REINICI

Al setembre la majoria tenim la sensació que tot comença de nou, per més que tot sigui igual de vell. Així que han passat uns segons del primer dia de setembre, se’ns instal·la un déjà vu que no ens abandonarà fins a l’agost vinent. La roda del temps no és res més que la roda de la vida i de la mort. Tot està per fer i tot és possible que deia M. Martí Pol, en realitat és mentida, com afirmava un altre poeta, Joan Margarit. Evidentment: s’ha viatjat a la lluna, s’ha fabricat la bomba atòmica, s’han trobat vacunes la Covid-19, i la intel·ligència artificial porta camí d’inaugurar una mena de nova civilització que hom anomena ja el Transhumanisme. I, òbviament, hi ha coses irresolubles des que el món és món i l’habiten els homes i les dones i els no duals. Però, a pesar de tot, ¿per què tenim la sensació (i alguns en tenen la certesa matemàtica) que sempre hi ha deures pendents sigui qui sigui que els hagi de fer? Ja fa mes de mil dies que s’ha de renovar el CGPJ segons dicten les lleis. Fa més d’una dècada que al Parlament hi ha una majoria independentista i de la independència de Catalunya el més calent és a l’aigüera. Fa més de cinquanta anys que es parla del futur negre dels pobles del Pirineu i ara s’espera que la vareta màgica d’uns Jocs Olímpics d’Hivern per al 2030 ho solucionin tot. Fa 42 anys del manifest Una nació sense estat, un poble sense llengua, que va publicar la revista de llengua i literatura catalanes Els Marges i l’ús social del català avui està sota mínims.

Cal reiniciar sempre i esperar que el final del procés sigui millor que el resultat obtingut la vegada passada. Aquesta mena de determinisme de l’etern retorn és el pa i la sal dels servidors públics. Com que sempre existirà el mal en totes les seues expressions, i la pobresa, l’atur, les desigualtats socials, la delinqüència organitzada, la mentida i l’estupidesa no tenen un temps i un lloc determinats on poder-los eliminar, sempre hi ha feina per fer. Canviar el sistema que genera el mal, el patiment deu ser impossible. Fins i tot potser amb una revolució radical que, a hores d’ara, poca gent està disposada a fer. Reiniciem, doncs, posant pegats, mitigant, entretenint, dilatant, impostant, amb la il·lusió de creure’ns que alguna cosa canviarà i que s’obtindrà una petita victòria si és el cas que el president Sánchez s’asseu a la Taula de Diàleg.

HIPÒCRITES!

Amb el talibans de nou al govern d’Afganistan, es diu, s’ha retornat al paleolític en qüestions de drets i llibertats individuals i civils. Segur. Però la majoria dels polítics que ens governen a Occident, que s’escandalitzen tan teatralment, s’eixugaran ben aviat les llàgrimes darrere les càmeres i s’asseuran amb els amos de la guerra santa per fer el tractes que calgui. Sobretot per agrair els donants principescos dels emirats àrabs, els còmplices de l’administració d’Islamabad o de Bagdad i no recomençar una guerra costosíssima amb els càrters mafiosos que comercialitzen amb l’opi i l’heroïna, i ho faran amb el liti i el tungstè o l’urani, minerals estratègics de què el país és riquíssim. Ni molt menys per no tensar més la corda amb els governs xinès i rus. Com deia l’insigne Borrell, els talibans han guanyat la guerra i toca fer el que toca fer amb els guanyadors. Amb les condicions de sempre: les més hipòcrites, tal com se sol fer des de sempre amb els amos del petroli, del gas, del luxe marbellí, grans compradors d’armes de les fàbriques espanyoles, i senyors dels paradisos terrenals per a tota mena de sàtrapes, de reis emèrits i els seus correligionaris. Per descomptat amb tots aquests amics dels talibans amb els qui els defensors de la justícia i l’ètica universals fan grans negocis mai no es posen condicions sobre el respecte als drets de les dones, els drets dels infants, els drets humans.

