27 de desembre del 2017

RESULTATS (Especial Eleccions 21D)

Segons les dades del dia 22, Ciudadanos ha guanyat les eleccions amb 1.102.099 vots. El dia 21 van votar 4.360.843 persones, el 81,95 del cens, una dada rècord en democràcia. Per tant, hi ha hagut 3.258.744 ciutadans i ciutadanes que no han votat C’s. Ho remarquem per allò de la postveritat i les fantasies que se sol empescar normalment tot guanyador. Ens hi posem com ens hi posem, les dades també indiquen incontestablement que les opcions independentistes continuen essent majoritàries i que han augmentat respecte de les anteriors eleccions. Com també és indiscutible que els partidaris de l’exercici del dret a decidir sumen molt més que tots els contraris. S’ha demostrat que C’s ha recollit el vot útil de la dreta, de l’extrema dreta, de tota mena d’espanyolisme i molt singularment del socialisme espanyolista, instal·lat majoritàriament al Baix Llobregat. I que un dels millors facilitadors de vot socialista a Ciudadanos ha estat precisament l’incendiari exministre Borrell. És obvi que el PSC ha estat el gran perdedor en relació amb les expectatives que els havien creat els amics cuiners d’enquestes mediàtiques. Em sap greu pel senyor Iceta, perquè sempre he pensat que, si enlloc de Rajoy hagués estat ell el president del govern de l’Estat, no haguéssim hagut de comptar-nos dues vegades en cosa de mesos.

El PP hi ha perdut bous i esquelles. Ja fa temps que és perdedor i fa tot el possible per ser l’últim de la fila. Tot i ser l’estendard del 155, de la unidad de la patria, el paladí del constitucionalisme, el castigador implacable del secessionisme, l’escapçador dels líders del “prucés”, no ha rascat bola. Ha fet la feina bruta per a Ciudadanos. La marca blanca s’ha menjat la patent oficial i ara els delfins, els successors de l’aznarisme, els autèntics intèrprets de la FAES, té fam de menjar-se Espanya sencera a la primera de canvi. Aquest plebiscit ha demostrat un cop més que els independentistes ni dubten ni flaquegen ni s’ho repensen. Dos milions cent mil persones són el doble dels votants de Ciudadanos. I són prop de dos-cent mil vots més que la suma de Ciudadanos, PSC i PP. És a dir, perquè ho entengui tothom, la majoria social no és unionista a Catalunya. En fi, que com diu la direcció del PNB: “el 155 no ha servit per a res”. No ha servit, si més no, ni per desinfectar Catalunya ni per liquidar l’independentisme.

20 de desembre del 2017

ALGUNS CATALANS SÓN MOLT DOLENTS

De dolents, de persones dolentes, n’hi ha a tot arreu, però a Catalunya més. Més que bascos i basques al País Basc. I la seua tremenda malícia no està relacionada necessàriament amb el fet que no tinguin cap control amb l’observança dels set pecats capitals (ira, enveja, gola, luxúria, avarícia, supèrbia i peresa,), no, no, sinó amb el fet que no se sentin espanyols. Més encara, que no estimin Espanya. O el súmmum, que no vulguin ser espanyols. I que consti que no és una opinió d’un llec en la matèria com podria ser un servidor, sinó la d’autoritats com la d’alguns monsenyors de renom que han arribat a dir que no és compatible ser bon cristià amb ser independentista. Darrerament els psicoanalistes dels partits unionistes s’han preguntat seriosament per les causes d’aquesta “malaltia”, d’aquesta desafecció, d’aquest fàstig moral o, en alguns casos molt greus, d’un rebuig anímic que es tradueix fins i tot en un fàstic fisiològic. S’han posat a revisar la literatura sobre el tema i han arribat a la mateixa conclusió que les autoritats guanyadores en la guerra de Successió de 1714, quan van intentar neutralitzar la dolenteria catalana amb la promulgació de les lleis més repressives dels anomenats decrets de Nova Planta, que Felip V, des de l’inic del seu regnat a partir de 1701, havia anat sancionant.

A saber: la malícia, la dolenteria, la perversitat o la malignitat d’alguns catalans i d’algunes catalanes (sí, de les dones, que potser ja són majoria), s’inocula a les aules d’escoles i instituts. Han comprovat els investigadors unionistes que bona part dels mestres i professors i dels llibres de text de l’escola de Catalunya, estan adoctrinant, disciplinant, catequitzant, les animetes de la canalla i dels jovencells, per convertir-les, sibil·linament des de la tendra edat, en futurs portadores de la llavor del mal més horrible i perniciós de la societat espanyola. Han descobert, així mateix, que la majoria d’activitats extraescolars que es fan en esplais, clubs esportius, ateneus, escoles de música, agrupacions escoltes, colles castelleres, de dimonis, bastoners, etc., estan orientades subreptíciament a la mateixa pràctica perniciosa. Fins i tot, que TV3 i tota la Corporació Catalana de ràdio i tv, subliminalment, no para d’alliçonar en el credo separatista. I es pregunten: n’hi haurà prou amb el 155?

