dimecres, 19 de juny de 2019

ON SOU?

Davant el que està passant amb els presos, encausats i exiliats polítics catalans per haver exercit la desobediència civil, on sou, si més no a la vella Europa, els intel·lectuals compromesos amb la llibertat, la justícia, la humanitat, els febles i els pàries? On sou els professors d’ètica i de moral de les universitats europeus en les aules de les quals s’han forjat els principis de la nostra civilització? Sí, on sou capellans, monjos i monges que prediqueu la justícia, l’honestedat, l’amor de Crist? Sí, on sou filòsofs, sociòlegs, antropòlegs? On sou actors, pintors, escultors i músics? On són els polítics dels partits que més han batallat per la llibertat i la justícia en la història dels pobles d’Europa? Sí, és clar que els coneixem els deu, els vint, els cent que denuncien la injustícia i se solidaritzen amb la causa de l’autodeterminació: Sí, que es trenquen a cara perquè les qüestions ètiques i morals no se subroguin nomes en la tranquil·litat de la intimitat. Sí, ubi sunt, com deia Fray Luís de León: los pocos sabios que en el mundo han sido? Sí, on són els seus manifestos, les seues proclames, les seues protestes, els seus revoltaments? Quants n’hem comptat de tots aquests que conformen l’elit de les nostres societats tan magnífiques? Cinquanta, cent, que hagin aixecat la veu (N. Chomsky no falla mai i no és europeu) i s’hagin referit a tot plegat com una de les vergonyes més calamitoses per als fonaments de les democràcies europees del segle XXI? Sí, quants catedràtics de dret constitucional i penal, quants col·legis d’advocats, han estat valents per desautoritzar tècnicament les acusacions de rebel·lió i sedició en la denominada causa especial del TC?

Sí, ja sabem que són preguntes retòriques. Però si realment fóssim la societat ideal que diuen que som, si fóssim una societat tan sana, tan culta, civilitzada, honesta, plenament democràtica, no ens hauríem revoltat massivament contra les barbaritats que s’han dit en un dels judicis més transcendental de la història contemporània d’Europa? Sí, certament, la figura de l’intel·lectual que posava en dubte constant els sistema de coses en què ens movem i vivim, aquell que superava amb autoritat dialèctica les opinions de la majoria de periodistes i tuitaires en l’anàlisi crítica de la realitat del seu entorn, ha mort. Quants en queden, Fray Luís? Deu, vint, cent?

dimecres, 12 de juny de 2019

MINISTERI FISCAL

Malgrat que ho hagi pogut veure i sentir mig món, la Fiscalia ha conclòs que a Catalunya, entre el 20-S i l’1-O de 2017 es va perpetrar un cop d’Estat, hi va haver violència tumultuària desencadena i fou ordit per organització criminal. I més malvestats col·laterals i derivades que desbordarien qualsevol Codi Penal. Per al comú dels mortals, és fa difícil de creure que la Fiscalia, després de tants testimonis, de tants documents, de tanta contradicció amb les defenses, no hagi variat ni una coma del que entenem que ja tenia assumit abans que comencés tot plegat. I això, per què? ¿Perquè com a funcionaris els és igual treballar que fer feina i mentre estàs en el judici no et manen altra cosa? ¿Per demostrar que la garantia de la unidad de la Patria qui la defensa millor que els polítics és la Fiscalia? ¿Per una qüestió de prestigi i de mèrit en la mesura que han evidenciat que saben i interpreten les lleis millor que ningú i per això són fiscals del TS? Les conclusions de la Fiscalia, de fet, venen a conjecturar que el judici només haurà estat la mera formalització del seu Pre-judici: que el govern de la Generalitat, amb l’anuència de la presidència del Parlament i la col·laboració necessària d’Òmnium Cultural i l’ANC, havia organitzat un cop d’Estat. I, per tant, encara que en el tràmit del judici només es pogués demostrar que havia estat intel·lectualitzat, sentimentalitzat, verbalitzat, desitjat, informalitzat o irresolt, els processats haurien comès (H. Kelsen dixit) igualment els delictes de rebel·lió, sedició, malversació, desobediència i potser algun altre, que ja es veuria. La convicció de la fiscalia sempre ha estat la mateixa: Culpables! Ergo, escarment exemplar per als segles dels segles.

