29 de març del 2023

L’ACCIÓ EXTERIOR DE LA GENERALITAT

Vostè sap exactament què fan les “ambaixades” catalanes que hi ha escampades pels cinc continents? Sap si la part dels impostos que paga destinats a aquestes oficines són productius en algun sentit? Més, per exemple, que les universitat del món on s’ensenya llengua i literatura catalana? Més que els casals catalans? Més que les multinacionals catalanes com Grífols? Més que no fan les Cambres de Comerç? Més que el Barça? Més que els polítics exiliats? Com és que no tenim manera de saber en què es gasten els euros que els són assignades? A part dels registres de catalans al món, de subvencions, de promocions, de premis, en què influencien, què transfereixen, ¿en què s’internacionalitza, en què què que es pugui quantificar? Per què, si no és remenant per internet, no es “publicita” mai ni la tasca que fan ni els resultats ni els impactes aconseguits? ¿Sap vostè, per posar un exemple ben recent, què se n’ha tret de la gira del president de la Generalitat per Sud-Amèrica? No què hi ha anat a fer, si no què hi hem guanyat el catalans que no hi guanyéssim ja? És important, esclar, ser-hi, en el món. Que se sàpiga que existim, que hem existit i que persistim com a nació amb la voluntat, per a alguns d’esdevenir un Estat. Naturalment que els simbolismes són importants, però sempre que a més de representar una idea, un pensament, un sentiment, projectin accions i provoquin respostes. Fins al dia d’avui, ¿sap vostè si hem obtingut alguna resposta positiva a les reivindicacions nacionals de Catalunya dels països on la Generalitat té “ambaixades”?.

En general, ni els governants ni els ciutadans no tenim una cultura de l’avaluació de l’acompliment de responsabilitats. No estem avesats al retiment de comptes. Mentre la pedagogia actual ha adoptat el criteri d’avaluar l’alumnat per la capacitat d’aplicar els coneixements que es van adquirint i a saber testar i corregir els seus errors, en els àmbits de la política, el mèrit no radica en la demostració de l’efectivitat de llurs accions, sinó en una mena de meritocràcia basada en l’acatament cec als líders. I si no opinem o bé, segons els consellers del ram que sigui, opinem per desconeixement, és precisament com a conseqüència que no s’expliquen prou bé les accions, les decisions i, sobretot, perquè ningú n’avalua els resultats de manera pública i contrastada.

22 de març del 2023

AH!

–A veure, em pots dir si hi ha algun detingut, imputat, jutjat o empresonat per l’escàndol de l’espionatge amb el programa Pegasus? No, oi?. –Noi, molt soroll, però poques nous–. Ah! –De passada, saps si hi ha algun condemnat per la trama Kitchen?–. –Espera’t, home, que encara no han començat a jutjar ningú!– Ah! –Per cert, com ha acabat la investigació de la jutgessa andorrana que imputava Mariano Rajoy i l’aleshores ministre Fernández Díaz, per presumptes pressions a la Banca Privada d'Andorra, el BPA, en el marc de l’operació Catalunya?–. –Està empantanegat en un jutjat de Madrid, em fa l’efecte–. Ah! –I què és això del barçagate?–. –No hi entenc res de futbol.– Ah!. –Parlant d’altra: tu sap per què hi ha tanta canalla que es vol suïcidar?.– Jo, pobre de mi, què vols que et digui?. Pregunta-ho als psicòlegs. Millor, potser, als inventors del Tik Tok o als que ens han venut la il·lusió que vivim en el millor dels mons possibles.– Ah! –I la inflació s’aturarà amb la pujada dels tipus d’interès?–. –Diuen els entesos que fins que no s’acabi la guerra d’Ucraïna, re de re. Tot i així, jo penso com l’economista J. Kenneth Galbraith que l’única funció de la predicció econòmica és aconseguir que l’astrologia sembli una cosa més respectable–. –Ostres, ara l’has dita molt grossa!–. –Però per gruixuda la que he llegit no fa massa: que el PP pactarà amb VOX si li cal per governar en les properes eleccions–. –Que no hi governa ja en alguna autonomia?–.

