31 de juliol del 2019

PROPIETARIS DE LA MORAL

Més que mai en el nostre temps, el que està bé o malament, el judici de valor dels nostres actes individuals o socials, allò que és moral o immoral, no ho determinen uns principis i unes regles universals nascudes del sentit comú o de la tradició. La regla moral, segons la qual s’organitzava, es desenvolupa i es representava mentalment la societat d’individus, col·lectius i institucions, ja no l’estableixen els dictats de la religió, de les ideologies o, fins i tot, les prescripcions de les autoritats representatives dels estaments socials. El judici moral d’abast comunitari, que és el que preval en tot pacte social de convivència i el que fonamenta les lleis i les normes que se’n deriven, l’imposa el poder. Ras i curt, ara i sempre. Per tant, encara que respecti amb fervor Kant i el seu imperatiu categòric, (principi fonamental de la moral que vulgarment vindria a dir que el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú), en el nostre món, més que mai, les lleis de la moral les dicta qui ostenta el poder econòmic, del qual deriven tots els altres poders. Tant és així, que la moral depèn de l’imperatiu hipotètic, de la conveniència del qui posseeix, controla i regula o fa regular i sotmetre la força de treball, els mitjans de producció, de comunicació i d’intercanvi, i determina tota mena de rendes i beneficis. O sigui, és moral allò que és favorable al poderós. Per a la qual cosa, qualsevol mitjà justifica la finalitat del guany. Com ens ensenyava Maquiavel, el poder no té pietat ni és misericordiós. No té religió. No té cap més moral que el benefici propi. La seua ètica és la mera amoralitat.

La història de les civilitzacions ens ensenya que als homes i a les dones ens mouen les passions, els desigs i les ambicions. I aquesta mateixa història es resumeix en allò tan elemental que ve a dir: qui paga, mana. El martiri, l’esclavitud, fins i tot l’heroisme, solen pertànyer als súbdits, als qui, corderets innocents destinats al sacrifici, tenen fe en la llibertat de consciència, el lliure albir, l’imperatiu categòric i la democràcia real. El més punyent és que el poderós, els seus lacais i portaveus inoculen amoralitat i immoralitat a tot per aconseguir els seus interessos: des de les institucions fins al llenguatge. Mentre la democràcia sigui una pura aparença, una mera formalitat, els va la mar de bé.

24 de juliol del 2019

LES BASSES D’ALPICAT

Les basses de començos del segle XX, construïdes per tal de garantir aigua a la ciutat de Lleida, es van convertir, a finals dels cinquanta en cinc piscines per iniciativa de l’alcalde Francisco Pons. El recinte es convertí en un parc on fins als norantes s’hi va banyar tota Lleida i mitja província. S’hi construí una pista d’atletisme, un càmping i una escola de jardineria. Era el parc fora ciutat més internacional de Lleida. El 2003, però, quan gairebé tothom de Lleida tenia una piscina municipal a prop de casa o quasi tots els municipis del voltant ja havien construït la seua, el parc va deixar de funcionar com a basses i càmping. Entre el 2006 i 2008, la Paeria va començar a replantejar-ne els usos. Es redactà un pla, es va invitar la ciutadania a dir-hi la seua, es feren propostes molt il·lusionants, però, encara estem rumiant-hi, grups polítics, Barrufets, i administracions diverses. Hi passem molts caps de setmana per davant i sempre s’hi veu un munt de gent que hi troba l’esgambi necessari per a la supervivència mental i espiritual, que hi fa pícnic, barbacoes i xerinola. De moment, és el parc de la mona més campestre i abandonat que tenim a Lleida. Però, mai no ha deixat de ser, per a moltíssima gent, el somni del Central Park de l’oest del Segrià, una mena de jardí d’estil anglès públic fora ciutat amb més potència natural comunitària dels encontorns.

