TOT ÉS POSSIBLE?

Com que passa el temps inexorablement i a cada bugada perdem un llençol i no tenim tota la vida per esperar que s’acompleixin els nostres desigs i quimeres i que es facin efectives les promeses electorals, deixin-me que pregunti com estan les coses que, diuen, ens han d’impulsar cap a la utopia o, si ho prefereixen, cap al futur. Doncs, què: com està l’ampliació de l’aeroport del Prat? I la cogovernança Aena i Generalitat?. En què ha quedat el finançament singular (segons els diccionaris normatius: una cosa que és única) de Catalunya?. Està desbloquejat el Hard Rock de Vila-seca i Salou?. Ja avança la materialització del macropolígon de Torreblanca i Quatre Pilans i la seua estació ferroviària intermodal?. L’autovia fins a Balaguer, per a quan?. I la compleció de la que uneix Lleida i Tarragona?. Ah, i el projecte comercial de l’entorn de l’estació Lleida-Pirineus (sic)?. Segur que hi haurà calés en aquesta legislatura per al Pla de Millora Urbana de la Mariola? I per a la biblioteca de Joc de la Bola?. Com el tenim el tema dels secretaris-interventors dels nostres ajuntaments que tenen empantanegats centenars de gestions dels seus pressupostos?. Com va la col·laboració intercomarcal en temes tan vitals com les connexions viàries, la generació de comunitats de consum, dels mercats, de fires, la formació professional i universitària, la creació cultural o la implantació industrial i logística entre les capitals del Pla de Lleida i entre el Pla i Muntanya?. Al solar de les termes romanes de Remolins, estaria bé, no?, que s’hi pogués construís la seu del futur museu d’Història de la ciutat?.

És ben cert, no es pot matar tot el que és gras. No podem ser més exigents del compte si no tenim totes les dades i no coneixem els inconvenients i les insuficiències sobretot econòmiques per convertir en realitat els somnis, les promeses i els desideràtums. D’acord, però els fabricants d’il·lusions, els programadors electorals, els propagandistes, haurien de ser més rigorosos, perquè d’il·lusions no es pot viure tota la vida. I menys quan d’un dia per altre els caps de cartell desapareixen del programa de festes. Sí, aniria molt bé, per evitar frustracions, que cada idea creativa anés acompanyada d’un pressupost d’execució. ¿Per cert, el procés cap a la independència, encara que només sigui energètica, en quin estadi està?.

RESIGNACIÓ

Catalunya és un país, una quasinació, de resignats. De dimissionaris. L’exemple perfecte el tenim en el desastre de Rodalies. No en els problemes que han tingut lloc el darrers dies, accelerats per una meteorologia desaforada, sinó en la sèrie de despropòsits que s’encadenen cada dia. Els responsables, ara, per trobar una explicació de consens entre els qui en tallen el bacallà des del final de la guerra civil, amb el cinisme del qui no té cap vergonya d’encolomar els errors a les víctimes, diuen que la causa dels problemes és la manca d’inversió durant molts anys. Com si durant anys i panys no haguessin governat els qui ara es queixen de la precarietat inversora i els culpables fossin uns alienígenes. Milers i milers de persones que s’han de desplaçar per anar a treballar, per fer funcionar Catalunya i vulguin o no s’han de buscar la vida perquè un servei essencial no va de cap manera! Els governants ja sabem el que diran. Però, i els sindicats, els majoritaris i els gremials. I les PIMES i les grans empreses? Tothom es lamenta, posa cares llargues i a esperar que un dia soni la flauta. Només, com sempre, es mouen les plataformes d’usuaris, els afectats, els qui no poden dimitir, perquè els hi va la vida, encara que la ràbia, la impotència, l’ansietat i la desesperació els la vagin rosegant.

Però el problema no és només Rodalies, sinó la mobilitat en les grans vies de comunicació. L’AP7 no dona per a més en segons quins trams. Si s’ha de tallar per motius de seguretat, perquè hi ha hagut algun accident, el món esdevé un caos sideral, un Cafarnaüm. I es produeixen un munt de pèrdues econòmiques, perquè és la via principal que canalitza el trànsit de mercaderies d'Europa cap a la península Ibèrica i d'Espanya. I plou i plou i resulta que sempre són els mateixos pobles, barris, passeigs marítims i rius i rieres i barrancs que s’inunden. I pregunten al veïnat i als alcaldes, com és que es troben en aquella situació i sempre sents: que en fa d’anys que reclamem que s’arregli!. Balzac la deia molt grossa: la resignació és un suïcidi quotidià. Resignar-se vol dir que no pots fer-hi res, que has d’aprendre a viure amb els teus mals i els dels altres. Doncs, certament, Catalunya no és millor dels mons possibles. I mai no es poden solucionar els problemes recurrents, perquè mai no hi ha prou diners per a tanta necessitat...

ELS GIRONA EN DOCUMENTAL

Fa un parell de setmanes vaig assistir, molt ben acompanyat, amb centenars (sí, centenars!) de persones vingudes principalment del Segrià, Urgell, Pla d’Urgell, Noguera i fins i tot de terres segarrenques, pallareses i garriguenques, al visionat i presentació del documental Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX, que tingué lloc al Castell del Remei, justament una finca que fou propietat de la família Girona i actualment del Celler Tomàs Cusiné. Cal dir, d’entrada, que el documental, dirigit, guionat i realitzat per Sergi Martí i Maltas i produït per Brutal Media amb la participació de La Xarxa de Comunicació Local i RTVE (sembla que TV3, la nostra, se n’ha abstingut), és una obra que sintetitza amb rigor històric i amb una clara intencionalitat pedagògica la trajectòria de la transformació econòmica, social i cultural que la família Girona, amb arrels a Tàrrega, liderà al llarg del segle XIX i inicis del XX. Però sobretot cal tenir present que el documental ha esta possible gràcies al treball previ d’investigació de la doctora en història, la bell-lloquina Lluïsa Pla i Toldrà (l’alumna que tot professor voldria tenir a la seua aula), editat per Pagès amb el mateix títol de la filmació. Si hom ha llegit la tesi de la Dra. Pla, s’adonarà que el documental no deixa de ser un esquer per endinsar-se en la història completa d’aquests pròcers.