Ara, l’Occident democratitzador universal, de tradició cristiana, de cultura grecollatina, òbviament paradigma del pensament políticament correcte, ens consola dient que els talibans no podran reconstruir el seu Afganistan perquè no tenen recursos econòmics. Que totes les reserves dineràries i en or del país estan intervinguts. Que, passat el pitjor dels primers mesos, la misèria i la fam de la població convertiran l’emirat jihadista en una olla a pressió que els esclatarà als morros. I nosaltres, tan ingenus com som, compadirem els primers i les premeres màrtirs, però ens reconfortarà que Aràbia Saudita, Pakistan, Qatar, i si els talibans aparenten ser bones persones i no es passen massa amb la interpretació de l’Alcorà, la UE, la Gran Bretanya, la Xina, l’Índia, i de retop la resta del G20 convertiran l’Afganistan en un estat amb el qual és possible tenir relacions diplomàtiques i, sobretot, comercials, no clandestines.

ELOGI DEL BADAR

Badar vol dir obrir-se (algunes fruites es baden a l’arbre, les portes es baden...). Però també, estar encantat, distret. De badar, en aquest sentit, deriva badoc. I entre els seus sinònims tenim: estaquirot, babau i tanoca (que deriva de l’occità tanoco que vol dir tros de fusta). Quan badem, certament, tenim l’atenció distreta. No estem pel cas que toca, sinó ves a saber. Abans, quan ens distrèiem, ens renyaven dient-nos que estàvem pensant en les musaranyes, a la lluna, al llimbs, als núvols, que baixéssim d’Arbeca o de la figuera, que teníem el cap a tres quarts de quinze o que veníem de l’hort. I a base d’algun clatellot la majoria apreníem a badar poc, a dissimular-ho, o a fer-ho fora del context en què s’havia d’estar alerta. Badar, en general, en la nostra societat en què el temps és or, està mal vist. No es pot perdre temps, fins i tot, quan ja no pertanys al sistema productiu. Hi ha jubilats i jubilades que tenen l’agenda més plena d’activitat que quan treballaven. Àdhuc el qui viu en entorns completament naturals i és exempt dels estressos urbanites, si no és per veure quin temps fa i farà, tampoc no perd el temps a distreure’s en el vol d’una papallona o els colors i la textura de les pedres o l’intricat mapa del cel estrellat. Hi ha un consens social, doncs, en què, badar només ho pot fer el qui temps lliure i poca feina.

Disposar d’un temps per a badar en l’edat adulta és gairebé una obligació, una medicina. No és una delícia veure els nens i les nenes com es queden bocabadats? Entre l’escola, les activitats extraescolars i les obligacions de casa, han de tenir temps per deambular pels sender de la imaginació. Badar vol dir abstreure’s, fixar-se en un punt indeterminat del paisatge dels ulls, un punt de fuga precisament cap a l’espectacle d’indeterminades formes, moviments, representacions, ritmes, colors, sintonies, figuracions. Qui no ha après a avorrir-se, no pot badar com cal. Qui no sap badar, difícilment pot meditar. O admirar-se, aquell restare a bocca aperta, la bocabadada innocència de les masses neutres de què parlava Joan Fuster. El badoc, ves per on, és un detallista, és un naturalista en potència, és un psicòleg i etòleg del comport humà, animal, holístic. Quantes vegades el badoc no ha estat qui ha descobert l’agulla en un paller, l’arracada dessota d’un sofà o l’esquerda a la paret!

