MOLTA FEINA PER FER

Després de les vacances i de la quasi inhabilitació estival de les administracions, la Paeria, amb el concurs explícit de la ciutadania més directament implicada, té un feinada que ja sabem que no se l’acabarà en aquesta legislatura, però s’hi ha d’arromangar si no vol que la gent que encara s’il·lusiona amb les promeses, acabi perdent la poca fe que té encara en la política municipal. Tant de bo abans del 2027 alguns dels grans projectes els poguéssim celebrar, els uns més que d’altres, satisfactòriament. I, tal com sap la majoria, tenim per davant un munt de projectes per realitzar com per exemple: Ia imperiosa implementació industrialitzadora de Torre Blanca, la materialització de les fabuloses àrees comercials de la controvertida Torre Salses i del més consensuat Projecte Estació; la materialització de la reconversió del comerç tradicional del centre urbà; l’habilitació i/o la construcció de centenars de piso socials i de noves residencies de gent gran públiques; la dignificació del Barri Vell i de la Mariola; la recuperació per a l’esgambi ecològic de les Basses i de la dimensió cultural dels Camps Elisis; l’actualització de l’inventari del patrimoni material i immaterial de la ciutat i del municipi i mesures proactives per a la seua restauració, conservació, museïtzació, si és convenient, i divulgació massiva; la fonamentació del museu d’Història de la ciutat amb, entre altres, el seu corresponent Centre d’Interpretació de la Guerra civil; l’arbratge massiu i la tendalització davant la fornal estiuenca; el millorament substancial del transport públic, de la neteja i el nostre comport cívic; l’acompliment del programa de biblioteques dissenyat in illo tempore; l’ampliació de les zones per a vianants; o la millora i la implementació de les xarxes de comunicació viàries i de rodalies.

Molta feina per fer, molta feina a fer i molts diners a gastar! A Catalunya moure un dit ens costa tant com moure un carro ple de bales compactes de ferralla. Per tirar endavant projectes ambiciosos, transformadors, enriquidors socialment i de necessitats bàsiques urgents, ens costa tant o més la burocràcia, els sous dels funcionariat, els honoraris dels assessors i els informes de les empreses especialitzades que la mateixa materialització del projecte, el procés de la seua realització i la seua compleció. És desesperant.

BONS I DOLENTS

Dessemantitzar vol dir desplaçar el sentit original d’un concepte codificat i nascut en un context determinat per reduir-lo a una vaga i ambigua indeterminació. La lleugeresa amb què en el llenguatge de la política (i habitualment en les cròniques periodístiques i els debats públics) utilitza els termes dreta, extrema dreta, esquerra i extrema esquerra, feixista, nazi o liberal i ultraliberal per caracteritzar les ideologies dels partits que operen en les cambres de representació, és d’un reduccionisme i un esquematisme, absolutament desorientador. Tant, que només genera, a còpia de simplificar, informació deformada i reduïda a simple etiquetatge operatiu. Que només genera, al capdavall, mera desinformació. Aquest ús del llenguatge que actua com a comodins per classificar les diferents tendències ideològiques dels partits, si serveix per classificar, polaritzar, afamar o desqualificar grossos modo -i no entrar en matisos que en tot cas ja faran els analistes conspicus en llurs llibres ad hoc-, a la pràctica, esdevé una manera molt simplista de parlar de bons i dolents, de xenòfobs o solidaris, de negacionistes o no del canvi climàtic. Un dels casos paradigmàtics és dona quan es titlla Junts per Cat. de partit de dretes. I, encara, se simplifica més quan s’associa a la patronal catalana. De manera que, la premissa simplista deriva conceptualment en el fet que l’independentisme de Junts és de matriu burgesa, tradicionalista i excloent. I en adjectivar-los de burgesos, l’espanyolisme de dretes i d’esquerres conclou que són classistes, insolidaris i xenòfobs.

Un altre cas de reduccionisme desinformatiu és el que es produeix quan els informatius es refereixen a Aliança Catalana com a partit d’extremadreta filofeixista. Si fos així, d’acord amb la CE i l’expressa declaració de defensa dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions, i més concretament segons la Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, de partits polítics, no hauria de ser il·legalitzada? No ho hauria de ser VOX? És que votar Junts és igual que votar el PP? És que ser partidari d’Aliança Catalana és igual que ser-ho de VOX? Si no s’expliciten els matisos, les diferències, nosaltres, la gent, no tenim elements per saber distingir entre uns i altres. Generalitzar sol ser propi, com diu algú, de persones poc experimentades.

NO SABEN QUE NO SABEN

L’Espanya de les autonomies es deu al cafè per a tothom davant les pretensions nacionals d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Amb el desastre dels focs del mes d’agost sobretot a Castella i Lleó, Extremadura i Galícia, s’ha evidenciat que els governs d’aquestes comunitats no solament no saben exactament quines competències tenen en prevenció i extinció del foc, sinó que el poc que hi dediquen no ho acaben invertint. Volien estatuts com el de Catalunya i Euskadi, però el que tenen els va gran, els supera. I com que tradicionalment sempre han interioritzat que és l’Estat qui ha de resoldre els problemes, quan l’Estat els diu que són ells els responsables segons les competències que els atorga la seua autonomia, llavors han de fer ús de la típica queixa que l’Estat no els ha socorregut a temps ni amb els mitjans que havien demanat com per exemple més hidroavions que els que disposen tots els membres de la Unió Europea. I al final, que la culpa és del president Sánchez. Una estratègia del PP tan grollera i miserable que fins i tot produeix vergonya aliena. Certament, és una anomalia que un partit d’Estat tingui tants incompetents governant autonomies! Que acumuli tanta incompetència entre els seus màxims dirigents. Cap mena de modèstia, cap disculpa, cap mea culpa, cap sentit del ridícul, cap verecúndia a l’hora d’encolomar els despropòsits al govern de l’Estat ni, per descomptat, cap dimissió.

