29 de maig del 2019

ESPANYA AMONESTA EUROPA

La darrera queixa de l’Estat espanyol per la qüestió catalana, ha estat, almenys fins al dia d’avui, contra el Bundestag per acceptar debatre una proposta del partit liberal perquè això nostre s’arregli dialogant. L’Estat espanyol no en tenia prou amb l’ansiós ministre Borrell i tota el cos diplomàtic a les seues ordres que ha hagut de crear una secretaria especial, en diuen de l’Espanya Global, per reconduir la fracassada oficina per a la defensa de la Marca Espanya i, sobretot, per combatre l’opinió que polítics i jutjats francesos, britànics, alemanys, suïssos, finlandesos, islandesos, i el diaris més importants del món occidental, tenen sobre el procés català i el paperot que fa Espanya i la CE. I hom es pregunta: si tot el que expliquen els independentistes fos tan fals i manipulat, tan infantilment mentider, com és que l’Estat gasta tanta artilleria per rebatre’ls? Com és que necessita míssils atòmics per matar mosques, i, a sobre ploren de ràbia perquè veuen que no solament no fan cap efecte, sinó que provoquen més incendis? Si no fos perquè l’acció estatal és tan miserable i mesquina, faria plorar de riure. Ridícul i penós. Ni jo ni els qui s’hi fixen han vist somriure o riure a mandíbula batent la senyora Lozano per algun èxit aconseguit. ¿Aquest és l’Estat que, segons diuen és dels més democràtics del món? La fatxenderia és la marca Espanya. I la ceguesa i la sordesa polítiques, en són la conseqüència.

Si l’Estat espanyol ha fet algun progrés, a pesar de tenir tants talents per metre quadrat com tenen els països més avançats del mon, però alhora tants carallots com els pitjors, no hagués accedit a ser membre de la Unió Europea l’1 de gener de 1986, encara viuríem en cavernes. El problema és que mentalment una milionada d’espanyols no n’han sortit ni en sortiran per un problema d’ADN o de ves a saber què, que ni la física ni la química ni les ciències socials i mèdiques no han arribat a identificar encara. O sigui, Espanya s’atreveix a dir als parlamentaris alemanys el que han de fer i el que han de creure. Als demòcrates alemanys i als senadors francesos! Sí, sí, també l’esperpent, és a dir, el grotesc i l’absurd, es va inventar a Espanya. Retinguin a la memòria el que feia dir l’il·lustríssim Valle-Inclán a Max a Luces de Bohemia: España es una deformación grotesca de la civilización europea.

22 de maig del 2019

LA CAPITAL DE PONENT

Les necessitats bàsiques de la gent, les millores urbanes, la cerca de solucions als problemes de col·lectius marginals, la vitalització del teixit associatiu, la creació d’oportunitats de bon veïnatge, de feina, d’oci, de tranquil·litat, la mobilitat, la sostenibilitat, la participació, la transparència, l’eficàcia administrativa, el repartiment equitatiu dels beneficis socials, la justícia impositiva; en fi, fins i tot, la voluntat de fer una ciutat més bella, culta, noble i neta, qualsevol opció política de les moltes que es presenten no crec que n’escatimin la seua observança i governança. Només faltaria que no fos així. Però, si més no en els discursos dels candidats, trobem a faltar qüestions de més llarg recorregut. Sobretot tenint en compte que Lleida, més o menys administrativament i demogràfica, és la capital d’un territori, una cruïlla important de camins, un pes considerable en la balança de la història de Catalunya, i li toca, almenys, ser el node intermodal de les terres baixes de Ponent. Qualsevol alcaldable, pel cas, haurà de fer front a la millora de les comunicacions interterritorials. Quina economia pot prescindir d’unes millors comunicacions? Suportarà la vergonya de la N-240 cap a Tarragona? Deixarà de lluitar perquè la R-12 sigui el tren-tramvia que ens transporti entre Lleida i Cervera? O perquè l’autovia a la Val d’Aran sigui una realitat abans del judici final?