Sort en tenim que gràcies a aquests treballs de recerca i divulgació, podem rebatre els qui encara menyspreen i ridiculitzen l’existència de la burgesia catalana. La revolució industrial a Espanya la fan gent com els Girona i des de Catalunya. La seua capitalització no és fruit de l’especulació, de la corrupció o del negoci d’esclaus. Aquesta gent inverteix per innovar, transformar, modernitzar i internacionalitzar. ¿Quants capitalistes, sense l’assistència de l’Estat, s’han jugat els calés per construir un canal, línies de ferrocarril, la seu de la UB i alhora crear institucions financeres? Les quatre generacions dels Girona que varen capitanejar la modernització del país tenien, avant la lettre, això de què tant es parla en els màsters empresarials: missió, visió i valors. Sincerament, qui visualitzi (a YouTube no hi manca) el documental i llegeix el llibre de la Lluïsa Pla, se sentirà una mica més orgullós de ser beneficiari d’aquest immens patrimoni.

TAMBÉ IRRACIONALS

Les decisions vitals no totes passen pel crivell del raciocini. No totes se sostenen amb la lògica de la raó i són sedassades per la consciència. Si hom mesurés les conseqüències de tot ordre que provoca la guerra, guerrejar seria un imperatiu racional?. Ho és fer la guerra per amor a la pàtria, per defensar unes creences religioses?. Ho són les venjances per gelosia, per urc, per honor, per arravatament, per pulsions eròtiques?. Què porta l’urbanita a viure primitivament en una cabana en el bosc més recòndit de la selva amazònica?. Què a algú, educat en el millor de la civilització occidental, aventurar-se a ser soldat de fortuna a favor d’Ucraïna o ser metge sense fronteres a Gaza?. No tot és meditat, ponderat i calculat. No tot obeeix a l’imperatiu de la raó. L’enamorament admiratiu és racional?. Quants cops són les circumstàncies les que ens duen a actuar al marge de la racionalitat kantiana? En situacions de ruïna econòmica, moral, davant un dolor insuportable, una pèrdua irreemplaçable o la solitud no volguda?. Què té de racional l’impuls de sobreviure a l’infortuni?. La vida no la regeix només el seny, ho saben bé els especialistes de l’ànima humana o els qui ens psicoanalitzen. Què fa que algú es deixi anorrear per un instint incontrolat? Ho fa la timidesa, l’atreviment, la temeritat, la inconsciència, un trastorn mental transitori?. Per alliberar-nos d’una esclavitud normativa familiar en edats primerenques?. O per què hom no és capaç de dominar la ira, l’enveja, la gelosia, la ràbia, la golafreria, la luxúria i la resta dels anomenats pecats capitals? Serà que els ideals, els innominables desigs, només esdevenen reals en els somnis?

La cultura, senyor Freud, ha domenyat i controla els nostres instints animals? El pessimisme de la intel·ligència és compensat per l’optimisme de la voluntat, senyor Gramsci?. Són els instints, Srs. Schopenhauer i Nietzsche, el veritable motor de la vida i de la història? Quina mena de racionalitat és la raó economicista aplicada a la sanitat, la cultura, l’educació, als serveis socials?. La mera intuïció, la fe o les devocions, la il·luminació mística, els traumes infantils o el pur pragmatisme poden ser els únics responsables de les nostres conductes o els àrbitres de les nostres accions? La desraó es pot justificar per la militància a un nihilisme existencialista?.

EL NEOFEUDALISME

De l’oh, Europa! hem passat a l’ai, Europea! Molta filosofia, molt art, molta herència cultural clàssica grecollatina, molta democràcia parlamentària, molts valors humanístics, molta dinastia reial, moltes revolucions populars, moltes guerres amb mortaldats industrials, i cada cop més a prop d’un retorn a l’Edat Mitjana. Des de la segona mundial fins abans d’ahir teníem una dependència de vassallatge, però ara mateix ja som com els serfs de la gleva del senyor feudal estatunidenc. Com que l’oncle Sam creu que ens ha subvenit en tot el que és essencial perquè funcioni la nostra economia (pagant eh!, només l’any passat importacions per un valors de prop de 400.000 milions d’euros), ha captar els millors investigadors i experts i ens ha tret les castanyes del foc en els conflictes bèl·lics als Balcans, ara, el Rei ha dit que ja està fart de la nostra altivesa moral, i que ens farà pagar amb interessos la seua generositat. Si arravatés Groenlàndia a Dinamarca, sense que abans no s’haguessin pronunciat democràticament els seus habitants, com reaccionaria Europa? Què faria l’OTAN sense la potència militar dels EUA?. I la UE què hi diria més enllà del previsible comunicat de repulsa? Què faria Trump si els xinesos envaïssin Taiwan?.

La realitat és que bona part dels representants electes del parlament de la UE estan molt preocupats tant per la fanfarroneria de l’autòcrata com per la incapacitat de saber com respondre en cas de fer-se realitat els seus capricis. La dreta europea, en canvi, deu aplaudir amb les orelles. La ciutadania amb dos dits de front també està amoïnada. Els caps d’Estat, els membres del Consell, alguns molt inquiets i d’altres que presumiblement se n’alegrarien. I la Comissió, l’òrgan de govern, se les veu i se les desitja per trobar fórmules de consens per respondre a les amenaces imperialistes, mentre fa equilibris sobre una corda fluixa, agafada d’un extrem per la mateixa administració de l’annexionisme ianqui. ¿Realment Europa és tan dependent dels EUA que és incapaç de parar els peus al President, que llueix en el seu currículum haver estat declarat culpable, el 2023, per abús sexual, difamació i frau empresarial. I un any després, de falsificar documents comercials?. És tan cega la societat nord-americana per no adonar-se de l’infern en què pot estimbar-se i arrossegar-nos a tots plegats?

