RECONCILIACIONS

A la decadència física sol acompanyar-la l’anímica i, normalment, l’ablaniment del caràcter. Davant l’horitzó de la mort definitiva, hom es predisposa, en la majoria de casos, a demanar perdó, a reconciliar-se amb alguns enemics i fins i tot gosa, per més urc que hagi encarnat i estintolat la seua vida, a demanar ajuda i fins i tot un mica d’amor. Tothom ha conegut gent que de joves o en la maduresa vital eren uns autèntics carcamals. Uns intractables, uns sàdics prepotents, uns desafiadors a tot i a tothom. I així que la senectut els ha anat encarcarant l’ossamenta i els dolors s’han ensenyorit fins i tot de la seua poca ànima i han començat a aparèixer llacunes mentals, es produeix el miracle de la reencarnació en una espècie d’òvid, sobretot l’ovella, propens a la mansuetud. L’animalot que s’era en la plenitud vital, a la vellesa, és capaç de tenir remordiments? I si en té, és perquè tem l’infern o una cosa similar a la condemna eterna? O més aviat té por, ara que és un desvalgut, que no li faci la pell aquell a qui ha amargat l’existència? O, encara, perquè el seu fons d’orgull no li permet passar a la posteritat com un malparit? Hi ha ancians, però, a qui se’ls agreja el caràcter. Que amb l’edat no suporten ningú ni ningú els suporta a ells. Continuen essent tan males persones com quan eren els maltractadors de l’institut, els cínics explotadors en l’adultesa o totpoderosos dictadors imperialistes. Que, malgrat les xacres i les impotències vàries, en culpen el proïsme a qui ha fastiguejat tota la vida.

Aquestes reflexions moralitzants me les han suggerit les memòries de l’Emèrit, titulades Réconciliation, de què no he llegit altra lletra que les recensions i fragments que han publicat els mèdia on al pròleg confessa: Tinc la sensació que em roben la meva història. Doncs sí, entre els grans assenyalats de la història, per a bé o per a mal, escriure unes memòries, quan se’ls en va la vida, sol ser el recurs expiatori més habitual. Fins i tot, per exemple, les de Napoleó, presoner a Santa Elena. En fi, que qui fa al pecat que faci la penitència. Personalment, m’abelleixen més aquells memorialistes o autobiògrafs que es riuen de si mateixos, perquè tothom sap que quan la llebre ja és fugida pocs consells per al caçador. I si els sembla, contrastin les de l’Emèrit amb les de Woody Allen, A propòsit de no res.

LA INFECCIÓ DEL MALESTAR

A Occident la dreta extrema, l’extrema dreta, el neofeixisme o com es digui la mateixa ideologia, s’està convertint en la mestressa dels destins de les nostres societats. En les forces més votades, en els partits que tenen ja la clau de la governabilitat de molts estats o regions, d’aquesta Europa, la unida (i la que té un peu i mig a Orient), que sempre ha caigut i recau en els mateixos errors des de la fi de l’imperi romà. En aquesta Europa on s’han produït, gairebé industrialment, més morts per la pàtria, per la religió, per la raça, per l’Imperi, o perquè la lluita de classes era inevitable, que enlloc més del món. No sé si Spengler, com assenyala a La decadència d’Occident, la va clavar en assenyalar, en la seua teoria biologista determinista, que les cultures i les civilitzacions tenen una vida limitada predictible. El que sí que comprovem és que la bretxa entre pobres i rics i la mediocrització i minoració de la classe mitjana, han realimentat les ràbies, els odis, els malestars, no exactament contra el Sistema totpoderós capitalista, ultraliberal (cosa que és massa abstracta per a la majoria de la gent) sinó contra l’estrany, el migrant, vist com el dilapidador de la nostra seguretat, dels nostre benestar, de les nostres garanties de llibertat. En fi, com l’usurpador del nostre estatut de ciutadania: tradicions, costums valors, normes, formes de convivència, d’organització, llengua, religiositat i conglomerat de prejudicis.

La majoria de la gent que justeja per acabar el mes, que no troba un lloguer assequible, que no ha aconseguit després d’anys un ajut a la dependència, que no té una feina estable o cobra un sou miserable, que no pot passejar tranquil·lament pel seu barri, que espera i espera per a una operació de maluc, que per enterrar dignament els seus morts ha de demanar un crèdit, que per anar a treballar ha de viure un calvari diari, a aquesta gent no els consolen les estadístiques del creixement econòmic, que l’índex més delinqüencial assenyali majoritàriament els “autòctons” o que els propietaris dels fons voltors de l’habitatge no siguin precisament immigrants il·legals. La gent que constata que no hi ha manera de sortir-se’n en culpa al govern de torn i als qui, vinguts de fora, han colonitzat els seus drets. I s’arriba a aquesta conclusió a través de les vísceres i no de la raó.

