LES IDEES

Sempre s’ha dit que a l’espanyolisme tradicionalment l’ha preocupat més l’independentisme català que el terrorisme d’ETA. Quan no hi ha l’argument de les armes de foc, sinó el de les idees, el dels sentiments, el de la tossuderia secular en el manteniment de la mateixa idea de llibertat, hom sap que no hi ha cap exèrcit del món que pugui derrotar-los. Van assassinar Companys, i l’independentisme català continua ben viu. Han cregut que escapçaven els lideratges, amb la presó i l’exili, i probablement d’aquí uns mesos amb una sentència exemplar, i el moviment secessionista català s’ha afermat com mai i més que ho farà. Es va acabar amb ETA, però l’independentisme basc continua germinant en cada nova generació. La història dels herois i les heroïnes morts per llurs idees és molt extensa, però sempre hi ha energúmens ignorants que ho intentaran tot per extirpar-ne l’origen i la llavor i la seua descendència. I s’hi acarnissaran amb la certesa estúpida que hauran fet net per sempre. Pensaven que obligant Sòcrates a suïcidar-se acabarien amb la llibertat de pensar. Que portant Giordano Bruno a la foguera al Campo dei Fiori de Roma, s’acabaria amb l’ecologisme i el panteisme teològics. Contra el càncer de l’independentisme català, no hi ha medecina, senyor baró del PSOE! Sobretot perquè els tumors del seu mal no es poden observar a través dels microscopis ni en les anàlisis de sang i de teixit. Costa tant d’entendre que es tracta d’intangibles, senyors exterminadors!

La història n’és plena d’intents d’acabar amb els que molesten l’emperador, el sàtrapa, el dictador o el milhomes. Alguns executors ho van intentar, no fa pas tants anys, amb calç viva, amb forns crematoris, amb totes les barbaritats imaginables. Però, tot i així, heu-te’ls aquí, els jueus o els kosovars. L’humorista gràfic Forges deia que la violència se sol exercir quan es té por a les idees dels altres i poca fe en les pròpies. En el Judici al “procés”, curiosament un dels judicis més excepcionals contra les idees de la història de la “democràcia” espanyola, (segons els mateixos cínics acusadors de les més exemplars del món), no es podran contrastar idees. Perquè malauradament les idees dels processats ja han estat instruïdes com a delicte. I no només com un terrible delicte penal, sinó com un delicte moral contra el principi sagrat de la unitat de la pàtria.

PRESÓ O EXILI

A les envistes del judici, del prefaci del clímax del drama, no se’ns ocorre altra cosa que plantejar-nos un dilema entre l’exili de Puigdemont o la presó preventiva de Jonqueres. L’exili o la presó per motius polítics, poden ser cares de la mateixa moneda, però no són mesurables èticament, sinó que són estratègies diferents de resistència ètica i coherència ideològica. Com que sortien a col·lació, cal recordar que Ciceró, que ja havia patit exili en temps d’August, després que fou atrapat quan fugia de Marc Antoni, fou esquarterat i empalat, i, mutilat, exposat públicament. A Sòcrates, acusat pels benpensants atenencs de corruptor del jovent pel fet d’ajudar-los a pensar críticament, també van intentar exiliar-lo, sabent com sabien amics i familiars que el condemnarien a mort. I Sèneca, coneixedor que Neró el faria a trossets, es va suïcidar tal com s’esperava d’un vell patrici. Que t’hagis d’exiliar o que t’hagin d’empresonar per les idees és una aberració moral. Però no és mai una opció voluntària fruit d’una actitud moral. La presó o l’exili són situacions forçades, obligades. Quan el Sistema se sent agredit en l’amor propi respon amb ràbia, agressivament, venjativament. I davant la força bruta que instrumentalitza el Sistema o bé et fas el valent i t’hi enfrontes a cara descoberta per acabar convertint-te en un mort útil, és a dir, un màrtir, o bé tàcticament fuges o et deixes emmanillar.