ELS AMOS DELS MÓN

Els amos de les noves tecnologies són els més rics del món. Gairebé tots nord-americans. I naturalment són amics de conveniència amb els qui tenen la potestat de pitjar el botó nuclear. Ergo, tots són amics de Trump, perquè aquest té la capacitat militar per obtenir les matèries primeres i energètiques que calen per fer funcionar la tecnologia dels més rics del món. Amb l’excusa de la seguretat nacional dels EUA, tots els països amb recursos estratègics, excepte aquells que disposen de la bomba atòmica, poden ser fustigats, extorquits, envaïts, ocupats o tutelats. El problema d’aquests hiperacabalats és la seua ambició de ser els amos del món. Els seus patrimonis controlen la majoria dels mitjans i els recursos estratègics amb què s’organitza el nostre sistema de vida. Sobretot les plataformes d’informació, comunicació i distribució de bens i serveis, els recursos energètics, armamentístics, i sobretot el que ara s’anomena el relat. És a dir, la manera com s’explica el que passa i la manera com cal construir una aparença de realitat. Evidentment, la que està al servei dels interessos dels plutòcrates. Des de sempre qui ha disposat i controlat els mitjans tècnics i els recursos bàsics vitals ha governat el món. La diferència respecte d’altres èpoques és que ara el poder econòmic, el poder polític, el poder militar es concentra en unes poques persones al món. I bona part dels habitants del planeta som clients d’aquestes deu persones.

En realitat, som captius dels seus serveis i productes, i uns perfectes cecs i muts davant els seus capricis, les seues prepotències i roïneses. Els seus desafiaments al dret i als tractats internacionals, a la sobirania dels estats, a les cultures nacionals, als consensos ètics i el menyspreu als danys col·laterals en vides humanes. Som en l’era d’una nova esclavitud global en què els oligarques, per evitar que el sentiment d’impotència i la mala consciència no ens acabin desballestant el fràgil equilibri mental i emocional, han creat uns patis enormes amb tota mena de jocs -a cops terrorífics-, les xarxes socials, on podem alliberar tota mena de dèries, narcisismes, alegries i misèries i trobar el placebo més reconfortant per a les nostres manilles, cadenes o dogals, més o menys invisibles o dissimulats. Deia Juan Ramón Jíménez: "Si et donen un paper pautat, escriu per darrere."

ACCOUNTABILITY

Diguem-ho en anglès perquè els britànics són una mica més seriosos que nosaltres. Ho solem traduir com retiment de comptes, tot i que el concepte va bastant més enllà. És a dir, es tracta de responsabilitzar-se dels nuls, pocs o molts resultats obtinguts de les promeses i els compromisos electorals, de les decisions estratègiques, dels fets i els seus impactes, així com de les incompareixences o les absències en els moments claus de la gestió de les imprevisions. Ah, insistim, de fer-se’n responsable i prendre les mesures per aconseguir els objectius que no s’han acomplert. No és només un memoràndum o un llistat d’excuses i de bones intensions. En aquest sentit, si fem balanç, si passem comptes, si fem l’accuntability del que fou la pedra angular, el fiançament singular per a Catalunya, del pacte de legislatura amb el PSOE a Madrid i en conseqüència amb el PSC, hem de concloure que el més calent és a l’aigüera. Tan esbravat i esfumat, el compromís, que ningú no es creu que sigui possible que se’n vegin algunes realitats més enllà de l’esbós del disseny d’un cartell i unes oficines virtuals. Ja vàrem escriure allà mesos que ERC picava molt alt quan pactava amb Sánchez i Illa. Massa alt, massa ambició per la poca munició que tenia i té a la cartutxera. Ja saben la dita: demanar l’impossible és com buscar una agulla en un paller, voler comptar estrelles, demanar la lluna i nedar i guardar la roba. Sí, ja sabem com va això: demana al màxim perquè almenys et donaran peixet.

Durarà la legislatura espanyola?, ja ho veurem més aviat que tard, però el que tenim clar ara és que no hi haurà pressupostos generals de l’Estat ni peix al cove per a Catalunya. I esclar, haurem de jutjar, com és prescriptiu (encara que normalment ens deixem portar pels sentiments i per la temença que no vingui el llop de la dreta i l’extrema que les enquestes vaticinen), pels fets i no per les paraules. En aquestes alçades de la suposada majoria d’edat de la institució de la Generalitat restituïda i la seua governança són més els anys de frustracions continuades dels ideals que volíem bastir com deia el nostre Màrius Torres i els nostres avantpassats, que no pas la consecució de les promeses que se’ns han fet de bastir estructures d’estat. D’il·lusions també es viu? Com deia Woody Allen: si no trigues massa, t’espero tota la vida. Bon Any Nou!

TORRONS TOT L’ANY

Encara que la consigna és que cada dia de l’any és bo per a donar-se una alegria firant-se alguna bagatel·la o regalant-la, la fal·lera consumista de Nadal cada vegada comença més abans de desembre. A l’estiu, per exemple, ja es ven loteria de Nadal i alguna gent previsora, aprofitant les vacances en llocs singulars ja fa amassament de regals per a les festes. L’alegria de Nadal en bona part s’ha reduït a comprar l’alegria. L’alegria de comprar i de vendre més que en cap altre dia de l’any. Perquè Nadal vol dir alegria, encara que la meitat de l‘alegria per a molta gent que la passa com pot, com diu un proverbi persa, sigui de paraula, de lluminàries o acordant, segons la tradició de pau i treva, l’aturada d’intercanvi de trets de llançament de drons o de míssils la nit mateixa de Nadal. I, per a alguns, encara, (o potser per a més dels qui ens pensem, segons la nova onada de conversos a la fe d’un déu misericordiós) alegria per la confiança en la redempció cristiana de les nostres estupideses. Després de comprar la caricatura de la mort per Tots Sants o modernament pel dia de Halloween, i de continuar l’escalfament despenedor amb el Black Friday de finals de novembre, arriba l’apoteosi de la gran consumició i consumació de les festes de Nadal, Cap d’Any i Reixos.