Ja és ben vergonyós que el govern que és qui designa el fiscal general de l’Estat sobre el qual recau la direcció del Ministeri Fiscal, parli de separació de poders. Com si el govern de torn no tingués cap criteri polític respecte de l’acció de la Fiscalia. Com si aquesta no rebés instruccions i ordres del govern. Com si el govern no interpretés al seu albir la imparcialitat i la independència del Ministeri Fiscal. Tot govern, ordena i mana. I això ho sap tothom. La pregunta és molt evident: ¿el govern Sánchez és tan neutral que calla com un mort davant el relat espantosament acusatori de la Fiscalia del Suprem?

dimecres, 5 de juny de 2019

REPÚBLICA

Davant la imminència que es constitueixi un govern republicà a la paeria de Lleida (i que els republicanisme hagi ampliat el nombre d’alcaldables i regidors als municipis de tot Catalunya), em plau de festejar-ho demanant al qui serà el nostre nou paer en cap que faci honor als primers republicans lleidatans que, des de mitjan segle XIX, però obertament a partir de la revolució de setembre de1868, feren possible que el progrés, l’humanisme, la cultura, l’autonomia municipal, el federalisme, la llibertat religiosa, els drets de ciutadania, la justícia social, arrelessin en la societat ilergeta, i fossin els valors que havien d’inaugurar la modernitat a Ponent. Els germans Ramon i Pere Castejón (advocat i farmacèutic respectivament), l’advocat Pere Mies, el metge Pere Pérez, i, sobretot, Miquel Ferrer i Garcés (1816-1896) no solament han de tenir espais privilegiats a la ciutat, sinó que la seua vida i obra ha de ser divulgada a totes les escoles i instituts del territori. Demano, doncs, formalment des d’aquest humil racó que Segre fa més de trenta anys que em presta per opinar, i amb el respecte degut, que Miquel Ferrer i Garcés posi nom a una dels carrers més cèntrics i importants de Lleida. L’eminent historiador de la nostra Universitat, senyor Manuel Lladonosa, n’ha escrit una biografia colossal.

Els encarregats de dur a terme la tasca de restitució de la memòria històrica de Lleida, que fa poc han fet passos positius en la seua dignificació, només cal que fullegin el llibre perquè hi trobaran totes les raons del món. Si hi ha deu personatges de la història de la ciutat que són imprescindibles per entendre-la i estimar-la, un d’aquests és sense cap mena de dubte Miquel Ferrer. Personatge, com resumeix Lladonosa, “preeminent del republicanisme i de la vida social lleidatana del segle XIX”. Advocat, professor d’història i geografia i director de l’Institut Provincial. Diputat a Corts entre els anys 1854-56 i 1869-71. Governador civil de Lleida el 1868 i de Barcelona, el 1873. Director general d’instrucció pública el 1873. Promotor i president de la primera entitat cultural lleidatana moderna que fou la Sociedad Literaria y de Bellas Artes i el seu certamen literari, precedent dels Jocs Florals lleidatans. Degà del Col·legi d’Advocats. Defensor del projecte federal de Pi i Margall. En fi, un enorme excel·lentíssim!

dimecres, 29 de maig de 2019

ESPANYA AMONESTA EUROPA

La darrera queixa de l’Estat espanyol per la qüestió catalana, ha estat, almenys fins al dia d’avui, contra el Bundestag per acceptar debatre una proposta del partit liberal perquè això nostre s’arregli dialogant. L’Estat espanyol no en tenia prou amb l’ansiós ministre Borrell i tota el cos diplomàtic a les seues ordres que ha hagut de crear una secretaria especial, en diuen de l’Espanya Global, per reconduir la fracassada oficina per a la defensa de la Marca Espanya i, sobretot, per combatre l’opinió que polítics i jutjats francesos, britànics, alemanys, suïssos, finlandesos, islandesos, i el diaris més importants del món occidental, tenen sobre el procés català i el paperot que fa Espanya i la CE. I hom es pregunta: si tot el que expliquen els independentistes fos tan fals i manipulat, tan infantilment mentider, com és que l’Estat gasta tanta artilleria per rebatre’ls? Com és que necessita míssils atòmics per matar mosques, i, a sobre ploren de ràbia perquè veuen que no solament no fan cap efecte, sinó que provoquen més incendis? Si no fos perquè l’acció estatal és tan miserable i mesquina, faria plorar de riure. Ridícul i penós. Ni jo ni els qui s’hi fixen han vist somriure o riure a mandíbula batent la senyora Lozano per algun èxit aconseguit. ¿Aquest és l’Estat que, segons diuen és dels més democràtics del món? La fatxenderia és la marca Espanya. I la ceguesa i la sordesa polítiques, en són la conseqüència.

