DIVISIÓ DE PODERS

Escoltant atent les paraules que la presidenta del CGPJ adreçava a la Nación en l’obertura de l’any judicial, em vaig quedar amb dues frases. L’una en què afirmava rotunda “que ningún poder del Estado puede dar instruccions a los jueces”. I l‘altra en què, tot recordant implícitament Montesquieu, venia a dir que la llei ha de ser com la mort, que no exceptua ningú. Com que no hi havia dret a rèplica, ningú va poder recordar-li que entre les funcions de la Judicatura no n’hi ha cap que es refereixi al dret a manifestar-se en contra del legislatiu, car com diu també Montesquieu: una cosa no és justa pel fet de ser llei, sinó que ha de ser llei perquè és justa. I és justa i necessària quan la majoria social representada a les corts o els parlaments democràtics així ho interpreta i ho articula en lleis i reglaments. Certament, en un estat de dret (democràtic, no ho oblidem!) ningú està per sobre de la llei, ni els reis, ni les princeses, ni els jutges ni els ministres, ni les forces de seguretat ni els uixers de les cambres de representació política. Però, a Espanya aquest principi tothom sap que exceptua la figura del rei, segons s’interpreta l’art. 56.3 de la Constitució, que en regula la seu inviolabilitat i la impossibilitat d’exigir-li responsabilitat pels seus actes. Fins i tot si cometés algun dels delictes recollits al codi penal? Fins i tot si instigués a una rebel·lió contra l’Estat (de dret)?

Com que la realitat supera sempre la teoria, i les paraules són polisèmiques segons interessos i conveniències, hem de recordar-nos també que hi ha principis fonamentals dels sistemes democràtics que alguns funcionaris no els acaben d’entendre o no els volen entendre.  Com és el fet que en democràcia, la sobirania popular resideix en el poble que escull periòdicament el seus representants a les Corts o els Parlaments. I aquests són els qui legislen. Aquests fan i aproven les lleis. O sia, fan política, que entre altres termes vol dir que, debatut el que s’escaigui o convingui segons criteris, idees i populismes varis, acaben regulant i desregulant la vida comunitària. I, com bé deia W. Churchill, han de ser capaces de predir el que passarà demà, el proper mes i l’any que ve i d’explicar després per què no ha tingut lloc. Tot i així, Rousseau dixit, la democràcia perfecta, només pot existir en una societat d’àngels.

CRÒNICA ESTIUENCA

La quotidianitat lleidatana es podria resumir en: molta brutícia a tot arreu, gimcana de robatoris a l’horta, baralles amb sang al captard, festes majors de barri, quatre gotes mal comptades, tardes roents i silencioses, sorollada fins a la matinada, coloms caganers que ho empastifen tot, titulars de premsa anunciant tardor calenta i futurs apocalíptics, feminicidis sense aturador, les dicotomies de sempre: la Catalunya que té aigua i la Catalunya seca. I els polítics fent servir el futur (mai el futur condicional), com si el present no existís més enllà de la peremptorietat inexcusable i de la crònica dels esports que ocupa tant d’espai televisiu o radiofònic com totes les altres notícies. Sobretot que no hi hagi hagut cap ciutadà de Catalunya sense saber que a Barcelona se celebra la Copa Amèrica de Vela i que la tindrem a la sopa fins a finals d’octubre! El cas és que la política programa (estratègicament) per guanyar i mantenir el poder, tot dient, això sí, que resoldrà el que no ha resolt mai (perquè només en tot cas ho pot pal·liat). La política professional se les ha enginyat per gestionar amb una certa honestedat o amb molta indecència el passat, les memòries. No debades som de l’opinió de Schopenhauer quan diu que tothom té molta memòria pel que li interessa i molt poca pel que no li interessa.

Normalment, la política només s’apressa a fer front al present quan clama al cel la misèria, la iniquitat, la humiliació, la perversitat, la delinqüència sobrevinguda, la queixa, la ràbia, la desesperació, la denigració o la follia, el lament i el plor manifestos o palpables vergonyosament. Però en període de vacances fins i tot el més inhumà ha d’esperar el retret institucional, la declaració de protesta o la manifestació de batalla contra tot mal fins que no comencin les sessions parlamentàries, fins que no es posin en marxa la maquinària judicial. O fins que no treguin fum les rotatives de l’odi. De moment, l’amnistia no solament no ha trencat Espanya sinó que pràcticament només ha beneficiat la policia de l’1 d’octubre. Però, ara sembla que el “concert, pactat amb ERC i PSC-PSOE durà de corcoll tothom, el govern i l’oposició, per acabar essent un foc d’encenalls. Només ens sap greu no tenir notícia de les xafarderies sobre on i com han passat les vacances els líders polítics del país d’aquí i el d’allà.

EL CINISME DE CADA DIA

Ja ho deia, fa uns anys, el filòsof alemany, Peter Sloterdijk: “atès que tot ha esdevingut problemàtic, també tot, d’alguna manera, tant se’ns en dona". El pensador creu que el malestar en la cultura es manifesta a través d’un cinisme universal i difús. Però nosaltres hi afegiríem que hem arribat a un tal grau de desil·lustració, d’ignorància i de menyspreu del valors humanístics, que el cinisme s’ha convertit en un forma de reacció a la vacuïtat i a la incertesa, al no futur, sota l’aparença de crítica a la falsa consciència, a la hipocresia, al bonisme, a l’idealisme, i a l’ètica de les virtuts, és a dir, a tot allò que és orientat al bé, a la bondat, a la justícia, a la bellesa. Allò que abans del nostres dies s’encobria, s’amagava, era repudiat, era castigat severament, produïda mala consciència, sentiment de culpa i era considerat la conseqüència d’una degeneració humana, ara forma part del nostre corpus de realitats i en models de conducta meritoris. Com si per demostrar l’autenticitat, la sinceritat, la veritable pasta de què estem fets els humans, s’hagués naturalitzat necessàriament la mentida, la violència, la injustícia, la iniquitat i l’horror. En fi, el món al revés. Els corruptes t’ho diuen a la cara. Els genocides no se n’amaguen. Els fabricants d’armes són invitats a totes les guerres i a totes les negociacions de pau.

