7 de febrer del 2018

FUTUR

A pesar dels setanta escons, quan es té al clatell el canó de la pistola de tots els aparats repressors de l’Estat, l’independentisme, en la intimitat, es pregunta si se’n sortirà, L’unionisme, també, malgrat que gallegi nerviosament tot i tenir tots els ressorts de l’Estat al seu favor i, no ho oblidem, la aquiescència i, quan convé, el consentiment verbal, dels mandataris europeus. En la batalla entre uns i altres, l’Estat creu que ha guanyat. Però no hi ha cap evidència clara des del punt de vista polític, més enllà del nombre d’abatuts, ferits, empresonats, exiliats, (que sí que en aquest cas, en té més l’independentisme que no pas l’unionisme). Però la guerra no l’ha guanyada l’unionisme. És més, quan ha semblat en el passat que l’havia guanyada (per exemple, en el final de la guerra civil), tampoc se’n va acabar de sortir. Formalment, no s’ha signat mai cap suspensió temporal provisional de les hostilitats. Cap negociació. Més aviat fa la impressió que a qui li convé que el foc continuï actiu són alguns dels personatges, piròmans professionals, sobretot del PP i de Cs. En realitat, de moment, no ha guanyat ningú. Ni l’independentisme, perquè no en té prou amb dos milions cent mil persones a favor. No és un tema de la llei d’Hont. I tampoc l’unionisme, perquè sap que només pot imposar-se a Catalunya a base de violència. La mania independentista ve de lluny i durarà, si no s’hi posa remei, fins al dia del judici final. Són tan òbvies les coses que cansa repetir-les tantes vegades.

Per al secessionisme el futur només es pot plantejar a base d’ampliar la base independentista. Per anar bé, en quatre anys, s’haurien de doblar els dos milions cent mil convençuts. Sense quantitat, insistim, no hi haurà república. L’èxit més important del creixement exponencial els darrers anys de l’independentisme s’ha degut, precisament, al fet que s’hi han sumat els realistes. Els qui han vist en la república catalana una millora de vida global. Cal tenir en compte que la maquinària de l’Estat ja ha produït tots els independentistes de què era possible. I vist el desequilibri de forces entre uns i altres, només hi ha una sortida: recuperar la Generalitat amb totes les seues limitacions i governar per ampliar la base. La crua realitat és que ens hem comptat fa poc dues vegades i malauradament no s’ha traspassat cap llindar satisfactori.

31 de gener del 2018

PELS MEUS DALLONSES

L’única raó del PP, del PSOE i de Cs per boicotejar la investidura de l’únic candidat a presidir el govern de la Generalitat s’ha resumit, ras i curt, en aquest argument tan elegantment democràtic: com que no ens han agradat els resultats de les eleccions, ara farem l’impossible per evitar que el diputat Carles Puigdemont, que han tingut la barra de presentar-lo com a candidat a presidir el govern de la Generalitat, pugui ser escollit President. On va parar! Ja no és una qüestió de lleis o d’interpretació pelegrina de les normes. No, es una mera qüestió de qui els té més grossos. Per pebrots! Que seria com dir una qüestió d’Estat, és a dir, quelcom que està per sobre de qualsevol norma, llei o reglament. Que traduït en roman paladino vindria a ser: potser sí que es pensa aquest pròfug de la justícia i colpista que es rifarà Espanya (rifar-se en el sentit de burlar-se, és clar). Potser sí que aquest botarate, com diu un tal Rafael Hernando, de les llengües més viperines i sarcàstiques del PP, es creu capaç de ridiculitzar el regne d’Espanya. On s’és vist que un sol home es rigui d’una de les nacions-estat, l’espanyola, més velles d’Europa. Per nassos, per ous, per pebrots, per c., nosaltres! No passarà! Si ets poses a la seua pell, pots entendre que, quan van dir per activa i per passiva que no hi hauria referèndum i malgrat la violència policial, n’hi va haver, Puigdemont s’hagi convertit en una qüestió visceral i gonadal. No pots, davant el món, tornar-la a espifiar ni mostrar cap altre signe de fracàs, de ridícul, de debilitat, d’incompetència o de misericòrdia.

