26 de setembre del 2018

QUOUSQUE TANDEM

Espanya encara no és un estat fallit, malgrat Rivera, Casado i els ultres de Falange i similars. Per sort, la major part de les noves generacions, malgrat la reproductora que continua generant i adoctrinant riveres i casados, malgrat el 5% de membres de la judicatura que consideren colpistes Puigdemont, Jonqueres i la resta d’ empresonats i exiliats catalans i els titllen de fills de p*, la majoria del jovent que s’haurà de fer càrrec de governar-nos no són cecs ni sords, i han tingut l’oportunitat d’estudiar, d’adquirir sentit crític i de rodar món i comparar democràcies i subtileses polítiques i pràctiques democràtiques. Sí, són capaços de distingir el cop d’Estat de Franco i la proclama simbòlica d’independència de Catalunya de fa un any. I entenen que en democràcia, la política i els poders de l’Estat no poden actuar per venjança. Comprenen que el pacte social passa per respectar les idees antagòniques, però per sobre de tot complir amb el deure primordial de preservació de la llibertat de pensament i d’expressió individuals i col·lectives. Per això mateix que sabem que la gran majoria de les noves generacions ja no són hereves del franquisme ni del feixisme, no acabem d’entendre com és que suportin l’estafa generalitzada i permanent de la Univesidad Juan Carlos I o la injustícia i indecència de tenir entre reixes persones per les seues idees o, encara, artistes que fan paròdia o critiquen obertament la llosa franquista que sustenta, amb centenars de metres cúbics, l’Espanya dels qui menteixen descaradament. Fins a quan han d’aguantar aquestes noves generacions?

Una bona part de la ciutadania de Catalunya, fa més d’un segle que té plantejats amb Espanya quantitat de memorials de greuges. Són moltes les generacions de catalans que amb el seu descontentament amb Espanya han propiciat que aquesta pell de brau fes algun passet endavant, normalment amb molt de dolor i de sofriment. Ara l’important és tenir el convenciment que moltes de les generacions que ens sobreviuran, encara que hi perdin bous i esquelles, aconseguiran que la democràcia espanyola sigui homologable amb les de més qualitat. Quan el grup musical Obeses canten Ens en sortirem, soc optimista i entenc que els que ens han de succeir saben que quan vam votar l’1 d’octubre de l’any passat, vam guanyar el més important: la fe en futur de la República.

19 de setembre del 2018

PRESSUPOSTOS i 155

Venim d’una crisi econòmica terrible per a les administracions (i de retop per als administrats i la ciutadania en general). El 155 ha estat una llosa afegida que ha paralitzat forçosament les polítiques públiques (És vergonyós com se n’alegraren alguns líders catalans de la seua aplicació, i amb quina perversa alegria van fer petar les dents tot i saber que perjudicava tots els catalans i les catalanes entre altres els seus propis votants!). Molt abans del 155, el govern d’Espanya ja havia activitat el control de les finances, factura a factura, que no era sinó una intervenció amb tota regla de la Generalitat talment unes manilles a tots els preceptes estatutaris. Els pressupostos prorrogats amb què estem sobrevivint són tècnicament un fre a qualsevol nova necessitat per afrontar els reptes que en qualsevol societat viva i dinàmica es plantegen diàriament. El límit de dèficit i la impossibilitat de crèdit són els dogals que forcen l’ofec quasi definitiu. I tot i així la Generalitat no ha tancat les portes ni els seus treballadors ni els alts càrrecs han defallit en cap moment d’aquest període llarg i pesat de vuit anys, ni han dimitit de res ni han mostrat cap signe de defallença. Hi ha ajudat les diputacions i la majoria de municipis, i també les butxaques i el temps de mols mecenes i voluntaris.

