dimecres, 17 de juliol de 2019

GOVERNAR

Segons la majoria dels partits, normalment els de l’oposició, l’acció del govern es mesura d’acord amb el nombre de lleis que l’executiu aconsegueix aprovar en qualsevol parlament. El tòpic és: com més lleis més bon govern. Encara que les lleis siguin un autèntic despropòsit per a l’oposició i fins i tot per als mateixos votants d’algun dels partits coalitzats o no i en algun cas àdhuc per als qui donen suport al govern. Com que els programes dels partits només se’ls llegeixen alguns tertulians i els líders que han d’acudir als debats, l’acció de govern més evident, en tot cas, es posa de manifest en la llei de pressupostos. Si és una llei feta d’acord amb els objectius del partit que governa, i aconsegueix d’aprovar-la és possible que la ciutadania tinguem una idea de per on anirà la cosa. Les lleis sectorials, les reformes de les lleis anteriors, les proposicions de llei, les iniciatives parlamentàries, o deriven de la llei mare de pressupostos o solen ser mers suports normatius i administratius a la gestió del dia a dia, a les necessitats quotidianes naturals o sobrevingudes. Una gestió, per cert, que solen resoldre els funcionaris. De manera que governar allò que se’n diu governar es fa a través dels pressupostos. I quan no n’hi ha, la governança esdevé pura gestió. En realitat, la major part de l’acció dels governs, i és el que exigeix la majoria de la gent, es tradueix en el fet que els serveis i les prestacions ordinàries funcionin i rutllin bé.

Comuns, PSC i la dreta unionista, quan no saben què criticar al govern de la Generalitat, sempre li retrauen el mateix: que només està per la independència i no s’ocupa de les necessitats de la gent. A part de ser una falsedat garrafal, per què no es miren la biga a l’ull propi i s’autoinculpen d’haver impedit que s’aprovessin els pressupostos del qui té la responsabilitat de governar? Des de 2016 que la Generalitat no té pressupostos nous. Malgrat que portin la signatura del Conseller d’Economia d’ERC els partits anomenats progressistes del Parlament no els han volgut aprovar. ¿Serà que els criticaires estan instal·lats en la perversió de bloquejar l’acció del govern només perquè no poden governar ells? L’autonomia catalana permet fer tants pressupostos diferents com tants partits són representats a la cambra? Si des del 2016 només pots gestionar, perquè no et deixen governar, a què ve tanta demagògia?

dimecres, 10 de juliol de 2019

LA FARSA DE LA UE

Els electes Comín, Puigdemont i Junqueres no poden asseure’s al seu escó al Parlament europeu, perquè ho ha impedit un president titella a les ordres de l’Espanya sempre constitucionalista abans que demòcrata, i de la rècula de socis de la dreta i l’extremadreta que reneguen precisament de la Uniò Europea. Una indecència com aquesta, una perversió tan descarada de la democràcia, hauria de sollevar les entranyes dels pocs honestos que queden i fotre el camp literalment d’aquest Parlament d’hipòcrites. És tan colossal l’animalada que s’està produint amb Comín, Puigdemont i Junqueras que en aquest Parlament fantasma resulta ser normal que s’hi s’asseguin, cobrin i tinguin tots els privilegis diputats i diputades que defensen ni mes ni menys que l’abolició de la Unió Europea. Diputats i diputades que, a part de manifestar-se euroescèptics, es mofen dels principis humanístics que varen inspirar justament aquesta Unió. Una institució que, ara per ara, nomes ha demostrar ser una conxorxa d’interessos econòmics i financers i un fracàs enorme en la gestió dels problemes més urgents com la migració, la pobresa, la justícia social, la igualtat d’oportunitats o els conflictes armats del món pròxim. Ja veurem què dirà el Tribunal de Justícia de Luxemburg, però la sensació que tenim és més aviat pessimista.