Tot i la paganització del nostre Nadal, en realitat seguint el rastre secular de la celebració del solstici d’hivern en era protohistòrica, i la universalització de Santa Claus, no deixa de ser curiós (anava a dir miraculós) que, , encara restin senyals de la seua cristianització cap allà al segle IV, i de la popularització dels pastorets, les nadales i el pessebre, a partir del s. XIX. Com que els catalans som tan oberts al món, però alhora tan nostres, comprem i repartim amb el Pare Noel i tornem a comprar i a regalar per Cap d’Any i Reis. I això comptant que no som ni massa reialistes ni massa beats de sant Nicolau. En fi, que aquesta amalgama de paganisme i cristianisme, durant el cicle de Nadal, ens converteix, a la gran majoria, en els pastors més fidels del consumisme capitalista que, amb el lirisme magistral del màrqueting més ensucrat, ens predisposa a infantilitzar-ho tot amb els millors desigs de pau, reconciliació, misericòrdia i retrobament. Només em sap greu que enguany per les restriccions de la UE no hi haurà marisc per a tothom.

RAONAMENTS

El principal problema de la dreta ideològica i, consegüentment sociològica i política, és que no pot concebre cap altra raó que no sigui la seua. El mateix problema el té l’esquerra. Com tothom sap, quan els dos pols sempre tenen la raó, és impossible entendre’s. La diferència està en el fet que la dreta és més autoritària i per defensar el seu criteri sempre té a punt el recurs de la força. Sempre compta amb solucions dràstiques i exemplaritzants, aquelles que deixen, per a l’esquerra, màrtirs. En canvi, l’esquerra sempre sol ser més condescendent, més indulgent, més blana, més il·lusòria, més perdonadora, una mica més dialogant. El problema és que la seua raó sol ser gairebé sempre ètica. La raó de la dreta, en canvi, sempre és moral. És a dir, prové dels costums ancestrals i consagrats. Els posseïdors de la terra i del cel són els que han establert el que a la pràctica està bé i el que està malament. La teoria ètica correspon a les esquerres. Però a la pràctica, la raó, sigui moral o ètica, la té sempre qui té el poder i la força. El poderós és l’únic que té la raó d’Estat, la raó religiosa, la raó constitucional, l’Autoritat, la Raó de facto. En una democràcia existeix la possibilitat que la raó es reparteixi entre uns i altres. En dictadura (en totes, fins i tot òbviament en la del proletariat), el tirà, l’autòcrata, l’absolutista, el dèspota sempre té tota la raó. És inimaginable qualsevol transacció o intercanvi. Ja deia Montaigne que la raó és com una olla de dues nanses, se la pot agafar per la dreta o l’esquerra.

Tothom té la seues raons per fer el que fa. Tants caps, tants barrets. Max Aub ho expressava així: Raó no és el singular de Raons. Tot i així, sempre se sol complir la dita que amb raó o sense, el pobre, sempre a la presó. Ja referíem un altre dia la dada del 20% dels joves que opinaven que una dictadura milloraria les seues expectatives vitals. La ignorància és atrevida, certament, perquè s’afirma sense càlcul, sense contrast, sense experiència empírica, sense proves. A mi el que em preocupa de debò és si els governants de la polis interpreten prou bé les dificultats de la gent per dur una vida digna, sobretot els joves que es volen emancipar. Si les raons dels governants per fer o deixar de fer són prou sòlides o fonamentades com perquè no creguem que són mer jocs de paraules buits de contingut.

PÍRRIC PROGRÉS

Abans també, però per cenyir-nos a la contemporaneïtat a partir del segle de les Llums, s’ha escrit, publicat, divulgat tot el que s’ha de saber sobre la maldat, la justícia, els vicis capitals o els drets humans, però l’impacte correctiu del nostre comportament estúpid, deshonest, fal·laç, cínic, assassí, torturador, sanguinari, despietat, ha tingut poc recorregut. Només cal llegir, escoltar i veure el que ocorre cada dia en tots els àmbits de la vida col·lectiva i constatar el poc efecte que ha generat en la millora de l’evolució de la nostra espècie. I això malgrat l’escolarització obligatòria, l’erradicació de l’analfabetisme, l’avenç en la democratització dels estudis universitaris, la millora de les condicions de vida de grans majories, l’accés a la informació i l’aplicació de la pena capital. Potser en són una excepció el Manifest comunista de 1848 de Marx i Engels, el Manifest futurista de Marinetti de 1909, La decadència d’Occident d’Spengler (1918-23), el Llibre Roig de Mao del 1964, les distòpies Un món feliç d'Aldous Huxley (1932), 1984 de George Orwell (1949), els manifestos per l’abolició de l’esclavatge, les proclames feministes de cada vuit de març o a favor de la transició ecològica. I sí, malgrat la poesia combativa, protestatària, l’art denúncia, la música de Bach i de Mozart, el teatre de guerrilla brechtià o els sainets que ironitzen sobre les misèries del que és consuetudinari, el seu impacte en el millorament del nostre gènere ha està irrellevant.

Conviure amb l’estupidesa que colonitza cada cop amb més agressivitat el nostre món, el més teòricament educat i civilitzat i al mateix temps paradoxalment el més bàrbar i cruel, és la penyora que hem de pagar per viure entre iguals i no defallir en l’intent d’aconseguir la felicitat, almenys la de qui s’acontenta amb allò de qui dia passa, any empeny, perquè com digué el polifacètic Ernest Renan (i que Einstein temps després va afinar): l'estupidesa humana és l'única cosa que ens dona una idea de l'infinit. Sí, no pots deixar d’esborronar-te quan t’assabentes, segons una enquesta del CIS, que gairebé el 20% dels joves asseguren que la dictadura, que no van viure, va ser millor que la democràcia actual. Gràcies, Camus per recordar-nos que “la tirania totalitària no s'edifica sobre les virtuts dels totalitaris, sinó sobre les faltes dels demòcrates”!

