TRENS

Sí, soc un gran defensor del tren. De tota mena, de traçats i de serveis. De passatgers, de mercaderies, trens hotel, trens cremallera, trens panoràmics, tramvies, suburbans, miners, de Rodalies, de mitja i llarga distància, orbitals, transversals, transfronterers. És el mitjà de transport, ho diu tothom, més sostenible i més eficient. L’axioma és el següent: “per moure un passatger un quilòmetre, un cotxe necessita entre dues i cinc vegades l’energia que consumeix un tren”. Dit això, que són obvietats i raons com un peu de taula, sembla ser (ho sembla perquè tot el que es proposa més enllà del que dura una legislatura no deixa de ser un desideràtum, una utopia i un fica-m’ho aquí que no tinc butxaques) que ara, en qüestió de transport de viatgers, la prioritat és fer realitat el tren orbital que haurà d’unir, sense passar per Barcelona, Vilanova i la Geltrú amb Mataró i Granollers. Un macroprojecte que té, avui per avui, (calculant els costos d’ara mateix, no de l’any que ve ni de l’altre) un pressupost estimat de 5.200 milions d'euros. Però el més increïble, que ratlla la ciència ficció, és que el seu finançament l’ha d’assumir l’Estat (com si l’Estat el governés un déu misericordiós innominat amb un poder molt superior a qualsevol partit polític), tot preveient que es culminaria l’any 2041. És a dir, , si començaven les obres enguany, d’aquí a 15 anys! Em diran, home, si no hi posem fantasia i il·lusió en la política de què serveix? De saber gestionar, simplement, els impostos, els crèdits, els ajuts i el deute?

Posats a col·locar vies per tot Catalunya, també és fantàstic que el govern Illa hagi reviscolat el projecte de l’Eix Transversal Ferroviari de Catalunya, ideat pel govern Maragall el 2003 i que el 2005 un anys abans d’acabar el mandat ja era al bagul dels bons propòsits. Però calma, perquè, de moment, el govern només ha previst l’actualització dels estudis funcionals, complementaris i informatius necessaris per avançar en les pròximes fases del projecte. D’il·lusions incomplertes, per incompletes, també en va provocar el projecte de tren Lleida-Sant Girons. El treballs van començar, després també de moltes giragonses, l’any 1910. El tram Lleida-Balaguer es va inaugurar el 1924. I va arribar a la Pobla de Segur el 1951. Vull recordar, en resum, que l’apòstol Tomàs no és un personatge secundari de la Bíblia.

L’EFICÀCIA

En un banc de la plaça, asseguts al respatller, xerrotegen i beuen cervesa de llauna. Tenen una paperera a uns tres metres i els contenidors. S’ha fet tard i deuen voler anar a sopar o a dormir directament. Criden i xisclen per acomiadar-se. Per fi, tot en calma. Algun parrupeig, el cri-cri dels grills que no han atret femella encara, els pixats i algun cagarro de la gossada que es desfoga pels entorns i el terra i el banc plens de petjades enganxifoses, de llaunes esclafades o mig plenes, de mantells espessos de colomassa. I davant el panorama quotidià, ens preguntem: quina incidència ha tingut l’educció en aquest personal? Quin és l’impacte dels ensenyaments que han rebut gratis et amore? Han estat eficaces les normes de civisme i els ensenyaments en valors i civisme? O només hem apaivagat o esmorteït, i encara en alguns casos, el que podrien ser conductes extremes d’incivisme, atès que aquestes llaunes no han anat a petar a la cara d’algun transeünt? És prou eficient el nostre sistema educatiu per ser educador? Té prou capacitat per produir conductes cíviques?. Si com deia l’escriptor i assagista nord-americà R.W. Emerson “la veritable prova de la civilització és el tipus d'home que la societat produeix", tots plegats hauríem de reconèixer una part de culpa. Aprenem de forma innata per imitació dels nostres referents. Aprenem per la pràctica, per l’assimilació de les lleis fisicoquímiques, per contrast, per adaptació, perquè tenim la capacitat de memoritzar. En fi, aristotèlicament, per inducció i per deducció.

Però la pregunta que m’amoïna és: per què són sovint tan poc eficaços els ensenyaments, tan defectuosos i ineficients els nostres aprenentatges elementals? Per sobre de la gespa de la placeta hi passegen els cans senyors i senyores d’un aspecte educat, que entre ells comenten i es queixen de l’incivisme del jovent que llença les ampolles i les llaunes, els cartons i els plàstics a l’herba, tenint com tenen l’abocador a dos passos. Però aquests senyors i aquestes senyores no són bons per arreplegar cap d’aquestes deixalles i llençar-les on toca. Ni s’acararan al jovent que critiquen per dir-los que no ho fan bé. Que l’espai públic és un lloc que tothom ha de preservar i n’ha de tenir cura. No els diran res i esperaran que passin els escombriaires per queixar-se de la brutícia de la plaça i del barri.

VELLS ANALÒGICS

Les persones d’edat avançada que són analfabetes tecnològiques, que fins i tot tenen moltes dificultats per fer operacions simples en els caixers automàtics, em pregunto com s’ho faran si, tal com sembla que els gestors de la UE estan estudiant, desapareix el diner físic, els bitllets i les monedes? Llegim a la premsa que el 80% de les persones de més de 76 anys “sofreix” dependència digital. Ja fa un temps que es ve insinuant que els governs hauran d’implementar nous ajuts a la vellesa i concretament hauran de pensar a crear la figura de l’assistent digital o, en tot cas, afegir aquesta funció principalment als assistents socials. A Catalunya, segons l’IDESCAT, la població de 75 anys o més representa ja aproximadament el 10% del total dels habitants del Principat. Segons els demògrafs, la població de Catalunya és de les més longeves del món. I les projeccions que fan indiquen que l’any 2050 hi haurà prop d’11.000 persones centenàries i que aquestes dades escalaran extraordinàriament així que avancin les investigacions sobre l’allargament de la vida (naturalment o artificial). Tenint en compte aquesta realitat i que actualment a casa nostra ja hi ha més de 3100 persones centenàries, augurem que els gestors administratius, els graduats en Treball Social i òbviament els informàtics i especialistes en robòtica humanística seran els professionals tant o més indispensables que els llauners, els electricistes, els biomecànics i traumatòlegs en general.

