NADAL SOSTENIBLE

A redós de la conferència del clima celebrada a Madrid, aquests passats dies, sense que hi hagi hagut cap compromís realment seriós per aturar o minimitzar els desastres que s’anuncien (apocalíptics sens dubte), pensava: a veure si en algun punt d’alguna ponència o en els debats apareix el tema de la sostenibilitat de les festes de Nadal i de Cap d’Any. He llegit d’ací d’allà però no hi he vist res sobre la qüestió. El cert és que en el nostre imaginari tradicional per aquestes festes fem excepció de tot, en nom sigui dit de la pau, de l’alegria, alguns fins i tot de la joia, de l’amistat, del perdó, de la misericòrdia, de la nostàlgia i de la reconciliació. Oblidem la dieta, aparquem, si el tenim, el nostre ideari anticapitalista, els patiments per estalviar algun euro, i aturem la guerra, si es que ens barallem a mort. No hi fa res si pequem una mica, només una mica, d’hipòcrites. Després tot ens serà perdonat: al confessionari, al gimnàs, al camp de batalla o a les rebaixes. Conscienciats com estem pel canvi climàtic, això sí, ens regalarem i consumirem artesanies, productes de proximitat, biodegradables, compostables, ecològics, i totes les restes, que se’n fan moltíssimes, les dipositarem als contenidors corresponents. I la majoria tindrem la consciència tranquil·la perquè ens haurem comportat més o menys tal com correspon als temps que ens toca de viure. Això sí, la voràgine compradora i deglutidora, per poc que puguem no ens l’haurem estalviat, segurament perquè el món el governen els missatges subliminals que per a ser feliços aquests dies hem de fer saltar la casa per la finestra.

A mi no sé què em passa que cada any per Nadal em venen a la memòria els versos de Salvat-Papasseit que diuen:

Els de casa, a la cuina,

prop del braser que crema, 

amb el gas tot encès, han enllestit el gall. 

Ara esguardo la lluna que m’apar lluna plena;

i ells recullen les plomes 

i ja enyoren demà. 

Demà posats a taula oblidarem els pobres 

-i tan pobres com som-, 

Jesús ja serà nat. 

Ens mirarà un moment a l’hora de les postres 

i després de mirar-nos arrencarà a plorar. 

Deu ser això, perquè si el missatge nadalenc d’esperança, de fraternitat, de solidaritat, de justícia, ens impregnés cada dia de l’any, ja en tindríem prou amb la celebració del free day i el nostre aniversari. Que passin unes bones festes!

UN(S) SAVI(S) DE TÀRREGA

Manta vegades la intel·ligència no és exclusiva de la capital territorial. A Tàrrega hi ha un dels lletraferits més savis de Ponent. Un tècnic municipal de cultura, per dir-ho d’alguna manera, que podria haver estat un dels alumnes preferits del Dr. Joaquim Molas, de qui sap més meravelles que els propis col·legues universitaris. El Xavier Garcia, que un dia em va fer conèixer amb pèls i senyals, a mi que era titulat administratiu de catedràtic de la matèria, qui era realment Emili Eroles, el llibreter targarí de Barcelona, amic de Salvat-Papasseit, dels primers a escampar pamflets per Barcelona contra les corrides de toros, i a practicar un anarcomisticisme que entusiasmà el propi Salvat i els antisistema dels anys seixantes. Xavier Garcia, personatge singular, d’un caràcter especial, és per resumir el millor coneixedor de l’obra i miracles de Manuel de Pedrolo. Però fora bo que hom sabés que és un bibliòfil de primera, un perspicaç i il·luminat creador i organitzador d’exposicions i, si els ha de ser d’utilitat, un assessor per als detalls més recòndits de la història literària de les cultures ibèriques. A Tàrrega, fins a mitjan gener vinent, s’hi exposa a l’Arxiu comarcal una trajectòria vital i poètica d’Anton Sala-Cornadó, títulada Un clam a la llibertat; un personatge amic i admirat per qui signa aquest article, que va voler deixar els seus papers al poble on va néixer. I, alhora, a la sala Marsà, Escriptors de pedra i ferro, compendi d’autors targarins dels segles XII al XXI, una il·lustrada història literària targarina, que, ve a ser una part de la història de la cultura catalana.

Ambdues exposicions són obra de Xavier Garcia. La de l’Arxiu amb la col·laboració del seu director, Carles Quevedo, i la de la sala Marsà, amb la de la regidoria de cultura. L’extraordinari de la qüestió, més enllà del contingut del que s’hi mostra, per a la majoria una descoberta gairebé miraculosa, és que el Xavier no sols idea, selecciona, i organitza el que s’exposarà, sinó que en pareix mobles, materials per sostenir i estintolar els materials, les formes de mostrar-los, n’afegeix sorpreses màgiques, en regula la il·luminació, en dissenya els complements informatius, i, si cal perquè sempre cal, fa de fuster, d’electricista, de camàlic, de restaurador i, només faltaria, de narrador i editor. No en conec d’altre!