MÉS QUE MAI

Davant les dades horroroses del desconeixement, sobretot per part dels més joves, de la tragèdia que fou la contesa civil i les conseqüències terribles per als vençuts, tornem a reivindicar que cal més que mai que es materialitzi la creació del Centre d’Interpretació de la Guerra Civil i la Postguerra. A quest Centre, en realitat, atès que ja s’ha identificat bona part dels elements que l’haurien de configurar, només li falta la teulada i els pilars que la sostinguin. Sobretot, gràcies a la iniciativa de la Plataforma Lleida 1936 formada per persones representatives d’entitats ciutadanes i del treball dels tècnics de Memòria Democràtica de la Paeria, els quals, des de fa cinc o sis anys, han aconseguit identificar, i difondre molts dels indrets, espais, persones, documents i relació de fets que es deriven del drama social, cultural i moral de la guerra i la postguerra. Tot i així, entenem que el Centre s’hauria d’incardinar en l’estructura del futur Museu d’Història de la ciutat. Fora bo que, ultra determinar la seua ubicació (al més cèntrica possible) i de la concreció de qui paga què (personal, serveis, materials, manteniment), s’anessin substanciant idees sobre la seua formalització museogràfica. Aquest centre, n’estem convençuts, esdevindria una de les baules que ajudaria a crear el sistema de relacions ecològiques entre els diversos i dispersos elements, insistim, tant materials com immaterials, que ja expliquen bona part de la història de Lleida: des de les termes i les adoberies fins a l’arquitectura industrial, sense oblidar els fons documentals, la simbologia festiva pagana i religiosa o el garrotín.

Tant de bo els promotors, entitats i institucions, i entre aquestes òbviament els arxius i la UdL, no aturin la recerca i la investigació, la catalogació, l’inventari i la interpretació de tots els referents que han de permetre el fons dinàmic del Centre. Al capdavall, no fem altra cosa que atendre’ns al que la Llei 17/1990, de 2 de novembre, explicita respecte dels museus locals quan, a l’article 27, prescriu que han d’oferir una visió global de la història, de les característiques humanes i naturals i de la riquesa patrimonial de la població. I que la seua funció bàsica és recollir, conservar, documentar, estudiar i difondre els testimonis culturals més representatius de la comunitat en què són implantats.

INSEGURETAT CIUTADANA

En el baròmetre d’opinió política del govern de Catalunya de 16 del juliol d’enguany, la inseguretat ciutadana continua situant-se, respecte d’altres enquestes fetes durant l’any, en la quarta preocupació, darrere de l’accés a l’habitatge, la insatisfacció amb la política i la immigració. Per als votants de dretes, evidentment és la primera. Segons les dades del Ministeri del ram, respecte de 2024, els robatoris amb violència o intimidació enguany han disminuït un 3,6 %. Els efectuats amb força en domicilis, comerços i altres instal·lacions un 11,9%. Els furts, un 3,4%. Passa, però, que la sensació d’inseguretat s’ha estès com una taca d’oli pertot arreu, ja sigui, com era més factible, a les grans ciutats, ja sigui a les mitjanes ja sigui a pobles, viles, urbanitzacions i al món rural. La premsa diàriament se’n fa ressò i la ultradreta aprofita l’ocasió per atribuir-ho a la immigració. Com sigui que passa cada dia, la gent ens esparverem quan enxampen reincidents que han delinquit deu, vint i trenta vegades seguides, i veiem com les regles del joc de la convivència, les normes i les lleis, no permeten fer altra cosa que renyar-los en una comissaria i aviar-los de nou al carrer. I ens alarmem que la gent s’escopetegi, es pistoletegi o es cusi a ganivetades en ple carrer i a la llum del dia. Davant d’aquesta situació, magnificada per les xarxes socials i la premsa sensacionalista, hom reclama més policia, més càmeres de seguretat, més control d’armes, més enduriment de les lleis i els càstigs. En fi, més efectivitat repressiva

Però el focus rarament es posa en el perquè d’aquestes violències, d’aquesta inseguretat i atemoriment. El delinqüent naix o es fa? L’anòmic, l’inadaptat a les normes socials de convivència, s’hi converteix perquè no té ni ha tingut cap entorn familiar, social i cultural educador? O perquè la seua situació econòmica i les possibilitats d’accés als drets més bàsics s’ha convertit en un impossible? Les darreres dades de l’INE revelen que més del 70% del conjunt de delictes comesos a Espanya van ser comesos per persones de nacionalitat espanyola. Quines són les causes de les fractures socials? Permetin-me que els recomani l’informe de Jordi Sevilla de la Fundació LaCaixa de 2021 titulat Fractures socials. Una introducció. El resum en un títol: La desigualtat socials ho fa trontollar tot.