Un dia d’aquests es publicarà un informe sobre les conseqüències nefastes que ha tingut l’aplicació del 155. Conseqüències en tots els àmbits de la gestió pública i de la capacitat legislativa parlamentària. I és clar que ha afectat (perquè encara se’n reparen les destrosses) les àrees més sensibles de la societat. Realment, s’ha de ser molt cínic per acusar l’independentisme de perjudicar els catalans i les catalanes com dient ja que us heu portat malament, ara per culpa vostra tothom castigat. Ja feia mesos que la Generalitat estava econòmicament intervinguda abans del 155. Ja feia mesos que gairebé totes les incitatives parlamentàries estaven recorregudes al TC. Bé, doncs, com que Casado i Rivera han de demostrar qui puneix i humilia millor l’independentisme i tots els dimonis separatistes, urgeixen Sánchez a tornar a experimentar l’orgasme de la venjança amb l’aplicació renovada d’una versió més contundent del 155. Sobretot la que intervingui d’una punyetera vegada la Corporació Catalana de mitjans audiovisuals.

12 de setembre del 2018

QUANTS CATALANS?

Quantes catalanes i catalans estan a favor o no de la independència de Catalunya, és una qüestió que, de manera oficial, rigorosíssima, homologable internacionalment, sense intoxicacions ni amenaces, encara no hem pogut dilucidar. Les dades que manegem, els percentatges que s’exhibeixen per dir que almenys la meitat de la ciutadania de Catalunya no és sobiranista no tenen cap valor objectiu, perquè no surten de cap recompte oficial, malgrat els intents civils (amb garrotades i sang incloses) d’aproximar-nos-hi. Plantejar aquesta qüestió, tan elemental, tan simple, tan fàcil d’instrumentalitzar, ha posat al descobert la grandíssima incapacitat de la majoria de la classe política espanyola, de la seua intel·lectualitat i de les organitzacions socials, culturals, econòmiques i religioses, per donar-hi una resposta positiva. Quasi quaranta anys de democràcia no han de servit de res per superar els prejudicis, els essencialismes mentals, els murs cognitius, els mites fundacionals o les pors atàviques a una potencial nova disgregació de la pàtria espanyola, dels límits geogràfics de l’Estat o a la revolta d’una determinada part dels seus súbdits. A l’Estat, el governi qui el governi, li fa por saber empíricament qui vol la independència de Catalunya. No hi haurà mai, en l’horitzó dels propers cent anys, cap Constitució espanyola que reculli el dret a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya.

N’hi ha que compten els independentistes a raó de la gent que es manifesta l’11 de setembre. Sumen i resten i trauen la conclusió que el secessionisme va de baixa, que està cansat i frustrat i que la resistència li surt cara. Els altaveus unionistes fins i tot han arribat a dir que s’han com obligat les comunitats xinesa, paquistanesa i llatinoamericana perquè fessin nombre. L’unionisme militant especula sempre que el temps, acompanyat d’alguna sentència exemplar, d’algun cop de porra i d’algun exili forçat, juga a favor seu. Que en algun moment les diferències tribals entre els partits i moviments nacionalistes-independentistes esdevindran esquerdes irremeiables i el sufflé s’haurà desfet del tot, si més no fins a la propera flamarada generacional. Doncs, tot això és pura fantasia perversa com ho és la llei d’Hondt electoral. Si hi ha dues o tres o cinquanta Catalunyes, només es pot saber amb un referèndum d’autodeterminació.

5 de setembre del 2018

VIOLÈNCIA

És previsible que la violència de l’unionisme de la dreta i l’extrema dreta augmenti a mesura que ens endinsem en el moll de l’os de les icòniques Diada Nacional i 1 d’Octubre. Però aquesta violència, uniformada i armada, com que esperem que no sigui contestada pel secessionisme, malgrat que serà proclamat a tot arreu per VOX, C’S i PP que la culpa de tot és i serà dels independentistes, serà l’excusa perfecta no pas per aplicar un nou 155 més contundent i agressiu, sinó, com proposa el guru del periodisme orgànic del cavernicolisme mediàtic, el català senyor Marhuenda, aplicar una solució final: il·legalitzar els partits independentistes o suspendre l’autonomia. És a dir, liquidar els drets polítics d’una part de la ciutadania perquè tenen unes idees diferents de les seves. Algú, Albiol?, ja havia dit feia mesos que la “broma” de l’independentisme s’havia acabat. I com que ara no és legal bombardejar Barcelona ni ho són els judicis sumaríssims, i els empresonaments preventius dels capitostos no atemoreixen els “radicals” que es volen carregar la unitat pàtria, cal acabar amb la qüestió per la via ràpida (de moment, no cruenta).