No hem guanyat ni en qualitat democràtica ni en exemplaritat ni en assumpció de responsabilitats ni en eticitat. L'anormalitat s’ha convertit en una rutina. Trastocar la realitat en una pràctica indecent. Hi haurà eleccions i tornarà a guanyar el partit de la mala gestió autonòmica dels focs, de la DANA, de la sanitat i de l’educació superior. I desgraciadament guanyaran els intoxicadors de les xarxes socials i el pseudoperiodisme; els mentiders professionals i els qui creuen cegament en el terraplanisme, els negacionistes i els qui estan convençuts que la culpa de totes les desgràcies la tenen els immigrants, sobretot els musulmans, i, com no, el socialcomunisme i el separatisme català. Els simplificadors de la realitat que sempre tenen a punt un boc expiatori per carregar-li el mort. A pesar de l’escolarització obligatòria, continuem preguntant-nos com feia Noam Chomsky: Com és que tenim tanta informació i sabem tan poc?.

DE QUÈ SERVEIXEN ELS SAVIS?

Havent-hi com hi ha tanta saviesa, tants ensenyaments, tan bons consells, tanta lucidesa, tants avisos i premonicions i tants encerts en les paraules de literats, assagistes, filòsofs, historiadors, en fi tant criteri civilitzador des dels orígens dels temps de l’homo sapiens, per què, en canvi, han servit tan poc per evitar el desconcert i el desassossec en què una gran majoria de persones del nostre món viu actualment. ¿Per què no han estat convincents i útils les reflexions dels qui han parlat sàviament a fi que no haguéssim de repetir la majoria dels mals que han desolat i estan arruïnant el nostre món? ¿Per què la gran majoria dels humans ensopeguem dues, tres, quatre vegades amb la mateixa pedra i tenim una memòria tan feble o tan poca memòria? Són tan desoladores les respostes que encara ho són més quan hem tingut la dissort de conèixer deixebles dels savis, gent llegida i viatjada, que han esdevingut autèntics monstres: cínics incitadors i aprofitats de tota mena de conflictes socials, ètnics, religiosos, econòmics, tecnològics i bèl·lics. Promotors de guerres, de manipulacions i especulacions financeres; inductors de la ciberproletarització, de la manipulació informativa i la corrupció del llenguatge; depredadors ecològics, traficants d’éssers humans i mantenidors i guardians estratègics dels abismes entre la riquesa i la pobresa,

Ens compadim repetint-nos que som contradictoris, que no practiquem allò que asseverem perquè tenim el privilegi de ser-ne l’excepció. I estem convençuts que som maniqueus per naturalesa, que l’aurea mediocritas és pura poesia, igual que l’estoïcisme que practiquen alguns éssers excepcionals o desesperats com el qui, com deia Fray Luís de León, huye del mundanal ruído/ y sigue la escondida/ senda, por donde han ido/ los pocos sabios que en el mundo han sido. Serà que Mark Twain tenia raó quan afirmava que la sensatesa i la felicitat són una combinació impossible?. Podem sobresortir tant fent el bé com el mal i sempre hi haurà algú que ens superarà. Potser ho remeiaríem una mica si féssim cas a B. Russell quan diu: ¡Que agradable seria un món en què no es permetés a ningú operar en borsa a menys que hagués passat un examen d’economia i poesia grega, i en el qual els polítics estiguessin obligats a tenir un sòlid coneixement de la història i de la novel·la moderna!

QUI DIA PASSA...

En tota activitat, a més del saber fer i saber-ne les possibilitats, l’important és el control del temps. Els grans propòsits necessiten molt temps perquè s’acompleixin. Hi intervenen tants factors estructurals, conjunturals i sobrevinguts que, encara que se’n tinguin models i exemples, fan que sigui molt difícil assegurar una data precisa de finalització. L’acció política sempre juga amb aquests condicionants. L’acció social que té a veure amb els drets humans inalienables, molt més encara. La solució al problema de l’habitatge, per exemple. La dilació, l’ajornament, les pròrrogues, els imprevistos, les variacions rítmiques, tot forma part de les estratègies de i per a la resolució dels projectes, dels propòsits, dels programes, de les promeses. Àdhuc, quan sembla que s’ha arribat a la consumació, els contextos han canviat. Els fenòmens condicionants s’han alterat o esdevingut més complexos. O simplement els sistemes de valors i de virtuts s’han alterat. D’aquí que el temps no sols serveix per encadenar les accions i afinar en la gestió dels recursos, sinó que juga en contra de l’excel·lència, de la completesa i la perfecció. Mai no s’ha aconseguit la pau total, l’erradicació absoluta de la pobresa i de l’analfabetisme, de la guerra, de la fam, de l’esclavatge o l’eliminació de l’atur. Mai no hem aconseguit l’obra definitiva, perquè simplement tot és perfectible.

Ni en l’obra artística, perquè el concepte de bellesa és subjecte al de cultura i la cultura va lligada als sistemes de producció que condicionen els de consum, i la repetició de models a l’avorriment. I, com deia la cançó, els temps van canviant i fins i tot la idea del que és la Humanitat. I els afectats ens desesperem atès que mai no arriben les subvencions, no s’acaben mai les obres o no comencen mai i no s’erradica la violència ni els suïcidis. I les estadístiques serveixen per amagar els noms i els cognoms, els de cadascú, de les persones que anhelen i les que ja no ho podran veure. I, al final, se’ns deia, d’il·lusions també es pot viure. Els polítics i els genis i els animadors socials saben que a la vida se li ha de proporcionar, de tant en tant, una propina, una escapada, una esbravada, una mica de fum d’encenalls, una vàcua esperança més, ja que qui dia passa any empeny. I tot i així, Espanya és el país on es consumeix més diazepam del món.

