PARADOXES

Una paradoxa és una contradicció lògica. Una de les més famoses -a part de la de Zenó sobre Aquil·les i la tortuga, que els devien explicar a l’escola o a l’institut- és la del mentider, formulada pel filòsof i poeta cretenc del segle VI a.C., Epimènides, que ens serveix per il·lustrar el que comentarem després. La paradoxa del mentider es formula així: tots els cretencs són mentiders. Si és veritat, resulta que Epimènides, que és cretenc, menteix perquè es contradiu, Si l’afirmació és falsa, vol dir que almenys hi ha un cretenc que diu la veritat. El fet és que des d’un punt de vista lògic, veritat i mentida són possibles i a veure qui ho desembulla. Doncs bé, així que es convoquin eleccions generals es donarà la paradoxa que els partits de dretes obtindran bons resultats, tal com estan tenint en les autonòmiques, perquè molta gent de tota classe i condició els haurà preferit, malgrat que aquests partits hagin votat en contra de les successives pujades del Salari Mínim Interprofessional, que de ben segur han afavorit bona part dels votants de dretes. O a pesar que la Reforma Laboral de 2022 hagi millorat la temporalitat dels contractes de treball amb durada limitada i l’estabilitat salarial. I hagi votat en contra dels decrets de mesures per la contenció de preus, la pròrroga dels descomptes en el transport públic o la revalorització de les pensions.

O la dreta s’explica malament o no té programa social, llevat del remei que guareix tots els mals que es diu rebaixa d’impostos. Menys impostos més diners per consumir. Més consum més productivitat, Més demanda, preus més competitius. La realitat és que aquesta fórmula curiosament no afavoreix mai els qui no poden pagar el lloguer, no poden comprar una vivenda, no poden renovar el cotxe, no poden evitar les llistes interminables per operar-se de malucs, no poden etc. Si l’Estat recapta menys, menys inversió pública, més dèficit en els serveis fonamentals. Menys Estat, més privatització i menys possibilitat d’accés universal a l’educació, la sanitat. Menys Estat, menys capacitat de correcció de les desigualtats socials. Vet aquí la gran paradoxa de la llibertat del liberalisme: més renda per a tothom, més dificultats per accedir als serveis essencials. Més problemes, també, per a una bona part de la ciutadania que ho necessita tot, quan aposta per als partits de dreta.

CABDILLISME

El líder és un primus inter pares, que amb la seua empenta i determinació condueix l’equip cap a uns objectius comuns. Un cabdill, en canvi, és un egòlatra: autoritari i vanitós, rodejat de llepaculs mediocres, que fan un seguidisme cec del seu patró, de vegades més papistes que l’amo. I nosaltres ens preguntem: com és que la societat del nostre temps tendeix a votar, en les democràcies nominals, aquesta mena de populistes messiànics? Què n’espera la gran majoria de la ciutadania que els vota? Per què les classes populars es deixen entabanar per aquests salvadors de pàtries? La majoria social que vota aquests energúmens està tan desesperada com per esperar que facin miracles? ¿Algú amb el graduat escolar pot creure que l’ultraliberalisme desaforat de les polítiques econòmiques que prediquen i practiquen els predicadors del nou ordre mundial basat en la llei del més fort, o el que és el mateix, en la instauració del campi qui pugui, mitigarà la fractura abismal entre rics i pobres? Equilibrarà les economies familiars més desafavorides, assegurarà la producció d’aliments en els cicles cada cop més violents de la crisi climàtica, provocada en gran part pels negacionistes partidaris de l’economia extractiva? Deixaran de ser universals la sanitat i l’educació? Es restablirà la censura i el nihil obstat i, per tant, serà perseguida i reprimida la llibertat d’expressió? S’eliminarà la funció reguladora, mediadora de l’Estat entre els drets i els deures individuals i els col·lectius o l’Estat et dirà si no vols cols, dos plats.

Tan desposseïda està la gent de dignitat, d’autoestima, de capacitat d’anàlisi, de criteri, per no adonar-se en què queden les polítiques dels pregoners de la dictadura del capital i del mercat, dels eliminadors d’impostos i de pensions, dels qui vociferen contra la immigració, contra tot el que reporten les polítiques d’equitat i justícia social? Tan desesperada està la gent per llançar-se als braços de qui, així que pugui manar, abocarà la gran majoria a les escombraries de la humiliació? És possible tanta ignorància, tanta ceguesa com per no adonar-se de quina és la medicina de l’extremadreta per afrontar i resoldre els problemes socials? Tan llecs de la història de les nostres lluites fratricides? Ah, als qui practiquen còmodament el tantsemenfotisme que també els tocarà el rebre, a fe de món!.