M’imagino la distopia en què una persona, en plena senectut avançada, intenta fer tràmits en una Store-shop bancària amb un robot per disposar de dos bitllets de cinquanta euros per donar-los al seu net que ja passa dels cinquanta. I aquest artefacte li intenta explicar que si els hi vol regalar ha de dipositar-los en una guardiola electrònica, el PIN de la qual li van enviar per correu evidentment electrònic i que ha d’obrir una App que té instal·lada al telèfon mòbil superintel·ligent que l’entitat li va regalar per Reis...M’imagino a mi mateix amb un robot gestor personal, majordom, que he aconseguit amb l’ajut a la dependència després d’esperar un lustre, el qual no solament té cura de la meua salut sinó que, no sé com, s’ocupa de la meua economia. Més o menys com el robot encantador de la pel·lícula titulada en castellà Un amigo para Frank, estrenada l’any 2012.

HIPÒCRITES!

De la visita del Papa a Madrid em quedo amb la sublim manifestació d’hipocresia dels aplaudiments al Congrés dels diputats i diputades de les forces polítiques contràries precisament al missatge central de Lleó XIV sobre l’acollida de la immigració, la preservació de la dignitat humana, contra la polarització i la crispació política i el militarisme. Una demostració de fariseisme professional dels de manual. O sigui, el Papa els diu a la cara, als diputats que fan bandera de la xenofòbia i ostentació del seu menyspreu als principis bàsics de les societats democràtiques, fonamentades en els valors humanístics, i l’aplaudeixen set minuts com si no hi tinguessin res a veure. Com si entre aquests hipòcrites la farsa, el desvergonyiment i la insolència, no fossin sinó els seus models de comportament. Ells, tan catòlics, però tan roïnament ignorants de la sentència de Jesús quan critica els qui veuen la brossa a l’ull del proïsme, però no la biga a l’ull propi (Mateu 7, 3-5). Ells tan radicalment catòlics i apostòlics que aplaudeixen amb tota la barra qui els ha ventat una bona bufetada als morros i qui en altres mots els ha repetit aquelles paraules de Jesús (Mateu 23, 27-28): “Ai de vosaltres, escribes i fariseus hipòcrites que sou com sepulcres emblanquinats, que per fora es veuen bonics, però per dintre són plens d’ossos de morts i de tota mena d’immundícia”. Un espectacle de màscares així, tan vergonyós, insisteixo, només el poden oferir els professionals de la hipocresia.

Sí, sí, també van aplaudir tot els diputats i les diputades, de dretes i d’esquerres, conservadors, progressistes, independentistes i els altres, quan el sant Pare va recordar la doctrina de l’església en contra de l’avortament i l’eutanàsia. I ho dic perquè cal tenir present que un hipòcrita és un caragirat, un giracamises, aquell personatge que “predica” una cosa i en fa una altra. L’hipòcrita és el de la doble moral, el de la moral de conveniència. El cínic perfecte. Una persona sàvia, comentant l’històric discurs papal a la cambra legislativa espanyola, em recomana, irònic ell, que llegís (o rellegís) el Tartuf de Molière, i a fe de món que ho hauré de fer, si més no, per no perdre el nord i tenir sempre present el que deia Lincoln de l’hipòcrita: l’home que havent assassinat els seus pares, després demanava clemència al·legant que era orfe.

FRAGILITAT DEMOCRÀTICA

Vigilem amb la permissivitat amb què campen les proclames, els càntics, els insults, els símbols i les provocacions ultres, perquè, com deia, Voltaire, “els qui poden fer que creguis absurditats, et poden fer cometre atrocitats”. Anem en compte amb la faramalla verbal incendiària, perquè no costa gens passar de la provocació verbal i gestual a la violència física. Quina norma pot emparar, en un estat democràtic, la manifestació pública i explícita de simbologia nazi i feixista? De quina llibertat d’expressió estem parlant? ¿De la que permet, consent o relativitza que hi hagi gent que vociferi desvergonyidament, públicament la seua adhesió a ideologies totalitàries, racistes, genocides, nacional-militaristes? I, a més, se’n vantin com uns perdonavides perquè se senten impunes? Compte amb la desmemòria, amb el negacionisme, parem compte amb el bonisme i la indiferència. No perdem el temps, cal desbaratar de soca-rel els demagogs i els utopistes de pa sucat amb oli, perquè, si la democràcia no posa límits, no se solidifica constantment, no utilitza els mitjans punitius corresponents, és molt fàcil que degeneri en dictadura, precisament i paradoxalment per la pròpia essència democràtica de la defensa de la llibertat.

Les causes de la degeneració democràtica fa anys i panys que han estat estudiades a fons, i una de les principals radica en la desinformació, la ignorància, la incapacitat de contrastar, de ponderar, de confrontar paradoxalment quan hi ha més possibilitats que mai per informar-se, per llegir i aprendre. Però mai com ara, a partir de la proliferació de les xarxes socials i dels pseudoperiodistes que fabriquen les noticies, ens havíem trobat amb les mentides més infames, mai amb tanta facilitat per manipular la veritat, mai amb tan caos informatiu, i tan desconcert. Com era presumiblement impensable, coneixent la història turbulenta i sanguinària de la nostra Europa contemporània, que retornessin els postulats nazifeixistes, que l’extrema dreta pogués exhibir els seus llobatons cridant somrients Sánchez, hijoputa. O que, a l’era de la societat del coneixement, joves fornits, amb el rictus de qui està a punt de degollar una fera salvatge, guardaespatlles de la sacrosanta tradició de Una, grande y libre, a pit descobert desfilin, com les joventuts hitlerianes, pels carrers de les nostres ciutats.