ELOGI DE L’INEFABLE

Allò que no es pot traduir en paraules és inefable, indicible, inexplicable, inenarrable, inexpressable, impalpable i, entre altres, impagable. Quina paradoxa, no?, tenir tantes paraules per expressar el que no es pot expressar! L’inefable també és un misteri. No saber explicar el que sentim, el que intuïm, el que ens pertorba és una de les meravelloses limitacions precisament del misteri del llenguatge humà. Per expressar l’inefable només hi deu haver una fórmula: a través de sinònims i d’antònims. Dels símbols, les metàfores, les al·legories, els mites i les frases fetes. I quin sort no tenim del llenguatge corporal, els gestos, els somriures, les llàgrimes, les nostres emoticones, per fer-nos entendre. Quina potència no té el nostre cos a l’hora de parlar sense dir una paraula! Quanta virtut comunicativa no atresoren el ritme, el to, el timbre, les pauses de les nostres paraules, i la proximitat o llunyania que mantenim respecte dels nostres interlocutors. I vet aquí el sentit i el valor que hom ha atorgat històricament a les diferents expressions de l’art, ja sigui la música, la poesia, la pintura o la dansa o ja sigui el teatre, el cinema o a la fotografia. L’art ens diu molt més del que percebem amb els sentits. Justament perquè, més enllà de la realitat que descriuen o expliquen, suggereixen, invoquen aproximacions a l’insondable inefable.

L’experiència mística, la misteriosa crida de la inspiració, l’artista com a mèdium entre els absoluts i la relativitat o l’obra artística com a visió, al·lucinació i la seua revelació, són realitats que s’escapen als límits de la raó i del llenguatge. Els noms no són les coses o els fets. Són conceptes, propietats, característiques, atributs, formes, volums, percepcions dels sentits. Els noms són fruit de convencions culturals que alhora són fruit de contractes socials. Però malgrat el convenciment acordat que la realitat existeix a través dels mots que diem, també ens adonem que no hi ha un mot per a cada realitat que sentim o experimentem. Realitats que estan fora dels límits dels mots dels nostres diccionaris. Malgrat que pugnem per inventar nous mots per anomenar les noves realitats, per definir-ne els seus universals, per acotar-ne la seua presència entre el que ens és donat, sempre ens queda la imaginació per donar entitat a nous inefables, a noves utopies.

ELOGI DE LA LENTITUD

El 2005 Carl Honoré, periodista canadenc, publicava Elogi de la lentitud: un moviment mundial desafia el culte a la velocitat. I els gurus del capitalisme, els tecnòlegs de de la supercomputació, els físics de la quàntica i els patrons de la fórmula 1, entre altres, van pensar que un home que digués aquestes ruqueries havia d’estar boig com una cabra. Com es pot desacreditar la velocitat, el déu de la modernitat, de les cadenes de muntatge, del màxim tant per hora, del mínim temps possible?. Pensar en lentitud és com retrotraure’s a abans de l’electricitat, de la màquina de vapor i de la màquina d’escriure. Doncs, sembla ser que l’estrès, la fibromiàlgia, les depressions, els ictus, els problemes de la son, la psoriasi i la majoria de patologies modernes tenen a veure amb la velocitat amb què vivim, amb la rapidesa amb què cal que es resolguin les coses per tal que tinguin sentit i valor. Les persones lentes solen ser sinònim de cançoneres, maldestres, desganades, mandroses, disfuncionals, d’efectes retardats i desidioses, deixades i gandules.. La norma és que s’ha de pensar ràpid, i actuar a l’instant. Només tenen una certa una excusa els jutges, els filòsofs, els poetes, els urbanistes i els cirurgians. La resta a córrer, que el temps és or, no ens feu perdre el temps que en tenim poc per atendre’t.

De petits a l’escola ens solien dir: a poc a poc i bona lletra. A casa a l’hora dels àpats, si t’ennuegaves: menja a poc a poc. D’adolescent i en plena jovenesa, quan les hormones s’acceleren i tot s’ha de fer amb quatre esgarrapades, els assenyats et recomanaven: menjar poc i pair bé, no vulguis córrer, pas a pas, de mica en mica s’omple la pica, anem a pams. La pressa, com ve a dir Milan Kundera a la seua novel·la La lentitud, ens fa oblidar de viure. Després, ja més o menys cansats de córrer bona part de la vida, hem començat a rebel·lar-nos, amb paraules del filòsof Josep Ma. Esquirol, contra l’imperi de l’actualitat i contra el despotisme de la velocitat, de què parlava un tal Miquel Amorós. Contra l’imperi de la productivitat a tot estrop, nosaltres ja ens apuntat a la colla dels qui gaudeixen del tempo giusto. Ja som seguidors de l’Slow Movement, de l’Slow Food, de la xarxa de les Cittaslow i fans d’Slowhand, que li deien a Eric Clapton. Ara, per més que correm, ja no plegarem més d’hora ni més tard.