–Escolta: estudiaran filosofia els nous batxillers?–. –Segurament, però vols dir que els servirà de res?–. Ves! –Aquesta és bona: sembla que Sanna Marin, la presidenta de Finlàndia, podria perdre les eleccions?–. –Aquella xicota tan eixerida?–. –Pobra!–. –Ara seriosament: creus que el cotxe elèctric és sostenible?. Ho dic perquè no sé si saps de què estan fetes les bateries. O, com et penses que s’obté l’hidrogen?–. Ah!? –I les dessalinitzadores, què?. Gasten un munt d’energia que no surt del molins de vent, eh?–. –Mira, ara que dius molins: ja saps de què estan fets aquests aerogeneradors?. D’on et penses que surten les tones de zinc, alumini, molibdè, i de terres rares, entre altres, que es necessiten per construir una sola turbina eòlica de 3 megawatts i 150 metros de altura?–. –D’on l’has treta aquesta barbaritat?–. –Per cert, el canviaran el nom del carrer, a la Pobla de Segur?.

15 de març del 2023

UN NIU D’ESCORPINS

Tots els malfactors, es diu, acaben essent descoberts un dia o altre. I tot i saber-ho i ser-ne conscients, aquests facinerosos, maltractadors, corruptes, criminals, mafiosos, gàngsters, etc. continuen delinquint fins que se’ls acaba la ganga. Un dia o altre, més aviat tard que d’hora, seran jutjats, alguns seran condemnats, d’altres es passaran anys litigant, els uns se’n sortiran perquè la xarxa de complicitats serà tan entortolligada que no hi haurà manera de desenredar-la, i uns altres pagaran com a caps de turc amb la condició de ser recordats com a salvadors de la pàtria. No sé si aquesta malura afecta de la mateix manera els països nòrdics, però en el nostre no pots aixecar una pedra que no en surti un niu d’escorpins. Que si som mediterranis que si ja va amb el nostre ADN, que si aquí sempre ha imperat l’equació de feta la llei feta la trampa, que si naps que si cols, però els jutjats no donen l’abast, de tal manera que fa l’efecte que causes com el Tres per Cent, la Gürtel o el cas Villarejo i llurs derivades infinites formen part de la vida, de la història de la vida de generacions i generacions. De la mateixa manera que en formen part els cicles de l’hivern i l’estiu, la primavera i la tardor, volen els ocells i neden els peixos.

Vet aquí, doncs, que el problema no és tant l’horrenda quantitat de delinqüents malversadors del nostre país, l’esgarrifosa ràtio d’avarícia per persona i any o la ràtio d’afanadors, extractors i corruptes professionals entre els nombrosos càrrecs electes i de confiança dels partits polítics, sinó el fet que l’existència d’aquests depredadors socials i institucionals s’hagin convertit en uns personatges habituals de la nostra vida i la corrupció en un costum Com si extorquir, defraudar o dilapidar diner públic fos una pràctica més o menys normalitzada. La prova és que, quan la ciutadania té ocasió de castigar-los a les urnes, tal volta perquè ho hauria de fer a la majoria dels partits tradicionals, ni ho pensa ni ho té en compte. Fa uns anys la majoria de la gent ens vàrem indignar que un pocavergonya digués estoy en la política para forrarme. D’un temps ençà, és probable que fins i tot l’aplaudíssim per la seua sinceritat. El que passa és que tanta transparència, tanta publicitat, arriba un moment que fa fàstic i produeix una terrible sensació que la bona gent és idiota.