L’important és que és un espai que pertany a la ciutadania de Lleida, com el bosc de Palauet, els marges del riu i la Mitjana. I la gent, ara, ja no té cap més projecte ni missió ni visió que poder-ne gaudir com a un gran parc. Que hi pugui passejar o jeure-hi a la gespa per contemplar els núvols, el cel ras o la lluna primerenca i fer-hi la migdiada. Que hi pugui compondre balades i escoltar Mozart, pintar, ballar, saludar els arbres i els ocells, coure les menges de celebració per la vida i la mort i pair-les amb la parsimònia d’un oreig amorós. O enamorar-s’hi i complaure’s amb intenses besades. I, acalorats, xipollejar en uns estanyols estratègics amb els corresponents ànecs de coll de verd. I al capaltard poder-hi practicar la gimnàstica, el ioga o la meditació que vingui més de gust. I a sota d’una pèrgola, si molt convé, celebrar-hi els ritus religiosos més ecumènics. Ah, que no hi falti un quiosc, les fons d’aigua de Pinyana i unes sirenes.

17 de juliol del 2019

GOVERNAR

Segons la majoria dels partits, normalment els de l’oposició, l’acció del govern es mesura d’acord amb el nombre de lleis que l’executiu aconsegueix aprovar en qualsevol parlament. El tòpic és: com més lleis més bon govern. Encara que les lleis siguin un autèntic despropòsit per a l’oposició i fins i tot per als mateixos votants d’algun dels partits coalitzats o no i en algun cas àdhuc per als qui donen suport al govern. Com que els programes dels partits només se’ls llegeixen alguns tertulians i els líders que han d’acudir als debats, l’acció de govern més evident, en tot cas, es posa de manifest en la llei de pressupostos. Si és una llei feta d’acord amb els objectius del partit que governa, i aconsegueix d’aprovar-la és possible que la ciutadania tinguem una idea de per on anirà la cosa. Les lleis sectorials, les reformes de les lleis anteriors, les proposicions de llei, les iniciatives parlamentàries, o deriven de la llei mare de pressupostos o solen ser mers suports normatius i administratius a la gestió del dia a dia, a les necessitats quotidianes naturals o sobrevingudes. Una gestió, per cert, que solen resoldre els funcionaris. De manera que governar allò que se’n diu governar es fa a través dels pressupostos. I quan no n’hi ha, la governança esdevé pura gestió. En realitat, la major part de l’acció dels governs, i és el que exigeix la majoria de la gent, es tradueix en el fet que els serveis i les prestacions ordinàries funcionin i rutllin bé.

Comuns, PSC i la dreta unionista, quan no saben què criticar al govern de la Generalitat, sempre li retrauen el mateix: que només està per la independència i no s’ocupa de les necessitats de la gent. A part de ser una falsedat garrafal, per què no es miren la biga a l’ull propi i s’autoinculpen d’haver impedit que s’aprovessin els pressupostos del qui té la responsabilitat de governar? Des de 2016 que la Generalitat no té pressupostos nous. Malgrat que portin la signatura del Conseller d’Economia d’ERC els partits anomenats progressistes del Parlament no els han volgut aprovar. ¿Serà que els criticaires estan instal·lats en la perversió de bloquejar l’acció del govern només perquè no poden governar ells? L’autonomia catalana permet fer tants pressupostos diferents com tants partits són representats a la cambra? Si des del 2016 només pots gestionar, perquè no et deixen governar, a què ve tanta demagògia?

10 de juliol del 2019

LA FARSA DE LA UE

Els electes Comín, Puigdemont i Junqueres no poden asseure’s al seu escó al Parlament europeu, perquè ho ha impedit un president titella a les ordres de l’Espanya sempre constitucionalista abans que demòcrata, i de la rècula de socis de la dreta i l’extremadreta que reneguen precisament de la Uniò Europea. Una indecència com aquesta, una perversió tan descarada de la democràcia, hauria de sollevar les entranyes dels pocs honestos que queden i fotre el camp literalment d’aquest Parlament d’hipòcrites. És tan colossal l’animalada que s’està produint amb Comín, Puigdemont i Junqueras que en aquest Parlament fantasma resulta ser normal que s’hi s’asseguin, cobrin i tinguin tots els privilegis diputats i diputades que defensen ni mes ni menys que l’abolició de la Unió Europea. Diputats i diputades que, a part de manifestar-se euroescèptics, es mofen dels principis humanístics que varen inspirar justament aquesta Unió. Una institució que, ara per ara, nomes ha demostrar ser una conxorxa d’interessos econòmics i financers i un fracàs enorme en la gestió dels problemes més urgents com la migració, la pobresa, la justícia social, la igualtat d’oportunitats o els conflictes armats del món pròxim. Ja veurem què dirà el Tribunal de Justícia de Luxemburg, però la sensació que tenim és més aviat pessimista.