13 de desembre del 2017

ENS COMPTAREM

Es calcula que, avui dia tretze de desembre, encara hi ha més d’un milió i mig de catalans i catalanes que no saben a qui votar. A propòsit, cal recordar que fins a la llei electoral del 27 de juliol de 1933 les dones, en aquesta orgullosíssima Espanya, no varen poder votar. Bé, al que anàvem, prenent com a referència l’1 d’agost en què es va tancar el cens, hi ha, segons el BOE, 5.553.983 persones amb dret a vot, dels quals 224.844 són residents a l’estranger. Concretament a la circumscripció de Lleida, entre uns i altres, sumen 313.893 electors. Comptat i debatut, els qui dubten o no volen votar o no ho volen dir representen, si fa no fa, el mateix nombre de votants que varen sumar PSC, C’s i PP en les eleccions del 27 de setembre de 2015. Per tant, no és una xifra a menystenir. Perquè, entre altres, demostra que una part important de l’anomenada majoria silenciosa, de moment, segons les enquestes, no se l’ha pot atribuir, com volien fer creure, els partits de l’òrbita unionista. Igual que posa de relleu que, malgrat que ens tornem a comptar i ens puguem comptar molts més que en les darreres eleccions al Parlament, mai no ens comptarem del tot. De manera que a la fi, en la nostra democràcia proporcional que arbitra la llei electoral general, guanya qui aconsegueix els 68 escons.

La qüestió de fons, però, serà, qui, més enllà del percentatge de vots i nombre d’escons, governarà Catalunya. Per descomptat que tothom haurà guanyat i que tots els partits i coalicions hauran satisfet les seues expectatives. Però, pel que anem llegint a les enquestes entre unionistes i independentistes les distàncies no seran més grans que les que coneixem ara. Per tant, la pregunta sobre qui governarà és més pertinent que mai. Perquè per governar caldrà que d’alguna manera els partits es posin d’acord no només evidentment amb els principis, sinó en com fer feliços els catalans i catalanes en tot allò que conforma la seua res publica. I el grau de felicitat tornarà a mesurar-se, diria malauradament, en funció de com es plantegi, una vegada més, què voldrem que sigui Catalunya. I la felicitat o la frustració tornaran a ser en relació directa amb l’autonomisme o la independència, o, no ho vulgui el Creador, amb el provincianisme administratiu més reaccionari. Tant és així que, indecisos, no només teniu la paraula, sinó la clau de la felicitat!

6 de desembre del 2017

SÍMBOLS

El llaç groc que apel·la simbòlicament a la llibertat dels presos (polítics), ha estat prohibit per la Junta Electoral, d’acord amb l’article 93 de la LOREG, als llocs oficials i immediacions on se celebrin les eleccions del 21-D i que sigui exhibit per totes aquelles persones que intervinguin en l’organització del procés electoral, presidents i vocals de les meses, interventors i apoderats. La raó és elemental: la neutralitat política ha d’imperar durant la jornada electoral. En altres mots, els llaços grocs indiquen posar-se de part d’una/unes determinades opcions polítiques (en contra d’unes altres?), com ho seria portar un color de camisa determinat, utilitzat habitualment com a símbol de l’escola pública, del trilingüisme o del joseantoñismo. Per cert, encara que no estiguin preses les persones simbolitzades i només sigui el senyal de protesta contra el que ha simbolitzat la seua detenció? Què significa el color groc? Doncs, la força del sol, l’energia pura, la vitalitat, la felicitat, la convicció de criteri. I el llaç, què? El llaç és una forma d’unió, de vincle, que representa naturalment la solidaritat, la companyonia, que assenyala el suport o una adhesió a una causa, que indica un reconeixement, un homenatge. Els llaços raríssimament indicarien un signe contrari a un fet positiu, a una causa noble, digna de l’espècie humana.

Però, a pesar que hermeneutes del dret té l’Estat, quin efecte suposen que pot tenir un llaç groc els qui l’han denunciat? ¿Algú pot creure que portar-lo en el dia de les urnes pot servir perquè alteri la consciència dels votants? Que influeixi el sentit o l’orientació del vot? Els qui creuen que l’empresonament dels Jordis i els consellers ha estat una bons decisió, un acte merescut, modificaran el seu vot si veuen un llaç groc a la solapa d’algú? ¿Se sentiran tan torbats que, alterada de sobte la seua voluntat, canviaran el seu vot unionista per una papereta d’ERC? ¿Tothom qui portés un llaç groc a la solapa hauria de ser un secessionista? Un independentista? ¿És que encara hi ha algú que no té clar, a hores d’ara, a qui no ha de votar? El poder dels símbols és incommensurable. Som persones humanes en la mesura que simbolitzem. ¿Hauríem de prohibir qualsevol forma, color, olor, gest, música, temps, espai...perquè simbolitzen esporàdicament un pensament polític el dia que anem a votar?