31 d’agost del 2016

RADICALITAT DEMOCRÀTICA

És el que practiquen, segons es diu, els moviments assemblearis. Lideratges compartits, absència de comitès executius, posada a debat del gran grup de totes les decisions que afecten un posicionament social, polític, econòmic o del caire que sigui, igualitarisme en l’anàlisi, en la presa de decisions i en el control sobre l’exercici de la delegació de responsabilitats en els executors. La radicalitat democràtica és una manera de funcionar socialment que s’oposa frontalment a les rutines de la política clàssica, consistent bàsicament en la delegació de responsabilitats en els representants dels partits que no han escollit sinó un nombre molt selecte de mandataris que a la vegada han estat triats entre els barons postulants i després de competir entre iguals i contra els parents. A mi em sembla molt bé la radicalitat democràtica. El problema de les radicalitats és que quan s’entaforen en les institucions deixen de ser inevitablement (a no ser que intentis dinamitar-les i tinguis prou dinamita) radicals, per esdevenir normatives i en conseqüència interpretatives. La institució és igual a reglament i a reglament de reglament; a ordre i control, escalafó, procediment, registre, vistiplaus, torn de paraules, etc. És com si la radicalitat es posés en un carrer sense sortida o en un laberint.

Les marees humanes, les acampades contra el sistema van ser un revulsiu important contra la “vella política”. Per aterrar en el món del pragmatisme, se’ls va dir que havien de traslladar la “lluita” en el cor dels ajuntaments, dels parlaments, en el ventre mateix del monstre contra el qual es lluitava. I així fou com va néixer Podem, En comú, en certa manera la CUP, i altres “partits” que s’asseuen ara entre els escons. La radicalitat democràtica equival a radicalitat ètica, però l’ètica necessita de la moral perquè sigui pràctica. I els usos, els costums i determinats valors i contravalors que impregnen la vella política no es dilueixen en les institucions que les sustenten, sinó, en tot cas, fundant, creant, unes altres institucions, uns altres formes d’organització. I accedint-hi amb tota una altra càrrega moral, si calgués. Radicalitat vol dir des de l’arrel. I provocar canvis des de l’arrel mateixa, implica, la majoria de les vegades, fer una revolució. I revolució vol dir, precisament, remoure-ho tot per recompondre-ho de nou.

24 d’agost del 2016

REFLEXIONS D’ESTIU

Deia Don DeLillo, un dels escriptors nord-americans més intel·ligents del segle XX i del decenni i mig que portem del XXI que “sobre política és difícil dir alguna cosa seriosa”. A veure, no es pot fer massa broma sobre la democràcia, perquè no hi ha res ara per ara, ni el sistema de comunes llibertàries, que la pugui substituir en el regiment i la governança de les persones i de la cosa pública. No sé exactament com va funcionar aquell invent a l’Atenes del segle Vè a.C., però, si més no, ens n’ha quedat un bon record històric. Ara, trobo molt preocupant que, des que s’inaugura la contemporaneïtat i eclosiona la modernitat i tombem cap la postmodernitat, hi hagi una part important de la intel·lectualitat del món occidental, gent tan assenyada com DeLillo hagi dit el que he anotat o tan irònica com l’actor Groucho Marx que va arribar a afirmar que “la política era l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar tot seguit els remeis equivocats”. I trobes que aquesta és, malauradament, la percepció que tenen moltes de les persones que responen a les enquestes del CIS i de tots els organismes que pregunten sobre què els semblen els polítics i la política. ¿No és lamentable que en les valoracions sobre la tasca que fan els principals líders polítics no n’hi hagi mai cap que arribi a l’excel·lent o al notable? I que la tònica general siguin uns aprovats justets o suspensos rotunds?