LA NEGRA DE LA POLÍTICA

Els polítics que delinqueixen fent un ús espuri dels seus privilegis o bé són molt rucs o els qui els enxampen molt espavilats. Els descobridors tenen l’avantatge que, com a consigna, han de sospitar sempre de qualsevol que es dedica al “servei públic”. Els polítics que es corrompen, no sé, o bé no han llegit cap bona novel·la negra ni vist les clàssiques pel·lícules del gènere o bé tenen la convicció que sempre els empara alguna superioritat intocable. El que no quadra, atesa la magnitud dels casos que ara mateix són en mans de jutges, fiscals i policia, és el moment precís en què es fan públiques les perquisicions i les imputacions, i més exactament la tria del moment en què alguns rotatius les fan públiques. En publicar-les saben que automàticament comencen de crear en l’opinió pública la idea que els investigats i imputats ja són culpables. Una altra cosa més complexa, on ja intervé la intel·ligència d’un pervers, és utilitzar les institucions per manipular l’ordenament jurídic, per influir en els legisladors a favor de determinats interessos econòmics o per perseguir el contrincant polític. Aquí sí que hi ha gent experta que s’ha llegit el manual a l’ús i estudiat tot el que va generar el cas Watergate. Els polítics corruptes o els presumptes, més o menys justament, tots acaben pagant, tard (o molt tard) o d’hora (és una frase feta). Curiosament, però, no recordo haver llegit mai si els condemnats han retornat els diners mangats.

Tot i així, un dels forats negres (mai més ben dit) de la novel·la negra de la política es correspon precisament amb el fet de saber què els passa a tots els qui no són polítics, però presumptament participen de la corrupció, l’animen, la provoquen, la faciliten o la proposen, normalment empresaris de multiplicitat d’activitats no productives, també conegudes com a empreses pantalla, inversionistes, intermediaris, lobbistes o comissionistes. És que condemnant una colla d’empresaris l’any 2022 per una trama de defraudació a Hisenda, vinculada al cas del 3% de finançament irregular de CDC, ja es va complir amb la quota? No, segur que n’han condemnat d’altres, però per què només es fan virals els noms dels polítics? Contra la corrupció, transparència, d’acord, però encara hi ha diputats a qui s’ha d’anar al darrer, després d’un any, perquè facin públic el seu patrimoni.

ELS MILORS?

Per al regiment de la cosa pública, les institucions de govern necessiten molts diners. Necessiten recaptar molts impostos i tenir claríssim quines són les prioritats de despesa, d’inversió, de finançament o de refinançament. Necessiten personal expert, funcionaris, que dominin la maquinària administrativa. Però, ¿cal que els qui presideixen la Institució, els electes, hagin de tenir assessors? No basta amb els tècnics i els edils, els diputats, els consellers del grup polític que governa? Per al bon regiment de la polis de Catalunya, avui dia, més enllà de l’administració local i la de la Generalitat amb les seues delegacions territorials, no es necessiten ni més nivells d’administració ni més administradors ni més càrrecs ni més representants territorials. Aquesta redundància de comandaments i de microgovernances, aquesta multiplicitat de nivells administratius, que es generen bàsicament trossejant els processos burocràtics amb la falòrnia de la proximitat a l’administrat, quin sentit té, si no és el merament proveïdor de llocs de treball i de control polític de cada pam del territori del país? De què serveixen, aleshores, les xarxes telemàtiques, els correus electrònics, les videoconferències, la nostra espectacular revolució cibernètica? Realment es servei millor així la ciutadania?

M’enamora l’eslògan de les tres es i una a: Economia, Eficàcia, Eficiència i Avaluació. I no em cap al cap com aquesta trinitat i l’accountability com a colofó, que formen part de la missió i la visió estratègiques de qualsevol empresa competent i self-respecting, no sigui l’ideari de l’administració pública i de l’acció política. De la mateixa manera, no entenem que no sigui indispensable que ens governin els millors i les millors: gent preparada, experimentada, imaginativa, proactiva, resolutiva. I si pot ser persones que no hagin de dependre de la política per viure. Fins i tot he arribat a pensar, molts cops, que els electes, tal com es procedia a la Xina imperial, si havien de formar part d’un equip de govern, per què no haurien de superar alguna prova d’idoneïtat i de coneixement de la matèria del seu negociat? S’ha demostrat i s’evidencia en el dia a dia que no n’hi ha prou amb el currículum formal. Em sembla que ho escrivia Jordi Pujol: “tenir una bona classe política en part depèn del substrat cultural i moral del país”.

SER EDUCAT

Ens ensenyaven a ser educats amb els nostres pares, amb les persones grans, amb els mestres, amb els coneguts, amb les normes, a la botiga, a les reunions, en el joc... Enteníem que educat volia dir ser respectuós amb els valors, els preceptes, les estructures a l’empara de les quals s’organitzava la convivència social. Educat volia dir respectar i obeir l’autoritat, és a dir, les jerarquies civils: familiars, polítiques, econòmiques, socials, acadèmiques, religioses. I les policials i, per descomptat, les militars. I també suposava respecte, seguiment i admiració per qui tenia la capacitat de lideratge i de resolució. Ens ho havien inculcat a casa, a l’escola, al carrer, a tot arreu. Si et desviaves del guió establert sabies que existia el càstig, el descrèdit, l’estigma, el rebuig. Ser educat volia dir bàsicament saber comportar-se. Saber estar en el lloc que et pertocava en cada moment. Ser obedient, atent, afable, pacient. Ser educat era la regla de la correcció en el comportament. Sempre de portes enfora. Una altra cosa era la intimitat i la privadesa. Tothom tenia les coses clares. Els convencionals, o sia, els qui seguíem les convencions socials, una amalgama modèlica, depurada, de formalismes, rituals, usos i costums, i els dissidents i contestataris, perquè sabien perfectament contra què es rebel·laven. Aquest concepte d’educació subsistia ja fos en el marc de governs totalitaris com en democràtics. La diferència raïa en la rigidesa normativa, en el grau d’adoctrinament, en el nivell d’intromissió en la intimitat i en la contundència de la punició.

