L’EXPERTESA CATALANA

Els catalans sobresortim especialment en dues particularitats. En un sentit positiu, en solidaritat davant la desgràcia col·lectiva o en la lluita contra l’adversitat social. La Marató, el Banc dels Aliments, Open Arms, en són exemples colossals. I en un sentit negatiu, som els campions en incapacitat de posar-nos d’acord per aconseguir metes polítiques de progrés i equitat social, d’equilibri territorial tocant a serveis públics i a infraestructures, i per obtenir majories a favor de la independència. Sobretot en aquest darrer aspecte som d’un personalisme gairebé malaltís. I d’un detallisme tan primmirat que el nom i l’encant de cada arbre no ens deixa veure mai el bosc. L’ esperit i la lluita sagnant de l’1 d’octubre de 2017 no solament es va esmorteir per l’efectivitat de la repressió policial i el càstig judicial, sinó que s’està acabant d’esmicolar amb l’esportiva creació d’associacions, agrupacions i partits polítics que venen a defensar més o menys el mateix, però, és clar, amb estratègies, mètodes, lideratges, i la lletra petita dels matisos, diferents, tal com correspon a l’ADN de la catalanitat: tots a la una, però cadascú pel seu camí, que és la millor manera de no arribar mai enlloc, sinó sempre a casa de cadascú. I com que som tan individualistes en qüestions de pensament polític, acaba essent el més natural del món que entre ser catalanista, nacionalista i independentista, hi hagi al mercat com més paradetes millor per a cada opció.

Amb una certa lògica, aquest desgavell en l’àmbit postconvergent, sobretot a partir de la deriva independentista que, la major part dels seus dirigents i les bases varen assumir, hauria de ser presumible que afavorís ERC. Les enquestes que s’han fet fins ara sobre intenció de vot en unes properes eleccions, així ho apunten. Però entenem que el problema d’ERC rau en el fet que no té clar amb qui ha de seure a la taula d’un futurible govern. Sap que no pot donar, una altra vegada, gat per llebre com va fer amb el tripartit. I que el seu rol principal consisteix a alimentar eternament l’ideal de la república. Un ideal que no necessàriament, ara per ara, es planteja obertament com la meta d’un procés d’independència de Catalunya. Ergo, no serà que, volens nolens, està fent el joc als qui gruen perquè la propera presidència de la Generalitat no sigui independentista?

LA METRÒPOLI TOTAL

Tot i que fa anys que se’n parla, amb el confinament sembla que ha ressuscitat el projecte d’un pla metropolità per gestionar els cinc milions cent cinquanta mil persones que actualment viuen en els 164 municipis que conformen l’anella d’uns quaranta quilòmetres a l’entorn de l’epicentre de la ciutat de Barcelona. Si en l’Àrea Metropolitana actual hi viu el 43% de la població de Catalunya, amb aquest pla es preveu, doncs, que el 66,67 dels habitants de Catalunya siguin considerats metropolitans, és a dir una sola cosa. Aquesta és la realitat de Catalunya de fa temps. I d’això en depèn esclar la major part de les estratègies de qualsevol govern de la Generalitat, l’orientació de la majoria de polítiques seectorils, i, el que es més rellevant, l’intangible mental que la Catalunya que importa i preocupa prioritàriament és i pot ser-ho de forma oficial la que conforma aquesta metròpoli total, dit d’una altra manera la Catalunya ciutat a què aspirava el Noucentisme. La resta que ja és el rerepaís, serà excepcioalitzada de facto com la ruralitat necessària per al proveïment d’aliments, com a reserva de la biosfera amb els seus parcs naturals, parcs nacionals i geoparcs. Com a mantenidora de la genuïna catalanitat tradicional, i de passada com a observatori del comportament dels fenòmens del despoblament, de les economies de subsistència i de quilòmetre zero.

