LA INCERTESA

És normal entre periodistes, pensadors, sociòlegs, psicòlegs parlar de la incertesa aquests dies tan atziacs i esperançats alhora. En l’era de tota mena de ginys, tècniques, mètodes, fórmules, per conèixer-nos, per abastar els universos més recòndits, per pronosticar, per prospectar, estem més perduts que mai. Com més informació més caos, més desinformació. I, en conseqüència, més certeses sobre la incertesa. O sigui més dubtes, més inseguretats, menys zones de confort, més pors i desconfiances. Més isolaments, més vulnerabilitats de tota mena. D’aquí paradoxalment els estímuls solidaris: pertànyer a una ONG, a una associació, sentir-se partícip d’una acció d’ajuda comunitària, sentir que formes part d’un grup d’afins. Una pandèmia com la que estem patint ha estat l’esca fenomenal per adonar-nos que la contingència, l’atzar, l’imprevisible, continua essent un axioma. I existeix de tal manera que per més ferms i segurs que haguem estructurat, equipat els nostres plans i projectes, aquests es poden esquerdar per incontrolables i misteriosos patògens mortals de necessitat. Que fàcil ha estat aleshores desconfiar de l’altre, allunyar-nos fins a dos metres de l’altre. Sembla ser que era E. Kant que deia que una manera de mesurar la intel·ligència de l’individu és a través de la quantitat d’incertesa que és capaç de suportar.

La incertesa, però, també té el seu costat positiu. L’atzar també ens pot somriure. Gaudeix del moment present, confia al mínim possible en demà, deia Horaci en la seua cèlebre Oda! Quantes potencialitats no se’ns han manifestat en aquestes quarantenes de la Covid-19! Els que som de tendència pessimista sempre ens ha agradat la teoria de la propina de Josep Pla, un dels flegmàtics més recalcitrant de l’Empordà. Pla en contra dels qui creuen viure en el millor dels mons possibles, parteix del principi que vivim en el pitjor dels mons imaginables. I quan per atzar ens topem amb alguna cosa, algun fet, amb algú que s’avé als nostres desigs, és com si el destí ens donés una propina. El més normal, doncs, és viure enmig de la desgràcia, de l’incert i de la fragilitat. Que tens un dia, un moment bo, propina! En l’altre extrem hi ha els impassibles, els impertorbables, i encara els resilients, aquella gent que fa l’efecte que no siguin humans, possiblement perquè les desgràcies no els han arribat a doblegar mai.

LA SOLUCIÓ

Diu el PP de Casado (perquè em fa l’efecte que hi ha algun altre PP que en discrepa) que votarà no la pròrroga de l’estat d’alarma. He intentat trobar raons objectives, vull dir no partidistes, en el seu pla dit Activemos España i encara és hora que les pugui valorar adequadament. Hem de suposar que Casado té alternatives a les del govern que tinguin a veure, esclar, amb la lluita contra la Covid-19. Sí, n’hi ha una que en realitat ja la defensa el govern de Catalunya com és l’obligatorietat de l’ús de mascaretes per sortir al carrer, Però tota la resta és una proposta política genèrica de futur, que d’una manera o altra defensen la majoria de partits democràtics, però, evidentment, amb criteris diferents. El pacte d’Estat per la sanitat que Casado proposa no deixa de ser una rimbombància retòrica més per referir-se a la recentralització, en aquest cas un buidatge encobert de les competències autonòmiques en sanitat, a què es va aplicar el seu partit amb gran entusiasme quan governava. Parlar d’Agència Nacional de Salut Pública i Qualitat Assistencial, de centralització de la investigació, i en conseqüència de concentració dels recursos econòmics què vol dir si no? El PP al·lega que hi ha normes, com les lleis de Protecció Civil i de Seguretat Nacional, que ja permeten un comandament únic centralitzat en interès de la seguretat nacional. El que no se li pot negar al PP és la visió d’Estat tan concentrada que té.

A part de sospitar que la proposta del PP té l’objectiu d’una centralització no pas temporal sinó permanent i estructural i, per tant, un desmuntatge efectiu de l’estat autonòmic, el que costa d’esbrinar, però, són les conseqüències d’aquesta política alternativa al no de la pròrroga de l’estat d’alarma. El pla del PP què permetria que poguéssim fer la ciutadania que fos diferent del desescalament progressiu en estat d’alarma? Quina diferència notaríem? En què concretament? Que la Comunitat de Madrid passaria de patac al nivell tres i se salvaria Díaz Ayuso del linxament? Que així als de Vox no els caldria manifestar-se pel barri madrileny de Salamanca passant de confinaments, de distàncies socials i d’altres punyetes amb què el govern Sánchez s’ha carregat el drets fonamentals? I així es tallaria d’arrel qualsevol aldarull que puguin perpretar els independentistes catalans, segons avisen els cossos i forces de seguretat?