Realment es pot fer, sortejant la selva administrativa, alguna cosa positiva de què pugui gaudir-se almenys tota una generació? Indubtablement. Només calen quatre o cinc condicions: saber ser prou perspicaç per definir un pla d’acció, és a dir, saber el que cal fer; tenir clar com s’ha de fer i amb quins recursos i complicitats; tenir eines per avaluar els resultats; i, importantíssim, no deixar-se encapsular per la teranyina de la retòrica de la pròpia política. O sigui, no caure en l’autisme de parlar, de fer, d’avaluar, de comportar-se, per a si mateixos. Dit altrament, evitar de totes totes les tautologies, que allò que es diu del tema no sigui el mateix tema. Tals com: la política és tot allò que es fa en política. O encara més indeterminat: fer política és estar al servei de la ciutadania. Perquè, què no és la política sinó el regiment de la polis, de la ciutadania i de tot el que li permet tenir una vida digna?

17 d’agost del 2016

NECESSITAT DEL MITE

La gent no viu només amb allò que li proporcionen els sentits i que li demostra la ciència. El mite és una narració fabulosa sobre fets, fenòmens, i preguntes primordials sobre qui som, d’on venim, cap on anem o per què existeixen i importen les institucions socials, polítiques i religioses. Un mite sol construir el relat d’allò que s’escapa a la raó lògica i difícilment pot ser demostrat d’acord amb els principis i la metodologia científica. El mites són la base de la cosmovisió dels pobles, de les formes d’entendre el món, és a dir, el conjunt de creences, valors, principis, amb què se sustenten les relacions interpersonals i socials. En realitat, en la base del mite hi ha les mateixes preguntes de la filosofia i de la ciència. Només que aquestes utilitzen unes eines que pretenen la veritat o el camí de la veritat, mentre que el mite només cerca construir un espai de confort, un espai de fe. Constantment estem creant mites, per explicar-nos el sentit de les coses, els fets i les accions humanes quotidianes. El mite, per exemple, del si vols, pots, és el pa que alimenta tant l’emprenedoria com la resiliència. És veritat, doncs, el que pregona el mite? No, però sí que és acceptat com a meta ideal per a superar els desassossecs, les pors, les frustracions les depressions i el no future.

Si us plau no bescanteu els mites, perquè el mite explica una història que sempre té una part de veritat i una part sobrenatural. Sense anar més lluny, la construcció de les nacions es fonamenta en una colla selecta de mites i en la seua compartició a través dels mecanismes formals i informals de transmissió de coneixement i de comportaments. Aquest és el cas de la nació espanyola i la nació catalana i totes les del món. No es mitifiquen els estats, es mitifiquen els herois, perquè el mite sempre explica la història dels qui han fundat el món i han creat les bases institucionals i han forjat el sentit dels fets principals. Però també i no menys important els mites, sobretot els que parlen de l’heroi, de la mort, del sofriment, de la victòria, són, tal com diuen tots els psicoanalistes i psiquiatres, un agafador emocional i existencial. Els mites s’actualitzen, es renoven i se’n creen de nous constantment. Com, per exemple, que la història és la construcció d’un relat absolutament objectiu que es fonamenta només en dades contrastables.

10 d’agost del 2016

CATALUNYA, CAPITAL MANRESA

Que Barcelona és una de les capitals més importants del món, ni ho dubta ningú. L’Estatut de Catalunya, a més, en el seu article 10, consagra Barcelona com la capital de Catalunya, que és la seu permanent del Parlament, de la Presidència i del Govern. Aquesta constatació és obvi que no fa res més que evidenciar continuïtat històrica de permanència de les institucions d’autogovern i orgull de ser i romandre. Però, la vida moderna, la de les noves tecnologies de la comunicació i els mitjans ràpids de transport que ens faciliten el trasllat amb comoditat, moure papers amb una bufada i dir-nos el que vulguem sense marcar ni el número de telèfon, permet pensar en altres centralitats i fer més real el sempre desitjat reequilibri territorial i la balança del simbòlic de Catalunya. És en aquest sentit (i en molts d’altres) que proposo que Manresa, en una futura república catalana, en sigui la capital administrativa, seguint l’exemple d’alguns estats mundials. Una ciutat a un cop de pedra de gairebé tots el senders de Catalunya, cruïlla de camins, industriosa, capital comercial de la Catalunya central, fent tàndem amb Vic i Igualada, i seu d’esdeveniments, que han estat fites en la història comuna. Tres exemples: durant la Guerra dels Segadors, en 1651 i 1652, Manresa va acollir dues vegades la Generalitat. En la guerra del Francès de 1808, el sometent de Manresa va vèncer les tropes franceses al coll del Bruc. I a Manresa el març de 1892 es van acordar les Bases per a la Constitució Regional Catalana, anomenades precisament Bases de Manresa.