Si s’arriba a formalitzar aquesta Regió Metropolitana de Barcelona, una de les conseqüències administratives més lògiques o naturals és que deixaria de tenir sentit la governança de les comarques del Baix Llobregat, el Maresme, el Garraf, l’Alt Penedès, i els Vallesos (la del Barcelonès ja va ser suprimida l’any passat). I l’altra, que s’hauria de replantejar la llei de Vegueries de 2010 i reformada el 2017 (per incorporar-hi precisament la del Penedès). Ja posats a fer no quedarà més remei que replantejar-se de dalt a baix les lleis d’organització territorial de Catalunya. Els grups de treball de la RMB s’han donat una parell d’any per redactar el pla estratègic i convèncer els municipis. De moment no ens consta el nombre de municipis que s’han adherit a la proposta, però no ens estranyaria que, si tot avança a bon port, s’hi afegeixi el Gironès, o si més no la seua capital. No entendria ningú que Girona, un dels barris alts de Barcelona, en quedés al marge.

LA PRESSA

Per què PSC, ERC i Comuns tenen tanta pressa que el president Torra convoqui eleccions? Quin desgavell hi ha al govern, comparat amb el del tripartit que eren tres governs en un? Parlar, com fa el PSC, de desgast, d’esgotament, de desori, i de no sé què per justificar la seua insistent reclamació, sincerament sona a mera retòrica. A pura gesticulació, com diuen ells mateixos quan ho fan els altres. Perquè les enquestes internes els donen majories i més escons? Doncs, aquesta seria la mateixa raó perquè el PP, com que les enquestes de l’ABC i de la Razón els fan guanyadors, exigeix que el govern de coalició del PSOE amb Podemos plegui, En el seu cas, la retòrica barata és que són comunistes, a sou de Maduro i pacten amb ERC que vol trencar Espanya. O, tal volta els peticionaris d’eleccions catalanes pensen en la dignitat del MH President i volen evitar la deshonra que pot representar que sigui Tribunal Suprem qui el deposi i no les urnes? Massa rebuscat. Hem de ser més mal pensats per entendre aquesta dèria dels pretendents de la Penèlope-Generalitat. Si, com se sol fer en l’anàlisi política, es mesura l’eficàcia d’un govern per les lleis que ha aconseguit que aprovés el Parlament, una vintena, des de la constitució el gener de 2018 de la legislatura actual, convindríem que no és precisament un exemple d’ineficàcia. I, entre altres, s’han aprovat pressupostos que no és poca cosa sobretot tenint en compte la situació de pròrrogues d’on veníem.

Però la pregunta essencial que hauríem de fer a aquests partits que reclamen eleccions és: quin govern pensen constituir sense majories? Quin és exactament el rèdit que aquests cobejosos esperen traure’n de la urgència de la convocatòria? Encara que ERC obtingui els millors resultats de la seua història i guanyi les eleccions, o el PSC remunti fins a superar Ciudadanos, i els Comuns es mantinguin com estan, i tots ells creguin a priori que derrotaran JuntsxCat, qui governarà? Un altre tripartit? O sigui, una barreja indegerible d’independència i constitucionalsme? I si JuntsxCat resulta que més o menys es manté com ara i amb ERC conformen la majoria, no repetirien un pacte de govern? Quines altres possibilitats donen els càlculs dels partits delerosos d‘eleccions? I la pregunta del milió: al setembre ja s’haurà acordat alguna cosa a la mesa de negociació entre Estat i Generalitat?