En realitat, no són els llaços grocs els que produeixen la urticària insuportable dels unionistes units transversalment per furiosos ciutadans i ciutadanes, (ep, gent d’ordre i “mando”, cívicament exemplars!) de dretes, d’extrema dreta, falangistes, franquistes de tota la vida i pels mercenaris ocasionals; no, no són els llaços grocs el que els produeix una ràbia indescriptible, sinó el fet tan simple com que hi ha pensaments, idees, sentiments, voluntats i ideals més enllà dels seus. No és que no suportin no pas exactament els independentistes, sinó el mateix concepte. Si fossin sincers, tota aquesta colla d’espanyolíssims l’única reforma de la Constitució que defensarien seria l’eliminació de les autonomies. La millor manera de cridar a la concòrdia i a la convivència, a la llibertat i a la democràcia és retirar llaços grocs de la via pública, perquè resulta que el senyor Rivera, els seus afins o els de l’extrem absolut, tenen l’exclusiva del concepte d’odi, de violència, de democràcia, de tot. I quan es ve a dir, si fa no fa, que si l’Estat no protegeix els ciutadans dels deliris independentistes, cal l’autodefensa, ja no s’està invocant la fractura sinó un “a por ellos” sense pal·liatius.

29 d’agost del 2018

RECORDAR

Només som vius si podem recordar. Ho saben perfectament els qui són al costat dels malalts de memòria. També som vius si som recordats en algun temps, en algun lloc, en algun somni o en alguna fabulació. Moltes vegades, però, no podem oblidar el que voldríem oblidar. Quan ens hem fet fonedissos o invisibles, quan hem desaparegut dels escenaris habituals, sempre hi ha un indici que ens retorna. Generalment, són les casualitats. Possiblement la vida degui moltíssim a la contingència, a allò que pot ser que sigui alguna vegada en la nostra vida. Ens retrobem casualment perquè ens recordem d’ algú que ens remet, poc o molt, a algú altre, i aquest altre a tants d’altres amb els quals havíem ordit una trama invisible de convivències. Potser havíem coincidit tot votant en un referèndum, al supermercat, estudiant en una autoescola, a la perruqueria, a l’autobús, o compartint una fotografia de no sabem on. Quan ens anem fent grans, tenim més memòria del que està malament que del que està bé. Sobretot, dels mals del cos i de l’ànima. Recordem amb molta més vivesa les morts familiars, les dels grans amics i amigues. I, en canvi, el dolor i el patiment del món, de conèixer-lo de sobres i de presenciar-lo quotidianament, ens llisca, com una gota d’aigua, per la pell morta. I, com a molt, aquest patiment ens rodola polsos avall com una gota d’oli, si es tracta de la nostra malura i del dolor que ens ha de sobrevenir en qualsevol moment. O si es tracta de la mort que s’anuncia en cada lentitud dels nostres moviments i en la tardança a reconèixer el pas del temps com imparable.

I també sentim que som vius, si som capaços de recordar els nostres amors. O si hem estat prou entrenats per alliberar-nos de nosaltres mateixos i fondre’ns en els altres que ens estimen. De confondre’ns amb les pedres, amb les flors, els arbres, els rius, les aus i les bèsties. Només podem recordar si alguna cosa, alguna persona, algun esdeveniment, ens ha impactat suficientment com per haver-nos modelat com a persones. Som vius, si som prou ferms de caràcter com per mantenir les nostres conviccions. Però, també, si som de la mena de gent que, sense utopies ni projectes de futur, creiem simplement que igual que existeixen la bondat i l’honradesa, no podem evitar el mal, l’estupidesa, la mentida. Algú va afirmar que la memòria era malauradament un gran cementiri.