Nadala 2019

En un cistell pel riu s’escola la Innocència.

Avui suren al mar milers de nens i nenes

que no odien ningú ni el mateix rei Herodes.

S’encalla en el joncar on s’amaguen els febles.

I en sentir bruit de daga voldria retornar

al ventre de sa Mare, al principi del món.

Josep Borrell, desembre de 2019

EL TEMPS DE LA POLÍTICA

El temps de la política no és el de les esperances i les il·lusions de la gent. Com no sol ser mai el temps dels problemes reals de la gent. La prova, una vegada més, la tenim en l’eterno differimento per a la formació d’un govern espanyol. I les preguntes sorgeixen a borbolls. La primera i més peremptòria: ¿és millor un govern d’esquerres que un de dretes per als objectius independentistes? I a partir d’aquí les variacions retòriques podrien ser: ¿quins són els objectius independentistes dels partits independentistes que tenen representació al Senat i a les Corts? ¿Ja són conscients aquests partits dels límits reals que tenallen els seus objectius en el marc del parlamentarisme espanyol? Si en són conscients i saben el pa que s’hi dona, de veritat aquests representants dels partits independentistes tenen alguna cosa a fer a Madrid? Perquè, en el fons de tot plegat, ¿tenim alguna dada fefaent que ens pugui fer creure que els partits independentistes estan decidits a anar mes enllà dels límits que imposen les regles de l’Estat? El temps de la política parlamentària, de les tant si és curt com si és ordinari, tindrà les pautes rutinàries que la institució, Senat i Congrés respectivament, té preestablertes: exercir el poder legislatiu, el poder tributari, el pressupostari i el de control del govern. I tot ben amanit de debats, de retrets, de postureigs, de teatralitzacions i d’embrancaments administratius. De manera que la pròpia dinàmica de la maquinària parlamentària, del continent, es menja bona part dels continguts. Tant és així que la pràctica parlamentària deriva, moltes vegades, en una mena d’autisme que pren sentit només s’hi es reflecteix a si mateix.

Si s’arriba a constituir un govern, ja ens agradaria saber les raons objectives per les quals els partits independentistes hi hauran donat el seu suport, encara que sigui abstenint-s’hi. Ja ens plauria que públicament es revisessin les decisions que s’hauran de prendre. Com ens satisfaria de veure com els nostres representants fan gala de la seua honestedat, davant els incompliments de les promeses i els pactes, o dels compromisos formals, mentre retornen les actes de diputats o senadors i se’n tornen cap a casa amb la cara ben alta. Fora ben exemplaritzant sentir algun cop, com digué des de la tribuna l’admirat Labordeta, aneu-vos-en a fer punyetes!

RÈQUIEM PER AL PRONOM EN

Fins i tot alguns dels periodistes de Cat Ràdio se’l mengen. El pronom “en”, una singularitat del català i del francès, una de les riqueses més extraordinàries de les llengües romàniques està essent residual en el català oriental, evidentment per influència del castellà, i està provocant construccions oracionals que en bona lògica no tenen cap sentit. Aquests locutors públics a la frase, per exemple: Tots menjareu torrons?, responen: Jo, no menjaré. Un catalanoparlant occidental, amb els pèls de punta, entén òbviament que aquest jo no menjarà res (tot i que encara s’està cruspint el segon plat). El fet de menjar-se el pronom “en” ha provocat una situació pragmàtica absurda. Ja és prou difícil entendre’ns parlant amb correcció, que només ens falta que anem perdent les peces bàsiques que doten de significat les nostres oracions, perquè acabem fent realitat un autèntic diàleg de sords. D’uns sordmuts que no coneixen, a sobre, el llenguatge de signes. I, és clar, ja fa alguns anys que a l’orient català es fa estrany sentir que algú diu expressions que conjuguin verbs aglutinants com fer-se’n, anar-se’n, sortir-se’n, sentir-se’n. Oir es fa creus, s’ha marxat, reblat pel s’ha caigut produeix un cert desassossec, sobretot quan aquests parlants, catalanoparlants habituals, no es lleven de la boca contínuament streaming, podcast, like o tablet. Sobretot, perquè se’t confirma, contràriament als qui vituperen la immersió lingüística, que l’aprenentatge del català a l’escola i a l’institut no pot competir amb els usos lingüístics familiars i del carrer.

De l’economia del llenguatge que representa el pronom, s’està passant a la misèria de la llengua. La desaparició del pronom “en” no és una qüestió de nivells de llengua segons els contextos de parla o la situació comunicativa. Ni és un tema que es relacioni amb l’evolució interna de la llengua ni que tingui a veure amb la naturalitat i l’espontaneïtat comunicatives. És simplement el resultat de la ignorància o la descurança. Per tant, ens resignem a plorar la teua mort, perquè encara en som milions que et portem a la motxilla dels nostres recursos expressius. I ara ho direm bé: perquè som molts més dels que ells volen i diuen. Tampoc cal ser més papista que el Papa.