FALTA DE TOT

Com a conseqüència de la pandèmia se’ns ha fet evident que al país, fins fa una mesos bastant ben situat en els estàndards del benestar, li falta bastant de tot del que és essencial. S’ha constatat en l’estrès patit en sistema de salut, sobretot en la disponibilitat de recursos i en la feblesa absoluta de la gestió assistencial de la gent gran i dels més desfavorits. S’ha vist meridianament que hi ha moltes famílies que no tenen els mínims vitals d’espai, de salubritat, de manutenció, de mitjans tecnològics per viure confinats, per est connectats amb l’escola o simplement per veure un pam de verd. S’ha posat en evidència que alguns sectors de la cultura no poden viure pràcticament si no és mitjançant la subvenció. Dramàticament en el món del petit i mitjà empresari, sigui comerciant o industrial. En l’elevada dependència econòmica de molts municipis dels operadors i els proveïdors del món del turisme. I amb la decisió de Nissan de tancar les seues factories, de la manca, a Catalunya especialment, però també estatal, com es lamenten -diuen que fa anys- els agents socials i empresarials, d’un pla estratègic de l’automoció i de la mobilitat. I aquest trasbals ha confirmat el baixíssim nivell intel·lectual i moral d’alguns i algunes responsables polítics, i dels seus miserables altaveus mediàtics. Recordo haver sentit a casa de petit que quan les coses anaven maldades per alguna fatalitat es deia: només ens recordem de santa Bàrbara quan trona. O acabats els trons, adeu santa Bàrbara.

I el més greu que se’ns ha estampat a la cara, en aquesta excepcionalitat, ha estat la feblesa de la nostra democràcia. Dels ròssecs del franquisme i la virulència vírica dels seus embrions que alimenten amb tota la gallardia marcial sectors socials i institucionals redemptors de comunistes, maçons, separatistes, ateus, feministes, gais i lesbianes i altres anormalitats pàtries. Fluixesa democràtica i escarafalls feixistes passejant impunement pels carrers com si fos l’any de la “gloriosa victoria”. I amb el mateix cinisme i desvergonyiment, se’ns a exhibit quina és la misèria econòmica de les arques de l’Estat, és a dir la nostra espaordidora misèria col·lectiva. Tanta que plorant i cruixint de dents no ens toca més remei que agenollar-nos i suplicar, coberts de cendra, que la Unió Europea assumeixi els nostres alegres malbarataments.

APRENDRE

En haver de tancar les escoles i instituts per la pandèmia covítica, molts pares i mares han patit i encara ho fan (des d’una mica a bastant), perquè els seus fills i filles no han pogut aprendre el que els tocava del currículum. Malgrat el teleaprenentage, la teletutoria o els programes escolars emesos per la tele o les ràdios. La majoria de mestres i professors s’han escarrassat per no aturar la transferència de coneixements, no han parat de facilitar exercicis, d’assessorar, de motivar, de fer acompanyament personalitzat a alumnes i familiars, de reexplicar conceptes, de preocupar-se per aquells que no es comunicaven per internet. En fi, fent més hores que un rellotge, inventant-se les mil i una estratègies per mantenir viu l’ensenyament i l’aprenentatge. Que no vol dir només treballar el currículum en el sentit d’avançar matèria, tal com s’entén popularment el fet de seguir el curs escolar. Els casos de famílies que no han disposat de tecnologia telemàtica són molt lamentables, evidentment. Com la dels nens i nenes, nois i noies, absentistes habituals. Però patir perquè es té la sensació que els fills, en general, han perdut el curs o han perdut un temps preciós per a la seva preparació intel·lectual és tenir una idea molt esquifida de quins són els agents que exerceixen una acció educadora i ensenyadora, de com s’aprèn, en quines condicions, i dels continguts significatius.

Els estudiants de les escoles i els instituts a part de saber conceptes, principis, regles, fórmules, el més important és que adquireixin competències. Que sàpiguen fer, aplicar, deduir, transferir. Que aprenguin a ser i a estar, a pensar, a comunicar, a viure en comú, a descobrir, a tenir iniciativa. I aquests sabers es conformen a l’escola, però també amb les amistats, amb la família, en l’entorn o a través dels mèdia. Excitar la curiositat, estimular la motivació, posar a prova l’autonomia personal no s’exhaureix amb sis cursos ni amb deu que dura l’ensenyament obligatori. Ni ha deixat de produir-se, en la majoria dels casos, en tots els dies de confinament. Fer compatible la feina dels pares i la manca d’escola dels fills és un problema enorme, sobretot quan no hi ha ningú més que se’n pugui fer càrrec, però patir pel que han deixat d’aprendre durant uns llargs mesos en absència de l’escola física, insisteixo, és una emoció estalviable.