22 d’agost del 2018

PAISATGES

Paisatge és un mot que prové del francès paysage: “étendue de pays que l'oeil peut embrasser dans son ensemble”. Paisatge, dons, és tot el país que podem abastar amb la mirada. Tot allò físic que ens envolta i ens conté. I no només a l’abast dels ulls, sinó de tots els sentits. Però, fa temps, ha pres volada el concepte de paisatge immaterial. Una idea que ens remet al paisatge que hem interioritzat des que en tenim consciència. Ens referim al paisatge de l’ànima. Aquell que s’endevina en les nostres expressions afectuoses, en els valors que atorguem al que ens identifica, al que sentim nostre i ens situa en el món. Que determina alguns dels nostres comportaments. El paisatge, doncs, com a suma d’imatges mentals i percepcions dels sentits, les formes, els colors, els volums o les olors del qual són una extensió del nostre propi cos i una metàfora de la nostra ànima. Aquesta elaboració intel·lectual i sensorial del paisatge és la que ens explica com a éssers en el món i baules en la cadena dels temps que l’han modelat i conformat. Com no deixa de ser, en el fons, una projecció ideal del món imaginat o el món desconegut. Perquè, si fos el cas que ens hi transportés una força incontrolada o una aventura a cegues, no ens trobéssim perduts en l’horror del buit, de la terra sense muntanyes ni valls, sense pluja ni ocells, sense temps. Ni persones ni màgia.

Quan descobrim nous paisatges, probablement el que fem és identificar racons de nosaltres mateixos que mai no havíem explorat. Perquè, per més espectacle natural que existeixi i per més estrambòtics que siguin els éssers que habiten els nous mons, només seran nous de trinca si despullem la nostra ànima de tot el que la vesteix i l’alimenta habitualment i descarreguem el rodet de les fotografies dels àlbums dels nostres sentits. Només amb el despullament i el despreniment totals podem fer la simbiosi amb els altres paisatges. Per més que el món interior i el món físic siguin si fa no fa iguals a tot arreu, tindrem la il·lusió de fer noves panoràmiques, de construir noves imatges i sensacions en els nostres hemisferis cerebrals i els nostres plexes. Dibuixarem mapes de nous viatges interiors i direm que hem viscut altres vides, per més que com diu Marina Garcés, mai no viurem del tot en un món nou, perquè el futur, com ens ha ensenyat la modernitat, és el que no arriba mai.

15 d’agost del 2018

DE L’AMOR

A l’estiu ve més de gust parlar-ne. Fins i tot, hi ha qui diu practicar-lo amb molta més freqüència que quan fa fred. Però, en realitat, quan parlem d’amor ho fem com un sinònim de tots aquells sentiments que es relacionen amb l’afecte, el desig, l’estimació, la simpatia o la inclinació especial cap a una persona (o cosa o animal). És un amor amb complement: amor de mare i de pare, amor de Déu, amor entre germans, amor d’estiu o amor de temporada. El que fem, en aquests casos, és estimar o, en el seu defecte, enjogassar-nos. És l’afecte que perdura L’amor amor no pertany a l’esfera de la raó o de la lògica, sinó més aviat a tot el contrari. L’amor consisteix en un trastorn integral del nostre ésser, que es pateix tot de sobte o progressivament en el moment en què hom queda com imantat, impregnat, impressionat per l’efecte de la llum encegadora de la bellesa que contempla, i l’està transfigurant en una mena d’immaterial que sura per l’aire com un eixelebrat, i és balancejat ingràvid fora del temps i de l’espai. És quan diem que estem enamorats que podem parlar d’amor. Així, doncs, mentre a l’afecte correspon l’estimació, a l’amor només li correspon l’enamorament. Dit d’una altra manera, només quan t’enamores sents amor. Tota la resta de sentiments afectuosos pertany a l’àmbit de l’estimació.

