25 de novembre del 2020

LES REVOLUCIONS

Els catalans solem tenir objectius comuns. Com els tenen els bascos, els castellans o els escocesos. Però com passa arreu, no tots som catalanes de la mateixa manera ni tenim les mateixes prioritats. Els catalans independentistes, per exemple, poden triar entre tres o quatre opcions partidistes. És fàcil tenir metes comunes, però difícil aconseguir-les amb unes mateixes estratègies. És a dir, la diferència radica en el mètode que cal aplicar. Ja sigui perquè cadascú té la seua autoritat intel·lectual i moral, ja sigui perquè les seues fonts i les seues tècniques són millors que les dels altres. I seguint la lògica d’aquest fenomen, d’aquest universal tan nostrat, resulta que el mètode depèn sempre del context: ja sigui la situació política, econòmica, social, anímica o qualsevol altra circumstància. De manera que tenim uns grans objectius (la independència i la república, per exemple), però diversitat de mètodes per aconseguir-los. I aquests al seu torn, condicionats per les limitacions personals, socials, normatives o ambientals que s’imposen a ideals, sentiments, passions, missions i visions. Com més maneres existeixen d’arribar als objectius socials, polítics, culturals, més es es difumina el mateix objectiu.

Però encara que imaginéssim una coincidència entre objectius i estratègies, topem amb un altre condicionant: el temps. Per a quan la independència, el referèndum, la república? I com en una sínia eterna tornem a la casella de sortida de tot el raonament. Recorden aquella expressió, de l’“ara no toca”? Doncs, l’1-O de 2017 va tocar i es van alinear objectius, mètode i temps. Va durar poc. La repressió, els mea culpa, la por, i el revisionisme consegüent, a més de la presó, l’exili i la causa general judicial, han provocat el que és de manual: esmicolament de les opcions independentistes amb la consegüent disseminació d’estratègies, retorn al pragmatisme, desmobilització social, i retardament sine die d’acompliments. Com es fan les revolucions al segle XXI? No ho sé, però segurament quan hi ha àmplies majories que no només en tenen ganes, sinó que les necessiten com el pa que es mengen, perquè precisament no tenen tall per menjar. I si alguna cosa sap la UE i Espanya i tothom que vol evitar-les, és que el motiu de la revolta sigui la gana. I la realitat és que no hi ha prou independentistes que passin gana.

19 de novembre del 2020

RETIMENT DE COMPTES

Com que tinc temps per fer balanç us regalo aquests versos.

Quina llàstima que a la vida aprenguem les lliçons quan ja no ens serveixen de res.
Òscar Wilde
Ja soc en el camí que em porta a mi mateix,
on els burots pregunten què has fet que valgui res.

Comptat i debatut, potser només he estat
voler, desig, espera, sense saber mai què.

Ara tinc la certesa que havia d’estimar-vos
molt més del que ho he fet pensant que ho feia a pler.

Si em fos llegut encara de batre’m amb l’ignot
ja no em defensaria amb arts de la raó.

Em deixaria endur per l’embruix de sabines, 
sisons, llacs i tossals; la vida hi plantaria.

Si tornés a sentir la veu que em feia moure 
els peus alats i braus a redimir la culpa,
no dubtaria gens de dar-me per tenir-me.


18 de novembre del 2020

LA CULTURA COM A MENTIDA

L’article 44 de la Constitució, referint-se a la cultura, diu: els poders públics promouran i tutelaran l’accés a la cultura a la qual tothom té dret. De fet, és una transposició del dret a la cultura que la Declaració Universal dels Drets Humans recull a l’article 15 on s’explicita el dret a participar en la vida cultural, la protecció, i el desenvolupament i la difusió de la ciència i la cultura. Un dret que ha de ser protegit i reivindicat. El problema, com sempre sol passar entre el nom i la cosa, és delimitar el concepte de cultura per saber exactament a què tenim dret a accedir. Però, respondre’s a la pregunta què és cultura és com voler fer-ho respecte de què és el món. Quan es parla, per exemple, de la cultura del vi, de l’esport, de la moda, estem parlant de cultura cultura igual que ho fem quan ens referim al cinema, la música, la pintura, la literatura o la dansa? ¿La cultura és el contingut que s’ha institucionalitzat en els departaments o ministeris de Cultura? Les indústries culturals o els gestors culturals són cultura o són indústria? Quin és el seu epígraf de l’IAE? Com que no acabaríem mai definint què és cultura, a efectes jurídics i financers, els proposo que escullin la que fa la UNESCO (que ja la llegiran quan els vagui).

Per sintetitzar, ens sumem a la idea que cultura és tot allò que els humans afegim a la naturalesa tot transformant-la en bens materials i espirituals que conformen una civilització. O que la cultura és la vida pensada i transfigurada. Seguint Nietzsche, per superar el sentit tràgic de la vida i la nostra animalitat, els homes i les dones hem creat aparences o mentides per suportar la veritat de la vida i de la nostra naturalesa. Hem inventat les metàfores, hem fantasiejat. És en aquest punt que es justifica el dret fonamental i el deure de les organitzacions socials i polítiques de protegir-lo. Ara bé, les formes i els continguts de la cultura es polititzen i se socialitzen, i, per tant, esdevenen patrimoni col·lectiu. Defineixen les identitats de grup, els seus imaginaris, mites i creences. I és en aquest marc on es generen els conflictes. Quan les ideologies partidistes discriminen què és o no cultura. És llavors quan l’article 14 els uns l’interpreten com el qui deia: “muera la inteligencia”; o com aquell altre que contestava: “venceréis pero no convenceréis”.