El cinisme modern no solament és una excrescència de l’utilitarisme, del mercantilisme, del capitalisme salvatge, sinó que porta aparellada una resemantització del llenguatge, una reescriptura del sentit de les paraules. El cinisme, doncs, s’acaba convertint en el model de conducta de la política, del regiment de la cosa pública, de les grans corporacions i d’un cert periodisme, així com en una “qualitat”, en un mèrit preferent per a qualsevol que vulgui prosperar. Acostumats a mentir i a creure en les mentides, només calia fer un pas més: ser cínic, fer ostentació de la mentida, senyorejar-se de la beneiteria i estupidesa dels governats, dels manats, dels súbdits o dels captius del Sistema. L’actual cinisme és molt més aberrant que la mentida, perquè és una mentida sobre mentida. I aquesta nefasta espiral, instal·lada ja com a costum i llei, porta com a conseqüència el que diu Lichtenberg: “quan els que manen perden la vergonya, els que obeeixen, perden el respecte”.

LA GENERACIÓ Z

Reportatges televisius, enquestes dels principals observatoris sociològics i articles de prestigiosos especialistes dels principals diaris europeus destaquen que hi ha una majoria d’homes de la generació Z (els nascuts entre 1990 i 2010) que declaren ser de dreta o d’extrema dreta, mentre que una majoria de dones es decanten per les polítiques d’esquerra. Estem parlant de tres de cada deu enquestats en un cas i de quatre de cada deu en un altre. Així en fred, sense comparar-les amb les opinions de la generació anterior aquestes dades, igual no aporten res més que un estat de la qüestió. Hauríem de poder garbellar quants d’aquests homes i dones es desenvolupen en medis rurals o urbans, quin nivell d’estudis tenen, a quina classe social pertanyen, en què treballen, si treballen, o quin és el context sociocultural en el qual es mouen. El que sí indiquen aquestes enquestes és que, si depengués d’aquesta cohort d’enquestats, la independència de Catalunya importaria ben poc. De la mateixa manera l’interès per la política i menys la de partit. D’aquí es desprèn que la major part dels indecisos davant unes eleccions es trobi entre els homes i les dones d’aquests nadius digitals.  

Els problemes d’aquesta generació són problemes creats o heretats de la generació anterior. Sempre és així: la culpa la tenen els pares, els avis o els rebesavis que han deixat una mala herència. A aquests Z, que estan immersos en el fangar de la incertesa, del pensament líquid, de la fragilitat de tot, de la postveritat, de les realitats paral·leles creades a les xarxes socials, de la celeritat dels canvis i la inseguretat que provoca a l’hora de prendre decisions, de les desigualtats i les exclusions i la consegüent conflictivitat social que provoca, de la sensació de vulnerabilitat i, com diu Z. Bauman, “de la falta de control sobre el futur”, el propi i el col·lectiu, etc., quins projectes de futur poden fer si no els hem resolt el tema de la vivenda, quan encara no ens l’hem resolta a nosaltres els pares i les mares dels Z. No els, no ens hem, resolt el tema de l’educació i l’ensenyament bàsic. No ens hem, no els hem resolt el problema del canvi climàtic, de l’exclusió social, de la pobresa, de la xenofòbia, de la violència sexual o de l’ansietat que provoca el nostre model de Paradís. Generació Z, els més ben preparats!

LLEGIR

Hi ha, cert, molta gent que no llegeix mai res ni la propaganda de la bústia. Les dades, en números rodons, venen a dir que més d’un 35% dels espanyols (inclosos els catalans) no llegeix mai o gairebé mai. No ho fa ni en paper ni en àudio ni en línia. Hi ha una molt altra gent que només llegeix diaris i alguns altres només revistes i encara quan van al barber o a la perruqueria. D’altres només còmics. D’altres només els continguts de les xarxes socials o les cerques d’internet. Totes les estadístiques indiquen, però, que les dones llegeixen més que els homes. No hem sabut trobar cap comparativa entre la manca de lectura i el nivell d’idiotesa o estupidesa de la població del nostre país, però segur que hi ha alguna correspondència que s’intueix només parant l’orella a la xerrameca de bona part dels programes televisius. No sabem exactament si l’increment del vot a l’extrema dreta hi té alguna cosa a veure. El que sí hi concorda és la quantitat de mentides i falsedats que corren pels diaris i les xarxes socials i la gent que se les empassa com si fos un glop d’aigua. Ho va dir l’activista nord-americana, Fran Lebowitz, i ho hauria pogut afirmar qualsevol altra persona llegida amb criteri: Pensa abans de parlar. Llegeix abans de pensar.

Malgrat tot, la indústria del paper escrit i el seu comerç ha anat en augment els darrers anys. L’any passat, pel cas, es van editar a Espanya uns 203 milions d’exemplars de llibres i se’n varen vendre 179 milions. Deu ser que els qui llegeixen, llegeixen molt i compren molts llibres. Per bé que només el 33% dels llibres que es llegeixen a Catalunya són en català. Tampoc no sabem si es comparable, però mentre diàriament neixen noves editorials, s’obren més llibreries, s’inauguren més biblioteques i es donen a conèixer més escriptors que mai, la realitat és que els resultats de les proves de competències de l’alumnat de primària i de secundària no són pas precisament bons. Fins i tot llegíem no fa massa que una part considerable de l’alumnat universitari tenia problemes per descodificar un text amb una certa complexitat discursiva. I ens preguntem: com s’han d’interpretar aquests decalatges o desajustos? ¿És que ha arribat un moment que la majoria dels lectors són escriptors? Pot ser que més de la meitat del que s’edita no tingui el més mínim interès lector perquè és simplement molt mediocre?

