26 de juliol del 2017

AUTOAFIRMAR-NOS

Quan no tens un Estat que et preservi la identitat, necessites afirmar-te en qualsevol detall del que conforma l’espai vital. És com acte reflex social que hem de posar el nom de Catalunya en tot el que mengem, en tot el que veiem, en tot el que habitem o en tot el que pensem. Cal tenir una llengua, una història heroica, construir mites, llegendes i herois. Cal disposar d’una literatura i d’un codi d’usos i costums. Un repertori de símbols i emblemes, un folklore. Cal consignar dies de festa nacional, construir arquetips i models. I cal, entre altres, una especificitat paisatgística, una determinada fauna i flora endèmiques i una manera de cuinar i de menjar. Exactament igual, però, que els Estats que han dissolt la diversitat en una indissoluble i sagrada unicitat, com els Estats que han respectat, si més no formalment a través de federacions, les antigues nacions. Tots han construït, des de temps immemorials, la seua identitat a base d’erigir unes institucions que existiran més enllà del temps i de la història dels individus i dels grups. I tots han sacralitzat normes, emblemes i símbols, herois i heroïnes, que han fet possible la historicitat del la indissoluble unitat. Normalment morts per Déu i la Pàtria o els reis fundacionals, o pels valors inalienables de la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat de la República. I l’escola, sobretot, ha estat la gran inculturadora de tot plegat.

Dit això, no saben les ganes que tinc de normalitzar d’una vegada el nom de les coses, dels llocs i de les referències temporals. D’abandonar l’absurditat d’haver d’anomenar Catalunya en el nom de carrers, places o avingudes. Quin sentit podria tenir el nom de Catalunya per a un català si Catalunya fos un Estat com qualsevol altre? Caldria aquesta redundància. Caldria dir-li-ho, a través d’una placa en els carrers, a un estranger o foraster que posés els peus a Catalunya que és a un poble a ciutat de Catalunya, com si no sabés a quin país està viatjant? Quantes places dels pobles i ciutats d’Holanda duen el nom d’Holanda o de Bèlgica a Bèlgica o de Suècia a Suècia o de Gran Bretanya a la Gran Bretanya? Caldria que els noms d’associacions, de clubs de futbol, de bars i restaurants o de partits polítics duguessin el nom de Catalunya, essent que només fossin necessàriament catalans? Caldria que ho adjectivéssim tot de català/catalana?

19 de juliol del 2017

El F. SOLÉ I OLIVÉ DE J. VARELA

Josep Varela acaba de publicar una biografia de F. Solé i Olivé (Gavà, 1880 - Barcelona, 1947), una de les figueres cabdals per entendre la modernització de la cultura a Lleida entre el 1920-1936. I, gràcies al treball de Varela, tenim l’oportunitat de construir, amb coneixement de causa i amb tota justícia, els fonaments del monument colossal que li hauríem d’erigir. Fou pedagog, director de la Normal masculina de Lleida; introductor juntament amb Enric Arderiu de l’ensenyament del català al magisteri i col·laborador d’A. Ma. Alcover i de P. Fabra en la seua labor lexicogràfica i normativitzadora. Geògraf, que participà amb P. Vila en l’estudi de la divisió territorial de Catalunya. Militant catalanista a les files de la Lliga Regionalista. I molt especialment, activista cultural o, com es diu ara, emprenedor cultual de la major part de ples iniciatives més importants de la Lleida que s’incorporava, així, en la modernitat, de les quals destaquen: la fundació, amb P. Guimet i A. Bergós de la revista Vida Lleidatana (1926-1931), de les millors revistes ponentines de tots els temps; i de l’editorial Biblioteca Lleidatana (1929-1935). Un projecte destinat a divulgar la producció dels autors ponentins de les primeres dècades del segle XX, encetat amb la publicació de la poesia completa en català de M. Morera i Galícia, a cura del mateix Solé i Olivé.

La principal virtut de Josep Varela rau en la capacitat d’empatitzar amb el personatge estudiat i investigat. I empatia, perquè abans Varela ha triat algú que s’ho mereixia i sap que en podrà categoritzar uns valors que, en el fons, comparteix ell mateix i, en el seu imaginari pedagògic, confia que influiran en els lectors. Per tant, les biografies de Varela acaben essent biografies exemplars. En conseqüència, el relleu del personatge no es desprèn tant del seu currículum com de la capacitat de crear, d’idear, de constituir, d’influir, de protagonitzar, de liderar empreses, realitzacions i activitats, d’una transcendència impagable per entendre un determinat període històric i comprendre’n l’abast posterior. Si aïlléssim allò rellevant socialment i cultural dels anys en què Felip Solé desenvolupà la seua activitat, ens adonaríem, amb l’ajut de Varela, que precisament aquest senyor, en fou un dels autors i actors més destacats. Una de les ànimes principals.