Ni França ni Alemanya ni Itàlia deixaran que s’obri cap més meló com el de Catalunya o Escòcia que doni ales als seus possibles secessionisme particulars. Si la consigna a Espanya és primer la Unió de la Pàtria i després tota la resta, la mateixa regeix a França i a Itàlia (i a qualsevol altre Estat de la Unió). La UE no deixa de ser un artefacte mental, com diu aquell, sense poble ni nació ni constitució ni regles democràtiques per elegir el cap de l’executiu. Un constructe ideal que té aversió a la realitat. I quan aquesta empastifa la moqueta de les sues institucions, la resposta només consisteix en l’elaboració d’una retòrica evasiva o una argúcia administrativa. I així passa sempre en temes de comerç internacional, de defensa, de migracions, de drets polítics. Quants estats de la UE, que són els que elegeixen els juristes que formen el tribunal de Luxemburg, s’han manifestat a favor de Comín, Puigdemont i Junqueras? Què hi ha dit la Defensora del Poble Europeu, elegida pel Parlament europeu controlat pels conservadors?

dimecres, 3 de juliol de 2019

ELS FOCS QUE VINDRAN

Aquest que encara es remulla, que va començar en uns fems d’un granja del terme de la Torre de l’Espanyol, pot ser que sigui a Catalunya el primer gran foc de l’era del canvi climàtic. Però més especialment el senyal definitiu dels problemes de conseqüències fatals que es venen anunciant fa unes dècades en alguns dels territoris de casa nostra. Quan passen aquestes desgràcies es descabdellen tots els problemes que de manera directa o indirecta afecten la vida quotidiana des de temps immemorials d’alguns ciutadans de segona del nostre país. El foc, en arrasar milers d’hectàrees, d’arruïnar milers d’economies domèstiques, de liquidar perspectives de futur, ens ve a dir precisament que no n’és la causa sinó la conseqüència. Existeixen multitud de factors climatològics que afavoreixen foguerades immenses. Però tothom reconeix de seguida, els governants també, que el poc manteniment dels boscos, l’abandonament de conreus per la falta de relleu en les explotacions pageses i el despoblament crític consegüent d’algunes zones de la Catalunya del sud, de l’oest i del nord, són causes més que necessàries perquè el foc evidenciï que en aquells indrets ja hi havia un munt de cementiris de cendres.

Però amb les causes sociològiques, econòmiques i culturals que expliquen la desertització de les terres, dels pobles, les hisendes, i arruïnen futurs, sí que s’hi pot posar remei. Algun remei. Però no quan trona que ens recordem de santa Bàrbara. El Parlament va aprovar una llei (retallada, per cert, pel Constitucional) que posava fil a l’agulla a la lluita contra el canvi climàtic. I una altra que ha de permetre crear un “banc de terres” agrícoles i ramaderes i, en definitiva, la revaloració social de la professió de pagès. Però, tenim instruments per evitar el despoblament, per facilitar l’accés a la terra? Per fer-ne una gestió sostenible i rendible? Sí, tenim per endavant una feinada! Ens diuen els teòrics que la gent haurem d’aprendre a treballar de maneres diferents la terra i tot plegat. A viure diferent, els de ciutat i els de ruralia, A pensar i desitjar diferent. I per pair això, ens caldrà una eternitat. Perquè la cultura o ens la fem nostra per una necessitat imperiosa o no passa de ser un mer vernís que s’estova fàcilment amb aigua. El foc no és la desgràcia, sinó l’anunci que la desgràcia ja fa temps que es aquí.

dimecres, 26 de juny de 2019

LA CRISI DELS PARTITS POLÍTICS

La partitocràcia se n’ha anat en orris. La darrera legislatura de Rajoy n’anunciava una mort aparentment sobtada. El moviment 15-M, per exemple, n’era un senyal clamorós. L’alternança entre PSOE i PP s’havia esgotat, perquè les ideologies que les sustentaven s’havien esfumat o s’havien diluït en l’essència de la postmodernitat. A saber: conformació d’un pensament dèbil, contestació als lideratges unipersonals i personalistes; ressorgiment del comunitarisme i l’assemblearisme, apoderament de l’individualisme, transversalitats versus dualisme esquerra-dreta, i triomf del relativisme eticomoral en tots els àmbits i ocupacions. Aquella placidesa i en certa manera seguretat política que havia proporcionat el bipartidisme pactat entre Cànovas del Castillo, i Mateo Sagasta, durant vint anys, a tombant del segle XIX, i que es va repetir, en certa manera, entre socialistes i conservadors a partir del 1978 de la nostra era constitucional, s’ha anat convertint, farà una mica més d’un lustre, en una quimera. S’ha fracturat la dreta tradicional balancejada pels interessos sempre estratègics del capital, de manera que ha reduït el seu programa polític a la defensa de la unitat de la pàtria i a la lluita contra els separatismes i nacionalismes. I l’esquerra s’ha triturat a ella mateixa, com ha passat gairebé sempre des de la revolució industrial, desorientada a la recerca de matisos insubstancials que en singularitzin els grups i grupets que no sumen per governar. Però com que volen governar, han de sumar malament, molt malament.