MEMÒRIA HISTÒRICA

Si la idea de progrés, interpretant W. Benjamin, implica deshistoriar la realitat creada per part dels qui ens han precedit, bondats i maldats, genialitats i barbaritats, sense assumir-la com una herència que ens condiciona i ens conforma en el present, sense reconciliar-nos-hi o reconèixer-ne les seues conseqüències, sense reparar-la o millorar-la, és impossible “l’arribada del Messies” o la restauració dels regnes de la virtut, de l’empatia, de la justícia, de l’equitat. Ni el cel a la terra del Parenostre catòlic. Ni el Paradís comunista. Ni que sigui factible el lema republicà de Llibertat, Igualtat, Fraternitat. Fer tabula rasa i desentendre’ns del nostre passat, desmemoriar-nos, ens condueix a l’immobilisme, a repetir els mateixos errors, a malbaratar el progrés responsable dels nostres fills, de les noves generacions. En un mot, ens impedeix donar un sentit messiànic al tòtem del progrés. Benjamin és genial: el materialisme històric és una teologia! Malauradament, però, la condició humana, que és limitada i mortal, no pot deslliurar-se de l’estupidesa i de militar en la ignorància. No pot sostreure’s al dualisme del bé i el mal. A la llei del pèndol. Fascina Thoreau i fascina Hitler. Atrauen Putin i Trump i alhora atreien el papa Francesc i el bisbe Casaldàliga. L’imperatiu categòric kantià, és a dir, la consciència universal del que està bé i del que està malament, ha estat dinamitat pel pragmatisme, per l’individualisme, per la demolició del qualsevol panteó i per la indiferència a les atrocitats més ignominioses que es perpetren diàriament.

I se’ns ha apoderat la por: la xenofòbia, el racisme, l’aporofòbia o el terror a la devastació nuclear. Ens aterra que les nostres zones de confort, de seguretat, la nostra escala de valors, les nostres propietats, siguin arruïnades. La por a la incertesa esquizofrènica. Sense Paradís, sense Cel, sense Messies, sense Història, sense Ànima, sense escuts antimíssils i sense els dics de contenció, l’ONU, el Tribunal Penal Internacional, la mateixa UE, nascuts després de la carnisseria de les darreres dues guerres mundials, només ens queda la resistència entaforats dins el nostre catau, del nostre búnquer. La impunitat amb què actuen els genocides actuals demostra que no en tenim prou ni amb la Voluntat ni amb l’Esperança. Ni dissortadament tampoc amb la Poesia.

EL MEU MÀRIUS CARRETERO

¿Qui era el dandi fa quinze, vint, trenta anys a Lleida, el dandi pintor de paisatges romàntics, en què t’hi podies imaginar Lord Bayron i el polifacètic Apel·les Mestres retratant-los; o fins i tot Màrius Torres passejant per l’horta de la mà del seu avi, o l’evocació del gran William Turner, dels millors paisatgistes de la història de la pintura contemporània?. Doncs, inapel·lablement: l’amic Màrius Carretero, traspassat un 26 de juliol de fa 15 anys, i de qui m’ha quedat la inesborrable imatge bonhomiosa de la seua mitja rialla, la seua barba polida, el seu bastó, el seu barret i el seu fulard a l’hivern. En Màrius, com en altres artistes singulars, juntament amb les seues aquarel·les, una mena de plàcids refugis horacians, hi havia la persona que havia contribuït a la creació de l’Esbart Màrius Torres, l’any 1962, la primera expressió de catalanitat de Lleida. El Màrius dels poemes, el del grup de folk Can 64, els coetanis representants ponentins de l’eclosió de La Nova Cançó, a inicis dels seixanta. El Màrius autor, director, actor i maquillador de teatre, sobretot vinculat a l’AEM, (creat el 1925 en el si de l'Associació d'Exalumnes dels Maristes). O el Màrius professor de pintura a diferents associacions culturals. El Màrius implicat amb el teixit associatiu de la ciutat i sobretot amb les entitats sociosanitàries com Creu Roja o Anti-sida. I encara el Màrius dels articles sobre la quotidianitat de la vida ciutadana i els simples i rutinaris comportaments humans.

Però sobretot la imatge més potent que em resta de Màrius Carretero és la seua bonhomia i la seua fina ironia. Ja sé que és complicat resumir la personalitat d’una individu, però a mi me n’ha quedat la d’un exemple paradigmàtic del militant d’una lleidatanitat entre hortolana i aristocratitzant. Una barreja molt peculiar que fora del pla de Lleida no entén gairebé ningú. Doncs bé, el mes de novembre se celebraran el seu record i el seu llegat. I de ben segur que amb la distància de la seua mort, la seua figura, la seua persona, el seu art, el seu compromís ciutadà ja hauran pres la dimensió adequada a la seua vàlua. Quan el vaig conèixer, en els dinars familiars i amicals memorables d’estiu en una partida d’Alcoletge, només podies ser Màrius Carretero per mantenir l’aplom i l’equilibri propis d’un dandi enmig de l’esperpent hedònic.

NOVEL·LES

Què se n’ha fet de Llorenç Vilallonga, el novel·lista que llegia tothom els anys setanta i vuitanta (vull dir, tothom que llegia i o ho havia de fer com a alumne o per esnobisme)? I Baltasar Porcel? Què se n’ha fet de la complexitat narrativa? De Pedrolo, de Rodoreda, de Jesús Moncada, de Jaume Cabré?. Tenim, en l’actualitat de la literatura catalana, un bé de Déu de narratives: la del jo i les seues circumstàncies, la narrativa de l’autoficció; la narrativa confessional, la costumista, la psicoanalítica, fins i tot la narrativa poètica. Sí, moltes exposicions d’intimitats i de vaivens sentimentals, però poques, molt poques on passin coses, on se’ns presentin complexitats vitals, on les trames siguin ordides d’històries polièdriques. Sembla ser que és l’omnipresent novel·la policíaca o novel·la negra la que ha agafat el testimoni de la novel·la de la complexitat existencial, la que combina el realisme dels escenaris de l’acció amb la diversitat de perfils psicològics dels seus protagonistes, herois i antiherois, i en contrasta els seus valors i comportaments eticomorals. La que ordeix trames que es relacionen amb els conflictes socials, que fa ús de diversos punts de vista o perspectives narratives i d’un profús desplegament verbal i sap jugar amb l’evident, l’inesperat, l’atzarós i el premeditat i construir una dialèctica del conflicte. La novel·la que reivindiquem és la que Stendhal, fent-se seua una frase d’un tal Vichard de Saint-Réal (s. XVII) compara a un mirall que hom passeja al llarg del camí. De les laberíntiques cruïlles dels camins actuals.