L’ACORD DE GOVERN

¿És que Salvador Illa, segons el que es desprèn dels acords amb ERC i Comuns, gestionarà el programa polític d’ERC i dels Comuns? Què farà de diferent que no farien ERC i Comuns? Doncs, tot depèn del que diguin les Corts de Madrid. Ras i curt: segons el que dicti la majoria de Madrid hi haurà pacte fiscal o no n’hi haurà. I en conseqüència, hi haurà o no hi haurà govern en solitari de PSC-PSOE i Comuns a la Generalitat. I en conseqüència, hi haurà o no hi haurà eleccions generals anticipades a l’Estat. Ens temem que, com en altres aixecades de camisa, aquest acord tindrà un recorregut tan breu que així que entri a les Corts per armar-lo legalment, malgrat els treballs herculis per convèncer-ne de la seu bondat a una majoria, acabarà essent enviat a la paperera de les anècdotes. I, si no és arruïnat a la primera de canvi, té cinc anys per implementar-se, com si es donés per descomptat que al llarg d’aquest temps al Congrés hi haurà la mateixa representació política. No els sona a política ficció? En realitat, aquest acord de la clau de la caixa té tots els números per ferel mateix recorregut que el futurible pacte per a un referèndum acordat. Des de fa anys, l’únic que hem après els catalans dels inquilins de la Moncloa és que, perquè no ens suspenguin les nostres institucions, cal que paguem la festa i no rondinem massa.

Ara posem per cas que el pacte de la “sobirania fiscal” supera tots els entrebancs legals, ¿oi que es convertiria en un the same for all o com es diu en espanyol coffee for everyone com ha passat sempre que Catalunya ha fet un pas en el seu autogovern? ¿De què es queixen aleshores els barons socialistes i populars? Al capdavall, si existeix l’Espanya de les autonomies és perquè bascos i catalans molt abans de la transició democràtica ja l’havien reivindicada i lluitada a pesar de tota mena de repressions. Tot i així —i continuem fent ucronia i utopia— si es federalitzés l’autonomia fiscal, existiria, encara, a l’Espanya de sempre la convicció que “Catalunya nos roba”. Que els catalans som uns insolidaris i uns egoistes. Encara que només servís per rebatre amb més arguments aquesta idea dels catalans, malgrat les obvietats de les balances fiscals i totes les sumes i restes que es fan i desfan, jo també faria un acte de fe perquè el pacte de singularitat fiscal d’ERC i PSC-PSOE anés a missa.

A LLEIDA FARÀ MÉS CALOR

Ho sabien els ilergets, els romans, els musulmans, els visigots, els cristians, els jueus que varen viure en aquesta plana i més o menys els mateixos que hi viuen ara, ho saben: a Lleida fa molta calor. Quan en fa els pics, costa respirar, costa deambular o fer qualsevol cosa material i espiritual. Tot el que calgui fer després de la calitja, la solejada, ininterrompuda de dia i de nit, s’ha de deixar preparat mesos abans o posposar-ho per a finals de setembre. La bola de foc ho desseca tot: el món vegetal, animal (racional i irracional) i mineral. Per això mateix és tan important l’Horta, els pulmons i els ventiladors naturals de la conurbació urbana. Per això és tan imperiosament necessari no solament que es reposin els arbres morts, sinó que se’n plantin arreu, a tots els carrers. I si no hi caben que s’ampliïn les voreres per fer-los-hi lloc. A Lleida, la jardineria hauria de ser un servei essencial. I caldria dedicar-hi els recursos més apropiats, més quantiosos i eficaços: els municipals òbviament, però també els autonòmics, els estatals, els europeus i els que provinguin dels mecenatges dedicats a salvar la flora i la fauna del planeta. Els arbres primer, però alhora els tendals als principals eixos comercials, com fan de fa temps, per exemple, en algunes ciutats andaluses. I vetllar perquè les fonts ragin, que n’hi hagi pertot. I si cal estalviar aigua, no l’escatimem a l’arbrat, ni a les fonts ni als quatre parterres que hi ha a la ciutat. Ni als aspersors, instal·lats estratègicament com a refugis climàtics, com els de les peixateries per mantenir el gènero fresc.

Ja sabem que la calor dels 40 graus i més a l’ombra, la que patim els estius i la més que patirem segons els climatòlegs, ens pot matar. I matarà tothom d’aquí poc? Només l’any passat a tot l’Estat, a causa de l’exposició a les calorades, van morir més de 5000 persones d’insolació, deshidratació i insuficiència respiratòria, atacs de cor i agreujament de malalties renals. Segons els qui estudien els efectes de les altes temperatures sobre el nostre organisme també hi relacionen problemes de salut mental, ansietat, esquizofrènia i suïcidi. Ens tornem més irritables, més malhumorats, més agressius, més violents. I també, ens n’anem a l’altre extrem: se’ns acreix l’apatia, la desgana i la indolència i ens escomet el sudato far niente.

L’INIMPUTABLE TRUMP

El noi blanc caucàsic no va matar el candidat i expresident Trump, l’inimputable presumpte animador de l’assalt al Capitoli, seu del Parlament dels EUA, el 6 de gener de 2021, però va assassinar una altra persona i en va ferir diverses més. Si hagués tocat de ple l’expresident, el franctirador incontrolat hauria comès un magnicidi. ¿Hauria estat l’excusa perfecta per a l’inici d’una guerra civil armada? El sospitós tirador fou abatut pels agents de seguretat. I aquí s’acaba la història i les especulacions: Donald Trump, nou president dels EUA (llevat òbviament dels imprevistos: un nou atemptat mortal, una atac de cor o un accident fatal). Mentre no arriba aquest dia, tenim el terreny abonat per a les historietes morboses i les rondalles truculentes: especulacions, xafarderies, fantasiejos i mentides sobre l’agressor, Thomas Matthew Crooks, de 20 anys, que, segons l’FBI, no tenia antecedents penals, estava registrat com a votant republicà i no sap encara si actuava sol i quina motivació el va impulsar a cometre l’atemptat. Tothom sap, però, que als EUA és molt fàcil adquirir una arma. Aquest pobre xicot es veu que fins i tot guardava a casa explosius, vaja, un arsenal. Als EUA és habitual que algun descerebrat o exasperat emocional es prengui la justícia pel seu compte i es posi a cosir a trets innocents escolars, clients d’algun supermercat o el primer vianant que se li posa per davant.