En el particular del catalanisme independentista, potser encara és pitjor. La fragmentació, la dispersió, el batibull de sigles, les invencions constants d’estratègies, la desorientació que provoca en aquesta època d’incerteses, malgrat el 5G, són les manifestacions que es deriven de la tònica general, però, en el cas del catalanisme, ve tant de lluny que fa pensar en un atavisme. Que els catalans republicans per a la independència tenen el gen de no entendre’s mai. Així com la dreta, l’extrema i tota la resta, almenys té un objectiu meridià, consistent, com dèiem, en la defensa de la unitat de la pàtria i per i en això sempre ha fet, fa i farà front comú, encara que no s’entenguin en homofòbia, racisme, xenofòbia i i altres fòbies, el secessionisme no s’encola ni per la pàtria catalana.

dimecres, 19 de juny de 2019

ON SOU?

Davant el que està passant amb els presos, encausats i exiliats polítics catalans per haver exercit la desobediència civil, on sou, si més no a la vella Europa, els intel·lectuals compromesos amb la llibertat, la justícia, la humanitat, els febles i els pàries? On sou els professors d’ètica i de moral de les universitats europeus en les aules de les quals s’han forjat els principis de la nostra civilització? Sí, on sou capellans, monjos i monges que prediqueu la justícia, l’honestedat, l’amor de Crist? Sí, on sou filòsofs, sociòlegs, antropòlegs? On sou actors, pintors, escultors i músics? On són els polítics dels partits que més han batallat per la llibertat i la justícia en la història dels pobles d’Europa? Sí, és clar que els coneixem els deu, els vint, els cent que denuncien la injustícia i se solidaritzen amb la causa de l’autodeterminació: Sí, que es trenquen a cara perquè les qüestions ètiques i morals no se subroguin nomes en la tranquil·litat de la intimitat. Sí, ubi sunt, com deia Fray Luís de León: los pocos sabios que en el mundo han sido? Sí, on són els seus manifestos, les seues proclames, les seues protestes, els seus revoltaments? Quants n’hem comptat de tots aquests que conformen l’elit de les nostres societats tan magnífiques? Cinquanta, cent, que hagin aixecat la veu (N. Chomsky no falla mai i no és europeu) i s’hagin referit a tot plegat com una de les vergonyes més calamitoses per als fonaments de les democràcies europees del segle XXI? Sí, quants catedràtics de dret constitucional i penal, quants col·legis d’advocats, han estat valents per desautoritzar tècnicament les acusacions de rebel·lió i sedició en la denominada causa especial del TC?

Sí, ja sabem que són preguntes retòriques. Però si realment fóssim la societat ideal que diuen que som, si fóssim una societat tan sana, tan culta, civilitzada, honesta, plenament democràtica, no ens hauríem revoltat massivament contra les barbaritats que s’han dit en un dels judicis més transcendental de la història contemporània d’Europa? Sí, certament, la figura de l’intel·lectual que posava en dubte constant els sistema de coses en què ens movem i vivim, aquell que superava amb autoritat dialèctica les opinions de la majoria de periodistes i tuitaires en l’anàlisi crítica de la realitat del seu entorn, ha mort. Quants en queden, Fray Luís? Deu, vint, cent?