Per més que sigui una pregunta retòrica, permetin-me-la: ¿serien capaços els/les nostres novel·listes emergents d’escriure’ns una obra com, pel cas, L’escombra del sistema del malaguanyat D. Foster Wallace? Som capaços d’escriure la novel·la de la crisi del sistema capitalista, del concepte de llibertat i de democràcia. Capaços d’escriure la novel·la de la crisi postmoderna? Una novel·la que deconstrueixi el discursos de les veritats dominants de les estructures del Sistema i ens presenti personatges afectats per la liquiditat de les seguretats burgeses? Protagonistes exposats al desconcert, la revisió de les memòries històriques, la fragilitat o més encertadament, l’esmicolament dels principis humanístics i a la incertesa de la condició humana o de la pròpia humanitat?

LECTURES CANÒNIQUES

Tores les grans cultures tenen les seues obres mestres. I ho són no solament de la llengua amb què han estat escrites sinó que moltes d’aquestes constitueixen el cànon de la cultura occidental. Aquestes obres canòniques s’han de començar a llegir a l’escola i a l’institut. Però, a casa nostra aquesta qüestió, que sembla tan òbvia entre els espanyols, els anglosaxona, els teutons, els russos o els francesos, desperta reticències. Fins al punt que hom considera que fer llegir, per exemple, Verdaguer i Maragall al tercer cicle de primària és una barbaritat o Ausiàs March i J.V. Foix a secundària és com fer-se l’hariquiri. Si no saben llegir com vols que...,si no saben res d’història com han de..., si no tenen cap estímul fora de l’escola... És cert, existeixen mil raons granítiques que dificulten poderosament i dramàtica el nostre plantejament. La qüestió fonamental i més complicada, però, radica en com es generen els estímuls, la motivació i l’interès lectors. El repte pedagògic no consisteix solament a saber esbrossar el que dificulta la comprensió lectora sinó a crear estratègies adaptatives dels textos als interessos de cada edat i el seu desenvolupament cognitiu i psíquic. I una d’aquestes maniobres d’acostament al text possiblement rau tant en la descoberta de les peripècies vitals i creatives dels autors com en l’aproximació a la seua poètica, la naturalesa de les idees i les formes, del seu estil. I a contextualitzar històricament, sociològicament, artísticament la producció textual que cal llegir.

Abans, però, d’acarar-nos a les estratègies d’interpretació dels textos canònics (aquells, insistim, que ha validat l’acadèmica, la crítica especialitzada i la recepció lectora a través dels temps), és indispensable centrar l’atenció en els processos d’aprenentatge de la lectoescriptura. El magisteri actual en sap molt d’això. Però aquest procés tan ben treballat a les escoles normalment no té continuïtat a la secundària. En aquesta etapa se suposa que l’alumnat hi arriba sabent “llegir” mecànicament, però en les proves de nivell es constata que no s’acaba de comprendre el missatge. No es capeix el significat d’un discurs d’una certa complexitat sintàctica i sobretot d’una determinada referencialitat cultural. I els missatges dels entorns virtuals no hi ajuden gens, perquè són d’una simplicitat esborronadora.

A FAVOR DE LA FILOSOFIA

Resumint: el problema fonamental de la Humanitat consisteix a saber què és l’Univers, qui som nosaltres i què és Tot Altre. De l’Univers se n’ocupa bàsicament la ciència. En canvi, la filosofia (i tots els constructes de raonament relacionats) s’ha reservat el coneixement del Jo (identitat) i de l’Altre. Fins i tot els més conspicus ontòlegs des de Sòcrates, passant per Descartes, Spinozza, Hegel, Kant i Schopenhauer, fins a Husserl, Higdegger o Levinas i Sloterdijk i, entre altres, els lògics Carnap i Quine, han elaborat les seues tesis al voltant, primer, de les possibilitats de saber-nos i, segon, de com relacionar-nos amb tot altre i altri. Si hi ha un fil que relliga tots els temps dels sapiens fins a la Humanitat actual, siguin homes, dones o gèneres mil, són els interrogants de com es relaciona aquesta dualitat. De com relliguem Ontologia i Metafísica amb Alteritat, Cultura, Societat o Polis. Si haguéssim de definir els grans eixos del pensament filosòfic, fins i tot els més contemporanis centrats en la filosofia del llenguatge i la de psique, ens adonaríem que o bé responen a la qüestió amb arguments ontològics o bé amb arguments fenomenològics. O bé amb proposicions eticomorals o bé amb arguments politicoculturals. Amb arguments que expliquen la relació de l’Ésser amb el Món o bé amb els que es plantegen el lligam entre els Sentits, la Intuïció i la Realitat. Entre la realitat dels sentits d’uns i d’altres i la realitat objectiva en si mateixa.

Les preguntes sobre com i amb quins termes es poden resoldre els problemes que generen les soledats no volgudes, els exilis interiors i exteriors, la compatibilitat entre drets i deures, entre llibertat i compromís, lliure albir i normes eticomorals, causalitat i casualitat, mitjans i finalitats, intencionalitat i inconsciència, acràcia i poder establert, democràcia i dictadura, ateisme i fe religiosa, no discriminació i marginació, propi i estrany, entre seny i rauxa, entre ser i estar, les trobem en la Filosofia, en la majoria dels grans pensadors i en les pàgines de les grans obres literàries i artístiques. Ho sap gairebé tothom, però, per desgràcia els qui controlen econòmicament i tecnològicament els nostre món la detesten. Ens podem permetre que els nostres estudiants a penes es puguin plantejar algunes d’aquestes qüestions en el seu currículum?