Però mai no ha prosperat cap iniciativa legislativa que endureixi la limitació de la venda i possessió d’armes. El món mundial sap que la Segona Esmena de la Constitució dels Estats Units, aprovada el 15 de desembre del 1791, protegeix el dret de la gent de posseir i portar armes. Paradoxalment, és una de les deu esmenes que constitueixen la Declaració dels Drets dels nord-americans. Les armes són, doncs, un dret per a l’autodefensa. I tradicionalment i sobretot en plena guerra freda, per a una bona part de la ciutadania col·laboradors o no de l’FBI, per abatre, si esqueia, comunistes i de passada els líders del Black Panther Party. D’aquest atemptat se’n traurà alguna lliçó?. La confrontació odiosa entre demòcrates i republicans s’atemperarà? De moment, Trump, sabent que ha estat un miracle que sigui viu, ha dit que moderarà el to de la seua campanya, i, en altres paraules, que tots som germans i ens hem d’estimar molt.

PREQÜELA O SEQÜELA

El més probable és que s’acabarà la legislatura de Pedro Sánchez i no s’haurà completat el corredor mediterrani, no s’haurà afrontat l’ampliació de l’aeroport del Prat, no s’haurà liquidat l’anomenada Llei Mordassa i encara s’estarà dubtant al TC si la llei d’amnistia és o no ajustada a norma suprema. Tampoc s’haurà posat fil i agulla definitiu (és una manera de dir) al nostre dèficit fiscal, al problema de l’habitatge social, de la pobresa en general i sobretot la infantil, als ajuts per a la dependència, a l’atomització de l’esquerra i a l’erradicació dels empastifadors professionals. A veure si farem salat, després de tanta complicació per fer govern i que l’únic que s’hagi aconseguit és donar carnassa al PP i a l’extrema dreta. I sí, tal com és previsible, aquests prendran el relleu i enviaran a la paperera (de la història) tot el que haurà pogut fer el govern actual (bo o dolent) i ho faran amb determinació i desacomplexadament tal com actua sempre la dreta. I el primer de tot serà canviar el fiscal general de l’Estat i remoure tots els alts càrrecs de la judicatura que no siguin dels “seus”. Exactament igual que fan tots els partits quan ostenten el poder. I al mateix temps eliminarà qualsevol reforma laboral que hagi pogut molestar el gran empresariat i desbaratarà la subvencionitis que no ha fet sinó estimular la vagància i la murrieria I, fidels a la teoria liberal, abaixarà impostos per demostrar que si els ciutadans normalets tenim més diners a la butxaca s’estimula el consum i en conseqüència es creen més llocs de treball i l’Estat recapta més. I que els pobres s’espavilin!

Els mediàtics palmeros del PP al poder, com que ja no els caldrà “enfangar” i “enfonsar” el PSOE i els seus extrems, després d’un període d’il·lustració dels desastres perpetrats pel socialisme i el comunisme dels darrers anys, es dedicaran amb cos i ànima i amb més animositat que mai, a fer el que millor saben fer: combatre el nacionalisme i secessionisme residual de Catalunya (i amb menor mesura al País Basc) amb l’objectiu que a les properes catalanes el PP esdevingui el guanyador indiscutible. Sobretot, amb els dards més enverinats contra Puigdemont, que tant si és a la presó com si no, serà durant anys el principal enemic a abatre fins que no demani perdó agenollat i davant un crucifix pel mal que infligit a la Pàtria.

PRE-JUDICIS

¿És apropiació adequada o inadequada, deguda o indeguda, la interpretació que fa el TS del delicte d’apropiació indeguda agreujada de què són acusats Puigdemont, Comín i Puig per justificar la negativa a ser amnistiats? Interpretar un text, segons tots els manuals de lògica i semiologia, és el procés mental que executa tot receptor, consistent a decodificar-ne el sentit, ultra la literalitat dels mots, i atenent tant el seu bagatge cultural i emocional —els referents intel·lectuals, els prejudicis i apriorismes ideològics, el sistema de valors que se’n deriven, l’abast del coneixement del lexicó de l’idioma (les peces lèxiques que combinades permeten construir oracions i fer-ne combinacions d’acord amb les regles gramaticals), el nivell d’autoritat i, per tant, de veritat menifesta, com tenint en compte el context en què fou escrit, la seua intencionalitat i la coherència amb el conjunt textual. Un raonament interpretatiu és un procés hermenèutic. O sia, un seguit d’operacions interpretatives, amb les eines de la semàntica, la morfosintaxi i la lògica proposicional avaluadora dels possibles graus de veracitat, que intenta desxifrar el significat complex que subjau en el discurs i en fa una explicació objectivada. Per això, són tan importants els preàmbuls de les lleis. Per això mateix els jutges i els fiscals no són sinó afaiçonadors del sentit últim que es gramaticalitza en la literalitat de les lleis.

Tothom interpreta el que llegeix. Tothom es fa seu el que llegeix d’acord amb la motxilla del que hem dit anteriorment. És cert que es dona una unanimitat de sentit quan existeix un codi pragmàtic de consens interpretatiu entre l’emissor i el receptor, que limita o acota les possibilitats interpretatives del discurs ja sigui per la correspondència de veritat entre l’escrit/el que s’ha dit i el llegit/escoltat ja sigui per coherència dels seus significats i absència de contradicció. Però aquesta unanimitat de sentit difícilment es produeix entre els exegetes dels textos religiosos, els comentaristes de textos literaris i els professionals del dret. Els és inherent, a l’hora d’interpretar, el condicionament dels prejudicis polítics, morals o intel·lectuals. Només així es pot entendre l’aberratio ictus (la no concordança entre l’ocorregut i el pensat) de les decisions del TS sobre els principals subjectes de l’amnistia.