ELOGI DEL MISTERI

El misteri, allò indesxifrable, incomprensible, secret, ocult, que depassa les regles de la raó, governat per l’atzar perquè no ha estat codificat i interpretat per les lleis de la física i de la química, només admet un acte de fe. Perquè és impossible, en paraules de Saint Exupéry, desobeir-lo. Igual que ens fascina, ens atemoreix. Car no sabem quin és el límit del seu poder. L’hem volgut anomenar, li hem dedicat hores i hores d’estudi i tanmateix el misteri és aquí somrient hostatjat entre els plecs de la nostra racionalitat, entremig de les mesures de totes les coses. Són un misteri els miracles, les proeses de Kilian Jornet, la misèria moral, l’antropofàgia, el Big Band, el misteri d’Elx, el de la Santíssima Trinitat, l’existència de l’ànima, les desaparicions, les aparicions, els robatoris perfectes, els crims no resolts, el Triangle de les Bermudes, els dodecàedres romans, la naturalesa de les paradoxes o les línies de Nazca. Milers i milers d’inexplicables que ens recorden, malgrat saber-ho gairebé tot, que, com diuen que deia Sòcrates, encara no hem desxifrat el misteri de l’Home capaç del millor i del més aberrant, ni ho sabrem possiblement mai. I el més terrible i alhora el més encantador és que cada vegada que avançarem en la descoberta d’algun dels misteris, en sobrevenen d’altres. I aquesta és i serà la llei, i en això aplicarem analògicament l’axioma de la incompletud de Kurt Gödel que ve a dir que hi ha proposicions veritables, que no són demostrables. 

El misteri fereix el nostre narcisisme, el nostre ego, ridiculitza la presumpció de la nostra civilització, tan omniscient i totpoderosa, i ens fa tenir present, insistim, que una vegada i una altra en la nostra vida a penes sabem que no sabem res més que el que sabem mentre no sigui refutat. Però sense misteris no podríem viure. Què ens motivaria a aprendre si tot fos evident, manifest, obvi? Quin sentit tindria la imaginació? Quin, les religions? Per què hauríem de fer prediccions, ser clarividents si tot fos tan clar com l’aigua? Diuen que s’ha descobert que en un bosc el arbres es parlen. Un bon dia els matemàtics i els físics van formular la teoria del caos. La ciència possiblement trobarà la manera de produir energia per fusió nuclear. Resoldrà si l’Univers és finit o no. Però, com deia A. Einstein, sempre serà un misteri l’estupidesa humana.

LA BANALITAT

Banalitzem quan parlem per parlar de temes de què no tenim la més mínima idea. Quan ho fem de coses que no tenen cap interès relacionat amb les nostres grans ocupacions. De trivialitats, de tòpics i clixés. Probablement banalitzem com una forma de teràpia inconscient per aigualir els alcohols de la nostra vida. Per poder passar l’estona, entre amics, parents i coneguts, al voltant d’un taula, i evitar que les nostres transcendències, les nostres particularíssimes grans conviccions, adhesions i mitificacions ens malmetin el parèntesi, la treva o l’armistici que representen una sarsuela, una cassola de tros o una caragolada. La banalitat, en aquest sentit, és un bon antídot contra les fractures socials, les gelosies, les prepotències i els saberuts. Essent banals tots som primus inter pares, i res no impedeix que ens puguem repartir equitativament ser originals, divertits, incisius, convincents, o, si cal, indiferents i taciturns, biliosos o sorruts. Existeix molta bibliografia sobre la gestió de les relacions humanes que recomana que siguem de tant en tant superflus, superficials, frívols i intranscendents. A estones i a temporades, els humans necessitem una mica d’anestèsia contra el dolor del món, contra l’orgull de saber-nos els més importants de la creació. Com ens agraden aquestes paraules de Miguel Delibes: Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales.