RECONCILIACIONS

A la decadència física sol acompanyar-la l’anímica i, normalment, l’ablaniment del caràcter. Davant l’horitzó de la mort definitiva, hom es predisposa, en la majoria de casos, a demanar perdó, a reconciliar-se amb alguns enemics i fins i tot gosa, per més urc que hagi encarnat i estintolat la seua vida, a demanar ajuda i fins i tot un mica d’amor. Tothom ha conegut gent que de joves o en la maduresa vital eren uns autèntics carcamals. Uns intractables, uns sàdics prepotents, uns desafiadors a tot i a tothom. I així que la senectut els ha anat encarcarant l’ossamenta i els dolors s’han ensenyorit fins i tot de la seua poca ànima i han començat a aparèixer llacunes mentals, es produeix el miracle de la reencarnació en una espècie d’òvid, sobretot l’ovella, propens a la mansuetud. L’animalot que s’era en la plenitud vital, a la vellesa, és capaç de tenir remordiments? I si en té, és perquè tem l’infern o una cosa similar a la condemna eterna? O més aviat té por, ara que és un desvalgut, que no li faci la pell aquell a qui ha amargat l’existència? O, encara, perquè el seu fons d’orgull no li permet passar a la posteritat com un malparit? Hi ha ancians, però, a qui se’ls agreja el caràcter. Que amb l’edat no suporten ningú ni ningú els suporta a ells. Continuen essent tan males persones com quan eren els maltractadors de l’institut, els cínics explotadors en l’adultesa o totpoderosos dictadors imperialistes. Que, malgrat les xacres i les impotències vàries, en culpen el proïsme a qui ha fastiguejat tota la vida.

Aquestes reflexions moralitzants me les han suggerit les memòries de l’Emèrit, titulades Réconciliation, de què no he llegit altra lletra que les recensions i fragments que han publicat els mèdia on al pròleg confessa: Tinc la sensació que em roben la meva història. Doncs sí, entre els grans assenyalats de la història, per a bé o per a mal, escriure unes memòries, quan se’ls en va la vida, sol ser el recurs expiatori més habitual. Fins i tot, per exemple, les de Napoleó, presoner a Santa Elena. En fi, que qui fa al pecat que faci la penitència. Personalment, m’abelleixen més aquells memorialistes o autobiògrafs que es riuen de si mateixos, perquè tothom sap que quan la llebre ja és fugida pocs consells per al caçador. I si els sembla, contrastin les de l’Emèrit amb les de Woody Allen, A propòsit de no res.

LA INFECCIÓ DEL MALESTAR

A Occident la dreta extrema, l’extrema dreta, el neofeixisme o com es digui la mateixa ideologia, s’està convertint en la mestressa dels destins de les nostres societats. En les forces més votades, en els partits que tenen ja la clau de la governabilitat de molts estats o regions, d’aquesta Europa, la unida (i la que té un peu i mig a Orient), que sempre ha caigut i recau en els mateixos errors des de la fi de l’imperi romà. En aquesta Europa on s’han produït, gairebé industrialment, més morts per la pàtria, per la religió, per la raça, per l’Imperi, o perquè la lluita de classes era inevitable, que enlloc més del món. No sé si Spengler, com assenyala a La decadència d’Occident, la va clavar en assenyalar, en la seua teoria biologista determinista, que les cultures i les civilitzacions tenen una vida limitada predictible. El que sí que comprovem és que la bretxa entre pobres i rics i la mediocrització i minoració de la classe mitjana, han realimentat les ràbies, els odis, els malestars, no exactament contra el Sistema totpoderós capitalista, ultraliberal (cosa que és massa abstracta per a la majoria de la gent) sinó contra l’estrany, el migrant, vist com el dilapidador de la nostra seguretat, dels nostre benestar, de les nostres garanties de llibertat. En fi, com l’usurpador del nostre estatut de ciutadania: tradicions, costums valors, normes, formes de convivència, d’organització, llengua, religiositat i conglomerat de prejudicis.

La majoria de la gent que justeja per acabar el mes, que no troba un lloguer assequible, que no ha aconseguit després d’anys un ajut a la dependència, que no té una feina estable o cobra un sou miserable, que no pot passejar tranquil·lament pel seu barri, que espera i espera per a una operació de maluc, que per enterrar dignament els seus morts ha de demanar un crèdit, que per anar a treballar ha de viure un calvari diari, a aquesta gent no els consolen les estadístiques del creixement econòmic, que l’índex més delinqüencial assenyali majoritàriament els “autòctons” o que els propietaris dels fons voltors de l’habitatge no siguin precisament immigrants il·legals. La gent que constata que no hi ha manera de sortir-se’n en culpa al govern de torn i als qui, vinguts de fora, han colonitzat els seus drets. I s’arriba a aquesta conclusió a través de les vísceres i no de la raó.

MÉS QUE MAI

Davant les dades horroroses del desconeixement, sobretot per part dels més joves, de la tragèdia que fou la contesa civil i les conseqüències terribles per als vençuts, tornem a reivindicar que cal més que mai que es materialitzi la creació del Centre d’Interpretació de la Guerra Civil i la Postguerra. A quest Centre, en realitat, atès que ja s’ha identificat bona part dels elements que l’haurien de configurar, només li falta la teulada i els pilars que la sostinguin. Sobretot, gràcies a la iniciativa de la Plataforma Lleida 1936 formada per persones representatives d’entitats ciutadanes i del treball dels tècnics de Memòria Democràtica de la Paeria, els quals, des de fa cinc o sis anys, han aconseguit identificar, i difondre molts dels indrets, espais, persones, documents i relació de fets que es deriven del drama social, cultural i moral de la guerra i la postguerra. Tot i així, entenem que el Centre s’hauria d’incardinar en l’estructura del futur Museu d’Història de la ciutat. Fora bo que, ultra determinar la seua ubicació (al més cèntrica possible) i de la concreció de qui paga què (personal, serveis, materials, manteniment), s’anessin substanciant idees sobre la seua formalització museogràfica. Aquest centre, n’estem convençuts, esdevindria una de les baules que ajudaria a crear el sistema de relacions ecològiques entre els diversos i dispersos elements, insistim, tant materials com immaterials, que ja expliquen bona part de la història de Lleida: des de les termes i les adoberies fins a l’arquitectura industrial, sense oblidar els fons documentals, la simbologia festiva pagana i religiosa o el garrotín.