He rellegit la constitució Espanyola, sobretot el títol primer, dels drets i dels deures fonamentals, i no he sabut veure per enlloc per què el senyor Puigdemont no pot ser elegit president de la Generalitat. És un diputat electe investigat per la justícia, acusat d’una colla de delictes, però, de moment, no se l’ha sentenciat culpable de res. Ni el Consell d’Estat ha vist cap base per impugnar la investidura ni cap professor de dret constitucional ni els lletrats del TC hi ha vist motius. La cançó que aprenem aquests dies és titula Frau de Llei. La veritat, és una cançó bastant esgarrifosa i inquietant. Sobretot, perquè qui t’empararà, si els poders de l’Estat utilitzen els mecanismes processals al seu abast amb una finalitat diferent de la deguda?

24 de gener del 2018

MENTIR

Mentir és dir el contrari del que se sap, es creu o es pensa. Falsificar, fingir, aparentar, impostar, són formes de mentida. Ens varen educar i hem estat educant a dir la veritat. Que la mentida era un dels comportaments humans dels més indignes i menyspreables. I, a pesar de la democratització dels mitjans per obtenir i contrastar dades, es menteix més que mai. A pesar de l’existència de milions d’ulls sobre els mateixos fets i d’orelles sobre les mateixes paraules, es menteix amb un desvergonyiment esfereïdor. La cosa és tan terrible que s’han arribat a crear empreses especialitzades per destriar què hi ha de veritat i què de mentida en les notícies i, sobretot en les afirmacions dels polítics. Avui sabem, per exemple, que Trump ha mentit més vegades en un any de mandat que Obama en vuit. El ministre Zoido, pel cas, l’altre dia en la seua compareixença al Senat per explicar l’actuació policial de l’1-O, segons els analistes de la veritat informativa, va mentir almenys 10 vegades. Si fóssim uns bàrbars, unes declaracions tan monstruosament falses i cíniques només tindrien una resposta: una forca en un patíbul públic. passa que hem estats educats, insisteixo, en el respecte per la vida humana i per a la compassió i hem assumit, cristianament, allò tan famós d’Abraham Lincoln: que pots enganyar tothom durant un temps; a alguns, sempre. Però no pots enganyar tothom, sempre.

Mentir és un engany intencionat i el mentider és una persona desconfiada i deslleial. De petits, dir mentides era un pecat molt gran. Com a molt es podien admetre, quan érem adolescents, les mentides pietoses per evitar un mal major. El franquisme en devia dir de l’alçada d’un campanar. Però no teníem manera de contrastar la realitat. No teníem Internet ni existien les xarxes socials, ni calia patir-hi gaire per dir veritat perquè la gent érem més ignorants que ara. Per tradició, sabem que entre els professionals de la mentida qui s’emporta tots la palma és el polític i per antonomàsia qualsevol qui remeni poder. Ara, que la insolència dels mentiders actuals hagi arribat a tals extrems només es pot entendre per una certa desesperació de la gent de no poder assumir la realitat. Hi deu haver alguna necessitat d’autoenganyar-nos, perquè, si no, amb quina temprança resistirem una explicació de qualsevol altre tema de qualsevol altre Zoido, per exemple.

17 de gener del 2018

ARGUMENTARIS

La dreta més cavernícola d’aquest país, quan es refereix al contrari polític, sempre ho fa ridiculitzant-lo, subestimant-lo i menystenir-lo. I quan s’enfada passa a insultar-lo directament. Per guanyar adeptes, sol engegar l’amplificador dels seus prejudicis amb les proclames més falses que un duro de fusta. Que si l’escola catalana adoctrina. Que la TV3 és un pamflet partidista. Que la societat catalana està fracturada. Que a Catalunya un 50% és independentista i un 50% unionista. Que la majoria d’independentistes són uns abduïts, uns fanàtics exaltats, uns bojos delirants, uns maçons enverinats, uns supremacistes nazis (o feixistes) i, resumint, uns delinqüents. Que des de l’1 d’octubre el turisme ha caigut en picat. Que si Puigdemont és un colpista. Que els costos secessionistes han representat més de mil milions. O en fi, que les previsions de creixement de l’Estat espanyol s’han vist minvades per la mania independentista. Ara, això sí, l’aplicació del 155 ha retornat la pau a Catalunya, com si hi hagués hagut un estat de guerra. Hi ha restituït la legalitat, com si aquí campés la pura anarquia, i, sobretot, ha ensenyat que amb l’Estat no s’hi juga. Una lliçó, per cert, que només han d’estudiar dues autonomies, perquè a la majoria de la resta, si alguna cosa els sobra és l’autonomia. El 155 i la convocatòria consegüent d’eleccions feia suposar als més totxos que l’independentisme s’hauria esvaït com el fum. Que quan has escapçat el moviment has mort la ràbia.