GUANYA LA IGNORÀNCIA

A molta gent ens resulta difícil entendre que VOX sigui la tercera força política del Congrés i que l’hagin votat 3.640.063 persones, en l’inici del segle XXI, el de les noves tecnologies del coneixement i la comunicació. Els politòlegs ens justifiquen mil raons d’aquesta espectacular crescuda de l’extrema dreta, que en cosa de mesos, ha sumat 951.971 votants, quan fa tres anys en les mateixes eleccions generals va obtenir tot just 46.000 vots. A part de la pulsió patriòtica que VOX ha confrontat com ningú a l’independentisme, els entesos han analitzat que molts d’aquests vots provenen de geografies molt depauperades, on la crisi va fer molt mal. Que són gent molt decebuda amb les promeses incomplertes del PP i del PSOE i absolutament desconfiats dels qui fins fa unes setmanes eren el partit de l’IBEX 35. I voten VOX que en el seu programa parla de vaguetats tals com pressupostos zero (zero deute, zero dèficit). Mesures irrealitzables si no és a base de polítiques econòmiques ultraliberals o draconianes. És demencial que la massa treballadora, la classe mitjana, sigui l’aliment de l’extrema dreta a França, Hongria, Àustria, Polònia i a Espanya. Precisament els qui proposen desmantellar l’estat del benestar, desregular el mercat de treball, carregar-se els sindicats, les lleis de memòria històrica, d’igualtat de gènere, d’inclusió social o de sostenibilitat. Voten contra el seus propis interessos possiblement sense ni saber-ho? Com deia el genial economista J. A. Schumpeter, si no pots enganyar tothom per sempre, pots enganyar prou gent molt de temps per fer un dany irreversible.

La realitat incontestable també és aquesta: segons destaca l’OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics) en el seu informe Panorama de l’Educació 2019, el 60% dels espanyols té estudis superiors als obligatoris. Però el nombre d’adults amb estudis superiors, només arriba al 37%. L’informe també diu que a Espanya, entre 2010 i 2016, la despesa en educació amb fons públics es va reduir en 7,5 punts, mentre creixia en 7,0 en la despesa privada. Que durant el període 2008-2018, el percentatge de població adulta espanyola amb estudis inferiors a la segona etapa de l’ESO s’havia reduït en 9 punts percentuals, del 48,9% al 39,9%, però que, tanmateix, encara doblava el de la mitjana de la UE23 que era un 18,7%. Amén.

L’INDEPENDENTISME EN TÉ LA CULPA

Si no fos per l’independentisme català no hauria aflorat el franquisme de la societat espanyola. No s’hauria posat de manifest la poca convicció democràtica de les institucions de l’Estat i de l’unionisme patri, ni s’haurien tret la careta alguns dels més conspicus autoanomenats intel·lectuals de l’espanyolitat. Després dels resultats de les darreres votacions, segons sembla, l’independentisme continua tenint bloquejada la governabilitat. No solament capitalitza tots els programes de gairebé tots els partits polítics (excepte, potser, PACMA), sinó que obliga a mobilitzar un munt de recursos extraordinaris de l’endeutadíssim Estat (judicials, econòmics, policials, consulars, etc.), els quals pel que demostren els resultats del 10-N estan resultant absolutament ineficaços i contraproduents als interessos dels seus promotors, sobretot perquè avui dia és impossible lluitar contra les evidències que proporcionen les noves tecnologies. El secessionisme català, a més, ha provocat una de les pitjors males praxis de la política dels principals partits espanyols, consistent a alimentar el conflicte en lloc de solucionar-lo. De manera que ha fet realitat una vegada més allò que Valle-Inclán denunciava als esperpents i que Groucho Marx sentenciava, més o menys: que la política és l’art de buscar problemes, fer un diagnòstic fals i aplicar els remeis equivocats.

L’auge del secessionisme català evidentment, igual que ha despertat la fera de la ultradreta, està alimentant el basc i el gallec. De manera que la negació de la plurinacionalitat d’Espanya, com més se l’ha combatut, més llavors s’ha estat sembrant. I la ceguesa dels anomenats grans partits clàssics de govern continua essent tan profunda que, a hores d’ara, ja no solament ha col·lapsat governabilitats sinó el propi Sistema transaccional del pacte del 1978, dit altrament la Transició. Si els principals líders espanyols no són prou intel·ligents per entendre que l’actualització democràtica de l’Estat passa per parlar amb l’independentisme, la regressió d’Espanya a les èpoques mes fosques de la història està assegurada. I el mateix diem per a vella Europa de les artificioses nacions-estat. Per què ha de témer el gran capital una Catalunya estat, una Còrsega, una Escòcia, un Flandes, lliures? Qui ha dit que la República és per definició anticapitalista?