FER POSSIBLE L’IMPOSSIBLE

Si el candidat a presidir la Generalitat no té, ni a hores d’ara ni a hores de demà, possibilitats de ser elegit, ja sabem el pa que s’hi dona, que en paraules cèlebres vol dir: tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i, algun dia amb l’ajut dels déus, deesses, màrtirs i d’una majoria molt més àmplia, tornarem a vèncer. Jo no sé com es fa per preparar la República (que un dia conquerirem o conqueriran els nostres fills, netes o besnetes), si no és de llei a llei, com es va intentar unilateralment. I si no és a partir d’un pensament màgic, pactant-la amb la monarquia espanyola. Però sí que sé el que necessita l’ideari sobiranista: unitat d’acció política, sumar-hi una amplíssima majoria de la ciutadania i revitalitzar al màxim tots els agents, moviments, entitats, institucions i escoles d’emprenedoria implicats en l’objectiu, amb els antídots més eficaços contra tota mena de desànim, depressió, desassossec, frustració, Tenia raó aquell: els catalans i les catalanes del segle XXI ja no tenim natura de revolució. No suportem la violència, no entenem cap sang vessada per cap causa, no estem disposats a sacrificar la nostra pell, la nostra hisenda, els nostres fills. De la mateixa manera, evidentment, que no renunciarem als nostres desigs, ideals, utopies i horitzons de llibertat.

Tenim un alt sentit de la justícia, però no una decidida voluntat revolucionària. Som resistents, però no numatins. Som persistents i solidaris, però negociant en una taula entre iguals. Sempre hi ha excepcions admirables, però el gruix de la societat catalana no paralitzarà el país fins que alliberin els presos polítics, no farà vaga de fam fins a les darreres conseqüències, no es manifestarà massivament cada setmana per les avingudes de les ciutats, no omplirà caixes de solidaritat eternament, no sacrificarà amb presó i multes impossibles ni una mínima part de les properes generacions. En part, com dèiem, per la pròpia naturalesa. I en part per una qüestió d’impotència, perquè sabem de fa segles que per al conqueridor mesetari l’espasa és més forta que la lira, que el cop de puny a la cara i a l’estómac són més efectius que el round dialèctic. Es farà govern, no es renunciarà a cap ideal, no es trairà la ciutadania, però caldrà tornar a començar. I el títol del relat possiblement serà aquest: del retorn l’autonomisme a la República.

DE LES DONES

De celebrar anualment el dia de la dona, amb quatre innòcues declaracions, comentaris a la premsa i algun homenatge, enguany s’ha fet un saltet qualitatiu molt interessant. Una mobilització social com feia temps que no es veia. Una vaga de dones com mai no es podia imaginar. Si més no en una societat on, malgrat els preciosos (per escassos i excepcionals) exemples de dones empresàries, catedràtiques, magistrades, conductores d’autobusos, bomberes i presidentes d’Estat, els rols i els estereotips femenins són els que, amb lleugeres variacions des de l’origen de la humanitat, per tant atàvicament i tradicionalment, han conformat el sistema cultural de les nostres comunitats, el valors i defectes, imaginaris, expectatives i criteris de decisions. Que es podrien resumir en: tenir cura dels fills, cura de la casa, cura del seu cos, cura del marit, del guerrer o de l’handicapat, cura del rituals religiosos i cura dels sentiments extrems. Es va produir el dijous passat, un salt, sobretot, si ha representat l’inici d’una renovada revolució (sí, revolució) feminista que es plantegi, sense embuts, rompre amb prejudicis, bretxes, diferències i totes les formes de violència. Sí, un salt que només que tingués un certa continuïtat durant tres-cents seixanta dies seguits esdevindria una gran salt, l’inici de la tercera onada, perquè es faria patent, com deia un eslògan del dia de la vaga, que el món s’atura de veritat.