Ara, si algunes frivolitats té l’amor són precisament tant la seua peremptorietat com la urgència a ser satisfet. Però al mateix temps, paradoxalment, el seu gran defecte és la seua la seua fragilitat, la seua efimeritat i la seua caducitat. Ja ho deia Òscar Wilde: l’única diferència entre un caprici i una passió eterna és que el caprici es més perdurable. De vegades, de tan efímera tan dolorosa, que aquell plaent i rar trastorn, per la incapacitat humana de resistir la potència o l’excés de l’imantament o de persistir en l’oradura o per la malura del desintegrament, es torna en desamor, odi o pura indiferència. Doncs sí, el problema de l’amor atracció, encantament, imantament, trastorn integral, és la persistència. Però n’hi ha un altre: la seva expressió verbal. No troba mai les paraules adequades per dir la intensitat estratosfèrica. Sempre és balbucejant. L’enamorat no troba mai els mots per expressar l’inefable. La desgràcia del miracle és quan només és una aparició, un forat negre, una simple il·lusió, un somni irrecuperable.

8 d’agost del 2018

BIONICS

Si estàs atent a l’evolució de la intel·ligència artificial o als progressos fenomenals de la robòtica, tens la temptació de pensar que s’està en el camí de la substitució ineluctable del que fins ara mateix encara considerem humà per inexpressius autòmats humanoides manipulables electromecàniment. Som en un estadi de la nostra modernitat en què fins i tot s’afirma empíricament que l’amor es troba localitzat en un raconet del nostre cervell, i és una simple resposta elèctrica nerviosa activada per un determinat neurotransmissor que al seu torn ha rebut una altra descàrrega d’una cadena d’enrampades. En un escenari en què hi ha persones que prefereixen substituir una mà del seu cos per una altra de biònica, em ve a tomb Alain Badiou, (un dels pensadors actual que més els recomano) quan afirma, amb una gran dosi d’ironia i de dramatisme alhora, que la premissa amb què s’identifica l’opinió generalitzada del nostre món és que no hi ha res més que cossos i llenguatge. Cossos reemplaçables per micromàquines i debats estèrils sobre la naturalesa dels significats del llenguatge. La lògica del nostre món respon al que Badiou en diu l’ètica de la víctima. El sentit del que és just i del que està bé, en el nostre món, només depèn de si som bons consumidors i si votem quan se’ns hi invita. Només així podem aconseguir la nostra seguretat i la nostra dignitat. Només així podem minimitzar el fet de ser víctimes del sistema, i apaivagar l’angoixa del càstig de l’exclusió social o la repressió.

El més preocupant és que el procés de robotització de la nostra humanitat farà que desaparegui la consciència sobre la nostra identitat. Si com bé diu Slavoj Zizek, (un altre pensador que també recomano vivament i que segurament segueixen amb devoció) el relat subjectiu de les nostres vides, o sigui allò que pensem que són les nostres vides, sol ser una mentida. I l’única veritat existeix en el allò que fem. Som el que fem i no pas el que diem que som i fem, imaginin què podem ser quan el motoret del cervell impulsa el nostre braç biònic a acaronar la galta biònica del nostre semblant. Si la veritat de les nostres accions només existeix en la mesura d’una mirada externa que observa i avalua els nostres actes, quin serà el valor moral del que fem si l’observador i interlocutor és un robot programat per esterilitzar-nos emocionalment?

1 d’agost del 2018

DE L’APATIA A L’ACCIÓ

Quan arriba la calorota, a molta gent ens agafa una desgana colossal. N’hi ha que en diuen desídia, abandonament, indolència, displicència, desmenjament, desinterès, indiferència. Amb prou feina ens arrosseguem fins a la nevera per beure sense parar. N’hi ha, però, que de la desgana passen a l’apatia. I de l’apatia a la depressió. Malament, quan sentim que no sentim interès per res, no experimentem plaer per i en res, quan no ens motiva res, quan només ens fa rutllar la rutina fisiològica i encara. Malament, quan han desaparegut les emocions, òbviament les passions, els interessos, les curiositats, les motivacions, i és clar, les enveges, les gelosies o les admiracions. Estaríem, és clar, davant un trastorn que cal que rebi tractament en profunditat. Però, fixin-se com canvien els significats de les paraules segons canvien els valors, les morals i els costums. Fixin-se com les paraules adapten el seu significat a les noves representacions de la realitat que els humans fem en la mesura que provoquem i experimentem canvis en la manera de treballar, d’alimentar-nos i de relacionar-nos.