8 de març del 2023

LA DESJUDICIALITZACIÓ

Les lleis les fan els parlaments, les interpreten els jutges i fiscals, les observem i complim el ciutadans que som tots plegats i tenen els efectes que preteníem o per contra ens defrauden o ens limiten. ERC es va plantejar, amb el realisme consegüent ateses les fatals derivades de l’1 d’octubre de 2017, pactar amb l’Estat una mena de pau política: a canvi de no tornar a fer el mateix de la mateixa manera i dels suports convenients a les propostes de llei del govern de l’Estat, aquest “perdonaria” (indultaria i reformaria el codi penal) els sentenciats, els encausats i els investigats pel Procés. I només faltaria, I’independentisme podria continuar somiant amb l’arcàdica república catalana. Quines han estat les conseqüències?: 1. Trencadissa total de les relacions entre les diferents opcions independentistes i ineficàcia del 52%. 2. Desavinença absoluta entre entitats (Òmnium, ANC, CDR i tutti quanti) secessionistes i, en consonància, desmobilització social. 3. Despullament del relat utopista de Junts per Cat. I 4. Reacció numantina del poder judicial a la política “reconciliadora” del govern. Amb l’opció mes pragmàtica possible d’ERC, és cert que hi hem perdut més bous que esquelles?

Vist tot això, què caram havíem pensat que implicaria desjudicialitzar més enllà dels indults i de les reformes penals? Que els qui estan encausats deixarien d’estar-ho? Que la fiscalia deixaria d’acusar? Que se sobreseurien els expedients? Que es deixaria d’espiar independentistes? Quina fantasia ens havíem construït? L’Estat i qualsevol de nosaltres entén que qui l’ha feta, l’ha de pagar encara que sigui amb el nou codi pedal. I la justícia està per això. I qui torni a fer-ho, la pagarem, els uns amb el bastó del codi penal reformat i tots plegats amb el 155. Aleshores quina esperança li queda a l’independentisme? El dictamen dels tribunals europeus? Un referèndum pactat el dia del judici final? La lluita per tornar a aconseguir una majoria de diputats independentistes al Parlament? La situació a què ha conduït la via realista ens sona, resumint, al que diuen que deia Nikita Jruschov: els polítics sempre fan el mateix: prometen construir un pont encara que no hi hagi riu. I no recordo qui que hi afegia: cal preveure què passarà dema, demà passat i l’altre, i tenir el coratge d’explicar per què no va ocórrer com es preveia.

1 de març del 2023

ELS LÍMITS

Fa unes setmanes, en un programa de TV3 d’una certa iconoclàstia (‘hora d’emissió nocturna permet algunes escletxes en el Sistema orwellià), un humorista del programa va dir una inconveniència sobre un partit català que té molts diputats al Parlament i que en aquell moment era indispensable perquè s’aprovessin els pressupostos. A les vint-i-quatre hores vam saber que l’havien fulminat amb l’argument que la llibertat d’expressió té unes línies roges que no es poden traspassar i bla, bla, bla. I deduïm que no es poden ultrapassar en el context que sigui, tant si es fa broma com si no se’n fa. No és la primera vegada ni serà la darrera, perquè els límits de l’humor i de la llibertat d’expressió són, a la pràctica, no els que consten en els manuals d’ètica, sinó en el criteri dels qui controlen els mitjans de comunicació i qualsevol altre espai on s’expressin ja sigui l’humor o qualsevol altra forma de comunicació. Tot i així, aquesta necessitat del poder de dominar tots els ressorts que l’han de sostenir que s’ha de manifestar en tot i per a tot el que afecta la vida les persones, és una qüestió que, amb el nivell d’informació i desinformació imperants, ja no trasbalsa ningú. Ningú s’estranya que, si treballes en organismes públics o amb participació pública (en els privats és de manual) t’has d’autocensurar, t’has d’estirar les orelles, si no vols que te les estirin o, pitjor, et facin desaparèixer o et facin purgar el pecat removent-te a l’arxiu o a l’hemeroteca.

El poder ni és més guapo ni és més llest, sinó, més poderós. Ho és en la mesura, insistim, que es procura que tot el que és possible de fer, de pensar, de sentir i de dir sigui fet, pensat, sentit i dit dintre dels marges que considera adequats i correctes. Té el patrimoni, a part de la violència, de la veritat, de l’ètica, de la correcció i de la imaginació. Teòricament en democràcia el poder polític, que governant és alhora institucional, burocràtic i tot el que en penja, l’atorga el poble quan vota. Passa, però, que el poble no coneix mai la lletra petita del “contracte”. Com deia aquell, en política, la moral, la virtut és per als que estan a l’oposició. El poder no entén de sentiments sinó d’interessos i són aquests els que determinen les regles del joc. El canceller alemany K. Adenauer ho resumia així: l’important no és tenir raó, sinó que te la donin.