Tàctiques o moviments d’una estratègia global la utilitat de les quals només es podrà avaluar amb el temps. Amb la perspectiva que proporciona l’avaluació del seu impacte en termes d’eficàcia o d’efectivitat per al moviment independentista. Però, al marge d’això, el que ens pertorba més són precisament les conseqüències psicològiques, emocionals, anímiques, que aquestes situacions produeixen en els individus que les pateixen i evidentment en el seu entorn familiar. La injustícia no rau en el fet de si causa algun dany irreparable en la incapacitació instrumental o en la inhabilitació per exercir lideratges polítics, socials, culturals o econòmics, sinó en la capacitat perversa d’anorreament mental, psicològic, espiritual, de la persona que la pateix. Si alguna cosa ens ha reconfortat fins ara de Puigdemont i de Jonqueres i de tots els altres empresonats o exiliats ha estat sentir que se sentien forts, serens i determinats.

SI...QUÈ?

En la darrera convenció del PP, fa un parell de setmanes, s’ha dit amb tota claredat que si Casado, -se suposa utilitzant la fórmula andalusa, és a dir amb Ciudadanos i Vox- governa Espanya, posarà ordre a Catalunya. Li clavarà un 155 que posarà els pèls de punta a tots els separatistes. De manera que serà tan durador i contundent que els colpistes es penediran tota la vida del seu desafiament a la unitat de la pàtria. Hem de deduir, per descomptat, que s’ocuparà la televisió, s’acabarà amb l’adoctrinament escolar i la immersió lingüística, els Mossos seran posats sota control de comandaments de la policia nacional i/o guàrdia civil, l’Estat recuperarà les competències sobre les presons. I és deduïble que, a part de destituir el govern, i de clausurar el Parlament, es procedirà a il·legalitzar l’Òmnium Cultural, l’ANC, l’AMI, els CDR i a perseguir els seus líders (i si escau, els seus afiliats). Òbviament, via decret es re-legalitzaran les corrides de braus i s’emprendrà una neteja radical de llaços grocs, estelades i qualsevol altra simbologia secessionista sigui on sigui de l’ampla i allargada geografia catalana, etc. I durarà fins que es faci efectiu l’objectiu d’acabar amb el separatisme. Fins que se l’hagi escarmentat de tal manera que no pugui piular almenys en mil anys. És això, oi, senyor Aznar?

Podria ser, doncs, que qualsevol focus de resistència, se les podria heure amb la legión. Passaria res si, davant les protestes de la població, es mobilitzés l’exèrcit i es decretés l’estat de setge? El Constitucional serviria d’alguna cosa? Les protestes de la UE farien cap efecte? On els construirien els camps de concentració, senyor Casado, Rivera i Abascal? Deia un dels presos polítics: si existís la pena de mort, ja seríem al corredor de la mort. És clar que no exagerem. Per més que els palmeros mediàtics vulguin maquillar-los ideològicament, l’unionisme de la dreta i l’extrema dreta està tan fart de Catalunya que la voldria veure com “un erial económico”. Quin espectacle, no?, observar –fins i tot amb un punt de plaent morbositat beneïda pels jerarques morals- la meitat dels catalans remenant contenidors, demanant caritat als espanyols, que tornarien a passejar-se pels carrers dels pobles i les ciutats catalanes reconquerides per a la hispanitat, tant o més ufans que don Pelayo victoriós en la batalla de Cuadonga.

EN CATALÀ

A Catalunya el català és llengua oficial. El castellà ho és a tot Espanya i, per tant, a Catalunya (i possiblement també si mai som república). L’article 6 de l’Estatut és molt explícit, tant que diu, en el 6.2, que “els poders públics de Catalunya han d'establir les mesures necessàries per a facilitar l'exercici d'aquests drets i el compliment d'aquest deure. D'acord amb el que disposa l'article 32, no hi pot haver discriminació per l'ús de qualsevol de les dues llengües”. Doncs, resulta que això, si parles en català en segons quins illots monolingües de Catalunya s’incompleix flagrantment. I, segons alguns testimonis, no només manifestament, sinó fanfarronament i amenaçadorament. No sé quants anys de democràcia i ¿encara no s’ha estat capaç de conquerir la normalitat del plurilingüisme de l’Estat espanyol? D’una diversitat lingüística reconeguda formalment i protegida segons la Constitució i que en alguns feus de la funció pública, dels servidors públics, s’oposin resistències a l’expressió i a la comunicació en català? Aquesta és la qualitat democràtica d’Espanya? Aquí l’única raó de pes inviolable, que prima per sobre de tota altra raó, és la religió de la unitat de la pàtria. Insistim, tots els altres drets inalienables, tota la resta de l’imperi de la llei, totes les garanties i les llibertats individuals i socials, tot el que conforma l’estructura i el funcionament de la societat i de l’Estat, està supeditat al principi suprem de la UNIDAD.