BOLETS I SISTEMA IMMUNITARI

Hi haurà bolets al mercat? En la fase 2 en podrem anar a plegar, caçar o collir? Passarà com amb les cireres que deien que malament rai, i les fruiteries n’estan farcides? Són de quilòmetre zero? I els bolets ho seran? Amb la pandèmia i el confinament hem perdut i continuem perdent bastant de tot el que estimem, i ens en dolem, cada dia menys, potser. Es perdran els bolets? Com s’ho faran els restaurants? O només en podran gaudir els qui ja viuen en la fase 2 i les amistats privilegiades que en rebran una caixeta a casa per algun transportista? Però, si no en podem fruir, com que ja ens hem acostumat a passar algunes penalitats i a la frustració per no poder celebrar, per exemple, la festa major o l’aplec del caragol, un altre any serà. En conserva no estan malament. Els bolets secs, també omplen i aromatitzen un plat. Els congelats, els qui en tinguin, no sé si hauran aguantat tants mesos, si eren de la primavera passada? Però sempre ens quedaran els bolets de soca, les nostres gírgoles, i darrerament els asiàtics xiitake, maitake, enoki, eryngi, shimeji, que també podem cultivar a casa i que els xefs i els gurmets més reputats diuen que són tan bons i que fins i tot tenen propietats medicinals. I en darrera instància, si no hi ha més remei, sempre ens quedarà el xampinyó nostrat, tan versàtil i aprofitable culinàriament.

El que em sap més greu és que tenint la varietat comestible de bolets tan gran com tenim en els nostres boscos, (per a mi, les múrgoles i els moixernons, si us plau!) mai no he sentit a parlar dels seus efectes beneficiosos per a la salut més enllà del seu baix contingut calòric i del plaer que proporciona la seua consumació en una diversitat de combinacions gastronòmiques espectaculars. En canvi, es veu que el nouvingut xiitake no solament és el bolet més menjat del món desprès del xampinyó sinó que contribueix poderosament a tenir cura del nostre sistema immunitari. En la situació en què ens trobem, potser sí que, almenys durant una temporada, haurem de deixar de banda els nostres ceps, rovellons, mucoses, fredolics, camagrocs i companyia i abraçar-nos al xiitake com si ens hi anés la vida. I alhora contribuïm a fer grans les empreses dels conreadors catalans, que n’hi ha i fa anys que s’hi dediquen. Segur que la trompeta de la mort no la faria la competència si l’estudiéssim bé?

LA INCERTESA

És normal entre periodistes, pensadors, sociòlegs, psicòlegs parlar de la incertesa aquests dies tan atziacs i esperançats alhora. En l’era de tota mena de ginys, tècniques, mètodes, fórmules, per conèixer-nos, per abastar els universos més recòndits, per pronosticar, per prospectar, estem més perduts que mai. Com més informació més caos, més desinformació. I, en conseqüència, més certeses sobre la incertesa. O sigui més dubtes, més inseguretats, menys zones de confort, més pors i desconfiances. Més isolaments, més vulnerabilitats de tota mena. D’aquí paradoxalment els estímuls solidaris: pertànyer a una ONG, a una associació, sentir-se partícip d’una acció d’ajuda comunitària, sentir que formes part d’un grup d’afins. Una pandèmia com la que estem patint ha estat l’esca fenomenal per adonar-nos que la contingència, l’atzar, l’imprevisible, continua essent un axioma. I existeix de tal manera que per més ferms i segurs que haguem estructurat, equipat els nostres plans i projectes, aquests es poden esquerdar per incontrolables i misteriosos patògens mortals de necessitat. Que fàcil ha estat aleshores desconfiar de l’altre, allunyar-nos fins a dos metres de l’altre. Sembla ser que era E. Kant que deia que una manera de mesurar la intel·ligència de l’individu és a través de la quantitat d’incertesa que és capaç de suportar.