Un dels discos ratllats amb què se’ns mortifica sovint és el d’España es un gran país, España es una gran nación. Bé, no cal que entrem en els indicadors de pobresa infantil, de precarietat laboral o de distribució de la riquesa. Quan es parla de gran país m’imagino una col·lectivitat generosa, magnànima fins i tot, educada, que sap empatitzar amb les alegries i el dolor de l’altre, que cerca el terme mig, que reconèixer els guanys dels altres, que té respecte per les idees de l’altre, que és honesta, prudent i responsable. És impossible imaginar una gran nació amb independentistes a la presó. Presó preventiva. I que en segons quins entorns es burlin impunement d’aquestes persones, se’ls injuriï, o se’ls consideri uns criminals aberrants. Una gran país és aquell on s’ha desterrat la venjança, on sempre s’ha intentat la reconciliació i el pacte.

10 de gener del 2018

DEMOCRÀCIA ESPANYOLA

Sense entrar en el detall de la pèssima gestió de la qüestió catalana, permetin-me que em refereixi al peculiar sentit democràtic espanyol a través d’alguns indicadors Mentre a Espanya no hem passat de la xerrameca, sobretot quan celebrem el dia mundial de la dona treballadora, a Islàndia l’1 de gener va entrar en vigor una llei que obliga empreses i administracions a pagar el mateix sou a homes i a dones per la mateixa feina. Per exemple, en qüestió d’independència judicial, la ciutadania, segons l’informe de la Comissió Europea, The 2016 EU Justice Scoreboard, publicat el mes d'abril passat, situa Espanya en la posició número 22 (del total de 28 països), just per darrere de Portugal. Un altre informe de la mateixa Comissió assenyala que l’estat espanyol és el primer dels 28 països de la Unió en abandonament prematur d’estudis entre els joves de 18 a 24 anys. Més: segons Eurostat (l’Agència d’Estadística Comunitària), cinc de les 10 regions europees amb més atur són espanyoles. Continuen essent espanyoles des de fa una colla d’anys. O més encara: l’estat espanyol és el número u en multes per incompliments comunitaris. En els darrers cinc anys, la festa ens ha costat uns 54 milions d’euros.

A Europa seguim essent dels pitjors de la classe en temes tan sensibles com la corrupció, en innovació tecnològica, en mesures per afrontar el problema enorme de les pensions de jubilació, en la liberalització del mercat del gas i l’electricitat, en el preu de la llum, en la implantació d’energies renovables, en la gestió de l’aigua, en els graus de desigualtat econòmica i d’exclusió social, en percentatge de població amb malalties cròniques o en la despesa de medicaments Dels pitjors en obesitat i sedentarisme, en regulació del lobbys, en mecenatge cultural, en fuga de cervells, en la gestió dels residus, en el coneixement d’idiomes. Dels pitjors comunitaris on trobar una feina amb contracte indefinit, on menys poder adquisitiu tenen els salaris, on més ha crescut el risc de pobresa, on més hores es treballa, menys es produeix i amb menor seguretat laboral. No sé si es deu al fet de ser mediterranis i catòlics o perquè Spain is diferent i no se’n sap més. ¿És que hi ha algú que confia que algun dia Espanya serà capaç de fer les coses mitjanament bé per figurar almenys entre els mediocres i abandonar les darreres posicions?

