6 de juny del 2018

NO PENA, SINÓ POR

No sé si en algun altre país del món algun manaire ha arribat a dir les animalades que s’han dit a Espanya en els temps contemporanis. Una de les últimes fa: “el independentismo me preocupa mucho más que lo que haya robado el PP”. Un pensa que, després del que va vociferar Millán-Astray davant Unamuno, “viva la muerte, muera la intel·ligència”, o un tal Queipo de Llano explicant que l’objectiu de la sublevació contra la República era “convertir Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fàbrica i Barcelona en un inmenso solar”, ja no es podia dir unes barbaritat més desaforades. Doncs, sí, no passa dia que a Espanya algun governant, fent ús de la seva supina ignorància, mala bava o facultats mentals deteriorades, esputi insults de la magnitud que el president Torra “és un nazi”. Amb la mateixa ràbia que la d’un tal Galinsoga que descarregava la seua bilis amb aquell famós “todos los catalanes son una mierda”. És tan bèstia el que s’ha sentit a dir i a escriure contra Catalunya, que ni la vergonya aliena pot impedir que sentim un fàstic vomitiu davant tant energumen. Un tal Mayor ho sintetitzava així: ¿Por qué voy a condenar el franquismo si representaba a la mayoría de la sociedad?".

A aquesta gent els traeix la ràbia, la impotència i la baixesa moral. Però en d’altres, la seua petulància i prepotència. Recorden aquella frase de l’incombustible gallec que sentenciava: “Y si se ponen tontos, se les pega un cañonazo y punto!"? O aquell president valencià que se sincerava dient que estava en política para forrar-se. O el que afirmava aquella alcaldessa madrilenya del relaxing cup: “Los mendigos son una dificultad añadida para la limpieza de las calles”. De dretes, d’esquerres, de centre de tots els temps han competit per veure qui la deia més grossa. Recorden aquell expresident socialista que sentenciava amb la suficiència d’un catedràtic allò que “el terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”? Ah, i encara hi ha les que et fan plorar d’emoció, com quan et diuen que estimen Catalunya a pesar dels catalans. Voltaire escrivia cap a 1750 que, mentre Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, els seus veïns no hi ha manera. Necessiten per sempre no només un boc expiatori de tots els mals d’Espanya, sinó una justificació del seu malestar.

31 de maig del 2018

CATALUNYA SEMPRE (A LES ENTRANYES)

Catalunya és multicultural, multiètnica, plurilingüe, multiforme i multicolor. A Catalunya hi ha de tot: catalans, espanyols, forasters, turistes, immigrats, apàtrides i passavolants. Normalment hi conviu gent que se sent tan catalana com espanyola, gent que només se sent catalana, la que només se sent espanyola i gent a qui tant se li’n fot. Catalunya ha estat i és el bressol de personalitats que han excel·lit, a nivell del món, en tots els camps del saber científic i tecnològic, de les lletres, de les arts, de la política, de l’economia, de l’esport. Personalitats que han creat la substància de la història de la nació catalana. Però, també, curiosament, és la terra (región de España, comunidad autónoma o patria chica), d’on han sorgit els anticatalanistes, antinacionalistes i, el que és més lamentable, els anticatalans, més viscerals d’Espanya i, segurament, del món. Aquests espanyols nascuts i criats a Catalunya han estat i són la màxima expressió del nacionalisme espanyolista espanyol. Un nacionalisme de raça que no té res a veure amb la Constitució ni amb la democràcia i sí, en canvi, amb la catalanofòbia reactiva a qualsevol expansió del catalanisme o manifestació exultant de catalanitat. Qualsevol menció a nació catalana és interpretada com una amenaça a la integritat d’Espanya, però per sobre de tot una puntada a l’estómac on es cova el famosíssim orgullo de ser espanyol.