La incertesa, però, també té el seu costat positiu. L’atzar també ens pot somriure. Gaudeix del moment present, confia al mínim possible en demà, deia Horaci en la seua cèlebre Oda! Quantes potencialitats no se’ns han manifestat en aquestes quarantenes de la Covid-19! Els que som de tendència pessimista sempre ens ha agradat la teoria de la propina de Josep Pla, un dels flegmàtics més recalcitrant de l’Empordà. Pla en contra dels qui creuen viure en el millor dels mons possibles, parteix del principi que vivim en el pitjor dels mons imaginables. I quan per atzar ens topem amb alguna cosa, algun fet, amb algú que s’avé als nostres desigs, és com si el destí ens donés una propina. El més normal, doncs, és viure enmig de la desgràcia, de l’incert i de la fragilitat. Que tens un dia, un moment bo, propina! En l’altre extrem hi ha els impassibles, els impertorbables, i encara els resilients, aquella gent que fa l’efecte que no siguin humans, possiblement perquè les desgràcies no els han arribat a doblegar mai.

LA SOLUCIÓ

Diu el PP de Casado (perquè em fa l’efecte que hi ha algun altre PP que en discrepa) que votarà no la pròrroga de l’estat d’alarma. He intentat trobar raons objectives, vull dir no partidistes, en el seu pla dit Activemos España i encara és hora que les pugui valorar adequadament. Hem de suposar que Casado té alternatives a les del govern que tinguin a veure, esclar, amb la lluita contra la Covid-19. Sí, n’hi ha una que en realitat ja la defensa el govern de Catalunya com és l’obligatorietat de l’ús de mascaretes per sortir al carrer, Però tota la resta és una proposta política genèrica de futur, que d’una manera o altra defensen la majoria de partits democràtics, però, evidentment, amb criteris diferents. El pacte d’Estat per la sanitat que Casado proposa no deixa de ser una rimbombància retòrica més per referir-se a la recentralització, en aquest cas un buidatge encobert de les competències autonòmiques en sanitat, a què es va aplicar el seu partit amb gran entusiasme quan governava. Parlar d’Agència Nacional de Salut Pública i Qualitat Assistencial, de centralització de la investigació, i en conseqüència de concentració dels recursos econòmics què vol dir si no? El PP al·lega que hi ha normes, com les lleis de Protecció Civil i de Seguretat Nacional, que ja permeten un comandament únic centralitzat en interès de la seguretat nacional. El que no se li pot negar al PP és la visió d’Estat tan concentrada que té.

A part de sospitar que la proposta del PP té l’objectiu d’una centralització no pas temporal sinó permanent i estructural i, per tant, un desmuntatge efectiu de l’estat autonòmic, el que costa d’esbrinar, però, són les conseqüències d’aquesta política alternativa al no de la pròrroga de l’estat d’alarma. El pla del PP què permetria que poguéssim fer la ciutadania que fos diferent del desescalament progressiu en estat d’alarma? Quina diferència notaríem? En què concretament? Que la Comunitat de Madrid passaria de patac al nivell tres i se salvaria Díaz Ayuso del linxament? Que així als de Vox no els caldria manifestar-se pel barri madrileny de Salamanca passant de confinaments, de distàncies socials i d’altres punyetes amb què el govern Sánchez s’ha carregat el drets fonamentals? I així es tallaria d’arrel qualsevol aldarull que puguin perpretar els independentistes catalans, segons avisen els cossos i forces de seguretat?