3 de gener del 2018

EL 155

Primer, el càstig del 155 es va pensar perquè durés. Sembla ser, però, que la mala consciència del PSOE i sobretot el càlcul del rèdit electoral que Ciudadanos en podria treure, es va limitar, de paraula evidentment, a la convocatòria d’eleccions. Ara sabem que no es revocarà fins al dia que es constitueixi el nou govern i aquest s’obligui (urbi et orbe) a complir escrupolosament l’ordenament jurídic, garantit per la Constitució i l’Estatut. Què vol dir això? Doncs, que entre una cosa i l’altra, el 155 haurà perdurat el que es preveia inicialment, és a dir: suficientment perquè la ciutadania catalanesca s’adoni que des de Madrid es pot governar perfectament Catalunya, la Generalitat i el que convingui. Com a molt algunes conselleries hauran vist alentit el ritme administratiu, d’altres hauran quedat paralitzades, perquè, segons l’Estat, no calia que fessin res, perquè s’atribuïen competències que no podien exercir, segons ha demostrat el Constitucional. I unes poques, controlades econòmicament ja d’abans del 155, com, de fet, tota l’administració de la Generalitat, s’han comportat assenyadament, tal com la seua tutela obligava, aplicant el seu pressupost per a les coses indispensables: convocatòria d’oposicions, licitacions de material ferroviari o d’equipaments hospitalaris.

La durada estratègica de l’aplicació del 155 té, evidentment, per a la plebs que s’ha de procurar el guany de les garrofes o l’aliment diari, els seus efectes, perversos naturalment per als qui creuen encara amb el pacte de la Transició, o d’una practicitat fenomenal per als qui això de les autonomies, i sobretot la catalana, no només és un maldecap sinó un error fundacional. Si Madrid amb el 155 anés resolent el dia a dia, amb eficàcia, eficiència i una mica d’amor, quin sentit podria tenir la Generalitat? Si Madrid deixés d’atiar fiscalment la ciutadania que protesta contra els empresonaments dels considerats organitzadors del full de ruta secessionista, i demostrés que els diners que extrau dels catalans i les catalanes els retorna a la Comunidad utónoma amb escreix, quin sentit tindria anul·lar el 155? No és tal volta el 155 la vara màgica per acabar amb qualsevol aventura independentista, sobretot si demostres que pots governar Catalunya amb solvència sense intermediaris? Si el 155 pot durar tant com els desigs secessionistes, per què revocar-lo?

27 de desembre del 2017

RESULTATS (Especial Eleccions 21D)

Segons les dades del dia 22, Ciudadanos ha guanyat les eleccions amb 1.102.099 vots. El dia 21 van votar 4.360.843 persones, el 81,95 del cens, una dada rècord en democràcia. Per tant, hi ha hagut 3.258.744 ciutadans i ciutadanes que no han votat C’s. Ho remarquem per allò de la postveritat i les fantasies que se sol empescar normalment tot guanyador. Ens hi posem com ens hi posem, les dades també indiquen incontestablement que les opcions independentistes continuen essent majoritàries i que han augmentat respecte de les anteriors eleccions. Com també és indiscutible que els partidaris de l’exercici del dret a decidir sumen molt més que tots els contraris. S’ha demostrat que C’s ha recollit el vot útil de la dreta, de l’extrema dreta, de tota mena d’espanyolisme i molt singularment del socialisme espanyolista, instal·lat majoritàriament al Baix Llobregat. I que un dels millors facilitadors de vot socialista a Ciudadanos ha estat precisament l’incendiari exministre Borrell. És obvi que el PSC ha estat el gran perdedor en relació amb les expectatives que els havien creat els amics cuiners d’enquestes mediàtiques. Em sap greu pel senyor Iceta, perquè sempre he pensat que, si enlloc de Rajoy hagués estat ell el president del govern de l’Estat, no haguéssim hagut de comptar-nos dues vegades en cosa de mesos.