Però hem de ser clars. Tots els qui es queixen del català a Catalunya, en el fons, el que els passa és que no poden consentir que existeixi una altra llengua que no sigui l’espanyol. No és una incompetència de comprensió del català, és un problema d’admetre la diferència. Parlar català, en segons quins contextos i àmbits, per a aquests que sempre es queixen és sinònim d’antiespanyol, separatista i reu de delicte d’odi. Perquè diguem-ho tot també: per imperatiu de l’inconscient el catalanoparlant d’una certa edat se’n guardarà prou d’usar el català en una comissaria de la policia nacional, en un judici, en una caserna de la guàrdia civil o de l’exèrcit. O ¿quants dels que usen habitualment el català no dubten si fer-lo servir en un contracte qualsevol davant notari o registrador, en una visita mèdica en què el metge parla espanyol o en una reclamació d’un servei de telefonia?

L’IMPERI DE LA LLEI

Les altisonàncies de l’estil “per l’imperi de la llei” o “la mundialment reconeguda qualitat democràtica de l’estat espanyol”, són això mateix: ampul·lositats retòriques molt escaients en contextos on es tracta de justificar-se davant les crítiques, simular autocomplaença o mostrar una autoritat qüestionada. Podria semblar, fins i tot, que és una forma tòpica de parlar per parlar. Però, de fet, són frases que contenen un veritat com un temple. Impliquen una perversa concepció de l’autoritat de la llei. La llei, certament, és l’expressió de l’imperi del més fort, del més poderós, del que té majoria parlamentària. La llei per ella mateixa no és ni democràtica ni dictatorial, però sí que la llei i el seu imperi pot ser justa o injusta, humana i inhumana. És evident que la llei sense el context en què es dictada ni sense conèixer el subjecte que la formula no és res més que fraseologia. D’exemples el món n’és ple. El 1935, a l’encara república democràtica alemanya, ja essent canceller Hitler, es van promulgar les anomenades lleis de Nuremberg que excloïen els jueus de la ciutadania alemanya i prohibien els matrimonis mixtos. Unes lleis absolutament detestables que varen conduir a la “solució final” de milions d’éssers humans. El ple del Congrés espanyol va aprovar el 2015 la Ley de Seguridad Ciutadana, anomenada pels detractors com Llei Mordassa, una norma, que com s’ha demostrat, molt poc respectuosa amb els drets i les llibertats fonamentals de la santa Constitució, que està condemnant a presó cantants, actors, per delictes d’expressió.

I sobre el tòpic de la qualitat democràtica espanyola hauríem d’afinar també una mica més. Perquè els qui mesuren aquestes coses tan delicades, situen Espanya, en el rànquing del 2018 dels dinou països considerats democràtics de qualitat, en el número 19. Déu n’hi do!. Però si entrem en el detall d’avaluar alguns dels indicadors que es fan servir per mesurar aquesta qualitat, com la credibilitat dels governants, la confiança en els partits polítics, el nivell de transparència de l’acció institucional o la capacitat de capacitat i de a l’exercici real dels drets i llibertats individuals i civils, ens trobaríem que l’Espanya de l’excel·lència s’està decantant, perillosament, cap a les files de les democràcies defectuoses i escorant-se en alguns graus cap els sistemes autoritaris.