LA NATURALESA HUMANA

Ens distingeix de la resta d’animals, la racionalitat i el lliure albir, condicionat, però, per la inculturació o la doctrina. Som éssers racionals perquè tenim la capacitat de raonar, de pensar-nos, de teoritzar, d’elaborar constructes mentals, de transcendir-nos. Però també de fer mal sense motiu, d’odiar, de trair, de mentir. Ni la socialització ni l’emotivitat ni les potències físiques ni cap altra de les que es consideren normatives segons la filosofia aristotèlica són exclusives de la naturalesa humana. Cap animal menteix, cap animal mata perquè sí, cap animal odia, cap animal és un depredador del seu medi. Llegint L’inconvenient d’haver nascut de Cioran i reflexionant sobre les misèries humanes terrorífiques i horribles que es perpetren diàriament entre els nostres consemblants, he anat comprenent el sentit d’un títol tan provocatiu. Si ho mirem fredament, desapassionadament, però també cínicament, no creuen vostès que algun ciutadà gazatí no haurà pensat més d’una vegada que la seua existència és un terrible malson? Que l’únic sentit de la seua vida és sobreviure, i encara per atzar, o morir? No ho pensaven alguns jueus dels camps de concentració? Per què és un malestar, la cultura, com afirmava Freud? Perquè en passar de l’estat simiesc al sapiens ens hem conformat com a éssers amb sentiments paradoxals de plaer i de culpa, de satisfacció i de patiment, d’equanimitat i avarícia, de redempció i d’anihilació.

La socialització humana, mitjançant les fórmules de parentesc, de governança de la comunitat d’interessos i necessitats, de dependència espiritual o de jerarquització per edat, per antiguitat o per experiència, des de la prehistòria sempre s’ha acabat constituint en Estat. Sense el contracte social que regula i controla l’Estat no hem estat capaços els humans d’autoregular-nos. Les comunes, els assemblearismes, han esdevingut miratges, idealitzacions. Els humans ens hem associat per assegurar-nos la subsistència, per sostenir-nos la manutenció i per defensar-nos dels depredadors. Però així que es creen els sistemes de governança dels grups humans implícitament es desenvolupen les diferències, les dependències, els esclavatges, les lluites de classe. Es crea l’enemic, el súbdit, l’aliè o l’estrany. T. Hobbes, al Leviatan, tot adaptant una frase de Plaute, ho resumia així: homo homini lupus est.

DETALLS

El pacte per la llengua és un gran què, però els detalls fan la cosa, marquen la diferència. Per exemple, a Lleida encara hi ha una placa que diu Carrer Carniceries. I si passegen pels porxos de la plaça Paeria a la plaça Sant Joan, els cartells o pòsters amb l’oferta de menjars de la majoria de bars-restaurants de la zona són en castellà. Però ens hem quedat de pedra, a mig camí de la incredulitat, quan hem llegit que 4 de cada 5 alumnes de la UdL se senten 'cremats' amb símptomes d’ansietat, esgotament físic i mental, i que un de cada deu ha tingut idees suïcides. S’hi està posant remei, però no deixa de ser una imatge esborronadora de la universitat que té una dimensió molt humana, on és factible relacionar-se amicalment i mantenir una bona relació de proximitat entre alumnat i professorat. Sí, tant si el canvi climàtic va més accelerat o menys, la ciutat necessita urgentment que la majoria dels seus carrers siguin arbrats. Que les passarel·les, si no se n’hi poden plantar, que siguin cobertes de tendals. Més neteja i més arbrat són despeses ineludibles que els lleidatans hem d’assumir alegrement i/o resignadament. Com que és zona inundable i de moment la CHE no ha donat a conèixer com solucionar-ho, a Cappont no s’hi pot construir res. Ni el nou CAP ni el tan reivindicat Institut d’ensenyament, no s’hi pot ampliar cap escola ni, suposem, edificar, per exemple, habitatge social. Com si se’ns vingués a dir que la gran obra, essent ministre Josep Borrell Fontelles, de la canalització no hagués servit de gran cosa.

És evident que les autoritats, d’acord amb l’Ordenança municipal de trànsit i d’ús de la via pública, han de ser més exigents en el compliment, sobretot, d’allò que afecte l’ús dels patins, els monopatins i les bicicletes que circulen a l’ample i a lloure. I no deixa de ser una tasca que ratlla l’impossible el fet de vetllar perquè es compleixin les prohibicions de l’article 30 de l’Ordenança municipal de civisme i convivència, que regula, entre altres, que no pots llençar a terra papers ni puntes de cigarreta enceses. O, segons l’article 34, fer complir que la col·locació dels rètols i la numeració dels carrers i immobles es faci efectiva per part del promotor de l’edifici, quan es tracta de nova construcció. Ocupem-nos dels detalls perquè, com deia algú de les coses grans se n'ocuparan elles mateixes.

MENTIR ERA PECAT

Després d’haver patit una pandèmia universal i una apagada general, de veure com la ultradreta puja com l’escuma i es perpetra una guerra com aquell que diu a dos passos de casa nostra o té lloc l’ignominiós extermini que es produeix encara més a prop de les nostres platges, el més descoratjador de la vida actual no és la incertesa del futur, sinó la dificultat creixent per esbrinar què és veritat i què és mentida, què està bé i què està malament. Hi ha una premsa que contravenint tot codi ètic ha optat per sistema, com a estratègia editorial, mentir procaçment. El vuitè manament de la llei de Déu, del déu catòlic, apostòlic i romà, que diu “no diràs fals testimoni ni mentiràs” ha desaparegut del seu catecisme, tot i que amos i direccions de les capçaleres periodístiques, presumiblement, se’n proclamin creients. El més aberrant és que és premsa, com tota, subvencionada per l’Estat i que hi ha gent que se’ls creu. En nom de la llibertat d’expressió, que pel que sembla ho empara tot, insults, humiliacions, manipulacions, xantatges, extorsions, delacions, falòrnies, falsos testimonis i amenaces de mort sota l’aparença de metàfores i altres trops literaris, es tergiversa la realitat objectiva descaradament i crea virtuals malvats, corruptes, depredadors i tota mena d’escòria social contra qui es vol per rapaces raons apartar de la vida pública i enterrar-lo amb calç viva.