El PP hi ha perdut bous i esquelles. Ja fa temps que és perdedor i fa tot el possible per ser l’últim de la fila. Tot i ser l’estendard del 155, de la unidad de la patria, el paladí del constitucionalisme, el castigador implacable del secessionisme, l’escapçador dels líders del “prucés”, no ha rascat bola. Ha fet la feina bruta per a Ciudadanos. La marca blanca s’ha menjat la patent oficial i ara els delfins, els successors de l’aznarisme, els autèntics intèrprets de la FAES, té fam de menjar-se Espanya sencera a la primera de canvi. Aquest plebiscit ha demostrat un cop més que els independentistes ni dubten ni flaquegen ni s’ho repensen. Dos milions cent mil persones són el doble dels votants de Ciudadanos. I són prop de dos-cent mil vots més que la suma de Ciudadanos, PSC i PP. És a dir, perquè ho entengui tothom, la majoria social no és unionista a Catalunya. En fi, que com diu la direcció del PNB: “el 155 no ha servit per a res”. No ha servit, si més no, ni per desinfectar Catalunya ni per liquidar l’independentisme.

20 de desembre del 2017

ALGUNS CATALANS SÓN MOLT DOLENTS

De dolents, de persones dolentes, n’hi ha a tot arreu, però a Catalunya més. Més que bascos i basques al País Basc. I la seua tremenda malícia no està relacionada necessàriament amb el fet que no tinguin cap control amb l’observança dels set pecats capitals (ira, enveja, gola, luxúria, avarícia, supèrbia i peresa,), no, no, sinó amb el fet que no se sentin espanyols. Més encara, que no estimin Espanya. O el súmmum, que no vulguin ser espanyols. I que consti que no és una opinió d’un llec en la matèria com podria ser un servidor, sinó la d’autoritats com la d’alguns monsenyors de renom que han arribat a dir que no és compatible ser bon cristià amb ser independentista. Darrerament els psicoanalistes dels partits unionistes s’han preguntat seriosament per les causes d’aquesta “malaltia”, d’aquesta desafecció, d’aquest fàstig moral o, en alguns casos molt greus, d’un rebuig anímic que es tradueix fins i tot en un fàstic fisiològic. S’han posat a revisar la literatura sobre el tema i han arribat a la mateixa conclusió que les autoritats guanyadores en la guerra de Successió de 1714, quan van intentar neutralitzar la dolenteria catalana amb la promulgació de les lleis més repressives dels anomenats decrets de Nova Planta, que Felip V, des de l’inic del seu regnat a partir de 1701, havia anat sancionant.

A saber: la malícia, la dolenteria, la perversitat o la malignitat d’alguns catalans i d’algunes catalanes (sí, de les dones, que potser ja són majoria), s’inocula a les aules d’escoles i instituts. Han comprovat els investigadors unionistes que bona part dels mestres i professors i dels llibres de text de l’escola de Catalunya, estan adoctrinant, disciplinant, catequitzant, les animetes de la canalla i dels jovencells, per convertir-les, sibil·linament des de la tendra edat, en futurs portadores de la llavor del mal més horrible i perniciós de la societat espanyola. Han descobert, així mateix, que la majoria d’activitats extraescolars que es fan en esplais, clubs esportius, ateneus, escoles de música, agrupacions escoltes, colles castelleres, de dimonis, bastoners, etc., estan orientades subreptíciament a la mateixa pràctica perniciosa. Fins i tot, que TV3 i tota la Corporació Catalana de ràdio i tv, subliminalment, no para d’alliçonar en el credo separatista. I es pregunten: n’hi haurà prou amb el 155?

13 de desembre del 2017

ENS COMPTAREM

Es calcula que, avui dia tretze de desembre, encara hi ha més d’un milió i mig de catalans i catalanes que no saben a qui votar. A propòsit, cal recordar que fins a la llei electoral del 27 de juliol de 1933 les dones, en aquesta orgullosíssima Espanya, no varen poder votar. Bé, al que anàvem, prenent com a referència l’1 d’agost en què es va tancar el cens, hi ha, segons el BOE, 5.553.983 persones amb dret a vot, dels quals 224.844 són residents a l’estranger. Concretament a la circumscripció de Lleida, entre uns i altres, sumen 313.893 electors. Comptat i debatut, els qui dubten o no volen votar o no ho volen dir representen, si fa no fa, el mateix nombre de votants que varen sumar PSC, C’s i PP en les eleccions del 27 de setembre de 2015. Per tant, no és una xifra a menystenir. Perquè, entre altres, demostra que una part important de l’anomenada majoria silenciosa, de moment, segons les enquestes, no se l’ha pot atribuir, com volien fer creure, els partits de l’òrbita unionista. Igual que posa de relleu que, malgrat que ens tornem a comptar i ens puguem comptar molts més que en les darreres eleccions al Parlament, mai no ens comptarem del tot. De manera que a la fi, en la nostra democràcia proporcional que arbitra la llei electoral general, guanya qui aconsegueix els 68 escons.