S’ESTÀ ACABANT DISSIMULAR

Si Catalunya deixés de ser espanyola, el senyor Casado, per exemple, no tindria arguments per fer cap mena de campanya. Principalment, perquè tots els altres, els de qualsevol àmbit de la política i de la vida, ja els hi ha pres Ciudadanos, Vox i tots els qui se situen quilòmetres enllà de la Constitució. La dretanització de la vida política espanyola, al ritme de l’europea no és tant el resultat de la ineficàcia i el fracàs consegüent de la socialdemocràcia i dels liberals, i evidentment dels mateixos sistemes comunista i capitalista, com d’un profundíssim cansament de la maquinària democràcia formal. De l’avorriment i el tedi a què ha arribat l’administrador d’aparences, el creador de virtualitats, el fabricant de caretes, simulacres i escenificacions teatrals diverses. Els manaires s’han atipat de fer veure que ho fan tot per al poble. Estan cansats de dissimilar que el poble els importa alguna cosa. I per tant, ha tornat a arribar l’hora de governar per a si mateixos amb cohorts immenses del súbdits a mercè dels seus capricis. Quan Vox, per posar un exemple ibèric, manifesta obertament, sense circumloquis ni cap mena de vergonya, que el feminisme, l’avortament, la diferència, el pluralisme o qualsevol relativisme són el flagell, la desgràcia o el càncer de la nostra societat que s’han d’extirpar sense contemplacions, està dient que la terra només pot ser dirigida pels qui són portadors de les essències pures de la suprema raça, la suprema religió, els suprems costums, la suprema llengua, la suprema masculinitat i la suprema riquesa.

En realitat, la dreta i l’extrema dreta dels nostres dies ja no fan propostes polítiques pensant en el benestar de la gent o considerant-la com a ciutadania, sinó que el seu missatge s’ha reduït a una amenaça constant contra tot el qui, sobretot socialistes, comunistes i nacionalistes bascos i catalans, ha perpretat la catàstrofe de la societat actual. La judicialització de la política no és res més que el reflex de baralles personals per dirimir qui és més espanyol, qui més amo de la constitució i qui més perdonavides. La política com a espai trobada de la diferència per al debat, el diàleg, per als acords i els possibles consensos, i per a la participació popular, està desapareixen del mapa. I, si els tribunals no els complaguessin, l’alternativa seria el pistolerisme.

BON ANY NOU

Malgrat la tradició del ninou i els astròlegs, la gran majoria de mortals seguim estant políticament on érem fa tres dies. I en els altres aspectes de la vida, continuem essent el que érem fa tres dies, només que tenim una mica més de gruix de passat, una mica més d’edat i les perspectives de futur amb les mateixes fantasies, utopies, i similars limitacions que ja imaginàvem fa escassament 72 hores. El ninou (en llatí anni novi) seria una mera convenció en el còmput del temps, si no fos que hom espera que li arreglin el sou, que no li augmentin els impostos, que alguna de les coses positives que auguren els horòscops s’acabi fent realitat, que els propòsits que hom es fa es portin a terme, almenys les primeres setmanes de gener, i que el canvi climàtic vagi prou lent perquè no ens agafi amb els pixats al ventre. Però, és clar, bona part d’això sol dependre dels qui han de fer pressupostos i aprovar-los. De moment, però, avui dia 2 de gener, encara tot està per fer. El refranyer ja ens avisa que per Cap d’Any no tots són bons auguris: si escau en dimarts, porta mal de cap; si és en dijous, porta mals de cor; si en divendres, mal de ventre; si en diumenge, ven els bous i no sembris. Com que enguany cau en dimarts, ja ho saben, aspirines.

Un servidor, tot i l’escepticisme en aquestes coses dels auguris i les profecies, sí que ha demanat als déus que Espanya no la governin ni Casado ni Rivera ni, mai tant!, ningú de Vox. Només llegint el que ens farien als catalans ja em veig organitzant un exili massiu a Bèlgica, Eslovènia, Kosovo, Macedònia o Armènia. I dic als catalans, a tots, perquè quan diuen què faran si governen, no discriminen entre independentistes i unionistes. Prometen, fixin-se bé, asfixiar les finances de la Generalitat!. S’ha de ser animal per fer-ho pagar fins i tot als teus! Fa l’efecte com si els catalans féssim més dolents encara del que són en realitat tots aquests polítics. Com si els féssim sortir la bèstia rabiosa que tothom devem portar a les entranyes. Si us plau, doctors, no hi ha algun altre remei per aplacar aquesta ira, que no sigui, com diu Aznar, aplicant una intervenció “a fondo de la autonomía catalana, sin límite de tiempo y de todas las instituciones"? Pagaran justos per pecadors. O sigui que la meua veïna del PSC no podrà veure la TV3? Qui ocuparà la seu de la Generalitat, un virrei?