COMPARACIONS

En una Catalunya independent la gestió del corononavirus hauria estat diferent? Segurament. Sobretot per l’experiència, l’expertesa i els èxits aconseguits, des del moment que estatuàriament la gestió sanitària a Espanya es va anar descentralitzant. I més concretament a Catalunya des de l’any 1990 en què es va aprovar la llei que ordena el sistema sanitari integral d’utilització pública. Hauria perjudicat més o menys gent que essent dirigida pel ministre Illa (que, per cert, és català)? Evidentment no ho podem saber. Com ningú va preveure, o a poder prevenir, que un dels focus més vírics es produís a la conca d’Òdena, a l’anomenada Catalunya central, més concretament a l’Anoia, una comarca amb la renda per càpita superior la mitjana de l’Estat i on la taxa d’atur és inferior a la catalana. Sí, ara se’ns diu que el virus ja rondava per aquí el mes de desembre i que els seus símptomes es podien haver associat a la grip. Ara se’ns diu que si no és aquest coronoravirus en podria ser un altre, perquè tal com hem tractar el nostre ecosistema, hem estat cultivant virus per donar i per vendre fins a la fi dels temps. Virus que de moment no tenen nom, però que hem comprovat des de fa segles que no tenen fronteres, i que per combatre’ls cal confinar-los, que és com dir que cal encapsular-nos. Per tant, esclar que es pot comparar la gestió.

Ara bé, els resultats són multifactorials. A més de la quantitat de població i l’estat de salut d’aquesta població i del seu entorn natural, de les polítiques de prevenció i del nivell de contaminació i de desllorigament general dels harmònics ideals, no es pot menysprear l’atzar. Que el focus català es localitzés a la Conca d’Òdena fou una casualitat. I encara més, amb la desinformació que es tenia de tot plegat o, millor, quan la generalitat de les autoritats del nostre món occidental veien el que passava a Wuhan com si ocorregués al planeta Mart. Per tant, en la gestió política de la salut pública ens hi va la vida. Els experts fa anys que ens avisen que el canvi climàtic pot comportar no milers o milions de morts, sinó la mort de la Terra. Però la política dels més poderosos és negacionista. I els que no ho són del tot pacten vendre contaminació als més pobres a canvi de misèria. Sacrificar 130.000 nord-americans amb la Covid19 per continuar guanyant eleccions és un bon preu, sembla.

ENTRE UTOPIA I DISTOPIA

Quan es té por, i a més, una por espantosa pel desconegut, tingui el nom que tingui, i aquesta por s’estén a tot consemblant convertit en possible agent malèfic contra la nostra pròpia vida o integritat, la gent som capaços de fer barbaritats. Individualment i col·lectiva. Tot individu es converteix en un potencial enemic, capaç de matar-nos literalment. És per aquesta por visceral que les persones ens solem convertir en una massa despersonalitzada i amorfa, o en singularitats crítiques, revoltades, inconformistes. És quan els humans, més o menys soferts, ens decantem per la utopia o la distopia. Entre l’optimisme o el pessimisme. Ente fer seguidisme, cec i mut, dels qui s’erigeixen en els manaires solucionadors absoluts de tota desgràcia i, per tant, en els nostres venerats conductors socials. O, molt rarament, lluitar contra l’acriticisme i l’estupidesa. Els qui elucubren aquests dies sobre les conseqüències psicològiques de la pandèmia, ens parlen del possble futur del nostre comportament: els uns, els optimistes, seguint Tomàs Moro, imaginen per al dia de demà un utopisme meravellós, en què tothom haurà après a ser més solidari, més respectuós amb els altres, amb el medi i fervorós d’una platònica equitat social. Haurà interioritzat profundament a apreciar la vida i per tant la salut per sobre de qualsevol altre valor o interès. I els altres, els pessimistes, ens avisen que les pandèmies, els desastres majúsculs, el que reforcen són els despotismes, les dictadures i la anihilació de les llibertats. La qual cosa produeix aquell distopisme que imaginà, sobretot, George Orwell a la novel·la 1984. De manera que una catàstrofe com la viscuda no farà sinó reforçar la creença en la fallida de l’esperança històrica. El desengany en el fet que el mal social i individual era possible eliminar-los. I radicalitzarà la fe en la incapacitat absoluta de la lluita revolucionària per canviar el sistema de coses, i en la desconfiança radical en les pseudo-utopies tecnocràtiques que no faran sinó esclavitzar-nos més del que estem. No ho sé, cadascú allà amb la seua fe.

Ara, la història, tota la història, però fixem-nos només en la moderna i la contemporània, ens ha ensenyat que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateix pedra. Que comet els mateixos errors i cau en els mateixos paranys.