Les revolucions culturals no són flor d’un dia. Duren anys i panys, perquè han de perforar grans blocs de pòrfirs mentals fins que no triomfen o esdevenen aculturacions massives. És a dir, fins que no es produeix un canvi real, profund, de cultura, o fins que no s’assimila la nova cultura i aquesta es converteix en dominant. Doncs, precisament perquè ja ho sabem i tenim feina perquè ho sàpiguen les noves generacions, cal escurçar els temps d’aquesta mena de revolucions. És molt generós lluitar perquè els qui ens han de succeir puguin gaudir d’un món millor, però crec que no és egoista desitjar que els fruits de la lluita els puguin gaudir en vida les lluitadores i els lluitadors que l’han activada i l’han patida. Les fractures socials, polítiques, jurídiques, econòmiques, de qualsevol ordre, s’han d’obturar amb celeritat, amb els mitjans que sigui, sense defallença, amb la revolta permanent fins a la victòria.

LES PENSIONS

El futur de les pensions, tal com es gestionen fins al dia d’avui mateix, no té futur. Ho saben els pensionistes, els qui en serem aviat, els economistes de tots els colors i escoles, i, per descomptats tots els partits polítics, fins i tot els de dretes. De mitjana cada treballador alimenta la pensió de dues persones. La bossa de reserva és buida. El pacte de Toledo és mort de fa dies. La previsió és tan negra que, si se’n parla un pèl, produeix esgarrifança. Els missatges subliminars ja fa dies i anys que van dient que hom es faci un pla privat. Un pla privat, evidentment, si cobres un sou que t’ho permet. Les pensions mitjanes, és a dir la gran majoria, no arriben ni per pagar els serveis bàsics. I davant tot plegat, un munt d’evidències, de moment, diu el govern, tranquils, que les pensions estan assegurades, com si déu nostre senyor tingués preparat un miracle, precisament perquè manen els d’ordre. Passa que s’està cremant el present i el futur immediat de la casa de la gran majoria de la gent d’aquest país i se’ns diu que no molestem els bombers, que és un foc d’encenalls. En aquest coi d’Estat no hi ha manera que es diguin les coses pel seu nom. Tens la sensació, una vegada més, que se’ns pren per idiotes. I possiblement tenen raó, quan a l’hora d’elegir governs les majories voten el que voten i les enquestes els continuen donant la raó. Quin país, mare meua!

Doncs bé, deixin-me dir-los o repetir-los per la meua boca, quatre obvietats: 

1. Amb més impostos tampoc es cobriran les pensions futures. Ni en aquest país ni en cap altre no treballarà mai tothom ni de forma fixa en edat de fer-ho de forma que es puguin equilibrar retencions del treball i pagaments de pensions.

2. Fins i tot treballant, d’aquí a un temps, l’absurd pot arribar a ser tan bèstia que la retenció gairebé es menjarà el sou. 

3. Sense impostos destinats a pagar pensions i sense rebaixar l’import de les pensions no entén ningú com es fa quadrar el cercle. 

4. O la Seguretat Social, és a dir l’Estat, s’endeuta cada cop més a base de préstecs, i això és la fi de l’Estat. 

5. O, tal com he llegit en alguna banda, els pensionistes es moren abans o no tocarà més remei que la gent treballi fins a les portes de la mort. 

¿Entenen per què els exbanquers de Caixa Catalunya, del Mediterrani, de Bankia i tants altres, varen assignar-se pensions milionàries?

HA QUEDAT CLAR

A Espanya és meu greu, moltíssim més greu, proclamar simbòlicament la República catalana que qualsevol altre delicte que pugui figurar en el codi penal. Per atemptar de llengua (oralment, musicalment o per escrit), de pensament, de voluntat o anímicament, contra la indivisible unitat Pàtria, et poden caure fins a trenta anys de presó. Atemptar amb fets (violència física, armada, terroríficament), hauria d’equivaldre a una rabiosa pena de mort. L’Estat espanyol, la seua maquinària política i administrativa, fins i tot essent des del 1978 una democràcia (nominalment consolidada), està fonamentada en una espessor descomunal de ciment armat de centenars d’anys d’inquisició, de dictadures, de caciquisme, d’intocables o de tocats per la gràcia de déu. Mentre els titulars de l’Estat neguen les evidències de violència policial contra gent pacífica, de persecució implacable contra la llibertat d’expressió, de punicions desaforades contra el pensament diferent, divergent o contrari, t’adones que aquests titulars (el partit en el poder, els qui li riuen les gràcies i tot l’entramat mediàtic i empresarial) no fan altra cosa que apropiar-se’l, com si fos la seua finca particular. Qui no combrega amb la seua llei, patacada, atemoriment, humiliació i amenaces del pitjor (recuerda que tienes hijos pequeños...). L’Estat té el monopoli de la veritat, de l’ofensa, de la violència i de l’acreditació de les nostres capacitats.