VIOLÈNCIES

Els mitjans ens informen diàriament, com no havíem llegit ni escoltat mai, de casos de violència física armada (fins i tot amb un AK-47!) que es donen en pobles i ciutats on aparentment sempre ha regnat la pau i una anodina rutina. A la gent de totes les edats ens està entrant la por que a plena llum del dia no se’ns robi el mòbil, el rellotge, o t’amenacin amb la bossa/cartera o la vida o no et llancin una taula pel cap. Hom ja fa temps que té el convenciment que és perillós passar per segons quins carrers, tornar sol o sola a casa de nit, habitar en segons quins barris o no tenir guàrdies de seguretat en alguns comerços. Quan aquest desassossec, s’han apoderat d’una gran part de la gent, alimentats a més per la crònica negra de les pàgines de tots mitjans audiovisuals, la seguretat esdevé la número u de les preocupacions i automàticament la número u de les polítiques d’alguns partits, principalment de dreta i d’extrema, que prometen la seua erradicació amb solucions tan simples com les de les pel·lícules de l’oest americà on el poble, acoquinat de fa anys, es decideix per fi contractar el pistoler més temut i eficaç per acabar amb tots els facinerosos i delinqüents.

Sabem que la majoria de les violències són estructurals, es construeixen a partir de les frustracions i les impotències que genera el nostre sistema de vida i que es manifesten tant en determinats comportaments incivils i mafiosos per assimilació de patrons patriarcals tribals en què les disputes s’acaben arreglant a base de mastegots o a ganivetades, fins a factors ambientals com el fet de viure i conviure diàriament amb la segregació racista, la pobresa, la precarietat laboral, habitacional, etc. La literatura sobre el tema és inesgotable i vostès, lectores i lectors, ja saben que a la violència física cal sumar-hi l’econòmica, la psicològica i la de les xarxes socials que són una de les olles on bullen les vísceres més tòxiques. Els qui proposen solucions màgiques i expeditives, els qui darrerament estan encaterinant l’electorat aquí, a França, a Alemanya, a Itàlia i arreu, abans i ara, sempre han acusat i culpen els mateixos: determinats col·lectius ètnics, els immigrants, els ateus, els col·lectius LGTBI, els comunistes i els secessionistes. I, com no, sempre han propugnat i preconitzen les mateixes solucions radicals i pretesament definitives.

L’ATZUCAC CATALÀ

Mentre esperem el miracle de l’autodeterminació, la independència i la república, si Catalunya s’ha de governar com una autonomia (una nacionalitat sí, però autonomia al cap i a la fi), per què tants problemes per a fer president Illa, el més votat entre els catalans (no el poble de Catalunya) que exerciren el vot? Tota la resta és perdre el temps, fins i tot si cal tornar a votar, perquè tots els oracles indiquen un calc del mateix. Tothom sap (menys la dreta i l’extrema) que per governar-nos amb suficiència i eficàcia calen molts més euros dels que es recapten i retornen. Fa anys que se sap, però no hi ha manera que es resolgui: ni amb la dreta ni amb l’esquerra a Madrid. Els greuges dels catalans del segle XIX, els del XX i els actuals sempre s’han originat per la mateixa qüestió. Fins que, en alguns moments de la història recent es va dir: si no pot ser, fem la independència, ja ens arreglarem. Però això tampoc va poder ser i la majoria de de la gent tampoc veu que els pactes possibles obrin cap camí per solucionar el mal finançament. Després de tanta xerrameca i negociació ja ens agradarà veure com se les compon el PSC per no perdre el temps com diuen que s’ha perdut durant deu anys i fan front a la desaparició de la llengua, al pèssim finançament que patim, als feminicidis, als suïcidis, a la sequera, a la pobresa, al lloguer social, a la baixa natalitat, al traspàs de Rodalies, a l’ampliació de l’aeroport, al despoblament, a les exigències de canvis de vida a tots els nivells a què ens obliga el canvi climàtic. I sobretot als problemes educacionals i escolars.

Tantes promeses de canvi, tantes meravelles que es faran realitat, tanta tranquil·litat que s’instal·larà en el viure de tothom, que potser sí que s’escriurà una pàgina de la història de Catalunya com no s’havia escrit des de: ¿l’era Maragall o era l’era Montilla? Quan sents a l’esquena els copets d’ànim dels qui t’han votat, la majoria dels catalans -insisteixo- que han acudit a les urnes, assumeixes la responsabilitat no solament de complir el teu programa electoral sinó de convertir en realitat les voluntats i els desigs dels qui no t’han votat i dels qui no tenen clar per on començar a resoldre els seus problemes. Però, compte, quan pretens fer tant foc nou amb tanta flama, ves que no acabi essent només fum. O una simple flamarada d’encenalls.

COMUNITAT EUROPEA?

Europa per a la gran majoria només és un continent i encara no massa ben delimitat. Per a uns quant més, una Unió d’Estats, una comunitat econòmica que pren acords que afecten tots els sectors de l’economia. I encara, un gran espai sense fronteres de convivència entre persones i idees, amb uns tribunals de justícia on recórrer i apel·lar, un banc central, i mitjançant l’OTAN amb una defensa comuna. Però no és de cap manera una cultura comuna, una religió comuna, una tradició comuna, uns usos i costums comuns, una cuina comuna, una llengua comuna ni un sentiment d’identitat comú. No ho ha estat mai, ni amb l’imperi llatí ni amb el napoleònic ni sota cap altre. La gràcia de la UE, però, rau precisament en fet que aquesta diversitat socioeconòmica i cultural no s’hagi traduït, almenys des de la segona guerra mundial en espantoses esbatussades amb la nefasta conseqüència de milionades de morts. Perquè, sí, resulta que en el nostre vell continent, bressol d’una de les civilitzacions més cultes del món, des de l’aparició de l’homo sapiens fins a l’actual és on s’han produït més morts violentes del planeta Terra. Una mortaldat fastigosament industrial causada principalment per allò tan sagrat de la religió, la pertinença ètnica, les idees o els fonaments del raciocini. Precisament ens hem matat a balquena per tot allò que encara avui la “comunitat europea” no ha aconseguit superar.