Arribà un moment, a partir del maig del 68, que es varen trencar totes les costures del Sistema. Al mateix temps que s’elevava a categoria sagrada el concepte de llibertat (individual, sobretot), el poder es feia més concèntric, més hermètic, més inaccessible, més exclusiu i més amo dels ressorts, dels mitjans i instruments de control institucional i social, capaços d’imposar el relat sobre veritat, mentida i ficció. Ser educat ha passat a ser una simple categoria pedagògica, allò etimològic d’alimentar, guiar, fer créixer i desenvolupar les pròpies potencialitats, per deixar de ser una categoria sociològica. El jo ha anat deixant el llast de ser també un nosaltres. Mai no s’havia apel·lat tant a l’empatia, com ara, quan no fa tant en dèiem urbanitat i cortesia.

FE I DESCONFIANÇA

La fe consisteix a creure que amb les pròpies forces i capacitats amb l’ajut d’alguna potència externa, un generós esperit, un déu bondadós i misericordiós, una mà amiga o algú de la tribu que ens embolcalla la identitat, acometrem la conquesta dels nostres ideals, de les nostres metes i objectius. Dels nostres i dels consemblants amb qui els compartim. La paremiologia popular fa avinent que la fe ha mogut muntanyes, que hom fa més volent que podent. Però la fe no pot ser cega, ha d’anar acompanyada necessàriament de l’esperança. I l’esperança s’ha de traduir en acció, en pugna, en lluita, en treball, en dedicació, en esforç, en constància, en perseverança, en coneixement, en preparació. L’esperit, l’àngel de la guarda, l’atzar, els gurus, el clan, si hi ha confiança, possiblement hi posaran el greix, oliaran la determinació. I, esclar, els afanys comporten òbviament, a més de joia, gaudi, alegria, també fatiga, dolor, decaïments, desconcerts, crisis, caigudes i resurreccions. Es creu en causes nobles, en guanys, en progressos, en millores, en utopies, en salvacions, en solucions, en remissions de pecats, en possibilitats de redempció, de reinsercions o de reparacions. I això s’esdevé en tota mena de fes: en Déu, en la salvació de la llengua catalana, en l’evitació d’una tercera guerra mundial, en l’harmonia de la biosfera, en la desaparició de l’estupidesa de la faç de la terra, en la independència, en l’eliminació de les desigualtats socials, en la superació d’una malaltia. També hi ha gent de poca fe i la que només confia en el sobrenatural o en la sort, en l’atzar, en el tarot o en els esotèrics missatges de les llàgrimes de sant Llorenç. Gent que només es fia de la ciència i la tecnologia, gent que confia en la paraula donada i gent d’una ingenuïtat beatífica.

La fe juga al mateix equip semàntic que la confiança, la fidelitat, la confidencialitat, la fiança, el fiador o l’adjectiu fefaent. Un dels mals més devastador del nostre temps postmoderns és la incertesa. Sobretot entre els joves que perceben, com diuen els sociòlegs, el futur com un horitzó tancat. Sabien que existeix el programa Acompanya’t que desenvolupa el Centre de Salut Mental de Barcelona on “les persones joves poden compartir experiències, aprendre a identificar desencadenants i trobar eines per gestionar l'estrès i les emocions”?.

PROPIETARIS

D’acord amb les lleis del mercat i amb una butxaca abundant, vostè i jo i qualsevol podríem ser propietaris d’un pis, d’un bloc de pisos, de les cases d’un carrer sencer i fins i tot de tot un poble. Un poble de vint, de trenta cases o de cent. Hi ha amos, és cert, de pobles sencers que han quedat deshabitats. Doncs bé, d’acord amb les lleis del mercat, de l’oferta i la demanda, restaurats el serveis bàsics d’accés, de llum, aigua potable, sanejament, telefonia, fibra, rehabilitades les cases, els corrals i les pallisses i superades les limitacions urbanístiques i mediambientals, el podríem convertir en un negoci turístic per a gent de possibles que viuen vides estressants i cosmopolites. Sobre la marxa ja aniríem pensant què fer amb les terres de l’entorn. Des d’un punt de vista ètic resultaria xocant que nosaltres fóssim amos de tot un poble i que moltíssima altra gent no pogués ni llogar un habitatge per viure-hi. Aquesta, però, és la perversa paradoxa entre drets fonamentals: el de la propietat privada i el dret a l’habitatge (digne, oi?). Bé, d’acord amb la legislació vigent i el volum del compte corrent, vostè i jo i qualsevol altre interessat a fer créixer el seu capital, també podríem comprar una illa. És veritat: segons ens informa Google, a Espanya hi ha tretze illes privades. Algunes com l’illa de Tagomago, d’uns 400.000 m² a Eivissa. Es poden llogar per 30.000 euros al dia. Deu ser que els qui lloguen un habitacle de 35 m² a partir de 400 euros, hauran fet la proporció amb el preu de l’illa.

Posats a negociar, també podríem comprar polítics, partits polítics i voluntats populars, un fet que passa aquí i en totes les democràcies liberals més o menys subtilment a través d’empreses i fundacions interposades. Similarment, a com es compren clubs de futbol, mitjans audiovisuals i tota mena de plataformes informatives. De la mateixa manera que es pot ser propietari de la majoria dels satèl·lits amb què es monitoritzen conflictes bèl·lics allà on sigui, s’espien enemics potencials i es fa seguiment de la intimitat de la meitat de la població mundial. Com n’hi ha que s’han enriquit amb el mercadeig d’armes i ho han combinat amb empreses de reconstrucció del que s’ha derruït. La sensatesa diu que els diners no compren la felicitat, però, com deia Groucho Marx, et permeten escollir la teva pròpia forma de desgràcia.