22 de febrer del 2023

AEROPORT DEL PRAT

L’ampliació de l’aeroport del Prat ha estat un dels requisits perquè PSC-PSOE aprovés els pressupostos de la Generalitat. Sembla ser que hi ha un pla perquè es faci amb una plataforma sobre el mar que costaria més de dos mil milions d’euros. Així se salvaria la riquesa ecològica de les llacunes de La Ricarda i El Remolar. Que quedi clar d’entrada que hi estem totalment a favor. Entre altres raons, perquè, si cap a l’any 3000 Catalunya aconseguís esdevenir una república independent o federada de l’estat espanyol, l’aeroport aquest no podria deixar de ser una estructura d’estat des de la qual els futurs descendents afortunats haurien de poder volar a tot arreu del món, almenys a tants aeroports com ho fan els espanyols des de Madrid o els francesos des del Charles de Gaulle, alemanys des de Frankfurt o els nord-americans des de l’aeroport Internacional Hartsfield-Jackson d’Atlanta. El que no entenem és per què, en el seu moment, quan es va plantejar el tema, hi hagué tant d’enrenou quan pel que sembla hi havia altres possibilitats constructives més enllà de l’afectació de les famoses llacunes. El que passa és que en aquest tema de l’aeroport, com en tantes d’altres (el corredor mediterrani, pel cas) assistim impertèrrits, malauradament, al joc de la política de vol gallinaci i del partidisme de saló recreatiu.

Si mai es proposa tirar endavant l’alternativa d’ampliació esmentada, estem convençuts que sorgiran mil i un problemes, ja siguin ambientals o ecològics, de disponibilitat pressupostària, de caràcter estètic o ja sigui de tot el que hom es pugui imaginar. En tenim experiència. Però bé, resumint: el que interessa, al capdavall, és qui ho pagaria això? Si Madrid és AENA, si Madrid decideix el nom de l’aeroport, si Madrid és l’autoritat aeroportuària, entendrem que ho pagarà Madrid i que el govern de Madrid serà qui decidirà, i no pas la Generalitat ni Foment, quin és l’aeroport que necessita Catalunya. I l’altra qüestió que ens interessa, perquè també tenim l’experiència en les dilacions històriques en les promeses inversions en infraestructures a Catalunya, és quan començaran les obres, un cop s’hagin sortejat tots els entrebancs previsibles? És possible que tothom qui en parla avui no la vegi mai aquesta ampliació? Sort en tenim que, com deia O. Wilde, l’home cregui en l’impossible, però no en l’improbable.

15 de febrer del 2023

CRISI ENERGÈTICA

Estem fets de grans contradiccions!. Noruega el país que fa anys que va apostar per les energies renovables, model a imitar, ara resulta que és un dels principals proveïdors de gas i petroli als estats de la UE, i acaba d’aprovar que n’incrementarà la producció atesa la situació de guerra a Ucraïna i les sancions comercials contra el règim de Putin. Abans petroli i gas per a tothom, pagat bitllo- bitllo o subvencionat que una revolta social a gran escala. Alemanya, una altra campiona del món en ecologia, davant la situació crítica del proveïment energètic rus, torna a explotar mines de carbó, per cert el més contaminant dels combustibles fòssils. França que portava camí de tancar centrals nuclears, ha tornat a posar-ne en funcionament i al febrer de l’any passat s’anunciava que construiria 14 nous reactors amb la finalitat, es deia, de mantenir la independència energètica i, genial!, de lluita contra el canvi climàtic. A Catalunya, campiona també de l’ecologisme verd, si més del teòric, reivindicatiu i de boqueta, a finals del 2022 només el 17% de l'electricitat tenia origen renovable. L’objectiu governamental és que ho sigui el 50% el 2030, suposem que a base de fer miracles, perquè resulta, entre altres contradiccions, que allà on venteja més del país no volen molins i faran tot el possible per no malmetre el seu paisatge i naturalment evitar que els ocells i sobretot els ratpenats “entrin en declivi”.