11 de novembre del 2020

LES NOTÍCIES OBLIDADES

A part de les notícies de cada minut sobre l’evolució de la Covid-19 i dels resultats de les eleccions nord-americanes, per què se’ns ha deixat d’informar sobre la guerra de Síria? Ja s’ha acabat? I del conflicte tot just iniciat fa unes setmanes a Nagorno-Karabaj? És que ja no arriben pasteres a les costes gregues, o ningú salta les tanques de Ceuta i Melilla? I els camps de refugiats? Què fa el rei emèrit? Encara és a Dubai? O era als Emirats? I el Papa emèrit, Benet XVI? Nicolás Maduro encara és president de Veneçuela? Què se n’ha fet del president interí Juan Guaiadó? Hi ha hagut elecció, enguany, de miss món? I de miss Espanya? O això ja no es fa? ¿És alguna indirecta, en la situació pandèmica en què vivim, la publicació d’un breu explicant-nos que hi ha milions de planetes habitables dellà de les nostres possibilitats d’arribar-hi algun dia segons el nostre sistema de comptar el temps? ¿Ja s’han extingit els focs espectaculars que es van propagar per les valls de Nape i Sonora a Califòrnia, entre finals de setembre i primers d’octubre? Ja han tornat a operar Marc Márquez? Encara podem parlar de comunitat rohingya, després de la neteja ètnica practicada per les autoritats birmanes? Queda algun hondureny a Hondures, el país més oblidat del món, on la fam, la misèria, la corrupció, campen a l’ample.

El Grup de Periodistes Ramon Barnils i Pol·len edicions, amb suports i col·laboracions importants, publiquen un anuari dels silencia mediàtics que és tot un exemple de la manipula de la informació segons l’arbitri dels grups editorials controlats sovint per les elits financeres, les quals al seu torn imposen el relat dels partits polítics. Repassant aquests anuaris, que, per cert, suposo que són lectures obligatoris als estudis de Periodisme, t’adones com els mitjans de comunicació no solament discriminen què és important o no per al coneixement de la gent, sinó què eliminen o implementen dels fets de la realitat segons el interessos els cercles de poder i de control. És clar que no diem res que no se sàpiga, però és fins i tot divertit veure què és el s’ha silenciat i per què. O, al revés, observem com notícies de les quimbambes de sobte prenen un relleu desmesurat, sobretot quan cal tapar bretolades d’algun miserable nostrat. Fins i tot les fake news s’han convertit oportunitat de negoci per a combatre-les.

4 de novembre del 2020

LA INDÚSTRIA POLÍTICA

Afirma el professor Gay de Liébana que la indústria política a Espanya consumeix prop de 25,000 milions d’euros a l’any. Tot seguit m’he imaginat una fàbrica colossal de polítics implantada a tots els racons de l’Estat, amb petites delegacions a l’estranger, la principal dedicació de la qual fo produir alegrement grans pèrdues i obtenir uns beneficis tan fantasiosos i eteris que pràcticament fos impossible d’avaluar-los. És evident que nomenar indústria a aquest malbaratament és una ironia sensacional. Suposo que l’economista haurà fet els números comptant principalment la despesa que generen els sous dels càrrecs electes, més assessors i comissionats de la megaestructura institucional de l’Estat, el capítol 1 dels pressupostos, més els de la seua logística, allò que correspondria al capítol 2, despeses corrents en béns i serveis. I que haurà omès a posta els costos socials derivats o les anomenades externalitats negatives de la producció d’aquesta indústria tan singular. Els qui defensen la magnitud estratosfèrica del sistema politicoadministratiu d’Espanya, argumenten que aquesta maquinària durant molts anys ha funcionat com a dic de contenció de l’atur. Tota aquest personal poc o molt ha cotitzat a la seguretat social i ha representat un percentatge significatiu del consumidor del nostre sistema de mercat. Per tant, aquesta indústria de funcionaris eventuals, és a dir, càrrecs polítics i assimilats, ha produït un dels aliments de qualitat del sector de béns i serveis. Però una cosa porta a l’altra, a més institucions i més òrgans, més funcionaris de carrera. Per exemplificar-ho: el cas de Mérida que amb uns 60.000 habitants, capital de la Comuniad Autónoma d’Extremadura, segons El Periódico de la Comunitat, té un funcionari municipal per a cada 65 habitants. I ara sumin-hi els autonòmics!

Ara, per copsar l’abast real de la frase antològica de Gay de Liébana, Catalunya és possiblement el paradigma d’aquesta indústria (de la) política. Fixin-se: per governar set milions i mig d’habitants (de fet, uns quants més), es veu que necessitem: una Generalitat, 947 municipis, quatre Diputacions, 42 comarques, vuit vegueries, una delegació del govern de Madrid, i quatre subdelegacions, i tota aquesta massa amb les respectives oficines, serveis i representants més o menys escampats per tota la geografia catalana. Amén.