PARADOXES

Una paradoxa és una contradicció lògica. Una de les més famoses -a part de la de Zenó sobre Aquil·les i la tortuga, que els devien explicar a l’escola o a l’institut- és la del mentider, formulada pel filòsof i poeta cretenc del segle VI a.C., Epimènides, que ens serveix per il·lustrar el que comentarem després. La paradoxa del mentider es formula així: tots els cretencs són mentiders. Si és veritat, resulta que Epimènides, que és cretenc, menteix perquè es contradiu, Si l’afirmació és falsa, vol dir que almenys hi ha un cretenc que diu la veritat. El fet és que des d’un punt de vista lògic, veritat i mentida són possibles i a veure qui ho desembulla. Doncs bé, així que es convoquin eleccions generals es donarà la paradoxa que els partits de dretes obtindran bons resultats, tal com estan tenint en les autonòmiques, perquè molta gent de tota classe i condició els haurà preferit, malgrat que aquests partits hagin votat en contra de les successives pujades del Salari Mínim Interprofessional, que de ben segur han afavorit bona part dels votants de dretes. O a pesar que la Reforma Laboral de 2022 hagi millorat la temporalitat dels contractes de treball amb durada limitada i l’estabilitat salarial. I hagi votat en contra dels decrets de mesures per la contenció de preus, la pròrroga dels descomptes en el transport públic o la revalorització de les pensions.

O la dreta s’explica malament o no té programa social, llevat del remei que guareix tots els mals que es diu rebaixa d’impostos. Menys impostos més diners per consumir. Més consum més productivitat, Més demanda, preus més competitius. La realitat és que aquesta fórmula curiosament no afavoreix mai els qui no poden pagar el lloguer, no poden comprar una vivenda, no poden renovar el cotxe, no poden evitar les llistes interminables per operar-se de malucs, no poden etc. Si l’Estat recapta menys, menys inversió pública, més dèficit en els serveis fonamentals. Menys Estat, més privatització i menys possibilitat d’accés universal a l’educació, la sanitat. Menys Estat, menys capacitat de correcció de les desigualtats socials. Vet aquí la gran paradoxa de la llibertat del liberalisme: més renda per a tothom, més dificultats per accedir als serveis essencials. Més problemes, també, per a una bona part de la ciutadania que ho necessita tot, quan aposta per als partits de dreta.

CABDILLISME

El líder és un primus inter pares, que amb la seua empenta i determinació condueix l’equip cap a uns objectius comuns. Un cabdill, en canvi, és un egòlatra: autoritari i vanitós, rodejat de llepaculs mediocres, que fan un seguidisme cec del seu patró, de vegades més papistes que l’amo. I nosaltres ens preguntem: com és que la societat del nostre temps tendeix a votar, en les democràcies nominals, aquesta mena de populistes messiànics? Què n’espera la gran majoria de la ciutadania que els vota? Per què les classes populars es deixen entabanar per aquests salvadors de pàtries? La majoria social que vota aquests energúmens està tan desesperada com per esperar que facin miracles? ¿Algú amb el graduat escolar pot creure que l’ultraliberalisme desaforat de les polítiques econòmiques que prediquen i practiquen els predicadors del nou ordre mundial basat en la llei del més fort, o el que és el mateix, en la instauració del campi qui pugui, mitigarà la fractura abismal entre rics i pobres? Equilibrarà les economies familiars més desafavorides, assegurarà la producció d’aliments en els cicles cada cop més violents de la crisi climàtica, provocada en gran part pels negacionistes partidaris de l’economia extractiva? Deixaran de ser universals la sanitat i l’educació? Es restablirà la censura i el nihil obstat i, per tant, serà perseguida i reprimida la llibertat d’expressió? S’eliminarà la funció reguladora, mediadora de l’Estat entre els drets i els deures individuals i els col·lectius o l’Estat et dirà si no vols cols, dos plats.

Tan desposseïda està la gent de dignitat, d’autoestima, de capacitat d’anàlisi, de criteri, per no adonar-se en què queden les polítiques dels pregoners de la dictadura del capital i del mercat, dels eliminadors d’impostos i de pensions, dels qui vociferen contra la immigració, contra tot el que reporten les polítiques d’equitat i justícia social? Tan desesperada està la gent per llançar-se als braços de qui, així que pugui manar, abocarà la gran majoria a les escombraries de la humiliació? És possible tanta ignorància, tanta ceguesa com per no adonar-se de quina és la medicina de l’extremadreta per afrontar i resoldre els problemes socials? Tan llecs de la història de les nostres lluites fratricides? Ah, als qui practiquen còmodament el tantsemenfotisme que també els tocarà el rebre, a fe de món!.

MENTIDA I POSTMODERNITAT

Per poder viure en societat tenim necessitat de confiar i creure en els nostres iguals. Tenim igualment necessitat de dir mitges mentides o mentides pietoses per cortesia, per generositat, per evitar mals majors. Però dir el contrari intencionadament del que és objectiu, contrastat, verificat amb imatges, senyals, empremtes, residus i rastres de tota mena és mentir. Mentir és una arma ideològica, un instrument polític, una estratagema militar (serveis secrets, espionatge...), un mètode per estafar incauts, per aconseguir i mantenir tota mena de poder. El repertori de la mentida és enorme: des de la mentida compulsiva, la mentida per les regles de compromís i la mentida de la falsificació fins a la mentida dels sopars de duro, la mentida de l’amor, la mentida de les creences, la mentida del currículum o l’autoengany. Actualment, amb la dependència existencial dels dictats de les xarxes socials, s’ha creat un ecosistema en el qual ja no sabem diferenciar el que és veritat del que és erroni, fals o mera tergiversació. Ço que ha esdevingut una de les causes més importants dels trastorns mentals i emocionals dels nostres temps postmoderns. Postmodernitat que el filòsof Lyotard definia com la dissolució de tot allò que en el nostre sistema cultural es considerava coneixement i autoritat, els cànons de valors i principis i les seues metanarratives, tals com la lluita de classes, la deïtat redemptora, el progrés material tecnològic, la sanitat i l’educació universals o els drets humans. El subjectivisme, l’emotivisme, el relativisme, l’agnosticisme o l’hedonisme, l’utilitarisme, la mutabilitat permanent, els sentiments d’incertesa i fugacitat, han envaït tots els racons de la nostra vida.