Doncs, sí, en l’antiguitat hel·lènica, quan es parlava d’apatia hom es referia a l’absència de pathos. Es a dir, a la falta de tot allò que sent el cos i l’ànima: sensacions, emocions o sentiments, plaer o dolor, (per oposició a allò que hom fa). Manca de pathos, com a conseqüència de la capacitat del seu control. De tal manera que la consecució de la impassibilitat era una forma de saviesa. I el savi de l’assemblea la comparava amb l’ataràxia dels estoics i dels escèptics, que consistia a aconseguir, mitjançant l’entrenament del despreniment material, l’equilibri anímic ideal que posa fre a les pertorbacions i als torbaments de les passions, els desigs i les temptacions que ens sotgen permanentment i poden alterar el recte criteri, l’equilibri mental i l’harmonia dels moviments. L’ataràxia era el camí ideal cap a la felicitat. Similarment com fa milers d’anys ho han predicat les cultures orientals, la psicologia budista o la medicina tradicional xinesa. Què volem dir, aleshores, quan parlem de simpatia? Tan senzillament com sentir pathos amb els altres, en companyia de l’altre. I empatia? Doncs, penetrar en el pathos de l’altre, ser solidaris amb el seu patiment. I finalment l’antipatia, quan sentim aversió per qualsevol pathos.

25 de juliol del 2018

LA CRIDA NACIONAL

Després de pensar-hi dos segons, així que va arribar la invitació a sumar-nos al moviment de la Crida Nacional per la República, ens vàrem dir: és el que sempre hem reclamat els qui creiem que per a les grans empreses de país cal traspassar els límits dels partits. Fa uns quants anys que hi ha molta gent que ho veu això. I amb aquest objectiu va nàixer l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que es defineix popular. unitària, plural i democràtica. Així mateix es va constituir l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), i en aquesta línia s’ha anat reorientant l’Òmnium Cultural. Les fórmules Junts pel Sí i Junts per Catalunya, n’han estat les propostes electorals. Bé, doncs, la Crida Nacional és aquest nou intent d’aglutinar el màxim de camins i afluents que condueixen cap a la independència. Sempre que repassem els darrers resultats electorals, s’arriba a la mateixa conclusió: el secessionisme no depassa el 48% dels catalans. I sempre es repeteix el missatge que cal ampliar la base, que cal penetrar en els col·lectius on mai ningú fa cap oferta ni promet mai res. Passa que, tot i sabent que cal anar a la una, sempre sorgeixen els mateixos problemes de tipus domèstic, de caràcter anecdòtic i sobretot de protagonisme. Sí, els esculls són sempre els mateixos: no ser capaços de transcendir els límits dels personalismes, de les sigles, dels prejudicis ideològics o de les prelacions que prescriuen els estatuts de les militàncies a l’hora de fer llistes electorals o d’ocupar càrrecs.

Ho sabem tot sobre com conservar la fe en la causa catalana i quines fidelitats s’han de practicar i demostrar en relació amb els ideals nacionals. Coneixem quines són les dificultats del trajecte a fer, i som optimistes davant les capacitats per superar-les, però som, com a poble i com a organitzacions, uns mals estrategs. Fa anys i panys que no hem demostrat capacitat de coordinació de les forces polítiques, econòmiques i diplomàtiques per a aconseguir els objectius comuns. Catalunya gairebé sempre ha perdut la batalla de la consecució de la seua plenitud nacional per no anar mai a la una. Sempre ens hem perdut pels detalls, per pugnes intestines, pel lloc que els líders han d’ocupar en l’escalafó. Tant és així que no hi ha més remei que insistir indefectiblement que només fent pinya, sumant i sumant, es podrà acomplir la visió.