Que s’ha d’espanyolitzar Catalunya és una de les consignes més velles de l’espanyolisme modern i contemporani. En nom de la defensa de la Constitució (i l’Estatut !) es demana, des del nacionalisme espanyolista, mà dura contra els qui han gosat posar en perill la unitat d’Espanya. I és clar, mà dura no vol dir ni 155 ni presons provisionals per a uns quants colpistes. Mà dura serà la que posarà en pràctica qui guanyi la cursa electoral. El qui demostri ser més radical contra els sobiranistes i el seu desvergonyiment. No deixa de ser curiós, dèiem, que qui lideri aquesta croada a mata-degolla contra l’ADN colpista del catalanisme cultural i polític sigui un catalanoespanyol de nom Albert. Com no deixa de ser-ho que sigui un altre espanyolitzat de segones, també anomenat Albert, qui hagi esdevingut el pallasso més patètic d’Espanya, inventor d’una de les fantasmades més estúpides dels temps moderns contra Catalunya.

23 de maig del 2018

LA SOLUCIÓ

Per acabar amb el tema dels catalans díscols, colpistes, satànics, nazis i similars, algú ha tingut la genial idea que Espanya surti de la UE i així pugui actuar amb tota impunitat i contundència contra aquesta xurma, encara que, durant uns dies, uns mesos, se la carreguin justos per pecadors i s’hagi d’actuar arreu de Catalunya i molt especialment a la Catalunya de l’interior, la més i contumaçment separatista. Se li ha acudit que, sense el dogal de l’obediència a la Comissió Europea i als països que hi tallen el bacallà, que han demostrat ser col·laboracionistes amb els separatistes, es tracta d’actuar no pas utilitzant cirurgia fina, sinó enèrgicament, dràsticament i fulminantment. I ho ha exemplificat més o menys així: ocupació estratègica de tot Catalunya per l’exèrcit i l’armada i una selecta representació dels cossos d’elit entrenats en la guerra de guerrilles i en la guerra tecnològica i psicològica. Bombardeig controlat dels punts més emblemàtics i simbòlics de la ciutat de Barcelona, com el camp de futbol del Barça, la Sagrada Família i la Biblioteca de Catalunya, fer unes passades per la muntanya santa de Montserrat i els monestirs de Poblet i Santes Creus.

Per completar la inoculació del terror, caldrà arrestar tants antiespanyols com faci falta (si són dos milions, doncs, dos milions) i intervenir els comptes dels principals instigadors i patrocinadors de la separació d’Espanya. Naturalment, tots els mitjans de comunicació afectes al colpisme secessionista, òbviament TV3 i Cat ràdio, a fi de falsejar sistemàticament la realitat, alimentar la por i el terror sobre la ciutadania, per dissimular, si cal, la violació sistemàtica, si més no temporalment, dels drets individuals i universals i per maquillar l’estat de setge encobert. Diem encobert, perquè formalment l’ocupació s’hauria fet amb l’aval del Senat, del TC, de tot el ventall de partits unionistes, òbviament amb la logística dels altaveus mediàtics corresponents, i el suport intel·lectual d’uns quants catedràtics, juristes i observadors internacionals. Creu aquest estratega que, després de fer net i d’arrasar tots els focus de possibles rebrots malignes, operació que podria durar a penes uns mesos, asseguraria una pau espanyola almenys per a un període de 50 anys, tal com preveia el general Espartero, a mitjan segle XIX per mantenir-los a ratlla.

16 de maig del 2018

ELS QUI MANEN

Tal com es pregunten els politòlegs M. Albertus i V. Menaldo en el seu estudi Authoritarianism and the Elite Origins of Democracy, un servidor també s’interroga per què la democràcia espanyola està derivant cada cop més cap a l’autoritarisme. Resposta resumida: les elits de la dictadura van deixar molt ben lligada la Transició amb el disseny tant del sistema electoral i el rol dels exèrcits com del sistema de control del poder judicial i el Tribunal Constitucional. I hi afegiria, amb la facilitació legislativa perquè el poder econòmic no deixi mai de manar i que els qui governin s’atenguin a les conseqüències si mai tenen la temptació de modificar el seu estatus. El poder econòmic que, a més a més de d’ambicionar sempre una riquesa més gran, fa servir tots els mitjans del sistema polític que tutela, especialment els mitjans de comunicació de masses per fabricar el relat del que és veritat i del que és mentida, del que és bo i el que és dolent. El poder econòmic (en aquest club no són més de cinquanta manaires) que, amb el més pur estil del que denunciava el marxisme, alimenta generós els opis de les masses, o, fins i tot, de tant en tant, deixa que una certa dissidència remugui pels carrers. Un poder econòmic que, igual que va permetre que González creés l’aparença de la Transició, quan el titella de torn se li escapava del control, va organitzar una espantada general un mes de febrer perquè les aigües tornessin a mare.