De fet, en l’actual sistema de control social i dels marcs mentals, s’ha difuminat la distinció epistemològica entre creença i realitat o entre fantasia i objectivitat empírica. El problema no és només que s’hagi normalitzat la mentida, sobretot en l’àmbit de la política i la gestió del bé comú, sinó que, tot i instal·lats en la desconfiança, mantes vegades ja no ens interessa descobrir la veritat i preferim autoenganyar-nos, perquè, com diu l’astrofísic i divulgador científic Carl Sagan, saber-la és massa dolorós. Ubi sunt els temps de la paraula donada, de l’ètica del pacte o del tracte i dels remordiments del pecat de mentir?

DE LA LECTURA

Sí, encara que sembli increïble, hi ha gent que no llegeix llibres i tenen responsabilitats de govern. Diuen que Trump no llegeix ni els informes dels seus assessors. Els escriptors normalment solen ser bons lectors i són dels pocs, juntament amb els estudiants que s’hi veuen obligats i els membres dels clubs de lectura, que compren llibres per llegir, si més no algun dia. Allò que llegir et farà savi, culte, comprensiu i dinàmic mentalment, depèn de què llegeixis i de qui. Per això són tan importants els prescriptors en les edats de formació de la personalitat. El lector es fa, normalment amb l’ajut d’algun guia, d’algú que n’estimula la curiositat. Quants lectors no s’hi han afeccionat en el transcurs d’una llarga malaltia! D’acord, hi ha llibres que són com el nostre refugi moral, però n’hi ha que són l’esperó dels nostres més abjectes pensaments. I penso en els qui s’entusiasmen amb els escrits de Joseph Goebbels. Hi ha persones que només llegeixen llibres que els donen la raó, que confirmen els seus prejudicis. És cert que en la lectura descobrim nous mons, ens revelem i interpretem a nosaltres mateixos, però dubto que llegir, com diuen alguns, ens allunyi de la mort. Una altra cosa és que els llibres, les nostres biblioteques, ens facin companyia, amorteixin, si vivim en blocs de pisos, el soroll dels veïns i el propi o fins i tot que en serveixin d’amulet, d’antídot o de placebo contra la dissort.

A. Schopenhauer l’encerta de ple quan diu que juntament amb els llibres s’hauria de vendre el temps per llegir-los. La gent que està al dia de les sèries televisives, de les estrenes de cinema, de les competicions esportives, de les novetats en videojocs, el seguiment dels acudits de les xarxes socials, i treballa entre vuit i deu hores diàries, com caram té temps per a llegir llibres? Les dades en brut dels gremis pel que fa a índexs de lectura i de compra de llibres són optimistes, però del 70% i escaig que diu que llegeix, només n’hi ha un 58% que llegeix almenys un dia a la setmana i un 35% dels lectors catalans que ho fan en català. No que llegeixin llibres, sinó que el dediquen a llegir. Sorprèn, però, és l’increment, en els darrers deu anys, del nombre d’editors i de llibres editats. Segons dades del Ministeri de Cultura el 2024 es van inscriure a l’ISBN 89.000 títols. Passen unes coses en aquest país!

PRESSUPOSTOS

A veure, un govern necessita tenir pressupostos no només per gestionar l’engranatge social, sinó per projectar una filosofia política, uns principis, uns valors, un sistema organitzatiu i normatiu que garanteixin la seua raó de ser, sinó també, i en això hi ha el nus de la qüestió, per demostrar pràcticament una ideologia determinada, és a dir, les idees pròpies i particulars respecte de l’acció política en el terreny de l’economia, de la cultura, de les llibertats individuals i col·lectives o de l’organització i control social i la seua provisió de recursos. Insistim, la ideologia política és el que fa diferents els pressupostos. No existeix només la necessitat de pressupost per governar, sinó que cal un determinat pressupost per projectar la ideologia del partit governant. O sigui que quan s’insisteix reiteradament i pesadament que calen pressuposts a Catalunya, alguns de nosaltres no entenem com els informadors no qüestionen mai si els pressuposts que presenta el PSC són realment els millors pressupostos que es poden fer o si n’hi ha d’altres de possibles i quins són. La ideologia en continguda en els pressupostos estableix les prioritats a subvenir i a afrontar. I la seua selecció, atès que és impossible arribar a tothom i a tot arreu, sempre té un punt de parcialitat, d’arbitrarietat, de discriminació. En bona part precisament per la tendència ideològica i en l’altra, no menor òbviament, per la qüestió prosaica de la disponibilitat de diners.

Però això que és elemental i que relativitza el dramatisme amb què se’ns inculca que si no hi ha pressupostos s’ensorrarà el món, hi perdrà tothom i sobretot els funcionaris que potser no cobrarien, es complica quan el partit que governa les institucions, i en aquest cas la Generalitat, no té majoria per aprovar-los i els ha de pactar amb altres ideologies afins. Si aquests partits anàlegs, hi posen traves i els acaben tombant, se’ls farà responsables (la història?) de la irresolució d’imperioses necessitats i de l’apocalipsi subsegüent. Si els pacta, voldrà dir que abans no eren els millors pressupostos, però ara sí. Ara bé, si al final es pacten i es milloren, ja caldrà que siguin materialitzables i productibles. I sobretot que ho siguin, de realistes, les condicions indispensables per aprovar-los en una altra ocasió. Demanar la lluna en un cove és d’una excelsa poesia.