Deu ser un feina ben pagada, com la dels sicaris, perquè, si no, no s’entén que s’hi dediquin tants dels anomenats professionals de la informació (!). I el poble, més desorientat que mai, ja dubta de tot. El dubte i la desorientació s’han instal·lat en la nostra societat -la de la informació, precisament- com un plaga més. En el fons, a les fosques, talment la pobra gent que no sabia res fins a l’aparició de la premsa del que passava uns metres més enllà del seu clos habitual. Molts ja ha decidit no fer cas de res del que diuen els mèdia. Ha optat per abstraure’s de la realitat, fer la seua via, estimar-se una mica a si mateix i als més pròxims i decidir que a la seua esquela i si pots ser també a la tomba o a l’urna figurarà un epitafi concís que dirà: ja ho sabia i no era mentida. I què passa amb els secrets de sumari sobretot de causes relacionades amb la corrupció que sempre hi ha algun mitjà líder de la falòrnia que en destapa continguts?

LA NATO

El xèrif del món mundial, Mr. Trump, diu que Espanya és un problema perquè no vol cotitzar el 5% del seu PIB al club de l’OTAN. Més exactament el 3,5% dedicat a despesa bàsica i l'1,5% restant a "inversions relacionades". El cinc per cent del PIB dels socis de l’OTAN una bona part del qual és previst pel Rei dels Negocis que vagi a parar a la indústria de guerra dels EUA. En la darrera cimera tots els socis han passat per l’adreçador, menys Espanya. El president regional, el Sr. Sánchez, escrivia a Mr. Rutte que passar del 2 al 5% d'aquí al 2035 exigiria gastar uns 350.000 milions d'euros addicionals, que només es podrien aconseguir apujant a cada treballador els impostos uns 3.000 euros anuals, eliminant prestacions, reduint un 40% les pensions o retallant en educació. El 30 de maig del 1982, Espanya es va convertir en el membre número setze de l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord, fet que, sense entrar en detalls, i malgrat els contraris a formar-ne part, en positiu ha evitat que s’activessin les derives colpistes dels nostàlgics, que s’hagi creat un exèrcit professional i entrenat en un context internacional, que ens estalviéssim (fins ara) la mili obligatòria i servit de garantia de la integritat territorial de la nación espanyola, sobretot de Ceuta i Melilla i algun illot com Perejil, envaït el juliol de 2002 per un grup de mariners marroquins i recuperat per l’exèrcit espanyol, amb una simbòlica ajuda dels EE.UU.

Bé, com diuen alguns experts en seguretat, l’augment de la despesa militar és més una qüestió política que de seguretat, perquè si cal alguna cosa és una modernització absoluta dels operadors que han de garantir la defensa d’Espanya. Posats a seguir els eufòrics del rearmament mundial i a compartir més per cortesia que per convicció el temor d’alguna agressió expansionista de la federació russa, i considerant que els espies professionals informen que el Marroc ja fa temps que s’està rearmant amb el milloret del mercat, potser ja fora hora que ens interesséssim per fabricar alguna bomba nuclear i així ens situaríem al nivell de les grans potències d’una vegada per totes i ens estalviaríem d’haver de mobilitzar la ciutadania per a una guerra potencial amb els veïns. Ens gastaríem el que no tenim ni tindrem mai potser, però els nostres descendents ja només haurien de fer la guerra amb pedres i pals.

JOCS DE MANS

Una manera de governar és fent jocs de mans. El PSOE amb ERC va pactar la investidura de Sánchez, a condició, primer -i transcrit literalment- d’una millora significativa dels recursos públics destinats a la ciutadania de Catalunya. Literalment "un nou sistema de finançament" que "garanteixi la suficiència financera i la sobirania fiscal de la Generalitat". Això sí, una “hisenda catalana” que vol dir que sigui la Generalitat la que gestioni, recapti, liquidi i inspeccioni tots els impostos suportats a Catalunya i augmenti substancialment la capacitat normativa amb coordinació amb l'Estat i la Unió Europea. I sobretot la Solidaritat fiscal catalana en relació amb la resta de l’Estat que ja es veurà en què queda. En fi, res de pacte fiscal i de quotes a la manera basconavarresa. I segons a canvi de culminar el traspàs integral del servei de rodalies i regionals -rodalies de Catalunya- a la Generalitat de Catalunya. Traduïda en la creació d’una empresa mixta presidida i dirigida per la Generalitat, però al capdavall una “filial” de Renfe -encara que aquest terme no els agradi als pactadors- que és la que té amb Adif la majoria d’actius i la totalitat de les infraestructures i dels treballadors i, per tant, a la pràctica la iniciativa, segons pressupostos, en les decisions estratègiques.

O sigui, la ciutadania, per evitar malentesos, faríem bé de llegir amb lupa els acords, perquè del que se’n diu públicament al que és en realitat hi ha alguns abismes. No fa quatre dies que el MH president Illa ha anunciat que avala l’informe tècnic d’ampliació de l’aeroport de Barcelona-El Prat. No només per la seua cura proteccionista sinó també perquè hi ha més ciutadans que la volen que no pas detractors. En aquest sentit, s’allargarà la pista que es necessita per a vols transatlàntics i amb la idea incontestable que tot l’aeroport sigui un dels hubs més sostenible i modèlic de la UE, de manera que Bussel·les s’ho empassi amb vaselina. I a tal efecte és previst que es facin uns magnífics jocs de mans a l’alçada dels més esplèndids prestidigitadors: no solament es preservarà bona part de les llacunes de la Ricarda i el Remolar, sinó que el govern, d’acord amb l’informe tècnic avalador, preveu remodelar-les, redigirir-les i agregar-hi un munt d’hectàrees protegides, centrades a generar nous aiguamolls en altres zones dels voltants.