La qüestió de fons, però, serà, qui, més enllà del percentatge de vots i nombre d’escons, governarà Catalunya. Per descomptat que tothom haurà guanyat i que tots els partits i coalicions hauran satisfet les seues expectatives. Però, pel que anem llegint a les enquestes entre unionistes i independentistes les distàncies no seran més grans que les que coneixem ara. Per tant, la pregunta sobre qui governarà és més pertinent que mai. Perquè per governar caldrà que d’alguna manera els partits es posin d’acord no només evidentment amb els principis, sinó en com fer feliços els catalans i catalanes en tot allò que conforma la seua res publica. I el grau de felicitat tornarà a mesurar-se, diria malauradament, en funció de com es plantegi, una vegada més, què voldrem que sigui Catalunya. I la felicitat o la frustració tornaran a ser en relació directa amb l’autonomisme o la independència, o, no ho vulgui el Creador, amb el provincianisme administratiu més reaccionari. Tant és així que, indecisos, no només teniu la paraula, sinó la clau de la felicitat!

6 de desembre del 2017

SÍMBOLS

El llaç groc que apel·la simbòlicament a la llibertat dels presos (polítics), ha estat prohibit per la Junta Electoral, d’acord amb l’article 93 de la LOREG, als llocs oficials i immediacions on se celebrin les eleccions del 21-D i que sigui exhibit per totes aquelles persones que intervinguin en l’organització del procés electoral, presidents i vocals de les meses, interventors i apoderats. La raó és elemental: la neutralitat política ha d’imperar durant la jornada electoral. En altres mots, els llaços grocs indiquen posar-se de part d’una/unes determinades opcions polítiques (en contra d’unes altres?), com ho seria portar un color de camisa determinat, utilitzat habitualment com a símbol de l’escola pública, del trilingüisme o del joseantoñismo. Per cert, encara que no estiguin preses les persones simbolitzades i només sigui el senyal de protesta contra el que ha simbolitzat la seua detenció? Què significa el color groc? Doncs, la força del sol, l’energia pura, la vitalitat, la felicitat, la convicció de criteri. I el llaç, què? El llaç és una forma d’unió, de vincle, que representa naturalment la solidaritat, la companyonia, que assenyala el suport o una adhesió a una causa, que indica un reconeixement, un homenatge. Els llaços raríssimament indicarien un signe contrari a un fet positiu, a una causa noble, digna de l’espècie humana.

Però, a pesar que hermeneutes del dret té l’Estat, quin efecte suposen que pot tenir un llaç groc els qui l’han denunciat? ¿Algú pot creure que portar-lo en el dia de les urnes pot servir perquè alteri la consciència dels votants? Que influeixi el sentit o l’orientació del vot? Els qui creuen que l’empresonament dels Jordis i els consellers ha estat una bons decisió, un acte merescut, modificaran el seu vot si veuen un llaç groc a la solapa d’algú? ¿Se sentiran tan torbats que, alterada de sobte la seua voluntat, canviaran el seu vot unionista per una papereta d’ERC? ¿Tothom qui portés un llaç groc a la solapa hauria de ser un secessionista? Un independentista? ¿És que encara hi ha algú que no té clar, a hores d’ara, a qui no ha de votar? El poder dels símbols és incommensurable. Som persones humanes en la mesura que simbolitzem. ¿Hauríem de prohibir qualsevol forma, color, olor, gest, música, temps, espai...perquè simbolitzen esporàdicament un pensament polític el dia que anem a votar?