LA MESQUINESA DE LA GUERRA

Els qui ordenen fer la guerra, pels motius que sigui, per bé que, com escrivia el dramaturg francès Jean Anouilh, totes les guerres són santes, car no hi ha un bel·ligerant que no cregui tenir el cel de la seva part, haurien de ser els primers a enviar-hi, per donar exemple de congruència, si en tenen, els seus fills i filles i evidentment les seues dones o els seus marits. Segur que les oficines de reclutament els declararien aptes per empunyar una arma o estar capacitats per disparar qualsevol artefacte letal. Quin militar es negaria a admetre un tal acte de generositat, d’exemplaritat i d’amor a la pàtria tan honrós i memorable? I a primera fila, a infanteria, a la lluita a cos a cos, si s’arribés a tal extrem, a pesar dels drons, dels míssils i de tots els ginys tecnològics. Totes les guerres, les antigues i les modernes, apel·len a la seguretat i als interessos nacionals, als valors i principis maniqueus de cadascun dels combatents, tenen la protecció divina del déu que escau, que els beneeix i els ungeix de valor, i sempre s’acaben quan hi ha un vencedor i un perdedor. Però el que no falla mai és que el perdedor sempre és el poble ras, la majoria del qual detesta la guerra, els qui els hi involucren i els qui en trauen profit. Perquè, és evident que els rics, els poderosos, sempre hi troben un motiu de negoci. Amb les armes, amb la tecnologia, amb els uniformes, els pertrets de batalla i de camuflatge dels soldats, o amb les sucosíssimes reconstruccions.

És tan mesquí que hi hagi partits polítics espanyols que defensin les guerres que lliuren Israel i els EUA! És d’una covardia tan mesella negar-se a denunciar-les, no pas ideològicament sinó per motius humanitaris i d’acord amb les normes internacionals, per por a no molestar el nou xèrif mundial! La nostra desgràcia com a humans és que, si algú es presentés a unes eleccions dient que si guanyava eliminaria de soca-rel els veïns demonitzats i en faria xixina, brutalment carn picada, sortiria elegit, potser obtindria la majoria i els partidaris ho celebrarien cínicament amb una hecatombe dedicada als déus per la seua misericòrdia. Hem arribat en el moment de la història en què, com diu Peter Sloterdijk, els individus, conscients de les contradiccions, mentides i abusos del sistema, continuen participant-hi còmodament en lloc de resistir-s’hi.

LA POLÍTICA BARROERA

Els polítics, no tots esclar, s’insulten. Es diuen autèntiques barbaritats. En seu parlamentària, des del faristol, en les rodes de premsa, en àmbits formals i informals, així que en tenen l’oportunitat davant qualsevol micròfon. I hom, petits i grans, ho sent i escolta per la ràdio, per la tele, pertot arreu. I n’hi ha que reneguen i escarneixen més que un carreter. La vulgaritat, l’impudor o el desvergonyiment i la mala educació campen per tots els fòrums i altaveus públics i privats. I després hom s’esgargamella ensenyant que s’ha de tenir cura del llenguatge i ser respectuós amb la persona i les seues opinions. Que s’ha de ser educat i saber controlar en públic les pulsions i els baixos sentiments, els conats d’arravatament i d’histèria. Llevat de comptadíssimes excepcions, no solament s’ha perdut el mínim decòrum, capteniment, decència o el que, als de la meua generació encara ens ensenyaven a l’escola primària, se’n deia urbanitat, sinó la bona oratòria, la que la IA defineix amb molt bon criteri com: l'art de parlar en públic amb eloqüència, claredat i capacitat de persuasió, tot utilitzant tècniques verbals i no verbals per influir, informar, motivar o entretenir una audiència, on l'orador domina el llenguatge corporal, el to i l'emoció per connectar i convèncer. Per dissort s’ha esfumat dels àmbits del debat d’idees i de projectes l’argumentació crítica, que també la IA resumeix sàviament com: l'acte, procés o facultat mental d'enllaçar idees, proposicions i premisses per demostrar, justificar o fonamentar una conclusió mitjançant la lògica, la qual cosa implica pensar ordenadament per resoldre problemes.

I no només de barroeria va la cosa, sinó de veracitat dels missatges. Potser no s’havien dit públicament tantes mentides en la narrativa política com des que tenim accés a infinitat de mitjans de comunicació i hom pot contrastar. És tan esperpèntic que fins i tot han nascut empreses verificadores de la missatgeria política. El més fumut, però, és que el mentider s’acabi creient les seues pròpies mentides. Es deia que abans s'agafa un coix que un mentider. Però, vist l’alt nivell de badoqueria social, ens sembla que ja no és així. Ara bé si estàs al cas, saps que qui sempre ment, mai no ens enganya. Si només fossin mentides pietoses de l’estil digues-me que m’estimes encara que sigui mentida...

PROMENADE A LLEIDA

Sí, els detalls fan la cosa, l’hàbit fa el monjo, Les formes, les actituds que es tradueixen en signes creen la realitat. La que el filòsof i sociòleg Jean Braudillard n’ha dit hiperealitat, consistent a confondre realitat amb simulació. En fi, és allò de menjar més amb els ulls que amb la boca. El que fan tots els missatges subliminars amb què ens bombardegen els anuncis. I vet aquí que la primera pedra del Shopping Promenade de Torre Salses s’anuncia amb una placa en castellà. Només en castellà. Doncs, comencem bé!, Ja ho sabem que el capital no té pàtries ni fronteres, però, caram, ni un mínim d’interès per saber quina és la llengua pròpia d’allà on et jugues els quartos?. ¿O per conèixer quina morfologia constructiva, quina climatologia, quin cromatisme o quins hàbits i costums tenim la gent del Ponent (peninsular), per tal que el disseny de l’eco-friendly, sigui realment respectuós amb el nostre medi ambient i no una clonació impersonal de tots els seus altres projectes? Els promotors, la companyia francesa Frey (d’aquí Promenade, suposem) i la gestora de fons Eurofund Group, ja cal que s’espavilin a indicar als seus socis i inversors que Lleida és una ciutat de Catalunya i que Catalunya té un Estatut i una llei de Normalització Lingüística. Algú potser dirà: ¿home, quina importància té el detallet de la llengua a la placa de la primera pedra davant la pluja de milions, de compradors d’arreu de l’occident peninsular, de visitants comarcans, del centenar de llocs de treball que es crearan, de l’estímul competencial als eixos comercials tradicionals de la ciutat i de tot i més que reportaran les botiges del complex? Doncs sí, com ensenyen tots els manuals de màrqueting, els detalls marquen la diferència o el nom fa la cosa i el seu preu.