Tant de bo els promotors, entitats i institucions, i entre aquestes òbviament els arxius i la UdL, no aturin la recerca i la investigació, la catalogació, l’inventari i la interpretació de tots els referents que han de permetre el fons dinàmic del Centre. Al capdavall, no fem altra cosa que atendre’ns al que la Llei 17/1990, de 2 de novembre, explicita respecte dels museus locals quan, a l’article 27, prescriu que han d’oferir una visió global de la història, de les característiques humanes i naturals i de la riquesa patrimonial de la població. I que la seua funció bàsica és recollir, conservar, documentar, estudiar i difondre els testimonis culturals més representatius de la comunitat en què són implantats.

INSEGURETAT CIUTADANA

En el baròmetre d’opinió política del govern de Catalunya de 16 del juliol d’enguany, la inseguretat ciutadana continua situant-se, respecte d’altres enquestes fetes durant l’any, en la quarta preocupació, darrere de l’accés a l’habitatge, la insatisfacció amb la política i la immigració. Per als votants de dretes, evidentment és la primera. Segons les dades del Ministeri del ram, respecte de 2024, els robatoris amb violència o intimidació enguany han disminuït un 3,6 %. Els efectuats amb força en domicilis, comerços i altres instal·lacions un 11,9%. Els furts, un 3,4%. Passa, però, que la sensació d’inseguretat s’ha estès com una taca d’oli pertot arreu, ja sigui, com era més factible, a les grans ciutats, ja sigui a les mitjanes ja sigui a pobles, viles, urbanitzacions i al món rural. La premsa diàriament se’n fa ressò i la ultradreta aprofita l’ocasió per atribuir-ho a la immigració. Com sigui que passa cada dia, la gent ens esparverem quan enxampen reincidents que han delinquit deu, vint i trenta vegades seguides, i veiem com les regles del joc de la convivència, les normes i les lleis, no permeten fer altra cosa que renyar-los en una comissaria i aviar-los de nou al carrer. I ens alarmem que la gent s’escopetegi, es pistoletegi o es cusi a ganivetades en ple carrer i a la llum del dia. Davant d’aquesta situació, magnificada per les xarxes socials i la premsa sensacionalista, hom reclama més policia, més càmeres de seguretat, més control d’armes, més enduriment de les lleis i els càstigs. En fi, més efectivitat repressiva

Però el focus rarament es posa en el perquè d’aquestes violències, d’aquesta inseguretat i atemoriment. El delinqüent naix o es fa? L’anòmic, l’inadaptat a les normes socials de convivència, s’hi converteix perquè no té ni ha tingut cap entorn familiar, social i cultural educador? O perquè la seua situació econòmica i les possibilitats d’accés als drets més bàsics s’ha convertit en un impossible? Les darreres dades de l’INE revelen que més del 70% del conjunt de delictes comesos a Espanya van ser comesos per persones de nacionalitat espanyola. Quines són les causes de les fractures socials? Permetin-me que els recomani l’informe de Jordi Sevilla de la Fundació LaCaixa de 2021 titulat Fractures socials. Una introducció. El resum en un títol: La desigualtat socials ho fa trontollar tot.

ASÈPSIA

Conjunt de procediments i tècniques per prevenir infeccions. Així la impressió que em fa la informació dels nostres mitjans audiovisuals. Se’ns relaten asèpticament fets, successos, esdeveniments, se n’identifiquen els protagonistes, els indrets on han tingut lloc, però s’entra escassament en l’anàlisi de les causes, dels antecedents, de les circumstàncies, i rarament dels contextos històrics, sociològics, culturals, ideològics i dels efectes col·laterals. Se’ns informa a base de titulars de lletra grossa, d’etiquetes, clixés, generalitats o estereotips. És com si et vinguessin a dir: escolta els tertulians (per cert, en general, bastant domesticats), estigues atent al que diuen els corresponsals, llegeix els articles d’opinió dels especialistes en una bona premsa en paper o navega per les diferents cadenes de televisió i compara i contrasta. L’asèpsia informativa del nostre ara reanomenat 3CatInfo, és d’una neutralitat, pulcritud, calidesa àdhuc bellor que més que informar, explicar i entendre, fa l’efecte placebo, com si ens receptessin petites píndoles de realitat perquè no ens angoixem o no ens capfiquem. De manera que si els titulars s’han d’acompanyar d’imatges d’una certa truculència les puguem pair sense haver de prendre aigua del Carme. La imparcialitat dels mèdia públics no hauria de suposar l’absència d’interpretació, de mirada crítica, polièdrica des de la catalanitat. Sí, cal ser mesurat a l’hora d’informar per a un públic divers, heterogeni, multicultural. Això no obsta perquè, quan es desenvolupen mínimament les news headlines, no s’hi explicitin els diferents angles, arestes o perspectives.

Compensen els corresponsals o els experts que de tant en tant treuen el nas per les ones o per la pantalla. I coincidim més de deu i més de cinquanta que, si hi ha al nostre 3CatInfo un espai informatiu exemplar, és el dedicat als esports. Gairebé mai no se’n deixen un. Hi expliquen el que passa al camp, als vestidors, a la botiga i a la rebotiga. Sempre fa l’efecte que encara es queden curts. És clar que hi ha biaix: es parla sempre a favor dels nostres esportistes, òbviament. Però és normal que en un informatiu de la ràdio nacional de Catalunya que dura una hora, la meitat es dediqui als esports? Tenim, això sí, molts bons comunicadors, amb unes veus molt ben timbrades, vellutades i ritmades. Intel·ligibles.