Totes les renovables comporten afectacions al medi ambient, al medi natural, al medi cultural. Totes! Les de biomassa, les de biocarburants, les hídriques, les fotovoltaiques, les geotèrmiques, però menys que les tradicionals. Fins i tot s’ha calculat, gairebé al mil·límetre, el nombre de bèsties que poden morir per megawatt produït per aquestes energies alternatives, i la contaminació que produeix l’extracció dels material que s’utilitzen per construir-les i fer-les funcionar. Però, menys que les tradicionals. I com que gairebé tothom està convençut del canvi climàtic i que calen les energies alternatives que aturin l’hecatombe, consegüents amb les nostres contradiccions, a la gran majoria li desplau que siguin prop de casa seua pels seus efectes secundaris. I si no són ets són uts, el 2030, si no ha petat tot, encara ens ho estarem pensant. Sempre els quedarà als supervivents l’esperança de la fissió nuclear.

8 de febrer del 2023

LA GUERRA A UCRAÏNA

Ja fa un any que dura i potser ja toca que ens preguntem fins a quan els Estats Units d’Amèrica, la Gran Bretanya i l’OTAN donaran suport a Ucraïna en aquesta guerra a la qual es destinen milers de milions que, òbviament, es detrauen d’altres polítiques més necessàries i útils a la ciutadania que governen? Quant de temps es pot aguantar la crisi econòmica que provoca la guerra i repercuteix en la majoria de la població? S’accentuaran encara més les divisions entre els països de la Unió Europea? Quant de temps Rússia pot allargar la seua “desnazificació” d’Ucraïna sense que trontolli res del seu politburó? Quant de temps cal esperar perquè les sancions a Rússia facin algun efecte entre la seua població i perquè aquesta es revolti contra el seu tsar Putin? És que algú pensa màgicament que als russos se’ls acabaran els míssils? És que algú és tan innocent que s’imagina que els soldats ucraïnesos resistiran una guerra indefinida? La indústria i el comerç d’armes i municions no en té mai prou. Són l’avarícia personificada. I se’ls en foten els morts d’una banda i l’altra, i de tot arreu, molts dels quals no sabran mai per què han mort ells i no els qui han provocat les guerres. I per més inri, s’ha de ser cínic, eh!, els soldats que moren en combat són acusats pels seus comandaments de ser poc professionals. Si em posés a la ment dels qui segur que algun dia aconseguiran contractes de reconstrucció d’Ucraïna, animaria els contendents que destruïssin el país com més millor per poder passar la factura més astronòmica possible. No ens enganyéssim pas, els països que ajuden Ucraïna s’ho cobraran com sigui. I aquests seran els autèntics guanyadors.

En el pressupostos de l’Estat d’enguany, aprovats per les forces “progressistes” de la Cambra, s’ha consignat un increment de la despesa militar. Si ets membre de l’OTAN no et toca més remei que complir. Però, com que som part interessada en el conflicte, val més que confiem que un coet supersònic rus no ens arruïni la rearmada pàtria. De moment, per Nadal hem pregat, alguns amb llàgrimes de cocodril, catòlics, anglicans, protestants i ortodoxos autèntics i cismàtics, perquè s’acabi la guerra i mentrestant hem contribuït amb els nostre impostos que es continuïn disparant tota mena d’artefactes mortífers. A mi sempre m’havien dit que no es pot repicar i anar a la processó.

1 de febrer del 2023

I LES CAUSES?

L’etiologia estudia els determinants necessaris perquè es produeixin uns fets, uns resultats, uns judicis, els trastorns o determinats comportaments. Tenim la sensació que analitzar la causalitat dels feminicidis diaris, del perquè de la ingesta espectacular d’ansiolítics o l’alarmant increment d’intents de suïcidis entre els més joves, ens fa por. Ens estremeix pensar que les causes siguin estructurals relacionades amb el sistema de vida i de valors a què ens veiem abocats o en la despersonalització a què ens han conduit els nous ídols tecnològics. Ens estimem més el rebuscat relat del drama, l’efectisme i la teatralització de les desgràcies, la seua estadística i la morbositat de com s’han produït els fets, que no pas el perquè. I les causes tenen molt a veure en la trivialització de la política, i especialment en el discurs negacionista de les ideologies totalitàries. En l’absoluta banalització del sexe, la violència, de la mentida i el menyspreu dels valors de bondat, de dignitat, felicitat, d’amor o de fe religiosa,