Si l’Estat espanyol ha fet algun progrés, a pesar de tenir tants talents per metre quadrat com tenen els països més avançats del mon, però alhora tants carallots com els pitjors, no hagués accedit a ser membre de la Unió Europea l’1 de gener de 1986, encara viuríem en cavernes. El problema és que mentalment una milionada d’espanyols no n’han sortit ni en sortiran per un problema d’ADN o de ves a saber què, que ni la física ni la química ni les ciències socials i mèdiques no han arribat a identificar encara. O sigui, Espanya s’atreveix a dir als parlamentaris alemanys el que han de fer i el que han de creure. Als demòcrates alemanys i als senadors francesos! Sí, sí, també l’esperpent, és a dir, el grotesc i l’absurd, es va inventar a Espanya. Retinguin a la memòria el que feia dir l’il·lustríssim Valle-Inclán a Max a Luces de Bohemia: España es una deformación grotesca de la civilización europea.

dimecres, 22 de maig de 2019

LA CAPITAL DE PONENT

Les necessitats bàsiques de la gent, les millores urbanes, la cerca de solucions als problemes de col·lectius marginals, la vitalització del teixit associatiu, la creació d’oportunitats de bon veïnatge, de feina, d’oci, de tranquil·litat, la mobilitat, la sostenibilitat, la participació, la transparència, l’eficàcia administrativa, el repartiment equitatiu dels beneficis socials, la justícia impositiva; en fi, fins i tot, la voluntat de fer una ciutat més bella, culta, noble i neta, qualsevol opció política de les moltes que es presenten no crec que n’escatimin la seua observança i governança. Només faltaria que no fos així. Però, si més no en els discursos dels candidats, trobem a faltar qüestions de més llarg recorregut. Sobretot tenint en compte que Lleida, més o menys administrativament i demogràfica, és la capital d’un territori, una cruïlla important de camins, un pes considerable en la balança de la història de Catalunya, i li toca, almenys, ser el node intermodal de les terres baixes de Ponent. Qualsevol alcaldable, pel cas, haurà de fer front a la millora de les comunicacions interterritorials. Quina economia pot prescindir d’unes millors comunicacions? Suportarà la vergonya de la N-240 cap a Tarragona? Deixarà de lluitar perquè la R-12 sigui el tren-tramvia que ens transporti entre Lleida i Cervera? O perquè l’autovia a la Val d’Aran sigui una realitat abans del judici final?

Un paer en cap de Lleida s’ha de preocupar i molt perquè la ciutat que governi tingui el millor de cada cosa i servei, en tingui competències o no. I per tant, encara que sigui una raó com un peu de taula, haurà de fer molts despatxos a Madrid i a Barcelona. Molts! Encara que els diputats i els senadors se n’hagin d’ocupar com els qui més. A Lleida li toca tenir el millor de tot o aproximar-s’hi. Un alcalde ha de vetllar també perquè els serveis sanitaris siguin de qualitat, perquè la Universitat i l’ensenyament en general, així com els recursos educatius de tota mena, tinguin permanentment el segell de qualitat. Un alcalde s’ha de preocupar per tenir els millors jutges i fiscals, les millors presons, els millors bisbes i capellans, les millors botigues i empreses, els millors dirigents sindicals, els millors esportistes, millors poetes i pintors i músics. Sí, en això i més també ha de dedicar moltes hores, idees i afectes.