LA CATALUNYA IDEALITZADA

Els sentiments de pertinença a una gran nació, a un gran poble es tradueixen en l’orgull de sentir-se’n partícip i que n’ets protagonista. D’un petit país que excel·leix en esports de tota mena, en investigació biomèdica, en tecnologies vàries, en referents arquitectònics, en diversitat de paisatges, en expressions culturals exposades, escenificades, traduïdes i premiades arreu del món, i una mica de tot el bo i millor, però que ens cau als peus a l’hora de fer front a la realitat de les inclemències meteorològiques, de la transformació digital, de la interconnectivitat, de la implantació d’energies alternatives, de l’atenció als més desafavorits, de la capacitat d’integració i de l’expansió de l’ús social de la llengua pròpia mil·lenària d’excelsos escriptors. Que a l’hora de la veritat fa una figa com la que fan els països en procés de desenvolupament. I no és només Rodalies i el seu calvari etern o la impossibilitat de trobar un lloguer assequible. Resulta que quan hi ha sequera, la meitat dels municipis de Catalunya tenen la xarxa hidrològica feta un desastre. Quan plou a bots i barrals o es cremen boscos i sembrats resulta que la meitat de Catalunya no té plans de prevenció i protecció. Que molts poblets i llogarets pateixen cada dos per tres talls de subministrament elèctric o es queden fora de cobertura telefònica. Que no es dona l’abast de subvenir a tantes necessitats familiars que ranegen la pobresa.

Doncs no. No som ni els millors ni dels millors. I tampoc no som ja, com els ancestres, pobrets i alegrets. Per no ser, tot està conjurat perquè Catalunya deixi de ser una nació. Aquella de la identitat. De la pertinença i tal. No serà un servidor qui aprofundeixi en aquest tema tan estudiat darrerament pels experts i per diletants. Només diem que, així com es dolen els desenamorats d’haver caigut un dia en els braços de l’amor romàntic, la Catalunya real ja no té res a veure amb la de l’ideal noucentista ni el modernista ni l’il·lustrat ni en el del 2017. La nostra postmodernitat ens està desdibuixant en el maremàgnum de la contingència, la frevolesa, la vaga globalització i en l’aleatorietat del Mercat i de l’autisme de la política. El peremptori ens priva de persistir en l’Ideal. Els resistents han estat fins a l’inici del nostre segle uns déus, unes deesses. Ara tan sols ratllen l’heroïcitat.

PALESTINA

Per què el món islàmic, més enllà d’alguns fòrums negociadors, no ha fet res per evitar el genocidi palestí? Per què l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) no ha tingut cap paper en el aquesta barbàrie? Per què Hamas davant la massacre dels seus, no s’ha rendit? Per què la UE és tan covarda davant la ferotgia del govern jueu? Per què les grans economies no han tallat radicalment tot negoci amb Israel? Doncs, perquè l’islam té dues grans branques irreconciliables: el sunnisme, majoritari en països com Aràbia Saudita, Egipte, Turquia, els Emirats Àrabs, Jordània, Oman, Qatar, Kuwait, Iemen, que representa el 90%. I el 10% restant el xiisme, preeminent a Iran, Pakistan, Afganistan o Líban, països amb qui Hamàs té més bona sintonia que no pas amb els primers. Perquè el sionisme, (el nacionalisme imperialista jueu) i el nacionalisme imperialista arabomusulmà són dos pols que es repel·leixen. Perquè Israel ve a ser com l’estrella cinquanta-una de la bandera dels USA, que és com dir que el lobby jueu als EUA és a l’arrel fundacional dels mateixos estats unitats, i disposa dels seu armament i munició ad libitum. Perquè Israel té tractes comercials sucosos amb la majoria de països occidentals. La UE li compra entre altres, maquinària, equips de transport i productes químics. I Israel exporta a Europa armament, sistemes de defensa aèria, diamants, equips d'alta tecnologia, productes farmacèutics, a part de productes agrícoles.

Perquè el sentiment de culpa de l’extermini jueu al llarg de la història, des dels progroms medievals fins a l’holocaust nazi i l’antisemitisme sempre latent a tants països europeus fa que les queixes de la UE contra la massacre palestina siguin d’una tebior merament diplomàtica. Perquè l’ANP, a pesar dels acords d’Oslo de 1993 i el reconeixement internacional com a representant del “presumible” estat palestí, només és, tristament, una autoritat de paper. La realitat és que la política no té ànima. La massacre de Gaza és el paradigma perfecte dels estralls que produeix la llei del talió: dent per dent, ull per ull elevada a l’enèsima potència. Es restituirà mai la identitat, la pàtria, la terra, la vida dels palestins? Es diu que Aurora Picornell abans de ser afusellada va dir: "Podreu matar homes, dones, infants com el meu que encara no han nascut. Però, les idees? Amb quines bales matareu les idees?".

MOLTA FEINA PER FER

Després de les vacances i de la quasi inhabilitació estival de les administracions, la Paeria, amb el concurs explícit de la ciutadania més directament implicada, té un feinada que ja sabem que no se l’acabarà en aquesta legislatura, però s’hi ha d’arromangar si no vol que la gent que encara s’il·lusiona amb les promeses, acabi perdent la poca fe que té encara en la política municipal. Tant de bo abans del 2027 alguns dels grans projectes els poguéssim celebrar, els uns més que d’altres, satisfactòriament. I, tal com sap la majoria, tenim per davant un munt de projectes per realitzar com per exemple: Ia imperiosa implementació industrialitzadora de Torre Blanca, la materialització de les fabuloses àrees comercials de la controvertida Torre Salses i del més consensuat Projecte Estació; la materialització de la reconversió del comerç tradicional del centre urbà; l’habilitació i/o la construcció de centenars de piso socials i de noves residencies de gent gran públiques; la dignificació del Barri Vell i de la Mariola; la recuperació per a l’esgambi ecològic de les Basses i de la dimensió cultural dels Camps Elisis; l’actualització de l’inventari del patrimoni material i immaterial de la ciutat i del municipi i mesures proactives per a la seua restauració, conservació, museïtzació, si és convenient, i divulgació massiva; la fonamentació del museu d’Història de la ciutat amb, entre altres, el seu corresponent Centre d’Interpretació de la Guerra civil; l’arbratge massiu i la tendalització davant la fornal estiuenca; el millorament substancial del transport públic, de la neteja i el nostre comport cívic; l’acompliment del programa de biblioteques dissenyat in illo tempore; l’ampliació de les zones per a vianants; o la millora i la implementació de les xarxes de comunicació viàries i de rodalies.