Ni França ni Alemanya ni Itàlia deixaran que s’obri cap més meló com el de Catalunya o Escòcia que doni ales als seus possibles secessionisme particulars. Si la consigna a Espanya és primer la Unió de la Pàtria i després tota la resta, la mateixa regeix a França i a Itàlia (i a qualsevol altre Estat de la Unió). La UE no deixa de ser un artefacte mental, com diu aquell, sense poble ni nació ni constitució ni regles democràtiques per elegir el cap de l’executiu. Un constructe ideal que té aversió a la realitat. I quan aquesta empastifa la moqueta de les sues institucions, la resposta només consisteix en l’elaboració d’una retòrica evasiva o una argúcia administrativa. I així passa sempre en temes de comerç internacional, de defensa, de migracions, de drets polítics. Quants estats de la UE, que són els que elegeixen els juristes que formen el tribunal de Luxemburg, s’han manifestat a favor de Comín, Puigdemont i Junqueras? Què hi ha dit la Defensora del Poble Europeu, elegida pel Parlament europeu controlat pels conservadors?

3 de juliol del 2019

ELS FOCS QUE VINDRAN

Aquest que encara es remulla, que va començar en uns fems d’un granja del terme de la Torre de l’Espanyol, pot ser que sigui a Catalunya el primer gran foc de l’era del canvi climàtic. Però més especialment el senyal definitiu dels problemes de conseqüències fatals que es venen anunciant fa unes dècades en alguns dels territoris de casa nostra. Quan passen aquestes desgràcies es descabdellen tots els problemes que de manera directa o indirecta afecten la vida quotidiana des de temps immemorials d’alguns ciutadans de segona del nostre país. El foc, en arrasar milers d’hectàrees, d’arruïnar milers d’economies domèstiques, de liquidar perspectives de futur, ens ve a dir precisament que no n’és la causa sinó la conseqüència. Existeixen multitud de factors climatològics que afavoreixen foguerades immenses. Però tothom reconeix de seguida, els governants també, que el poc manteniment dels boscos, l’abandonament de conreus per la falta de relleu en les explotacions pageses i el despoblament crític consegüent d’algunes zones de la Catalunya del sud, de l’oest i del nord, són causes més que necessàries perquè el foc evidenciï que en aquells indrets ja hi havia un munt de cementiris de cendres.

Però amb les causes sociològiques, econòmiques i culturals que expliquen la desertització de les terres, dels pobles, les hisendes, i arruïnen futurs, sí que s’hi pot posar remei. Algun remei. Però no quan trona que ens recordem de santa Bàrbara. El Parlament va aprovar una llei (retallada, per cert, pel Constitucional) que posava fil a l’agulla a la lluita contra el canvi climàtic. I una altra que ha de permetre crear un “banc de terres” agrícoles i ramaderes i, en definitiva, la revaloració social de la professió de pagès. Però, tenim instruments per evitar el despoblament, per facilitar l’accés a la terra? Per fer-ne una gestió sostenible i rendible? Sí, tenim per endavant una feinada! Ens diuen els teòrics que la gent haurem d’aprendre a treballar de maneres diferents la terra i tot plegat. A viure diferent, els de ciutat i els de ruralia, A pensar i desitjar diferent. I per pair això, ens caldrà una eternitat. Perquè la cultura o ens la fem nostra per una necessitat imperiosa o no passa de ser un mer vernís que s’estova fàcilment amb aigua. El foc no és la desgràcia, sinó l’anunci que la desgràcia ja fa temps que es aquí.