Nogensmenys, no podem, banalitzar el mal. No podem trivialitzar la ignorància, l’estupidesa, la mentida, el frau, el terror, el dolor, la tortura, la injustícia, la dictadura, l’opressió, l’esclavitud, el genocidi, la perversitat, la guerra. Hannah Arendt ens recorda, a propòsit d’Eichmann, l’aplicadíssim carnisser de la Solució Final dels camps de concentració nazis, que hi hagué molts homes com ell, homes que no foren pervertits ni sàdics, sinó que foren i segueixen essent terriblement i terroríficament normals. A l’estat espanyol, oh paradoxes, la democràcia ha normalitzat la ideologia nazi, el feixisme i el franquisme, en nom de la llibertat ideològica segons els intèrprets de la Constitució. A hores d’ara, Espanya és l’estat europeu on la dreta i l’extremadreta més ens recorden qui foren el vencedors de la guerra civil.

COSTA D'ENTENDRE

 No hem entès mai per què la majoria de castellanoparlants espanyols no sap (o no hi posa cap interès) pronunciar els mots catalans acabats en -ll. Ens costa molt d’entendre (si no és per la llei del mínim esforç o d’una manera molt peculiar d’entendre la de l’economia del llenguatge) que els mots castellans acabats en -ido, -ado, els castellanoparlants de totes les condicions i en qualsevol àmbit els pronunciïn -io, -ao. Tampoc arribem a capir la raó per la qual hi ha gent que de Madrid en diuen Madriz. ¿És potser casticisme, frikisme, hipercorrecció, o una manera d’expressar una servil integració a la capital dels catalans qui hi aterren per treballar-hi temporalment? De la mateixa manera ens preguntem, una vegada i una altra, ¿com és possible que un nombre molt considerable de catalanoparlants orientals hagin deixat d’usar el pronom “en” i no en tinguin cap recança, i pensin que volen dir el mateix “anar-se’n” que “anar-se”? Persones que han estudiat la llengua catalana i en català! Serà que, com deia el poeta xilè Vicente Huidobro, és incomprensible que un individu que hagi estudiat profundament la societat actual no sigui comunista, però tan incomprensible és que un individu que hagi estudiat el comunisme no sigui un anarquista. És incomprensible, sí, que un periodista de la plantilla fixa de la Corporació de Ràdio i Televisió de Catalunya es refereixi a Pau Claris com a Pau Clarís. Que un periodista esportiu que porta trenta o més anys comentant el Tour o la Vuelta, quan els ciclistes coronen any rere any el Pas de la Casa, digui immutablement Pas de la Cas. No els ha corregit mai ningú? 

¿És comprensible que el professorat de llengua faci faltes quan escriu a la pissarra (digital interactiva)? O que un jutge erri a l’hora de citar una norma en una sentència? ¿És que la correcció expressiva en els àmbits formals de l’ús de la llengua catalana i espanyola, ha deixat de ser un requisit per poder ocupar una feina de comunicador? Potser sí que ara el que s’imposa és: no importa com ho dius sinó el que dius. Doncs estem ben arreglats! Si normalment els nostres missatges mai no són compresos al cent per cent pels nostres interlocutors, només ens falta, sobretot si no ens veiem les cares i els cossos, que parlem distorçant la fonètica, desmanegant la sintaxi, inadequant la semàntica i descompassant la prosòdia.

DONEC PERFICIAM

Fins a reeixir (que en realitat vol dir, si hi posem context, fins a reeixir-hi, fins a aconseguir-ho, fins a la victòria final) és el lema que identifica el corrent dins de l’ANC (Assemblea Nacional Catalana) dels qui no s’han desviat ni un mil·límetre del Sí a les paperetes de l’1 d’octubre de 2017. M’encanta aquesta declaració de fortalesa d’esperit i de resistència (pacífica)! Però m’encanta tant o més el mateix el lema escollit per identificar-se. Primer, perquè han triat el llatí, aquesta llengua “morta” que estudien quatre gats i gates, encara que de tard en tard figuri en alguna marca de cotxes, de sabons o de condons. Segon, per la contribució a la pedagogia de la història, atès que donec perficiam fou el lema de la guàrdia de corps, les Reials Guàrdies Catalanes, del rei Carles III d’Àustria, sobirà de la Corona Catalanoragonesa, durant la Guerra de Successió. Foren comandades pel coronel Antoni de Peguera i d’Aimeric, fundador de l’Acadèmia dels Desconfiats, el precedent de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la porta d’entrada de la Il·lustració a Catalunya. I tercer, malauradament, perquè ens recorda quin ha estat el destí de la nació catalana des de 1714 fins als nostres dies, un camí pedregós de grans derrotes i alguna petita victòria, sempre curtíssimes en el tems i en l’espai. Resistir és vèncer, deia Juan Negrín, president de la República (1937-39), davant els embats dels revoltats que acabarien guanyant la guerra. Quant de temps podien resistir per reeixir els derrotats i vençuts en tots els sentits?