Un poder absolut de quatre sàtrapes (amb connexions amb els socis del club d’arreu del món) que, de fa un temps s’ha cansat de Rajoy, perquè els seus han allargat més el braç que la màniga, i han fabricat el deus ex machina de Rivera que ha de desembussar teatralment el clavegueram i descabdellar la madeixa catalana. Teatralment, perquè un cop l’hauran hissat fins al podi del poder aparent del govern de l’Estat, el faran ballar al so de sempre. El medicaran perquè no s’alteri i li donaran la corda necessària perquè tragui la brossa del camí que el secessionisme ha escampat ja fa massa temps. L’únic dubte que se’ls planteja, però, és saber amb quant peixet es poden conformar els dos milions i escaig de catalans que, de moment no han desistit de la seua dèria, malgrat el bastó que se’ls està administrant. Si el peixet no funciona, els socis europeus diran alguna cosa si acaben amb les autonomies?

9 de maig del 2018

CORPORATIVISME

Hi ha funcionaris que són autoritat pública. Que tenen reconegut el principi de veracitat. Que el que diuen va a missa. I, en tot cas, ja vindran els altres repicant, que vol dir que, quan escaigui, ja contradiran. Són cossos de funcionaris d’alt nivell, que conformen l’elit dels servidors públics, diguem-ne, molt particulars. Amb estatuts orgànics especials i atribucions excepcionals. Han hagut de superar unes oposicions difícils. Les més difícils, segurament, de les oposicions que es fan i es desfan. I és clar, s’han guanyat un aura de gent intocable, tant que sense ells l’Estat no podria funcionar de cap manera. Tant que, si fos el cas que l’Estat tingués un buit de poder polític, gràcies a ells funcionaria igual i, potser millor. En fi, que són imprescindibles. Recorden la sèrie britànica Sí, ministre?, doncs això, però sense conya. Malgrat la deïtat que encercla tan venerables testes funcionariats i les proteccions que tenen les seues cledes o els seus despatxos, alguna rara vegada, ha aparegut una pobra ovella negra. Tot i ser molt estrany, l’altíssima responsabilitat de les obligacions pot ser que hagi erosionat la intel·ligència, la consciència o la voluntat d’un col·lega. Encara que també podria ser que el col·lega-ovella-negra hagués ocultat prou sibil·linament algun dèficit psicològic i que amb el temps aquesta mancança l’hagi limitat a l’hora d’acomplir amb solvència la seua sagrada missió.

Mentre aquesta ovella negra no surti a pasturar sense control no passarà mai res. Tancada a la cleda i tenyida amb el color de la resta del ramat, molt serà que s’hi fixi algú. Però, tot i així, si mai es donés el cas que s’esgarriés i, posant-se en perill ella mateixa, posés en dubte l’honorabilitat de la resta i els situés al llindar d’algun abisme, no dubti ningú que s’activaria el ressort automàtic d’un codi d’honor que obligaria tota la cleda a la defensa dels interessos corporatius. Arribats en aquest punt del tot excepcional, ja no es tractaria de defensar l’ovella negra sinó que aquesta no contaminés l’òrgan. És inimaginable que algú pogués arribar a sospitar que la cleda està contaminada o empestada. La corporació d’interessos es protegiria amb les dents i, si calgués, fent una aliança amb el llop més ferotge de la contrada. Seria absurd, no?, que l’Estat castigués un dels òrgans a través del qual es governa.