dimecres, 15 de maig de 2019

EL BARÇA COM A AL·LEGORIA

El Barça té el millor jugador del món. En deu anys ha guanyat vuit lligues. Arriba a les semifinals de la Champions, però no hi remata la feina. Sembla que té tot l’avantatge, que ho té tot a tocar, però en el moment definitiu, falla. I aleshores tothom especula. L’entrenador no ha sabut moure els jugadors en el moment oportú? No ha previst l’estratègia adequada? O és culpa dels jugadors que s’han vist superats pel contrari i no han pogut mostrar el millor que tenien? Quan ja s’han repartit culpes entre uns i altres, però, la gent, decebudíssima, en vol més, de culpabilitat. I aleshores apunta cap a la presidència del club. I comences de sentir que el president del club que és més que un club (o ho era fins a la primera part del partit en què només es perdia per un a zero) està acabat. Ja no pot exercir de líder d’una massa social que necessita sempre, com el pa que es menja, ànims, entusiasme, capacitat de resistència i esperit de superació. I sobretot victòries. Però, tot i així, la gent no en té prou encara. I per redimir-se del fracàs, caldrà fer net de dalt a baix. I es reclamaran eleccions. I els qui un dia foren vençuts per un fracàs similar, tornaran a exigir el comandament, perquè ells sí que ho arreglaran tot. I tothom, immers en la voràgine de caps rodolant pel pendent de la ignomínia, oblidarà que el joc és també precisament atzar, i que hi ha un dia en què els grans imperis han estat sebollits per bàrbars que no sabien de lletra ni de lleis.

Sí, el Barça és com una representació al·legòrica de la història de la Catalunya moderna i contemporània i les seues ànsies d’autodeterminació. Vàrem estar a punt de guanyar la independència, però l’Anfield Stadium on hauríem hagut de jugar preveia unes conseqüències tan perillosament catastròfiques per a tothom que vam decidir sacrificar només alguns jugadors i alguns entrenadors. No podíem perdre tot un poble. Els qui pagarien per tots nosaltres, es mantindrien ferms a l’exili o a la presó, i serien l’exemple de la resiliència. Les penyes, com l’Òmnium o l’ANC i ara potser les Cambres de Comerç, un cop fet el dol, realimentarien l’esperança i l’esperit de victòria. Per recordar-nos que caure i tornar-se a aixecar és l’essència del poble català des de fa almenys tres-cents anys. Com ho és la del Barça des de fa cent-vint anys des de la seua fundació.

dimecres, 8 de maig de 2019

GUANYADORS I PERDEDORS

El PSOE ha guanyat les eleccions generals. Vox, també ha guanyat. ERC, també a Catalunya. I Bildu, el PNB i Coalició Canària. Però la resta han perdut. Sobretot, el PP. I molt més, a pesar de l’augment d’escons, Ciudadanos, perquè no ha acomplert cap dels seus objectius. Ni governaran, ni s’entendran amb el PP ni satisfaran les consignes deis empresaris de l’IBEX 35 que els han alimentat. I l’independentisme català, tot i l’increment de diputats i senadors, ni ha guanyat ni ha perdut. Ben mirat, hi ha perdut més que no hi ha empatat. El vot útil a ERC ha contribuït a alimentar la campanya de menysteniment de Puigdemont. A incrementar la imatge de fragmentació de la unitat independentista. I a allargar sine die el possibilisme d’un pacte amb l’Estat per a un referèndum d’autodeterminació. Si el PP, C’s, Vox pretenien acabar amb Catalunya per la via ràpida, el PSOE no té cap intenció de modificar l’status quo de l’autonomia. El seu augment de vots és causat tant perquè l’opció de les dretes era en realitat d’extrema dreta guerracivilista, i feia feredat, com per la seua fermesa a no pactar res amb els catalans que soni a referèndum o similar. En realitat, més enllà de la victòria simbòlica, l’independentisme al Congrés i al Senat serà molt soroll i poques nous. Com fins ara i des de temps immemorials.

Encara que, si no nous, potser sí que convindria reactivar l’estratègia del peix al cove, mentre esperem el miracle del pacte per a un referèndum. Els 22 diputats independentistes declarats al Congrés, sense deixar de ser fidelíssims a l’esperit de l’1 d’octubre, haurien de ser, si els necessita el PSOE, molt pragmàtics. I aconseguir com a mínim dos objectius: que el govern no impugni tot el que legisla el Parlament al Constitucional. I que l’Estat compleixi, completi i implementi les normes competencials de l’Estatut vigent, entre altres el pagament del deute que es deriva de l’addicional tercera en temes d’infraestructures. I redireccioni totes les interpretacions centralitzadores de les competències que el PP ha estat fent durant el seu mandat. Només que en cosa de mesos, el PSOE revisés tot el que consta en el document La deslleialtat de l‟Estat respecte de Catalunya (Balanç de situació), elaborat pel Departament de Presidència el 2013, ja tindria algun sentit tenir 22 diputats independentistes a Madrid.