COMPARACIONS

En una Catalunya independent la gestió del corononavirus hauria estat diferent? Segurament. Sobretot per l’experiència, l’expertesa i els èxits aconseguits, des del moment que estatuàriament la gestió sanitària a Espanya es va anar descentralitzant. I més concretament a Catalunya des de l’any 1990 en què es va aprovar la llei que ordena el sistema sanitari integral d’utilització pública. Hauria perjudicat més o menys gent que essent dirigida pel ministre Illa (que, per cert, és català)? Evidentment no ho podem saber. Com ningú va preveure, o a poder prevenir, que un dels focus més vírics es produís a la conca d’Òdena, a l’anomenada Catalunya central, més concretament a l’Anoia, una comarca amb la renda per càpita superior la mitjana de l’Estat i on la taxa d’atur és inferior a la catalana. Sí, ara se’ns diu que el virus ja rondava per aquí el mes de desembre i que els seus símptomes es podien haver associat a la grip. Ara se’ns diu que si no és aquest coronoravirus en podria ser un altre, perquè tal com hem tractar el nostre ecosistema, hem estat cultivant virus per donar i per vendre fins a la fi dels temps. Virus que de moment no tenen nom, però que hem comprovat des de fa segles que no tenen fronteres, i que per combatre’ls cal confinar-los, que és com dir que cal encapsular-nos. Per tant, esclar que es pot comparar la gestió.

Ara bé, els resultats són multifactorials. A més de la quantitat de població i l’estat de salut d’aquesta població i del seu entorn natural, de les polítiques de prevenció i del nivell de contaminació i de desllorigament general dels harmònics ideals, no es pot menysprear l’atzar. Que el focus català es localitzés a la Conca d’Òdena fou una casualitat. I encara més, amb la desinformació que es tenia de tot plegat o, millor, quan la generalitat de les autoritats del nostre món occidental veien el que passava a Wuhan com si ocorregués al planeta Mart. Per tant, en la gestió política de la salut pública ens hi va la vida. Els experts fa anys que ens avisen que el canvi climàtic pot comportar no milers o milions de morts, sinó la mort de la Terra. Però la política dels més poderosos és negacionista. I els que no ho són del tot pacten vendre contaminació als més pobres a canvi de misèria. Sacrificar 130.000 nord-americans amb la Covid19 per continuar guanyant eleccions és un bon preu, sembla.

ENTRE UTOPIA I DISTOPIA

Quan es té por, i a més, una por espantosa pel desconegut, tingui el nom que tingui, i aquesta por s’estén a tot consemblant convertit en possible agent malèfic contra la nostra pròpia vida o integritat, la gent som capaços de fer barbaritats. Individualment i col·lectiva. Tot individu es converteix en un potencial enemic, capaç de matar-nos literalment. És per aquesta por visceral que les persones ens solem convertir en una massa despersonalitzada i amorfa, o en singularitats crítiques, revoltades, inconformistes. És quan els humans, més o menys soferts, ens decantem per la utopia o la distopia. Entre l’optimisme o el pessimisme. Ente fer seguidisme, cec i mut, dels qui s’erigeixen en els manaires solucionadors absoluts de tota desgràcia i, per tant, en els nostres venerats conductors socials. O, molt rarament, lluitar contra l’acriticisme i l’estupidesa. Els qui elucubren aquests dies sobre les conseqüències psicològiques de la pandèmia, ens parlen del possble futur del nostre comportament: els uns, els optimistes, seguint Tomàs Moro, imaginen per al dia de demà un utopisme meravellós, en què tothom haurà après a ser més solidari, més respectuós amb els altres, amb el medi i fervorós d’una platònica equitat social. Haurà interioritzat profundament a apreciar la vida i per tant la salut per sobre de qualsevol altre valor o interès. I els altres, els pessimistes, ens avisen que les pandèmies, els desastres majúsculs, el que reforcen són els despotismes, les dictadures i la anihilació de les llibertats. La qual cosa produeix aquell distopisme que imaginà, sobretot, George Orwell a la novel·la 1984. De manera que una catàstrofe com la viscuda no farà sinó reforçar la creença en la fallida de l’esperança històrica. El desengany en el fet que el mal social i individual era possible eliminar-los. I radicalitzarà la fe en la incapacitat absoluta de la lluita revolucionària per canviar el sistema de coses, i en la desconfiança radical en les pseudo-utopies tecnocràtiques que no faran sinó esclavitzar-nos més del que estem. No ho sé, cadascú allà amb la seua fe.

Ara, la història, tota la història, però fixem-nos només en la moderna i la contemporània, ens ha ensenyat que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades (i més) amb la mateix pedra. Que comet els mateixos errors i cau en els mateixos paranys.