En l’esperit fundacional de la Unió Europea hi havia la imperiosa voluntat de superar el desastre provocat pels totalitarisme que l’havien arruïnat. L’ascens de la dreta extrema en les darreres eleccions en països tan significats com a França i Alemanya, només vol dir dues coses: o bé la governança de la UE no ha sabut acomplir els objectius prioritaris de la ciutadania o bé aquesta desgraciadament ha perdut la memòria. Quan una part de la pagesia europea vota l’extrema dreta, una bona part de la joventut vota la dreta extrema, quan una part important de la classe mitjana francesa, italiana, austríaca, alemanya, hongaresa, flamenca, pensa que el vot de càstig als partits tradicionals resoldrà el seu problema vol dir que a la nostra Europa regna un desesper absolut, un desconcert desesperant i una desconfiança general en la classe política, que hauria no només d’avergonyir sinó de fer témer els qui “passen” de tot i s’ho miren indiferents.

LA CULPA

No és veritat que el socialisme del PSOE inquieti o posi traves fiscals a la capitalització de les empreses de l’Íbex 35, la gran banca, els multimilionaris o els qui operen en paradisos fiscals. El que intenta fer és redistribuir la riquesa, que el qui més té contribueixi una mica més al bé comú. Una mica més només, eh!, perquè les dades no en ens indiquen que cada anys els rics siguin menys rics i no augmenten els milionaris. Ans tot el contrari. Ja ho sabem que el deute públic està disparadíssim, però el que no pot deixar de fer el socialisme és vetllar perquè tothom tingui una llar on poder viure, tenir un sou que cobreixi les necessitats bàsiques i pugui esdevenir consumidor dels bens que produeixen, transformen i comercialitzen uns i altres. El que no pot ser és pensar que els pobres ja s’arreglaran, com li hem sentit a dir a un dirigent ultraliberal. Que el mercat és un déu misericordiós. El gir a la dreta i a l’extrema dreta que està fent bona part de la ciutadania europea és perquè s’ha instal·lat en els imaginaris de les classes mitjanes i dels qui les veuen de tots colors que la culpa de les seues “misèries”, de les “pèrdues identitàries” o de les pors, la té “l’estranger”, l’invent del canvi climàtic i l’ateisme. El feminisme, l’ecologisme, els de la bandera LGTBIQ+. Creuen que, contra la inseguretat dels nostres carrers, dels nostres habitatges, del nostre patrimoni, del nostre catolicisme tradicional, de la nostra tauromàquia i dels nostres costums, només valen l’imperi de l’ordre, del control, de la filferrada i la mà dura policial.

El cap d’any passat un bloguer de l’emergent i seductora canalla neofeixista vociferava davant la seu del PSOE a Ferraz: feliz 1936 para los putos rojos de mierda. Hi ha joves espanyols que proclamen tan impunement i pública aquestes barbaritats perquè no existeix cap norma, cap codi de ciutadania, que els ho impedeixi o castigui. La crua realitat és que aquests exabruptes s’han normalitzat arreu de la nostra Europa comunitària, com si la milionada de morts per culpa del feixisme, el nazisme i l’estalinisme fossin justificats. Quanta raó tenia Hannah Arendt quan afirmava, el 1951, que “les solucions totalitàries poden molt bé sobreviure a la caiguda dels règims totalitaris allí on sembli impossible alleugerir la misèria política, social o econòmica d’una manera efectiva”.

EL MÓN AL REVÉS

Han vist la foto del líder de Vox parlant amb Netanyahu? És possible que el representant de Vox, que en les manifestacions dels seus onegen banderes franquistes, s’exhibeix descaradament simbologia nazi (sí, nazi) i es vociferen consignes trabucaires, es presenti al president d’Israel a donar-li suport contra Hamàs? Estem bojos o què? O soc jo i els meus afins que ens hem quedat ancorats en l’època del sentit comú, de quan el bé era el bé i el mal, el mal. —És que Netanyahu governa amb l’extrema dreta—, m’indica el racionalista. Però és jueu, no? Té assumit perfectament que és hereu de la memòria dels progroms (mot que deriva precisament del rus), de l’extermini nazi, de la persecució sistemàtica des de temps immemorials, oi? No sé de què t’estranyes? —em replica el d’abans—. Imagina’t fins on ha arribat el despropòsit que PP, que es diu un partit de centre, i Vox governen junts curiosament dues de les baules principals dels nostàlgics Països Catalans: Balears i Comunitat Valenciana (es diu així, no?). Ni cordó sanitari contra l’extrema dreta ni romanços. El poder és el poder i quan l’avalen les grans cadenes mediàtiques, la gran banca, el gran capital, les cúpules d’alguns poders de l’Estat i àmplies majories de ciutadans, arreu del nostre món civilitzadament democràtic, la dreta pacta amb l’extrema i la dura i s’ho acaba menjant tot: sobretot les mentalitats que veuen en l’estranger, en la immigració principalment de religió musulmana, un desnaturalitzador de les essències pàtries, un aprofitat de l’estat del benestar, un perill per a la convivència, un “invasor”.

No serà que —em reflexiona el susdit— l’única manera de frenar Vox és que hi pacti el PP. Car el PP no deixa de ser el contenidor de referència tant dels nostàlgics del franquisme, passant pels centristes, els vaticanistes tradicionalistes, els regionalistes, com dels partidaris de la democràcia cristiana i els liberals. Un conglomerat que sota el lema carlista Déu, Pàtria i Rei més una idea molt particularment ayusoiana de Llibertat, representa l’essència no ja de més de mitja Espanya, sinó de tres quarts d’Europa, ara mateix. Sempre ha passat el mateix: és en nom de la democràcia que el cesarisme, l’autocràcia o el despotisme messiànics de dreta o d’esquerra s’han carregat la democràcia i han enviat els del lliri a la mà a les solucions finals.