LA TARA ORIGINAL

Només que s’hagi governat un o dos anys més del que dura una legislatura normal, la maquinària de la corrupció del partit del poder i el seu entorn ja funciona a tot drap. Els policies del Sistema ja saben que això és un patró que no falla mai. I la ciutadania coneixem, sobretot els qui no om massa indulgents amb nosaltres mateixos, què són les temptacions i els apetits desordenats i com de difícil és controlar-los i subjugar-los. I també hem après des de la més tendra edat que al costat del poderós sempre s’hi arremolinen tota mena de llagoters pocavergonyes, aprofitats, de murris, de gent disposada a fer la feina bruta a canvi d’alguna bicoca i de possibles per tenir un plat calent a taula cada dia i poder anar ben vestit. Totes les gran literatures europees entre els segles XV i XVII han creat obres de referència com Espanya, incloses totes les sues autonomies, de novel·la picaresca. I els qui hem tingut la sort de llegit al batxillerat el Decameró de Boccaccio, L’Espill de Jaume Roig, l’anònim La vida de Lazarillo de Tormes o La vida de Buscón de F. de Quevedo, hem assimilat que aprofitar-se de l’ocasió fa el lladre i que aquest creu que tothom és de la seua condició. En fi, que qui no roba, qui no fica la mà al calaix comunitari, qui no infla un pfressupost o no rep una comissió per la feina d’aconseguidor, és perquè no n’ha tingut l’oportunitat.

En això consisteix la moral imperant: es perdona abans un lladre que un mentider. Excepte quan el teu amic, la persona de la màxima confiança és un lladre mentider. Els lladregots de la cosa pública no són els únics corruptes. Necessiten un parteneriat, uns col·laboradors, uns associats, d’uns còmplices. Es lladres de la cosa pública no roben al banc d’Espanya, a la Casa de la Moneda, roben a través de les adjudicacions de l’obra pública a empreses de renom i a empreses pantalla. Els Cerdán, Ábalos, l’aizcolari Koldo Garcia, el nòvio González Amador, i tots els seus antecessors i els qui ara mateix encara no coneixem, de moment tots presumptes, un dia seran jutjats rectament. Però, ho seran els col·laboradors necessaris?. Els assenyalarà la premsa que sempre té l’exclusiva dels secrets de sumari?. L’UCO serà prou eficient per demostrar que els qui llancen la pedra amaguen la mà? No haurien d’estar sempre sota vigilància sobretot pels antecedents que acumulen?

FASTIGUEIG

Que vingui ja l’estiu parlamentari perquè la política, sobretot la batalla entre PP i PSOE, s’ha convertit en una pel·lícula de gènere negre, produïda en bona part per algunes empreses de comunicació i atiada per una colla de mercenaris repartits per totes les institucions de l’Estat. El PP amb l’ajut inestimable dels patriotes incombustibles de sempre està exacerbant els ànims dels seus espanyols i com que no té una majoria parlamentària no pot presentar una moció de censura guanyadora. S’enfurisma i davant la impotència de fer trontollar la majoria parlamentària, fa tots el possible perquè el PSOE mori ofegat en el fangar en què es troba i en el que l’han emmerdat els pirotècnics professionals de les clavegueres de l’Estat enquistades des del final de la guerra civil en totes les institucions, que s’han anat reproduint i clonant ininterrompudament fins al dia d’avui i que s’activen sinistrament així que governen les esquerres, però sobretot el PSOE sustentat per “independentistes”, “proetarres” i “comunistes”. Com que, de moment, insistim, el PP no pot fer res més que picar de peus, enrabiat, convoca mobilitzacions “revolucionàries”, mentre incendia les masses amb apocalipsis: Ayuso parla de preguerracivilista, Feijóo titlla el govern de Sánchez de mafiós. I els del PSOE com que no són manxols denuncien la guerra bruta i assenyalen qui són els principals escampadors de la femta i dels gasos tòxics i els propiciadors d’un ambient colpista.

Enllà de la batussa entre els professionals de la política, de la judicatura, de la policia i de la premsa, la majoria del poble, fastiguejat i decebut que els seus representants es guanyin el sou tirant-se els plats pel cap, alimentant la sospita sistèmica entre ells i provocant un totum revolutum en què hom no sap qui és qui és corrupte, prevaricador, falsari o mentider, la majoria del poble, dic, que intenta viure cada dia en pau i dignament, només aspira, ara ja, a fer vacances com més aviat millor i que l’acompanyi una música desestressant i al capaltard la marinada que amorteixi la calorada. A veure si serà veritat allò que diuen que deia el gran poeta, assagista i diplomàtic mexicà Octavio Paz que “cap poble creu en el seu govern. Com a molt s’hi resigna”, perquè, segons l’agnòstic, tothom és corruptible, només depèn de la intensitat, de la quantitat o del moment oportú.

UNIVERSITAT DE HARVARD

La croada de Trump contra la universitat de Harvard forma part del comportament típic d’una personalitat paranoide que veu fantasmes pertot arreu i desconfia de tothom i principalment de tot allò que pot lacerar el seu narcisisme. Les universitats en general i sobretot Harvard en particular resulta que són bastions d’anarquistes, de revolucionaris, de comunistes i indefectiblement de futurs demòcrates. Harvard és la universitat privada més antiga dels EUA, fundada al segle XVII pel clergue purità i mecenes John Harvard. És la universitat que durant vint-i-dos anys consecutius lidera el rànquing de les deu millors universitats del món. La universitat de les aules de la qual han sortit 161 premis Nobel. I resulta que, segons el Departament de Seguretat Nacional, és un cau de perillosos antisemites i on, en les seues aules, s’han format membres d’un grup paramilitar del Partit Comunista Xinès, còmplice del genocidi dels uigurs. Doncs, en aquesta joia de la corona dels EUA, de la qual gairebé tot el món en reconeix el seu prestigi i excel·lència l’administració del president Trump hi veu la llavor dels mals més devastadors del Planeta. És com si un bon dia, el CNI acusés els monjos del monestir de Montserrat d’invocar el Sant Grial, que tenen ocult en una de les coves de la serra, de desnaturalitzar de catalanitat els descreguts, impius i ateus que viuen entre nosaltres.