L’única esperança que un servidor tenia en la democràcia espanyola l’havia dipositada en la justícia. La justícia, és a dir, els jutges, els magistrats, els tribunals, i sobretot la fiscalia, el Consejo del Poder Judicial i el TC, seria l’autèntica impulsora de la recuperació dels drets de ciutadania, dels drets fonamentals que la Constitució proclamava. Sí, sí, tenia aquesta convicció. Sobretot pensant en la renovació natural que en la judicatura, com en tot el funcionariat, s’aniria produint amb la incorporació de gent jove, educada en els valors democràtics, viatjada i formada en les millors universitats. Tenia el convenciment que mai de la vida un president del TSJ de Catalunya i uns fiscals en cap de Catalunya, uns servidors públics, abandonarien la sala d’actes com a protesta davant unes paraules critiques pronunciades per un President del Parlament de Catalunya, màxim representant de la sobirania popular.

CONTRA CATALUNYA (O UNA PART)

Cs i PP ja han engegat motors de cara a la propera competició electoral. Tenen clar que la manera més segura d’aconseguir la majoria absoluta a les Corts espanyoles és demostrar qui castiga amb més duresa els catalans sospitosos no ja de ser independentistes, sinó de “passar” d’Espanya, de la Corona i dels valors de l’espanyolitat tradicional. Però sobretot, qui arremet més cínicament i violenta contra les catalanes, les mares de totes les batalles, les adoctrinadores més porfidioses de futurs independentistes i acaparadores dels llocs estratègics de la societat catalana, mitjans de comunicació principalment, els més desafectes amb l’Estat espanyol.

Guanyarà, doncs, qui fustigui amb més ràbia, entre altres: els catalans que parlen més català que espanyol, els catalans que veuen més TV3 que cap altra cadena, els defensors de de la immersió lingüística i que l’aranès sigui llengua preferent a la Val d’Aran; els del Barça, els devots de la Mare de Déu de Montserrat, els donants de la Marató; la majoria dels Mossos d’Esquadra; els simpatitzants de Guardiola i de Piqué, els qui participen en alguna agrupació escolta o són membres d’alguna coral; castellers, bastoners, geganters, sardanistes, trabucaires i maulets. Els fallaires i els membres de qualsevol centre excursionista; actors i actrius que representen els Pastorets, la Passió o els pessebres vivents; els qui etiqueten en català o en defensen l’ús als jutjats, al o al registrador de la propietat. Els estudiants de Filologia Catalana, els subscriptors de les revistes Enderrock i Sàpiens o, segur, els lectors d’El Jueves. Òbviament, els d’Òmnium i de l’ANC i els qui militen amb carnet a qualsevol altre partit que no sigui PP i Cs. Tots els qui tenen un avantpassat republicà i molt especialment que tingués un carnet d’un partit d’esquerra. Naturalment tots els qui reclamen els seus morts enterrats ves a saber on. Els qui han tingut la barra de no haver viatjat mai a Madrid o a Burgos. Els qui defensen que valencià, fragatí o menorquí són modalitats del català, com el lleidatà; els qui han llegit Nietzsche, Voltaire i al marquès de Sade i, a sobre, en català. Els qui tenen una bandera estelada al balcó, els partidaris de la coca de Sant Joan, els panellets i la Mona de Pasqua i els engolidors de calçots de Valls. Contra tot plegat i molt més, segur que guanyes!!!