Això permetria activar aquell tren transversal que projectà el tripartit i evidentment la millora de totes les infraestructures i serveis per fer-hi la vida en general i l’administrativa en particular la més agradable possible. Sempre cal fer relacions personals, i a Manresa fóra fàcil pensar en una ciutat administrativa a la mesura humana. Però, sobretot, faria canviar la percepció que es té de Barcelona pels qui la tenen com una obligació i la podríem gaudir com fan els propis i els turistes, i de passada es endinsaríem en una Catalunya descongestionada encara, paisatgísticament molt ben dotada i espiritualment ben acomboiada per Montserrat i la cova de Sant Ignasi. Els qui més hi perdrien serien els de les Terres de l’Ebre, però no res, deu minuts més de ruta.

3 d’agost del 2016

LES METÀFORES DE LA PINTURA

En una representació pictòrica, una butaca folrada amb una tela verda vol dir una cosa, i una butaca embolcallada amb una tela verda en vol una altra. Diuen els crítics que, entre una pintura i l’altra, la diferència essencial rau en l’ús de la metàfora. La tela de la butaca entapissada, podria ser la pell de la butaca (una pell marciana, tal volta). La tela que embolcalla la butaca podria ser el xal que abriga la butaca. Butaca que, en ambdós casos, representa una anatòmica forma, que, segons el desig de cadascú, vindria a ser una dama que s’exposa seductora, ornada amb una sedosa tela verda. Convenim, doncs, que la butaca és una altra metàfora. De manera que el resultat dels dos quadres són metàfores sobre metàfora. El recurs retòric de la metàfora té un llarguíssim recorregut expressiu tant en l’oralitat popular com en l’escriptura creativa, però trobo que, ara, la reapropiació que en fa la pintura és molt poc original. Avui en l’era de la complexitat, de la decodificació, dels escàners i les ressonàncies magnètiques, de la impressió tridimensional, no és una ingenuïtat o una expressió de limitació creativa enderiar-se a representar metàfores i al·legories?

En realitat, la història de la pintura n’està plena de metàfores, d’al·legories, de mites i fins i tot d’ironies. Però, un cop aquestes dèries dominants s’exhauriren amb la desclosa del romanticisme en què les teles s’ompliren de relats i retrats d’impressions, de jocs magnificents de colors sobre paisatges, persones i animals, i que derivaren, en la modernitat, en pures pulsions nervioses o per contra en objectes desconcertats i en mers concepte, ara ja no és el moment de reivindicar-los de nou en la pintura. Un cop satisfets i saturats, avorrits de tant informalisme, de tanta abstracció, de tant intel·lectualisme erm, si havia de tornar algun model pictòric, si us plau que sigui la pintura que exalti allò que ens fa més falta. Que tornin els espais de les emocions, dels sentiments, de les passions, la pura contemplació, els tocoms de l’ànima, la subtil presentació de l’objecte, la mera combinació cromàtica, o el simple perfilat d’una idea d’objecte en el seu moviment en l’espai i el temps! Si us plau, tornin a pintar-nos simples humans i complexos esperits, evoquin-nos, suggereixin-nos, proclamin imaginaris com el Jardí de les delícies del Bosco.

El Jardí de les Delícies, El Bosco (1480-1490)