La trivialització, la generalització i el fatalisme s’han convertit en els antídots contra la nostra, per acció o per omissió, col·laboració o participació en l’autoria dels fets esborronadors que ens aclaparen quotidianament. Mentre, en els debats dels mitjans audiovisuals, triomfa qui és més barrut i pocavergonya, contribuïm a normalitzar actituds que res tenen a veure amb el que es predica d’una societat sana. Mentre acceptem, en nom de la llibertat d’expressió o del que sigui, lletres infectes de cançons, continguts escombraria de segons quins programes televisius o la violència que contenen certs videojocs, com si tot fos un simple passatemps, estem banalitzant el valor de la vida i la dignitat de la persona. Sobre les causes dels feminicidis, de la violència de gènere, de l’odi a l’estranger, dels pensaments suïcides del jovent, hi ha milers de pàgines doctes que ens les expliquen, però, insistim, ens fa basarda afrontar-les, perquè implicaria un canvi radical de models de vida. Prevenim, però no anem a la rel del problema. I confiem en l’educació, però llegim el resultat d’una enquesta recent, feta a joves d’entre 15 i 29 anys, i ens esborrona observar que un de cada cinc creu que la violència de gènere és un invent ideològic i un de cada quatre creu que el feminisme vol perjudicar-los!

25 de gener del 2023

ELS PRESSUPOSTOS

EL PSC es va oferir, tot dissimulant una honestedat fora del que és normal en política, a negociar els pressupostos. ERC, després de jugar la carta fàcil dels Comuns i mostrant pomposament el beneplàcit dels principals agents socials, naturalment per necessitat, es va abonar a jugar-se-la amb al PSC. I esclar el PSC es va dir, ara és la nostra. Demostrarem que vam guanyar les eleccions. Si vols pressupostos hauràs de passar per l’adreçador. No solament, ERC, hauràs de claudicar en allò que més simbòlicament et debilita (l’ampliació de l’aeroport, el quart cinturó i el projecte de Hard Rock a Vilaseca-Salou), sinó que et desmuntarem el pacte amb els Comuns i, a més, si t’avens amb les nostres propostes enverinades, la ciutadania entendrà que, si hi ha pressupostos, de fet, seran els pressupostos del PSC. Semblaria com si l’operació l’hagués ordida el mateix Ho Chi Minh. A Junts, col·laborar amb ERC després de la trencadissa, no els fas gens de gràcia, i dubto que els interessi. Altrament, l’acord ERC+PSC els aniria com l’anell al dit per demostrar fefaentment la claudicació d’ERC als dictats del PSOE. I si, al final, el PSC no dona el vistiplau, a tothom li pareixerà que ha humiliat ERC, tenint en compte que ERC va donar suport als pressupostos de l’Estat. Tal com diuen els periodistes, el resultat d’aquesta operació serà que el PSC-PSOE haurà imposat el relat del “s’ha acabat el procés” i s’ha acabat ERC, si més no liderant el govern de Catalunya.

Si s’aproven uns nous pressupostos, se’ns diu que les arques de Generalitat s’incrementaran com a mínim en uns tres mil milions per resoldre les nostres necessitats. Si no, ens haurem d’acontentar amb anar tirant com fins ara i pidolant mes crèdit si s’hi avé l’autoritat de l’Estat. Si no hi ha nous pressupostos, la culpa serà del PSC i de Junts, i per tant, ERC tindrà la munició perfecta per convèncer la gent, en unes molt que probables eleccions anticipades, per guanyar-les folgadament. El culebrot de les negociacions, però, haurà servit una vegada més per demostrar que primer són els interessos de partit que les necessitats socials. Que la política és abans de res, estratègia que no pas interès general. A tomb d’això ens va com l’anell al dit el que diuen que deia el canceller Von Bismarck: amb les lleis passa com amb les salsitxes, és millor no veure com es fan.