional carpetovetònica que és més important ser espanyol que demòcrata. Els més castissos, sense un bri d’ironia, fins i tot arribaran a justificar-ho dient que ser espanyol és una manera de ser demòcrata. És a dir, el genuí demòcrata espanyol és aquell que obeeix, respecta i és lleial als qui manen, tant si són elegits, de tard en tard, a través de les urnes com per efecte de la gràcia divina. I, sobretot, són fidels a les essències primigènies fundacionals dels nostre ésser espiritual i físic. L’operació Catalunya des de l’òptica del govern, guardià i salvador de les essències pàtries, és un dels actes més heroics que l’Estat espanyol ha ordit des de la Cruzada Nacional i després de la meravella socialista del GAL. Per salvar Espanya de l’amenaça independentista s’hi val tot. Qualsevol dels pròcers fundadors de la pàtria hauria aconsellat això i més. Per salvar la democràcia espanyola, els exaltats franquistes reciclats, uixers i macers del Palau de les Essències Protohistòriques, proclamen exaltadament: visca la guerra bruta, la guerra santa, les clavegueres de l’Estat, els delators, els mercenaris, els agents de policia encoberts, els agents infiltrats i tot el repertori de tàctiques d’espionatge i de sabotatge que siguin imprescindibles i immisericordes davant el cop d’Estat secessionista català!
Per cert, aquest tipus de serveis, duts a terme per una gent tan coratjosa i altruista com menys interferències tinguin de la fiscalia o dels jutges, millor. Més eficàcia amb el mínim de mitjans i recursos! L’únic problema és que aquests gàngsters patriòtics, que se senten còmodes amb la premsa clàssica, no havien previst que un diariet digital com Público ho podia fotre tot potes enlaire. Tot i així, com que la massa ja ha estat alliçonada, el patriòtic sap que només el xarop de bastó aturarà aquests corruptes i facciosos independentistes. Si no fos perquè el camp de concentració és massa ostentós, n’hi ha que opinen, obertament, que tot aquest joc d’espies, de falsos informes i notícies, de comissaris intrigants i de fabricació de corruptes, és perdre el temps. Com que més aviat que tard s’haurà de tancar el Parlament i començar a engarjolar diputats, alcaldes i l’ANC i l’Òmnium en bloc, que es tiri pel dret d’una vegada, coño!