2 de maig del 2018

EL TRIOMF DE LA INDECÈNCIA

Un tal senyor Valls, un fracassat de la política a França, sembla ser que podria ser candidat a l’alcaldia de Barcelona per Cs. Aquest Valls és el típic exemple de persona d’origen català que s’ha autoodiat des que té ús de raó pel fet de tenir l’origen que té, i ara que ja no té ofici ni benefici ha pensat amb l’ajut del Sr. Rivera, SCC, i algun altre amic, que podia compensar el seu malestar normalitzant el seu espanyolisme, és a dir el seu anticatalanisme. O el quer és el mateix, la seua renúncia absoluta a la més mínima traça d’identitat catalana que li hagués pogut quedar en el fons de no sé quina part del seu cos, de la seua ment o de la seua ànima. Se n’aprèn tant de les absurditats que ha desvelat el procés en adalils de la inviolabilitat de la unitat de la pàtria! I tan poc de la manera de dir i de comportar-se dels xerraires oficials del PP. I de l’analfabetisme de dirigents del PSOE, de Cs, i de tants que gallegen que són els evitadors de la desintegració d’Espanya. Si l’escola ensenya a seleccionar la brossa segons el tipus de residus i dipositar-la al contenidor corresponent, però els fills veuen que a casa seua els pares no fan res del que els han ensenyat, què passa? Si l’escola i la majoria de famílies ensenyem que no s’ha de mentir, que s’ha de dialogar, que no es pot menysprear el contrari, que s’ha de ser educat en les formes, en les paraules i els fets, quin exemple reben els fills de l’entorn del clavegueram de la política, d’un determinat periodisme, i dels incendiaris professionals?

Alguns subjectes dels poders de l’Estat, han aconseguit normalitzar la prostitució del sentit literal de paraules tan sagrades com democràcia, veritat, honestedat, odi, terrorisme, colpisme o veritat. Comprovem un cop més que la veritat només la té el qui té la força. No la força de la llei, sinó la llei de la força. Igualment, passa amb el que és democràtic. Qui interpreta el que és democràtic són els poders de l’Estat, que és l’únic que té la legitimitat per interpretar-ne el recte sentit. Ara resulta que el que és estatutari ja no ho decideixen el Parlament de Catalunya, la majoria de la cambra i els seus treballadors qualificats, sinó la Sra. Soraya o el Sr. Méndez. El que és constitucional, abans que el seu tribunal es pronunciï, ja ho ha decidit l’executiu de Rajoy. I algunes sentències, també.

25 d’abril del 2018

MEMÒRIA HISTÒRICA

És una desgràcia ser ciutadà d’un Estat que en el tema de la memòria històrica és una nul·litat. És penós que hagis de sentir-te avergonyit davant el món perquè el govern del teu Estat es vanti de no dedicar ni un cèntim a desenvolupar la llei de Memòria Històrica. És menyspreable que el govern del PP hagi suprimit l’Oficina de víctimes de la guerra civil i la dictadura. Insultant, que el congrés amb el vots del PP, Cs i PSOE hagi rebutjat la reforma de la llei d’amnistia. Una llei que preveia, una vegada més, investigar els crims del franquisme, que per cert sí que intenten fer-ho Argentina i Mèxic, malgrat les traves que hi posa el govern del PP. Una reforma de la llei que el Comitè dels Drets Humans de l’ONU ve denunciant des de fa anys, i que l’Estat desoeix pertinaçment. Sí, és una desgràcia no poder viure a casa teua d’acord amb els teus principis, els teus ideals, els teus avantpassats, la majoria dels presents i les projeccions de futurs més lliures. Ara, aspirar a la independència, és el pitjor delicte del món. Ets una mala persona, naturalment un malíssim espanyol, i és molt probable que pateixis algun trastorn neuronal.