AQUESTA MEUA POBRA PÀTRIA

Parafrasejant Torres i Bages (i tot recordant Assaig de càntic en el temple de S. Espriu), una hipòtesi: Catalunya no serà mai independent si no és pobra i buida. Quan sigui una càrrega total per al regne d’Espanya. Quan no generi sinó una indiferència absoluta. Mentre Catalunya sigui l’enveja odiosa d’una mica més de la meitat dels espanyols qualsevol estratègia negociadora i/o reconciliadora no és res més que fer sonar cascavells. El nostre afany de ser els millors en tot ens mata?. Ens fa odiosos?. És probable que una certa realitat, com l’esperit d’innovar, d’investigar, d’inventar, d’excel·lir en l’esport, de convertir el català en llengua oficial de les institucions europees, de tenir mar i muntanya, d’haver creat la pesseta i d’haver celebrat uns jocs olímpics, hagi generat, des de l’inici de la revolució industrial, la gelosia que no vol dir altra cosa que desitjar el que té l’altre, les atencions que rep l’altre. No sé com se’n diu de l’emoció que és una barreja d’admiració i animadversió, de la mescla de mania i necessitat: ambivalència emocional paranoide?. Si Catalunya fos pobra i buidada no interessaria ningú més que als neorurals, al turisme low cost i als terratinents descendents dels Cardona, Requesens, Anglesola i Centelles. El problema, però, és que la Catalunya que crispa més de mitja Espanya és un estereotip de Catalunya. Una imatge mental tòpica, fixa. Es dona el cas, paradoxalment, que la Catalunya que molesta, en primera i última instància, és la de la capital i els quatre milions i mig de l’àrea metropolitana expandida, on, oh, ironies de la vida!, viuen més unionistes que separatistes i fins i tot, que negociacionistes.

Vet aquí que és precisament la resta de Catalunya, allò que en diríem el raval, la perifèria o els afores de la metròpoli, que hauria d’amoïnar Espanya. És la Catalunya que es va despoblant i empobrint, la que encara sap utilitzar el pronom en i diu el compte i no la compte i d’esquena i no d’esquenes, la que lideraria la independència, si mai se n’originés l’ocasió. I ho faria, (és una hipòtesi deia a l’inici), justament per equilibrar la nació, per deixar d’anomenar-se territori i rerepaís i per deixar de ser parc temàtic i reserva natural i espiritual. Perquè, finalment, podríem tenir una llei electoral pròpia en què es proclamés que cada vot val el mateix.

D’AQUESTA AIGUA NO EN BEURÉ?

Des que en les eleccions no es donen majories absolutes, no es pot dir mai blat fins que no sigui al sac i ben lligat. Ja pots tenir més vots i més escons que el candidat a la presidència si no aconsegueix una majoria absoluta o, en una segona volta, més sís que nos, tothom haurà de repetir la performance de la seducció. El que no s’acaba d’entendre, quan tothom sap com de diversificat i repartit és el vot, que el pactes no es treballin tot just quan comença la campanya i totes les enquestes assenyalen de què anirà la cosa. Probablement, si més no una de les raons, gairebé la meitat de la població amb dret a vot no s’ha atansat a les urnes perquè tenim un problema de sinceritat i honestedat que es diu: Dónde dije digo, digo Diego. És a dir, perquè ens entenguem tots els bilingües: allà on deia blat, ara es diu ordi; quan eren figues, ara resulta que són raïms. En principi, ningú vota els seus pensant que aquests després s’entendrien amb els suposats “enemics”, amb els quals, en campanya, han mantingut unes batalles dialèctiques de campionat i en el fons positures diametralment oposades sobre temes sensibles. Bé, sí, ens diuen, la política és això: de més verdes en maduren. I del que es tracta és fer de la necessitat virtut. D’aquí que les afirmacions del tipus “la majoria del poble ens ha fet confiança per governar” o “les urnes han parlat” no es corresponen exactament a la realitat. Només són un nombre irrisori de votants, amb noms i cognoms, que han elegit una opció determinada, d’un total de més de cinc milions amb dret a vot.

La política real, la de veritat, no es decideix a les urnes, sinó després a la “fira” dels intercanvis de cromos, del “tu em dones i jo et dono”. De vegades, fins i tot s’arriba a prometre el que no es té i és impossible que es tingui. Sí, es promet coses, que se sap que no es compliran, perquè requereixen tant de temps de gestió burocràtica que depassa el temps del mandat: els problemes a Rodalies, en l’ampliació de l’aeroport, a les llistes d’espera a sanitat, en l’ús social del català, en els resultats de les proves PISA, en el finançament de la Generalitat, etc. La política real no sé si va de lideratge, el que és segur és que va de consensos i d’euros, de molts euros. Les promeses, sense pressupostos ni calendaris, ni gradacions, ni retiment de comptes, són demagògia.

LA NOVA CANÇÓ

Mai en la història de la música catalana hi havia hagut tants i tantes cantants i tants grups de música com de fa un temps. I tot fa pensar que anirà en augment. Només cal estar atent a les novetats de què ens informen programes temàtics de ràdio o observar l’entusiasme que provoca Eufòria de TV3 o altres programes similars d’altres plataformes audiovisuals. Serà, però, que m’he fet gran o que soc el típic representant dels baby boomers (els nascuts entre els anys cinquanta i seixanta), incapaços –diuen– d’entendre el món en què vivim, la realitat és que la gran majoria d’aquestes novetats musicals totes sonen igual. Les cançons, les quatre notes, la melodia, les veus i fins i tot les lletres. Res més lluny de la complexitat dels Beatles, de Peter Gabriel, Joplin o Pink Floid. Certament, quatre acords són els que han fet servir tant els Rollings com Bob Dylan, però han creat un munt de possibilitats harmòniques genials. També és cert que ho han aconseguit, ja sigui amb més complexitat o més senzillesa, una colla dels nostres intèrprets i cantautors: F. Palau, Clara Viñals, El Petit, Oques, Blaumut, R. Mas, Tordera, A. Puntí, P. Vallvé, Maria Jaume o les Neddermann i deu més. I, en canvi, en rares ocasions tenim la sort d’escoltar algun peça seua pels mitjans audiovisuals nacionals.