dimecres, 12 de juny de 2019

MINISTERI FISCAL

Malgrat que ho hagi pogut veure i sentir mig món, la Fiscalia ha conclòs que a Catalunya, entre el 20-S i l’1-O de 2017 es va perpetrar un cop d’Estat, hi va haver violència tumultuària desencadena i fou ordit per organització criminal. I més malvestats col·laterals i derivades que desbordarien qualsevol Codi Penal. Per al comú dels mortals, és fa difícil de creure que la Fiscalia, després de tants testimonis, de tants documents, de tanta contradicció amb les defenses, no hagi variat ni una coma del que entenem que ja tenia assumit abans que comencés tot plegat. I això, per què? ¿Perquè com a funcionaris els és igual treballar que fer feina i mentre estàs en el judici no et manen altra cosa? ¿Per demostrar que la garantia de la unidad de la Patria qui la defensa millor que els polítics és la Fiscalia? ¿Per una qüestió de prestigi i de mèrit en la mesura que han evidenciat que saben i interpreten les lleis millor que ningú i per això són fiscals del TS? Les conclusions de la Fiscalia, de fet, venen a conjecturar que el judici només haurà estat la mera formalització del seu Pre-judici: que el govern de la Generalitat, amb l’anuència de la presidència del Parlament i la col·laboració necessària d’Òmnium Cultural i l’ANC, havia organitzat un cop d’Estat. I, per tant, encara que en el tràmit del judici només es pogués demostrar que havia estat intel·lectualitzat, sentimentalitzat, verbalitzat, desitjat, informalitzat o irresolt, els processats haurien comès (H. Kelsen dixit) igualment els delictes de rebel·lió, sedició, malversació, desobediència i potser algun altre, que ja es veuria. La convicció de la fiscalia sempre ha estat la mateixa: Culpables! Ergo, escarment exemplar per als segles dels segles.

Ja és ben vergonyós que el govern que és qui designa el fiscal general de l’Estat sobre el qual recau la direcció del Ministeri Fiscal, parli de separació de poders. Com si el govern de torn no tingués cap criteri polític respecte de l’acció de la Fiscalia. Com si aquesta no rebés instruccions i ordres del govern. Com si el govern no interpretés al seu albir la imparcialitat i la independència del Ministeri Fiscal. Tot govern, ordena i mana. I això ho sap tothom. La pregunta és molt evident: ¿el govern Sánchez és tan neutral que calla com un mort davant el relat espantosament acusatori de la Fiscalia del Suprem?

dimecres, 5 de juny de 2019

REPÚBLICA

Davant la imminència que es constitueixi un govern republicà a la paeria de Lleida (i que els republicanisme hagi ampliat el nombre d’alcaldables i regidors als municipis de tot Catalunya), em plau de festejar-ho demanant al qui serà el nostre nou paer en cap que faci honor als primers republicans lleidatans que, des de mitjan segle XIX, però obertament a partir de la revolució de setembre de1868, feren possible que el progrés, l’humanisme, la cultura, l’autonomia municipal, el federalisme, la llibertat religiosa, els drets de ciutadania, la justícia social, arrelessin en la societat ilergeta, i fossin els valors que havien d’inaugurar la modernitat a Ponent. Els germans Ramon i Pere Castejón (advocat i farmacèutic respectivament), l’advocat Pere Mies, el metge Pere Pérez, i, sobretot, Miquel Ferrer i Garcés (1816-1896) no solament han de tenir espais privilegiats a la ciutat, sinó que la seua vida i obra ha de ser divulgada a totes les escoles i instituts del territori. Demano, doncs, formalment des d’aquest humil racó que Segre fa més de trenta anys que em presta per opinar, i amb el respecte degut, que Miquel Ferrer i Garcés posi nom a una dels carrers més cèntrics i importants de Lleida. L’eminent historiador de la nostra Universitat, senyor Manuel Lladonosa, n’ha escrit una biografia colossal.

Els encarregats de dur a terme la tasca de restitució de la memòria històrica de Lleida, que fa poc han fet passos positius en la seua dignificació, només cal que fullegin el llibre perquè hi trobaran totes les raons del món. Si hi ha deu personatges de la història de la ciutat que són imprescindibles per entendre-la i estimar-la, un d’aquests és sense cap mena de dubte Miquel Ferrer. Personatge, com resumeix Lladonosa, “preeminent del republicanisme i de la vida social lleidatana del segle XIX”. Advocat, professor d’història i geografia i director de l’Institut Provincial. Diputat a Corts entre els anys 1854-56 i 1869-71. Governador civil de Lleida el 1868 i de Barcelona, el 1873. Director general d’instrucció pública el 1873. Promotor i president de la primera entitat cultural lleidatana moderna que fou la Sociedad Literaria y de Bellas Artes i el seu certamen literari, precedent dels Jocs Florals lleidatans. Degà del Col·legi d’Advocats. Defensor del projecte federal de Pi i Margall. En fi, un enorme excel·lentíssim!