INTERLOCUTÒRIES

El magistrat P. Llarena es va foguejar com a jutge, durans uns quants anys, a Catalunya. Hi té amics i amigues, hi tenia casa i potser encara la hi té. Se li suposa, perquè és un home intel·ligent, un coneixement de la societat, la cultura i de la política catalanes i, per tant, del fet que el moviment independentista, que han liderat en els darrers anys, entre altres, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, i el president Puigdemont i els consellers a l’exili o empresonats per ordre seua, sempre han actuat pacíficament, proclamant sempre i tothora la no violència i la democràcia de les urnes. Amb el coneixement de context i de fons que se li suposa, per què el magistrat impedeix la sortida de la presó (preventiva) de Jordi Sánchez o de Joaquim Forn? Molts de nosaltres, llecs en dret, però mínimament dotats de sentit comú, no ho entenem. Però és que molts juristes, tampoc. I alguns organismes com Amnistia Internacional, tampoc. Llegint amb atenció les seues dues últimes interlocutòries, hom (un mateix, molts periodistes, professionals del dret) s’adona que estan prenyades de prejudicis ideològics. Es dedueix que abans que els actes el que es castiga és el pensament i la creença independentista. Ergo, com que ets independentista, tu potser no, però hi ha uns tercers que continuen estant disposats a proclamar la república catalana. Per la mateixa regla de tres, per poc que se l’acusés de presumpta homòfoba, M. Elósegui, la nova magistrada del Tribunal Europeu de Drets Humans, hauria d’estar engarjolada preventivament?

El més difícil d’entendre no són els delictes, sinó que puguin reincidir-hi. ¿Què poden fer de reiteratiu que sigui delicte: acudir en alguna mani a favor dels presos polítics; sortir a cantar per la república; penjar un llaç groc al balcó de casa seua, escriure articles a favor del dret a l’autodeterminació i de la república? Què més se suposa que poden fer quan tothom qui pensa en independència està tant o més fitxat, vigilat i controlat que un jihadista? O seguint la lògica del magistrat, ¿serien reincidents perquè els dos milions cent mil votants a partits sobiranistes en les darreres eleccions són presumptes culpables d’un nou possible delicte de sedició i rebel·lió, si els diputats que els representen gosen parlar en el Parlament d’alguna cosa similar a república, dret a l’autodeterminació o referèndum?

FUTUR

A pesar dels setanta escons, quan es té al clatell el canó de la pistola de tots els aparats repressors de l’Estat, l’independentisme, en la intimitat, es pregunta si se’n sortirà, L’unionisme, també, malgrat que gallegi nerviosament tot i tenir tots els ressorts de l’Estat al seu favor i, no ho oblidem, la aquiescència i, quan convé, el consentiment verbal, dels mandataris europeus. En la batalla entre uns i altres, l’Estat creu que ha guanyat. Però no hi ha cap evidència clara des del punt de vista polític, més enllà del nombre d’abatuts, ferits, empresonats, exiliats, (que sí que en aquest cas, en té més l’independentisme que no pas l’unionisme). Però la guerra no l’ha guanyada l’unionisme. És més, quan ha semblat en el passat que l’havia guanyada (per exemple, en el final de la guerra civil), tampoc se’n va acabar de sortir. Formalment, no s’ha signat mai cap suspensió temporal provisional de les hostilitats. Cap negociació. Més aviat fa la impressió que a qui li convé que el foc continuï actiu són alguns dels personatges, piròmans professionals, sobretot del PP i de Cs. En realitat, de moment, no ha guanyat ningú. Ni l’independentisme, perquè no en té prou amb dos milions cent mil persones a favor. No és un tema de la llei d’Hont. I tampoc l’unionisme, perquè sap que només pot imposar-se a Catalunya a base de violència. La mania independentista ve de lluny i durarà, si no s’hi posa remei, fins al dia del judici final. Són tan òbvies les coses que cansa repetir-les tantes vegades.

Per al secessionisme el futur només es pot plantejar a base d’ampliar la base independentista. Per anar bé, en quatre anys, s’haurien de doblar els dos milions cent mil convençuts. Sense quantitat, insistim, no hi haurà república. L’èxit més important del creixement exponencial els darrers anys de l’independentisme s’ha degut, precisament, al fet que s’hi han sumat els realistes. Els qui han vist en la república catalana una millora de vida global. Cal tenir en compte que la maquinària de l’Estat ja ha produït tots els independentistes de què era possible. I vist el desequilibri de forces entre uns i altres, només hi ha una sortida: recuperar la Generalitat amb totes les seues limitacions i governar per ampliar la base. La crua realitat és que ens hem comptat fa poc dues vegades i malauradament no s’ha traspassat cap llindar satisfactori.