Potser sí que té interès per al nostre progrés cultural que tant jovent s’apunti a cantar i a pujar a un escenari per fer ballar el personal i convertir-ho en una professió com la d’influencer. ¿Però és que no hi ha cap altre model que la música llatinoamericana, les seues coreografies, la seua sexualització i els seus lluentons? Què se n’ha fet dels sons mediterranis i anglosaxons? ¿Com és possible que cada quinze dies ens brostin tants talents: que si una nova Rosalia, o una nova Shakira; una nova Rihanna o una nova Ariana Grande?. D’acord, visca la música, el ball, l’adolescència i els auto-tuners, aquests moduladors de la veu amb els quals ningú desafina. Com no ha de ser bo que el nostre jovent tingui grans objectius a la vida i que alguns els aconsegueixin cantant i ballant, com aquell que diu, tot just en plena adolescència. Ja tindran temps de conèixer el pa que s’hi dona en el món de l’espectacle i de la indústria musical. Ben mirat, si les cançons les interpreten en català, lloats siguin el reguetón, la batxata i àdhuc el rap o el trap.

AHIR INDEPENDÈNCIA, AVUI GESTIÓ

Ja és ben curiosa la societat catalana, si més no la que vota. Si com aquell que diu fa quatre dies, la majoria de catalans ens havíem de separar d’Espanya amb un entusiasme i una eufòria quasi demencials, avui, segons vaticinen les enquestes, sense cap altra continuïtat que l’atomització de l’independentisme fins a extrems quasi ridículs, està més convençuda que mai que cal entronitzar el PSC-PSOE. ¿Ho han fet tan malament els governants que es diuen republicans (i per tant, partidaris d’una república catalana) com perquè d’aquí quatre dies se’ls castigui a les urnes? ¿Ho van fer tan malament Junts i ERC quan governaren plegats? ¿Per què la CUP no ha volgut fer mai política al Parlament i s‘ha limitat a ser testimonial? Hom girarà l’esquena als qui han fet possible (amb l’anuència del progressisme que governa l’Estat i el negacionisme de la dreta) que gairebé tothom i bona part dels sectors econòmics siguin subvencionats, pensionats, subsidiats i sostinguts amb fons públics, Un govern que ha resolt suprimir del codi penal el delicte de sedició (a pesar de tenir mitja judicatura i la meitat dels catedràtics de penal en contra)? Per què en les enquestes se suspèn el govern d’ERC? ¿Per la gestió del Hard Rock, de la sequera, de la gentrificació, dels okupes, del canvi climàtic, de la burocratització estranguladora, de les presons, de les proves PISA, de la descatalanització lingüística, del calvari de RENFE, de l’ampliació de l’aeroport del Prat, de la manca d’habitatge social, de la inseguretat pública, de la càrrega impositora o de l’opacitat de les “ambaixades”?

Potser perquè no han culminat el mandat de l’1 d’octubre de 2017? O perquè ha estat una dècada perduda com diu Illa? A les enquestes se suspèn la gestió, però, es diu que ha millorat la convivència. Tenim una gran divisió d’opinions, formalment grans diferències entre els partits que competeixen, però, ai las, s’ha guanyat en estimació compatrícia!. Ara bé, tothom intueix que la previsió més enraonada és que ni Illa, ni Puigdemont ni Aragonès, els més votats, obtindran la majoria suficient per fer un “nosaltres sols”. I que indepes menestrals i burgesos o indepes i socioliberals (i filocomunistes) s’hauran de posar d’acord per formar govern. És a dir, que ni indepes culminaran res ni els socialistes completaran la utopia socialista.

POBRA UCRAÏNA!

Hauríem de sincerar-nos: la guerra a Ucraïna ja l’han guanyada els russos. A costa de milers de morts, de destrucció, d’un patriotisme insensat i del fracàs total de “l’eix del bé”. Ni els EUA pagaran milionades in aeternum ni tots els països membres de l’OTAN estan disposats a muntar un sidral amb la federació russa i els seus satèl·lits les conseqüències del qual no ens ni imaginem qui ho explicaria als nostres nets si és que en quedava algun. Països de la UE, i Espanya és al capdavant, compren als russos més gas natural que no pas abans de la invasió d’Ucraïna. Rússia proveeix mig món, inclosos els països de la UE i l’OTAN, l’eix de la redempció del comunisme, alumini, coure, níquel, pal·ladi, components essencials, per exemple, en la fabricació d’automòbils. En fi, que Rússia té de tot el que el món supermodern necessita i més i tot. De manera que les sancions de l’Occident civilitzat són unes simples pessigolles. Fins i tot per als jerarques als quals s’han confiscat béns i comptes bancaris. I tota la resta de discursos dels mandataris de l’eix del bé una punyetera hipocresia, que dit eufemísticament, seria un exemple de la pràctica de la doble moral de primer de Teologia Moral i d’Història de la Humanitat. Perd Ucraïna i hi perdem tots, perquè una nova guerra freda, si no calenta, ens arruïnarà físicament i moralment. Intel·lectualment ja fa temps que els qui raonaven i influïen a través de les idees no pinten res en la nostra vella Europa. Els nostres “savis” estan refugiats en les seues càtedres i han esdevingut mers professors de filosofia, sociologia o disciplines corresponents.

Si no hi ha munició les armes no serveixen de res. ¿Qui ven armes i munició i alhora clama per la pau? Els EUA i França són els primers exportadors d’armes del món. Espanya ocupa el vuitè lloc. ¿Algú creu que als compradors se’ls demana un carnet de bona conducta? Un compromís davant notari que les farà servir per practicar tir al plat? Quina vergonya! Ara resulta que la Bèstia comunista, que, un cop hagi conquerit Ucraïna, seguirà amb les repúbliques bàltiques i no pararà fins a Estrasburg a les portes del Parlament Europeu, ens obliga a rearmar-nos, a reinstaurar el servei militar obligatori i, per tant, a limitar llibertats i retallar despesa social. El més penós és que al juny continuarem votant per una UE de fantasia.