MENTIDA I POSTMODERNITAT

Per poder viure en societat tenim necessitat de confiar i creure en els nostres iguals. Tenim igualment necessitat de dir mitges mentides o mentides pietoses per cortesia, per generositat, per evitar mals majors. Però dir el contrari intencionadament del que és objectiu, contrastat, verificat amb imatges, senyals, empremtes, residus i rastres de tota mena és mentir. Mentir és una arma ideològica, un instrument polític, una estratagema militar (serveis secrets, espionatge...), un mètode per estafar incauts, per aconseguir i mantenir tota mena de poder. El repertori de la mentida és enorme: des de la mentida compulsiva, la mentida per les regles de compromís i la mentida de la falsificació fins a la mentida dels sopars de duro, la mentida de l’amor, la mentida de les creences, la mentida del currículum o l’autoengany. Actualment, amb la dependència existencial dels dictats de les xarxes socials, s’ha creat un ecosistema en el qual ja no sabem diferenciar el que és veritat del que és erroni, fals o mera tergiversació. Ço que ha esdevingut una de les causes més importants dels trastorns mentals i emocionals dels nostres temps postmoderns. Postmodernitat que el filòsof Lyotard definia com la dissolució de tot allò que en el nostre sistema cultural es considerava coneixement i autoritat, els cànons de valors i principis i les seues metanarratives, tals com la lluita de classes, la deïtat redemptora, el progrés material tecnològic, la sanitat i l’educació universals o els drets humans. El subjectivisme, l’emotivisme, el relativisme, l’agnosticisme o l’hedonisme, l’utilitarisme, la mutabilitat permanent, els sentiments d’incertesa i fugacitat, han envaït tots els racons de la nostra vida.

De fet, en l’actual sistema de control social i dels marcs mentals, s’ha difuminat la distinció epistemològica entre creença i realitat o entre fantasia i objectivitat empírica. El problema no és només que s’hagi normalitzat la mentida, sobretot en l’àmbit de la política i la gestió del bé comú, sinó que, tot i instal·lats en la desconfiança, mantes vegades ja no ens interessa descobrir la veritat i preferim autoenganyar-nos, perquè, com diu l’astrofísic i divulgador científic Carl Sagan, saber-la és massa dolorós. Ubi sunt els temps de la paraula donada, de l’ètica del pacte o del tracte i dels remordiments del pecat de mentir?

DE LA LECTURA

Sí, encara que sembli increïble, hi ha gent que no llegeix llibres i tenen responsabilitats de govern. Diuen que Trump no llegeix ni els informes dels seus assessors. Els escriptors normalment solen ser bons lectors i són dels pocs, juntament amb els estudiants que s’hi veuen obligats i els membres dels clubs de lectura, que compren llibres per llegir, si més no algun dia. Allò que llegir et farà savi, culte, comprensiu i dinàmic mentalment, depèn de què llegeixis i de qui. Per això són tan importants els prescriptors en les edats de formació de la personalitat. El lector es fa, normalment amb l’ajut d’algun guia, d’algú que n’estimula la curiositat. Quants lectors no s’hi han afeccionat en el transcurs d’una llarga malaltia! D’acord, hi ha llibres que són com el nostre refugi moral, però n’hi ha que són l’esperó dels nostres més abjectes pensaments. I penso en els qui s’entusiasmen amb els escrits de Joseph Goebbels. Hi ha persones que només llegeixen llibres que els donen la raó, que confirmen els seus prejudicis. És cert que en la lectura descobrim nous mons, ens revelem i interpretem a nosaltres mateixos, però dubto que llegir, com diuen alguns, ens allunyi de la mort. Una altra cosa és que els llibres, les nostres biblioteques, ens facin companyia, amorteixin, si vivim en blocs de pisos, el soroll dels veïns i el propi o fins i tot que en serveixin d’amulet, d’antídot o de placebo contra la dissort.

A. Schopenhauer l’encerta de ple quan diu que juntament amb els llibres s’hauria de vendre el temps per llegir-los. La gent que està al dia de les sèries televisives, de les estrenes de cinema, de les competicions esportives, de les novetats en videojocs, el seguiment dels acudits de les xarxes socials, i treballa entre vuit i deu hores diàries, com caram té temps per a llegir llibres? Les dades en brut dels gremis pel que fa a índexs de lectura i de compra de llibres són optimistes, però del 70% i escaig que diu que llegeix, només n’hi ha un 58% que llegeix almenys un dia a la setmana i un 35% dels lectors catalans que ho fan en català. No que llegeixin llibres, sinó que el dediquen a llegir. Sorprèn, però, és l’increment, en els darrers deu anys, del nombre d’editors i de llibres editats. Segons dades del Ministeri de Cultura el 2024 es van inscriure a l’ISBN 89.000 títols. Passen unes coses en aquest país!