De moment, una jutgessa federal de Boston ha aturat el decret presidencial que obligava la universitat a no matricular estudiants estrangers i forçava els qui hi estaven matriculats, el 27% dels seus alumnes, a perdre el seu estatus legal. Ja abans Seguretat Nacional havia exigit a Harvard que proporcionés informació sobre la criminalitat i la mala conducta d’aquests estudiants, cosa que el centre educatiu es va negar a complir. Ja veurem com acaba aquesta pel·lícula de terror. El món civilitzat confia que seran els tribunals els qui frenaran els desvariejos i les absurditats que s‘han instal·lat en el despatx oval del país més poderós i perillós del món. Altrament, és bo recordar que Harvard és la universitat més rica del món. Gràcies als seus mecenes i als seus donants i al que generen les seues activitats i transferències de coneixement i al conjunt del seu patrimoni, li permet resistir les retallades o intents d’ofec econòmic de Trump.

COMISSIONS D’INVESTIGACIÓ

A part de dirimir responsabilitats polítiques, de generar opinió pública sobre el comport d’alguns polítics o governs, i, segons la gravetat del que s’hi exposi, per disposar de proves per poder denunciar els interpel·lats davant la justícia, molts ens preguntem per a què més serveixen les comissions d’investigació del Congrés o del Parlament, Les responsabilitats polítiques del fets investigats normalment no tenen cap repercussió a les urnes. L’opinió pública no canvia per més evidencies delictives que en resultin dels interrogatoris als compareixents presumptes actors i factors dels fets investigats. I que recordem mai no hem tingut notícia que cap d’aquests subjectes hagin estat denunciats a la fiscalia per les declaracions fetes en seu de comissió per més falses que hagin estat. Ho hem vist i sentit en la qüestió de l’anomenada operació Catalunya. Bé, doncs, alguns en diuen de tot plegat fer el paperot: el uns es fan veure i aprofiten per desemmascarar i els altres es fan l’orni tant que poden. Per més cerimonial i parafernàlia amb què s’acompanyin, les nostres comissions no tenen res a veure amb les del Congrés i el Senat nord-americans. Si el resultat de la investigació parlamentària de les comissions hispanes anessin directament als despatxos de fiscalia, tal volta aleshores, aquestes serien percebudes per la ciutadania com a útils i fins i tot necessàries.

Com que en la política professional ni la vergonya ni el sentit del ridícul no formen part del repertori dels sentiments que hom ha de manifestar públicament ni de cap codi eticomoral prescriptiu, només amb les investigacions de la policia d’un Estat social i democràtic de Dret, que, recordem, propugna com a valors superiors del seu ordenament jurídic la llibertat, la justícia, la igualtat i el pluralisme polític, (art. 1 de la Constitució) i les d’una premsa independent, compromesa amb l’objectivitat i l’honestedat, les comissions resultarien supèrflues, foren mera redundància. Mera tautologia com, per exemple, la que podríem formular així: el que ha estat espionatge de les clavegueres de l’Estat a desenes de polítics proindependentistes i de governs a través del sistema de vigilància israelià Pegasus ha estat espionatge d’Estat amb Pegasus a desenes de polítics proindependentistes i de governs i a més ha estat possible que s’hagi produït.

LES ESQUERRES DE L’ESQUERRA

No passa dia que l’esquerra no reivindiqui una esquerra de l’esquerra. Que l’esquerra no s’esbuqui i es trossegi en nous partits a l’esquerra de l’esquerra tradicional. Que no s’atomitzi en noves formacions més ecologistes, més feministes, més anticapitalistes, més col·lectivistes, més pacifistes, més idealistes i amb més ínfules de superioritat moral. En el fons, però, no hi ha dia que entre les noves generacions d’esquerra no naixin nous personalismes que no vulguin liderar noves i més pures interpretacions del socialisme democràtic. Hom dirà que això és el reflex del dinamisme de la política. De la política entesa com el conjunt d’instruments i d’accions per a la resolució de problemes socials i la garantia dels drets de ciutadania. La política com un agent viu i dinàmic, generador de solucions als vells i nous problemes socials i que els partits clàssics inveterats no han sabut o no han volgut afrontar. Però la realitat és que aquesta atomització, tan perseverant i curta de mires de les marees i coloraines esquerranes acaben essent, sense coalicions, sense enteses i sumes, d’una ineficàcia absoluta, d’un joc de trons entre lil·liputencs. I el més desafortunat és que aquests nous particularismes revisionistes del socialisme clàssic solen ser més bel·licosos entre ells que no pas amb els partits d’esquerres hegemònics. Un exemple el tenim a Espanya en el munt de partits d’arrel marxista que ens demanen el vot. De la matriu del PCE n’han nascut o derivat Esquerra Unida, el Partit Comunista dels Pobles d’Espanya, Red Roja, Anticapitalistes, Podem, Sumar. I el més extravagant és que molts d’aquests derivats es proclamen unificadors de l’esquerra.

No és que les seues intencions i els seus objectius no siguin nobles i elevats, sinó que les singularitats tribals al capdavall afavoreixen més la dreta que l’esquerra. La batalla pel detall, per la coma, pels dos punts, pels models, pels preàmbuls de les lleis no solament no soluciona els problemes i les urgències socials sinó que crea en la ciutadana més necessitada una sensació de desemparament. A les esquerres tants caps tants barrets és igual a un suïcidi polític. És el que de manera recurrent ha solgut passar en el si del catalanisme i més lacerantment de l’independentisme. Ja és ben cert que només l'home ensopega dues vegades amb la mateixa pedra.