Molta feina per fer, molta feina a fer i molts diners a gastar! A Catalunya moure un dit ens costa tant com moure un carro ple de bales compactes de ferralla. Per tirar endavant projectes ambiciosos, transformadors, enriquidors socialment i de necessitats bàsiques urgents, ens costa tant o més la burocràcia, els sous dels funcionariat, els honoraris dels assessors i els informes de les empreses especialitzades que la mateixa materialització del projecte, el procés de la seua realització i la seua compleció. És desesperant.

BONS I DOLENTS

Dessemantitzar vol dir desplaçar el sentit original d’un concepte codificat i nascut en un context determinat per reduir-lo a una vaga i ambigua indeterminació. La lleugeresa amb què en el llenguatge de la política (i habitualment en les cròniques periodístiques i els debats públics) utilitza els termes dreta, extrema dreta, esquerra i extrema esquerra, feixista, nazi o liberal i ultraliberal per caracteritzar les ideologies dels partits que operen en les cambres de representació, és d’un reduccionisme i un esquematisme, absolutament desorientador. Tant, que només genera, a còpia de simplificar, informació deformada i reduïda a simple etiquetatge operatiu. Que només genera, al capdavall, mera desinformació. Aquest ús del llenguatge que actua com a comodins per classificar les diferents tendències ideològiques dels partits, si serveix per classificar, polaritzar, afamar o desqualificar grossos modo -i no entrar en matisos que en tot cas ja faran els analistes conspicus en llurs llibres ad hoc-, a la pràctica, esdevé una manera molt simplista de parlar de bons i dolents, de xenòfobs o solidaris, de negacionistes o no del canvi climàtic. Un dels casos paradigmàtics és dona quan es titlla Junts per Cat. de partit de dretes. I, encara, se simplifica més quan s’associa a la patronal catalana. De manera que, la premissa simplista deriva conceptualment en el fet que l’independentisme de Junts és de matriu burgesa, tradicionalista i excloent. I en adjectivar-los de burgesos, l’espanyolisme de dretes i d’esquerres conclou que són classistes, insolidaris i xenòfobs.

Un altre cas de reduccionisme desinformatiu és el que es produeix quan els informatius es refereixen a Aliança Catalana com a partit d’extremadreta filofeixista. Si fos així, d’acord amb la CE i l’expressa declaració de defensa dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions, i més concretament segons la Llei orgànica 6/2002, de 27 de juny, de partits polítics, no hauria de ser il·legalitzada? No ho hauria de ser VOX? És que votar Junts és igual que votar el PP? És que ser partidari d’Aliança Catalana és igual que ser-ho de VOX? Si no s’expliciten els matisos, les diferències, nosaltres, la gent, no tenim elements per saber distingir entre uns i altres. Generalitzar sol ser propi, com diu algú, de persones poc experimentades.

NO SABEN QUE NO SABEN

L’Espanya de les autonomies es deu al cafè per a tothom davant les pretensions nacionals d’Euskadi, Catalunya i Galícia. Amb el desastre dels focs del mes d’agost sobretot a Castella i Lleó, Extremadura i Galícia, s’ha evidenciat que els governs d’aquestes comunitats no solament no saben exactament quines competències tenen en prevenció i extinció del foc, sinó que el poc que hi dediquen no ho acaben invertint. Volien estatuts com el de Catalunya i Euskadi, però el que tenen els va gran, els supera. I com que tradicionalment sempre han interioritzat que és l’Estat qui ha de resoldre els problemes, quan l’Estat els diu que són ells els responsables segons les competències que els atorga la seua autonomia, llavors han de fer ús de la típica queixa que l’Estat no els ha socorregut a temps ni amb els mitjans que havien demanat com per exemple més hidroavions que els que disposen tots els membres de la Unió Europea. I al final, que la culpa és del president Sánchez. Una estratègia del PP tan grollera i miserable que fins i tot produeix vergonya aliena. Certament, és una anomalia que un partit d’Estat tingui tants incompetents governant autonomies! Que acumuli tanta incompetència entre els seus màxims dirigents. Cap mena de modèstia, cap disculpa, cap mea culpa, cap sentit del ridícul, cap verecúndia a l’hora d’encolomar els despropòsits al govern de l’Estat ni, per descomptat, cap dimissió.

No hem guanyat ni en qualitat democràtica ni en exemplaritat ni en assumpció de responsabilitats ni en eticitat. L'anormalitat s’ha convertit en una rutina. Trastocar la realitat en una pràctica indecent. Hi haurà eleccions i tornarà a guanyar el partit de la mala gestió autonòmica dels focs, de la DANA, de la sanitat i de l’educació superior. I desgraciadament guanyaran els intoxicadors de les xarxes socials i el pseudoperiodisme; els mentiders professionals i els qui creuen cegament en el terraplanisme, els negacionistes i els qui estan convençuts que la culpa de totes les desgràcies la tenen els immigrants, sobretot els musulmans, i, com no, el socialcomunisme i el separatisme català. Els simplificadors de la realitat que sempre tenen a punt un boc expiatori per carregar-li el mort. A pesar de l’escolarització obligatòria, continuem preguntant-nos com feia Noam Chomsky: Com és que tenim tanta informació i sabem tan poc?.