12 de juliol del 2017

MONS PARAL·LELS

Sents a parlar, per exemple, els expresidents del govern d’Espanya sobre el referèndum i els catalans que els defensem i tens la impressió que xerren uns extraterrestres o uns indocumentats. Aquests o el portaveu del govern o els contertulians i els periodistes que opinen habitualment en la majoria de plataformes informatives espanyoles. Un catalanista, un simple catalanista, ja no és només una mena d’espanyol diguem-ne tarat, una desgràcia, sinó que en el fons és un defecte del sistema d’inculturació de la maquinària socialitzadora de l’Estat. Sentir a parlar González, Aznar i Zapatero sobre el referèndum t’adones, un milió de vegades més, que dialogar amb els qui representen o han representat o els qui representaran aquests senyors és impossible. És com fotre’t de cap a la paret. No ho sé, i insisteixo, codifiquen la realitat del que passa a Catalunya tan diferentment i allunyada de la manera de veure-ho per una bona part de la gent d’aquí, que fa la impressió que uns o altres som, certament, d’un altre planeta. Parlar de tics autoritaris, de cop d’Estat, de paràmetres propis d’una dictadura, de feixisme, de madurisme en referència al govern de Veneçuela, és una bogeria o una perversitat molt ben calculada. El problema de la relació entre Catalunya i Espanya és un problema de llenguatge. Quan s’ha de parlar o s’ha de dialogar, pel motiu que sigui, els mots mai no tenen el mateix sentit. Mai no s’interpreten de la mateixa manera.

Diàleg de sords, paraules en el buit, perplexitats, interpretacions diferents de la lletra de l’Estatut i de la Constitució, la cua entre les cames, i tooorna a començar. I el govern de Catalunya, hagi estat a través de Pujol, de Maragall, de Mas o de Puigdemont, tooorna a escriure cartes, tooorna a demanar audiència, tooorna a fer instàncies, a demanar permís, i tooorna a reescriure allò que no s’ha entès o no s’ha volgut entendre. I així fins a la sacietat. Ara, oh miracle!, davant la proposta d’articulat de la llei de referèndum, sembla que hi ha algú que ha començat d’entendre alguna cosa. I, fins i tot, en llegir en el seu preàmbul que la norma se sustenta en tractats internacionals, que l’Estat espanyol va subscriure fa anys, més d’un ha captat la ironia que desprèn aquesta referència al dret fonamental. I és clar, si no n’hi havia prou amb el desafiament només faltava la ironia.

5 de juliol del 2017

FORA DE LA LLEI

Que se sàpiga: els qui fan i faran en relació amb el referèndum estan i estaran fora de la llei. Els qui tenen la intenció de fer-hi alguna cosa, en qualsevol moment i en qualsevol lloc, no sé ben bé si ja hi estan o hi estaran segur. Les intencions també compten, es veu. Si compten les intencions, també comptaran, doncs, les opinions a favor, i, per tant, també acabaran o ja han començat a estar fora de l’ordenament jurídic. Si allarguem el sil·logisme, haurem de concloure que els milions de partidaris del referèndum, sí, dic milions de catalans i catalanes de tota ètnia i condició, també aniran, (possiblement ja hi van i hi han anat sempre) contra la llei. Per tant, estar a favor, activament o passiva, del referèndum d’autodeterminació de Catalunya està fora de la llei. Pecat de pensament, pecat de paraula, pecat d’omissió, pecat d’intenció, pecat de disposició intel·lectual i cordial, pecat total. Aquesta magnitud pecadora possiblement no s’havia vist mai en la història de la humanitat. Tot i així, si hom repassa amb deteniment la de Catalunya, almenys des de fa uns tres-cents anys, aquesta malícia és cíclica. Ergo item, Catalunya és tendenciosament pecadora. El seu cos social tradicional, amb la suma de tothom qui s’hi ha sumat al llarg dels temps, onada darrere onada de migrants, té l’esca del pecat.

Sigui per una raó o per una altra, els catalans des de 1714 sempre han estat fora de la llei. O, si més no, hi ha hagut bona colla de catalans que ho han intentat. Només cal repassar els anuaris, els diaris oficials, les memòries judicials, les col·leccions de decrets, ordres, resolucions, instruccions, cèdules reials, i tota mena de paper oficial. Se’ls ha donat autonomia i a la primera de canvi declaren la independència. Han de ser subjugats durant anys i panys, i, malgrat el xarop de bastó, broten i rebroten pecadors dessota les pedres. Tornen a tenir autonomia, a penes fa trenta-nou anys, una autonomia com mai no havien tingut, i tornen a entrapussar en la mateixa mania. Com s’ha d’arreglar això? Si ni el bastó, si ni l’anul·lació de l’autonomia, si ni les presons, si ni el toc de queda, si ni les inhabilitacions, si ni l’espanyolització escolar o l’estrangulament econòmic se n’han sortit, què queda per fer perquè es compleixin les lleis a Catalunya? Com s’ha de doblegar aquests colla de desobedients? Amb l’amor?