Avui celebren la seua onomàstica les i els Montserrat, i tots els hipocorístics derivats. Dic això que sembla tan evident, perquè vivint en la societat tan canviant, tan pluricultural, tan diversa, tant de tot, pot passar que a algú li passi per alt que, fins fa poc aquest nom que correspon al d’una verge situada dalt d’una muntanya del mateix nom, patrona de Catalunya, tenia un gran predicament entre la catalanitat i rebia una pietosa adoració entre multitud de persones. Es deia que igual que a cada casa hi havia un Josep. un Joan i un ase, s’hi comptaven una o dues o més Montserrats. Les generacions més contemporènies, però, han relativitzat molt aquestes coses de devoció i de celebració, que tenen ressons religiosos. Els adults del dia de demà és possible que es diguin qualsevol nom excepte Montserrat, Núria, Ares, Josep, Joan, Jaume, Francesc o Jordi. M’alegro, tanmateix, que ja no sigui moda posar noms d’artistes i de protagonistes del cinema o dels fulletons televisius. Ara, el que fa progre és posar noms vinculats a la natura i als seus elements. L’altre dia vaig conèixer un Foc Joliu, preciós. La devoció pels sants i les santes s’ha convertit, ara, en fe naturalista, ecologista, cosmològica. I en devoció per tot allò que sona a cultures exòtiques, prehistòriques i mítiques de l’altre extrem del planeta. Algun nostàlgic, però, perquè no es perdin del tot els noms tradicionals, els ha posats a la seua mascota. L’altre dia sentia que una senyora cridava el seu gos, Pedrito i li feia cas.
A mi el que em sap greu és que la gent confongui les coses de la tradició amb les coses de la religió, encara que es trobin moltes vegades. Que no se celebri l’onomàstica perquè hom duu el nom d’un sant o d’una santa, tant me fa. Ara, no saber que portar noms com Montserrat, Maria, Núria, Sogues, Claustre, Josep, Jordi, Joan, Lluís, Pere, Sisco, Jaume, Martí o Quim, vol dir ser hereu d’un patrimoni antropològic i social, ja m’entristeix una mica. Darrere d’aquests noms hi ha una certa devoció, cert, però el gruix d’herència familiar, de nissaga, de llinatge o fins i tot de caràcters, és molt superior a qualsevol altra consideració. Només per curiositat: sabien que a Catalunya –encara– hi ha uns 114 hagiotopònims municipals, és a dir municipis amb noms de sants i santes? Va, deixem-ho estar i anem al gra: moltes felicitats, Montserrats!!!
27 d’abril del 2016
20 d’abril del 2016
KOINÉ
L’oficialitat territorial del català és una oficialitat que es correspon amb els límits autonòmics. L’Estat no està obligat a entendre’s en català amb un catalanoparlant perquè qualsevol catalanoparlant és també per definició castellanoparlant. Com és sabut, a Espanya mai se li ha ocorregut ni en les millors èpoques democràtiques reconèixer com a llengües oficials de l’Estat, a més del castellà, les altres llengües del mateix Estat. De forma que el català, el gallec, el basc, a la pràctica –de iure, seria més difícil de justificar-ho– no són pròpiament llengües de l’Estat espanyol sinó tan sols dels territoris delimitats autonòmicament. Si el català no té l’estatus de llengua koiné a Catalunya, no és ni de lluny llengua oficial estatal, no serveix per comunicar-te només en català en tots els àmbits de la societat catalana, aleshores ¿què podem fer, no en el futur republicà, sinó en el present, a més del que s’està fent, perquè almenys tingui el mateix mèrit, capacitat i consideració que la castellana o espanyola. Continuarem pensant-hi.
13 d’abril del 2016
LA VOLUNTAT
És cert, no n’hi ha prou amb el talent o la intel·ligència cognoscitiva per anar pel món. I sobretot per realitzar tota mena d’accions, com prendre decisions i assumir-ne les conseqüències. Si no hi ha voluntat, si no hi ha una ferma voluntat, un determinada gosadia, una bona determinació, no s’aconsegueix, la majoria de les vegades, iniciar el camí, emprendre la cursa o aconseguir d’arribar a la meta. Els sociòlegs reputats ens diuen, per exemple, que ja no viurem més amb la comoditat del bipartidisme polític en les cambres de representació. Que per la necessitat inexcusable del pacte, per poder conformar aliances postelectorals, i per no enganyar absolutament els votants de les diversions opcions polítiques, caldrà ser molt més caut, més murri, més prudent i més sibil·lí en les campanyes electorals. És clar, la voluntat depèn de convenciments íntims. Està lligada a una taula de valors, a un ordre de prioritats. I que els imperatius sentimentals, també compten. És a dir, la voluntat també està subjecta a criteri. L’interessant és tenir clar que quan parlem de voluntat ens referim a la capacitat i a la determinació per aplicar, posar en funcionament, activar, o emprendre allò que s’ha fi i s’ha promès. És obvi, doncs, que primer de tot cal saber el que es vol, després s’ha de saber expressar, i finalment s’ha de tenir el valor de posar-ho en pràctica.