Un paer en cap de Lleida s’ha de preocupar i molt perquè la ciutat que governi tingui el millor de cada cosa i servei, en tingui competències o no. I per tant, encara que sigui una raó com un peu de taula, haurà de fer molts despatxos a Madrid i a Barcelona. Molts! Encara que els diputats i els senadors se n’hagin d’ocupar com els qui més. A Lleida li toca tenir el millor de tot o aproximar-s’hi. Un alcalde ha de vetllar també perquè els serveis sanitaris siguin de qualitat, perquè la Universitat i l’ensenyament en general, així com els recursos educatius de tota mena, tinguin permanentment el segell de qualitat. Un alcalde s’ha de preocupar per tenir els millors jutges i fiscals, les millors presons, els millors bisbes i capellans, les millors botigues i empreses, els millors dirigents sindicals, els millors esportistes, millors poetes i pintors i músics. Sí, en això i més també ha de dedicar moltes hores, idees i afectes.

15 de maig del 2019

EL BARÇA COM A AL·LEGORIA

El Barça té el millor jugador del món. En deu anys ha guanyat vuit lligues. Arriba a les semifinals de la Champions, però no hi remata la feina. Sembla que té tot l’avantatge, que ho té tot a tocar, però en el moment definitiu, falla. I aleshores tothom especula. L’entrenador no ha sabut moure els jugadors en el moment oportú? No ha previst l’estratègia adequada? O és culpa dels jugadors que s’han vist superats pel contrari i no han pogut mostrar el millor que tenien? Quan ja s’han repartit culpes entre uns i altres, però, la gent, decebudíssima, en vol més, de culpabilitat. I aleshores apunta cap a la presidència del club. I comences de sentir que el president del club que és més que un club (o ho era fins a la primera part del partit en què només es perdia per un a zero) està acabat. Ja no pot exercir de líder d’una massa social que necessita sempre, com el pa que es menja, ànims, entusiasme, capacitat de resistència i esperit de superació. I sobretot victòries. Però, tot i així, la gent no en té prou encara. I per redimir-se del fracàs, caldrà fer net de dalt a baix. I es reclamaran eleccions. I els qui un dia foren vençuts per un fracàs similar, tornaran a exigir el comandament, perquè ells sí que ho arreglaran tot. I tothom, immers en la voràgine de caps rodolant pel pendent de la ignomínia, oblidarà que el joc és també precisament atzar, i que hi ha un dia en què els grans imperis han estat sebollits per bàrbars que no sabien de lletra ni de lleis.

Sí, el Barça és com una representació al·legòrica de la història de la Catalunya moderna i contemporània i les seues ànsies d’autodeterminació. Vàrem estar a punt de guanyar la independència, però l’Anfield Stadium on hauríem hagut de jugar preveia unes conseqüències tan perillosament catastròfiques per a tothom que vam decidir sacrificar només alguns jugadors i alguns entrenadors. No podíem perdre tot un poble. Els qui pagarien per tots nosaltres, es mantindrien ferms a l’exili o a la presó, i serien l’exemple de la resiliència. Les penyes, com l’Òmnium o l’ANC i ara potser les Cambres de Comerç, un cop fet el dol, realimentarien l’esperança i l’esperit de victòria. Per recordar-nos que caure i tornar-se a aixecar és l’essència del poble català des de fa almenys tres-cents anys. Com ho és la del Barça des de fa cent-vint anys des de la seua fundació.

8 de maig del 2019

GUANYADORS I PERDEDORS

El PSOE ha guanyat les eleccions generals. Vox, també ha guanyat. ERC, també a Catalunya. I Bildu, el PNB i Coalició Canària. Però la resta han perdut. Sobretot, el PP. I molt més, a pesar de l’augment d’escons, Ciudadanos, perquè no ha acomplert cap dels seus objectius. Ni governaran, ni s’entendran amb el PP ni satisfaran les consignes deis empresaris de l’IBEX 35 que els han alimentat. I l’independentisme català, tot i l’increment de diputats i senadors, ni ha guanyat ni ha perdut. Ben mirat, hi ha perdut més que no hi ha empatat. El vot útil a ERC ha contribuït a alimentar la campanya de menysteniment de Puigdemont. A incrementar la imatge de fragmentació de la unitat independentista. I a allargar sine die el possibilisme d’un pacte amb l’Estat per a un referèndum d’autodeterminació. Si el PP, C’s, Vox pretenien acabar amb Catalunya per la via ràpida, el PSOE no té cap intenció de modificar l’status quo de l’autonomia. El seu augment de vots és causat tant perquè l’opció de les dretes era en realitat d’extrema dreta guerracivilista, i feia feredat, com per la seua fermesa a no pactar res amb els catalans que soni a referèndum o similar. En realitat, més enllà de la victòria simbòlica, l’independentisme al Congrés i al Senat serà molt soroll i poques nous. Com fins ara i des de temps immemorials.