En conec uns quants que s’han fet independentistes pel fàstic d’haver de viure en un Estat en què impossible poder saber on són enterrats el teus parents morts a la guerra civil, dels quals només tens la sospita que foren abocats en fosses comunes, talment animals empestats. En sé d’uns quants que han abraçat el credo secessionista per evitar de ser còmplices directes o indirectes de l’existència del Valle de los Caídos, la fossa comuna més colossal del món, on no hi ha hagut manera de saber qui són 12.500 cadàvers dels més de 33.000 mil que hi són sebollits. Amuntegats en taüts que es podreixen sense poder fer el que la gent normal i corrent fa amb els seus morts. Un Estat a qui importa un rave que hi hagi encara, després de vuitanta anys del final de la guerra, més de 100.000 persones desaparegudes o més de 30.000 casos de nadons robats. I que se senti tan còmode amb entitats que exalcen, glorifiquen i la figura del dictador que va causar, amb tots els seus sequaços, tota aquesta carnisseria i ignomínia. Aquesta setmana, per ordre judicial, no pas per la voluntat dels de sempre, haurien de començar les exhumacions al Valle de la vergonya. Ho impediran els pacifistes de la Fundación?

18 d’abril del 2018

ESTAT D’EXCEPCIÓ

La novel·la negra sobre l’independentisme català es va tornant cada dia que passa més truculent, més violent, més criminal. Si no tenien encara imatges de violència, perquè embrutar cotxes policials i pujar-hi a sobre era molt retorçut considerar-ho terrorisme, ara ja les han aconseguit: uns encaputxats sospitosos de ser el braç armat dels CDR han cremat contenidors, han llençat artefactes explosius, i han mostrat una actitud assassina contra l’autoritat. L’Estat ja té clar que la violència s’ha instal·lat en el secessionisme i, per tant, ja té la justificació objectiva, probatòria per passar a l’acció directa. L’Estat està en perfectes condicions de deixar-se de collonades de proporcionalitats repressives policials i d’inofensius 155, per pitjar el botó nuclear de l’article 116 de la sagrada Constitució que regula, entre altres, l’estat d’ excepció. Aneu en compte, independentistes, perquè això s’ha d’acabar de soca-rel, com li he sentit dir a Jordi Cañas. Quan tens un fotimer de potencials i presumibles terroristes manifestant-se dia sí dia també, l’Estat no pot badar, si no vol que tot se’n vagi en orris. De soca-rel, sí senyor, tal com van fer alguns antecessors il·lustres de nefasta memòria. Amb no massa bons resultats, per cert, perquè, si no, com és que en ple segle XXI hi ha més de dos milions de separatistes? Els teòrics dels exterminis ja fa anys que han demostrat que no és possible eliminar el bé ni el mal. Sempre rebroten. I ho fa perquè les ideologies, les creences no són precisament unes herbetes campestres.

Si ni els CDR ni Òmnium ni l’ANC ni l’AMI ni la Crida no s’acovardeixen, i qui sigui que porti un llaç groc ofèn perquè ni Escòcia, ni Alemanya, ni Suïssa ni Brussel·les decideixin no extradir Puigdemont, ¿és possible que l’Estat acabi canalitzant la seua ràbia a través de l’aplicació de l’estat d’excepció amb l’excusa que cal atallar, de soca-rel, revoltes i alteracions greus de l’ordre públic i la pau social? Provem-ho. A veure si amb detencions indiscriminades, si suspenent la inviolabilitat del domicili, si prohibint tota mena de publicacions, emissions de ràdio i televisió, si tancant teatres i cinemes; si dissolent qualsevol reunió i manifestació, si prohibint la circulació de persones i vehicles en determinades hores i llocs, i algunes galindaines més, ho resolem això, oi ciutadà Jordi?

11 d’abril del 2018

NAPS I COLS

Si m’hagués atrevit mai a comparar la Fundación Francisco Franco amb Òmnium Cultural, mon pare i ma mare m’haguessin bufetejat amb una certa violència, amb la mateixa intensitat que si m’hagués posseït, temporalment, un dimoni de l’infern. Si m’hagués sentit dir una cosa així el meu veí, home de tros i tractor i poc amic de collonades secessionistes, m’hauria clavat una puntada al cul i m’hauria tractat de carallot, de ruc més que ruc, a veure si llegeixes una mica més. Resulta que en aquesta Espanya tan moderna, tan democràtica, tan exemplar, tan de tot, és normalíssim que hi hagi milions i milions de persones que trobin exemplar el llegat de Franco i li retin un culte de sant. Com tant o més normal que n’hi hagi si fa no fa que trobin que és tan abominable la Fundación com Òmnium Cultural, una entitat civil que defensa pacíficament i democràtica la llengua i la cultura i els ideals de llibertat del poble de Catalunya, i que precisament per això mateix els poders de l’Estat tenen empresonat el seu president. Demencial! Precisament, per situacions com aquestes hi ha milions de persones a Catalunya i a altres indrets de l’Estat que desitgen marxar d’Espanya.