Òndia, a uns empresaris que tenen tant d’abast internacional i tant de calé, no hauria costat gens indicar-los que una placa en català fins i tot els hagués resultat més barata que en castellà, no per res, sinó perquè conté menys lletres. Segur que la Paeria, en nom de més del 70% de la ciutadania que aprovava, segons una enquesta, el parc a Torre Salses ho hauria trobat estupend. Com crec que trobaria magnífic, potser fins i tot el 90% de conciutadans, que la placa del carrer encara ara Carniceries, molt a prop de la Casa la Vila, es catalanitzés d’una vegada per totes.

LA UNITAT DE LES ESQUERRES

No s’acaba d’entendre des d’un punt de vista pràctic, però històricament sempre es repeteix el mateix esquema: mentre les dretes sempre s’acaben trobant, l’esquerra, en canvi, sempre s’atomitza. La dreta té cinc coses clares: la propietat, l’ordre i l’estraficació social, la tradició i la liberalitat econòmica (lliure mercat i mínims impostos). L’esquerra, en canvi, es disgrega en centenars de sigles pels matisos que singularitzen cadascuna de llurs polítiques. Fins i tot quan, històricament, la clarividència ha avisat que venia el llop de l’extrema dreta o quan s’ha hagut de combatre els colpistes. Suposo que una de les raons de la multiplicitat d’opcions de partits d’esquerra té a veure amb l’alt concepte que les diverses formacions tenen de l’ètica i la moralitat. Amb el grau de puritat dogmàtica en la concepció del que és bo o dolent, correcte o incorrecte. En la gradació de l’aplicació dels drets humans, de l’equitat o la justícia social. En el nivell d’exemplaritat en els comportaments públics i privats. I en la manera com es formulen les seues aplicacions en el regiment de la cosa pública i en la presa de decisions en la governança quotidiana, que hi van associades. Una altra raó es deu al fet que les diferents marques, agrupacions o partits de l’esquerra política i sociològica són conformats i conduïts per lideratges forts. Cada branca de l’arbre esquerrà sol tenir el seu capitost amb un ego magnificat. I cada ego fa sa tribu. I seu lideratge ha de ser únic i incontestable, perquè en ell recauen tots els atributs que assumeixen com a doctrina la majoria dels membres del grup. Dit altrament, el partit s’autoreferencia en la imatge d’autoritat dels atributs del líder. I és clar més d’un gall en un galliner no canta bé.

Una tercera raó de la pluralitat de les opcions polítiques d’esquerra està relacionada amb la gestió de llurs pròpies contradiccions. Mentre propugnen un socialisme democràtic, són incapaces de practicar un anticapitalisme militant. Proposen el repartiment equitatiu de la riquesa, però no renuncien a l’acumulació de capital i a les ociositats i vanitats burgeses. Defensen la no discriminació per raó de tot el que regula la carta dels Drets Humans i no batallen per l’abolició de la monarquia. Estan a favor de l’autodeterminació dels pobles i els fastigueja el nacionalisme català.

VAYÁNSE A OTRA PARTE...

Com saben les persones informades, la senyora Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunidad de Madrid, és qui va pronunciar aquella frase tan injuriosa i amb mala bava: Váyanse a otra parte a avortar!, en negar-se a implementar el registre de professionals sanitaris objectors de consciència a practicar avortaments. Es va justificar dient que ja ho dirimirien els tribunals si ho ha de fer o no i no pas un càrrec del ministeri corresponent. O sia, la presidenta aquesta no és que desafiï descaradament el Govern, sinó que mentre no es resolgui la seua negativa als tribunals està incomplint la llei orgànica de salut sexual i reproductiva de 2023. No recordo qui afirmava que si aquesta actitud de rebel·lia l’hagués exercit la Conselleria de Sanitat catalana o la presidència de la Generalitat ja ens estarien aplicant un nou 155, vull dir, estarien desposseint la Generalitat de les competències sanitàries. El PP ho tindria facilíssim perquè controla el Senat que és l’òrgan que en el tema té la darrera paraula. La pregunta és: com està això? Ho han dirimit ja els tribunals o la presidenta rebel continua negant-se a complir la llei perquè no li dona la gana. ¿Com és que els informadors no ens en fan el seguiment, d’aquestes rebequeries prepotents, d’aquesta mena de rebel·lions i d’amotinaments tant o més delinqüencials que el fet que milers de persones es neguessin a complir la prohibició de votar en un referèndum per la independència de Catalunya l’1 d’octubre de 2017? 

I de les denúncies contra la mateixa presidenta mesetaria per les morts a les residències durant la pandèmia, més enllà de l’arxivament del Suprem, què en sabem de la que feu la Fiscalia i les que s’han presentat davant diferents jutjats d’Instrucció de Madrid? Ja hi ha imputats, condemnats, empresonats? S’han pagat indemnitzacions? O, per contra, són denúncies que no han quedat en res, arxivades de per vida? I allò del seu xicot, què, sine die per a l’inici del judici, després que s’han carregat el Fiscal General? Sense entrar en detalls, però haberla hayla, fa l’efecte com si aquesta presidenta tingués una guàrdia pretoriana, a més a més de la que té al costat del seu despatx, instal·lada en totes les estructures d’Estat, que no deixen ni que se li acosti una mosca o que cap mosca collonera gosi xuclar-li ni un bri del seu desvergonyiment.