Encara que, si no nous, potser sí que convindria reactivar l’estratègia del peix al cove, mentre esperem el miracle del pacte per a un referèndum. Els 22 diputats independentistes declarats al Congrés, sense deixar de ser fidelíssims a l’esperit de l’1 d’octubre, haurien de ser, si els necessita el PSOE, molt pragmàtics. I aconseguir com a mínim dos objectius: que el govern no impugni tot el que legisla el Parlament al Constitucional. I que l’Estat compleixi, completi i implementi les normes competencials de l’Estatut vigent, entre altres el pagament del deute que es deriva de l’addicional tercera en temes d’infraestructures. I redireccioni totes les interpretacions centralitzadores de les competències que el PP ha estat fent durant el seu mandat. Només que en cosa de mesos, el PSOE revisés tot el que consta en el document La deslleialtat de l‟Estat respecte de Catalunya (Balanç de situació), elaborat pel Departament de Presidència el 2013, ja tindria algun sentit tenir 22 diputats independentistes a Madrid.

1 de maig del 2019

D’OSSOS I ALTRES ANIMALS

Goiat és el nom d’un os nostrat. Goiat vol dir xicot i també minyó. Potser li van posar aquest apel·latiu perquè quan el van portar d’Eslovènia devia fer cara de bon minyó. El cas és que fa dos anys que viu entre el Pirineu d’Aran i el del Pallars Sobirà. Fa quatre dies que s’ha despertat. Té molta gana. Tanta que en quatre dies ja s’ha cruspit un pollí, una ovella i la seua cria. I la nostra premsa ho destaca en primera plana, amb foto de les víctimes descarnades, com dient-nos vegeu la crueltat d’aquesta bèstia que campa lliure pels boscos i prats pirinencs, el mal que està fent. De xicotet innocentó quan el van alliberar ha passat a ser una mala bèstia. El dramatisme amb què se’n parla, que el té, deixa entendre que aquest os, dels animals més poderosos de les muntanyes, ha deixat de comportar-se tal com imaginàvem ingènuament que es comportaria. Potser sí que esperàvem que fos la rèplica real de l’osset de peluix que abraça els somnis dels nostres infants o l’os Iogui dels dibuixos animats. I ara, estem enfadats com si ens hagués traït, o els responsables de la seua introducció ens haguessin estafat. Per tant, ara resulta que Goiat és l’os més mala bèstia i dolent del món. Fins i tot s’ha arribat a dir que és un rebel. I és clar, hom es pregunta: però quina és la naturalesa de l’os?

Goiat porta un GPS per seguir-lne les passes i renyar-lo si es porta malament. Els animals domesticats que pasturen pels prats, segons els protocols, estan protegits amb mesures dissuasives que vetllen per la seua salut. Per allunyar la mala bèstia dels rodals de poltres, xais, ovelles o arnes, són previstes mesures d’espantament del plantígrad, que en aquest sembla que no li fan ni fred ni calor. Però, alhora, hi ha establerts procediments de compensació econòmica per animal mort a dents d’os o de qualsevol altre depredador. Hi ha, evidentment, les asseguradores privades i, al final, l’expulsió del paradís. Amb el panorama tan gore que les imatges periodístiques ens mostren, és molt probable que tothom tingui un cert respecte a rondar per la muntanya pirinenca. De moment, però, encara no hem parlat de la maldat dels llops, que algun n’hi ha, ni dels voltors, capaços, si no tenen carronya, de fer tan mal com l’os, ni dels gossos assilvestrats que, segons tenim entès, causen més danys que no pas tota l’ossada que ens habita.