Quan no existien tantes fonts d’informació, ni xarxes socials ni diaris digitals, et preocupaves per les coses generals i només et sobresaltaven les atrocitats canibalesques. Ara, amb tantíssima artilleria informativa i de tots els calibres, no pots deixar d’adonar-te, al segon, de la quantitat de barbaritats i obscenitats que el ramat ingent de neandertals patris perboca a cada cantonada, com si hi pixés una gossada per marcar el territori de la incultura, de la ignorància supina, de la grolleria, de la incivilitat més penosa del món. Ara que saps que n’hi ha tanta i tan ferotge, d’imbecil·litat, t’esfereeixes. T’esgarrifes de viure rodejat de tanta hiena. De tanta fera que per portar un llaç groc o exhibir una estelada se’t cruspiria de viu en viu. Que per parlar de presos polítics et tallaria la llengua en rodó. Manifestar que no creus en la unitat de la pàtria espanyola és més perillós que apostatar. Si apostates de la fe catòlica però ets simplement una bona persona, és possible que, quan et moris, el Creador t’eviti la pena de l’infern. Però si ho fas de la unitat de la pàtria, és més que probable que acabis a l’infern de la masmorra més terrible de la terra.

4 d’abril del 2018

NI L’UN NI L’ALTRE

El sentit comú ve a dir que la Sra. Inés no serà mai presidenta de Catalunya. La raó pura, però, ho constata. I sobretot, el seny ho corrobora. El seny aquesta mena d’ADN catalanesc que només es té si t’has impregnat de catalanitat des de la mateixa concepció materna. De la mateixa manera, deduïm que el Sr. Albert no serà mai presidente del gobierno español. Un personatge que manifesta sense cap circumloqui ni desvergonyidament, el seu odi visceral al nacionalisme català i rabiosament contra l’independentisme només pot ser president de la seu pròpia fundació quan es jubili. No, no pot ser mai ningú president de Catalunya aquella o aquell que celebri que hi hagi polítics catalans empresonats i exiliats. Que es refereixi al president Puigdemont com a colpista. Mai, des del 1975, ningú no havia alterat tant la convivència a Catalunya com el PP i els acòlits, els més bel·ligerants, de Cs. Mai no hi havia hagut un silenci tan clamorós davant el conflicte català com el que manté el PSOE. I una actitud tan insolidària del PSC i els Comuns. Els qui encenen els focs, denuncien el “sectarisme” de TV3, els qui, si no fos pecat i penat per la llei, ens cremarien a la foguera més pública de cada poble i ciutat, els qui han dissimulat l’odi, la rancúnia a través de relats novel·lescos de la comissió dels delictes més repugnants de l’Estar espanyol, més que el terrorisme armat!, aquests no governaran mai Catalunya.

Els qui diuen qui ha de presidir Catalunya, què ha de fer el president del Parlament, són els mateixos que ens recorden què és democràtic i què no. Són els mateixos que voldrien intervenir o clausurar TV3 i Catalunya Ràdio, que els repugnen els llaços grocs, que afirmen que no s’ensenya el castellà a les escoles i que en aquestes s’adoctrina en el secessionisme. Que, des de la seua restauració, la Generalitat només ha estat al servei dels sobiranistes. Que se’n riuen quan empresonen part del Govern. Que comparen manifestacions ciutadanes pacífiques de signe independentista amb aixecaments violents tal com feu un tal Tejero pistola en mà a les Corts espanyoles. O que, quan anem a les urnes, votem malament, perquè més de dos milions de catalans no els voten a ells. I són aquells que aplaudeixen animalades d’un columnista del Mundo que gosava a escriure que “la guardia catalana de Poncio Pilatos mató a Jesucristo”.