Fins a reeixir, més enllà del desig, la fortalesa d’esperit, de la valentia, de la convicció mental, ètica, implica la immolació, el sacrifici de la vida i els bens. ¿Recorden la resistència durant vuit mesos de setge (218 aC) que van patir els saguntins, traïts pels romans, per part d’Anníbal? ¿I què me’n diuen dels numantins que, després de patir pesta i fam, la majoria dels supervivents es van suïcidar abans de rendir-se a Roma l’any 133 aC.? Certament impressiona, si és que la cosa va per aquests verals, saber que hi ha catalans i catalanes que estan disposats a arribar fins en aquests límits tan extraordinaris per defensar la independència. I això sense cobrar, perquè Catalunya, com tothom sap, no té un exèrcit “professional” ni cap aliat estranger que li pugui facilitar una tropa de xoc.

EL BATXILLERAT DE REBAIXES

L’anomenada Llei Célaa, l’enèsima reforma educativa, amb la intenció de no sabem exactament per què (reduir el fracàs escolar?, alimentar les aules de les cent i la mare universitats catalanes?, evitar de reprimir els talents emergents per la minúcia arbitrària d’una puntuació o una qualificació?, abocar l’alumnat a cursar si o sí màsters i postgraus a manta perquè, esclar, no hauran après gran cosa ni al batxillerat ni al grau?), preveu que amb una assignatura suspesa es pugui aprovar, superar el batxillerat. Es diu que els continguts d’aprenentatge han d’anar més orientats a competències que no pas a sabers merament memorístics, maquinals, irreflexius. Si no fos un acudit d’humor negre diríem que els qui elaboren aquestes normes no tenen ni idea del que treballa el professorat a les aules de batxillerat o bé són uns cínics. Posats a seguir la seua lògica, per què no aprovar el batxillerat amb dues o tres? I en coherència, per què no fem el mateix als cursos dels graus universitaris? Ja ho sabem que, a la curta o la llarga, als alumnes d’ara, als d’abans i als de demà, al final els aprova o suspèn la vida. Mirin si estem de rebaixes, de glorificació del pensament líquid i de la ruqueria, que de la vella proposta d’implantar un batxillerat de tres cursos, ara es passarà a fer-lo més anorèctic encara.

En lloc de reforçar-lo, transversalment, amb matèries que aprofundeixin en habilitats comunicatives orals, escrites i audiovisuals, en pensament i raonament crític, en coneixement de la cultura clàssica grecollatina o en estratègies i tècniques d’anàlisi de realitats complexes, ara resulta que cal fomentar una aura mediocritas de pacotilla, perquè, si no, estarem capolant i arruïnant les joves grans il·lusions. Suposem que el professorat s’estarà preguntant quina matèria o assignatura es podrà suspendre. Serà el Projecte Educatiu de Centre que determinarà aquesta circumstància? Serà una matèria comuna o de modalitat? El professorat podrà fer-hi objecció de consciència, com fan els professionals sanitaris en el cas de la interrupció voluntària de l’embaràs, de l’eutanàsia?. Calia que una mesura com aquesta formés part de l’articulat de la nova llei educativa, quan tothom qui treballa en el sector sap que en l’avaluació del segon de batxillerat es tenen en compte moltes més “detalls” que la mera mitjana aritmètica?