Tot això em venia al cap reflexionant sobre les negociacions per formar govern a Madrid entre C’S, el PSOE i Podem. Sobre les línies roges mentals dels negociadors, sobre la concepció de la democràcia que tenen les diverses formacions negociadores i sobre els prejudicis i els tabús que existeixen en la vella i nova política espanyola. M‘ho inspira el pacte entre Junts pel Sí i la CUP, i els terribles dubtes que es presenten un dia sí i un altre també. M’ho recorden, també, les vuit, nou o deu hores que duren ara els Plens de l’Ajuntament de Lleida. Ho deduïm de la costosíssima decisió que ha pres al final la UE respecte dels refugiats. I ho comprovarem, vull dir ho exemplificarem, el dia gairebé màgic que el poble de Catalunya decideixi sobre si vol continuar formant part de l’Estat espanyol o disposar d’un estat propi. S’havia dit molt erròniament que català ho era tot aquell que vivia i treballava a Catalunya. Com ens ha costat, oi?, afegir-hi el fet de manifestar-ne la voluntat.
Tot això em venia al cap reflexionant sobre les negociacions per formar govern a Madrid entre C’S, el PSOE i Podem. Sobre les línies roges mentals dels negociadors, sobre la concepció de la democràcia que tenen les diverses formacions negociadores i sobre els prejudicis i els tabús que existeixen en la vella i nova política espanyola. M‘ho inspira el pacte entre Junts pel Sí i la CUP, i els terribles dubtes que es presenten un dia sí i un altre també. M’ho recorden, també, les vuit, nou o deu hores que duren ara els Plens de l’Ajuntament de Lleida. Ho deduïm de la costosíssima decisió que ha pres al final la UE respecte dels refugiats. I ho comprovarem, vull dir ho exemplificarem, el dia gairebé màgic que el poble de Catalunya decideixi sobre si vol continuar formant part de l’Estat espanyol o disposar d’un estat propi. S’havia dit molt erròniament que català ho era tot aquell que vivia i treballava a Catalunya. Com ens ha costat, oi?, afegir-hi el fet de manifestar-ne la voluntat.
6 d’abril del 2016
LA CULPA ÉS, COM SEMPRE, DE CATALUNYA
Llevat de tres autonomies, la resta no han complert amb l’objectiu del deficit marcat per al 2015. Però el Sr. Montoro té clar que la culpa la té sobretot Catalunya (i, per què no?, posats a ser cínics, la València que governa una coalició d’esquerres). Montoro ja fa temps que està obsessionat amb les finances catalanes. Hem arribar a pensar que, fins i tot en el miracle que tot hagués quadrat (com anunciava el govern del PP abans de les eleccions generals), Catalunya segur que també hauria incomplert alguna previsió i hauria fet trontollar perillosament la previsió de dèficit, si no hagués estat per la fèrria disciplina que se’n ha hagut d’aplicat. Però, la realitat és que el fiasco dels números, segons el ministre, l’hem provocat nosaltres i nosaltres som els qui haguem contribuït irresponsablement a incrementar en una milionada el forat del deute astronòmic de l’Estat. I davant la UE que siguem els més insolvents de tots. A Catalunya tenim les butxaques foradades. No solament gastem més del compte, sinó que, a més, gastem malament. Entre altres capricis, segons PP i C’s, en ambaixades, en immersió lingüística, en burocràcia, en crear duplicitats o en utopies independentistes.
I això que en les darreres eleccions el PP i C’s van obtenir els pitjors resultats a Catalunya. Però la malvolença no la poden controlar. Les finances catalanes estan intervingudes i controlades per Montoro al cèntim. Se’ns fa dependre del FLA com si fóssim una família que viu gràcies al PIRMI o del subsidi d’atur. Se’ns paga el que se’ns deu i el que ens toca a terminis i a voluntat capriciosa del manaire. Se’ns penalitza, si els sembla que ens desviem ideològicament del discurs únic. L’addicional tercera de l’Estatut sobre les inversions de l’Estat a Catalunya en matèria d’infraestructures, és paper mullat. Els ingressos de més que l’Estat preveu a Catalunya, se’ns rescabalaran quan els sembli bé i, si no fem dolenteries. Bé, la paraula vergonya ja no abasta el que està passant. La broma del senyor Montoro i del senyor Rajoy d’incompliment de les previsions de dèficit tal com ordena la UE, perquè ho sàpiga tothom ha costat a l’estat uns 50.000 milions d’euros. El nou govern, si n’hi ha algun dia, haurà de fer ajustaments, almenys per valor de 25.000 milions d’euros. Quan el deute públic de l’Estat ja supera el bilió d’euros.
I això que en les darreres eleccions el PP i C’s van obtenir els pitjors resultats a Catalunya. Però la malvolença no la poden controlar. Les finances catalanes estan intervingudes i controlades per Montoro al cèntim. Se’ns fa dependre del FLA com si fóssim una família que viu gràcies al PIRMI o del subsidi d’atur. Se’ns paga el que se’ns deu i el que ens toca a terminis i a voluntat capriciosa del manaire. Se’ns penalitza, si els sembla que ens desviem ideològicament del discurs únic. L’addicional tercera de l’Estatut sobre les inversions de l’Estat a Catalunya en matèria d’infraestructures, és paper mullat. Els ingressos de més que l’Estat preveu a Catalunya, se’ns rescabalaran quan els sembli bé i, si no fem dolenteries. Bé, la paraula vergonya ja no abasta el que està passant. La broma del senyor Montoro i del senyor Rajoy d’incompliment de les previsions de dèficit tal com ordena la UE, perquè ho sàpiga tothom ha costat a l’estat uns 50.000 milions d’euros. El nou govern, si n’hi ha algun dia, haurà de fer ajustaments, almenys per valor de 25.000 milions d’euros. Quan el deute públic de l’Estat ja supera el bilió d’euros.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)